AIGUAMOLLS, SOMNIS I TRINXERES

(1922-1940)

Biofília

Hi ha una idea de la vida salvatge que està gravada d’una manera molt concreta en l’imaginari col·lectiu i que, molt probablement, beu del que la indústria audiovisual ens ha plantat al davant dels nassos des de fa dècades. És una idea en què predominen els paisatges exòtics i els animals imponents en mida, ferotgia o color. ¿Qui no s’ha quedat bocabadat davant d’una posta de sol al Serengueti, mentre un parell de guepards joves xisclen vora la silueta d’una acàcia i, més enllà, un ramat d’elefants passegen aliens a tot el tragí del món? ¿O davant el vol d’un tauró blanc que s’enlaira tres metres sobre l’aigua després d’enxampar amb les dents un os marí a les fredes aigües de la badia sud-africana de False? Aquestes visions ens commouen perquè hi percebem una combinació de llunyania i de força de la natura desfermada. En realitat, però, la natura comença al costat de casa. Amb les plomes blaves d’un gaig que refulgeixen sota les primeres llums del sol mentre sobrevola la carretera de les Aigües de Collserola. O amb les passes lentes i mesurades d’una salamandra que es desplaça sobre la fullaraca en una fageda del Montseny mentre carrega l’honor de presentar una disposició única de taques grogues. L’espectador habitual dels documentals de la BBC dirà que un gaig o una salamandra no són tan espectaculars com un tauró blanc o un guepard. Però, ¿què vol dir espectacular? Un guepard no té plomes blaves. I un tauró blanc no té taques grogues. Com ha passat amb tots els grans naturalistes de la història, la passió de Jordi Sabater Pi pel món natural va néixer al costat de casa. I tal com succeeix sempre amb l’origen de totes les grans passions, hi va intervenir un punt d’atzar. Sabater va néixer en la xafogor del 2 d’agost de 1922 a la primera porta de l’assolellat tercer pis del número 660 de la Gran Via de Barcelona, entre els carrers de Pau Claris i Roger de Llúria. El part va anar bé, però l’orgull de pares primerencs que sentien Elena Pi i Ferrer i Narcís Sabater Bros es va transformar de seguida en preocupació: el nadó no tolerava la llet materna. Cada vegada que xumava patia uns espasmes estomacals que el feien vomitar. En lloc d’engreixar-se, s’aprimava. La situació es va agreujar fins al punt que els pares tenien por que es morís. Com que fa cent anys no hi havia gaires solucions més, van buscar una dida amb la idea que potser la seva llet li resultaria més fàcil de digerir. La van trobar a Sant Hipòlit de Voltregà, on van deixar el fill una setmana de prova. Quan el van anar a veure, se’l van trobar deixat, ple de mocs, plorós i amb un estol de mosques que li voletejaven per la cara. Se’l van endur i no hi van tornar mai més. La preocupació dels pares no havia disminuït, sinó tot el contrari. Havia passat una setmana més i no havien resolt l’alimentació del seu fill. Una desgraciada coincidència, però, va fer que trobar una nova dida no fos gens difícil. A Roses, el poble dels avis materns de Sabater, hi havia un pescador que acabava de perdre un nadó, de manera que la seva dona, la Carmeta de Can Guiules, era la candidata a dida ideal. Allà les coses van anar molt millor que a Sant Hipòlit. La Carmeta va alletar més d’un any el fill dels Sabater Pi, fins als divuit mesos. No va tornar a tenir mai més cap espasme i es va refer de seguida. Tot i que avui dia costa imaginar la força que té una relació entre un nadó i una dida, el lligam entre la Carmeta i el petit Jordi Sabater Pi es va estendre a la resta de la família. Als estius, quan els Sabater Pi pujaven a Roses, els anaven a visitar i el marit de la dida s’enduia el nano a pescar en una barca de vela llatina. La visió d’una captura com les que prometen la caça i la pesca és capaç d’excitar una cosa molt profunda, una mena de desig atàvic d’autosuficiència que segles d’urbanització no han aconseguit atenuar. Segur que Sabater s’embarcava amb aquesta excitació, i també amb aquella barreja de neguit i incertesa que provoca qualsevol activitat que, com la pesca, només pot burlar els elements i la immensitat de la natura amb una habilitat covada al llarg dels segles i transmesa de generació en generació més amb gestos que no pas amb paraules. Un cop a la barca, però, més enllà de

AIGUAMOLLS, SOMNIS I

Trinxeres

(1922-1940) la pulsió caçadora, Sabater quedava bocabadat pel paisatge. Els penya-segats del cap de Creus assotats per la tramuntana i la salabror de l’aire creaven un ambient inhòspit que contrastava amb l’explosió de vida que palpitava sota l’aigua. Aquesta fascinació pel paisatge es va eixamplar més endavant durant les excursions que va començar a fer fins als aiguamolls dels Graus, un espai humit situat entre Roses i la desembocadura de la Muga, anterior a la construcció del complex d’Empuriabrava. Allà va començar a observar amb una curiositat intensa i genuïna les evolucions de les cigonyes i els ànecs salvatges. I, espontàniament, va començar a fer dues coses que d’alguna manera prefiguraven la disciplina de l’etologia, el camp del coneixement al qual faria aportacions inèdites i valuosíssimes: Sabater registrava el comportament dels animals mitjançant anotacions i dibuixos. En aquestes excursions en què no perseguia caçar cap animal sinó plasmar la instantània d’un comportament curiós, es va forjar una vocació naturalista que partia del plaer simple però profund de la mera contemplació de la natura. Una pulsió que beu de les mateixes fonts que la caça i la pesca però que té alguna cosa més essencial. Un dels biòlegs més rellevants del segle XX, Edward O. Wilson, que va morir a finals del 2021 i que als anys noranta va lloar les aportacions de Sabater a la comprensió de l’evolució de l’espècie humana, l’anomenava biofília. Segons Wilson, els humans hem viscut durant centenars de milers d’anys en contacte directe amb la natura. I aquest contacte, ho vulguem o no, ens ha fet com som. Portem el lligam amb la natura imprès en la nostra intimitat més profunda. Uns pocs segles de vida urbana no tenen res a fer contra centenars de milers d’anys d’immersió en boscos, muntanyes i aiguamolls.

Imaginar l’Àfrica

Elena Pi i Ferrer havia viscut uns quants anys a Seta, una ciutat portuària a pocs quilòmetres de Montpeller. Tenia un pòsit cultural francès i fins i tot quan parlava català se li notava un deix en algunes consonants que provenia d’un llarg contacte amb la llengua francesa. Aquesta circumstància va fer que els Sabater Pi portessin els seus fills a les Escoles Franceses, a la mateixa Gran Via, a mig camí entre la plaça de Tetuan i la Monumental. Sabater hi va anar dels quatre als tretze anys. Tal com va comprovar, el sistema educatiu francès era estricte i disciplinat, tot i que també garantia una base cultural àmplia i sòlida. El problema principal que va tenir quan es va trobar en una estructura acadèmica heretada del segle XIX —o d’abans— va ser que no tenia mentalitat de buròcrata. Les hores de quietud i silenci assegut al pupitre se li feien eternes. Per això mirava sovint per la finestra. Li agradava buscar ocells entre les fulles dels arbres i dibuixar-los. Aquestes distraccions van fer que el castiguessin amb certa freqüència i l’obliguessin a estar-se llargues estones agenollat de cara a la paret o, pitjor encara, li piquessin la mà amb un regle. L’agressió física el feia bullir de ràbia, especialment quan la hi etzibava Monsieur Sudre, un professor que era tot bigoti i que tenia una mirada inquisitiva esculpida en marbre. Aquell home s’expressava amb una veu cavernosa que emetia amb un esforç titànic no només de la gola sinó de tot el cos. Havia combatut a la Primera Guerra Mundial i havia patit els atacs alemanys amb gas mostassa, dels quals la seva veu no s’havia recuperat mai. A Sabater, el que més greu li sabia de tot plegat era que quan el castigaven, els seus pares sempre feien costat a l’escola. Això li va quedar gravat fins al punt que alguna vegada s’havia imaginat que a casa seva no l’estimaven gaire. No és estrany que als infants amb caràcter els sobrevingui el desig passatger de canviar de família en els moments de rauxa, i que fins i tot l’expressin verbalment. En la immensa majoria dels casos, però, es tracta d’una ambició fugaç que no cal interpretar en excés quan es manifesta en un nen de quatre o cinc anys. Ara bé, quan un home de vuitanta anys la rememora, tal com alguna vegada havia fet Sabater, i el record està tenyit amb aquella punta de tristesa que el temps ha erosionat però no ha fet desaparèixer, estem davant d’un senyal afinat de la duresa que surava en l’ambient en què es va criar. Correctius i duresa a banda, a les Escoles Franceses Sabater va sentir a parlar de l’Àfrica per primera vegada. Els mestres coneixien les colònies franceses com el Camerun, el Gabon o Madagascar. A classe en parlaven sovint i cada setmana organitzaven

AIGUAMOLLS, SOMNIS I TRINXERES (1922-1940)

una exposició sobre algun d’aquests països, que consistia a penjar mapes, fotografies i postals a la paret de l’aula. Una cosa ben simple que va captivar de seguida el caràcter curiós i inquisitiu de Sabater. Quan veia les imatges dels africans vestits amb poca cosa més que un tapall a la cintura, al costat d’arbres gruixudíssims que tenien unes branques entestades a seguir formes impossibles, se li encenia a dins aquest desig tan humà que els alemanys anomenen fernweh. Etimològicament, aquest terme conté els conceptes de lluny i dolor i s’entén com una mena de nostàlgia de la llunyania, una tristesa per no poder viatjar ni ser en un lloc diferent. Aquest primer reclam africà es va amplificar amb les històries que el seu pare explicava sobre les zones tropicals del Brasil, on havia viscut de jove. De fet, tot i que Narcís Sabater havia fugit del Brasil per allunyar-se d’un clima asfixiant i malalties com la tuberculosi, de la qual havia mort el seu germà Josep, en certa manera enyorava aquell país frondós i desmesurat. Sobretot, trobava a faltar el contacte amb la natura. Tenia, com tothom —encara que hi hagi gent que no ho sàpiga—, biofília. Per compensar la mancança de la naturalesa desbordant que havia tastat a l’Amazònia, gairebé cada diumenge organitzava excursions familiars. Els cinc membres de la família Sabater Pi —en Jordi era el gran i tenia una germana, l’Elena, i un germà, l’Octavi— agafaven el tren i se n’anaven a caminar pel Montseny, pujaven al castell de Burriac o al d’Eramprunyà. S’hi passaven tot el dia i acabaven esgotats. Quan feia massa fred per caminar per la muntanya, passejaven pels carrers de la ciutat i s’arribaven fins al port. Allà observaven els vaixells de càrrega que procedien de Turquia, Cuba o l’Argentina. L’interès pels llocs remots com els que s’amagaven rere aquells noms va convertir Sabater, de ben petit, en un lector de llibres d’aventures i viatges. Quan s’apropava el seu aniversari, demanava llibres sobre les aventures d’Umberto Nobile, que el 1926 havia travessat l’Àrtic amb un dirigible, o principalment d’exploradors que havien escrit sobre l’Àfrica. La descoberta de les cascades Victòria de David Livingstone, les desventures de Henry Morton Stanley quan el va anar a buscar, les peripècies de René Caillié en ser el primer europeu a trepitjar la ciutat santa de Timbuctú o la cerca de les fonts del Nil per part de John Speke i Richard Burton, eren