NÚMEROS RODONS. EL VIATGE QUE FA 10. LA PUGLIA ITALIANA Aquest any, sí! Aquest any és un número rodó. 10 són els viatges que portem realitzats amb la Biblioteca arenyenca arreu del món. I puc garantir que hi ha ganes de continuar realitzant aquests viatges literaris que ens ajuden a tots plegats a viure, a cultivar-nos, a enriquir-nos i a aprofundir en l’amistat. A més a més enguany estrenàvem directora: la Muntsa Abad i Padrosa que agafava el relleu a la Mercè Cussó i Cervera. Per tant, aquest any, n’hem tingut dues a preu d’una! Vols caldo?: dues tasses!
Ens hem apropat tant com hem pogut a la Puglia italiana banyada per aquest Adriàtic i aquest Jònic que acaben sent germans bessons i sagrats del nostre tros de Mediterrani. La Puglia és un país fantàstic i relativament inèdit. Malgrat que el turisme comença a ser devastador. Bari, protegida per Sant Niccola, és una ciutat envernissada amb el gust d’un temps llunyà però alhora molt pròxim. Pel centre històric es respira un ambient d’una autenticitat no gens teatralitzada. Això que les dones surtin al carrer a confeccionar la pasta típica de la ciutat de la regió, les Orechiette i que les venguin a crits té molta gràcia. Aquestes Orechiettes resoltes amb un sofregit d’all, pebrot verd i tres anxoves ben dessalades, dissoltes al mateix sofregit i una bona salsa de tomàquet, no tenen ni rival, ni competència. Vull dir amb això que en aquest tros de món es menja molt i bé. La pasta i el peix són els protagonistes gastronòmics.
Enguany hem viatjat 60 persones. Una per any de vida d’aquesta nostra Biblioteca. Hem visitat Alberobello amb aquells trullis –les típiques cases d’aquella zona que fan un efecte entre impressionant, curiós i entranyable-. Ens hem passejat sense cap mandra per Locorotondo respirant la sal d’aquell mar tan transparent i visitant un munt d’esglésies que si l’una és barroca, l’altra ho és més però totes fan tombar d’esquena. Hem tingut temps, encara, d’anar a Polignano a Mare, un poblet de pescadors acabat d’emblanquinar on les dones van negres, de dol rigorós. Bonic contrast.
Hem suat la cansalada a base de bé però apliquem-nos aquí allò que diuen els nostres veïns espanyols “sarna con gusto no pica”. Hem viscut, doncs, intensament el viatge nit i dia. Aquesta vegada he somiat en italià i el llibre La ferocitat de Nicola Lagioia segur que ens hi ha ajudat. Haurem d’esperar un any per tornar a sortir però ho farem amb ànsia i amb moltes ganes de tornar-hi. Tots plegats ja formem la gran família de la Biblioteca, som com una mica parents del jesuïta Fidel Fita.
I aquí acabo. Vull deixar lloc a d’altres companys viatgers que estic convençut que voldran acompanyar-me amb una mica de reflexió i pensaments. Però deixeu-me acabar amb una confessió íntima i pronunciada sigil·losament, a cau d’orella: “se m’ha fet curt!” Pep Quintana i Riera