Sabors i sabers: Coneixem Canadà? by Biblioteca Nou Barris

SABORS I SABERS: CONEIXEM CANADÀ?

• I* Atw ATWOOD, Margaret. L’Anna vol tenir un animalet • I* Nen Nenúfar: llegenda dels indis del Canadà • I** Ric RICHLER, Mordecai. En Jacob dos-dos i l’ullal encaputxat

•

I*** Smu SMUCKER, Barbara. Huida a Canadá

• IC Ach ACHDÉ. Lucky Luck en Canadá • IR Rep Reporter Doc, nº 174 (des. 2009 / gen. 2010), pàgs. 4-11. Mustang de Canadá • 441.2 Mon MONTGOMERY, L.M. Anne of Green Gables • 641 Fab FÀBREGA, Jaume. La cuina del món: cultura i gastronomia dels cinc continents • 831.3 Die DIEGO, Rosa de. Historia de las literaturas francófonas: Bélgica, Canadá, Magreb • N 841B Atw ATWOOD, Margaret. La maldición de Eva • 91 (026) (71) Zim ZIMMERMAN, Karla. Canadá • 91 (71) Can Canadá, del Atlántico al Pacífico • 910.4 (71) Val VALVERDE, Clara. En tránsito de sueño en sueño: cuatro años con los indios cri del norte de Quebec • 910.4 (98) Pou POU, Toni. On el dia dorm amb els ulls oberts: un viatge científic a l’Àrtic canadenc • 910.4 (98) Rev REVERTE, Javier. El río de la luz: un viaje por Alaska y Canadá • JN Mon

MONTGOMERY, L.M. Ana de Ingleside • JN Mon MONTGOMERY, L.M. Ana y la casa de sus sueños • N Atw ATWOOD, Margaret. Érase una vez • N Atw ATWOOD, Margaret. L’any del diluvi • N Atw ATWOOD, Margaret. L’assassí cec • N Atw ATWOOD, Margaret. Penélope y las doce criadas • N Bel BELLOW, Saul. El legado de Humboldt • N Hus HUSTON, Nancy. Marcas de nacimiento • N Mis MISTRY, Rohinton. Asuntos de familia • N Mis MISTRY, Rohinton. Cuentos de Firozsha Baag • N Mis MISTRY, Rohinton. Un equilibri perfecte • N Mun MUNRO, Alice. El amor de una mujer generosa • N Mun MUNRO, Alice. La vida de las mujeres • N Mun MUNRO, Alice. Massa felicitat • N Ric

RICHLER, Mordecai. La versión de Barney • N Shi SHIELDS, Carol. La memoria de las piedras • NE Bel BELLOW, Saul. The Actual • NE Mis MISTRY, Rohinton. Family matters • C Loi LOISEL, Régis. Montreal • R 91 Rut. Rutas del Mundo, nº 20 (set. 1991), pàgs. 76-85 ROBERTSON, Heather. Victoria: el imperio sigue vivo • R 91 Rut. Rutas del Mundo, nº 23 (des. 1991), pàgs. 88-100 RICHLER, Mordecai. Montreal • R 91 Rut. Rutas del Mundo, nº 30 (jul./ag. 1992), pàgs. 98-110 KERNAN, Michael. Banff:... Y las montañas tocan al cielo •

R 91 Rut. Rutas del Mundo, nº 60 (abril 1995), pàgs. 88-98 KRIST, Gary. Crucero de lujo por el Quebec

•

R 91 Rut. Rutas del Mundo, nº 223 (des. 2009), pàgs. 66-77 MONTORO, Marián. Explorando Québec, travesía por el río San Lorenzo

•

R 91 Rut. Rutas del Mundo, nº 244 (set. 2011), pàgs. 52-61 USERO, Albert G. Toronto: una ciudad de cuatro estaciones

• R 91 Via. Viajes National Geographic, nº 135 (jun. 2011), pàgs. 92-105 ROTGER, Agnès. Rocosas de Canadá • CD 063.6 DEN DENTDELION. La Tondeuse • DVD 91 (026) (71) Mon Montreal y Toronto

Jacques Cartier Bridge. Montreal. Lloc de la imatge: http://www.miswallpapers.net/ciudades/jacques-cartier-bridgemontrealcanada/

• DVD 91 (98) Ala Alaska viva; Canadá salvaje • DVD Inc Incendies [Festival de Toronto: Mejor película canadiense, 2010] • DVD Pol Policía montada de Canadá

*CURIOSITATS: Sabies que...? 9

Canadà és el país més extens del continent americà i el segon del món després de la Unió Soviètica. La capital és Ottawa, i les principals ciutats: Toronto, Montreal, Vancouver, Edmonton.

Vancouver Lloc de la imatge: http://www.aeroplanes.com/travel/photos/pictures-of-canada-90403821/

El Canadà constitueix un Estat Federal independent de l’Amèrica del Nord.

La població canadenca és d’origen britànic en un 50% i francès en un 30%. La resta de la població esà formada per indis nadius, esquimals i emigrants d’altres parts del món.

L’alfabetisme del Canadà és del 97%.

L’ensenyament és obligatori fins als 14 o 16 anys, segons les províncies. (El país està dividit en 10 províncies i 2 territoris).

L’alçària més important és la muntanya Logan, a la zona fronterera amb Alaska (6.050m.)

La CN Tour és l’edifici més alt de Toronto, una antena de telecomunicacions gegant que està considerada per la Societat Americana d’Enginyers Civils com una de les Set Meravelles del Món modern.

Lloc de la imatge: http://www.bestourism.com/items/di/1186?title=CN-Tower-in-Toronto-Canada&b=184

La badia de Hudson és un autèntic mar interior.

Lloc de la imatge: http://oceans.animalcorner.co.uk/arcsea_hudsonbay.html

Entre els llacs més importants s’ha d’esmentar els Grans Llacs, compartits amb els EEUU – Superior, Huron, Eric i Ontario-, el Gran Llac dels Esclaus, el Gran Llac dels Ossos i el Winnipeg.

Els rius més importants són el Mackenzie, el Churchill, el Nelson i el San Lorenzo.

La riquesa forestal del Canadà és immensa, i la fusta procedent dels boscos dóna lloc a una pròspera indústria de la fusta i a la fabricació de pasta de paper, de la qual és el primer productor del món. La major part del Canadà és coberta de boscos on predominen les coníferes. Aproximadament la meitat del país és coberta per la taigà boreal d’avets i pins, al costat dels quals creixen els erables de sucre, els faigs i els bedolls.

Lloc de la imatge: http://www.curiositiesbydickens.com/suspension-bridge-in-canadas-forest/

El Canadà té una proporció més gran de vies fèrries que qualsevol altre país del món.

La Trans-Canada Air Lines és una de les companyies de transport aeri més grans del món, i els aeroports canadencs més importants són Gander, a Terranova, i Dorval a Montreal.

GASTRONOMIA: La cuina del Canadà reflecteix el múltiple heretatge nacional i lingüístic, que és bàsicament britànic i francès (al Quebec). Però també hi ha significatives aportacions alemanyes i holandeses (especialment vives a Lunemburg, sota la forma de Dutch Oven (un tipus d’olla per rostir), italianes, jueves, ucraïneses i asiàtiques, fins al punt que moltes de les seves ciutats es posen com a exemple de societat multicultural. Un estil prestigiós és l’acadià, que es refereix a Acàdia, el nom que els colonitzadors francesos donaren a la regió dls Maritimes (Nova Escòcia, Nova Brunsvic i l’illa del Príncep Eduard, vorejant l’oceà Atlàntic), ara angloparlants. Els tres grans sistemes culinaris són en primer lloc l’inuit o esquimal, en segon, el d’origen britànic i finalment el d’origen francès. La cuina dels inuit, naturalment, està adaptada a un medi hostil i glaçat i, per tant, es basa en el consum de carn i peix amb nul·la o escassa transformació culinària. La cuina canadenca d’arrel britànica reflecteix els gustos d’origen: rostits de carn, importància de la pastisseria, esmorzars a base de cereals o creps, etc. La cuina del Quebec, en canvi, és molt més variada i recorda altres patrons europeus, sobretot del nord de França. El Canadà gaudeix d’abundants primeres matèries, especialment en el terreny del peix i el marisc, tant d’aigua salada com dolça (bacallà, salmó, rap, lluç i espècies de peix blanc afins, truita, anguila, llamàntol, crancs o cabres de mar), i de la caça. Hi ha ànecs salvatges, oques, perdius i tota mena de caça de pèl, dels cèrvids als caribús, sense oblidar els mamífers marins consumits pels inuit. El clima afavoreix fins i tot una presència testimonial de la vinya. Els cereals i les hortalisses (com les patates) hi són importants. Un producte propi destacat és l’anomenat arròs salvatge, que s’ha posat també de moda entre nosaltres. Localment són apreciades certes espècies de bolets. De la fruita en destaquen les baies salvatges dels seus grans boscos, que també són cultivades. Per cuinar utilitzen mantega, margarina, oli vegetal i greixos diversos, així com els diferents derivats lactis. Són conegudes la major part d’herbes i espècies que es fan servir a Europa, especialment al Quebec.

La cuina del peix El peix (i el marisc) és un aliment força consumit al Canadà (en proporció, molt més que als Estats Units). D’una banda, perquè els habitants indígenes (com els micmac) en menjaven (i, a més adoptaren la caldera de ferro) i de l’altra per l’abundància i qualitat de la primera matèria i per l’aportació de tradicions de cuina franceses i europees. De la fusió de tots aquests elements, en sortiren plats com el clam chowder, una sopa de marisc de clova (petxines de pelegrí, vieires o similars; en anglès scallops) famosa també als Estats Units, i que hom ha suggerit que és d’origen francès, incloent-hi el recipient, la tradicional caldera (chaudière) de ferro colat. La cuina del bacallà (amb menció del salat,

a l’estil mediterrani) és tradicional i important: de fet, als Estats Units, el bacallà salat que s’hi sol trobar és d’origen canadenc (sense pell ni espines). Un dels plats més cèlebres de bacallà, el fish’n brewis (que, localment, rep altres noms) es compon de bacallà salat, patates, cebes (segons la zona) i, curiosament, rostillons de cansalada (en anglès canadenc scrunchions). L’estil britànic (però també francès nòrdic) ha aportat nombroses receptes de pastissos, pies o tourtières. 9

El Quebec És la província francòfona del Canadà. Els quebequesos, en alimentació, es mouen entre la pertinença al Canadà i al món anglosaxó i les arrels franceses. Hi ha els MacDonald’s i el Poulet Frit Kentucky (noteu, però, que aquest nom comercial, per llei, s’ha d’escriure en grafia afrancesada). Els quebequesos (a diferència de catalans, valencians i balears) tenen la seva llengua oficialitzada en l’etiquetatge, i fins i tot en les denominacions i marques comercials. Poden veure vins de la zona del Niàgara, cada cop més ben fets, i cervesa local, excel·lent. Mengen peix abundant (truita, salmó), carn (porc fumat) i plats com la tourtière, la sipaille, el creton i els pastissos amb xarop d’auró (un producte que s’exporta arreu del món).

L’arròs salvatge Un dels productes estrella de la cuina actual, tant de l’alta cuina i la d’autor com, darrerament, de la casolana, és l’anomenat arròs salvatge, un producte que ja es ven habitualment als nostres supermercats, tan sol com guarnint l’arròs corrent. Pot formar part d’amanides, sopes, guisats, plats vegetarians, etc. L’arròs salvatge no és, en realitat, un arròs, si bé es classifica com a cereal. Es tracta d’una planta silvestre (similar ala cugula o zitzània) que dóna un gra fi, petit i de color negre, d’un gust molt particular i intens (ben diferent del de l’arròs). Era l’arròs tradicional de les tribus índies de l’actual estat nord-americà de Minnesota, especialment dels chippewa, però també de les del Canadà, on és un producte reconegut. Estem parlant del veritable arròs silvestre o salvatge, no pas cultivat, i que creix de forma espontània a les zones d’aiguamolls del nord de l’esmentat estat, i al Canadà. Hi ha, però, també un arròs silvestre cultivat en maresmes i aiguamolls, menys ric en proteïnes que l’anterior. Comercialment, se sol presentar en plats precuinats, barrejat amb arròs llarg. Una recepta del Canadà força popular és el gratinat d’arròs salvatge, guarnit amb ceba, xampinyons... La cocció d’aquest arròs salvatge és una mica més llarga que la de l’arròs corrent (uns 25 minuts o més). Hom acostuma a barrejar-lo amb arròs comú, a causa del seu gust pronunciat.

El llamàntol Es tracta d’un crustaci relativament poc conegut, ja que el seu prestigi sol ser suplantat per la llagosta: estem parlant del llamàntol o llobregant. I no és pas que sigui una espècie secreta (tot i que és poc abundant): és pròpia, certament, de les costes dels Països Catalans, per bé que els que es mengen als restaurants acostumen a ser de Galícia. Els que es consumeixen a París solen venir de la Bretanya i fins dels País de Gal·les. També n’hi ha al Marroc, Tunísia, Turquia, etc. Els el Canadà i els Estats Units solen ser més menuts

i amb un gust menys pronunciat; però hi són molt més abundants que aquí, i formen part d’una oferta prestigiosa, especialment ales costes atlàntiques de l’est, a Nova Anglaterra. Amb el llamàntol es poden fer les mateixes preparacions que amb la llagosta. Es pot fer simplement a la brasa, al forn; guisar amb patates i en suquet; combinar amb plats de mar i muntanya; fer-ne cremes i bisques i guisar a l’americana o a l’armoricana. Es pot bullir o presentar en còctels i amanides. A més, amb els ous o corall de les femelles es fan exquisides salses i picades. (Jaume Fàbrega. La cuina del món: cultura i gastronomia dels cinc continents. Vol. 1. Barcelona: L’Isard, 2004-2005, pàgs. 15-19).

Victoria “Los habitantes de Victoria sienten verdadera pasión por la comida. A los típicos platos ingleses como el roast-beef y el pudding de Yorkshire, se han añadido desde hace tiempo los tacos mexicanos y el teriyaki japonés, el dim sun chino, el curry indio y la pasta fresca italiana. Esta mezcolanza de platos constituye un remedo de la diversa procedencia de los habitantes del lugar. Entre las espléndidas especialidades locales se encuentran el salmón a la parrilla, los frutos de mar y las ostras al vapor, las verduras y las ensaladas, los vinos y sidras de la Columbia Británica, y la tarta de moras frescas. Dime cómo comes y te diré quién eres: esta máxima vale para las personas y también para las ciudades. Victoria, con sus fachadas de pan de jenjibre, parece el escaparate de una pastelería. Los edificios parecen glaseados como tartas, con sus adornos y sus cornisas.” (Heather Robertson. Victoria: el imperio sigue vivo. Rutas del mundo, nº 20, pàg. 80).

Recepta: Sopa de vieires (Scallop Chowder)

Ingredients: 1 kg de vieires, 50 g de mantega, 2 cebes mitjanes, 1 kg de patates (nes 6, mitjanes), 1 litre de llet, sal, pebre blanc. Al Canadà el marisc és abundant, i el de clova (cloïsses, vieires o petxines de pelegrí) hi té una gran reputació culinària. Aquesta famosa sopa de Nova Escòcia és, alhora, una aportació anglofrancesa i una perpetuació de receptes que ja els indis autòctons menjaven. El nom chowder (que també trobem als Estats Units, on es fa la clam chowder) deriva del francès chaudière, la típica caldera de ferro dels colons francesos. La presència de llet (a vegades substituïda per brou) no és estranya a la cuina del peix dels francesos procedents de la Normandia, o dels bretons. Elaboració: Poseu una paella de fons gruixut al foc amb la mantega i daureu-hi les vieires pels dos costats. Traieu-les, piqueu-les i torneu-les a sofregir a la paella. Mentrestant bulliu les patates a daus i la ceba trinxada durant uns 15 minuts en aigua que només cobreixi, i sal.

Afegiu-hi els trossets de vieira amb el suc, així com la llet. Feu-ho escalfar, saleu i empebreu al gust i serviu-ho un cop arrenqui el bull. Notes: La mateixa recepta, perquè quedi al nostre gust, l’he fet amb oli vegetal i brou de peix, i és molt bona. Les vieires o petxines de pelegrí solen procedir de Galícia, on són excel·lents. (Jaume Fàbrega. La cuina del món, pàg. 21). 9

Recepta: Pastís de carn (Tourtière) Ingredients: Pasta: 250 g de farina passada pel sedàs, 1 cullerada de llevat en pols (opcional), 1 ou (opcional), 75 g de mantega o llard, un pessic de sal, mantega per al motlle. Farcit: 300 g de llom de porc picat, 1 ceba grossa, un pessic de sal i pebre negre en pols, llorer, oli vegetal (o mantega) per fregir. Aquest pastís, tortell o empanada de carn, és un dels plats mes típics del Quebec. El seu nom francès és tourtière, que és el motlle rodó on es fa. Procedeix del francès tourte (que al seu torn ve del llatí torta, nom que trobem en altres llengües, com l’italià, el castellà i el català antic –torta-). En anglès s’anomena Quebec pork pie, si es fa de carn de porc. Elaboració: Poseu a sobre d’un marbre la farina juntament amb el llevat a manera de corona; al mig tireu-hi l’ou, el llard i la sal. Barregeu-ho amb una cullera fins a obtenir una pasta fina i amasseu-ho després amb les mans incorporant-hi la farina que admeti, a fi que no s’enganxi als dits. Empolseu la taula amb farina, estireu la pasta amb el corró, aplanant-ho fins a uns 3 cm de gruix, i folreu un motlle rodó de pastís untat amb mantega. Reserveu un disc de pasta per al tancament. Fregiu el llom de porc picat en una paella amb oli; sofregiu-hi també la ceba picada, i afegiu-hi el llorer o altres herbes al gust, sal i el pebre negre. Amb aquesta fregitel·la, deixada refredar una mica, ompliu el motlle preparat amb la pasta i recobriu-lo amb l’altre disc. Amb les mans mullades aixequeu les vores i segelleu-ho bé, pinçant-ho amb els dits. Feu un foradet al mig. Opcionalment, pinteu-ho amb el rovell d’ou diluït amb una mica d’aigua, utilitzant un pinzell petit, i fiqueu-ho al forn a temperatura moderada durant uns 45 minuts. Un cop cuit, desemmotlleu-lo en calent sobre una reixeta. El podeu servir tot seguit o un cop sigui fred.

Notes: S’hi poden posar altres aromatitzants, com all, sajolida, api, o bé prescindir-ne.

El mateix pastís es pot fer amb carn de bou (s’hi pot posar en cru), ànec, pollastre, gall dindi, conill o llebre. (Jaume Fàbrega. La cuina de món, pàg. 22).

Lloc de la imatge: http://www.absolut-canada.com/tourtiere/

Recepta: Pastís de mirtils (Tarte aux bleuets) Ingredients: Pasta brisa: 250 g de farina passada pel sedàs, 125 g de mantega, 2 o 3 cullaradetes arranades de sucre fi, 4 cullerades soperes d’aigua (uns 10 cl), 6 ous, un pessic de sal, 400 grams de mirtils, mantega i farina per al motlle. És un pastís molt típic del Quebec (“el país dels salmons salvatges i dels mirtils”), on aquestes baies de color violaci, dites per aquest color bleuets a la província francòfona, hi són abundants. A França el mirtil és myrtille, mentre que a Catalunya (on aquesta fruita també es dóna en estat silvestre, al Pirineu), s’anomena nabiu, avajonera o mirtil. Elaboració: Poseu en un recipient o damunt la taula la farina, afegiu els ous i un pessic de sal, així com el sucre. Aneu-hi tirant la mantega estovada i feta a miques, mesclant amb els dits. Barregeu-ho tot afegint-hi l’aigua. Formeu una bola sense amassar-ho. Deixeu-la reposar una mitja hora. Poseu la bola en una taula enfarinada i aplaneu-la amb un corró uns 4 mm. Feu-hi unes quantes punxades amb una forquilla. Esbandiu els mirtils, poseu-los en un plat i empolseu-los amb sucre. En un motlle rodó de 28 cm untat amb mantega i empolsat amb farina, aboqueu-hi aquesta composició; adorneu-ho amb els mirtils i fiqueu-ho al forn a temperatura alta, prèviament engegat (220º), durant 30 o 40 minuts. Un cop sigui cuit, desemmotlleu-ho en calent i deixeu-lo reposar sobre una reixeta. Notes:

Aquest pastís es pot decorar amb floretes o sanefes de nata muntada. Podeu substituir els mirtils per gerds o per una altra fruita roja, com ara groselles. Al mercat es troben congelats, i són molt útils en pastisseria. Fins i tot és possible coure la pasta brisa sense farciment, plena de mongetes seques (a fi que no pugi) i després farcir-la amb confitura de mirtils, o gerds o móres. Als supermercats es troba també pasta brisa bo i llesta, fresca o congelada. (Jaume Fàbrega. La cuina de món, pàg. 24).

Tarte aux bleuets (mirtils, arándanos) Lloc de la imatge: http://www.criscocanada.com/fr/recipe_page.aspx?rid=759

Recepta: Salmó amb mantega de llimona Ingredients: 4 filets de salmó fresc, 1 llimona, un pessic de sal, pebre negre mòlt, 1 ceballot picat, 100-150 g de mantega suau tallada a trossos, julivert picat, patates al vapor per acompanyar Preparació: Bulliu una mica els filets de salmó amb aigua bullent amb sal, a foc suau. Reserveu-los. A part, en un bol petit, reduïu al foc el suc de llimona amb la sal, el pebre i el ceballot picat. Enretireu-ho del foc i barregeu-hi amb compte la mantega, molt a poc a poc per evitar que es talli, fins aconseguir una emulsió com la llimona. Si el bol es refreda, poseu-lo al foc durant uns segons, evitant que la salsa bulli. Serviu el peix amb aquesta salsa i decoreu-lo amb julivert picat. (El llibre de les cuines del món, pàg. 178).

Recepta: Filet de cérvol al vi negre

Ingredients: 1 filet de cérvol tallat en 4 trossos, 2 tasses i ½ d’oli d’oliva, 225 ml de vi negre, 2 cebes petites, 1 pastanaga, julivert, pebre i herbes aromàtiques. Per a la salsa: 125 g de mantega, 1 gotet de vi negre, 2 cullaradetes de cafè o te. Preparació: Marineu durant 4 hores, com a màxim, els talls de filet de cérvol en un bol amb l’oli d’oliva, el vi, les herbes aromàtiques i la ceba i la pastanaga trossejades. Escorreu bé els talls del filet i coeu-los amb mantega fins que estiguin cuits al vostre gust. Reserveu-los en un lloc calent. Per fer la salsa, torreu lleugerament la mantega, afegiu-hi el te o el cafè, el vi negre i dues cullerades soperes del suc en què s’ha marinat el filet. Remeneu-ho bé, deixeu que la salsa es redueixi fins que tingui un color fosc. Cobriu els talls de filet amb aquesta salsa. Serviu el plat amb patates saltades. Aquesta recepta també es pot fer amb cabirol. (El llibre de les cuines del món, pàgs. 178-79). 9

Recepta: Cassoletes de xarop d’auró Ingredients: 1 cullerada de fècula de blat de moro, 1 cullerada de sucre, ¾ de tassa d’aigua, ½ tassa de mantega, ¾ de tassa de xarop d’auró, ½ tassa de nous de Grenoble picades, 1 tassa de panses de Corint (opcional). Ingredients per a la pasta trencada: 325 g de farina, 225 g de mantega, 2 ous, un pessic de sal. Preparació: De la pasta trencada: Barregeu la farina, la sal i la mantega. Aneu afegint-hi els ous un per un. Si calgués, podeu afegir-hi una mica més de farina. Pasteu només el que calgui perquè els ingredients es barregin bé. Feu una bola amb la massa i guardeu-la a la nevera, embolicada amb un drap o amb paper de plàstic, durant almenys 2 hores, abans de fer-la servir. Estireu la massa i folreu-ne petits motlles rodons, d’uns 15 centímetres de diàmetre. Punxeu-ne el fons i coueu-los al forn fins que estiguin daurats. Del farcit: Barregeu l’aigua amb la fècula de blat de moro en un cassó petit. Afegiu-hi el sucre i barregeu-ho bé. Després, incorporeu-hi el xarop d’auró, les nous i les panses. Bulliu-ho i deixeu-ho coure, a foc lent, durant 5 minuts. Enretireu-ho del foc i deixeuho refredar durant 15 minuts. Un cop fred, farciu les cassoletes amb aquesta barreja.

(El llibre de les cuines del món, pàg. 179).

BIBLIOTEQUES CANADENQUES: • Vancouver Public Library Un edifici gegant, amb escales mecàniques entre les plantes, i una planta sencera dedicada al fons en xinès.

Biblioteca Pública de Vancouver Lloc de la imatge: http://librariesoftheworld.blogspot.com.es/2011/09/biblioteques-del-canada

•

Biblioteca del Parlament, Ottawa

Lloc de la imatge: http://personal.telefonica.terra.es/web/vr/canada/c1976.htm

Aquesta moneda commemora el 100è aniversari de l’acabament i obertura de la biblioteca del Parlament a Ottawa. Dominant majestuosament les ribes del riu Ottawa, és difícil d’imaginar que la Biblioteca del Parlament, abans, no era mes que una col·lecció de llibres circulant entre els primers centres polítics del Canadà, fins que la reina Victoria va decidir fer d’Ottawa la capital del país i demana establir-hi una biblioteca permanent. Construïda el 1876, l’estàtua de la reina Victoria és al bell mig de la rotonda coberta amb una cúpula de finestres gòtiques decoratives i superbes incrustacions en fusta.

Biblioteca del Parlament a Ottawa Lloc de la imatge: http://www.autoreseditores.com/blog/2012/07/26/biblioteca-del-parlamento-ottawa-canada/

La Biblioteca del Parlamento en Ottawa (Canadá) es un hito en su país, tanto así que adorna la parte posterior de un billete de dólar canadiense. El edificio se inspiró en la sala de lectura del Museo Británico. La sala de lectura principal tiene un techo abovedado que complementa las paredes y las columnas de pino blanco con tallas de gran detalle de flores, máscaras, texturas y criaturas míticas. La colección de la Biblioteca se compone de más de 600.000 artículos y está a cargo de 300 empleados. El acceso a la instalación se restringe generalmente por la actividad parlamentaria de Canadá, pero los tours son a menudo disponibles. La Biblioteca del Parlamento es para el uso exclusivo de los miembros del parlamento (diputados). Aquí es donde el personal de sus oficinas hace todo tipo de investigación. Aunque la biblioteca data del siglo XIX y es la única estructura original de los edificios construidos en aquel entonces, el recinto cuenta con avanzadas conexiones de computadoras e instrumentos de comunicación. En el centro de la biblioteca se encuentra una gran estatua de la Reina Victoria de Inglaterra. La razón de su presencia es el hecho de que ella designó a Ottawa como la capital de las provincias unidas del Canadá en 1857. •

Biblioteca Thomas Fisher Rare Book, Toronto

Lloc de les imatges: http://www.autoreseditores.com/blog/2012/08/09/biblioteca-de-libros-raros-thomasfisher-toronto-canada/

La biblioteca de Thomas Fisher Rare Book es la colección más grande de libros raros en Canadá. La biblioteca está afiliada con la Universidad de Toronto. La colección incluye numerosas obras notables, como los Principios de Newton (1687), la Crónica de Nuremberg (1493), y una tableta babilónica que data de 1789 a.C. La biblioteca también contiene una colección grande y notable donada por un hombre llamado Robert S. Kenny, quien era un miembro del Partido Comunista de Canadá. La colección se compone de más de 25.000 artículos que tratan de los movimientos obreros en todo el mundo, con un énfasis particular en Canadá.

• Grande Bibliothèque, Montreal

La Grande Bibliothèque, situada al centre de Montreal Lloc de la imatge: http://librariesoftheworld.blogspot.com.es/2011/09/biblioteques-del-canada.html

Foto: Bernard Fougères

La Grande Bibliothèque, un ampli espai públic de 33.000 metres quadrats al cor de la metrópoli, és un punt de trobada cultural excepcional, que permet el lliure accés i gratuït a més de 4 milions de documents, dels quals 1 milió són llibres. Les col·leccions estan dividides bàsicament en dues categories: una col·lecció universal, i la col·lecció nacional.

A més, la Grande Bibliothèque disposa de serveis especialitzats destinats, entre d’altres, als usuaris més joves (0-13 anys), als adolescents, als empresaris, als nouvinguts, als membres de comunitats culturals, i a les persones que pateixen alguna deficiència visual.

• Alderney Gate Public Library, Dartmouth

Lloc de la imatge: http://librariesoftheworld.blogspot.com.es/2011/09/biblioteques-del-canada.html

• Banff Public Library

La Banff Public Library està situada a la ciutat més gran de la província d’Alberta Lloc de la imatge: http://librariesoftheworld.blogspot.com.es/2011/09/biblioteques-del-canada.html

• Biblioteca central Halifax

Lloc de la imatge: http://librariesoftheworld.blogspot.com.es/2011/09/biblioteques-del-canada.html

Per continuar llegint:

Terranova [Newfoundland]

La capital és Saint John’s. La part continental, de litoral molt retallat i nombrosos fiords, és l’extrem oriental de l'escut canadenc. És important l’economia pesquera, principalment bacallà i arengades. La mineria produeix amiant, coure, plom, zinc i espat fluor. L'agricultura és bàsicament de subsistència, a part el farratge, que alimenta el bestiar boví per a la producció de llet. L’explotació forestal dóna lloc a indústries de la fusta i de pasta de paper. Hi ha també indústria alimentària (derivats de la llet i conserves de peix). La densitat de població és d’1,4 h/km2 (1991); però cal tenir en compte que la part continental, que ocupa el 80% de la superfície, és practicament deshabitada. A part la capital, l’únic centre urbà de l’illa és Corner Brook, capital regional de l’Oest. Descoberta per John Cabot (1497), l’extraordinària riquesa piscícola de les seves costes la convertiren en una de les zones més discutides a tots els tractats internacionals sobre aquesta matèria. El 1511 Ferran II de Catalunya-Aragó pactà amb un marí lleidatà, Joan d'Agramunt, l'exploració de Terranova, empresa que no prosperà. Francesos i anglesos hi fundaren establiments i protagonitzaren diversos incidents, fins que el tractat d’Utrecht (1713) la cedí als anglesos, que la colonitzaren i la dotaren de govern autònom (1855). Constituïda dominion dins el Commonwealth (1917), tornà a la seva condició de colònia (1934) per dificultats econòmiques. Un referèndum celebrat l’any 1948 la convertí en província canadenca.

Mapa de Terranova per James Cook

Lengua micmac

Los micmac son tradicionalmente cazadores-recolectores que hacen uso tanto de los recursos del mar como de los de la tierra. Hay testimonios de sus contactos con los beotkuks y los malissets al oeste, existiendo grupos mezclados de ambas tribus. En periodos de paz cada tribu podría haber usado su propia lengua, ya que son lo suficientemente cercanas como para ser entendidas. Los micmac invadieron a los indios penobscots en los primeros años del siglo XVII. Tuvieron relaciones hostiles con los iroqueses y algún bilingüismo ocasional con los montagnais. El contacto con los europeos se produce en un primer periodo entre 1540 y 1630 de forma esporádica, usándose un pidgin compuesto por elementos del micmac y del vasco, que fue usado entre los indios y los pescadores vascos. Al ser intermediarios entre otros grupos nativos y los comerciantes europeos viajaron por la costa Atlántica, el río Saint Lawrence e incluso Terranova como guías de los europeos, lo cual se pone de manifiesto por la presencia de nombres de lugares micmac fuera de su hábitat cotidiano, como Tadoussac y Québec. También algunos nombres de tribus vecinas son micmac o proceden del pidgin micmac-vasco. Algunas palabras micmac actuales son préstamos del vasco, como atlei 'camisa' (en el micmac del siglo XVII atouray) del vasco atorra, elegewit 'rey' del vasco errege y Plansia 'Francia' del vasco Prantzia. Como resultado de la conversión de muchos micmac al catolicismo y su aprendizaje y uso del francés como segunda lengua, también se infiltraron algunos préstamos franceses, incluyendo muchos nombres personales. Actualmente es el inglés y no el francés la segunda lengua entre los micmac, incluso en el francófono Québec.

Mujeres micmac vendiendo cestas de corteza de abedul, National Archives of Canadá

La lengua micmac tiene 6.000 hablantes de una población de 11.000 personas en Canadá, 2.000 hablantes en Boston y varias decenas de personas en la ciudad de Nueva York. Los micmac canadienses viven en Nueva Escocia central y septentrional, Isla Príncipe Eduardo, costa de Nuevo Brunswick y al este de la Península Gaspe, Quebec. Tienen un sistema de escritura (micmac) pictográfico arcaico y otro inventado en el siglo XIX.

http://www.proel.org/index.php?pagina=mundo/amerindia/algonquin/micmac

400 × 290 - Indis micmacs a mitjans del segle XIX, autor anònim Lloc de la imatge: http://www.artehistoria.jcyl.es/historia/obras/12721.htm