Club de Lectura Matinal
NĂşria EsponellĂ La La filla filla de de la la neu neu
Aquest mes al Club de Lectura... Núria Esponellà Puiggermanal (Celrà, Gironès, 1959). Actualment viu a l’Alt Empordà. Es llicenciada en filologia catalana i professora d’ensenyament primari i secundari. Actualment la seva feina gira al voltant de l'escriptura, però continua molt vinculada al món pedagògic; això li permet moure's per ambients diversos, col·laborar amb entitats educatives, associacions culturals i mitjans de comunicació. Imparteix tallers d'escriptura per a joves i adults. La vocació per l'escriptura se li va despertar en l'adolescència. Inicia la seva trajectòria literària en la poesia i, anys més tard, escriu una primera novel·la, Gran Cafè. Núria Esponellà s'interessa pels temes referits als conflictes vitals humans, els sentiments contradictoris i la possibilitat de donar plenitud a les situacions crítiques de la vida. És col·laboradora habitual de premsa i ràdio. Ha treballat com a articulista a La Vanguardia, escriu per al El Punt diari i altres publicacions (Hora Nova). Ha col·laborat amb Catalunya Ràdio i actualment té una secció d'escriptura a RAC 1 (Al "Tot és possible" d'Elisenda Camps). Entre els reconeixements que ha merescut la seva obra literària cal comptar el Premi Ciutat de Badalona del 2000 per la novel·la El mateix vell amor, el Premi Columna del 2005 per La Travessia i el Premi Néstor Luján de novel·la històrica del 2009 amb Rere els murs. En poesia ha estat premiada amb el Premi Mercè Bayona per Un vent, una mar i el premi Goleta i Bergantí pel poemari La mirada de la gavina. El 2004 va rebre el Premi de periodisme Bonmatí. Amb la novel·la Una dona d'aigua queda finalista al Premi Prudenci Bertrana 2012. Font: www.escritors.cat
A La filla de la neu (2016), la seva darrera novel·la, l’autora ens ofereix una novel·la amarada de sentiments. Una història on no només es descriu el que comporta un sentiment tan humà com estimar, sinó que també s’hi narra la transcendència i la força del destí. Els personatges són ficticis, però la seva professió i la seva obra són completament verídics. Esponellà s'ha esforçat molt a documentarse específicament sobre la construcció del cremallera: la història transcorre entre els anys 1929 i 1931, el temps que van durar les obres. Però Núria no és només agafar el tren per anar a esquiar; l'autora ha volgut incloure-hi més detalls, com el ritual d’anar a veure la Mare de Déu: un miracle que sembla haver marcat aquest escenari des del segle XI. Des de llavors, Núria ha anat creixent i reconstruint-se. Una terra pirinenca que ha hagut de renéixer i compondre's de desgràcies i destrosses. I no només això, perquè les primeres construccions que van connectar amb aquesta terra, efectivament, no van arribar fins al segle XX. I a mesura que van créixer les visites, va créixer una promoció de la Vall, que sembla haver estat el gran interès de l'autora. Si no hagués estat així, Esponellà no s'hauria pres tantes molèsties per connectar aquell temps passat de les primeres excavacions amb el món del hashtag, com ens el presenta des de la primera pàgina. El fet de voler fer retrospectiva d'aquesta història també hauria d’incloure aquest llibre en l'estela de la novel·la històrica, perquè encara estem revisitant el que ens va passar per trobar la força que necessitem per continuar. [...] L'autora sembla buscar una connexió amb el mateix que busquen els personatges: com poder sobrepassar allò que ens supera, allò que està fora del nostre control. No es tracta mai d’una lluita fàcil, però sempre val la pena enfrontar-s’hi si s’acaba guanyant. I sembla que Núria Esponellà ha guanyat. En tots els sentits. Marta Lagüens. "Núria Esponellà desenterra La filla de la neu", Núvol
.
El digital de cultura, 13 de març de 2016
A la Biblioteca tambĂŠ trobareu...