II CONCURS D'ESCRIPTURA DRAMÀTICA CIUTAT DE GAVÀ by Biblioteques de Gavà BJSV

Paraules en escena II Concurs d’escriptura dramàtica Ciutat de Gavà Recull d’obres guanyadores

El llibret que teniu a les mans és el recull de les obres guanyadores de la 2a edició del Concurs d’escriptura dramàtica Paraules en escena, que té com a objectiu fomentar l’escriptura de peces teatrals de petit format entre el públic jove i adult. La posada en escena d’aquestes obres culmina un projecte de llarga durada en què col•laboren diferents agents culturals de la ciutat. Per una banda, els autors de les peces teatrals veuen en escena allò que han escrit; per l’altra, actors i directors que formen part de la Comissió de Teatre Amateur de Gavà donen vida als textos i veuen recompensats els mesos de treball sobre l’escenari. L’estrena s’emmarca dins dels actes de celebració de la Festa Major de Sant Nicasi i té una finalitat benèfica, ja que la recaptació mitjançant taquilla inversa es destina a La Marató de TV3. La Xarxa de les Biblioteques de Gavà s’ha implicat amb il•lusió en totes les fases d’aquest concurs, des de la formulació de les bases fins a l’acte d’entrega de premis durant la diada de Sant Jordi, passant per l’organització d’un taller d’escriptura teatral. En aquesta línia de promoure el coneixement de les arts escèniques i recuperar l’amor pel teatre, els premis han estat abonaments de temporada al Teatre Nacional de Catalunya i cursos formatius en centres especialitzats. El projecte Paraules en escena ha estat inclòs al Banc de Bones Pràctiques en l’àmbit de cultura dels governs locals acreditat per la Federació de Municipis de Catalunya i la Fundació Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals.

ESPAIS BUITS

(Silenci. Foscor. Quan s’encenen els llums, el PODER es troba assegut a primer terme a l’esquerra. Els JOVES entren, un per un, a escena. Caminen perduts. Cadascú aïllat en el seu mon, sense adonar-se de la presència del PODER ni de la dels altres JOVES, es pregunta a l’atzar:)

(Durant aquest parlament, els JOVES han estat comentant entre ells els atributs que volen en la seva societat. Rebombori general. Els talla un whatsapp, que sona diverses vegades. Silenci.)

JOVES: Qui soc? Què vull? On vaig? Què faig? Sé estimar? Soc feliç? Què sento? Em valoro?

SEGONA JOVE: (Mira el mòbil. Riu.) Us el passo. (Tots, excepte el PRIMER JOVE, reben el whatsapp. Riuen. Xerrant entre ells comencen a sortir d’escena.)

(El PRIMER JOVE, des del principi o en un moment determinat, segons es prefereixi, se n’adona de la presència dels altres JOVES.)

PRIMER JOVE: On aneu? Noies, no havíem de fer una societat millor? Noies! I els nostres ideals?

PRIMER JOVE: Busquem el nostre lloc al món. Busquem fer un edèn del caos que ens hem trobat. Busquem construir-nos una vida dels trossos de somnis perduts. Busquem, i buscant ens perdem en un mar de confusió. Som fills de l’odi i la mentida, fills dels homes que van enfonsar el ferro dins la carn dels seus germans. Tot per la mà negra del poder! (Els JOVES s’aturen i dirigeixen la mirada cap al PODER.) Ell ens ha acostumat a la sang i tenim la ràbia dels llops. Què farem? Li tornarem el verí amb què ens ha alletat. El farem caure del seu tron, construït sobre ossos i esclavitud. Gos contra llop i només un sobreviurà!

(Sona el seu whatsapp. Torna a sonar. Torna a sonar. L’agafa. Riu. Surt d’escena. El PODER, fins ara immòbil i desapercebut, es redreça; guarda, satisfet, el seu mòbil a la butxaca i torna a seure al seu lloc d’inici.)

(Durant les últimes frases el PODER s’ha aixecat i ha intentat sortir d’escena, però els JOVES li han barrat el pas. L’acorralen. Lentament van tancant-lo, mentre diuen coses com:) JOVES: Ja el tenim. És nostre. Ara veurà. PRIMER JOVE: No! No, no, no, no, no, la història ja està prou tacada de sang. Nosaltres farem una societat de manera pacífica. On puguem viure amb dignitat. I eradiquem la corrupció. On la lliure expressió no sigui empresonada. On la justícia i la premsa no puguin ser manipulades. On el menjar no sigui el nostre verí. I se’ns tracti com a persones, no consumidors. I siguem solidaris uns amb altres. On es respecti la diversitat. I acabem amb la violència de tot gènere. On no es pugui jugar amb els nostres drets. On imperin els valors morals. On no permetem que... 8

EL DIA DE LA TEVA VIDA

[L’escena té lloc al vestidor d’una botiga de roba on venen vestits de casament per a homes. Hi pot haver un mirall, una cadira i un penjador amb uns quants pantalons, americanes, camises i corbates. A està dret, emprovant-se la roba, i B està assegut] A: I aquest què et sembla? No trobes que m’afavoreix especialment? B: Si tu ho dius...

B: Pels traus? A: I tant! Si és que no hi ha color amb la resta. B: Però quines collonades dius? Tu creus que aquell dia la gent es fixarà en els teus traus? Altra feina tindrà!

A: Amb aquesta camisa l’americana potser no llueix gaire, però amb aquesta altra... Hòstia, nano, però que no veus que bé que em queda? I això que no he tingut temps de passar pel barber perquè em retoqués els cabells, almenys les puntes, ni vaig ben afaitat, ni porto aquella crema hidratant tan bona i tan cara. Però tot i així faré un goig quan arribi el moment... És que ja m’hi veig... I potser deixaré que em maquillin una mica. Res, una cosa discreta, sense estridències. Què carai, que un dia és un dia, i no hi haurà cap més ocasió com aquesta!

A: Ja ho sé, ja ho sé... Tot i que no està de més cuidar aquests petits detalls. Penso que són d’aquelles coses que si no les fas bé quan toquen, després te’n penedeixes sempre més.

B: Tu sempre tan modest i amb aquestes ànsies de protagonisme...

B: De què?

A: Modest, no. D’això se’n diu ser realista!

A: De gent.

B: Ara entenc perquè durant tots aquests anys, tot i tenir-te tan a prop, no t’he trobat mai a faltar.

B: I jo què sé!

A: Home, tampoc cal que siguis tan barroer, ara. B: Barroer, no. D’això se’n diu ser sincer! A: Doncs ja que t’agraden tant les veritats em diràs quin conjunt de tots els que m’he emprovat em queda millor? La dependenta, tot i que no ho digui, n’està més que farta de nosaltres. Que li he fet treure tres col•leccions senceres, collons! B: Ui sí, ja es nota, ja, la diferència... A: Com que no? Mira el teixit, el tall, el caient, la manera com està cosit, els botons... I els traus? Que no veus amb quina elegància estan 12

fets? Jo, sens dubte, em quedaria aquest.

B: Tot el que tu vulguis, però trobo que tampoc cal passar-se! [Es fa un lleuger silenci] A: Creus que n’hi haurà molta?

A: Ja veig que fins a l’últim moment em faran estar amb l’ai al cor. Jo crec que sempre m’he portat bé amb més o menys tothom i espero que en un dia tan especial per a mi ningú em falli... B: Però tu ja els has avisat? A: Tu creus que amb tota la feina que se m’ha girat de cop jo he tingut temps de posar-me en contacte amb l’un i amb l’altre? Però en quin món vius? Que, de moment, encara no tinc el do de l’omnipresència! B: I llavors qui se n’ha encarregat? Perquè suposo que has deixat dit a algú que havia de fer aquesta feina, no? A: Tranquil, que l’encàrrec està en mans d’una persona que no 13

escatimarà cap esforç, ni ben res, perquè tot surti perfecte...

B: Què vols dir?

B: Em sembla que ja me n’estic fent una idea...

A: Que sabia de sobres que no li agradaria gens, que gairebé m’odiaria, que es capficaria durant la resta dels seus dies.

A: Sí, és que de fet no podia ser ningú altre que la mare. Ella mai em falla... I sé que ara també estarà al meu costat des del principi fins al final, per a tot el que em faci falta. B: Pobra dona, si és que és una santa! A: Massa i tot. B: M’hi aposto el que vulguis que no li devia fer cap gràcia tenir aquest encàrrec.

A: L’elecció de la meva companya de viatge... B: Vols dir que és tan horrible? A: Segons ella, sí. Es veu que ja la coneixia d’altres vegades i no li feia gens el pes...

A: En això tens tota la raó...

B: Ostres, ara estic ben encuriosit per conèixer-la. Sort que ja falta poc...

B: És que les coses com siguin: li ha caigut un bon mort a sobre!

A: No sé per què em sembla que a tu tampoc t’agradarà!

A: Tampoc cal que ho diguis així... B: Que no hem quedat abans que jo era molt sincer? Doncs això!

B: Jo tinc una ment molt oberta i ho puc entendre gairebé tot... I la mare també ho acabarà acceptant si aquesta era la teva voluntat. Ja ho veuràs.

A: D’acord, d’acord, no t’enfilis per les parets, tu, ara!

A: Ara em fa por que ho digui a més gent de la que toca, això meu...

B: I et puc demanar com li vas dir que havia d’informar d’això teu a la gent?

B: Però amb les ànsies que tens de ser el protagonista del dia vols dir que et vindrà de deu o vint persones?

A: No m’hi facis pensar, que em fa vergonya i tot...

A: Deu o vint? Et quedes curt!

B: Ai que ja m’imagino el pitjor...

B: Tens raó: coneixent-la de segur que parla amb les seves amigues de tota la vida i amb les del casal de jubilats i amb les que fa punt de creu els dimarts a la tarda.

A: Va ser per carta. B: Per carta? Una cosa tan important i li expliques per carta? T’hi has ben lluït! A: No tenia cap altra alternativa...

B: No ho entenc... Quin problema hi havia?

A: I encara et deixes les que es troba setmanalment a la perruqueria i les del vermut sortint de missa de dotze. Ja veus que de seixanta de més no baixo!

B: Però pensa que el dia s’ho val! Millor que sobri gent que no pas que en falti. Quina decepció si al final només hi haguessin quatre gats, no? A: El problema és que el lloc tampoc no és tan gran... B: I per què no en busques un altre? A: Perquè ja no hi soc a temps! Que en aquesta vida tot s’ha de fer amb una certa antelació! B: Fins i tot això? A: Sí, fins i tot això. I, a més, des de sempre he tingut molt clar que si mai arribava aquest moment, només podia ser allà. B: Et vols fer el dur i en el fons ets un romàntic! A: No et diré pas que no... [Es fa un silenci] Ostres, has vist aquesta corbata? B: Sí, l’has tinguda al davant dels morros durant tota l’estona! A: I què et sembla? B: Doncs que és una corbata, res més. A: Fes-me un favor i no et dediquis mai a la moda. El món t’ho agrairà! B: No pateixis que no en tenia cap intenció... A: Va, si us plau, que necessito els teus consells... I així faré una mica més contenta la dependenta. Que les dues hores llargues que la pobra ha invertit en nosaltres no les podem pas liquidar amb un “adeu, moltes gràcies, ja ens ho pensarem i fins aviat”. Que la matarem d’un disgust! Així què: no trobes que hi queda que ni pintada? B: Si et refies d’algú que va amb uns texans malgirbats, amb aquesta 16

samarreta descolorida de fa deu temporades —com a mínim— i amb aquestes vambes tan atrotinades, et diré que sí, que endavant, que és la millor elecció. Tot i que potser quedaràs massa seriós, no? A: És que és justament aquesta la idea. Que és una cosa formal i no pas de riure! Com et penses que vindrà tothom? Amb quatre parracs com els teus? B: Doncs aniries molt més còmode, això ja t’ho ben asseguro. Perquè amb les hores que t’hauràs d’estar allà quedaràs del vestit, de la camisa i de la corbata fins al capdamunt! A: Que ets exagerat! Ni me’n recordaré, al cap d’unes hores, d’aquest patiment... B: El que tu diguis! [A dins del vestidor sona una música] A: Hòstia que fort! B: Sí, tu també has vist clar que ens està fent fora de la botiga, no? D’una manera molt subtil, això sí, amb la musiqueta de fons... I mira que al principi semblava una mosqueta morta, la paia! A: Que no t’estic parlant d’això! B: Ah no? A: No, burro, que no n’agafes ni una al vol! No t’has adonat de quina cançó està sonant? [B escolta un moment la cançó i, quan la reconeix, la taral•leja, es posa a ballar fent mofa i es planta davant de A, que està com absent, amb una cara de felicitat pels records que li evoca la música] B: Ei, tu, que ja pots tornar a baixar a aquest món, que amb aquesta cara sembla que l’hagis abandonat per moments! 17

A: És que feia tant que no l’escoltava... No sé si algú haurà pensat a incloure-la... Potser la mare... O ella... Tot i que no sé si cap de les dues sap que aquesta cançó és tan important per a mi. B: Has de confiar que sí... A: De fet, ja ho estic visualitzant i de segur que sonarà quan s’aixequi algú per llegir alguna cosa.

A: Crec que no podrà ser... B: Ja veuràs que sí! Ets un bon client i sempre et fa un forat a la seva agenda, per més atapeïda que la tingui.

B: També hi haurà discursos?

A: Aquesta vegada em penso que ni amb això tornaré a tenir les cames d’abans.

A: Sempre hi ha qui està disposat a dir unes paraules boniques per fer-ho tot més tendre i emotiu.

B: Ostres, tu, a veure si resultarà que en entrar en aquest vestidor t’has demacrat de cop!

B: Ai que ja veig que serà un mar de llàgrimes...

A: Ja no descarto res...

A: No és la meva intenció, però crec que serà inevitable.

B: Doncs ara que estàs assegut aprofita per descansar, que potser més tard no podràs...

B: Sobretot que a ningú se li acudeixi recitar aquells poemes tan cursis... A: Això ja no està a les meves mans. Que tothom faci el que bonament pugui! I prometo no ser crític amb ben res. No seria just per part meva...

que les tens fatal per culpa d’aquesta colla de vestits es farà un bon tip de riure!

A: Ja et ben juro jo que sí! Encara que sigui el meu dia m’ho penso prendre tot amb molta calma. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé. B: A veure si ara resultarà que...

[Es fa un silenci i A sembla cansat]

A: Que què?

A: Em sembla que aniré a demanar una altra cadira a la dependenta.

B: Tu ja estàs segur del que estàs a punt de fer?

B: I tant, home! I de passada encarrega-li un cafè amb gel, una cervesa i un parell d’ensaïmades, i li dius que tot mirant roba ens han entrat ganes de berenar... Que vols que et buidi els dos ulls o què? Si vols, seu aquí.

A: Si vols que et sigui sincer, em sembla que per a una cosa com aquesta no s’acaba d’estar mai preparat del tot.

A: Doncs no et diré pas que no, que tinc les cames ben baldades.

A: Potser és el que fa més por de tot...

B: Això rai, després t’hi poses una mica de gel o de crema hidratant o truques al teu fisioterapeuta perquè te les descarregui. Quan li diguis

B: Sempre et pots acabar fent enrere...

B: I això que tothom diu que és per a tota la vida!

A: No, ara ja és massa tard. Ja està tot a punt. 19

[Es fa un breu silenci i A aprofita per aixecar-se de la cadira i anar-se’n cap on hi ha la roba. B es torna a asseure] B: Així què? Al final et quedes aquest? A: Sí, crec que sí. És amb el que m’hi veig i m’hi sento més bé. B: He de reconèixer que t’afavoreix... I la corbata també és molt encertada.

B: I les flors? A: Quines flors? B: Les que sempre es posen en les ocasions especials! A: Ostres, doncs això no ho tenia controlat... B: Creus que ella hi haurà pensat?

A: Ai que t’estàs estovant...

A: No n’hem parlat, però ho dubto. Et puc demanar un favor?

B: No és això... Però veig que estàs tan il•lusionat que quasi me n’he d’alegrar per força.

B: És clar que sí.

A: Si és que ets un tros de pa... No saps les vegades que m’he arribat a preguntar com m’has pogut suportar durant tant de temps? Santa paciència! B: Tu també has hagut de suar una mica amb mi, no? O sigui que suposo que podem dir que estem en paus. A: Sí, finalment ho estem. [A i B s’abracen] B: Va, va, va, que encara em faràs plorar i prefereixo reservar-me per al gran moment.

A: Te’n pots encarregar tu? No vull donar més feina a la mare. I ella no sé si estarà per a aquestes coses... B: Ai quina companya de viatge més ocupada que t’has buscat! Sort que jo estic en tot... [B es posa a riure i treu una corona fúnebre de flors del darrere de la cadira] A: Tota la vida junts i veig que encara hi ha ocasions en què em pots sorprendre. B: No t’equivoquis: aquí el de les sorpreses només ets tu! [Es tanca, de cop, el llum del vestidor]

A: Doncs així ja està. Dic a la dependenta que em cobri això i ja podem anar tirant, no? B: Ara que hi penso... A: Digues... B: Res, res, que no em vull ficar allà on no em demanen... A: Vinga, no et facis pregar que se’ns està acabant el temps, nano! 20

UNA HISTÒRIA MÀGICA

Som a Gavà, plaça de la Pagesia, prop de les quatre de la tarda. No hi ha gaire trànsit de persones. A la plaça hi són els de sempre, el Pere i l’Amadeu, dos jubilats que ja fa anys que cada dia, havent dinat i si fa bon temps, seuen a prop de l’estàtua de la pagesa de Gavà. Tant l’un com l’altre saben tot el que passa per aquell indret. No els suposa cap problema la gran miopia que pateix l’Amadeu, ni les dificultats d’audició del Pere, que si no li parlen pel costat esquerre, no acostuma a sentir res. Ara bé, quan estan tots dos junts, l’Amadeu ho veu tot i el Pere escolta, allò que vol escoltar. Hi ha qui diu que l’Amadeu i el Pere parlen sovint amb l’escultura de la dona pagesa dels espàrrecs i asseguren que tots tres són capaços d’aconseguir allò que pocs poden ni tan sols somiar de fer possible. Mai se’ls ha vist fent res que no sigui el que tots veiem, cada tarda de “fa bon temps”. L’Amadeu i el Pere són dos jubilats com molts altres, i la dona dels espàrrecs no oblidem que és una escultura de bronze. Molts són els que, sempre amb la boca petita, per si de cas, diuen que tots tres poden aconseguir allò que no és possible. Aquesta és la raó per la qual molts qualifiquen de màgica l’amistat dels tres habitants de la plaça de la Pagesia les tardes dels dies que fa bo. Amadeu.- S’ha girat vent. Pere.- Han trobat fongs als espàrrecs de Gavà. Amadeu.- Ja ningú treballa l’espàrrec a Gavà. Pere.- Si no s’ho miren, aquest any no tindrem espàrrecs a la Fira. Amadeu.- Ja ha sulfatat el Ramon? Pere.- Mai ha sigut el millor del món. Amadeu.- No sents res de res, pagès. Pere.- (Aixecant el bastó cap al cel) S’ha girat vent. 24

Amadeu.- Visca el Barça! Pere.- Encara ha de ploure molt més. Amadeu.- Malament pel pagès! La tranquil·litat del carrer es trenca en sentir crits de persones, no gaire lluny, del que pot ser una persecució. Off.- Quiet! Atura’t! Amadeu.- Ja hi tornem a ser. Tornen a perseguir el nano, encara són lluny, avui van tard. Pere.- Encara són lluny. Amadeu.- Avui van tard. Pere.- No l’enxamparan pas, el Mohamed. Ahir a la nit, el perseguien per l’ajuntament antic. Amadeu.- No es diu Mohamed, tu no saps com es diu! Mai ens ho ha dit. Pere.- Es dirà d’una manera o d’una altra, i com que jo no ho sé, li dic Mohamed. Amadeu.- El noms de la gent els decideixen els pares i tu no ets el seu pare. Pere.- El Mohamed no en té de pares. Amadeu.- Això no és veritat, tots tenim pare i mare. El que no sabem és on són ells, ara, però no hi ha cap altra explicació: tots venim de pare i mare. Pere.- Aquesta no. (El Pere assenyala la dona dels espàrrecs amb el bastó) 25

Amadeu.- Això tampoc ho saps. Pere.- Sí que ho sé... i l’estàtua aquella de la Llibertat dels americans, Amadeu.- Què? Pere.- Que no porta calces.

Pere.- Potser els seus pares són morts.

Pere.- Que sí, que jo ho he vist... un dia hi vaig anar en una volada... I la Mona Lisa és un home. I l’Home del Mil•lenni no és home ni dona.

A la plaça, els vianants de cada dia fan el de sempre, caminen a poc a poc o de pressa com si tinguessin el temps mesurat i controlat. Cadascú porta un ritme i participa d’una gran coreografia. De sobte, una dona trenca l’harmonia entrant a la plaça i parlant en veu alta pel mòbil.

Amadeu.- Avui tens la tensió alta.

Júlia.- No, Marc, no. Ja n’hi ha prou. Estic cansada.

Pere.- Com ha pogut arribar de tan lluny ell sol?

(...)

Amadeu.- Qui?

Evidentment que jo sóc la mare dels nostres fills, n’estic tan segura com que tu n’ets el seu pare.

Amadeu.- Eeeeeh!

Pere.- El Mohamed. Amadeu.- Des d’on deu haver vingut? Jo no he viatjat gaire lluny... a Barcelona, amb carro, amb el pare i l’avi a vendre síndries. Ha vingut de Turquia, de Grècia?

Que de què em queixo? Em queixo que tot el relatiu als nostres fills i moltes coses més, si no les faig jo, no les fa ningú. (...)

Amadeu.- Potser és de l’Orient Mitjà. Els diaris diuen que tots foten el camp d’allà. Pobra gent, deixar-ho tot, la casa, la feina, la família.

No, això no ho tornis ni a comentar! De cap de les maneres em disgusta fer-me càrrec de tot el que fa referència al Martí i l’Elena, però ni jo ni els nens ens mereixem que ho faci tot jo i tu mai hi siguis.

Pere.- Que t’he dit que el Mohamed no en té de família.

(...)

Amadeu.- Parla anglès.

Ja ho sé que tu treballes, el que no tinc gaire clar és si recordes que jo també treballo, que sóc autònoma i que tinc un negoci obert a Gavà, i que si no pujo la persiana cada dia ningú ho farà en el meu lloc. Clar! Tu tens tantes reunions, tants viatges, tants negocis milionaris que segurament ja ho has oblidat. Escolta, que jo també lluito per assolir un nivell professional cada cop més alt. Ara bé, és veritat: no tanco

Pere.- Tres a un. El gol dels grecs en fora de joc.

Pere.- Com ho saps? Amadeu.- N’estic segur. El jovent d’avui està molt ben preparat. Pere.- Ja tenen escoles a l’orient? 26

Amadeu.- A mi m’han dit que, abans de la guerra, per exemple a Síria, si no estaven com nosaltres aquí, poc els faltava. Molts dels que venen són tècnics ben capacitats i bons professionals. Hi ha metges, arquitectes, forners que ho han hagut de deixar tot.

negocis dinant i sopant a restaurants amb estrelles Michelin entaulada amb clients importantíssims. Però tinc una clientela fidel amb qui, de vegades, em prenc un tallat i que sàpigues que, de vegades, el demano amb llet de soja. Un dispendi, sí! Off.- Quiet! Atura’t! Para! L’Amadeu i el Pere s’aixequen i prenen posicions a la plaça esperant que vingui algú. Amadeu.- Eeeeeh, que ja són aquí. De sobte entra corrent un noi jove, moreno i prim. Va vestit amb roba molt mal conjuntada, deixant clar que ha agafat allò que li calia, o el que senzillament podia agafar, sense més temps ni cap criteri per escollir-la. O potser porta la roba que li han donat, avui una cosa i demà una altra, amb el benentès que, qui li donava res avui, no sabia el que altres li havien donat ahir. Tot fa pensar que és el Mohamed. El Pere aixeca el bastó i crida l’atenció del noi ensenyant-li a la vegada un entrepà molt gros embolicat amb paper d’alumini. El Pere sembla un veterà voluntari en l’avituallament d’una cursa de fons, el noi ràpidament pren el gran entrepà i se’l fica dins la roba. Tot seguit, agafa el cap del Pere amb ambdues mans i li fa un petó per sobre de la boina. En Pere li indica amb el bastó per on ha d’anar. Marxa corrents tot saludant l’Amadeu. Les veus dels perseguidors cada cop són més a prop. La Júlia ha deixat de parlar per telèfon amb el seu marit i no sap si ha de fer res o quedar-se quieta. Júlia.- Escoltin senyors, què és el que passa? Amadeu.- Senyora, vigili que no la facin caure. Entren corrents a la plaça tres homes, dubten de per on anar. L’Amadeu xiula i assenyala als tres nous arribats el camí contrari al que ha pres el noi moreno. Els tres homes surten corrents.

Pere.- Amadeu! Va, vine, que seurem. Amadeu.- S’ha girat vent. Pere.- Els espàrrecs de Gavà tenen fongs. Júlia.- Però, es pot saber què està passant? Qui són vostès? I el noi que corre? De qui s’amaga? Per què fuig? Amadeu.- Senyora, vostè parlava per telèfon, oi? Doncs la persona amb qui estava parlant deu pensar que estan rodant una pel•li de policies i lladres. Digui-li alguna cosa que deu estar patint. Júlia.- Jordi? Encara hi ets? (...) No, no passa res, o potser sí. Uns policies estan perseguint un noi. Alguna cosa haurà fet, avui no s’empaita a ningú que no faci res dolent... o potser sí?... Bé doncs, què és el que deies? (...) Ah sí, home, collonut! Sensacional! Tu mai et mous del teu nivell de perfecció. Sempre ho soluciones tot de la mateixa manera. No hi tornis, pensava que ja t’ho havia deixat clar. Jo no vull subrogar la meva feina de mare a terceres persones. Et recordo que tu i jo vam decidir ser pares i en cap moment a mi m’ha passat pel cap subcontractar els nostres compromisos amb els nostres fills. Jordi, amor meu, has tingut una reunió molt important a Madrid a les deu del matí. Són dos quarts de cinc de la tarda i si no és que aquest client important de Madrid t’ha segrestat, ja hauries de ser a l’aeroport del Prat, a la cua dels taxis per agafar-ne un i venir immediatament. Tenim una cita a l’escola amb la psicòloga del Martí, i és important. No tinc ganes de sentir més ximpleries. Què dius? Que encara ets a Madrid? Que has perdut el vol que tenies pensat agafar?

Torna immediatament la calma a la plaça. 28

La Júlia tapa el telèfon, respirant de manera pausada i parlant amb si mateixa. Diu:

Júlia.- Ara entenc que jo de petita sempre estigués refredada! Si em treies al carrer com ara treus a la nena, no m’estranya.

-Ja... n’hi ha... prou. Júlia, paciència, no et precipitis, que no t’hagis de veure demanant perdó de res que facis malament.

Àvia.- Escolta Júlia, a l’escola m’han dit que l’Elena avui no ha dinat gaire i diuen que els preocupa que fa dies que la veuen trista.

(Torna a parlar pel mòbil) Mira, tens uns seixanta minuts per estar fent de pare a l’escola del Martí. I si no hi arribes a temps, avui serà la primera vegada que no et deixaran dormir a casa teva.

La Júlia busca coses a la bossa penjada del cotxet.

Amadeu.- Eeeeeeh! Un altre que avui dorm a la fresca. Aquesta nit els caixers automàtics de la Rambla estaran a petar.

Júlia.- Mama, on tens la disfressa de l’Elena.

Pere.- No, jo ja no sóc a temps de preparar-vos un sopar.

Àvia.- No, encara no l’he feta.

La Júlia, que ja ha penjat el telèfon, va cap al Pere i l’Amadeu, abans no li havien volgut dir la veritat. Els dos jubilats en veure-la s’aixequen de pressa per marxar, però en aquest mateix moment, arriba a la plaça la mare de la Júlia. Porta una criatura en un cotxet. A l’àvia se la veu fent moviments lents, està cansada.

Júlia.- Mama, que és per a demà passat! A què esperes?

Àvia.- Júlia! Per fi et trobo!

La Júlia busca alguna cosa al mòbil mentre parla amb la seva mare. No la mira.

Júlia.- Mama, mira que bé! Avui hem coincidit! Jo ara mateix venia a buscar l’Elena. Àvia.- Ja m’ho pensava, per això veníem pel camí que sempre agafes. Júlia.- Elena, que no li dius res a la mare? Àvia.- Acaba d’adormir-se ara mateix, just en sortir de casa.

Àvia.- Amb mi, a les tardes, juga, riu i berena bé, però a l’escola diuen que no.

Àvia.- Júlia, em fan mal les mans. Jo ja no puc cosir com abans i, a més, no sé ni per on començar una disfressa de pirata per a una criatura.

Júlia.- Mama, una disfressa de pirata. Barret de pirata, pantalons de pirata, una camisa... Àvia.- ... de pirata. La Júlia, ara sí, aixeca la vista del mòbil per mirar la seva mare. Àvia.- La camisa també de pirata, oi?

Júlia.- Però, mama, com la portes tan fresca! Agafarà fred, l’has d’abrigar més. Com t’ho haig de dir!

La Júlia altra vegada torna a mirar el telèfon.

La pobra nena, que dorm, va com si es tractés d’una mòmia de l’antic Egipte. La Júlia embolica el cap de la nena amb una bufanda.

Júlia.-... i un lloro de cartró per enganxar-lo a sobre de l’espatlla. Mira, aquí tens un exemple ben senzill. Mama, fer això, per a tu, només són hores, i tens tot el temps del món. 31

Àvia.- Júlia! Vols fer el favor de baixar del núvol. No puc i no vull fer cap disfressa de pirata, no em trobo bé. Com t’ho puc explicar? T’envio un whatsapp? Potser d’aquesta manera te’n faràs càrrec. Al matí he de tenir cura del teu pare i a la tarda de la teva filla. A l’escola la veuen trista i amb el teu pare i amb mi, juga, riu i és feliç. Per tant, no penso deixar de veure la nena rient, feliç i contenta per fer-li una disfressa de pirata. I que no vull ni puc fer-la, home!

nosaltres, feina no n’hi faltarà. Ell és dels nostres.

Júlia.- Adeu, mama, bonica. Que es miri els dibuixos, la teniu entretinguda i aprofites per fer la disfressa. I, per cert, com està el pare? Tampoc crec que hagis d’estar tot el matí pendent d’ell. Encara fa una becaina a mig matí? Elena, reina, digues-li adeu a la iaia. Elena no siguis dolenta, digues adeu a la iaia. Elena, si us plau!

Pere.- Adeu a Raquel Welch.

Àvia.- Júlia, la nena dorm! Va, ves, que ara teniu reunió a l’escola del Martí. No facis tard.

Amadeu.- Sí, sí. El Sígfrid és dels bons. Àvia.- Ja li diré. És veritat, li aniria bé riure una estona amb vosaltres. Adeu, guapos! Amadeu.- Eeeeeeeh.

El sol i la llum del dia es perden a poc a poc a la plaça de la Pagesia. Una temperatura més baixa, la poca llum solar que li queda al dia i les ganes que té tothom d’arribar a casa a fer allò per al que ja no queda temps, fa que la gent camini més de pressa. Ningú es mira, pocs són els que se saluden, ningú veu ningú, tothom va a la seva. A la majoria de gent encara li queden massa coses per fer i poc temps per fer-les.

Júlia.- Adeu, mama. Va, dona, fes un esforç només demà i posa’t a fer la disfressa. Ara encara ets a temps d’anar a comprar la roba.

Pere.- Ja no fa vent.

En Pere i l’Amadeu ja tenen fred, és l’hora de començar a pensar que s’ha de tornar a casa. A la que arriba aquesta hora comencen a tenir fred, mai van massa abrigats, mai no ho han fet saber a ningú. Abans de marxar miren de netejar l’escultura de la seva amiga, l’escultura de la pagesa. Ja queda poca gent a la plaça just quan arriben la Júlia i el seu marit. A diferència de la resta de vianants no caminen en línia recta. No van enlloc, discuteixen. No caminen igual, perquè no tenen opinions iguals.

Amadeu.- Els homes de veritat no tenen mai fred.

Jordi.- No, no: l’iPhone li vas regalar tu.

Àvia.- Això els homes de veritat, i vosaltres?

Júlia.- No ho recordo.

Amadeu.- Què fa el teu home?

Jordi.- Doncs si no ho recordes, és que sí, que li vas regalar tu.

Àvia.- Igual, ell va molt a poc a poc.

Júlia.- Potser va ser el meu pare.

Pere.- Aleshores no el facis córrer i digues-li que vingui aquí amb

Jordi.- Ni l’iPhone, ni el teu pare en tenen cap culpa; ni res a dir, ara.

Amadeu.- Eeeeeeeh! Què fa la dona més guapa de Gavà tota sola pel carrer? Pere.- Guaita qui ve! Àvia.- Hola nois, no teniu fred? Aquí sempre hi ha corrent d’aire.

Ha hagut de venir una psicòloga de Sant Pere de Ribes per fer-nos veure el que tenim a casa nostra. Ni tu ni jo, ni tan sols hem intuït res. Júlia.- Home, tu ets advocat i jo fisioterapeuta, no tenim nocions d’educació infantil. Nosaltres una vegada escollida l’escola ja deixem de tenir cap responsabilitat. Si els mestres no ens diuen res, nosaltres és impossible que detectem res. Jordi.- Júlia, no diguis bajanades. Som els seus pares. Tot el que ens envolta ens ha posat una cinta als ulls. El Martí no fa res més que jugar amb l’ordinador. A nosaltres ens va bé, no molesta. Si no cal, no hi és. Sopa amb una tauleta al costat, es fica al llit i segueix jugant. Però com que no ens molesta, no hi ha problema. Segur que una hora o una altra cau rendit, però no tenim ni idea de les hores que dorm. Júlia.- Dormir sí que dorm, jo no crec que es passi les nits jugant. I què vols que fem? Jordi.- No et vulguis convèncer que no podem fer res més. Júlia.- I com puc estar segura que el meu fill s’adorm a l’hora que toca? Jordi.- Què tal si l’acompanyem i li expliquem un conte? Dorm, sí; segur que dorm. Però quant? I com? Júlia, ho estem fent molt malament. Som persones excel•lents en les nostres professions, però amb els nostres fills som un desastre. Júlia.- Home, els nens no venen amb cap llibre d’instruccions. Jordi.- I l’escola? A quina escola hem portat el Martí? Tenim escoles a Gavà, prou reconegudes. Escoles on altres pares no tan perepunyetes com nosaltres porten els seus fills. D’aquesta manera molts els acompanyen el matí i altres els van a buscar a la sortida i aquests nens i aquestes nenes creixen a la seva ciutat, en un entorn 34

social normal. Però nosaltres no sabem fer les coses fàcils, nosaltres hem escollit una escola a Sant Pere de Ribes, una escola a més de vinti-cinc quilòmetres de casa. Júlia.- I això que té a veure? És una de les millors escoles de la província de Barcelona. No hi veig cap problema amb aquesta decisió. Jordi.- Obre ells ulls, Júlia. Aquesta escola és massa lluny. Com hi va a l’escola? Júlia.- Amb taxi. Jordi.- I què fa al taxi? Júlia.- No ho sé. Jordi.- Ja t’ho dic jo: jugar amb el mòbil. Surt de casa a les vuit del matí, entra a les nou, surt a dos quarts de cinc, agafa el taxi un altre cop i torna a Gavà, on viu i on no té cap amic. Júlia.- Home, amics sí que en té. Jordi.- Sí, a quantes festes d’aniversari ha anat el Martí? No contestis, ja t’ho dic jo: a cap! El taxista no perdona, té un horari invariable i no es poden canviar horaris. I a l’escola, no fa cap mena d’activitat extraescolar. Júlia.- Sí, a Gavà sí que fa coses d’aquestes extres. Jordi.- Sí, dona, ja estem salvats! El Martí va a classes d’escacs. Ell sol amb un mestre de seixanta i pocs anys. I moltes vegades juga amb una tauleta, competint contra un robot. Com hem pogut ensopegar i caure tantes vegades en el mateix forat? Júlia.- Va, Jordi. Ja has sentit la psicòloga. Estan fins i tot disposats a facilitar-nos el trasllat del Martí a una escola de Gavà. Però de canviar-lo ara, res. Si vols al Batxillerat, però ara, no. Com ho 35

expliquem? Apa que no riuria poc la teva germana... i la meva mare. Recorda la tabarra que ens va donar perquè el Martí anés a una escola de Gavà. I si ara el canviem a mig curs... No!, ni de broma. Ara no pot ser. Hauríem d’explicar massa coses. Hem de fer que sembli que les coses venen rodades. Què sabrà de nens la psicòloga aquesta, si ni tan sols ella és mare? És massa jove.

diria si plora, pensa, resa o medita.

Jordi.- Escolta, és molt tard. Anem a buscar el Martí que els teus pares se’n van a dormir aviat.

Pagesa.- Hola noi.

A la plaça de la Pagesia hi queda poca gent, els bars ja han tancat, encara queda moviment en un petit restaurant. Els altres comerços ja fa estona que han baixat portes. La poca gent que encara es mou pel carrer caminen a poc a poc. Són els últims en arribar a casa, els que estan cansats d’una jornada llarguíssima i aquells que ningú els espera, ho tenen tot fet. Només els queda col•locar l’orella al coixí i esperar que l’endemà torni a sonar el despertador una altra vegada per tornar a fer el mateix que han fet avui. Però avui, l’ordre i el costum del que cada nit succeeix el trenca una parella d’enamorats. Són dos, si bé semblen un de sol. Fa fred i deuen tenir calor. Caminen molt a poc a poc dedicant-se mirades, carícies, petons i abraçades. No tenen cap pressa i si la tinguessin, amb tot el que es fan l’un a l’altre no podrien anar més ràpid. No estan sols a la plaça, el Mohamed fa dies que dorm allà. En arribar i veure la parella feliç, prefereix esperar que marxin. Està convençut que ni el veurien, però prefereix no ser vist, tard o d’hora marxaran, a poc a poc. Si s’haguessin assegut, seria una altra cosa.

De sobte nota alguna cosa i es gira ràpidament mirant al voltant. No hi ha ningú, tot està igual que fa una estona. Tot menys l’escultura de la pagesa, que ara se’l mira somrient. Alarmat, es frega els ulls i tota la cara. Quan se la torna a mirar, ella és al seu costat, asseguda al pedrís.

Mohamed.- Tu... tu no pots parlar, tu ets una... Pagesa.- Una dona. Mohamed.- Com pot ser que parlis? Estic embogint. Tu no em coneixes, tu no em pots conèixer! Pagesa.- Sí que et conec. Fa més d’una setmana que dorms aquí, just el temps que fa que vas arribar a Gavà. Des del primer dia, som tres les persones que estem pendents de tu: el Pere, l’Amadeu i jo mateixa. Mohamed.- Aleshores, tu no ets una escultura de bronze? Pagesa.- Sí, però puc ser moltes més coses, tot depèn de la bondat que vegi en el cor i la mirada dels que sou al meu costat. D’on ets, Mohamed? Mohamed.- I com és que parles el meu idioma. Pagesa.- Tinc molta facilitat pels idiomes. D’on ets, Mohamed?

La parella de dos, que sembla com si tan sols fossin un de sol, ja ha marxat i el Mohamed ja pot instal•lar-se al seu lloc habitual per dormir. Porta com a únic equipatge uns cartrons per fer de matalàs. Els col•loca a la vora del pedrís de l’escultura de la pagesa i seu recolzant-hi l’esquena, amb les cames doblegades i el cap sobre els genolls. Mai ningú 36

Mohamed.- I els meus, o els teus amics, com has dit que es diuen? Pagesa.- Pere i Amadeu. Mohamed.- Ells també són escultures com tu?

Pagesa.- No, no! Ells veuen el que la seva edat els permet. L’Amadeu porta unes ulleres de cul d’ampolla, i sort en té del Pere que, tot i ser gairebé sord, Déu li conserva la vista fenomenalment. A ells tothom els pot veure, no són com jo. A mi només em poden veure així, com em veus tu ara, les persones que jo vull. D’on ets, Mohamed? Si no m’ho vols dir, no t’ho tornaré a preguntar, però potser t’anirà bé explicar-ho. Mohamed.- Soc sirià, d’Alepo. Farà uns tres anys que els meus pares ens van reunir a les meves germanes i a mi, van vendre tot el que encara tenia valor i van decidir marxar cap a Europa. A Síria la guerra ho està destruint tot. Quan va esclatar el que deien la primavera àrab, hi va haver un brot d’esperança, però després aquesta esperança va desaparèixer. Les bombes dels uns i dels altres han acabat amb tot. Pagesa.- I per què dius que els teus pares van reunir la família? Mohamed.- Tinc dues germanes més petites; són bessones. Els meus pares volien el millor per a nosaltres, sempre deien que aniríem a estudiar a fora. No els agradava la formació que podíem rebre a Alepo. Jo vaig anar a estudiar l’ensenyament secundari a Londres i al cap de dos anys van venir les meves germanes. Quan vaig acabar, tenia pensat quedar-m’hi, però vaig haver de tornar. El meu pare es va posar malalt i jo l’havia d’ajudar. Les meves germanes encara eren a Londres i també van haver de tornar. El meu pare va tancar les tres botigues d’alimentació que tenia a Alepo i cada dia teníem menys diners. De fet, al meu país, ja ningú en té de diners. Feia molt de temps que no podíem comprar res i ja ningú entrava a les nostres botigues. Va arribar un moment que el meu pare, que havia estat sempre un home benestant, ja no podia pagar l’estada de les meves germanes a Londres. Elles van tornar i poc temps després vam decidir marxar tots del país. Pagesa.- On són els teus pares i les teves germanes? Mohamed.- No ho sé. 38

El pare va contractar un home perquè ens portes a Grècia. Vam travessar Turquia fugint de màfies i policia, viatjant de nit, moltes vegades sense llum i sempre per carreteres secundàries. De la costa turca vam anar fins a l’illa de Lesbos i una vegada allà, amb ferri fins a Atenes. A la capital grega acabava la feina de l’home contractat pel meu pare. Abans de pujar al ferri un noi afganès ens va dir que en arribar a Atenes havíem de ser ràpids, si no volíem acabar en un camp de refugiats. La salut del pare empitjorava i ell i la mare van decidir quedar-se a Atenes, a la sort de la policia grega; no tenien més forces. Nosaltres havíem de seguir, l’objectiu era Londres, tots tres ho coneixíem i una vegada allà els faríem venir. Els pares ens van donar diners, potser tots els que els quedaven. Vam sortir tots tres germans amagats dins d’un dels molts camions que viatjaven a les bodegues del ferri. Quan el camió es va aturar, el conductor va voler comprovar la càrrega i ens va veure a tots tres morts de fred i de por. No ens va dir res i ens va portar fins a una carretera amb milers de persones que anaven com nosaltres fugint de l’horror i buscant un futur digne. Pagesa.- Estàs bé, Mohamed? De les penes i les pors de cadascú és bo parlar-ne amb serenor, però potser per avui ja has recordat massa coses. Mohamed.- Només t’he parlat d’un tros del camí. El pitjor va ser haver de dir adeu als pares. Pagesa.- I ara ja no cal recordar més. Ho deixarem per a un altre dia. Un altre dia parlarem d’on poden ser ara les teves germanes i els teus pares. El Mohamed, en sentir les paraules de la pagesa, li agafa les mans i mirant-se-la als ulls, espera uns segons... Mohamed.- Tu saps on són? Pagesa.- No. I en parlarem en un altre moment. I ara et diré el que farem. En aquesta butxaca del meu davantal hi tinc la teva documentació, que l’havies perdut, gamarús! Mira que ets despistat! 39

Aquí tens el teu passaport i el teu DNI, quina fotografia més guapa que t’has fet! Bé, ja no vindràs més a dormir aquí perquè a partir de demà hauràs de portar a l’escola al Martí i a l’Elena. Viuràs a casa d’ells i a canvi t’encarregaràs d’acompanyar-los a l’escola al matí i els aniràs a buscar a la tarda. Els has de parlar sempre en anglès i, després de l’escola, portar-los a fer esport i a les activitats extraescolars que facin. Potser algun dia hauràs de compaginar-te amb els seus avis. A ells els agrada molt estar amb els seus nets. Quan els hagis deixat al matí, tu aniràs a l’Escola Oficial d’Idiomes per perfeccionar el teu anglès i estudiar alemany i francès. Així podràs entrar el curs que ve a l’escola de traductors, els estudis que tu volies començar a Londres i no vas poder. Mohamed.- Però si jo no conec aquesta família! Com m’han pogut contractar? Com m’han fet aquest passaport? Pagesa.- Tot això és cosa meva i no n’has de fer res de com ho he aconseguit. No facis tantes preguntes, pesat! És molt tard i has de dormir, que demà comença una nova etapa per a tu. Mohamed.- Eh!, una cosa: aquests nens no em coneixen!

L’àvia del Marti i l’Elena i el seu marit estan a punt d’anar a dormir quan sona el timbre de casa seva. Ella va a obrir, mentre se sent el marit que rondina per una visita molesta a aquelles hores. L’àvia, abans d’arribar a la porta, es troba la pagesa dintre de casa amb una armilla reflectant i uns paquets a la mà. Pagesa.- Bona nit. És l’àvia del Martí i l’Elena? Àvia.- Sí! Pagesa.- Li porto la seva comanda: una estada de deu dies per a dues persones, amb tractaments per al dolor i l’artrosi, tot sota vigilància mèdica, al Balneari de Valbuena de Duero, a Valladolid! Em signa aquí? Gràcies. Àvia.- Ooooh! Quina alegria! Amb les ganes que en teníem. Avi.- (Des de dintre de l’habitació) Qui és? Àvia.- Maurici, que demà marxem a Valladolid, al Balneari de Valbuena!

Pagesa.- Qui ha dit que no et coneixen?

Avi.- (Des de dins l’habitació) Ja era hora! M’havia fet a la idea que ja no hi aniríem mai.

Mohamed.- I ja podré anar amb aquesta roba?

Àvia.- Oh! No podem anar-hi!

Pagesa.- Deixa de fer preguntes. Ara a dormir i demà tindràs roba nova, un armari amb tot el que et cal i una família, que no serà mai la teva, però que t’ajudarà a ser cada dia més feliç.

Pagesa.- Per què?

Mohamed.- Em diràs on són les meves germanes? Pagesa.- Ara no ho recordo, potser un altre dia. Bona nit.

Pagesa.- Això ha canviat. A partir de demà vostès jugaran i consentiran els seus nets quan vulguin i els vagi bé, però ja no hauran d’anar matí, tarda i nit a portar-los amunt i avall.

El Mohamed no dorm, no pot. Intenta descansar, recolzat al pedrís i acaronat per la pagesa. És nit fosca a Gavà.

Àvia.- Ah! Molt bé! Em sembla fantàstic. Maurici, ja podràs conduir fins a Valladolid?

Àvia.- Hauríem de sortir demà, i jo he d’estar pendent dels nets.

Avi.- (Des de l’habitació) No cal dona, si avui en dia, a Espanya, a tot arreu s’hi pot anar amb l’AVE. Va, que són les dotze passades. A dormir! L’àvia no ha reconegut la pagesa i, de sobte, s’adona que hi ha alguna cosa que no comprèn. Es gira per parlar amb la missatgera, però ja ha marxat.

meva esquena i saltant a sobre meu i potser això fa que tingui molt carregada l’esquena. Júlia.- Ho veiem? Seu aquí amb l’esquena recta. Molt bé. Tota tu estàs tensa! Pagesa.- Sí, sóc així.

Àvia.- Escolti! Perdoni. On és, senyoreta?

Júlia.- Sembla que siguis de ferro. Treballes?

L’àvia del Martí i l’Elena està tota sola al rebedor de casa seva. Ja no hi ha ningú.

Pagesa.- Sí, sóc pagesa.

Sona el timbre al despatx de fisioteràpia de la Júlia. Ella va a obrir la porta i veu que ja és a dins una nova clienta que no coneix. Pagesa.- Hola, bon dia. Em dic Dona. M’has donat hora per ara a les deu. Júlia.- (Mirant l’agenda) Hola, Dona. Sí, a les deu. Molt bé. Posa’t còmoda i seu aquí. És la primera vegada que vens? Pagesa.- Sí, la primera. Júlia.- Digue’m el teu nom complet. Pagesa.- Dona Pagesa de Gavà Júlia.- Edat? Pagesa.- Vint-i-cinc. Júlia.- Prens normalment alguna medicació? Pagesa.- No, cap. Júlia.- Quin problema tenim, Dona?

Júlia.- Pagesa? Mare de Déu! Tu ets de les que no paren, dones que mai descanseu, mai pareu quietes. Com treballes? Quina és la teva postura habitual quan treballes? Pagesa.- Estic sempre asseguda i amb l’esquena ben recta. Júlia.- Treballes asseguda? Pagesa.- Sí Júlia.- Tens fills? Pagesa.- Sí, quatre. Júlia.- Quants? Pagesa.- Quatre: Rosa Maria, Octavi, Joan Marc i Berta. Júlia.- Ets molt jove! Estem parlant de bessonada o trigèmins? Pagesa.- No, no. Quatre parts i quatre embarassos. Júlia.- I l’Octavi, la Berta i els altres són els que es pengen de la teva esquena? Pagesa.- No, ells no. Ja són grans i no ho fan això. Tu tens fills Júlia?

Pagesa.- Mira, constantment tinc a sobre nens i nenes, penjats a la 42

Júlia.- Sí, però només dos, una parelleta, nen i nena. Pagesa.- Treballes i ets mare de família, i potser també tens cura dels pares, oi? Júlia.- Doncs sí, i no arribo a tot!

Júlia.- Em perdones un moment, vaig a veure qui truca. Sí? Hola? Fisioteràpia Júlia, digueu-me. Han penjat! Dona?

Pagesa.- Els pares són grans?

La Dona ja no hi és.

Júlia.- Sí.

Sona el timbre de la porta i entra una clienta.

Pagesa.- Ja estàs pendent dels pares?

Clienta.- Hola Júlia, perdona’m, ja sé que vinc tard. M’he entretingut massa a la feina i el tren ha estat parat a Sants més de tres quarts d’hora. Ja em pensava que hauries tancat! Tu mai tens obert a aquestes hores. Però he pensat, ves-hi i, almenys, et disculpes. I mira!, encara no has tancat la paradeta. Júlia, estàs bé? Sembla que hagis vist un fantasma!

Júlia.- Home sí, molt, o no, potser no gaire. Els pares ja són grans, però es cuiden sols. Els teus pares deuen ser joves encara. És clar, amb pares de l’edat dels teus es poden tenir tres i quatre fills, els pots deixar amb ells sempre, fins i tot a les vacances. No fan falta ni colònies d’estiu, ni cangurs... deu ser fantàstic. Pagesa.- Jo no tinc pares. Júlia, tu ja jugues amb els teus fills? Júlia.- No. Mai, bé... algun dia. El dia de l’escola oberta sí, que fem curses de sacs les mares contra les mestres. Pagesa.- Jo parlo de jugar tu amb els teus fills. Parlo de portar-los a dormir explicant-los contes, d’enganxar gomets de colors a la publicitat inútil que ens deixen a la bústia, parlo de cantar plegats les cançons que aprenen a l’escola, de memoritzar i explicar poesies, de disputar curses en què ells sempre guanyen en el darrer moment... Júlia.- Home! Jo treballo! Pagesa.- El treball, sí. És bo que treballis, però quan tu i la teva parella tingueu un moment jugueu amb els vostres fills i al mateix temps penseu i tingueu cura dels vostres pares. Si no ho feu així, un dia, tant uns com els altres, es faran grans i us haureu perdut moltíssimes oportunitats de ser uns pares i uns fills de veritat.

Sona el telèfon a la consulta de la Júlia. Ella està com hipnotitzada per la clienta jove de quatre fills que no té pares i que li està dient allò que mai ningú li havia dit.

Són quarts de sis de la tarda a Gavà. Cada vegada hi ha més gent al carrer. Els comerços ja han obert en horari de tarda, un seguit de gent camina i va aquí i allà. El Mohamed ja fa molts dies que porta l’Elena i el Martí d’un lloc a un altre. Tots tres s’han fet molt amics, parlen, riuen i s’expliquen les aventures del dia a l’escola i tot en anglès. De sobte, el Mohamed té un esglai. Davant seu caminen les tres persones que tot just la setmana passada encara el perseguien. Quan són al seu costat pensa que pot passar el pitjor, però no, ni s’adonen de la seva presència i passen de llarg. En arribar a la plaça de la Pagesia de Gavà, el Mohamed saluda al Pere i l’Amadeu. Ells estan feliços de veure’l. La pagesa només somriu; ella no es pot moure, és una escultura de bronze.

Agraïments: Cristina Agustí, Josep Plañella i Cristina Torres.