LLISTAT D’AUTORS TURCS
Adıvar, HalideEdib. La Hija del payaso.
Croutier, AlevLytle. Los Palacios de la memoria.
Markaris, Petros. Amb l'aigua fins al coll.
Markaris, Petros. L'Accionista principal.
Markaris, Petros. Liquidació final.
Markaris, Petros. Mort a Istanbul
Markaris, Petros. Suicidio perfecto.
Mourad, Kenizé. A la ciutat d'or i argent.
Mourad, Kenizé. De parte de la princesa muerta.
Mourad, Kenizé. El Perfume de nuestra tierra
Mourad, Kenizé. Un Jardí a Badalpur.
Özdamar, EmineSevgi. La Vida es un caravasar
Özdamar, EmineSevgi. Seltsame sterne starren zur erde.
Pamuk, Orhan. Em dic Vermell
Pamuk, Orhan. Estambul : ciudad y recuerdos.
Pamuk, Orhan. Me llamo Rojo.
Pamuk, Orhan. Le Livre noir
Pamuk, Orhan. El Museu de la innocència.
Pamuk, Orhan. La Casa del silencio.
Pamuk, Orhan. Neu.
Pamuk, Orhan. Nieve
Pamuk, Orhan. El Castell blanc
Pamuk, Orhan. El Llibre negre.
2
Raghida Abillamaa. Anécdotes d'en Joha.
Shafak, Elif. Honor.
Shmueli, Alfred. El Harén de la sublime puerta
Sotiríu, Didó. Tierras de sangre.
Yasar Kemal. La Furia del monte Ararat.
Yasar Kemal. Si aplastaran la serpiente.
Ümit, Ahmet. La Tumba negra.
Tanpinar, Ahmet Hamdi. El Instituto para la sincronización de los relojes.
SOBRE TURQUIA
Agatha Christie. Asesinato en el Orient Express.
Arbasino, Alberto . Estambul.
Goodwin, Jason. La Serp de pedra.
Reverte, Javier. Corazón de Ulises : un viaje griego
Stone, Norman. Breve historia de Turquía.
3
Vols saber més d’aquests escriptors? Orhan Pamuk Orhan Pamuk (Istanbul, Turquia 1952 ) és un escriptor turc guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 2006. Biografia. Va néixer el 7 de juny de 1952 a la ciutat d'Istanbul en una família acomodada que vivia al barri occidentalitzat de Nişantaşı, barri descrit en algunes de les seves novel·les. Va començar estudis d'arquitectura, però al cap de tres anys els abandonà per dedicarse plenament a la literatura. L'any 1977 és va graduar a l'Institut de Periodisme de la Universitat d'Istanbul, encara que no ha exercit mai com a periodista. Entre 1985 i 1988 va viure a Nova York i va ser professor visitant de la Universitat de Columbia. Després va tornar a Istanbul. Processament Al febrer de 2005 va declarar en una entrevista, concedida al diari suís Tages Angeizer, que a Turquia van ser assassinats "30.000 kurds i un milió d'armenis". Arran d'aquestes declaracions l'escriptor, que llavors vivia a Turquia, va patir una campanya contra ell que el va obligar a sortir del país. Al juny del 2005, el codi penal turc va incorporar un article nou -l'article 301- segons el qual qui insultés explícitament Turquia podia ser condemnat a una pena de presó de entre sis mesos i tres anys. A Pamuk li va ser aplicar aquest article amb caràcter retroactiu i va ser processat per les declaracions que havia fet al febrer. Va ser citat a judici el 16 de desembre de 2005. Després de ser processat, Pamuk va repetir les seves declaracions quan va recollir el Premi dels Llibreters de la Fira del Llibre de Frankfurt. El cas de Pamuk, com el de la també processada Elif Shafak, va acabar cridant l'atenció internacional i va posar en el punt de mira el qüestionat respecte de Turquia als Drets Humans. El Parlament Europeu va enviar observadors al judici i Amnistia Internacional va emetre una declaració en la qual exigia que tant Pamuk como les altres sis persones a l'espera de judici pel mateix motiu fossin absolts, i que se derogués l'article 301. El 13 de desembre, diversos escriptors de renom mundial - José Saramago, Gabriel García Márquez, Günter Grass, Umberto Eco, Carlos Fuentes, Juan Goytisolo, John Updike, Salman Rushdie i Mario Vargas Llosa- van firmar una declaració conjunta de suport a Pamuk, acusant el govern turc de no respectar els Drets Humans. El 16 de desembre, el judici de Pamuk va ser ajornat fins al 7 de febrer del 2006, a l'espera que el Ministeri de Justícia turc determinés si havia d'aplicar-se el codi penal llavors vigent o el que hi havia en vigor al febrer del 2005. Abans que se complís el termini, el Ministre de Justícia turc va promoure que s'arxivés la causa d'acord amb el nou codi penal turc, de manera que el Tribunal de Primera Instància d'Istanbul Número 2 va tancar el cas el 23 de gener del 2006.
4
Obra literària Encara que la seva carrera com a escriptor va començar a finals de la dècada del 1970, i la seva primera novel·la es va publicar el 1982, la seva obra va començar a tenir repercussió internacional amb la novel·la Beyaz Kale ("El castell blanc", 1985), elogiada per l'escriptor nord-americà John Updike, i es va consagrar definitivament amb Benim Adım Kırmızı ("Em dic Vermell" , 1998), una novel·la que combina la narració de misteri, la història d'amor i la reflexió filosòfica, ambientada a l'Istanbul del segle XVI, sota el regnat del sultà Murad III. Totes les seves obres són novel·les, excepte l'última, una obra de gènere inclassificable, una mescla entre memòries de joventut i assaig sobre la ciutat d'Istanbul. Els temes comuns en totes les seves obres són la identitat, que narra a partir de diverses veus, i el pas de la història a Turquia. El 2006 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per unes obres on en la recerca de l'ànima malenconiosa de la seva ciutat natal ha trobat nous símbols per a reflectir el xoc i la interconnexió entre cultures", esdevenint el primer autor en llengua turca en rebre aquesta distinció. Obra seleccionada 1974: Karanlık ve Işık ("Foscor i Llum") narra la vida de tres generacions d'una família turca 1982: Cevdet Bey ve Oğulları ("Cevdet Bey i els seus fills") 1983: Sessiz Ev ("La casa del silenci") 1985: Beyaz Kale ("El castell blanc") 1990: Kara Kitap ("El llibre negre"), on un advocat busca la seva dona, que l'ha abandonat sense cap explicació 1995: Yeni Hayat ("La nova vida") 1998: Benim Adım Kırmızı ("Em dic Vermell"), novel·la històrica i de misteri on un sultà que es fa retratar causa una sèrie d'assassinats 2001: Kar ("'Neu") explica les tensions entre els musulmans moderats i els extremistes a Turquia 2005: İstanbul: Hatıralar ve Şehir ("Istanbul: Ciutat i records") 2008: Masumiyet Müzesi ("El museu de la innocència") http://ca.wikipedia.org/wiki/Orhan_Pamuk
5
Yaşar Kemal Yaşar Kemal , pseudònim de Kemal Sadik Gokceli ( Gökçedam, Osmaniye, Turquia, 1923 ) és un escriptor turc, i un dels escriptors més reconeguts internacionalment de la literatura kurda i turca. Biografia. Va néixer l'any 1923 a la ciutat de Hemite, actualment coneguda amb el nom de Gökçedam i situada a la província d'Osmaniye, en una família d'arrels kurdes. Després de perdre un ull en un accident, als cinc anys veié la mort del seu pare a mans d'un fill adoptiu d'aquest, la qual cosa li va provocar una tartamudesa fins els dotze anys. Ferm defensor dels drets de la minoria kurda, ha estat reclós a la presó en diverses ocasions per fer valer els drets del seu poble d'origen així com per les seves idees comunistes. Obra literària Cultivador de tots els gèneres literaris, destaca pel seu estil irònic des de la seva època com a periodista al diari Cumhuriyet ("República"). Un dels seus personatges més coneguts és Memed, un bandit mític i llegendari de la seva obra İnce Memed ("El Falcó", 1955), una defensa de les classes més desfavorides en clau poètica que aglomera les tradicions orals d'Àsia Menor. Kemal és cèlebre pel seu llenguatge ordenat i senzill i la descripció lírica de la vida bucòlica de l'Anatòlia turca. Al costat d'Orhan Pamuk és, probablement, l'escriptor turc viu més conegut. L'any 1996 fou guardonat amb el Premi Internacional Catalunya concedit per la Generalitat de Catalunya.
Yaşar Kemal
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ya%C5%9Far_Kemal
6
Elif Shafak Elif Shafak (Estrasburgo, Francia, 1971-) es una escritora de origen turco. Ha publicado novelas escritas en el inglés así como turco y francés. Nacida en Francia, Safak permaneció con su madre, una diplomática turca, cuando sus padres se divorciaron. Pasó su adolescencia en Madrid, España y Ammán, Jordania antes de volver a Turquía. Se graduó en Relaciones Internacionales en Medio Oriente en la Universidad Técnica en Ankara, Turquía. Obtiene su maestría de grado de Ciencia en el Género y Estudios de la Mujer, con una tesis de la Deconstrucción de Feminidad a lo largo del Entendimiento Cíclico de los Derviches Heterodoxos en el Islam. Logró su Doctorado en filosofía en el Departamento de Ciencia Política en la misma universidad. Durante el año académico 2003-2004, Safak era una erudita de visita en la Universidad de Míchigan en Ann Arbor, Míchigan, Estados Unidos. Safak debuta en la literatura con su historia Kem Gözlere Anadolu, publicada en 1994. Ha escrito, también, dos novelas en inglés. Por las referencias al Genocidio armenio en su segunda novela, The Bastard of Istanbul, (El Bastardo de Estambul), Safak fue acusada en Turquía "de insultar al pueblo turco" bajo el Artículo 301 del Código criminal turco. El caso fue desestimado en junio de 2006. Sin embargo, los acusadores volvieron a abrir el caso en julio de 2006 y Safak afronta tres años de prisión. Su traductor y editor afrontan penas similares. El 21 de septiembre de 2006, el caso renovado contra Safak también fue desestimado por falta de pruebas. Habitualmente, vivie la mitad del año en Estados Unidos, donde escribe para periódicos y revistas de Europa y Estados Unidos. En 2005 se casó con el periodista turco Eyüp Can durante un viaje de promoción de sus libros en Berlín, Alemania. El 15 de septiembre de 2006, nació su hija Şehrazad Zelka.
Elif Shafak
http://es.wikipedia.org/wiki/Elif_Shafak
7
Kenizé Mourad Kenizé Mourad (París, 14 de noviembre de 1939) es una periodista y escritora francesa, de origen turco-indú. Biografía Nacida Kenizé de Kotwara, es la hija de una princesa turca, Hanim SAI Selma Rauf (Estambul, 1914 - París, 1941) y del Rajá Amir al-Kotwara, es por tanto descendiente, por línea paterna, de Hazrat Hussein, el nieto del profeta Mahoma, cuyos descendientes llegaron de Arabia a la India en el siglo XI. Su madre descendía del sultán Murad V. Con el fin del Imperio Otomano en marzo de 1924 la dinastía de Osmania se exilió, la madre de Kenizé, siguiendo a su vez a su propia madre, huyó al Líbano, donde fue educada en una escuela católica francesa y se casó en 1937 en Lucknow con un príncipe hindú a quien no conocía y que le había sido recomendado encarecidamente a su madre por el maulana Chaukat Alí. Se trasladó a París en marzo de 1939 para dar a luz a Kenizé, a pesar de que hizo creer a su marido que había nacido muerta razón por la cual el rajá no supo de la existencia de su hija hasta el fin de la Segunda Guerra Mundial. La madre de Kenizé murió de septicemia en un hotel de París en enero de 1941 en circunstancias trágicas, dejando a su hija al cuidado de un siervo fiel que la acompañó a Francia desde la India y que había estado al servicio de la familia desde los tiempos de Estambul. Tras estar a punto de morir de inanición, Kenizé se crió desde 1941 en la sede del consulado de Suiza y se educó en un convento de monjas católicas, que la dieron en adopción a dos sucesivas familias francesas y a una española. A los veinte años de edad y en busca de sus raíces, se lanzó al descubrimiento del Islam mediante la lectura de los textos de los sabios del sufismo. Kenizé realizó viajes a la India y Pakistán, mientras realizaba sus estudios en los campos de la psicología y la sociología en La Sorbona. Se unió al Nouvel Observateur en 1970, donde comenzó a trabajar en el servicio de la documentación antes de escribir artículos. Se especializa en el Medio Oriente y el subcontinente indio, habiendo hecho la cobertura de las guerras en el Líbano, el conflicto palestino-israelí y la Revolución iraní.
Kenizé Mourad 8
La vida su madre (de la que la escritora llevará el apellido como seudónimo literario Mourad') se convertirá en objeto de su primera novela titulada De parte de la princesa muerta, publicada en 1987 (título original De la part de la princesse morte), se convirtió inmediatamente en un best-seller de ventas de libros publicados en todo el mundo en más de veinte idiomas, incluido el turco. En Turquía, el libro tuvo un éxito particular, contando por primera vez el final del Imperio a través de los ojos de un miembro de la familia imperial: sólo las partes de la novela en la que la figura de Kemal Ataturk , del que la madre de Kenizé estuvo enamorada platónicamente de niña, contaba con un trato favorecedor, no se tradujeron. La escritora ha publicado en 1998 una nueva novela, titulada Los jardines de Badalpur, y que narra la historia de la reunificación de la autora con la parte india de su familia. Kenizé Mourad ha vuelto a vivir en la tierra de sus antepasados, Turquía y vive en Estambul en su casa en el Bósforo. Habla con absoluta fluidez turco, francés, inglés, árabe, urdu y español.
Bibliografía Le jardin de Badalpour : París, Éditions Fayard, 1998 De la part de la princesse morte : París, Éditions Robert Laffont, 1999 Le parfum de notre terre : Voix de Palestine et d'Israël, París, Éditions Robert Laffont. Dans la ville d'or et d'argent : París, Éditions Robert Laffont, 2010 . http://es.wikipedia.org/wiki/Keniz%C3%A9_Mourad
Kenizé Mourad denuncia en un libro de testimonios el drama que vive el pueblo palestino Por Xavier Moret. El País. La autora afirma que con 'El perfume de nuestra tierra' ha vuelto al periodisme Kenizé Mourad, autora de los éxitos De parte de la princesa muerta (1988) y Un jardín en Baldapur (1998), acaba de publicar un libro de tono muy distinto, El perfume de nuestra tierra (Del Taller de Mario Muchnik). Mourad, que trabajó como periodista especializada en Oriente Próximo para Le Nouvel Observateur, recoge en esta obra el testimonio de gente de Palestina y de Israel con el objetivo de denunciar el drama que allí se vive. "Seguro que habrá quien se sorprenda de que publique ahora un libro como éste, pero lo que hago es volver a mi trabajo de periodista", afirma. "Sentía que no podía quedarme cruzada de brazos, que tenía que escribir algo sobre este tema y he dedicado unos cuantos meses a ello. 9
Siento que he hecho lo que tenía que hacer, aunque en Francia han boicoteado mi libro. Gracias al éxito de mis libros anteriores, he podido permitirme el lujo de hacerlo". Kenizé Mourad, hija de una princesa turca y de un rajá de la India (experiencias que novela en sus libros anteriores), no tiene relación directa con Palestina, pero confiesa que siente muy a fondo el drama de este pueblo. "Si eres humano", señala, "tienes que sentir simpatía por los perseguidos, en este caso los palestinos, que no tienen una tierra donde vivir. Si los perseguidos fueran los israelíes, estaría con ellos, pero no es el caso". Kenizé Mourad reivindica el periodismo hecho con tiempo, sin las prisas que impone el seguimiento diario. Por eso dedicó dos meses y medio a recorrer Palestina e Israel y nueve meses a escribir el libro. "He querido hablar con la gente común", dice, "con la gente que sufre, no con los políticos". "De tanto leer análisis políticos, a veces nos olvidamos del drama que hay en el fondo. Yo no he querido hablar en abstracto del tema, sino que he dado voz a los que sufren esta situación. Sé que es un tema muy delicado y por eso he querido permanecer largo tiempo con los entrevistados, para romper el hielo y para huir de los estereotipos", añade.
Mourad habla en su libro con palestinos que han visto cómo sus casas eran destruidas por el Ejército israelí, con familiares de suicidas palestinos y con parientes de víctimas israelíes, con pacifistas que se esfuerzan por hacerse oír en medio de un diálogo de sordos, con colonos creyentes y con ex fedayin. También habla con niños de ambos bandos, que para ella son las auténticas víctimas de este drama. "Son las grandes víctimas, pero son también la esperanza", afirma. "Palestina es ahora como una gran prisión, pero todos confían en la próxima generación. La lástima es que estos niños crecen traumatizados. Han vivido bajo las bombas y los tanques y se han acostumbrado a lanzar piedras contra los israelíes". Crítica con el autoritarismo de Sharon, opina que los palestinos llegaron a creer, en tiempos de Rabin, que podía alcanzarse una solución. "Ahora ya no", añade. "Muchos ven el futuro con pesimismo, pero se niegan a marchar. Yo he preguntado mucho por los atentados suicidas y la mayoría de palestinos está en contra, aunque acepta los
10
atentados contra el Ejército israelí y contra los colonos, que consideran actos de resistencia contra el invasor". "Es una lástima ver cómo el odio se ha extendido en ambos bandos", comenta Mourad. "La situación es terrible, tanto para los israelíes como para los palestinos, y hay que buscar una solución. En todo el mundo árabe predomina el sentimiento de que Estados Unidos y Europa apoyan la injusticia que se está cometiendo en Palestina y esto está en el origen del sentimiento antiamericano y de los atentados. Creo, por desgracia, que cada vez habrá más atentados y el nudo de todo está en el sentimiento de injusticia por lo que está pasando en Palestina. Se ve como una gran humillación". Mourad, que afirma haber sufrido escribiendo este libro, piensa ahora escribir una novela ambientada en la Rusia de la década de 1920. "Es la historia de un hombre, un tártaro, que luchó contra el sistema totalitario", apunta. "Fue un hombre valiente y creo que en los tiempos que vivimos necesitamos ejemplos como el suyo, ya que estamos viviendo en una sociedad conformista, cobarde, individual". http://elpais.com/diario/2003/05/30/cultura/1054245607_850215.html
Sabies
que......
LITERATURA
TURCA
Gran Enciclopèdia Catalana. La literatura turca pròpiament dita s’inicià al s. XIV, amb una forta influència de les produccions veïnes àrab i persa (sobretot traduccions i poemes originals, en general místics; destaquen les obres de Yunus Emre, Dehhani i Nesimi). El s. XVI, amb l’apogeu del poder otomà, constitueix el moment culminant de la poesia turca per antonomàsia, amb autors notables, com Baki, Fuẓūlī, Revāni (mort el 1523) i Zati (mort el 1546). El s. XVII significà la consolidació i l’expansió de l’osmanlí com a llengua de cultura a tot l’imperi Otomà, malgrat que una bona part dels seus autors escriviren també en 11
persa o en àrab: és el cas dels lírics Nefī (mort el 1634) i Nabi (mort el 1712). En prosa destaca el polígraf Kātib Çelebi, conegut també per Haci Hali Fe (Haǧǧī Ḫalifa) (mort el 1657), autor de diverses cròniques otomanes, d’una àmplia obra geogràfica i d’un notable repertori bibliogràfic en àrab. El segle següent, que clou el període anomenat clàssic, és dominat per dues grans figures: Nedim (mort el 1730), autor de composicions populars en quartetes, sovint musicalitzades, i Şeyh Galib (mort el 1798), autor del poema, de més de 3 000 dístics, Mernevi Hüsn ü -Ašq (‘Bellesa i amor’). A la segona meitat del s. XIX es produí un renaixement de tendència europeïtzant, paral·lel al període de les grans reformes legals i socials (tauzimat, 1839-80) del país. Els capdavanters, alguns dels quals foren periodistes i traductors (especialment del francès), com Şinasi (mort el 1871) i Ziya Paşa (mort el 1879), inspirador de la constitució del 1876, destaquen perquè introduïren en la literatura otomana la novel·la, la crítica literària, el teatre i l’assaig, gèneres en gran part desconeguts en el món musulmà fins aleshores. De tota manera, en la llengua hom mantenia la diglòssia tradicional: la literatura culta continuava expressant-se en un tipus de llengua molt influïda per l’àrab i el persa, incomprensible per a la major part de la població que, al seu torn, disposava d’una literatura pròpia de transmissió bàsicament oral. Entre els intel·lectuals de l’època hi hagué una voluntat de superar aquesta separació. La literatura anomenada moderna (Edebiyat-i Cedide) nasqué el 1896 en la revista “Servet-i Fünun” (‛Tresor de ciències’). En fou el principal representant Tevfik Fikret (1867-1915), que manifestà influències occidentals i alhora lluità contra el sultanat d’Abdulhamid. Una nova revista, “Genç Kalemler” (‛Les noves plomes’), aplegà escriptors com ara Ziya Gökalp (1876-1924), Ömer Seyfettin (1884-1920) i Hussein Rahmi Gürpinar (1864-1944). El vers clàssic quantitatiu fou substituït pel vers sil·làbic i les formes lliures. Poetes com Yahya Kemal (1884-1958) continuaren fent poemes clàssics, de gran perfecció estètica neoclàssica, tot i que sense continuïtat. A partir de la dècada del 1939 la novel·la començà a prendre força, sovint en un to d’epopeia derivant cap a un to melodramàtic. L’observació i l’anàlisi social ocupà, però, un espai creixent. H.E.Adivar (1884-1964), Y.K.Karaosmanağlu (1889-1974) i R.N.Güntekin (1886-1956) encetaren la temàtica del món anatòlic, principal tema literari del període. De fet, la literaturaturca actual nasqué amb la guerra d’independència (1921-1902). La transició per decret i forçada de l’alfabet àrab a l’alfabet llatí representà un punt d’inflexió cabdal. La depuració del vocabulari àrab i persa s’afegí a diverses reformes gramaticals.
12
Figura clau de la literatura del s. XX fou Nazim Hikmet (19011963). Nascut a Salònica (Grècia) en una família acomodada, fou un personatge controvertit i un dels primers a fer servir versos lliures. Preocupat per la crítica social, fou l’únic gran escriptor que esmentà les massacres del poble armeni els anys 1915 i 1922. Conreà molts gèneres: poesia, teatre, novel·la, relat i conte, a més d’un extens epistolari. La seva influència revolucionària s’estén a diverses generacions, com el cercle de poetes Garipler (‘Els Extravagants’), agrupat entorn d’Ornha Veli Kanik (1914-1950). La novel·la es continuà desenvolupant en les obres de Yakub Kadri Karaosmanoğlu i Resat Nuri Güntekin. Un to més realista aparegué en l’obra de Sabahattin Ali (19061948). Entre els poetes destacaren Ahmet Arif (1927-1991), Fazil Hüsnü Daglarca (1914), Gülten Akin (1933), Yahya Kemal Beyatli, Hilmi Yavuz (1936) i Edip Cansever (1928). Amb la generació dels anys cinquanta aparegué una literatura molt més personal, propera als sentiments d’angoixa i a la tensió política viscuda a Turquia durant la guerra freda. També coincidí amb la influència difusa de Camus, Kafka, Hemingway o, especialment, Faulkner. Autors com ara Demir Özlü (1935), Ferit Edgü (1936) i Orhan Duru (1933) parlaren de desorientació, confusió i lluita, i la solitud esdevingué un tema fonamental, més enllà de les preocupacions polítiques i les frustracions personals i sentimentals. Alguns autors d’origen rural hi afegiren el seu testimoni i la riquesa i espontaneïtat de la llengua camperola, com Fakir Baykurt (1929-2000), Mahmut Makal (1930) i molts altres. Entre aquests, Aziz Nesin (1915-1997), autor prolífic i molt popular, continuà fidel a la tradició humorística. El més conegut fou Yaşar Kemal (1923), tot i que el seu nom autèntic és Kemal Sadık Gökceli. Nascut en una família humil, abandonà aviat els estudis. Treballà en molts oficis i alhora publicà poesia. Empresonat un any, continuà la seva carrera com a periodista. El 1955 la novel·la Ince Memed (‛Memed el prim’) li donà fama i el consagrà en la prosa. La descripció del món rural i la resistència cultural a la brutal mecanització portà Kemal a anar més enllà del localisme i identificar arquetips i temes universals que donaren un to profundament humà a la seva obra. Altres novel·listes s’interessaren més pel món urbà. Sait Faik (1907-1954) descriví un món poètic, ple de paradoxes, i cercà fórmules literàries noves. La vida laberíntica dels personatges coincideix sovint amb l’arquitectura i la temàtica urbana d’aquesta novel·lística, molt centrada al voltant d’Istanbul, exemple per excel·lència de metròpoli i pont entre cultures. En diverses tendències d’influència marxista, la literatura turca ha augmentat espectacularment els seus lectors. També s’hi poden trobar alguns 13
escriptors conservadors i nostàlgics del món otomà, com Necip Fazil Kisakurek (19051983), juntament amb molts cultivadors de gèneres i temàtiques tradicionals. La llengua culta continua allunyada de la que es parla al carrer, i per tant se cerca una simplificació lingüística i una reorientació temàtica cap a la natura.
Actualment, un nom reconegut és Orhan Pamuk , nascut el 1952 a Istanbul, autor culte i erudit que ha sabut mantenir la popularitat. Gaudeix de gran èxit malgrat la persecució a què ha estat sotmesa la seva obra i les amenaces de mort per afirmar, l’any 2005, que un milió d’armenis i 30 000 kurds havien estat assassinats a Turquia. Pamuk representa una nova generació d’escriptors; ha viscut llargues temporades als Estats Units, especialment com a convidat a la Universitat d’Iowa. L’èxit del Llibre negre i El meu nom és Roig són exemples del seu renom internacional.
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/ECGEC-0148870.xml?s.q=literatura+turca#.UlfO0KLJR3h
SABIES QUE............. ISTANBUL Istanbul (en turc İstanbul) és la ciutat més gran de Turquia, i sens dubte la més important culturalment i econòmicament (tot i que la capital és Ankara). Situada a la Tràcia oriental, vora l'estret del Bòsfor, i a la confluència entre Europa i Àsia, és el principal port del país i inclou el port natural conegut com el Corn d'Or (Haliç en turc), travessat pel famós pont de Gàlata. La ciutat també és la capital administrativa de la província d'Istanbul, però no la de Turquia, que és Ankara. La seva població actual és de 13.120.596 (2010), i això la fa una de les ciutats més grans d'Europa. Des de l'any 2004, els límits de la província i de la ciutat d'Istanbul són els mateixos. L'emperador romà Constantí el Gran va fundar la ciutat i la va anomenar Constantinoble en honor seu, a l'emplaçament de l'antiga colònia grega de Bizanci. Arran de la partició de l'Imperi Romà, en va esdevenir capital de la part oriental, coneguda com l'imperi Bizantí. Després de la caiguda de Constantinoble el 1453, va entrar a formar part de l'imperi Otomà i de seguida en va esdevenir la capital. Abans de la conquesta, els turcs l'anomenaven İstanbul, però oficialment utilitzaven el nom àrab de Qusţanţaniyyeh ()ق سط نط ن يهen el sentit de "Ciutat de Constantí". Només 14
fou a partir del 28 de març de 1930 que la ciutat fou reanomenada Istanbul de forma oficial. Les Zones històriques d'Istanbul van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1985, pels seus importants monuments i restes històriques HISTÒRIA Fundació de Bizanci. El primer nom que va rebre Istanbul va ser Bizanci. Els colons grecs de Mègara s'hi van establir el 667 aC i la van batejar en honor del seu rei Byzas. El nom «Bizanci» és una transliteració del nom grec original Βυζάντιον. En grec modern demòtic es pronuncia Βυζάντιο, /vi.za.ⁿdjo/ . Al llarg dels anys la ciutat ha estat a les mans dels perses, que la van ocupar i la van destruir al segle V aC. Recuperada per l'espartà Pausànias l'any 479 aC, va començar a reconstruir-la el 478 aC. Més tard Esparta va haver de disputar-se'n el control amb els atenesos, els quals la van prendre el 409 aC, però en van ser expulsats el 405 aC, encara que el 390 aC va tornar a mans ateneses. Entre el 336 i el 323 aC va estar a les mans dels macedonis, durant el regnat d'Alexandre Magne. Després la ciutat va recuperar certa independència, llevat de quan en el 279 aC els celtes van conquerir Tràcia i van imposar un tribut a Bizanci. La quarta croada El 1202, un exèrcit de 34.000 homes va respondre a la crida del papa Innocenci III, que convocava una nova croada a Terra Santa. Aquesta força irregular de cristians mancava de fons per a anar més enllà de Venècia, on necessitaven vaixells. Van caure sota la influència d'Enrico Dandolo, el manipulador Dux de Venècia. Amb el seu suport, els creuats van anar cap a Constantinoble on van ajudar Alexis IV a accedir al tron. Tanmateix, quan es van adonar que no hi havia gaires possibilitats de cobrar la recompensa promesa per l'emperador, els croats van perdre la paciència i van llançar un nou atac deposant Alexis en favor d'un dels seus, Balduí I, comte de Flandes. En els anys posteriors, durant l'anomenat Imperi Llatí, l'opulenta ciutat en altres temps va ser reduïda pel pillatge, el mal govern i l'emigració a pobles situats més enllà de les muralles de la ciutat. Els emperadors bizantins, expulsats de Constantinoble, van superar els mals temps unint-se a l'Imperi de Nicea, on es troba Iznik. El declivi de Constantinoble El 1261, Miquel VIII Paleòleg (1258-1282) va recuperar Constantinoble i la va incorporar de nou a l'Imperi Bizantí, sense amb prou feines trobar resistència. Aquesta acció va ser possible gràcies a l'ajuda de Gènova, que sempre estava disposada a lluitar contra el seu rival, Venècia. Però de nou la ciutat va haver de un tribut que la mutilava. Els genovesos van establir la colònia de Pera al costat del Corn d'Or, davant Constantinoble, i van passar a exercir un control efectiu del comerç de la ciutat. El rescat i la reconstrucció de Constantinoble va implicar el floriment de l'activitat artística i de l'erudició. Una mostra dels bells edificis aixecats en aquell període és l'església de Sant Salvador de Khora. Durant aquest període es va adoptar l'àguila bicèfala com a escut imperial; els caps simbolitzaven els sectors oriental i occidental de l'Imperi. Tanmateix, aviat va créixer la discòrdia a Constantinoble en plantejar-se una disputa sobre la successió entre Andrònic II (1282- 1328) i el seu nét Andrònic III (1328- 1341), que va portar a la guerra civil de 1321-1354.
15
L'Imperi Otomà La Caiguda de Constantinoble sota domini turc el 29 de maig de 1453 va ser un esdeveniment que va impactar la societat europea de l'època i que es considera el final de l'Edat mitjana. La ciutat va caure després d'un llarg setge i anys de conflictes amb els turcs, que ja havien conquerit la resta de l'imperi Bizantí, a causa de la tenacitat del sultà Mehmet II, anomenat aleshores Fatih, en turc «El Conquistador» i va formar part de l'imperi Otomà fins a la seva dissolució oficial l'1 de novembre de 1922. Els otomans van denominar la ciutat İstanbul o Istanbul. Durant el període otomà la ciutat va franquejar un canvi cultural complet, i va passar de ser una ciutat bizantina imperial i cristiana ortodoxa a una altra d'otomana i islàmica. Hagia Sophia, l'església de la Divina Saviesa, va ser convertida en una mesquita com ho van ser algunes altres esglésies a la ciutat (sobretot les esglésies dels barris que van posar més esforç en defensar la ciutat contra Mehmet II). Moltes esglésies es van conservar i noves mesquites es van construir al voltant de la ciutat; cada sultà ha construït una magnífica mesquita per commemorar el seu regnat. Les ordres sufís, tan esteses al món islàmic de llavors, tenien nombrosos deixebles que havien participat en la conquesta de la ciutat i s'havien traslladat per instal·lar-se a la capital. Durant l'imperi Otomà més de 100 Tekkes (centres de reunió i retir a la manera dels monestirs cristians en els quals se celebraven rituals sufís) estaven actius només a Istanbul. Molts d'aquests Tekkes encara perviuen actualment, uns en forma de mesquites altres com a museus. Un element pintoresc del paisatge de certes zones de la ciutat d'Istanbul, que encara perviu avui en dia, són les türbes, característiques tombes del període otomà.
La República de Turquia Quan la República de Turquia va ser establerta per Mustafa Kemal Atatürk el 29 d'octubre de 1923, la capital va ser traslladada de Constantinoble a Ankara. Es va adoptar Istanbul com a nom oficial el 1930. En els primers anys de la república, Istanbul es va deixar de banda en favor de la nova capital Ankara, però durant la dècada dels anys 50 i 60 Istanbul es va sotmetre al gran canvi estructural. La ciutat, al seu dia amb una comunitat nombrosa i pròspera grega, hereus dels orígens grecs de la ciutat, va disminuir després dels luctuosos esdeveniments del 6 i el 7 de setembre de 1955, en la que una torba embogida va atacar i va assaltar a les comunitats armènia, grega i jueva de la ciutat, sense lamentar molts danys personals, encara que un gran nombre de grecs van abandonar les seves llars i van viatjar a la veïna Grècia. En els anys 1960 el govern d'Adnan Menderes va procurar desenvolupar el país en el seu conjunt, i es van construir a tot el país noves autopistes i xarxes de carreteres així com fàbriques. Una moderna xarxa viària va ser construïda a Istanbul, però en alguns casos, lamentablement, a compte de la demolició d'edificis històrics a l'interior de la ciutat. 16
El 1963 es va firmar l'Acord d'Ankara, que constitueix el primer pas del país en el seu procés d'integració en el que actualment és la Unió Europea. Durant els anys 70 la població d'Istanbul va començar a augmentar ràpidament en el moment que la gent d'Anatòlia va emigrar a la ciutat per trobar feina a moltes de les noves fàbriques construïdes als afores de la ciutat. Aquest brusc i sobtat augment de la població va provocar una explosió immobiliària, la construcció d'edificis no es va detenir (alguns de mala qualitat i que pateixen durant els freqüents terratrèmols que colpegen la ciutat). Durant aquest creixement desmesurat molts pobles situats prop de la perifèria de la ciutat van ser absorbits per la gran metròpoli d'Istanbul.
Tramvia d'època que actualment encara cobreix la línia Kadköy-Moda, al districte de Kadiköy, en la part asiàtica d'Istanbul. GEOGRAFIA Clima Istanbul té un clima temperat continental, amb estius llargs, càlids i humits i hiverns freds, plujosos i amb nevades ocasionals. La mitjana de precipitacions total d'Istanbul és de 844 mm anuals. La humitat relativa de la ciutat és constantment alta, la qual cosa fa que es percebin temperatures més extremes que les reals.
El Bòsfor El Bòsfor és un estret que divideix en dues parts la ciutat d'Istanbul i que connecten el mar de Màrmara amb el mar Negre i separa físicament Àsia d'Europa.Hi ha dos ponts sobre aquest estret. El pont Bogazici (Boğaziçi Köprüsü)de 1.074 metres de llarg, es va acabar el 1973. El segon pont, el Fatih Sultan Mehmet (Fatih Sultan Mehmet Köprüsü, FSM) té una longitud de 1.014 m, s'acabà el 1988 i es troba gairebé a cinc km al nord del primer pont. Aquest ponts uneixen Istanbul amb les ciutats asiàtiques d'Üsküdar (en grec, Crisòpolis) i Kadiköy (en grec, Calcedònia), les quals formen una conurbació amb Istanbul durant la segona meitat del segle XX.S'està construint un túnel ferroviari de 13,7 km, el qual està previst que s'inauguri el 2008. S'han de construir 1.400 m sota l'estret, mitjançant la tècnica d'immersió del conducte, i es preveu que sigui el túnel més profund construït amb aquest mètode (amb un màxim 17
de 56 m sota el nivell de l'aigua).El projecte contempla la construcció d'un metro de 13,3 km amb quatre estacions, que unirà el centre d'Istanbul amb l'urbs oriental i amb l'urbs occidental. Risc sísmic Istanbul està situada a prop de la falla d'Anatòlia del Nord, una falla geològicament activa que ha estat responsable de diversos terratrèmols mortals en la història contemporània de la ciutat. Els estudis demostren que hi ha un risc elevat que en las pròximes dècades hi hagi un terratrèmol devastador a prop de la ciutat. Personatges il·lustres Mehmed Said Halet Efendi Recep Tayyip Erdoğan, actual Primer Ministre de Turquia va ser alcalde de la ciutat entre els anys 1994 i 1998.
La mesquita Blava de nit Residents i visitants cèlebres Des de temps immemorials la ciutat d'Istanbul ha exercit un fort atractiu sobre els estrangers. Quan va transcendir la bellesa de la seva arquitectura i l'opulència de la seva cort, les classes adinerades, que el segle XIX viatjaven per ampliar la seva educació, van incloure aquesta exòtica ciutat en les seves rutes. Per la situació estratègica d'Istanbul, va augmentar la importància dels ambaixadors de les grans potències que es feien amb els sultans. Altres personalitats van arribar per motiu de la guerra, com a participants o refugiats.
18
L'habitació 411 de l'hotel Pera Palas, on Agatha Christie va escriure Assassinat a l'Orient Express.
Agatha Christie. L'habitació 411 de l'hotel Pera Palas encara conserva el record d'aquesta escriptora de novel·les d'intriga. Assassinat a l'Orient Express està inspirat en un dels seus viatges en aquest tren, als anys 20 i 30. Pierre Loti. El cafè Pierre Loti porta el nom de l'escriptor romàntic francès, del segle XIX, que va passar molt temps a la ciutat. Lord Byron. L'itinerant poeta britànic va romandre al Pera entre 1810 i 1811. Durant aquesta època, va nedar als Dardanels i va visitar el sultà Mahmut II a Topkapi. Georges Gurdjieff. Refugiat de la Revolució Russa, aquest místic i astut home de negocis, i de vegades espia, visità amb freqüència el monestir de Mevlevi entre 1920 i 1921. Le Corbusier. Durant la visita a Istanbul l'any 1911, l'arquitecte francès va fer molts dibuixos de les mesquites, sobretot de la mesquita de Solimà. Ernest Hemingway. El diari on treballava el va enviar a Istanbul el 1922 per cobrir la informació sobre la guerra entre Grècia i Turquia. Es va allotjar a l'hotel de Londres. Adam Mickiewicz. El poeta nacional polonès va arribar a Istanbul des de París, el 1855, durant la guerra de Crimea. Confiava en controlar els conflictes entre les diverses faccions de l'exèrcit polonès, però al cap de poc d'arribar va emmalaltir de tifus i va morir aquell mateix any. Guillem II de Prússia. L'últim kàiser d'Alemanya va visitar Istanbul el 1889 i el 1898. En el seu honor es van construir el pavelló Sale del palau Yildiz i la font de l'hipòdrom. Florence Nightingale. Durant la guerra de Crimea, va ser pionera en aplicar mètodes moderns d'infermeria (1855-1856) a les guarnicions de Selimiye.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Istambul
Articles de premsa En Estambul, con el Nobel Orhan Pamuk Desbordante y melancólica, una ruta por la ciudad turca de la mano del escritor. Por Miguel Aguilar 13 enero 2007. El País.
19
Enorme, histórica y descuidada. Así la define el último premio Nobel de literatura. Él nació y vive en el barrio de Nisantasi, y sigue disfrutando con un crucero por el Bósforo o una cena en la terraza del hotel Ciragan Sarayi. Capital de tres imperios, ciudad de tres nombres a cual más glorioso, Estambul, antes Bizancio, antes Constantinopla, vuelve por sus fueros. En efecto, Turquía, el enfermo de Europa en palabras de Bismarck, cerró el siglo XX que tan mal se le dio y ha inaugurado el XXI con una pujanza desconocida y con su antigua capital reclamando el lugar que le corresponde entre las grandes ciudades europeas. La economía crece a un ritmo tan alto como sostenido; en política ofrece un ejemplo único de integración democrática del islamismo; sus equipos deportivos compiten al máximo nivel en los torneos europeos; la mítica Pina Bausch ha encontrado en Turquía la inspiración para su última coreografía, Nefés; el pianista Fazil Say y el diseñador Rifat Ozbek triunfan internacionalmente, y coronándolo todo, el novelista Orhan Pamuk ha obtenido el Premio Nobel de Literatura, justo cuando aparece en España el libro que ha dedicado a su espacio vital y literario: Estambul.
Según la tradición, para poder pedir un deseo hay que tocar la columna Llorona, en la puerta norte de la mezquita de Santa Sofía. / César Lucas Abreu El Estambul de Pamuk es mucho más que el lugar donde nació. En sus libros busca el alma de la ciudad, que él ve en blanco y negro, teñida de la melancolía privada de la infancia y la amargura colectiva por la grandeza perdida. Para él, Estambul es no sólo el escenario de su vida, sino un destino que toma la forma del edificio Pamuk, en Nisantasi, donde nació y aún vive; el cercano palacio reconvertido en liceo donde estudió, o los comercios regentados por rumíes del barrio de Beyoglu. Pamuk, como buen estambulí, ama profundamente su ciudad, pero quizá la misma sensibilidad que le convierte en un gran novelista le impide percibir en toda su medida el resurgir que está protagonizando. Para comprobarlo, no hay más remedio que hacer las maletas y emprender viaje rumbo al aeropuerto internacional de Ataturk. De una ciudad que tiene oficialmente nueve millones de habitantes, y probablemente duplique esa cifra, se espera que tenga problemas de tráfico. Aun así, la hora larga que se puede tardar en recorrer los 23 kilómetros que separan el aeropuerto de la ciudad es una maravillosa introducción, ya que sigue la avenida de Kennedy, que discurre
20
entre las murallas de la ciudad y el mar de Mármara, repleto de barcos inmensos que van y vienen por el estrecho del Bósforo y, más allá, el mar Negro. Es precisamente este privilegiado emplazamiento, que permite controlar el estratégico paso del Bósforo y ofrece un magnífico puerto natural en el Cuerno de Oro, la clave de la importancia y la riqueza de la ciudad. Así lo entendieron los primeros bizantinos, que se establecieron en la zona que ahora ocupa el palacio de Topkapi en el 657 antes de Cristo, casi mil años antes de que el emperador Constantino fundara en el mismo lugar la ciudad que llevaría su nombre, para instalar allí la capital del Imperio Romano y garantizar a esta esquina del Mediterráneo un lugar prominente en la historia universal. El Bósforo, un mar en movimiento dentro de una ciudad enorme, histórica y descuidada, como dice Pamuk, está bordeado por árboles, palacios y villas de recreo, y las imponentes fortificaciones que los otomanos erigieron en el lado asiático para facilitar la conquista de la ciudad. Al embarcar con el escritor para un breve crucero por el estrecho, se ve cómo se le ilumina la mirada. Es uno de los mayores placeres que ofrece Estambul, aún más de noche, sobre todo si se acaba cenando en uno de los excelentes restaurantes de pescado a lo largo del camino, como el Poseidón, o la fabulosa terraza del hotel Ciragan Sarayi. Pero la alegría del novelista no viene de ahí, sino de la sensación de libertad al atravesar el Bósforo, cuando la fuerza del mar le hace intuir que todavía se puede estar solo y ser libre entre tanta gente, tanta historia y tantos edificios. Desde la embarcación señala los lugares que le han marcado, su barrio, la universidad, el puente del Bósforo que transformó la ciudad. Sin embargo, al reparar en las mezquitas y en las inmensas banderas turcas que han surgido en los últimos años, vuelve ese poso melancólico a sus ojos. En el reciente ascenso del islamismo y del nacionalismo turco, que ha padecido en sus propias carnes en modo de proceso judicial por hablar del genocidio armenio, el gran novelista, símbolo a su pesar de una Turquía moderna, abierta y europea, percibe rastros de aromas que no le gustan.
El hipódromo Para entender la grandeza de la ciudad y el orgullo que despierta, basta con dar una vuelta por el barrio de Sultanahmet, donde el concepto centro antiguo alcanza su 21
máxima expresión: no en vano, el espectacular obelisco de granito pulido que preside el hipódromo tiene unos 3.500 años de antigüedad. Fue el emperador Teodosio quien lo hizo traer de Egipto allá por el 390 para plantarlo en lo que era el centro de la vida de la ciudad. De hecho, en tiempos bizantinos, dos equipos se disputaban la primacía hípica, los verdes y los azules, que además de caballos tenían una gran influencia política, hasta el punto de que el resultado de una carrera podía determinar el futuro de muchos cortesanos. Además, como toda gran plaza de capital imperial proclive a las conspiraciones, el hipódromo venía muy bien para organizar revueltas y cometer atrocidades, como la brutal masacre de los jenízaros de 1826. En el listado de delitos cometidos en Estambul cabe mencionar también el hurto de la inmensa cuadriga de bronce que los cruzados se llevaron a Venecia para coronar la basílica de San Marcos.
Aspecto actual del hipódromo
El hipódromo presenta un espléndido ejemplo del paso del tiempo. El obelisco emerge de una especie de pozo de un par de metros de profundidad, que no es tal, sino que, para mostrar el pie del obelisco, desciende al nivel del suelo de tiempos bizantinos, ahora recubierto por capa tras capa de residuos y basura; literalmente, el polvo de los siglos. La cantidad de tesoros arqueológicos sobre los que deambulan miles de turistas cada día debe de ser asombrosa, pero lo que atrae inevitablemente sus miradas son los dos enormes edificios que se alzan uno frente al otro, en una suerte de competición de belleza de dimensiones colosales: en el rincón de la derecha, revestida de azulejos celestes, la Mezquita Azul; en el rincón de la izquierda, con sus tonos ocres y rojizos, la maravillosa Aya Sofía, Santa Sofía de Constantinopla, la iglesia más grande de la cristiandad hasta la caída de la ciudad en 1453 y su inmediata conversión en mezquita. ¿Quién gana el concurso? La Mezquita Azul, construida por el sultán Ahmet (ése es el nombre oficial de la mezquita y del barrio) con la intención expresa de rivalizar con Aya Sofía, es la belleza exterior, la suntuosidad de cúpulas y minaretes (es la única del mundo con seis minaretes, aparte de la gran mezquita de La Meca), el fulgor de sus azulejos, sus inaprensibles curvas. Pero Santa Sofía, convertida en museo 22
por Ataturk en 1934, es uno de los espacios más impresionantes del mundo, que sume al visitante en un asombro mudo; la mera dimensión del interior, la altura y ligereza de la cúpula, los mosaicos que la decoran, el peso de la historia, que se siente de modo casi físico... Gana Santa Sofía, pero se aceptan reclamaciones. Antes de abandonar la zona se visita otro espacio a su manera tan asombroso como Santa Sofía: la cisterna de Yerebatan, o de la basílica. El pequeño edificio que alberga su entrada se alza modesto frente a Santa Sofía, pero en cuanto se baja el tramo de escaleras y se accede a la cisterna propiamente dicha, la inmensa columnata subterránea desmiente toda pretensión de humildad. Construida por Justiniano en 532 para abastecer de agua al palacio imperial, son 336 columnas rescatadas de templos y edificios en ruinas, cuyos pies aún recubre el agua, dispuestas en 12 hileras y sujetando un techo de 65 metros de ancho y 143 de largo. Una amplia pasarela elevada de madera permite recorrer el inmenso espacio tenuemente iluminado y llegar hasta las dos columnas del fondo, en cuya base aparecen esculpidas sendas cabezas de medusa. Adivinar qué sentido tienen es un gran pasatiempo mientras se toma un té turco en el pequeño bar al borde del agua y se intenta ignorar la impertinente música clásica que supone un mínimo borrón en una parada imprescindible.
La Cisterna Basílica. Tampoco puede faltar el recorrido por el palacio de Topkapi, la residencia de los sultanes hasta mediados del siglo XIX, cuando se pusieron de moda (comprensiblemente) los palacios a orillas del Bósforo y el sultán Abdul Mecit se hizo construir el palacio de Dolmabahçe. Topkapi es un palacio oriental, nada de gran edificio en torno a un patio, sino una sucesión de grandes y frondosos patios que albergan distintas dependencias y pabellones. Cada puerta cruzada era un nivel más de importancia, hasta llegar al exclusivo cuarto patio, el lugar privado del sultán al que sólo los más altos dignatarios tenían acceso. Es obligado visitar el harén, que, más que un lupanar, era la parte residencial del palacio y albergaba a unas cuatrocientas personas, entre ellas las influyentes concubinas del emperador, enfrascadas permanentemente en intrigas para que un hijo suyo obtuviera el trono (el Imperio Otomano no seguía la regla de la primogenitura), y así convertirse en la influyente valide sultan o madre del sultán, que controlaba el harén.
23
Backgammon y pipas de agua Un paseo por las callejas del barrio que rodea el centro histórico permite descubrir el Estambul más tradicional e islámico. Mujeres cubiertas por el velo; el canto del muecín con su eterna saeta; los cafés en que hombres vestidos con la túnica tradicional beben té, juegan al backgammon y fuman tabaco dulce y afrutado en inmensas pipas de agua, o narguiles; baños turcos de verdad, y no la edulcorada versión del hamam para turistas. Sin embargo, no sería justo afirmar que ése es el Estambul auténtico, porque a caballo entre Europa y Asia, entre islam y laicismo, entre tradición y modernidad, es una ciudad de contrastes. Para comprobarlo, nada como recorrer a la inversa los pasos del joven Pamuk y tomar un tranvía desde ese centro empobrecido e histórico, que le parecía otro país, hacia la bulliciosa plaza de Taksim.
La Plaza Taksim, en Estambul Taksim está todavía en el lado europeo de la ciudad, pero al otro lado del Cuerno de Oro, y es sin duda el centro moderno de Estambul. Al anochecer, las calles peatonales que lo rodean, con abundantes hoteles, bares y restaurantes, se llenan de jóvenes en vaqueros y chicas en minifalda vistiendo las mejores marcas internacionales que salen a pasear mientras de fondo se sigue oyendo la llamada a la oración del muecín. La especialidad de Taksim son los locales en azoteas, a los que se accede por los portales de edificios aparentemente habitados. Las maravillosas vistas sobre la ciudad de restaurantes como Prego o la animación de locales como Dofstar, Caravass, Dulcinea o el mítico Roxy dan fe de que las ganas de diversión se extienden de un extremo al otro del Mediterráneo y se manifiestan de modos similares. Mayor prueba si cabe se encuentra en la zona de Ortaköy, a orillas del Bósforo y al pie del impresionante puente que une los lados asiático y europeo de la ciudad, que por el día alberga un precioso mercadillo callejero en torno a la mezquita local, y por la noche, las veladas de locales al aire libre como el Laila o el Reina. La decoración de estos bares y la indumentaria de los clientes hacen pensar en Londres, París o Nueva York. Por desgracia, los precios también, cuidado con la euforia.
El Gran Bazar de Estambul
24
Después de una noche larga y estrecha, nada mejor para recuperarse que ir de compras. El Gran Bazar de Estambul es un gran espacio cubierto, mítico, atiborrado de tiendas y de mercaderes que chillan en treinta idiomas anunciando su mercancía. Lo que mejor ilustra el demencial sistema de venta del bazar es el absurdo de la ley de la oferta y la demanda, ya que nada tiene valor, sólo existe el precio que cada cliente esté dispuesto a pagar en cada momento. Para una experiencia más relajada es fundamental visitar el bazar de las especias, refugiarse en el asequible restaurante de la primera planta, Pandeli, y seguir luego hasta el cercano mercado de los libreros, que en tiempos frecuentara Pamuk. Tras pasar por el laberíntico Gran Bazar, el coqueto bazar de las especias o el mercadillo de Ortaköy, con sus callejas que dan al Bósforo, el visitante ha de volver con al menos una alfombra, unas delicias turcas y una bolsa de pistachos. En casos de inconsciencia matinal, un gorro de derviche o incluso un narguile pueden aparecer en el equipaje. En el camino de vuelta hay que hacer balance. No es difícil adivinar en esos souvenirs, en el brillo del sol sobre la suciedad que recubre el Bósforo o en los tejados curvos de las mezquitas, indicios de la tristeza monocolor que atormenta a Pamuk. Pero es casi más complicado no percibir la vida que late detrás de la bella y solemne fachada de esta maravillosa ciudad. http://elpais.com/diario/2007/01/13/viajero/1168725426_850215.html
CRÓNICA DESDE ESTAMBUL Respeto por la letra impresa Por Andrés Mourenza. El Periodico. 25
Un funcionario turco entrega a otro una novela de Orhan Pamuk. El segundo le recrimina que está publicada en catalán y, así, no la puede regalar a la ministra de Cultura de España, que en esos momentos inaugura la Feria del Libro de Estambul. «No se preocupe -responde el primero-, para ellos no es un problema». Quiere decir que los españoles no tenemos conflictos con las otras lenguas del país, al menos no tantos como en Turquía. Pero la Feria del Libro que se celebra hasta este domingo en Estambul es una babel de 65.000 metros cuadrados. En el autobús -por casualidad me he colado en uno que transporta a poetas- los vates leen sus versos en serbio, turco, inglés, rumano, georgiano. El camino hasta la feria es largo: se encuentra a las afueras de Estambul y eso ya es decir mucho en una ciudad que se extiende a lo largo de 100 kilómetros. Recorremos la cara escondida de Estambul, los condominios esparcidos sobre colinas sin urbanizar, el aire empañado por un ligero polvo otoñal y la contaminación de los polígonos industriales. La poesía hace leve el camino. La feria del libro es un hervidero de gente. Más de 40.000 personas recorren cada día el medio millar largo de puestos de las editoriales, periódicos, revistas de cómic e instituciones culturales. Y la mayoría son jóvenes, que acuden por voluntad propia o en excursiones escolares, un hecho que fascina a los escritores extranjeros. De hecho, yo también quedé sorprendido cuando una amiga me relató que en su instituto, situado en un barrio obrero de Estambul, los escolares se intercambiaban libros de poesía y no politonos del teléfono móvil, como cabría esperarse. En Turquía, si un vendedor ve a alguien con un libro bajo el brazo lo trata de hocam (maestro), lo que demuestra que, a pesar de que se lea poco -5 libros por persona de media al año, aunque diariamente se venden 4 millones y medio de periódicos-, existe un respeto hacia la letra escrita y el lector. En Estambul aún quedan librerías para todos los gustos, desde las modernas y bien surtidas de la avenida Istiklal hasta las tiendas de viejo -regentadas por auténticos bibliófilos que conocen en qué polvoriento estante habita cada uno de los tomos de su abultada mercancía- o el bazar de los libros antiguos de Beyazit, donde bajo un inmenso plátano los vendedores ofrecen desde hace siglos lo mismo coranes con bellas miniaturas que libros de texto para los estudiantes. El amor por los libros queda ejemplificado en la historia de la Librería de los Mares (Denizler Kitabevi), una de las más bellas de la ciudad y donde se podían encontrar desde modernos volúmenes de historia a planos utilizados por los soldados imperiales en la primera guerra mundial. Hace unos años fue sustituida por un puesto de venta de frutos secos y cerveza porque, como dijo un periodista, «los garbanzos tostados dan más dinero». Pero el nuevo negocio fracasó y volvió la librería, para mayor alegría de los estambulís. http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/20101105/respeto-por-letraimpresa/578298.shtml
I per acabar.....sabies que......? Turquia inaugura un metro sota el mar que connecta Àsia i Europa 26
Per Andrés Mourenza.
elPeriódico. Dimecres, 30 d'octubre del 2013
El tren submarí d'Istanbul preveu transportar un milió de passatgers al dia El primer ministre Erdogan qualifica l'obra de «projecte de la humanitat ATENES El 1860, el soldà otomà Abdülmecit I va tenir un somni digne de les novel·les del seu coetani Jules Verne: unir Àsia i Europa mitjançant un túnel submarí. No obstant, la tecnologia de l'època i les malparades finances de l'Imperi Otomà van impedir portar a terme el projecte. Ahir, un segle i mig més tard i el mateix dia en què es complia el 90è aniversari de la proclamació de la República de Turquia, un mandatari no menys ambiciós, el conservador Recep Tayyip Erdogan, va fer per fi realitat el somni del soldà.
Erdogan (dret, al centre) escolta amb altres dirigents les explicacions d'un conductor del metro, ahir. AFP / OZAN KOSE Just a les tres de la tarda es va posar en funcionament el servei de metro que connectarà la riba europea i l'asiàtica d'Istanbul sota l'estret del Bòsfor. Es tracta d'un tram de 13,6 quilòmetres -dels quals 1,4 passen per sota l'aigua a una profunditat màxima de 62 metres- i que forma part del projecte Marmaray, una línia que, quan sigui totalment completada, unirà els extrems d'Istanbul al llarg de 73,6 km, i permetrà recórrer aquesta immensa urbs de 15 milions d'habitants d'est a oest en menys de dues hores. Erdogan, present en la inauguració juntament amb representants de diversos països, va assegurar que «no es tracta d'un projecte d'Istanbul, sinó d'un projecte de la humanitat» que unirà «continents i pobles». Encara que el Marmaray va començar a dissenyar-se al llarg de la dècada del 1990, abans que Erdogan arribés al poder, no va ser fins al 2004 que se'n van començar a posar les bases. Durant anys, una plataforma marítima del consorci turco-japonès encarregat del projecte va col·locar en el fons marí els tubs de formigó projectats per formar els túnels a través dels quals circula el metro, en un recorregut amb una senyalització i una electrificació que va anar a càrrec de l'empresa espanyola OHL. 27
TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES / En principi el traçat submarí s'hauria d'haver acabat el 2009 però les increïbles troballes arqueològiques que es van fer durant la seva construcció van endarrerir-ne la data d'obertura. Són més de 40.000 peces, entre les quals hi ha alguns vaixells bizantins, que seran exhibides en museus i a les estacions subterrànies. El nou metro submarí té previst transportar un milió de passatgers al dia i reduirà a 4 minuts el temps que es triga a travessar d'una riba a l'altra Istanbul, un avanç en comparació amb els 25 minuts que triga el ferri o la loteria que suposen els dos ponts sobre el Bòsfor, on el trajecte pot durar entre 5 minuts si hi ha poc trànsit o dues hores si està congestionat. A més a més, s'uneix a altres infraestructures previstes per als pròxims anys i també destinades a alleujar el trànsit d'Istanbul, com un altre túnel per a cotxes sota les aigües del Bòsfor o el tercer pont, un polèmic projecte ja que obligarà a talar milers d'arbres dels boscos del nord de la ciutat.
Un del combois que creuaran l’estret.
28