La pomera vella Dies ha que és la primavera i encara no veig les flors a la pomera mes alta i mes garrida del meu hort. Potser aquest any, pobreta!, es queda enrera! Potser, com que és tan vella, s'haurá mort. Les altres, que son joves ja floreixen; les altres presumides, ja es guarneixen de fullatge verd-fresc que escampa llum, i, ufanes de verdor, no es compadeixen de la trista companya que es consum. Que és vella, ja! Qui sap qui va plantar-la! Qui sap qui va collir-ne el primer fruit! L'hortolá, l'any passat, volgué podar-la, i, en veure-la tan vella, va deixar-la farcida d'esporguims en gran descuit. L'haguéssiu vista abans de semblar morta (que els ocells l'amoixaven amb cancons), resistir els freds tardans i, ardida i forta, lluitar amb el vent irat, que tot s'ho emporta, bo i defensant les flors deis branquillons! Oh, sí! l'haguéssiu vista, altres anyades, ben guarnida de fulles luxuriants, amb les branques penjant, com esqueixades,
66 -
totes plenes de pomes blanc-rosades com les fresques galtones deis ini'ants! Avui, que no té saba ni té forga ni aquell braó d'abans, perqué ha envellit, el vent, fent-la brandar, la vol retorcer: a pleret li ha caigut l'abric d'escorca i no veu ningú el molt que ella ha florit. No sé per qué la vida és tan avara que ais forts, només, preserva de perills! La pomera no mor: vol viure encara. Morirá corsecada com la mare que en son pit ha alletat un món de filis; morirá quan les altres, les novelles, per Paire espargiran olors de mel. I, baldament Parrenquin de prop d'elles, encara que a Phivern se'n faci estelles, no en servará la térra cap arrel? Potser tindrá remei, pobra pomera! Potser, si l'hortolá, com anys enrera, volgués cuidar-la bé i amb for<ja amor, avui, que ja és aquí la primavera tornaría a fer fruit amb nou vigor!
Cor d'ínfanl (.Himne de les Colónies Escolars de l'Ajuntament de Barcelona. Música del mestre F. Alfonso.)
Gloria, gloria a la ciutat! Gloria, gloria a Barcelona, que ens fa forts i ens alligona en l'amor i en la bondat. Cor petit agra'it: Creu i estima els homes vells, i la ruta que han fet ells ves seguint sense enyoranca, i allargant amb esperanca, no tement el sofrir; que l'Amor ja va traient les arestes del camí.
II Les llicons que ara rebem, delitosos aprenem sense plors, entre fiors,
III Cor petit agraít sota un cel esperangat: canta, canta i ves creixent amb Fetern agraiment i l'amor a la ciutat. Creix amb ella com poncella fent-se ílor. Creix amb ella, mare dolsa, sempre bella, que la gracia és el seu do. IV Cor petit agrait: gloria, gloria a la ciutat que et fa fort en la bondat! I per ella si ets guspira d'una estrella, vulguis ésser com el sol, sense dol, no tement el sofrir; que l'Amor ja va traient les arestes del camí. Ignasí IGLESIAS
Precs d'una mare Mare del cor, no em digueu res! Ja no sé, ja no sé, que jo us he ofés! Perdó, perdó, peí meu filló! Deixeu-me estar, que el meu reiet vull bressolar; el meu reiet que és tan bufó! El meu amant m'ha abandonat perqué és casat, i, en bona fe, jo no ho sabia. Trista de mi! Deixeu-me estar, que el meu fillet em vull criar; ell és mon goig i ma alegria. Perdó, perdó! Tingueu pietat, perqué sóc mare! Mon trist fillet no tindrá pare! Mon trist filló! Mon cor humil, d'amor vencut, s'ha enlluernat i m'ha perdut creient trobar l'amic fidel... I sort del fill que no s'ha endut: ell m'endolceix l'amarga fel
amb afalacs doleos de mel, Mare, per Déu, tingueu pietat! Si el meu amant era casat en bona fe jo no ho sabia. Son dolg parlar me va encisar la seva veu m'amorosia; la seva veu em va temptar. Deu-me l'infant, per compassió! No me'l prengueu que li sóc mare! Jo sé de cor una caneó que el pujará mes bon minyó que el seu mal pare. Jo el vull, jo el vull, jo el vull amb mi, que val mes ell que semblar honrada, si el fals amor m'ha fet florir, per qué la flor no he de Huir, vivint, així, enamorada? Perdó, perdó, peí meu filló! Ignasi IGLESIAS
Ignasí Iglesias í eís nens Jo sé que l'Iglesias els estimava molt els nens, i aquests no son mai desagraits. Per aixó del dia en qué morí i del de l'enterrament en serven el record ficat ben endins, i ara, quan en parlen l'emoció els traspua a flor de boca i, en pronunciar el seu nom, sembla com si llurs llavis, de poncella que esclaten a la vida, tinguin moviments de besades. Estimava aquests caparrons innocents i també els febles, els vells, i, entre aquells i aquests, llangava — en alguna de les seves obres — un grapat d'orenetes que esquitxaven de blanc i negre l'atzur del cel, com de rialles i de colors de
la vida, pero per damunt de tot ssmblava simbolitzar-les en la fretura de llibertat a qué teñen dret a fruir els nens i els vells: en un societat mes digna i mes justa. Per aixó els de la Comissió d'Amics d'Ignasi Iglesias de Sant Andreu, férem que fos un vell qui desclogués la cortina de la placa on va néixer l'insigne dramaturg i per aixó aquell mateix dia, en el cementiri, vaig posar damunt la seva fossa un pomell fet amb flors de cada un deis rams que li duien els nens de la nieva escola. M. TOLOSA SURROCA
Gañí de vida Cantem victoria, dona estimada! Ja tinc parada la nostra llar. Es blanca, blanca, i assolellada. Talment diries que está encantada mirant al mar. Cantem hosanna, ma bona amiga! Deixa que diga qui no em coneix. L'amant mes pobre, per molt que no siga, si pren exemple de la formiga, la llar guarneix. Riu, dona verge, corfloridora, prometedora de fruit d'amor,
Tu, que ets alegre i alegradora, canta el fill nostre, que ve amb l'aurora del teu rubor. Mira la térra, que és riallera! La primavera m'ha retornat. Ja no em fadigo ni em quedo enrera, tot i fent via per la drecera. Ja m'he salvat! L'ánima em sentó forta i ardida: dret a la vida, rient, em du, Vola que vola, canta, agraida, perqué, amorosa, l'has redimida; i ara és per tu,
tota per tu.
Plany —Ai, mare, la meva mare! El que em passa és cremador: jo que estimo tant el pare, tots els homes em fan por. No voldria que em miressin, i ells em miren encisats; no voldria que em parlessin, i ells em parlen descarats. Tots em diuen unes coses que, en sentir-me-les a dir, prou mes galtes semblen roses de color de carmesí. Jo no els cerco i ells em troben; jo no els vull a vora meu. D'encisar-me, mare, proven, i ai, que jo no sóc de neu! Tots em fan nobles promeses; tots amb mi es volen casar, dant-me el cor i llurs riqueses... i un tan sois se'n pot triar. Vos, que sou ma vetlladora, no em deixeu a mig camí, que la vida és temptadora i amb enganys em pot rendir. Tristejant esporuguida, sempre temo que em perdré: ja comenco a estar rendida per fugir de l'esparver. —Ai, mare, la meva mare! El que em passa és cremador: jo que estimo tant el pare, tots els homes em fan por.
70-
-
Veillant Recollit com un vell a casa meva, passo les nits d'hivern bo i treballant, Tant si glaga al defora com si neva, les hores vaig comptant de cap damunt la taula, meditant. I treballo, joiós, vencent el fred, envoltat peí silenci de la nit, tan sois interromput per l'espinguet del péndol d'un rellotge de paret o el plor d'un infantó mig adormit. Vaig trenant cants d'amor mentre reposen, dormint en dol§a pau, els meus veins, humils treballadors, que potser glossen en llurs somnis de gloria llurs destins. Aprenc deis oprimits els dols i penes, que després apomello en mes cangons, tot clamant per a fer a trossos les cadenes que ofeguen les millors aspiracions. Anima'm, Joventut! Naturalesa, dóna'm vigor per a arribar a la fi! No em deixis sense forces en ma empresa! no em deixis corgla§at a mig camí! que vull veure florir l'amor i la bellesa, per bé que el fruit no en pugui recollir! II
I m'esforc.0 a ser bo i a fer esclatar la flor de la meva tendresa,
glossant el que he viscut, el que he plorat, els dolors que he passat per vencer la mentida i la vilesa. bo i fruint tot el plor que, a soles sap plorar mon esperit, sanglotant amb neguit fins a haver-me esplaiat, fins que torno a teñir serenitat i el cervell aclarit. Llavors, serenament, vessant amor, m'oblido de mos dols i de mes queixes; llavors, tornant a ser l'humil cantor, em poso a teixir cants amb mes vigor i amb les notes de sempre, les mateixes; llavors, tot somrient, mentre reposen, dormint en dolca pau, els meus veins, els recordó de nou, quan potser glosen en llurs somnis de gloria llurs destins. I vaig passant la nit cantant llurs esperances i ambicions, sentint-me'n agra'it i enlairant-me en el cel de llurs visions. III Treballant, treballant, el cervell se m'adorm i es va emboirant. Sent el pes de la nit, que transcorre feixuga i ensunyada, condormint-se abragant la matinada quan el gall ha llangat el primer crit. Es tan trista, llavors, ma solitud, -71
és tan adormidói'á per l'ánima que enyora l'ardida joventut, que el fred m'estemordeix i m'aclapara, se m'entelen els ulls, i, presa d'indoléncia, caic de cara damunt del tou de fulls de paper que he escrit; quedant-me somniós i decandit, escoltant l'espinguet del péndol d'un rellotge de paret 0 el sotrac d'un bressol quan la mare al seu fill dona consol. 1 va matinej ant, amb el cel sernpre fose i negrejant, sent lluny, molt lluny, el sol: a l'hivern no s'apressa a estendre el vol. Així i tot, ais obrers deis meu voltant se'ls alegra amb tres pies la íreda porta, que cruix bo i fent un so de fusta morta, com un toe de timbal que es va allunyant amb son desvetllador, que, caminant, va dient amb veu forta : l'hora que és, carrer amunt, trucant, trucant. IV
Ressonen les sirenes, tremoloses, fent xiscles estridents i eixordadors, esverant, amb llurs veus esgarrifoses, deis ocells joganers i cantadors, que esperen, per trenar cancons meloses, que l'alba enjoi el cel amb ses clarors. Ja passada una estona, quan tothom abandona la llar de llurs ventures i dolors, se sent, de cap a cap del meu carrer, com preludi de l'himne matiner, soroll de claus, amb frases d'amistat, obrint i tancant portes d'un plegat; mentre el fred, que, cruel, em té rendft, sentó mes rigorós, mes de la vora, que els qui son al defora, que les colles d'obrers que van passant, com páries oprimits, peí meu davant, resignáis al dolor,
sénse uñ raig dé claroíf ni el consol del meu cant, que, per dissort, no és bell, no és fort, no és gran! Pero, amb tot i el matí ser glagador, tapats escassament amb 1'abrigall, els uns van carrer amunt, els al tres carrer avall, de pressa, adalerats, per ésser a punt de comengar les tasques del treball: els vells, vencent la son, tots emmudíts i, amb la por de fer tard, batent Ilur cor; les noies, repassant llurs somnis d'or; i els infants, balbs de fred, mig adormits, tot saltant per fer colla amb el jovent, que parla amb llibertat alegrament. V Encara és fose, ben fose, i és matinada. Les tocades deis corns han emmudit i torna a recollir-se l'ocellada després de tanta estona de brogit. Encara és fose, ben fose, i cau glagada. Tot vibra, vora meu, desensopit. Els obrers ja la feina han comengada: tots lluiten amb dalit i amb ansia i energia peí trist bocí de pa de cada dia. Encara és fose, ben fose, i és matinada. Lentament em redrego, defallit; recordó els mes humils i la sort d'ells, sentó el dol i l'angúnia deis mes vells, ploro la negra sort deis infantons, que mata llurs primeres illusions i emmetzina abans d'hora Ilur tendresa; protesto de l'esforg de les donzelles que s'esfullen morint com les poncelies d'un roser que es mustiga de tristesa; m'indigno i em revolto corferit, recullo de mos cants el mes sentit, i, abatut i lassat, estés damunt del Hit, m'adormo, somrient, esperancat de veure'ls l'endemá, a la Uum del sol, lliures com els ocells i sense dol, cantant en alta veu, tots al plegat, l'himne de redempció i de llibertat
Els segadors Segueu arran, companys de feina! Segueu arran, braus segadors! No deixeu l'eina tot regalant vostres suors! Amb pols segur i enginy salvatge la rossa valí aneu segant. No us atureu! Tingueu coratge! Brandeu la falg tot llampegant! Segueu, segueu el blat deis al tres! Sueu, sueu, que, per vosaltres, será ben car el pa que haureu! Sueu, sueu! Mireu, companys, batent les ales quin vol d'ocells refiladors que fuig de prop de les cigales per no sentir llur cant mandrós! Mireu, l'espai, com s'emboirina, i, el ventijol, com despentina l'extens sembrat, que es plany de set! Mireu, el sol, com va enlairant-se tot desplegant ses ales d'or! La rossa valí, balancejant-se, mostra amb orgull el seu tresor; i el cel, boirós, com ensunyant-se, sembla que mor. Amb les garbes feu garberes ben posades a fueres, tot se sent, fa poc, tan ras i net, el mateix que un campament;
que ha de dur-les a les eres, per a batre, una altra gent. Ais ocells espigolaires espargiu amb l'espantall. No els planyeu: ells son cantaires que no viuen del treball. Segueu arran, companys de feina! Segueu arran, braus segadors! No deixeu l'eina. tot regalant vostres suors! Ja heu arrasat la plana d'or. Amb quin delit heu treballat! De tant segar, fins s'han cansat la vostra falc, i el vostre cor. No heu perdonat a les roselles; no heu compadit a les formigues: sois les espigues s'han esgranat un xic per elles i pels ocells, que, amb cantarelles, han endolcit vostres fadigues. Ja els heu segats, els camps deis altres! Ja no hi ha res sino rostoll, La flor del pa no és per vosaltres! No us donaran ni un jac. de boíl! Segueu, segueu el pa deis altres! Sueu, sueu, que, per vosaltres, será ben car el pa que haureu! Sueu,sueu! -
73
Caní de llíbertaí (Cor de nois) Ocells que entre reixes llanceu vostres queixes mirant al cel blau: voleu deslliurats, com sospirs alats d'un gran cor esclau. Fugiu sense por de vostra presó, com flors voladores fendint, cantadores, l'espai. Voleu! Voleu i alegreus canteu, mes lliures que mai! II Ocells canconaires, estrelles cantaires per gloria del cel: amunt, que els infants, oint vostres cants, us vetllen amb zel. Fugiu sense por de vostra presó, cors xics amb aletes, fendint, com sagetes, l'espai. Voleu! Voleu i alegres canteu, mes lliures que mai!
74
-
L'ávía Quan el sol i els ocells, la dormida tenint ja finida, tot ho inunda de llum i cangons, la bona avia, com ells matinera, del mas la primera, va obrir els finestrons. Apartant sa mirada serena del cel en claror, tremolosa i el cor sense pena, en contempla la hisenda rosada; i, un cop neta sa cara arrugada, va partint-se la clenxa nevada, cortineta de pura blancor. II Mes neta i endregada que una monja, amb el seu parlar dolg tremoladís, l'ávia de la masia, entendridora, em transporta a aquells temps que jo era nin. En cadira mitjana está asseguda, posades les ulleres, tot cosint: repassa una panero curull de roba mes blanca que la neu que enjoia els cims. De tant en tant aixeca els ulls i mira per contar-me, modesta, els seus enginys: ella sap fer recuit i confitures delicia deis infants enllaminits. Seguidament m'explica les rondalles que deis avis passats ha recollit, i al bo de la conversa es posa a riure trobant massa innocent tot el que em diu. III Endrecant la roba blanca passa l'estona millor. Dintre cada calaix posa
una poma i un codony, i la seva calaixera omple la cambra d'olor. Tot endregant els calaixos torna a sos temps alegrois; i entendrint-se i enlairant-se fins al cel deis seus records, es sent jove, se sent noia, enjoiada d'illusions, i li apar que posa en ordre, com guiada per l'Amor, la seva roba de núvia, les seves gales millors. IV Quinze pollets orfes de mare, picotejant, fent la viu-viu, de sol a sol corren per l'era, on tot va en gran ara a l'estiu, Un mal estrany vingué a la lloea, quedant-se al ras assolellat morta de fred, encarcarada i amb el plomall esborrifat. L'ávia del mas, com fent costura (amb els seus néts per ajudants), cuida els pollets i els du a la joca, i amb son amor van fent-se grans. Quan fa mal temps els dona engranes de pa mullat o blat o mili, i els té tancats dins la cistella, ben a redós de tot perill.
Cercant herbes remeieres que guareixen de tot mal, la bona avia surt de casa i va amunt per l'alzinar.
Allí en cüü una faldada i es fa un ñus davantal. L'aroma que elles exhalen porta tanta sanitat, que, segons l'ávia s'explica, fins la priven de pecar. VI Les gallines ponedores escatainen al paller, i, amatent, la bona dona va i agafa el cistellet. Les gallines escatainen sense cloure gens el bec, i s'espolsen i estarrufen el plomall ardidament. La bona avia les amoixa perqué fugin del paller, i, amb cobdícia delicada, culi els ous que elles han fet. Amb molt compte que no es trenquin, va posant-los al cistell tot mirant-se, compassiva, els polis oríes de prop seu. VII Penja el perol en els clemástecs, revifa el foc amb els boscalls,
bufa el caliü fins a fer fiama..¡ ploren sos ulls i el cor li bat. Seu a l'escon un xic cansada; mira a la llar com puja el fum; i el temps així passa distreta fins que el perol arrenca el bull. El gos manyac, brandant la cua, allargassat a vora el foc, la guaita, atent, i espera, espera que tastará alió que es coa. I puja el fum. I l'ávia ho mira amb els ulls fits, com un infant. I el gos, que ho veu, mansoi ganyola, com comprenent que aixó li plau. VIII El sol, amb els oceils, se'n va a la posta cansat de tot el dia. L'ávia, aclucant els ulls entresunyada, com el trist gira-sol el cap inclina. Amb el cor pie d'amor i de íenolreses per tots aquels que estima, s'asseu en un recó, passa el rosari, i al misteri primer queda adormida. I, dormint dolgament, com una nena, somia que somia, retornant a l'edat que ella era noia i arrapant-se, entre somnis, a la vida.
Soí d'amor Sembla que vegi el sol, quan veig la mare! La llum que va apagar-se en morir el pare brilla avui en el cor i en els ulls d'ella, que viu vessant tendreses pels seus filis, guiant-los i apartant-los de perills amb tot i ser ja vella. Prop seu, quan m'acarona o reconvé, respectuós i humil, em sentó infant; i tots els meus anhels d'amor i bé floreixen en sos llavis, tremolant, amb el seu parlar dolc, que és mon encant. I l'escolto seguint-la amb la mirada, com a la llum del dia el gira-sol, 76-
mentre ella, com a mare enamorada, quan tinc l'ánima trista i emboirada, em torna l'alegria i el consol, deixant-me encoratjat per vencer el dol. Qui pogués enjoiar-la, triomfant, amb les flors d'una forta joventut, retornant-li, amb l'olor vivificant, la forga i la salut que, de tant estimar-nos, ha perdut, i eternitzar sa vida i son consol, fent sempre a vora seu de gira-sol! Tot i enyorant la llum del cor del pare, sembla que veig el sol, quan veig la mare!
Record de Carnaval Era una nit d'hivern, freda molt freda; nit de Carnaval; el vent jugava amb les íulles que peí fred totes marcides el mateix que els inf ants que al cel enlairen bombolles de sabó, amb gran innocencia perdudes illusions simbolitzant-ne. El cel endolat permaneixia, de boira un vel espés el món tapava; i semblava talment, que la Natura deis homes s'apiadés que, boigs semblant-ne per los vicis atrets, vers a la gota de l'abim infernal s'apressuraven cridant esbojarrats, esbroncs movent-ne anaven cap al ball, en grups de mascares. En mig de l'avalot, f ent gran cridória un j ove disfressat amb un ropatge de bandoler, anava molt de pressa a un saló per bailar, per fer gatzara. Tal j ove es deia Enric, qui sens consciéncia amb falsies i enganys, d'un hermós ángel, la candor virginal, sa esséncia pura com l'áspit de la flor va el vil robar-ne. Pobre dona, ai de mi! sens nord, perduda recorría el món, desconsolada, amb sa filia al cor, oh dissort fera! i renyida peí temps va aixoplugar-se a la porta d'él ball per desventura; fins né feia enternir, la trista mare vinguda per sofrir la cruel vergonya a causa d'aquell vil, que el món empara,
Sa filia tremolant de fred, pobreta, i a ses faldilles, ai, fort arrapada; Que no anem a dormir! — va preguntar-li — No ens faran caritat aqüestes mascares. Aital ser innocent ben ciar preveia que en nits de Carnaval ningú s'apiada. Quan s'está divertint, ningú es recorda de que ni hagi en el món qui en plor esclata
Estava pie el saló, i per ses portes com per boca d'infern, la gent vessava, l'orquestra ana tocant amb armonia mentre que tothom com f olí ballava, Per fi s'acabá el ball, cessá el bullici, a casa anaren uns, a la fonda altres. •—Conquesta jo só fet, quants cors ben prompte ploraran aquesta nit, molts esclamayen. La gent ana sortint, movent cridória suant amb gran fatic de tant bailar-ne i entremig d'aquells folls, d'aquell bullici, vestint de bandoler, 1'Enríc anava. La dona, allí al portal, quasi mig morta per la fam i fred estava encara; mes sa filia, en passar l'Enric, pobreta! innocent exclama: —Mira quin lladie.—
Ignasi IGLESIAS Poesia escrita peí nostre amic l'any 1890
-77
i—Joan Sirvent en una representació de la comedia "La Reina del Cor" 2.—Jaume Borras, caracteritzaí peí personatge que representa en "Les Garóes" Grup.—Una escena d'"Els Vells", en una representació, a Madrid de la traducció d'aquesta obra
Ignasí Iglesias Si algún dia hagués de fer epigraficament el resum de l'obra de l'Iglesias, el condensaría en aqüestes paraules: «Fou el poeta de la bondat», car ella és i ha estat sempre la seva inspiradora. Dubto que hi hagi un altre escriptor en el qual es fonguin i es compenetrin mes íntimament lliome i l'artista; I'un reflexa l'altre am'S tanta fidelitat, que la seva obra és la continuado, l'eflorescéncia de la seva vida, magnificada per l'Art i les seves meravelles. Aixó explica la impressió de sinceritat qtfe produeix tota ella i el perfum de pietat per les febleses humanes que l'embauma d'un cap a l'altre, com subtil emanació d'aquella altíssima bondat de cor que és fonamental en el poeta i el posa en íntima comunicació amb els grans dolors de la Vida. Jo la veig tota l'obra de l'Iglesias com brollánt dlrectament, en detall i en conjunt, d'aquesta bondat inesgoíable que porta en la seva ánima. Tota ella se'm presenta com una necessária reacció del conflicte entre el món exterior de lluites, odis i maleses que el volta, el seu món intern, tot amor 1 narmonies. No és la flor clorótica d'un diletantisme platónic, sois preo- ' cupat de ritmes i formules de bellesa artificiosa: és el crit vehement de protesta de qui sent llatzerada l'ánima pels prejudicis i convencions que entristeixen actualment la vida. Perqué l'Iglesias, com totes les naturaleses fortes, no s'acontenta amb assenyalar el mal i compadir ais qui el pateixen; plora amb ells, és veritat, pero i combatent per assolir l'ideal lluminós que porta dintre i que ha de donar-los algún jorn la joia de viure. L'admirable, el verament extraordinari, el que revela de manera clfsra i precisa la seva bondat, és que, amb tot i estar en el mes fort de la barre ja, mai l'apassionament de la lluita no li fa cometre una injusticia, mai un crit d'odi suri de la seva boca. I és que. el poeta no combat els
homes, sino les idees; no lluita per odi ais opressors, sino per pietat deis oprimits. Fins i tot la seva bondat enclou a tots en la mateixa trista commiseració, perqué sap que els mateixos prejudieis fan anguniós el viure d'uns i altres, perqué sap que el dolor engendra fatalment el dolor, i mentre hi hagi dominadors i domináis, no pot haver-hi pau i amor entre els homes, condició indispensable perqué la Vida es torni per a tots alegra. Un fet demostra, com res, aquesta serenitat, que no cal confondre amb la impassibilitat, perqué el poeta sent fondament el dolor huma, i bona prova n'és l'esperit de protesta contra el mateix que anima la seva obra. Al qui estudi'i una mica detinguáament el tfeatre de l'Iglesias, tot seguit el sorprendra aquest fet a qué aludeixo. Llegiu els seus drames, i en cap hi trobareu un sol personatge amb malesa ingénita, fonamental. El drama no brolla mai de les qualitats, bones o dolentes, innates en els personatges sino el conflicte entre les llurs individuáis idealitats o de les formules i convencions de l'ambient en qué viuen. Ais ulls del poeta, els homes no son ni bons ni dolents en sí: son el que els fa les influencies del medi que els volta, els atavismes que pesen damunt d'ells perpetuant, de manera quasi física, com si formes part material de llur naturalesa, la ideología de passades generacions que, si ha estat per ells element de vitalitaí, és en les vinents font eterna de dolor, perqué les impossibilita de realitzar integralment la fórmula ideal de llur existencia, l'acord de llurs actes socials a la llur concessió de la Vida. Per aixó els drames de l'Iglesias, fins aquells en els quals traspua el seu transitorí desencoratjament, per sentir-se llagat deis obstacles que troba en la lluita, deixen una impressió "consoladora. Hom entreveu, a vesllum de les tristeses que ens presenta, la possibilitat d'una vida tota llum i alegría, el dia que els homes puguin -
79
deslliurar-se deis prejudicis que els teñen apesarats, i els donen un semblant de malesa que no és en ells fonamental, sino conseqüéncia de l'organització antinatural en qué han de viure. Jo no vull analitzar-lo aquest optimisme. Si és una illusió, tant se val: realitat o aparencja, em sembla absolutament indispensable perqué l'home segueixi lluitant per la seva suprema felicitat collectiva, i aquesta lluita será sempre font eterna de joia per aquells que la sostinguin, encara que mai no hagin de veure llurs aspTracions realitzades. Precisament el secret de la felicitat individual está mes en el esíorc per a posseir, que en la descansada posició. Qui persegueix un ideal el viu mes intensament, mes plenament, que qui, una vegada assolit, disfruta de les seves conseqüéncies en la Téalitat. Remerciem, dones, el poeta que ens fa perseverar en la lluita reconfortant-nos amb anticipicacions i esperances del triomf definitiu. Molt mes si, com PIglesias, és la vida mateixa que extreu les encoratj adores visions de l'avenir que ens presenta. Aixó és el mes característic de l'obra del poeta. Essent tota ella una contraposició d'idees, gairebé mai les idees s'han manifestat en forma explícita, declamatoria; mai, absolutament mai, els seus drames agafen aire d'abstraccions. El conceptisme i el lirisme retóric n'estan completament exilats, i tots els personatges sempre toquen térra. Son els fets reals, els fets de la vida vulgar, observada amb meravellosa clarividencia del que eonstitueix el fons de la nostra naturalesa, i projectada després artísticament, en síntesi vigorosa, els quals desvetllen en nosaltres, per suggestió, les idees que l'autor ha volgut exposar-nos. El mes admirable és que, essent tots els personatges presos de la realitat, dient tan sois el que poden dir llurs equivalents en la vida, els drames de l'Iglesias es desenvolupen tots en un ambient de poesía que enamora. Aquesta percepció de l'element poétic en el mes vulgar, en el mes prosaic, per a la majoria, és potser la qualitat mes remarcable de l'Iglesias, i la que mereix mes incondicional lloanc,a. -Perqué la poesía, trobant-se per tot arreu, el mateix que dormen les cangons en l'arpa abandonada, pot dir-se que no está en les coses
en sí, sino en els ulls que la saben veure. L'abella de les flors mes humus, romanins i farigoles, n'extreu la mel, que assaborim després en sucosa bresca. L'Iglesias, de la realitat mes trivial, en recull la mel de refinada poesía, que ens ofereix en la seva obra. He dit refinada, i no me'n desdic. Ja sé que aquest qualificatiu sorprendrá a molts. «El poeta deis humils, el dramaturg que sois porta a l'Escena gent de fábrica o de pagés, un refinat!», dirán. Oh! Entenem-nos. Es que n'hi ha de dues menes, de refinament. Un d'objectiu, el qual consisteix en parlar de coses que per sí soles ja aboquen idees de gracia i de bellesa. Anomeneu el cel blau, la Venus de Milo, un cigne nedant magestuós entre lliris d'aigua i flors de lotus, i tothom cau en éxtasi. Oh, quin refinament! Mes, n'hi ha un altre de no tant assequible a totes les fortunes intellectuals; un altre que no está en la forma externa de les coses, sino en la seva esséncia i per a gaudir.del qual quasi fa menester tanta finesa de sentiment com la que és necessária per crear les esplendoroses obres d'art on treu magnífica florida. I aquest refinament subjectiu, aquest refinament que no s'adquireix amb l'educació, que és innat, que és com el perfum de les animes escollides i fa brollar flors de tot el que toca, l'Iglesias el posseeix com ningú entre nosaltres. L'exquisit sentiment de gairebé la totalitat deis drames que ha dut a l'escena, n'és la millor prova. Actualment no hi ha cap autor del modern teatre cátala que l'avantatgi en delicadesa, en íntima poesía, com tampoc se'n troba cap que sobrepugi la seva intensitat d'emoció, de forga dramática, coses que semblen haurien d'excloure's per antitétiques i que en ell es fonen i completen de manera meravellosa. La seva poesia no és d'aquella que té necessitat per semblar fonda i refinada, de recargolament de frases i subtileses de concepte, si no que brolla natural, senzilla i espontánia de les accions i sentiments deis personatges, mes que de llurs paraules. Aixó em sembla valdré quelcom mes que retreure a tort i a dret lliris, colltorgats i damiselles esllanguides. Joan D'AVINYO De «El poblé Cátala».
Eí poeta deis humíls Sabeu quina és la primera virtut de tota l'obra de l'Iglesias? Dones, és l'amor: és a dir, l'amor humanitari, el sentiment actiu de la germanor de tots els homes, i fins de 1'home amb les coses: és un posat d'home fort, enternit en la contemplació de la vida. Aixó ha traspuat sempre de les obres de l'Iglesias, fins d'aquelles que semblen inspirades en tesis ben contraríes a aquell sentiment, fins en la sátira mes amargant, fins en l'himne mes esboj arrat a l'individu triomfant; sempre en el fons de qualsevol d'aquestes coses ni ha una ánima fortament enternida, que tesi, sátira, himne o contemplació, tot ho resol en amor: totes les seves actituds es defineixen en el gest de l'home que abraca. I aixó es veu fins en la seva figura personal física; mireu-se'l: és un home alt que es corva per a abraejar els mes petits; és una cara ferrenya que sempre está a punt de plorar de bondat, de plányer a algú; perqué sempre hi ha algú per plányer. Encara que no senti quixar-se a ningú, va peí món dient: pobrets! pobrets!, i
está segur de qué a cada instant sentirá arrencar un plor retingut que la seva paraula pietosa deslliurará. Aquest és el misteri de l'atracció social que té l'Iglesias i el secret de la seva popularitat. No hi ha res mes popular que el dolor, i el qui el coneix ja té obertes les portes del cor del poblé, i qui el sap plányer ja se'l pot teñir per ben guanyat. Perqué el poblé té un gran instint per conéixer qui son els seus, i a la curta o a la llarga els tria bé. A l'Iglesias l'ha triat bé, tot de seguida que l'ha conegut; perqué el seu tresor de simpatia és tan abundant que ni un moment pot amagarlo, i a les quatre paraules que teniu amb ell o amb les seves obres, sabeu de seguida amb qui parleu; i mai mes us enganya. Per aixó de tots els poetes catalans ell és el mes popular: i aixó és justicia del poblé. I jo voldria que aquesta justicia fos cada dia mes eficac, mes activa, mes transcendental; que el poblé trobés en l'Iglesias el seu heroi complet. Joan MARAGALL
Inconscíenís Sempre que en una societat recreativa s'anuncia una íunció de teatre composta d'un drama i un fi de festa, sentireu a la majoria de socis fer desdenyosament aquesta o semblant exclamació: —Drama... Drama... Bé prou que en passem a casa, de drames! — I si l'obra anunciada, a mes de dramática, és d'aquelles que fan pensar, d'aquelles que, tot presentant-nos les asprors de la vida, ens ensenyen els camins vorejats de flors que ens guiaran ais cims de la idealitat i de l'amor, la protesta encara és mes forta, mes irónicament punyent, titllant ais organitzadors d'aquella sessió artística de pobres illusos que no comprenen el gust del públic. —Drama... drama... Bé prou que en passem a casa, de drames! — segueixen dient els amants de la gatzara grollera, enemics inconscients de l'ideal i de l'art, del mes noble i enlairador que pot oferir el poeta que sap plorar, tot protestant-ne, davant les penes d'altre, i quals penes floreixen formosament en el cor, assedegat de pau i de justicia. Tots els que, menyspreant l'art serios i educatiu, son devpts entusiastes d'espectacles embru-
tidors, sense una alta finalitat humana, convencuts de que en ells s'aconsolen de llurs malshumors i de llurs angúnes, ens fan l'efecte — i que ens perdonin la comparanza — d'aquells pobres alcoholitzats que, a copia de beure molt, creuen distreure's de les penes que els turmenten, sense pensar, desgraciáis, que si bé de moment, un cop enterbolida la rao, s'obliden de la realitat cruel que els volta, en canvi, seguiguit destrueixen llurs entranyes, atrofien llur cervell i, sense donar-se'n compte, fomenten llurs tribulacions i llurs angoixes doloroses. L'art veritable és tot el contrari deis espectacles que condemnem. L'obra del poeta generosament altruista és tota llum vital i resplendent, com el sol; llum que ens aclareix els camins de la vida, que ens desvetlla els sentiments adormits i ens enforteix per a la lluita am'o la ignorancia i la injusticia, tot presentant ais nostres ulls un nou horitzó enriolat, on la Poesia hí somriu triomfant, recollint realitzats en flors els somnis deis poetes generosos. Ignasi IGLESIAS (Article publicat a la revista «Germanor», 1905.)
La Pau Russos i japonesos alhora en qué escribim aqüestes ratiles, han signat la pau. Ja era hora! Pero, observeu que, al contrari de quan els exércits de les dues nacions litigants estaven en el fort de la guerra, avui gairebé ningú no es preocupa d'ells, minvant les simpaties que per un o altre sentien els estratégics casolans, com déiem en un deis nostres darrers números. Oh, sí! La Pau no sembla feta per ais Romes. La Pau, per a la majoria deis «humans», és un estat de quietisme propi deis esperits resignaos o deis pobres idealistes que, abstrets de la realitat infame que ens rodé ja, viuen somniosos, íarttasiant un món perfecte on l'Amor hi desponcella roses blanques sense mácula. La Pau, al revés de la Guerra, no provoca discussions acalorades, no enverina els sentiments ni dona motiu de treure enfora el fons maligne que tots, qui mes, qui menys, portem en el nostre ésser. No ens ofereix ocasió de Huir en el café, enardits per l'atmósfera caldejada que en ell es respira, la nostra oratoria béllica, ni d'accionar desaforadament fent contorsions, com
mals comediants de melodrama, tot comentant els episodis deis combats i les gestes deis generáis. La Pau és una cosa «mansa» (el seu nom ja ho expressa), que ens suavitza els sentits i modera els accionáis, asserenant-nos el pensament i «matant-nos» les energies i el vigor, deis quals, com a «homes», si volem ésser dignes d'aquest nom, hem de fer gala, per a diferenciar-nos de les bésties domesticades. No, amb prou feines se'n parla de la Pau! La humanitat, sorda ais clams i ais precs deis sembradors d'amor, va omplint el llibre de la historia de crims i iniquitats fraticides, satisfent així el seu orgull salvatge i posant través a l'obra del progrés ai de la redempció suprema. No; no sembla feta pels homes, la Pau! Els homes no aplaquen llurs rancunies per convicció o per proisme, sino per forga davant la «superioritat» de llur enemic. S'entreguen i es rendeixen amb la ira concentrada al cor i amb l'esperanga de poder fer, tard o d'horá, la revenja. I l'Amor, en tant, plora per nosaltres. Ignasi IGLESIAS
-
83