02. textos_enhomenatgeaignasiiglesias

Ignasi Iglesias L'Ignasi Iglesias va portar al teatre cátala un avene, considerable. Els primers moments de la nostra escena nenien infosos inevitables rudiments prehistórics. Fluctuaven entre el plebeisme barceloní, el ruralisme dialectal i el floralisme pedantesc. Serafí Pitarra encarnava bé aquest moment. Ángel Guimerá, ja molt mes patrici, redimeix la llengua de la seva servitud vernacla. L'allibera del dialectisme; i si bé accentua la significació romántica de l'era floralista, té ja el sentit trágic; el seu teatre deixa de vacil-lar entre les formes vulgars del sainet, la gatada o la parodia, própies d''in léxic de classes inferiors i ascendeix ais graons de la tragedia. Calc.a el coturn al peu desconegut de la Ventafocs. Pero, encara és massa esclau de l'escenarisme tradicional i épic; cerca en les transfiguracions históriques el

Ignasi Iglesias treballant en el seu despatx de ia casa on residía a Barcelona

seu refugi patricial, per fugir del vulgarisme.

Es la dignificació de l'época floral; i enllaga la gran herencia épica amb la Catalunya vivent.

Santiago Rusiñol, en la seva primera época, aporta la influencia del gran art cosmopolita.

Obre les finestres de l'idioma al refrigeri deis grans vents.

Ignasi Iglesias, retornant a la directa ínspiració popular, inverteix els termes de la inspirado pitarresca. No rebaixa la musa ais menesters plebeus; sino que cerca la difícil exaltado de la oculta poesia popular en capacitat dramática.

La saba dormida, que un temps sois podia alimentar facécies de grassa comicitat, cobra aptituds aristocrátiques d'alta dramaturgia, i, com en un rou d'aurora, de dies espléndids, es ban'/a en les mes profundes fonts del do de llágrimes.

GABRIEL ALOMAR

Paraules a Ignasí Iglesias Hi ha hagut al món qui ha vengut l'escapgada de la mort donant una lluentor perenne al seu nom, per aquell mitjá de l'isolament; amta una mena d'orgull o amb una mena de sacrifici ha restat intacte de l'abragada popular, de l'insult o l'explosió del carrer. Sol en la seva cambra, incomprés de la multitud, s'ha jugat la immortalitat en una sola carta, esperant un trofeu futur i una consagrado postuma. Hi ha hagut també qui s'ha fet immortal amb la intervenció continua, amb totes les pureses i les impureses de la intervenció, sense refusar el copet de l'amic a l'espatlla, ni el cop de puny de Tenerme al rostre, apassionant-se amb el seu temps, amb tota la tragedia i tota la farsa del seu temps. Els immortals peí primer sistema son tan respectables o mes que els immortals peí segon sistema; pero el seu procediment és una mica inhuma, tant si els aguanta l'orgull, com la indiferencia, com el misticisme. L'home que es baralla amb el seu temps i que s'embarca per al darrer viatge amb el vestit una mica estripat i amb la pell esgarrinxada, a mi em sembla mes home que el que s'embarca amb el vestit llampant i amb la pell sencera.

Aquesta preferencia és qüestió de temperament, i el meu temperament va per aquest camí; entre la contemplació i l'acció, triaría sempre l'acció, i si pot ésser amb unes quantes pinzellades vermelles.

Vos, Ignasi Iglesias, que heu nascut home de lletres i heu estat home de lletres tota la vida, heu triat, per a fer-vos immortal, el camí de l'acció, perqué heu donat tota la vostra ánima al teatre, dintre el camp de les lletres, és el lloc on el dinamisme es fa mes violent, on la passió va a tot gas i les pinzellades vermelles son de sang de debo.

El teatre, vos, Ignasi Iglesias, ho sabeu mes bé que jo, té forma de boca, una boca de mons-

tre sense contemplacions; a dalt i a baix d'aquesta boca tot son dents esmolades, i entre aqüestes dents de la boca de l'escenari el dramaturg hi posa tota la seva carn i tot el seu esdevenidor; el joc és apassionant, el públie que ho contempla gairebé sempre está a favor de les dents del monstre; el públie atia els maxilars insubornables, i en el íons daquesta boca del teatre el dramaturg lliura la batalla. Pobre d'ell si resta estés damunt les taules esmicolat per les dents invisibles! El públie el compadirá amb un xiulet i una rialla. Si el dramaturg, pero, té la sort o l'empenta d'aturar les barres inhumanes, si en la batalla surt intacte, si l'obra del dramaturg s'imposa, aleshores el seu triomf és mes apassionant que cap altre trLomf literari: el premi és immediat, el públie es decanta peí

IGNASI IGLESIAS per Macaya Cantó

cantó del drarr.aturg i li ofereix alió millor que pot donar-li: la seva emoció.

Aquesta batalla, pero, no es dona mal en fred, gasta medulla i molt pulmó, va precedida de tots els somnis enlluernants de tots els pesomtores de color negre.

Vos Ignasi Iglesias, heu posat la vostra ánima en la grael]a roent del teatre. Si heu assolit ésser Ilumines, no us heu estalviat les cremades perqué per a vos el teatre ha estat un joc de bona fe i us ni heu lliurat sense reserves. Quan no heu tingut actor per a representar-vos un protagonista vostre, us heu fet rasurar la barba, heu desfigurat la vostra testa romántica i heu donat la cara al públic damunt de les taules de l'escenari. Heu estat un veritable apóstol.

I en el vostre teatre sempre hi heu dut una mateixa intenció: l'explosió sentimental. Per aixó en determináis moments heu fet plorar de debo, perqué en les paraules deis personatges

que heu creat hi heu deixat vives i tébies les vostres própies llágrimes.

No sabem mai com la posteritat judicará el nostre esforc., no podem fixar d'una manera precisa el lloc que vos, Ignasi Iglesias, ocupareu en els temps futurs dintre la vida espiritual del nostre poblé. El que sabem és que vos haveu parlat al nostre poblé actual, i el nostre poblé ha entes les vostres paraules, i aquest homenatge que us fan no té Taire d'un deure que es paga en fred amb totes les xarangues d'una cerimónia magnífica, sino que té Taire d'una abracada que es dona amb tot el cor, sense reserves, a una persona viva, no per a consagrar-la i desar-la a les golfes de la gloria, sino per encoratjar-la a la lluita.

Així és com jo entenc el vostre homenatge, i en aquest sentit us endreco les nieves paraules d'amistat de simpatía de respecte.

JOSEP MARÍA DE SAGARRA

Una nota intima de l'Ignasi Iglesias

Del volum "Infanis í Flors", dedícaí ais ínfanís de Catalunya Per a vosaltres, gemosos nois de Catalunya, i en celebrado de la tercera «Festa d'Infants i Flors», hem aplegat, com en un pomell de tendreses, els moments que en diríem infantils o esmentadors de les coses de la mamada deis nostres poetes mes inspirats.

No s'ha fet exclusió de cap, deliberadament.

Si algú ni falta, és perqué per no haver-hi pensat abans no s'ha tingut prou temps per a llegir o rellegir l'obra de tots.

Pero, cal advertir-vos que aquest recull no és pas alió que se'n diu una antologia o un triall de les poesies cabdals de diferents autors, sino un aplec de les que bonament hem trobat que es referissin a vosaltres.

Delecteu-vos, llegint-4es, aqüestes poesies, que així, enfortint l'esperit, honrareu el vostre idioma religiós; i tot fent-vos grans, tot fentvos homes, alguna, segurament, en restará gra-

vada, per sempre mes, en la vostra memoria, que, com una cangó-estrella, us gui'i, amb amor, pels camins de la vida, que, esperancats i riallers, ara tot just empreñen, Els poetes, com les vostres maies al peu del bregol quan éreu petits, us canten amb veu dol§a, acaronant-vos no per adormiu-vos, sino per despertar la vostra consciéncia, les glosses mes purés i inspirades.

Ells, que son uns bons filis de la nostra térra, avui, entre flors i jocs infantils, us fan ofrena, en aquest petit volum, com una esfulladissa de roses blanques, de llurs mes dolces tendreses.

Estimeu-los, dones, els poetes, que llurs cants son (com el perfum de les flors) l'aroma de l'ánima del poblé, que emmela el nostre cor i embauma els nostres sentits.

IGNASI IGLESIAS Maig del 1917.

La parí deis ínfanís Aquests anys de silenci de l'Ignasi Iglésies, que han precedit l'homenatge d'avui, no han estat infecunds. El poeta ha treballat amb la mateixa coratgia de sempre. El públic no deixava d'ésser-li fidel, com aquests dies ho demostra amb escreix, i ell no dubtava d'aquesta fidelitat.

S'havia romput el contacte, no la fe mutua entre públic i autor, fe que és, per a l'escriptor dramátic, com una desena musa.

Mentrestant, una cort d'amics lleials creava perennement al seu entorn una mena de públic devotíssim, o d'escalf de públic, si voleu. Eren gents d'estaments diversos; de gust, de sensibilitat, de naentalitat distintes. Del taller i de la fábrica al cercle intellectual, del saló burgés a la celia solitaria, han sorgit incessantment cors i voluntáis que han respost a l'abragada d'aquest home que sembla haver vingut al món per a vessar tendreses.

Creieu que durant aquests anys de silenci els amics del poeta s'han limitat a escoltar la lectura de les seves obres medites, com és costum de fer? Jo diria que mes aviat han presidit llur gestació. Per a Iglésies, home profundament d'amistat, un cercle d'amics lleials havia de teñir necessáriament una influencia inspiradora.

Ara bé: sabeu quins son els amics mes a la vora del cor d'aquest home? Prou que ha estat repetit. Els vells, ja va cantar-Ios; els humils ( els oprimits i desvalguts, qué ha fet sino exalgar-los tota la seva vida? Mancaven els infants, ais quals l'home havia donat moltes proves d'amor actiu (recordeu els seus treballs a favor de les Colónies escolars per a nens pobres). Pero l'autor els devia una obra. Aquesta obra ha nascut durant els anys de silenci del poeta i es diu «La baldufa d'or».

Qué és «La baldufa d'or»? Jo no m'atreveixo a revelar aquest secret al públic. Cal parlar de les obres inédites púdicament; hi ha no sé quina mena d'afront a Fautor i al públic quan hom

diu, a tall d'empresari agavellador: «Ep! Atenció! Ara ve l'obra mestra que ha d'omplir la sala; tot el que heu vist fins ara .10 és res. Aquesta sí que l'ha encertada!» Un escriptor que s'estimés, no ho hauria de permetre, ni res que s'hi assembli.

Jo diré només que «La baldufa d'or» és una rondalla meravellosa — en el sentit que hi entra com a element el meravellós —, i que si Fautor la destina ais infants, no serán els grans, i principalment els greus, els qui menys s'hi delectin. Per a mi, que la conec, és un magnífic present que el poeta fa ais petits, i en aixó em sembla un nou Rei d'Orient, tan fantasiosa veig la seva troballa.

Fruit d'una amor viva, produit en la plena maduresa del poeta, «La baldufa d'or» em sembla contenir la millor saba de la inspiració de l'Iglésies i una dolgor tota humana, sota el símbol i la fantasia airosa. En el silenci i Fapartament transitori del públic ell ha performat, ha polit aquesta rondalla, que és l'obra de les seves amors.

Una de les mes belles seqüéncies que hauria de teñir aquest homenatge d'avui, hauria d'ésser l'estrena de «La baldufa d'or», aquesta mateixa temporada, i amb tots els honors, puix que l'obra és rica i vol ésser presentada ricament.

Seria la part del phoeta ais infants. Després, no en dubteu pas, els infants voldrien la seva part en l'homenatge al oeta. I aixó no seria una cosa pueril, com no ho son moltes rondalles, les quals sota el símbol i la fantasia contenen realitats precioses, que si no ho semblen avui ho son un altre dia. Aixó és el que passa a «La baldufa d'or», que uns nois pobres es tornen rics i uns rics, pobres, en virtut de les liéis misterioses que governen el món i els somnis.

JOAN PUIG I FERRETEE (En el dia cié l'Homenatge-6 febrer 1927)

C¿£¿<

¿ír

y j¿¿i-¿S ' tS^O-¿4Z¿L^t

¿Z^<

-33

Quadreí Entremig de dos taressols una vella está fent mitja: li fan ombra uns gira-sois plens de llum i de calitja.

Ais setanta ja ha arribat i encara avui és fadrina: perxó, refent el passat, la quitxalla la fascina.

La velleta canta i riu adormint a dos noiets que es descotxen, en llur niu, donant cops amb els peuets.

La velleta els va cantant les cancons adormidores que ella ha aprés escoltant a les mares bressadores.

I la tarda s'ensopeix perqué el sol clou les parpelles...

La celistia resplendeix: en el cel tot son estrelle?

La velleta s'ha adormií entremig deis dos bressolí? i, coll torts veient la nit, s'han plegat els gira-sois.

Ignasi IGLESIES Calendan cátala de l'any 1904.

El Cor del Poblé Moltes de les obres teatrals d'Ignasi Iglesias — i de les millors — teñen, ultra llur váiua artística, la valúa que els dona l'ésser uns fidels retrats del nostre poblé en un deis seus períodes mes interessants i potser mes fecunds: el de les darreries del segle passat i de les primeries del segle present. Els obrers i els menestrals catalans que ha portat a l'escena Ignasi iglesias son els de vint-i-cinc o trenta anys enrera. El dramaturg, que ha viscut la vida del nostre proletariat i de la menestralía, els ha presentat tais com son. Millor dit, tais com eren. En els últims lustres, en efecte, hi ha hagut modificacions importants en determináis aspectes de la psicología deis obrers i menestrals de Catalunya, i sobretot de Barcelona.

La qualitat característica deis personatges treballadors i menestrals de les obres d'Ignasi Iglesias, és el sentiment. L'illustre autor de «Els vells» va trobar el nostr< poblé en un moment de forta sentimentalitat. Era potser una sentimentalitat ingenua i romántica. El cor popular enees, cálid. I enmig de les lluites i els dolors de la vida, brillaven sovint, en les anomenades classes modestes, l'amor i la bondat. Els qui han conegut de prop els nostres obrers i els nostres menestrals en el tomb de la centuria, han pogut comprovar que en aquells cors, sota les asprors i les turbuléncies del viure, hi havia sovint les mes nobles qualitats moráis.

Es innegable que, posteriorment, la sentimentalitat del nostre poblé ha sofert una minva en alguns caires. Hi ha hagut com una mena d'enduriment. La massa obrera, en passar del federalisme al sindicalisme, ha posat els anhels de triomf i de benestar per damunt de la cordialitat.

Els que de vegades diuen que Ignasi Iglesias fa massa part al sentiment en les seves obres, obliden una mica que la realitat que ell lia descrit presentava així mateix el predomini del sentiment, Ignasi Iglesias ha estat l'autor cátala, que, ens ha fet veure millor el nostre poblé en la seva

vida sentimental. Ara la nostra gent — des deis literats ais jornalers — és menys sentimentalista. Pero aixó no és cap rao per a blasmar la part concedida al sentiment en les obres del teatre de l'Iglesias.

Si de l'exageració de la sentimentalitat en volem dir sentimentalisme, caldrá defugir aquest com un perill. Sospitem, tanmateix, que alió que a molts repugna és, no ja el sentimentalisme, aus bé el sentiment. En aquest punt, nosaltres subscrivim la magnífica reivindicació que del sentiment va fer anys enrera Gabriel Alomar. Els intellectuals d'avui que consideren massa sentimental la generaci deis comencos del segle, s'exposen a ésser considerats com a massa cerebrals per les generacions següents. En aquesta classe de discussions i preferéncies, hom oblida que no es tracta verament d'establir el predomini d'una de les potencies anímiques sobre les altres, sino d'establir entre totes un equilibri harmónic i normal.

La generació actual ha de fer examen de consciéncia. Potser veurá que la minva de la sentimentalitat té grossos inconvenients. Amb tots els defectes i excessos que vulgueu, el cor deis nostres obrers i deis nostres menestrals bategava, mig quart de segle enrera, amb un ritme mes vigorós i ampie que no pas avui. En áltres coses hem progressat; pero en aixó hetn retrocedit.

Aquell ritme d'aleshores és el de les obres de l'Ignasi Iglesias; i en aixó hi ha un merit de l'alta figura que aquests dies homenatgem.

Després de la reacció sentimental i intellectualista deis últims decennis, seria bo que els hornes d'avui— tant els de baix com els de dalt — donessin el just valor a la sentimentalitat humana. Val mes el cor del poblé tal com l'estima i el presenta l'Iglesias, que no pas el cor ressec i agre de certs savis i de certs redemptors que hem conegut i coneixem.

A. ROVIRA I VIRGILI - 38

De la valor de l'Ignasí Iglesias De la grandesa de les petites coses, és un concepte que podría aplicar-se gairebé a tot el teatre d'Ignasi Iglesias.

De les miséries de la vida de cada jorn, deis petits conflictes espirituals que trasbalsen les animes deis homes, d'aquelles Uágrimes que es ploren cada dia i ben aviat s'obliden, ell, sap ferne drames, accions vives d'una transcendencia i perspectives universals. A través deis vidies de ía finestra de la cuina d'«El cor del poblé», sentim el batee de tota una humanitat. I quan mes senzilles son les paraules, quan mes humilitat pren el diáleg, és quan adquireix una mes alta i pura valor de poesía. Té la finesa d'un infant nu.

L'Ignasi Iglesias a casa seva, en un moment de repós.

Ara, que tant es parla de simplicitat i d'estillització, estaría bé que ens íixéssim en les obres de l'Iglesias en quant ais dits conceptes. No trobem pas entre nosaltres cap altre autor que amb menys elements, desperti un grau mes alt d'emoció.

I és que encara per damunt de totes aqüestes coses ell n'hi posa una de mes alta: la sinceritat.

Aquesta valor, que en literatura com en tot, és la mes definitiva. I que avui, sembla que quasi tothom l'hagi oblidada, AMBROSI CARRION

Paraules del mesfre

El Deixeu-me caminar de cara al sol, baix son tálem immens de llum ardenta; treieu-me d'aquesta ombra somnolenta on vise arracerat, sense consol, com si el meu esperit estés de dol.

Deixeu-me fer camí, triomfalment, tot cantant enardit, com les cigales... ¿Per qué viure recios, si el cor té ales que frisen per a estendre's com el vent?

No estic malalt d'amor! No estic cansat de tant aixecar el vol!

Jo sóc un girassol que viu enlluernat, enyorant la llum d'or retornadora

Dormitorion morí Ignasi Iglesias, con» servat ámb veneració actualment.

que daura el verd deis camps i el cel arborá.

Mon cor enamorat daleix per assolir la nova albada, preludi d'una vida regalada que en somnis m'ha encisat.

No estic malalt, amor! Deixa que canti les clarors d'un nou día que s'acosta.

No em facis viure així, en eteraa posta, i alegra't i encoratja'm! No t'espanti que anant per la drecera de la costa m'aturi a reposar massa sovint, mentre vagi ascendint.

Ignasi IGLESIAS

La calma de la níf Els raigs espumejants del sol ardent s'escurcen i concentren lentament formant un ñus de foc un ñus que a poc a poc, es va desfent.

La térra va prenent calors grisencs amb matisos de boira moradencs.

El món es va entelant; la fosca va arrancant amb tons negrencs.

Ja el sol al Hit de llum ha devallat.

La nit omple l'espai d'obscuritat...

No temis, mon amor; no tinguis cap temor al meu costat.

Mirem-nos sense por, de fit a fit: emboirats i confosos per la nit, ben lluny del baf del món, ben lluny del seu afront... tot esperit!

La lluna per darrera deis serrats s'aixeca i vigila els enamoráis.

Vol ella, amb noble zel, ser-Ios lluna de mel, per sempre, sempre mes, agermanats.

IGNASI IGLESIAS De l'almanac de «La Campana de Gracia» de l'any 1906.

¡38 -

Rubén Darío í Ignasí Iglesias EL TEATRO CATALÁN, EN PARÍS

codicia, las buenas obreras se truecan en horribles viragos, y como poseedor del billete no ha cobrado aún, y no puede, por lo tanto, dar lo que Teatro del Palais Royal. Ensayo general, en a sus coparticipantes toca, uno \e encresparse matinée, de la comedia Les Pies, de Ignacio Igle- a aquella gente alocada por el oro maldito, y sias, traducida del catalán por M. Georges Bi- llega a pensarse que en un momento pueda ser llotte: mucha concurrencia, entre la cual buen linchado el hombre honesto, el Fígaro del alma golpe del mundo «cátala» de París. Bellos tipos, sana y generosa, para quien la íortuna, desde de esas damas, de formas firmes, cuyos princi- el instante que se le ha presentado, ha sido porpales dones enumera y señala un refrán pica- tadora de disgustos y tormentos.

Pues en su misma casa, un hijo suyo y su resco. nuera le ponen cara amarga por el simple hecho Junto a las «noies» voluptuosas, tal cual parisiense. Literatos, críticos teatrales, artistas. Yo de no haberles dado una participación en el bime encuentro con Leopoldo Lugones y Federico llete del desastre. Desastre es en verdad el que Gamboa, que acaba de regresar de su triunfal cae en la pobre barbería. El maldito oro trae sosmisión de embajador especial de México en Es- pechas, las calumnias, los empozoñados odios. paña. Después de los usuales golpes, se alza el Entre tanta larva angurrienta, brillan hermosamente algunos arranques de altivos obreros. Pues telón.

Desde luego se ve que se trata de una obra Ignacio Iglesias ama al pueblo y sabe verle su completamente española, en la cual ha de tender parte incontaminada. La escena final, en que sus redes malignas el demonio del dinero. Un harto de miseria humana y de ferocidades insbarbero ha comprado un billete de lotería, en el tintivas, al hacer el reparto, arroja a la avidez cual, como es de uso en la Península, ha dado de los fulanos y comadres los talegos deseados participaciones a varias personas, clientes o ami- y les lapida con la moneda, y el gran grito final, ¡viva el trabajo!, fueron de gran efecto. Por gos. El barbero tiene el alma honrada, el corazón puro. Su desinterés, su altruismo tienen su otra parte, la pieza tiene mucho teatro, es bien natural contrapeso en su mujer, deseosa de ri- conducida y movida, y los actores, aunque no de queza, acaparadora, un tanto egoísta, pero no primer orden, fueron discretísimos. Largos aplauexenta de buenos sentimientos. Antes de saber- sos y llamadas repetidas. Los americanos que se el resultado de la lotería, hay algunos desde- , allí estábamos, gozábamos como si fuese cosa ñosos o avaros que no desean parte en el famoso propia. billete; pero una vez publicada la lista de los II números premiados y que se ve que el billete del barbero ha tenido un premio gordo, aquellos El traductor de la obra de Ignacio Iglesias es avaros o desdeñosos son los primeros que pre- un distinguido caballero bretón, antiguo notario tenden haber pedido participaciones; entonces en Brest, a quien tuve el gusto de conocer hace es cuando se despierta en todos ellos una feroz algunos años, presentado por el magnífico poe-

ta Sant-Poi-Rcux. M. Biilotte conoce las ienguas latinas y, sobre todo, el castellano, como pocos franceses. Tiene un gran apego por las cosas de España y de la América nuestra, y ha traducido buen número de obras de autores contemporáneos, sobre todo de Jacinto Benavente. Los directores de teatros franceses, como no sean apuntalados coa plata, o no vean el negocio hecho, no se aventuran con las piezas extranjeras; y como Benavente no es ningún Creso y no ha tenido un Treves entre sus editores, no le conoce aún el público francés.

M. Billote ha publicado, no hace mucho tiempo, en una revista parisiense un bien documentado artículo sobre el teatro argentino. Cita a casi todos los que en la República Argentina han trabajado por las tablas, y, aunque ve en todo únicamente tentativas, reconoce el interés particular y augura un porvenir proficuo: lástima es que haya cometido, por malas informaciones, un colosal anacronismo, único pecado de su bien intencionada noticia colocando como contempo" ráneos de Leopoldo Lugones, a Juan María Gutiérrez y... a Martín Fierro. Vaya todo en gracia de la noble simpatía que manifiesta a nuestras letras.

III

sias — on diraii du Bríeux, ou de l'Emile tabre—.

Y, luego, no creeré que ello sea un crimen en M. Ignasi Iglesias. Dado el género, lo hace muy bien. Su comedia es escénica, hábilmente conducida y se deja escuchar sin fastidio. Sin embargo, todo eso tiene un interés secundario. Esta dramaturgia de un realismo superficial y subalterno no ha ocupado nunca entre nosotros un lugar principal y parece ya fuera de moda. Si M. Ignasi Iglesias quiere escoger en Francia modelos, no se daría mucho trabajo para encontrarlos. Por otra parte, sin proteccionismo estrecho y aún ofreciendo gustoso una larga hospitalidad a las producciones extranjeras, el público francés quiere, naturalmente, los que presentan una real originalidad, debido a la personalidad del autor o a su raza. En una pieza catalana yo busco a Cataluña. ¿Para nuestra literatura? Así, pues este censor, que posiblemente no ha estado jamás en tierra catalana, y que si fuera iría a buscar seguramente andaluzas, au sein bruni, cree encontrar en un argumento que es absolutamente español, como que se basa en el nacionalísimo juego de la lotería — que no es el lotto italiano, ni se parece en nada a las vagas loterías, particulares y autorizadas en Francia —, es una pieza en que cada tipo es copiado de la realidad, una imitación de lo francés.

Extrañaría mucho en Buenos Aires que un Parece que los críticos no fueran a un especdiario tardase dos, tres o más días en dar cuenta túeulo sino con el cerebro lleno de casillas, y a de un estreno teatral. En París la cosa es corrien- ver no si la obra es bella, sino a qué escuela perte. A la repetición general de Les Pies han con- tenece, o qué parecido tiene con la obra de este currido críticos de teatros, cuyos juicios, des- o aquel dramaturgo o comediógrafo, ad usum pués de tres días, no he visto aún en los periódi- Gallie. Y como, desde luego, en Les Pies ni hay cos respectivos. Cierto es, que cuando se trata amor entre tres, ni nadie se desnuda en escedé una obra lanzada, largos artículos preceden na... y siguen a las primeras doce representaciones.

Un critico hay, sin embargo, que juzga la Todo eso se arregla administrativamente. obra dándose verdadera cuenta de ella, o por lo Sobre la obra catalana apenas he leído tres menos opinando sin parti-pris: el crítico de Coopiniones. En una de ellas encuentro que la pie- media. Este hace nada menos que a Iglesias funza hace diez años hubiera sido aclamada como dador de no sé qué invención literaria de última una obra maestra, por los naturalistas; llega re- hora llamada el «unanimismo», para amargar los tarda un poco hoy, y ese retardo deja percibir momentos del poeta M. Jules Romaims. ciertas ingenuidades que antes hubieran pasado Después de analizar bien los personajes de sin ser notadas. A pesar de esto, hay fuerza y la comedia catalana, M. Robert Oudot resume sinceridad en las pinturas de las pasiones que su sentir: «La obra de Ignasi Iglesias es bella y puede despertar, en almas hasta entonces apa- fuerte; ese estudio de la psicología de una poblacibles, la proximidad del dinero. ción entera, la manera juiciosa con que todos los En otra, con el tono jovialmente desdeñoso acontecimientos son conducidos, denotan un que se suele usar aquí, se dice de la obra de Igle- perfecto observador y un complejo hombre de 40 —

teatro.» ¥ esta es buena e insospechable justicia.

Pero, en fin, después de la excelente acogida que ha tenido la comedia de que me ocupo, era de esperarse que se mantendría en el cartel por no poco tiempo. En la segunda representación según me ha referido M. Georges Billotte, hubo que rehusar entradas al público, pues el lleno era completo. ¿Por qué, pues, se suspende la obra? La razón es harto clara y convincente.

Porque no se ha gastado lo suficiente, porque Ignacio Iglesias no es rico, ni tiene un empresario que pague las reclames acostumbradas y se entienda, sobre todo, con los directores de teatros, que, desde luego, son, ante todo, negociantes, muy principalmente cuando se trata de obras extranjeras; y no marchan como se dice aquí, sino con el negocio asegurado. Rusiñol, que hubiera podido desembolsar sus buenas pesetas, no ha querido hacerlo, y Antoine, que le tiene una pieza en el Odeón, desde hace no sé cuantos años, la ha dejado para las calengas griegas. Valga o

no valga la producción, se necesita, pues, dinero.

Los directores, es claro que, por otra parte, no pueden hace otra cosa que velar por sus intereses; y aún a los mismos autores franceses les cuesta mucho, cuando no van valiosamente lastrados, hacer recibir una obra en los teatrosNatural es que la pieza presentada por un autor famoso y que tiene todas las probabilidades de éxito, encuentre las puertas abiertas y capital para las puestas en escena.

Luego están las combinaciones, en las cuales, se dice, el célebre D'Anunzio es maestro, a punto de que San Sebastián será lanzado como corresponde.

En verdad, ¿no estamos en el siglo XX? El talento es una cosa de explotación como una fábrica, como una usina. Sus acciones se cotizan como las del genio. Ya sabéis; Hornero, Dante, Shakespeare, etc. C, limited...

RUBÉN DARÍO

A Ignasí Iglesias Els vells deuen sentir-vos un dolg agraiment per ha ver dit ais homes el seu pietós turment.

Encara tots sentim el ritme que ens governa d'aquell neguit rural d'aquella mare eterna i encara cor endins un gust de cendra ens mou a encendre poc a poc la flama d'un foc nou que ens faci lentament la vida mes preada sense sentir l'horror d'una llar apagada.

Deveu sentir la joia i un gran orgull ben noble, d'haver escrutat les penes i els goigs del cor del [poblé.

Poeta sinceríssim que amb el cor a les mans. dieu tota la vida dintre deis vostres cants, jo us cenyiria el front de palmes i de llor, que la corona augusta us abrandés el cor i el foc es tornes sang i cants dintre les venes

per tornar-nos a dir els neguits i les penes i les illusions clares com vos les sabeu dir, poeta deis humils, oh, poeta diví!

Vos no en sabeu pas res d'aquest vil artifici deis poetes d'avui, deis poetes d'ofici, deis que amen sois la forma, els mots lluents i [fins, copa daurada i rica, pero sense res a dins.

Oh, gran Iglesias, jo us estrenyo les mans, que encara son roentes del cor curull de cants i els cants ja donen joia i ja posen al cor la mes bella corona d'un immarcible llor.

Un jorn us dura el poblé la corona triomfal, poeta deis humils, oh, poeta immortal!

Salvador PERARNAU

- 41

Caneó de Nadal En freda establia Jesús i María contemplen amb joia llur fill divinal.

I el cel les estrelles movent les parpelles, somriuen i canten amb goig triomfal.

Lara, la, la!

Oidá!

Pastors, bons pastors: veniu a redós del trist Jesuset que plora de fred.

Anem-hi entonant, al so de la gralla, meloses cangons de pau i consol; que el Déu tot amor dorm sobre la palla faltat de bolquers i sense bregol.

Lara, la, la!

Oidá!

IGNASI IGLESIAS Calendan cátala de l'any 1901.

El meslre Ignasí Iglesias Bon Déu us ha deixat la testa ungida i cafit de noblesa vostre cor; perxó sentiu tan bellament la vida i vivint la bondat us heu fet fort.

La vostra destra s'alga bene'ida per infondre al sofrent el dolg conhort i vostre cant és una humil florida que embauma de dolcesa la dissort.

Té la paraula en Vos un so tan noble i fulgeix amb esclats sempre tan bells perqué hi brille ja l'esperit del poblé, perqué amara de llum el front deis vells.

Vostre amor a Madona la Pobresa us ía gran per damunt tota grandesa.

Enric LLUELLES

42

-

El gran homenaíge a líglesías Peí febrer del 1927 fou celebrat a Barcelona un solemne i memorable homenatge a l'Ignasi Iglesias. Heus aquí el manifest que a tal objecte llangaren els intellectuals: «Amics i admiradors de l'Ignasi Iglesias que de llarg temps desitjávem palesar el nostre afecte tant vers l'home com vers la seva obra, aprofitem aquest instant del magnífci triomf de «La llar apagada», per a ofrenar-li una festa d'homenatge que concreti l'entusiasme i la veneració peí poeta, per l'home pur, per l'altíssim autor dramátic, per l'esperit jove, pie d'illusions i energies, reintegrat gloriosament, després de llarg silenci, a les lletres de Catalunya.

No volem prendre per motiu de la festa el que la seva darrera estrena assoleixi un nombre copiós de representacions, car aquesta eircumstáncia és purament ocasional i no vol dir res mes que una repetició en la historia gloriosa de l'Ignasi Iglesias; pero tampoc podem desaprofitarla, perqué avui no tenim dret a deixar passar per l'instant que vivim cap vibració de l'ánima collectiva entorn deis homes representatius de le? valors purés.

Volem, dones, que el nostre homenatge modest, pero ámarat de sinceritat, sigui per al poeta popular, per al qui ens ha fet sentir tota la poesía mes íntima de les animes humils, peí qui ha cantat amb veu trencada peí plor la vellesa sagrada, el treball dignificador, la maternitat redemptora de totes les impureses de l'amor, els costums plens de bonesa i alegría del poblé nostre, l'elegia dolorosa de les llars fredes on el caliu és mort sense esperances. Volem retre també el nostre homenatge a l'home integre, a l'home nostre, que, privadament i públicament,

ha viscut els principia sagrats d'honradesa, de bondat i de justicia; a l'home que per a cantar, per a sentir, per a viure, s'ha mogut sempre a impuls d'un amor i un ideal únics.

Volem encara mes; que aqüestes festes no puguin ésser interpretades per ningú com el deute pue es paga a qui ja ha complert la seva tasca. L'Ignasi Iglesias no ha finit pas, encara que la neu deis anys comenci a ungir-li el front amb un argent immaculat. Ara torna al camí que s'ofrena davant d'ell llarguíssim; i, si la testa es corba un poc cap a térra, com si sentís la fadiga de la gloria, porta damunt el pit, estrenyent-les amb tots dos bragos, com una garba florida, les obres noves que ha d'ofrenar-nos ell, el treballador infadigable, i que son com una primavera precursora de la fruitada d'un estiu ubérrim.

Per tot aixó els sotasignats volem aplegar-nos i demanar la vostra companyia en la func'ó d'honor que tindrá lloc el dia 4 de febrer, a les deu de la vetlla, al teatre Novetats, així com compartir amb el mestre, el diumenge, dia 6 de febrer, el pa i el vi en un ápat d'amor a ell en el qual tots plegats poguem ofrenar-li, en el caliu d'una llar simbólica, abrandada peí nostre entusiasme, el foc de l'ánima collectiva de la térra de Catalunya.

Conrad Roure, Apelles Mestres, Santiago Rusiñol, Emili Guanyabéns, Magí Morera i Galicia, Francesc Matheu, Pere Aldavert, Narcís Oller, Ferran Agulló, Joaquim Ruyra, Jaume Massó i Torrents, Enríe de Fuentes, Ramón Miquel i Planas, Pere Coromines, Josep Carner, Ambrosi Carrión, Joan Puig i Ferreter, Lluís Via, Pompen Faora, Manuel de Montoliu, Alexandre Plana, Pom~ 43

peu Crehuet, Joan Santamaría, Ramón Surinyac

lom, J. í'erran Mayoral, Manuel Marinello, Aureli

Seniles, Josep Burgas, Lluís Bertrán i Pijoan, To- Campany, J. Casas Carbó, Pau Griera i Cruz, mas Garcés, Josep Maña López-Picó, Melcior Joan Arús Colomer, J. Ruis Porta, Josep Maria Font, Ramón Vinyes, Marian Manent, Enric Llue- Roviralta, Manuel Ainaud, Eduard Ragasol, Rilles, Josep Maria Junoy, Josep Marta Girona, Ma- card de Mir, Doménec Juncadella, Ricard Opisso, 'nuel Folch i Torres, J. Navarro Costabella, Do- Tomás Roig i Llop, J. Roure i Torrent, Joan G. ménec Guansé, Octavi Saltor, Rossend Llates, Junceda, J. Puig Pujades, Pere Cavaller, Miquel Lluís Capdevila, Miquel Llor, A. Rovira Virgili, de Palol, Pere B. Tarrago, Josep BatadeUa, MiI. Ribera Rovira, Marius Aguilar, Joaquim Pelli- quel Poal Aregall, Antoni Torrella, Antoni López, cena, M. Duren i Tortajada, Emili Saleta, Angela Pere Clapés, Ramón Sarsanedes, Ramón Vilaró i Samblancat, Alfons Nadal, Víctor Cátala, Carme Guillem, Francesc Curet, Joaquim Cabot, RaiKarr, Roser Pino de Cervera, Regina Opisso, Joa- mon d'Abadal, J. Puig i Cadafalch, Ramón Sol, quim Mir, Ramón Casas, Alexandre Cardunets, Lluís Duran i Ventosa, Jaume Carner i Romeu, Salvador Alarma, Maurici Vilumara, Isidre Sa- Albert Bastardes, Antoni Martínez Domingo, boya, Lluís Millet, Enric Morera, Joan Balcells, Dr. Joan Freixes i Freixes, Dr. Leandre Cervera, Joan Llongueras, Eduard Toldrá, Enric Claras- August Pi i Sunyer, Caries Pi i Sunyer, Josep só, Pau Gargallo, Enric Borras, Emili Vendréis Barbey, F. Puig Alfonso, Josep Garí i Gimeno, Josep Cañáis, Joan E. Morant, Claudi Rigol, Feliu Josep Sunyol i Garriga, Manuel Folguera i DuElias, Josep Llimona, J. Borrell Nicolau, Agustí ran, Daniel Roig i Pruna, Amadeu Hurtado, Pere Duran Sanpere, Alexandre Font, Joaquim Re- Rahola, J. LluM i Rissec, J. Puig i Esteve, Emili1 nard, Rafael Arenas, Ramón Tobella, Joan Co- Junoy, Ramón Conill, Manuel Florensa.»

L'Home Angélíc Ignasi Iglesias ha estat digne que hom l'anomenés el poeta deis humils perqué ell és també humil i senzill de cor.

Amb la seva fag de cavaller del Greco i les seves barbes copioses, sembla Iglesias un Sant Francesc.

Franciscana, a mes de la seva figura, és la seva psicología, la seva poesia.

Amanyaga els mateixos que afalagá el Sant d'Assís: els pobres, els infants, els petits, els desvalguts.

Ell mateix és un infant.

44-

Es el poeta de la tendresa, del sentiment, dé les llágrimes.

Tota la seva obra está amarada de pietat pregona, traspua bondat i humilitat.

Jesús deuria teñir en la veu aqueix tremolor que ell té. Deuria parlar amb la seva dolcesa mellíflua.

Iglesias, com Jesús, salva amb la seva sang, conven? amb l'amor que vessa el seu cor.

A l'Iglesias no se'l pot admirar solament. Se l'ha d'estimar. Ángel SAMBLANCAT

Elogí de l'Ignasí Iglesias Fer un elogi de l'Ignasi Iglesias? Es fa de sobres el mes gran que al món es faci amb els títols de ses obres.

Si els aneu rememorant, confegint i relligant, trobareu tota sa historia i com llorers formaran una corona de gloria.

Trobareu que a VEscorgó ell una Argolla li posa i l'atura amb la Resclosa de la seva indignada.

Que si és la Reina del cor del poeta, la Joventut, com sempre en el cor ha dut la Fallera de l'amor, tal fallera creix el doble quan assoleix honorar-la amb VEncís de gloria, noble; i fa que la Nostra parla faci niu al Cor del poblé.

Quan xiroi com Gira-sol llen§a campanes al vol per la Festa deis ocells, o plora sense consol la Via-Crucis deis Vells.

Quan fueteja ais Lladres, Garses, per ais quals perdó no troba i els engega a fer ses farses amb bon vent i Barca nova.

Quan com Foc follet discreta f a Huir la llumeneta d'un pur amor sense taca al cor de la iVoia maca de La senyora Marieta.

Sempre en etern Fructidor dona Flors de cingle, el noble ressó d'aquest cantador deis afanys del nostre poblé; tant, que tothom no sap prou, la nostra escena estimada mai será Llar apagada mentre ell ni posi Foc npu!

Veieu, dones, com rellegint relligant i confegint sos títols formen sa historia i ells com llorers van teixint una corona de gloria?

Joaquim MONTERO Poesia llegida en a festa celebrada a Figueres, peí juliol del 1928, amb motiu de l'anada a la ciutat de l'Empordá del gran dramaturg.

-45

Fulla d'album La Poesía, embellint-ho, no purifica i espiritualitza tot i ens ía mes bons i mes humans de 50 que realment seríem si ens mancava la seva gracia. Els homes no podriem viure desposse'its d'aquest sentiment tan subtil, que, en les hores doloroses, com si ens alleugerés del pes de la carn i com posant-nos ales, ens enlaira a un món ideal i ens aclareix el cel. No; no és possible la vida humana sense l'alé diví de la Poesia.

Ningú, ni l'ésser mes humil, se'n sent orfe i tothom, amb mes o menys intensitat, el veu florir en l'interior i exterior seus: l'infant, amb la delicia deis jocs amb els seus companys; l'adolescent, en la febril vanitat d'arribar a ésser home, glatint d'amor per la donzella a la qual ofereix el cor; aquesta amb l'esgarrifanga joiosa per a fondre la seva vida amb la d'aquell que l'ha enamorada; els pares, en llurs filis, en els quals es perpetuará llur ánima; i els vells, en fi, en llurs records de la joventut, i en tot 50 d'humá i de bo, que han vist florir i granar entorn llur.

«La Poesia — diu Cousin — és la primera de les arts, perqué ella és la que representa millor l'infinit.» El seu poder és tan extraordinari, que ádhuc en el cor mes pervers se n'hi troba, potser molt amagada, potser condormida, pero el suficient perqué l'home, per malvat que sigui, llueixi, entre els esbarzers de les seves males passions, alguna flor embaumadora.

IGNASI IGLESIAS Butlletí de l'Agrupació Cultural «Francesc Aragó», febrer de 1928.

46-

Gíossa de la valor social de 1'obra poética d'Ignasí Iglesias En tots els ordres de l'activitat humana es constaten clarament, es reflecteixen amta mes o menys vissibilitat els dos caires d'aquella: el de l'estudi i el de l'acció; l'ideal i la realització. Molt mes intensament és conegut aquest destriament en la complexitat de l'organització de la societat. Per un costat els idealistes que amb el seu lirisme, amb la seva poesia, amb l'exaltació deis aspectes nobles de les passions son causa de l'aveng i del progrés de la civilització. Per l'altre, els homes práctics, que han sentit en llur interior la revolució deis efectes que la causa ha produ'it, i que pas a pas ens han fet gaudir del que abans era aixó, poesia, per convertir-lo en una espléndida realitat.

Ignasi Iglesias era l'home líric per excelléncia. Fou el cantador de l'ánima popular; deis que sofreixen en silenci; deis torturáis per la desgracia; deis desvalguts; deis humils Exalta la noblesa de l'amor sentit i viscut, vibra la seva ánima al contemplar la classe treballadora sense ajut en la vellesa; resta aclaparat davant la magnitud de la funció sublim de la maternitat; i la seva vida no fou sino un cant que plasmava en poesia pura tot alió que els seus sentits i la seva fantasia — que anava mes enllá que la filosofia de molts pensadors d'avui —, palpava i entreveia.

I el seu lirisme colpí profundament a molts.

Qui diria per exemple, que el seu drama «Els Vells» havia d'anticipar a la classe obrera el fruir de l'Asseguranca Obrera de la Vellesa?

Un altre home, poeta també en el fons, pero en l'exterior un gran socióleg, actuari i matemátic cátala, assistí a Madrid a una de les repre"

sentacions donades per en Borras leí drama esmentat. D'espiritualitat afinada, sentí dintre seu tota la fiblada de les paraules de Joan i de l'Ursula en mencionar «La. dañera setmanada»!, la de l'obrer vell, sense haver pogut sstalviar, deixat com un estri inútil, com una desferra humana incapac de cap posterior activitat!

Sentí tota la jola i tota l'enyoran§a de l'Engracieta i l'Agustí, els dos promesos, quan en parlar deis filis parlen de la felicitat i de l'alegria de teñirne i posen al treball com a forma d'assolir la felicitat i l'alegria.

I aquest home d'exquisida finor espiritual era en Josep Maluquer i Salvador, cenell de la previsió i de l'asseguranca social a Espanya, i l'home mes representatiu, ánima i fundador de l'Institut Nacional de Previsió del qual és collaboradora a Catalunya i Balears la nostia benemérita «Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis»., i del qual Institut es deuen el Retir Obrer, l'Asseguranca de Maternitat i la d'Accidents de Treball, que dintre poc serán refoses en una única mitjangant la unificació de les asssgurances dites de Vellesa, Invalidesa i Mort, la qual cosa implicará un augment forca notable a les pensions, posant així a cobert de tots els riscs la classe obrera.

Ignasi Iglesias, dones, i Josep Maluquer i Salvador, tots dos ja traspassats, s'agermanaren en un mateix afany, en un mateix anhel. Aquest esperit de germanor es féu vistent quan en l'any 1926, en finalitzar el curs de Retir Obrer de Reus fou imposada la Medalla de la Previsió al primer per mans del segon. Quantes coses no es deyien dir els dgs Jiomes! A la millor, sense una - 47

paraula, en silenci august, les seves animes es comunicaven mentre els ulls traien una llágrima.

Com si aixó no fos prou, l'home idealista i 1'home práctic concordaven en amor no sois pels humus i fefcles, sino pels desgraciáis privats del sentit de la vista. Un i altre estimaven els cees.

Quantes vegades no havia don Josep Maluquer i Salvador Tisitat les ceguetes de Santa Llúcia, organisme de la Caixa de Pensions per a la VeIlesa i d'Estalvis! Quantes proves d'afecte els n'hi havia donat Ignasi Iglesias!

Recordera l'Himne de l'Orfeó de Ceguetes de Santa Llúcia, la lletra del qual n'és una ofrena d'ell.

Tot l'esperit, tot l'amor i tota la venerado hi és fixat amb una tendresa infinita. Llegiu-lo: LA GRACIA DE LA LLUM Caminant a les palpentes en la nostra eterna nit, cor endins, vivim contentes amb la llum de l'esperit.

Llum divina la mes pura: Omples tant el nostre anhel que, fent via a la ventura, no'ns errem per anar al cel.

La del món ens és negada, sent la pompa de l'espai: i fins moltes, ni en l'aubada, ni en la posta, l'hem vist mai.

Sol: de tu res no sabríem, si no fos per ta escalfor; i la lluna ignoraríem, si no fos per sa frescor.

Mes, pensem, per gloria d'elles

que, en el cel, lliures d'esculls, resplendeixen, com estrelles, les nines deis vostres ulls.

Caminant a les palpentes en la nostra eterna nit, cor endins, vivim contentes amb la llum de l'esperit.»

Tots dos també, amics de cor d'aquesta Institució, tan nostra, que ha fet erribar arreu de Catalunya la virtualitat social-benéfica de l'estalvi popular, que coneixem per Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. Es per aixó que, com a homenatge póstum al poeta cantor de la vellesa, aquesta ha volgut que en el seu fascicle «Els Vells, font de Poesia», editat l'any 1934, hi figuressin en lloc principalíssim dues de les poesies mes representatives de l'obra d'Ignasi Iglesias: «L'ávia» i «Sol, solet...»

Nosaltres amb aqüestes ratlles, volem homenatjar la memoria del poeta popular glossant finalment raspéete dedicat a exaltar la figura de la dona mare: Jo vull teñir un filletl Jo vull ésser mare que al cor em oat la vida, vehement...

Sí, ja pot la dona obrera ésser mare! Ja pot allunyar-se de la fábrica sense por. Ignasi Iglesias amb els seus versos i Josep Maluquer i Salvador amb la ciencia actuarial ho han assolit.

Que les futures generacions ho recordin; aquest és el deure nostre. Si reeixim en la comanda, les animes germanes deis dos homes ens ho agrairan des de l'Infinit...

SALVADOR CASASES I GELONCH

La bailarína coíxa Veus aquella noia tan simpática i elegant, amb la gracia de les nostres modistetes, que espera que la florista li acabi d'apomellar uns jonquillos, que ella mateixa, amb les seves mans fines, ha triat de la parada? — m'ha dit el meu company en plena Rambla de les Flors.

—T'hi has fixat bé? Dones, és una ex-ballrina que, al seu bon temps, no fa gaires anys, dansava com un Mallí, amb una agilitat i lleugeresa que hauries cregut, veient-la bailar, que mes que una dona, era una papallona jugant entremaliadament per l'espai.

Oh! Quina manera mes delicada de moure's; té el seu eos vincladís, a cada sotrac qué fa, per ésser coixa, tot inclinant el cap, com si remerciés al públie del teatre els aplaudiments tributáis al final d'un ball!

I quin bon gust en el vestir, amb tot i els pocs recursos amb qué compta, un modest pensament que va deixar-li un germá seu, tenor de sarsuela, que havia treballat amb éxit en els principáis coliseus d'Espanya... i ádhuc, segons ella amb cert orgull explica (per mes que pocs se'n recordin), en alguns altres, també molt importants de les Amériques.

Llástima la gentil xicota, que tingui la desgracia que té, que lluiria millor els seus peuets bufons i petits com una atmetlla, ben calcada com sempre va, amb sabates baixes de xarol, i amb mitges negres de seda, tan transparents, que deixen entreveure el blanc-rosat de la seva pell.

—De qué li prové l'anar coixa? — he preguntat, encuriosit, compadint-me de l'ex-ballarina, al meu interlocutor.

—D'un accident en el teatre. Una vegada que, vestida de flor-ocell, va prendre part en l'apoteosi d'una obra mágica, els empleats de la maquinaria, per un oblit, se'ls va escórrer un fil-ferro que la sostenia; i amb l'esglai del públie i de totes les persones entre bastidors, va caure des de molta algária damunt de les taules, quedantse sense sentits i amb una cama trencada, que no li varen curar bé, després de qui sap els dies d'estar-se en una clínica, pagant sense escatimar-li res, cert admirador seu, un abonat vell, riquíssim, una mena de «Don Juan» estantís, amb la cara tota arrugada i amb ulleres d'or.

Mira-la: ja té el pom dé jonquillos a punt.

Ja marxa tot olorant-lo, Rambla avall, vinclant el eos a cada sotrac que fa... Es dirigeix al taller d'un jove pintor modern, de molt talent, tan discutit com incomprés. Ella, per estalviar-li el que costa una model (l'artista és pobre), es presta a fer-ne generosamente El pintor, agraint-li el seu desinterés, li té a mig f er, sense pensar acabar-lo mai, el retrat del seu germá, el tenor de sarsuela, que ella perqué no hi vegi l'egoisme, no l'apressa gens: mes aviat com qui vol i dol, li plau que no l'acabi, per a poder parlar-ne mes temps, i així, amb l'excusa de l'amor fraternal, recrear el seu esperit, conversant amb aquell que estima... i no ho sap o no ho vol veure, perqué la pobra és coixa, perqué tan jove i tan gentil va peí món somrient, sostenintse en una crossa, com una clavellina vella o malalta, apuntalada amb canyetes.

IGNASI IGLESIAS

- - 49

Ignasi Iglesias i la seva esposa en la intĂ­mitat

so -

Ignasí Iglesias L'Ignasi Iglesias és un deis catalans que per la seva obra s'ha fet ja acreedor del prestigi de les gran figures que ennobleixen la nostra espiritualitat.

No és el nom que per un moment acapara l'atenció de tothom i que passats alguns dies se n'esborra rápidament el record. El seu prestigi és la consagrado de l'alt valor moral de la seva obra.

Cert és que la trompeta de la Fama és pródiga en esbombar ais quatre vents, tant el mérit real com la ficció del mérit; pero no és menys cert també que l'oblit és pródig en abscondir en els plecs de les seves ombres, els mateixos noms que un dia enlluernaven amb glories eíímeres. a les multituds oblidadisses.

Sois escapen de la indiferencia o l'oblit definitiu els homes que verament han esmercat la seva intelligéncia en un ideal noble; 50 és: que en la seva obra hi ha un contingut d'humanitat.

Es podrá objectar que precisament aquests homes son deis qui mes han sofert la indiferencia i l'oblit deis seus mateixos coetanis. Pero una nova revalorització posa de relleu llurs mérits i virtuts, assignant-los el lloc que per dret els hi correspon en la historia del seu poblé. Es el fall de la posteritat, que, lluny de prejudicis, atorga inequívocament el nom orlat de gloria o vilipendí.

Mentre l'artista, el savi, l'home d'acció viu la vida terrenal, esta subjecte, naturalment, al ju-

dici apassionat, lleuger i parcial que de la seva obra fan els demés homes, formant-li l'ambient propici a l'éxit falaguer o al iracas sorollós del públic.

Pero entre ells n'hi ha que sobressurten de 1'alcada moral deis demés. Son els que agermanen a la seva intelligéncia el foc d'un sant amor a la humanitat. Llavors llurs creacions esdevenen genials i com una vareta mágica, no solament es possessionen del cervell sino que també teñen la virtut de fer bategar els cors, trobant el ressó mes puríssim.

I qué és l'obra de l'Ignasi Iglesias si no una obra d'art pastada amb el cor i la intelligéncia? Per aixó la seva genial simplicitat ens suggestiona i ens encomana aquella cálida emoció de bonesa. Si íins els personatges de les seves obres son dolents, sembla que puguin redimir-se d'ésser-ho; una paraula, una clarícia de la seva ánima ens fa esperancar la mutació fayorable.

Qui no recorda les figures cabdals de les obres de l'insigne dramaturg, amb llurs vestits endolacs i animes atuides peí dolor de l'adversitat o la injusticia? Els vells, els humils, els vencuts, desapareixen en l'aiguabarreix de la vida, pero el poeta que hi ha dins el dramaturg reivindica l'esforg, l'honradesa i les virtuts racials que hi ha en l'ánima del poblé, com una deu perenne i invisible on s'abeuren les reís d'altres floracions de vides roes fortes, perfectes i felices.

No totes les obres deis escriptors no son així.

Les que mes abunden modernament no es caracteritzen per aquesta ideología. Peí contrari, sembla predominar l'estudi morbos d'ambients on l'home forceja inútilment, sense esperanca, per salvar el eos i l'ánima del térbol aiguaf ort de les passions humanes. Per aixó el contrast és tant lluminós a favor de l'obra de l'Ignasi Iglesias.

Per aixó Catalunya l'estima i el venera, perqué li ha fet reviure de má mestra les dolors i alegries d'un sector important de la seva gent, I dintre

del cor de cada cátala ni viu cálid el record de l'Ignasi Iglesias en homenatge permanent, que aquests dies s'ha fet vehement ostensible, per a patentitzar al dramaturg insigne, a l'home bo, que ell amb la seva obra és ja deis escollits, i que Déu li dongui molts anys de vida per a poder disfrutar esplendorosament en guany del prestigi d'aquesta petita Catalunya, prenyada de les mes grans ambicions.

B. JOVE GAMBUS

Donam un llibre í el cantaré una canco Quin és l'home d'estudis que no té a la seva llibreria un llibre doblat? Ja en tenies 1'edició espanyola i n'has comprat una millcr versió francesa. Les obres completes d'un autor et deixent sobrants les seves publicacions escaduceres. Dones escolta, company: dóna'm el llibre i et cantaré una cangó.

No dones els rossegons de pa que et sobren a la taula? Imagina't que passa la cobla de bohemis per sota la finestra. Tu els tires la moneda que •no t'ha de faltar, i ells canten la caneó banal, la frévola melodía que passa un instant i t'enamora i aviat la tornes a oblidar. Dóna'm un llibre i et cantaré una cangó.

Era un dia d'hivern, una tarda de festa que plovia quan a tu se't plegaven les ales del cor.

52 -

Aleshores vas teñir ventura d'un llibre: llegires l'Odisea, i les paraules d'Ulisses a Nausica et retornaren com dolcíssim cordial. Si em dóneá el teu llibre sobrer jo el portaré a la Sala de lectura, i de les teves deixalles jo aniré apilant un tresor per ais humus.

Mentre els altres discuteixen qué ha d'ésser primer, si la biblioteca d'alts estudis o la llibreria popular, l'Ignasi Iglesias i jo hem anat a trucar la porta de PAveng Nacionalista República de Sant Andreu i hem demanat acolliment per uns quants llibres que havíem arreplegat: ell captant entre els llibreters amics, i jo guardant tot el que els autors enviaven a El Poblé Cátala.

Aviat ens hem entes. Aprop de la porta s'ha engrandit una sala i l'han enguixada de blanc.

Ál mig hi hem posat una bella taula catalana de noguera, i en dos armaris hi hem afilerat el nou tresor. Estem regatejant una caixa de núvia i un bonic salomó. Uns quants guixos d'art, citres i plats decoren austerament la sala. Els de l'Avenc son bona gent, i diuen que s'hi estará tan bé com a casa, i moltes vegades, desventuradament, millor.

Aviat s'obrirá pimpanta la Sala de lectura, i uns quants homes hi conrearan el llur esperit.

Pero no et pensis pas que només ens gui'i l'intent de fomentar la cultura: per a nosaltres també el llibre és una delicia mes. Un llibre és un do fraternal que no assoleix la seva finalitat humana quan no poden llegir-lo tots els que l'han de menester.

Tal vegada ens preguntarás per qué hem establert la Sala de lectura en una casa política.

Dones hem anat on suposávem que ens havien de creure i hem portat els llibres on hem trobat gent que ens els podrien estimar. I ara sabem que els llibres no s'estaran allí com aqueixes restalleres brutes i polsoses que fan semblar certes biblioteques una illa freda de cementiri.

Dóna'm el llibre, i si no en tens de sobres envia'm els diners per a comprar-ne un. Perqué l'Iglesias i jo som homes d'una ambició desmesurada, i hem construit els armaris massa grans per ais llibres que tenim. Si no podem omplir els armaris, per cada llibre que falti enyorarem l'ánima d'un patriota que encara no ha nascut.

No rumüs mes, no discuteixis: la Sala de lectura ja está feta, i ara només cal saber si hi vols ;ontribuir. No hi fa res que sigueu dos que envieu si mateix llibre: si venen duplicáis els guarda-

rem per a les Sales de lectura que anirem creant temps a venir. Ja ho hem rumiat prou, i sentim la frisanca de veure l'arbre com es cobreix de verda pompa i dona els seüs fruits.

Si vols que et digui quin llibre has d'enviar, t'aconsello que em donis aquell que t'hagi estat mes útil o t'hagi fet mes felig a tu. Si et lleu de triar-lo i de comprar-lo, compra'l i tria'l, perqué en el teu esforg hi haurá sempre m§s amor que en els teus diners. A dins del llibre hi pots escriure el teu nom, i així el goig deis que el llegeixin t'arribará com una secreta benedicció.

Escolta la colla de bohemis que passa per sota la finestra, i recull els rossegons de la teva taula i dóna'ls per l'amor de la humana alegría que desvetllará en la teva ánima la minúscula ofrena, que aquesta será la nostra dolga caneó.

La Sala de lectura será bonica i clara com una noble intenció, senzilla com el pa que sempre en menjem i sempre ens agrada; amable com la cuina de la casa pairal, enfortidora com la noble encaixada de l'amic. Home del poblé: hi vols venir? En cada llibre hi ha un tresor huma que t'espera.

Veus-aquí per qué hem sortit de casa nostra amb l'Ignasi Iglesias i per qué els amics de l'Aven§ de Sant Andreu ens acompanyen a fer la ronda i passem la cistella pels balcons i finestres.

Ei, tu, galán que sospires per la dona adorada! ei, tu, ric advocat que t'enriqueixes fent de conseller de les famíliés! ei, tu, marxant de robes que vas peí món tot fent fortuna! Escolta la cobla de bohemis que passa. Dóna'ns un llibre i et cantarem una cangó.

Pete COROMINAS

La nova bíbííoíeca Es va consagrar una nova Biblioteca, i aquest No será pas que no faci de bon estar-hi, en aquest no és pas un acte qualsevol. Per aixó la diada recollit recinte! Sempre, en tot, resplendeix la d'avui és de gran festa per a vosaltres, gent ben- puresa, el refinament, la diafanitat espiritual del vostre poeta. I amb quin amor l'ha vista créixer, haurada que teniu el vostre poeta.

Dies a venir, en la pau de la nova Biblioteca, i amb quin amor us l'ofereix avui, tota nova, en un devot recolliment, trobareu tota la llei de tota fresca, tota plena d'aquella aromada senconsols per a la vida. Perqué el llibre és un po- sualitat que teñen les coses per estrenar, amb deros consol. Obriu a l'atzar els versos del gran els seients i la taula, amb les Uibreries netes de Maragall: sempre, sempre trobareu unes parau- la fusta senzilla, amb la decoració del sostre i les serenes que us faran aixecar el íront enlaire. les parets.

Nova Biblioteca! que totes les nobles accions I el mateix d'en Maragall es pot dir de tots els altres llibres que hi ha arrenglerats en els pres- es covin dintre la teva pau; que les teves ñores tatges de la, nova Biblioteca; perqué havent es- d'estudi siguin ben aprofitades; que sempre et tat un poeta qui la formada, ja n'haura espur- vegis en la companyia de fervents que et remogat tot alió que pot fer mal al cor. Per aixó, ara guin la sa viesa que tanques; que mai et vegis que s'obren de bat a bat les portes del belíre- sola i oblidada; que totes les coses et siguin procinte desl llibres, entreu-hi adaleradament, cer- picies! queu, en les ñores que el treball us deixi lliures, Josep MASSI VENTOS i devoreu les pagines d'una darrera l'altra: que la lectura d'una bella cosa no cansa, aclareix.

14 de juny

§4

-

El Teaíre Caíala Extreiem d'un número d'aquesta revista — avui desapareguda — una conversa amb Ignasi Iglesias en la qual ens explica com es desenvolupá el seu afecte per l'art escénic.

En un pis entresol de la casa número 60 del passeig de Sant Joan, que peí seu ornament interior té tot l'aspecte d'un niu de poesía, hi viu l'eminent dramaturg Ignasi Iglesias, a qui tan justament se l'ha proclamat poeta deis humus.

—Es petit, aquest pis — ens diu modestament l'eximi autor á'Els vells — pero per a la meva esposa i per mi ja en tenim prou.

—Es a dir que viuen solets? — interroguem.

—Tant com sois no. Tenim el servei, i per veí, en el pis de sobre, els jardins del qual es confonen amb el nostre, gaudim de la companyia d'uns cunyats i nebots meus, amb els quals ens estimem fraternalment.

A instáncies nostres, l'eminent poeta ens presenta la seva muller, donya Emiliana Viñas, germana del notable actor Joaquim Viñas.

L'Ignasi Iglesias, per ésser el mes jove deis autors catalans consagráis i per la seva rápida i brillant carrera de dramaturg, és una de les figures que inspiren mes curiositat ais nostres lectors; ens no acrediten infinitat de cartes que hem rebut preguntant-nos aquesta desitjada interuiu. I és comprensible aquesta ansiositat, car entre l'autor de Les garses i el públie af icionat al nostre teatre s'hi ha establert un corrent de simpatía que pot ben dir-se, sense por d'exagerar,

que l'un viu per l'altre. Feta aquesta manifestació i declarant per la nostra part que en la publicacio d'aquestes notes no hem establert ordre de cap mena, ja que l'exigéncia del reporterisme no ens ho permetia, deixem, així, contestades quantes preguntes se'ns hagin fet referent a la nostra entrevista amb el poeta del poblé.

I passem a reproduir, amb tota fidelitat, la conversa amb ell sostinguda... Hem usat el mot «fidelitat» perqué no voldríem dir, inconscientment, una cosa per altra, com així ens va passar en la ressenya de la visita al gran Apelles Mestres, de qui el caixista de l'impremta ens va fer dir que el nostre eximi dibuixant havia publicat quatre mil dibuixos, essent així que la quantitat és de quarantá mil!, el qual fem constar per a tranquilitat nostra i per a satisfácelo de l'interessat.

—Si no és molestar-lo li agrairem que ens expliqui quelcom relacionat amb la seva entrada al teatre — várem indicar a l'Iglesias, tot prenent seient en un lloc distingit que amabilíssimament ens havia ofert l'honrat escriptor.

—Vol dir que aixó pot interessai a algú? — va contestar-nos, mostrant-se una mica retret.

—...Com, per exemple, dir-nps quants anys tenia quan va estrenar la primera obra.

-ss

—N'he estrenat varíes, de primeres obres.

—Home, aclareixi'ns-ho, aixó.

—M'explicaré.

—Digui, digui, que estem disposats a fer punta al llapis tantes yegades com convingui.

—El meu pare era un ferm defensor del Teatre Cátala; admirava en Pitarra, bo i essent un guimeranista entusiasta; d'ell vaig heretar segurament, l'amor que sentó envers la nostra perseguida escena.

—Un paréntesi: és fill del pótale de Sant Andreu, vosté, veritat?

—Si, senyor; pero pot dir-se que l'afició a les taules va comengar durant la meva estada a Lleida, on vaig cursar-hi els estudis de segona ensenyanga.

—A Lleida?

—El meu pare, que era ferroviari, va ésser nomenat cap de dipósit de l'estació de Lleida, i per aixó tota la familia várem passar a viure a aquella bapltat, de la qual servo molts bons records de la infantesa.

—X qué va suggerir-li la idea de dedicar-se a la literatura?

- —El teatre, tot fent comedia; perqué dec advertir-li que jo era «actor».

—A quina edat? . —Devia teñir onze o dotze anys; alternava els meus estudis de batxillerat amb la lectura deis Singlots, d'en Pitarra. Molts cops, en lloc d'empapar-me ¿'Historia d'Espanya, aprenia de cor el meu paper de L'esquella de la torratxa o de Cura de moro. Amb aqüestes obres vaig debutar, formant part d'una companyia de nois que actuava en una sala particular, on ni aixecávem el corresponent teatre. M'extasiava declamant versos..., i un dia, qué faig? dones res menys que un drama, obra que jo mateix vaig posar-me en escena i vaig interpretar-ne el «galán», dirigint una companyia d'aficionats molt jovenets que actuava en el local allí conegut per «El celleret».

—I com va titular-se, aquest drama?

—La fprga de l'orgull; tenia tres actes, i en la iriterpretació vaig obtenlr un éxit assenyalat.

La veritat és que els meus amics lleidatans m'estimáven molt.

—Va residir molt temps en aquella capital?

—Fins a l'any 88; jo comptava aleshores setze anys, i tornárem a la nostra antiga casa, ja 56 -

que el meu pare fou trasiladat al dipósit que té la Companyia del Nord a Sant Andreu.

—I vosté continua amb la seva afició?

—Cada dia la tenia mes arrelada. A Sant Andreu vaig fundar una companyia d'aficionats, posant-me jo al cap, i a la qual li donárem el nom de UArtística, que mes tard várem titularla L'Avangada, de la qual en formaven part els que avui son reconeguts com a actors, en Viñas, els germans Sirvent, en Guixer, en Quintana...

—I en teatre públie, va trig.ar molt a estrenar?...

—Dos anys després, o siga quan jo en tenia divuit. Al teatre «Tacón», d'aquella barriada, una companyia de professionals va estrenar-me el diáleg El remordiment, que fou representat per Tactor Emili Graélls i la dama Adela Antiga. Al mateix teatre, el difunt Joan Perelló i Ortega, va estrenar-me el monóleg L'aucellaire.

Res, que vaig deixar de representar comedies encegat ja amb el nou art de construir-ne. No m'esbravava prou, escrivint escenes i mes escenes que jo no veia reproduides a les taules tan aviat com desitjava, i per aixó vaig estendre la meva afició collaborant en diverses publicacions periódiques catalanes i entrant a formar part de la redacció de El Teatre Regional, on setmanálment hi publicava les meves primeres composicions poétiques.

—I a Barcelona? Li va costar molt a la capital?

—Gens, pero no al Romea; allí imperava el caciquisme i... Per qué no dir-ho? Tothom ho sap... Li era molt difícil llavors a 1'autor inédit fer-se obrir les portes d'aquella «Universitat».

Pero amb voluntat i constancia tot s'aconsegueix — vaig dir-me —, i si no pot ésser al Romea, que siguí en un altre lloc, i així, dones, en el desaparegut teatre Granvia que abans es deia Calvo-Vico, la companyia Arolas-Juan va estrenar-me el drama en tres actes li'ángel de fang, de la qual obra la premsa de llavors, encara mes descuidada que ara, ni menys va donar-ne coneixement ais seus lectors.

—I tant esperada que és per Fautor l'opinió del crític!...

—Vaig patir molt, aquell dia. Jo tots aquells treballs els feia a la callada; á casa no en sabien res, puix temia que el meu pare, portat peí seu temperament honrat, no tingues prou confianga

en mi i erri castigues l'atreviment ordehant-me que cessés en les meves aficions. Pero de l'estrena de L'ángel de fang se'n va enterar, i gran fou el seu disgut en saber que jo m'havia atrevit a tant. Per previsió, va amagar-me el capell i em va ordenar que no em mogués de casa aquell dia.

—Es que ell no volia que vosté es dediques a la literatura?

—Prou, i ben orgullos que n'estava, d'amagat meu, pero, el pobre, estimant-me tant, tenia por d'un iracas... Pero jo no vaig entendre-ho així, sino que vaig escapar-me sense res al cap, i, camps a través, vaig arribar al teatre quan ja havia comencat la representado.

—-Pero, pot estar-ne content; fou un éxit, el drama aquell; jo vaig teñir l'honor de contarm'hi entre els espectadors, i per aixó puc acreditar-ho.

—Ditxosos temps aquells!

—En el mateix Calvo-Vico va estrenar-hi altres obres, veritat?

—L'escorgó, a carree de la companyia TubauMena. Del malhaurat Tubau en servo molts bons records; fou ell el primer protector que va induir-me al camí de l'art de fer comedies. Amb en Tubau vaig estrenar L'argolla, drama en quatre actes, i La cangó nova, sainet. Llavors va comencar la lluita; alguns periódics van fer-me l'honor de discutir-me i fins en Miquel i Badia va dedicar-me un gran article elogios en El Brusi.

A Sant Andreu, amb els «hereus», jo dirigint i ells representant, anava abocant tot el que no em podien estrenar a Barcelona.

—A carree de L'Avangada"?

—Sí, i féiem excursions foranes. Várem estrenar Els conscients, Els primers freds, La Mare eterna, El cor del poblé...

—Amb quina obra va debutar a Romea?

—Amb Els invencibles; era l'any 98; un diáleg que me'l van representar admirablement els notables artistes Antoni Piera i Concepció Llórente. Després seguiren els drames Foc follet, La resclosa, etc. fins arribar a Els vells...

—I d'aquesta época en amunt ja no cal preguntar; frescos están a la memoria de tothom tots els seus éxits.

—I qué me*n diu de l'estat actual del Teatre Cátala?

—Que, mes que uñ éstat de crisi, es tróba eñ un moment de repós.

—Aquí, com vosté sap, fins hi ha qui parla de la seva mort definitiva.

—Sí, se'n parla, i ádhuc no afirmen amb fruició, com un fet consumat, plorr.es catalanes.

Pero jo no ho entenc: mentre nosaltres matem alió própiament nostre, els homes de fora cada dia sol-liciten mes les nostres obres per incorporar-Íes en les grans literatures estrangeres.

Jo mateix, tot sovint tinc l'honor de rebre peticions d'escriptors illustres per traduir drames meus a llurs respectives llengües. Actualment em tradueixen Els vells a l'anglés. Foc nou a l'italiá i l'excellent traductor de Les Garses, M. Georges Billotte, está esperant que li remetí Els emigrants per traduir-los, com ell sap fer-ho, al francés.

—No l'estrenará abans en cátala, aquesta obra?

—Es ciar que sí! Jo no deixaré mai representar per primera vegada una obra meva en altra llengua que en la del meu poblé. I aixó no ho dic solament per patriotisme, sino també per dignitat artística i humana.

—I perqué no els estrena, dones, Els emigrantsl —Perqué... actualment no tenim teatre.

—No podría vosté mateix, que ho ha dit tantes vegades, sobretot quan comencá la primera temporada a carree deis autors, organltzar una representació extraordinaria?

—Sí. Precisament n'estava preparant per la primavera vinent unes quantes, de representacions extraordinaries.

—En quina forma?

—M'explicaré. Jo tenia l'intent de fer una estrena en cada població on aquest estiu passat vaig donar aquelles conferencies en pro del Teatre Cátala.

—Té, vosté, obres noves, per a cada una de les ciutats on van anar a defensar la nostra escena?

—Sí.

—Podría donar-me els títols d'elles?

—No en teñen totes, encara. Apunti: Els emigrants, tragedia en cinc actes; La jallera de l'amor> comedia en cinc actes; La filia desitjada, comedia en quatre actes; L'escambell, drama en quatre actes... ~ 67

—í per qué ha deixat caure una pensada tan

Ja li he dit primer: per mi reposa, s'entén, a

formosa i de tanta trascendencia per a la vida de la nostra dramaturgia?

—Ja ho faré mes endavant..., potser a la tardor... No sé; ara com ara no em vull moure de casa... Perjudicaría amics meus; semblaría que em disputo els llorers amb companys estimats que ja fan, millor que jo, tot el que pot fer-se per l'expandiment del Teatre Cátala.

—Així vosté és optimista ?

—Fortameni; optimista.

—No hi eren en la mort del nostre teatre?

—Ni en la seva mort, ni menys en la crisí que diuen? els que l'estimen, que está travessant.

Barcelona, en el seu fogar... A tot arreu de Catalunya, com vosté sap, cada dia s'estén mes i agrada mes. Miri, si no, les companyies que actualment porten triomfants de poblé en poblé les obres deis dramaturgs catalans; miri les festes que es preparen a Sitges, a Figueres i altres ciutats i viles catalanes, totes én honor i gloria del nostre teatre. Aquest no morirá ma., no pot morir mai. Per ell deixar d'ésser en el món de l'art hauria de desaparéixer Catalunya de la térra.

RECORDS

—Te'n récordes quan es van estrenar "Els vells"?

—Sí, quan érem joves!

Salvador BONAVIA

El boíg De sol a sol, el pobre boig no para mai de treballar.

De sol a sol, suant amb goig no té repós ni per menjar.

No para mai, llaura que llaura, forgut i ardit, menant els bous.

Com mes el sol la térra daura, mes en desfá i en fa de nous.

Com mes endins la relia es clava, com mes humit és el terrer i el baf mes fort arreu s'esbrava, el pobre boig és mes feiner.

No para mai d'anar llaurant, bo i trasbalsant els soles oberts de dreta a esquerra!

No para mai d'anar sembrant el mateix tros, suant, suant, damunt la térra!

El pobre boig viu convengut que tot el món li ha pervingut com un llega de la Fortuna; i va espargint sacs de llavor perqué és el temps que hi ha sao, i ell se regeix segons la lluna.

El pobre boig, creient que avanca llaurant, llaurant, per immens pía, va amunt i avall, amb l'esperanga que dintre poc, si fa bonanga, el que ha sembrat germinará.

I entossudit, fins que s'eslloma, caient vengut, tot amarat, el boig no es doma; i enterra a dolls, ben soma soma, la fecundant llavor del blat.

El seu anhel és no sentir mai mes el clam deis desvalguts que teñen fam.

Per xo, orgullos, s'afanya a dir que, havent-hi al món menjar de sobres és deure d'ell, suant, suant, d'anar sembrant el pa deis pobres.

Ignasi IGLESIAS

-

59

EL POETA DELS HUMILS

Ais amícs del "Grup Ignasí Iglesias" La veu deis Amics del Grup Escolar Ignasi Iglesias posa un bálsam d'optimisme ais cors deis bons patriotes, que no han de trobar mai prou satisfets els desigs que siguin conegudes i honorades les egrégies figures deis homes de Catalunya, que a la seva valúa artística ni afegeixen un profund sentit d'humanitat, de bondat i de solidaritat humana. Ignasi Iglesias era un d'aquests: l'home-poeta, cor amarat de bondat, cátala racial, defensor deis humus. El Grup Escolar de Pedret, just orgull de la capital gironina, no podia pas posar-se sota una millor advocació que la d'Ignasi Iglesias.

Ningú com el Mestre enyorat, tan enamorat deis infynts, no podia cobricellar millor aquesta Escola modélica, per l'esplendor de la qual tan noblement treballen els benemérits Amics del Grup; ais seus esforeos no hi mancará l'ajut de tpts els ciutadans, conscients de la importancia que té l'educació deis infants en l'esdevenidor de la patria, i pensant sobretot, que a la tasca de dignificació de l'Escola s'hi afegeix la justa glorificació d'aquella vida de bondat infinita que fou la d'Ignasi Iglesias.

Parlant del gran poeta desaparegut, deia un autor: «Jesús devia teñir en la veu aquella tremolor que tenia, aquell to de dolcesa acaronadó-

ra.» Iglesias, com Jesús, salvava amb la seva sang, convencia amb l'amor que vessava del seu cor. A l'Iglesias no se'l podia admirar solament: se l'havia d'estimar.

Aquell alé de simpatía que el cor obert de l'Iglesias exhalava, deixava reblat per sempre mes l'esperit del qui amb ell parlava, fins a estimar-lo mes i mes a mesura que l'anava ccneixent i gustant les dolceses d'aquella seva infinita bonesa.

«Hi ha homes que discorren amb el pit», glossá Unamuno. Els antics grecs creien que és amb el pit que l'home delibera, i sabien que no discorre mes el cervell que el cor en el pit. Ignasi Iglesias era d'aquells homes: per aixó no solament la seva obra, sino tota la seva vida, se'ns mostra xopa de cordialitat estargida en aquell seu gest de santa humilitat; baixant la testa per a apropar-se ais infants i obrint els bragos a tota la Humanitat, que se li apareixia com una gran familia.

Ningú com Ignasi Iglesias no sabia vessar tota l'embriaguesa deis seus afectes damunt els seus amics. Ell sí que es dona va tot! Pels amics Uuitava, els amics encoratjava, els amics aconsellava i pels amics es sacrificava. ¡Oh si aquells mobles senzills del seu petit despatx poguessin

contar-nos les visites que rebia de gent humil i necessitada, que mai no sortien sense emportar-se'n quelcom del tresor espiritual de l'Iglesias, quan no de la seva pobresa material!

Aquesta grandesa espiritual no abandonava mai Iglesias; per aixó l'Ignasi dramaturg, retornant a la directa inspiració popular, no rebaixa mai la musa ais menesters plebeus, sino que cerca la difícil exaltació de l'oculta poesia popular en capacitat dramática. La saba adormida que un temps sois podia alimentar facécies de grassa comicitat, en l'obra teatral d'Ignasi Iglesias cobra aptituds aristocratiques d'alta dramaturgia i com un rou d'aurora de dies espléndida, es banya en les mes profundes fonts del do de llágrimes.

Tot és en Iglesias: bondat i bellesa, senyera de la mes alta pedagogia.

Per aixó tot el que facin els Amics del Grup Escolar Ignasi Iglesias per a fer sentir ais infants l'adoració que es mereix la memoria de qui tant els estima, será feina exemplar i mai prou lloada. Tot el que sigui fer compenetrar a l'ánima deis escolars les virtuts del gran artista, sota el nom del qual viuen, és una tasca meritíssima que les futures generacions hauran d'agrair-los.

Treballeu, amics, desvetllant les animes teridres i purés deis infants que teniu sota la vostra cura, fins a fer de cada infant el poeta de la seva propia vida, tal com el profe*titza Ignasi

Iglesias en la seva obra «La baldafa d'or», encara inédita. Diu el Mestre: «Dones és un home pur i serzill tal com recordó que era el meu fill; amb una gracia i un do del cel, que, com Tabella, de tot treu mel.

Per ses proeses, amb els seus cants fa que mai morin uns éssers grans que, venerant-los, se'ls diu herois, i, com vosaltres, han estat neis.

Sense malicia, l'ánima pura, i en plena gloria de la natura, per ell la vida del camperol és la mes dol?a de sota el sol, Donant-se ais altres, cor géneros, canta els seus gaudis i els seus dolors; i si en la térra Testada és breu, ell s'aconsola parlant a:nb Déu.

Ell és qui aviva nostra esperanza i el qui ens retorna de Tenyoianga.

Per ell la patria no pot morir perqué la glossa la fa enardir, Per ell brillegen, com les estrelles, els ulls puríssims de les donzelles.

Per ell repleu cants de consol les vostres mares prop del bressol.

Es home i ángel, que res el veng.

I quasi sempre mes nen que els nens, que mancat d'ales, amb Tesperit, vola, entre somnis, de dia i nit.»

NELIVOLE

-61

La núvía que oferí el seu ram La mort i l'enterrament d'Ignasi Iglesias ha donat lloc a una pila d'escenes sentimentals, que no sabem que han posat mes de relleu, si la bondat del cor de l'autor d'«Els Vells», o la bondat del cor del nostre poblé. No les volem evocar ara ací totes. La Premsa, endolada d'aquests dies, n'ha relatat prou perqué ens calgui insistir-hi.

D'entre totes, recordem, pero, la de la núvia que oferí el seu ram a les sagrades despulles del poeta...

El gest, és ciar, no és molt original. Temps enrera, a la diada de l'onze de seembre, sempre hi havia algún ram de núvia per a ornar el monument a Casanova. Un amic nostre, mig humorista, mig sentimental, ens deia que hi havia enamorats que esperaven aquell dia per maridar-se a fi de qué la núvia pogués fer l'ofrena del seu pom de flors nupcials.

Es molt mes espontani, molt mes sentit, per exemple, el gest d'aquell forjador del ferro que oferí un ram de llorer de ferro forjat, al gran forjador de cors. I ho és mes encara aquell adolescent aficionat a representar comedies que plorava desesperadament, els ulls allucinats, davant les mortals despulles del poeta.

Pero per teatral que pugui semblar el gest d'armeUn núvia, no deixa de teñir alguna cosa de siro.boi.ic. La seva ofrena vol dir clarament que les dones també hi creuen en aquella hora de dolor. Que les seves llágrimes no podien mancar sobre la. tamba del poeta.

I cal pensar que Ignasi Iglesias no és pas un cantor de Venus; no acarona l'etern femení amb els seus versos... I cal pensar també que les dones catalanes no estimen gaire els nostres poetes. Que n'hi ha molt poques que sospirin amb un madrigal de Carner o que plorin amb una can<?Q de Sagarra...

Pero és que el poder emocional de l'obra del gran desaparegut era molt mes gran encara del que tots els intellectuals plegats poden imaginar.

Doménec GVANSÉ

63 -

Valor social del íeaíre dlgnasí Iglesias El teatre d'Ignasi Iglesias ha estat en el moment de la seva aparició en el panorama intellectual de Catalunya, una reacció saludable contra la íalsa concepció grandiloqüent de l'urdit teatral.

Massa avesat el públic a les mascarades romántiques o xarones, ha calgut la convicció del precursor per a aconseguir la renovació del gust i la comprensió de l'estética de la simplicitat.

Ignasi Iglesias infon a la dramaturgia catalana la humanitat que potser abans d'ell no s'havia expressat prou sino en l'horitzó de la comedia i el sainet, en les saboroses realitzacions de Josep Maria Arnau, de Camprodon, i d'Emili Vilanova.

Res que no ve de la humanitat no és artístic, és el sant i senya de l'Iglesias, i el dramaturg ha estat fidel ais seus sentiments.

Tant si en «La resclosa» o «Fructidor» arriba al punt mes agut de la vigoria o de la gosadia ingenua, com si en «Els Vells», aconsegueix, per a excitar la pietat social, el mestratge en el joc teatral de figures, com si en «El Cor del Poblé» aixeca a públic apostolat l'intimisme poemátic d'«Ofrenes» o en «La festa deis Ocells» insinúa amb laic entendriment, el deure de total emancipació, o en «Les Garses» refusa els benifets de l'atzar per tal de fer l'apologia del treball. Iglesias no fcraeix; podrá ésser mes p menys

intens en el desenvolupament de la seva creació; els personatges serán, pero, en tot instant, l'exacta transcripció del seu propi batee cordial.

L'Iglesias no enganya; va amb el cor a la má; sedueix per la mateixa llei immaculada del seu anhel de desinteressada convivencia amb els humils, i en plagar-se en l'austera legió deis treballadors honestos i obscurs, no fa sino obeir al ritme auténtic de la seva naturalesa.

En una hipotética i íutura revisió del carácter de les realitzacions artístico-socials que han precedit al reconeixement juridic de la personalitat catalana, és inqüestionable que l'obra teatral d'Ignasi Iglesias s'ha de remarcar, i per la seva positiva válua els crítics mes escrupulosos l'assenyalaran amb pedra blanca.

Si mes no, un Keyserling de l'esdevenidor, en voler copsar, dintre del nostre país els primers graus de la renovació operada en el sentiment collectiu i en la moral pública a causa del tránsit de la casolana vida camperola a la mes complicada, industrial i maquinista, s'haurá de valer de l'estudi de les obres de l'Iglesias.

Amb el sant laic de Sant Andreu ha de passar un bon tros, distancies f etes i en caires i en époques diverses de la civilització, go que está passant a Franca amb Moliere i Becque.

JOSEP M.3 DE SUCRE

Record No es pot negar que en Joan Llopart va fer una entrada triomfal a l'Escola (d'aixó ja fa alguns dies). Deuria ésser per allá l'any 1907.

Llavors a la classe de Dibuix érem una colla de jovenets, en plena adolescencia, frisosa d'ideals.

La presencia d'en Llopart va fer-nos obrir uns ulls com unes taronges.

La seva testa bellament romántica, el seu tráete afable, enriquit d'una vasta cultura, tot va fer que tots nosaltres, de bell antuvi, l'admiréssim tremolant d'emoció.

Recordó tnolt bé, que aquell vespre, en sortint de l'Escola, jo vaig preguntar-li si coneixia l'Ignasi Iglesias.

Sí, sorn molt amics — va respondre'm. Quina sort, vaig pensar jo, d'ésser amic del gran dramaturg. Quina venerado llavors jo ja tenia per l'autor de «La Mare eterna».

En aquell temps les ñores de la classe de Dibuix tenien un escalf de cosa prodigiosa; tots volíem ésser artistes, teníem una impaciencia en voler saber tot el bo i el bell per nosaltres desconegut.

Alió era el goig de viure; benhaurada l'edat joiosa deis quinze anys que porten dins aquesta trémula emoció espiritual.

En sortint de classe, mai no m'hauria cansat de parlar de l'Iglesias amb el Llopart, peí sol fet de saber que eren amics.

Aquell «Cor del poblé»! aquella «Mare Eter-

(4-

na» ! quins comentaris mes vehements i afalagasos ni féiem amb tot el vigor de la nostra ánima!

No van passar moltes setmanes que un diumenge al matí una colla d'amics, acompanyats d'en Llopart, várem anar a pintar (mes d'iUusió que amb els pinzells) en un bell recó d'aquell rec de Monteada, el qual, llavors, estava ornamentat amb unes belles alzines, ai las! ayui totes mortes per la má de l'home.

De tornada várem pujar per Sant Andreu, i en ésser prop de la casa on vivia l'Iglesias, en Llopart s'hi decanta i truca a la porta.

Jo sois coneixia l'Iglesias per fotografía, quina sort, vaig pensar, ara el coneixerás personalment. .

I tal dit, tal fet; l'Iglesias en persona va acollir-nos d'una manera amable, i en el seus ulls brillants, reflexe de la seva intelligéncia, jo mirava embadalit, el poeta de la bondat inesgotable.

En acomiadar-nos, unes paraules lleials i estimuladores, amb aquell exquisit sentiment que tant l'han distingit de les seves virtuts personáis, va estrényer la má a tots i ens va dir: a reveure!....

Quin goig, amics, quin goig per mi aquell diumenge, i quina festassa: havia encaixat la má de l'Ignasi Iglesias.

Roma, PLANAS

Ignasí Iglesias poeta Les paraules del poeta francés Jean Cocteau, en la famosa Lettre a Jacques Maritain, que diuen: la poesie est una machine a fabriquer de l'amour, venen com l'anell al dit per a fer comprendre la poesía de l'Ignasi Iglesias. Qué és, sino una fecunda productora d'amor, la lírica personalíssima i pura del nostre poeta? Camins perduts d'orient a occident no l'han sedu'ida mai.

El seu de camí, va dret a la pregonesa deis cors.

Es el camí del sen timen t, trist a vegades, joiós d'aquí a aquí, ric sempre de tantes perles divines, que la claror ni resta fins a l'obscuresa del defalliment. Ningú, ni ara ni mai, ha restat insensible al so, al ritme, a la coloració i a la gracia de la poesía iglesiana, simple, viva, nítida i brillant de promeses co mía mirada d'un infant.

Quan sobre la térra ni ha un poblé, i aquest poblé té un poeta, i el poeta sap conservar el seu cor tan pur, i les seves paraules tan clares, aquesta térra, aquest poblé i aquest poeta s'acosten al ritme eternal de la perfecta bellesa. No digueu

poeta humil a l'Iglesias. Digueu-li vosaltres humilment, poeta. Diríeu humil a Taire i al sol que renoven i creen? Vosaltres diríeu humilment: Taire, el sol! Per la nostra térra quin tresor aqüestes veus que no manlleven el so a cap altra veu! Quin orgull peí nostre noble! Quina fortalesa per la nostra raga! Ajudeu-lo a cantar escoltant-lo silenciosament i religiosa, que sois així pujareu fins a la seva aleada, fins a ran del seu cor de cristall i de foc, urna de les virtuts creadores del nostre passat que engendren el nostre esdevenidor. Lluny d'aquí, pero a casa nostra, ni ha una muntanya vora la mar. La mar immensa, la muntanya serena i solitaria! I la muntanya canta un cant que la mar escolta, ara dolgament, a vegades entre la furia deis seus neguits, de tant en tant somorta sota Tala mística de la nit... Sigueu com la mar vosaltres! Eli, és com la muntanya!

Francesc SITJA

-65