retractus23

CATALÀ-ROCA / PEDRO MADUEÑO [retractus]

retrats paral·lels

[retractus] retrats paral·lels

FRANCESC CATALÀ-ROCA / PEDRO MADUEÑO

EXPOSICIÓ del 16 de juny al 28 de juliol de 2023

CONFLUÈNCIES I INTERSECCIONS

Encara no fa ni dos-cents anys que s’inventà la fotografia. El privilegi d’accedir a l’observació i l’estudi de la realitat d’una manera tècnicament amplificada ha constituït una invenció extraordinària i decisiva, tal com ho foren la roda o el foc.

La fotografia és útil i molt útil, i innegablement molt poderosa. Tan comuna i habitual que resulta fàcil obviar la decisiva influència en el desenvolupament progressiu i accelerat de les facultats i capacitats humanes.

Els fotògrafs, sobretot al segle XX, van haver d’inventar “què és ser fotògraf”. Anar avançant no comportava l’acceptació social. Sortosament, Catalunya és una terra privilegiada iconogràficament, i ja des del període d’entreguerres un gran col·lectiu apostava per una fotografia que assoliria la seva idiosincràsia deslligant-se d’una “tradició pictòrica” que sentien com a insuficient i aliena.

Els fotògrafs protagonistes d’aquesta exposició representen molt bé la continuació dels fotògrafs professionals d’abans de la salvatge guerra civil. En el seu quefer diari busquen eixamplar els límits d’una fotografia compartida i generosa, que busca la idiosincràsia i els límits que els nous usos aniran fent possible. Una fotografia que ens ensenya el món que compartim quan compartim les mirades. Una fotografia a la que no li cal coartades o cap altra justificació que fer-nos veure i permetre’ns valorar aquest món, aquesta realitat que indefectiblement ens envolta i condiciona els “artefactes” visuals amb que ens comuniquem.

Qualsevol fotografia és una intersecció en els temps i l’espai, on conflueixen objectes i subjectes, energies i sinergies, evidències i el·lipsis, transparències i opacitats.

De la confluència de Pedro Madueño i Francesc Català-Roca neix aquesta proposta a La GaLeRia i..., estem de sort perquè un cop tens unes bones imatges, un dels possibles passos següents és reflexionar i atrevir-se a fer-les interactuar entre elles, i nogensmenys important, confrontar-les a un públic adientment encuriosit amb actitud proactiva, amb ganes de veure què se’ns proposa.

Benvinguts al banquet visual i bon profit.

Andreu Català

F. C-R Autoretrat (Martí) 50 x 40 cm

MAESTRO CATALÀ-ROCA

En una ocasión me dijo Chillida que la diferencia entre un artesano y un artista es que cuando el artista entra al taller nunca sabe lo que va a hacer y el artesano, sí. Cuando Català-Roca entraba en su taller, la calle, nunca sabía qué iba a hacer. Moldeaba la foto a medida que se metía en el ambiente. Hombre parco en palabras y de apariencia discreta, se mimetizaba fácilmente con el entorno.

Pero esa apariencia discreta no le impedía cultivar la relación con los personajes a los que fotografiaba. Una actitud imprescindible para afrontar un buen retrato. Uno de los protagonistas que los dos fotografiamos fue Salvador Dalí. El genial pintor dijo una vez que se arruinaría por ver pintar a Velázquez una hora. Yo también me hubiese arruinado por ver trabajar a Català-Roca el día que fotografió a Dalí en el Parc Güell: dos genios frente a frente. Coincidimos en La Vanguardia cuando llevaba sus copias en color cuidadosamente elaboradas. Le obsesionaba la puesta en página. No quería que pusieran títulos encima y se resistía a los pies de foto: “¿Para qué un pie de foto?, la foto tiene que hablar por sí sola y si no se entiende es que no has hecho una buena foto”, decía.

Le recuerdo en su laboratorio de la Travessera de Dalt, un lugar lleno de cajas con negativos, copias y un ambiente definido por el olor de químicos. Sus manos, afectadas por la artrosis causada por haber lavado miles y miles de copias con agua muy fría desde que comenzó de aprendiz ayudando a su padre, Pere Català i Pic. Le gustaba acariciar las copias en el revelador, les daba calor con su aliento para acelerar el proceso y las acariciaba como si se tratara de un recién nacido.

Esta exposición es un sueño hecho realidad. Quiero expresar mi agradecimiento a Jordi Batlle por haberla incubado y a Andreu Català Pedersen por su generosidad. Nunca imaginé que compartiría espacio con Català-Roca, con uno de mis maestros. Siento por ello un orgullo inmenso, desde la más sincera modestia del aprendiz.

Pedro Madueño

P. M.

Autoretrato 40 x 30,5 cm

LA VIDA QUE PASSA

Pedro Madueño se sent hereu d’una gran tradició fotogràfica que té com a referències

Agustí Centelles, Henri Cartier-Bresson i Francesc Català-Roca. Va retratar Català-Roca , amb l’objectiu d’una càmera antiga, una càmera intemporal que representa, de manera abstracta, la mirada fotogràfica. La fotografia de Cartier-Bresson correspon a la gran retrospectiva que se li va fer a CaixaForum Barcelona. Seu en un bar -que em sembla que és

La Pèrgola-, amb un bastó, i veu passar una noia maca, amb un vestit negre que destaca -no sembla un vestit per anar pel carrer fent turisme-. Madueño li caça la mirada al vol.

Amb Català Roca és amb qui hi ha una relació més estreta. Com Català-Roca , Madueño és un fotògraf tot terreny que moltes vegades treballa d’encàrrec. A Català-Roca li demanen un llibre o un reportatge, a Madueño, una bona foto que complementarà un article o una entrevista. Transcendeixen el fet d’actualitat i creen imatges que no relacionem amb el punt de partida utilitari. Serrat, assegut en una barana del Poble Sec, és per sempre. José Tomàs, al callejón de la plaça de Toros Monumental, el dia que hi va matar sis toros, és etern.

Madueño sap que les imatges parlen unes amb altres i, a l’hora de fer fotos, i de combinar els seus retrats amb els dels seus mestres, troba afinitats i contrastos que les engrandeixen. La creu -símbol i signatura d’Antoni Tàpies- passa del fons del retrat a la galta de l’artista.

La mirada -que en la fotografia de Català-Roca és frontal i enèrgica, ben emmarcada per les ulleres grosses i primes- cedeix el protagonisme a altres elements de la cara: els pèls de les celles, els cabells, els porus de la barba, els petits solcs de la galta, la parpella. Madueño copsa amb mà mestra la vellesa dels grans artistes. Dona la veu al cos i copsa un moment de recolliment introspectiu. La mirada, que abans volia ser transparent, es perd fora de la fotografia. El blanc dels ulls pràcticament desapareix.

Hi ha molts retrats de Madueño que mostren els personatges de perfil. Enfront de la pretensió de copsar la identitat dels retratats, de llegir-los per dins, el perfil ens mostra els personatges en una individualitat irreductible. Els veiem passar. Els veiem com són, quan no parlen amb nosaltres, quan no ens miren. A l’hora de combinar les seves fotos amb les de Català-Roca , el Serrat madur mira el Serrat jove. Des de darrere d’una persiana Brossa es mira a la Fundació Miró, amb un poema objecte -un paraigua-, com si el fes aguantar-se dret amb una força que li ve de la mà. Chillida, tallat en quatre com si fos de pedra, es veu ell mateix en el taller, dins d’una de les seves obres.

Potser la parella d’imatges de més impacte és la de Dalí, que Català-Roca va retratar jugant amb unes criatures al parc Güell d’abans i que Madueño -que hi va mantenir una relació amb l’artista en els darrers tres anys de la seva vida- fotografia de cos present. “La vida ha passat” sembla que diguin els retrats de Madueño. D’aquí la gravetat, que tenen moltes de les seves fotografies. Fins i tot en el cas de La Chunga que ha passat de ser una noia jove

a ser una dona a les portes de la vellesa. Els cabells que en la fotografia de Català-Roca dibuixen una flama, ara li emmarquen la cara. Han deixat de fer un dibuix compacte, hi ha molts petits cabells escampats al seu aire. Madueño suggereix a la ballarina que s’hi posi una flor i -sense ser-ne conscient- repeteix el gest de Català-Roca quan es fixa en el ble del front. Els ulls, com dues escletxes, contemplen la vida i la joventut.

Julià Guillamon

escriptor

F. C-R Salvador Dalí 100 x 100 cm

P. M. Salvador Dalí 30 x 47,5 cm

F. C-R Joan Brossa 100 x 100 cm

P. M. Joan Brossa 40 x 62,4 cm

P. M. José Tomás 40 x 26,5 cm

F. C-R

Ernest Hemingway 75 x 50 cm

F. C-R Eduardo Chillida 100 x 100 cm

P. M. Eduardo Chillida 40 x 28 cm

P.

M. Micaela Flores “La Chunga” 55 x 67 cm

F. C-R Antoni Tàpies 100 x 100 cm

P. M. Antoni Tàpies 40 x 27 cm

F. C-R Joan Manuel Serrat 23,5 x 17,3 cm

P.M. Joan Manuel Serrat 40 x 27 cm

P. M.

Henri Cartier-Bresson 75 x 50 cm

El minutero 75 x 60 cm

F. C-R

F. C-R

Vorera, Madrid ( L’ombra del vent )

80 x 80 cm

P. M.

Carlos Ruíz Zafón 75 x 60 cm

P. M. Francesc Català-Roca 40 x 30 cm

CONFLUENCIAS E INTERSECCIONES

Todavía no hace ni doscientos años que se inventó la fotografía. El privilegio de acceder a la observación y el estudio de la realidad de una manera técnicamente amplificada ha constituido una invención extraordinaria y decisiva, tal com lo fueron la rueda o el fuego.

La fotografía es útil y muy útil, e innegablemente muy poderosa. Tan común y habitual que resulta fácil obviar la decisiva influencia en el desarrollo progresivo y acelerado de las facultades y capacidades humanas.

Los fotógrafos, sobretodo en el siglo XX, tubieron que inventar “qué es ser fotógrafo”. Ir avanzando no comportaba la aceptación social. Por suerte, Catalunya es una tierra privilegiada iconográficamente y ya desde el periodo de entreguerras un gran colectivo apostaba por una fotografía que alcanzaría su idiosincrasia desligándose de una “tradición pictórica” que sentían como insuficiente y ajena.

Los fotógrafos protagonistas de esta exposición representan muy bien la continuación de los fotógrafos profesionales de antes de la salvaje guerra civil. En su quehacer diario buscan ampliar los horizontes de una fotografía compartida y generosa, que busca la idiosincrasia y los límites que los nuevos usos irán haciendo posible. Una fotografía que nos enseña el mundo que compartimos cuando compartimos las miradas. Una fotografía que no necesita coartadas o ninguna otra justificación que la de hacernos ver y permitirnos valorar este mundo, esta realidad que indefectiblemente nos rodea y condiciona los “artefactos” visuales con los que nos comunicamos.

Cualquier fotografía es una intersección en los tiempos y el espacio, donde confluyen objetos y sujetos, energías y sinergias, evidencias y elipsis, transparencias y opacidades.

De la confluencia de Pedro Madueño y Francesc Català-Roca nace esta propuesta en La GaLeRia y..., estamos de suerte porque una vez tienes unas buenas imágenes, uno de los posibles pasos siguientes es reflexionar y atreverse a hacerlas interactuar entre ellas, y no menos importante, confrontarlas a un público adecuadamente curiosiso con actitud proactiva, con ganas de ver que se nos propone.

Bienvenidos al banquete visual y buen provecho.

Andreu Català

MESTRE CATALÀ-ROCA

En una ocasió em va dir Chillida que la diferència entre un artesà i un artista és que quan l’artista entra al taller mai sap què farà i l’artesà, sí.

Quan Català-Roca entrava al seu taller, el carrer, mai sabia què faria. Modelava la foto a mesura que es posava a l’ambient. Home de poques paraules i d’aparença discreta, es mimetizava fàcilment amb l’entorn.

Però aquesta aparença discreta no l’impedia cultivar la relació amb els personatges als quals fotografiava. Una actitud imprescindible per afrontar un bon retrat. Un dels protagonistes que tots dos vam fotografiar va ser Salvador Dalí. El genial pintor va dir una vegada que s’arruïnaria per veure pintar Velázquez una hora. Jo també m’hagués arruïnat per veure treballar Català-Roca el dia que va fotografiar Dalí al Parc Güell: dos genis cara a cara.

Vam coincidir a La Vanguardia quan portava les seves còpies en color curosament elaborades. L’obsessionava la posada en pàgina. No volia que posessin títols damunt i es resistia als peus de foto: “¿Per què un peu de foto?, la foto ha de parlar per si sola i si no s’entén és que no has fet una bona foto”, deia.

El recordo al seu laboratori de la Travessera de Dalt, un lloc ple de caixes amb negatius, còpies i un ambient definit per l’olor de químics. Les seves mans, afectades per l’artrosi causada per haver rentat mils i mils de còpies amb aigua molt freda des que va començar d’aprenent ajudant el seu padre, Pere Català i Pic. Li agradava acariciar les còpies al revelador tot donant escalfor amb el seu alè per accelerar el procés i acaronant-les com si es tractés d’un nounat.

Aquesta exposició és un somni fet realitat. Vull expressar el meu agraïment a Jordi Batlle per haver-la incubat i a Andreu Català Pedersen per la seva generositat. Mai vaig imaginar que compartiria espai amb Català-Roca, amb un dels meus mestres. Per això sento un orgull inmens, des de la més sincera modèstia de l’aprenent.

Pedro Madueño

P. M. Antoni Tàpies 40 x 25,5 cm

P. M. Francesc Català-Roca 40 x 28 cm

P. M. Copito de nieve 40 x 26,5 cm

F. C-R Antoni Costa 40 x 50 cm

LA VIDA QUE PASA

Pedro Madueño se siente heredero de una gran tradición fotográfica que tiene como referencias Agustí Centelles, Henri Cartier-Bresson y Francesc Català-Roca. Retrató a Català-Roca con el objetivo de una cámara antigua, una cámara intemporal que representa, de manera abstracta, la mirada fotográfica. La fotografía de Cartier-Bresson corresponde a la gran retrospectiva que se le hizo en CaixaForum Barcelona. Está sentado en un bar —que me parece que es La Pérgola—, con un bastón, y ve pasar a una chica guapa, con un vestido negro que destaca —no parece un vestido para ir por la calle haciendo turismo. Madueño le caza la mirada al vuelo.

Con Català Roca es con quien tiene una relación más estrecha. Como Català-Roca, Madueño es un fotógrafo todo terreno que muchas veces trabaja por encargo. A Català-Roca le piden un libro o un reportaje, a Madueño, una buena foto que complementará un artículo o una entrevista. Trascienden el hecho de actualidad y crean imágenes que no relacionamos con el punto de partida utilitario. Serrat, sentado en una baranda de Poble Sec, es para siempre. José Tomás, en el callejón de la plaza de Toros Monumental, el dia que mató seis toros, es eterno.

Madueño sabe que las imágenes hablan unas con otras y, a la hora de hacer fotos y de combinar sus retratos con los de sus maestros, encuentra afinidades y contrastes que las engrandecen. La cruz —símbolo y firma de Antoni Tàpies— pasa del fondo del retrato a la mejilla del artista. La mirada —que en la fotografía de Català-Roca es frontal y enérgica, bien enmarcada por las gafas grandes y finas— cede el protagonismo a otros elementos de la cara: los pelos de las cejas, los cabellos, los poros de la barba, los pequeños hoyos de la mejilla, el párpado. Madueño penetra con mano maestra la vejez de los grandes artistas. Da la voz al cuerpo y capta un momento de recogimiento introspectivo. La mirada, que antes quería ser transparente, se pierde fuera de la fotografía. El blanco de los ojos prácticamente desaparece.

Hay muchos retratos de Madueño que muestran a los personajes de perfil. Frente a la pretensión de captar la identidad de los retratados, de leerlos por dentro, el perfil nos muestra a los personajes en una individualidad irreductible. Los vemos pasar. Los vemos como son cuando no hablan con nosotros, cuando no nos miran. A la hora de combinar sus fotos con las de Català-Roca, el Serrat maduro mira al Serrat joven. Desde detrás de una persiana, Brossa se mira en la Fundación Miró con un poema objeto —un paraguas—, como si le hiciera aguantarse recto con una fuerza que le viene de la mano. Chillida, cortado en cuatro como si fuera de piedra, se ve a él mismo en el taller, dentro de una de sus obras.

Quizás la pareja de imágenes de más impacto es la de Dalí, que Català-Roca retrató jugando con unas criaturas en el parc Güell de antes y que Madueño —que mantuvo una relación con el artista en los últimos tres años de su vida— fotografia de cuerpo presente. “La vida ha pasado” parece que digan los retratos de Madueño. De aquí la gravedad, que tienen muchas de sus fotografías. Incluso en el caso de La Chunga que ha pasado de ser una chica joven a ser una mujer a les puertas de la vejez. Los cabellos, que en la fotografía de Català-Roca dibujan una llama, ahora le enmarcan la cara. Han dejado de hacer un dibujo compacto, hay muchos pelillos esparcidos a su aire. Madueño sugiere a la bailaora que se ponga una flor y —sin ser consciente— repite el gesto de Català-Roca cuando se fija en el mechón de la frente. Los ojos, como dos resquicios, contemplan la vida y la juventud.

Julià Guillamon escritor

Edita

La GaLeRia, Batlle Argimon S.L.

Textos

Andreu Català Pedersen

Pedro Madueño

Julià Guillamon

© dels textos, els seus autors

Fotografies

© Francesc Català-Roca

© Pedro Madueño

Disseny gràfic

La GaLeRia , Batlle Argimon S.L.

Impressió

TecnoArt

Dipòsit legal : B 11230-2023

Batlle Argimon S.L.

Sant Jordi 14 08172 Sant Cugat del Vallès 93 675 04 98

lagaleria@pimec.net facebook: lagaleriabatlleargimon instagram: lagaleria.ba

2 5 a n y s

Horari d’estiu:

Dimarts de 17 a 20,30.

De dimecres a divendres d’11 a 13,30 i de 17 a 20,30.

Dissabte d’11 a 14.

Diumenge, de juliol a setembre, tancat.

(del divendres 23 al migdia fins dimarts 27 de juny al migdia, La GaLeRia estarà tancada)

amb la col·laboració de: