Ignasí Iglesias Sempre havem sentit — nosaltres, Sant Martí — la mes noble i la mes pura de les enveges per Sant Andreu, la ve'ina barriada que havia aportat un astre com l'Iglesias a la constellació literaria de Catalunya. Per aixó mateix, ara, experimentem amb Sant Andreu, la dolor profunda de la pérdua del gran dramaturg del poblé, del fill illustre del suburbi humil. Dintre ciutat mes d'una vegada ens havien dit — algú vagament desorienta t —: Es deis vostres barris l'Iglesias, oi? I nosaltres — tothora bravament amics de la veritat —, no gosávem concretar que l'Iglesias era nascut a Sant Andreu. Era que l'estimávem tant que el volíem també una mica nostre. Com si no no fos de nostre aquell gran c"5r vessant d'amor pels desheretats i pels humus! Com si no s'hagués donat sempre en eos i ánima a tots eis obrers de Catalunya! Com si no els hagués ofert tothora, la flor del seu esperit! (I permeti's que em valgui d'una imatge ben habitual en llavis de l'autor d'El cor del poblé). L'home que sap donar una tan bella estructura escénica a un problema social com el plantejat en Els vells, per forca ha de sentir un gran amor a la humanitat i per forca ha d'ésser un gran poeta. Ha estat per aquest humanisme i per aquesta poesia que l'Iglesias insufla a la seva obra cabdal, que l'árid problema que ni exposa arriba palpitant i atuidor, al cor de les multifruds. Els polítics d'esquerra, els sociólegs, el mateixos sindicáis obrers, no havien encertat mai una descripció tan real i torbadora del cas deis pobres vells, devinguts inválids peí treball, ais quals el patró no vol o no pot SQStenir i §1 legislador
no empara (1). lo
No solament era el seu teatre, era tota la seva vida la que era xopa d'aquest afecte cálid i comprensiu vers els obrers. La seva curta actuació política, els seus versos, els seus discursos, eren relligats entre si peí nexe cotnú deis seus sentiments de democracia. Com un enllumenat, com un apóstol, moltes vegades, el mestre havia exposat al cronista, l'altíssmi concepte que el poblé li mereixia. No era sois al cronista. Tot aquell que havia gaudit la companyia del gran desaparegut podria manifestar el mateix. —El poblé té en definitiva un tnstint certer i misterios per a destriar alió que li convé i alió que li és nociu — deia —: L'ánima conectiva de1 nostre poblé és delicadament sensible. El nostre poblé és, generalment, agrait i essencialment virtuós. Si sabéssiu quines proves me n'ha donat el poblé de la finor de la seva sensibilitat! Com ha sabut copsar la subtil i generosa intenció de determináis passatges de les meves obres!...— I el cronista escoltava la inflexió de fervor de les paraules del gran enamorat del poblé i veia la seva fac. com transfigurada per una llum espiritual, talment un apóstol. I el cronista es sentia encongit i corprés davant la grandesa de la bondat i de les conviccions del Mestre. I si no n'hagués de sofrir desmérit ais vostres ulls, els cronista us conf essaría que mentre el Mestre li parlava, ell mentalment feia determinades reserves en quant a les virtuts i la sensibilitat de l'ánima popular. Temia, és ciar, d'es-
(1) Avui, la llei de Retirs Obrers, ofereix un irrisori, un migradíssim ajut al vell de seixantacinc anys. Tan irrisori és, que sois es pot admetre com un tanteig inicial, (Aixó era escrit en octubre deU9S8), - 146
Nens de les escoles de Sant Andreu, aficionáis al teatre... cap any no obliden a l'andreuenc Ü'lustre,
Enric Lluelles, voltat d'infants, després d'haver parlat davant la tomba del poeta del Poblé.
tar escoltant, no l'experimentat, sino el poeta, l'home bo per excelléncia. I s'esdevé la mort de l'Iglesias. I confirmo amb els meus ulls, bategant d'emoció, com tot un poblé expressa la seva adoració al dramaturg que acaba de finar. Quin dol, amics! Quin acte mes grandiós el de l'enterrament! Es dina que tota Catalunya, anguniosa, flectada de genolls ha volgut dir adéu per sempre al féretre que tanca les despulles del seu enyorat fill predilecte! Quina llic.0! No vull dir pas per mi, que si bé feia aquelles reserves mentáis, frissava tot jo perqué l'Iglesias no s'equivoqués. Quina llicó per
tants intel-lectuals empírics que no \olen descendir a pouar la seva ot>ra en les inesgotables fondáries del sentiment popular. No estimen el poblé i el poblé, fatalment, els correspondrá. —Teníeu rao, Iglesias. El nostre poblé és agraít i té la sensibilitat afinada que déieu. Ha demostrat teñir «rtnstint certer i misterios» que li atribuiu i us ha correspost amb una manifestado de sentiment tan gran, com gran era l'amor que vos li portáveu —. Així m'he dit i repetit incessantment, per mi tot sol, davant l'espontaneitat de l'imponent homenatge que tot el poblé tributa, el Sijous passat, al seu cadáver. Miquel GVINART
Ignasi Iglesias en el seu Hit de mort, dibuix del natural, per Joan Matamala Flotats -147
La darrera ílusíó de l'Ignasí L'Ignasi Iglesias ens ha deixat! L'home bo, el cantor deis herois humus, el dramaturg del poblé, ha traspassat el llindar tenebrós de l'incqnegut. Ha marxat precisament quan la seva obra esdevenia pletórica de vida, rica en matissos, vibrant d'emotivitat. La innombrable corrua de filis espirituals que ha deixat damunt la térra, ploren, desconsoláis, la mort del Mestre. Ignasi Iglesias ha marxat d'aquest món de la mateixa manera com hi havia viscut: calladament, humilment, silenciosament. A darrera hora la seva ir/íelligéncia s'obscurí, talment com si no volgués donar-se compte de la transcendencia del seu traspás... Pero el poblé, aquest poblé que ell tant estimava, l'acompanyá, en la mort, com l'havia seguit en vida: fet un sol cor, urf sol sentiment, un sol crit polifónic de dolor i angúnia. I, tanmateix, Ignasi Iglesias no ha marxat amb la dolga serenor del que ha vist realitzades les mes íntinies cobejanees espirituals. L'home bo, el poeta humil, el dramaturg excellent, el que havia donat el millor de l'existéncia en benefici del seu poblé, no ha pogut veure convertit en realitat el somni mes vehement de la seva vida. Ignasi Iglesias havia escrit una obra en vers, on la seva fantasia s'havia esplaiat forjant un món d'idealitat i de bellesa: «La Baldufa d'Or». L'entusiasme de l'Iglesias per aquesta obra era enorme. Hi tenia una confianga cega, i desitjava
veure-la plasmada en l'escena. Ell mateix havia dit mantés vegades: «—Deixeu-me veure bailar una sola vegada la meva «Baldufa d'or» i després enterreu-m'hi a sota!...» El Mestre ha mort, i «La Baldufa d'or» resta encara per estrenar!... Qui en té la culpa? El públie? Els empresaris?... Un i altres, potser!... El primer per deixadesa, per indiferencia, per oblit... Els segons per gasiveria, per desagraiment vers aquell qui els havia proporcionat tants guanys. Ara, mort el Mestre, es parla repetidament, amb insistencia, de la próxima estrena de «La Baldufa d'or». Ara, uns i altres, voldran gaudir de l'obra: els empresaris, perqué veuen un pou de diners en perspectiva; el públie, ávid d'emocions, per a passar uns moments inoblidables. Nosaltres, fidels seguidors de la paraula del Mestre, protestem que es fac:i l'obra i truquem, en aquest sentit, la consciéncia deis bons ciutadans. Ara, «La Baldufa d'or» no deu estrenarse. L'Ignasi Iglesias no pogué fruir de la seva estrena i ell s'ho mereixia tot! Aquesta obra, sense estrenar, deu publicar-se íntegrament, i els cabals recaptats han d'anar a augmentar els que hom destina per a erigir un monument al poeta deis humils! D'aquesta manera, sense estridencia, f arem una obra positiva i pagarem, en part, la nostra falta de no haver sabut donar realització a la darrera illusió de l'Ignasi Iglesias. J. POVILL I
'
avia El sol, amb els ocells, se'n va a la posta,. dient adéu al día, L'ávia, aclucant els ulls, entresunyada» com el trist girassol el cap inclinaAmb el cor pie d'amor i de tendieses per tots aquells que estima, s'asséu en un recó, passa el rosari, i al misten primer queda adormida. /, dormint dolgament, com ana nena, somia que somia, retomant a l'edat que ella era noia, i arrapant-se, entre somnis, a la vida.
IGNASI IGLESIASDibuix de la portada del recordatori repartit en el Ir. Aniversari de la mort d'ígnasi Iglesias, dibuix de Josep Llimona. En altra página d'aquest recordatori s'hi insería una reprodúcelo d'un autógraí de la poesía "L'ávia" de l'illustre traspassat
L'eníerramení del poeía Perqué era humil, colgueu-lo endins de térra, que no vegi mai mes la llum del sol. ¿Qué hi fa que el eos es torni una desf erra si el seu esperit ja alcat el vol? Perqué era bo, colgueu-lo endins de térra que el solc del temps lt passi per damunt. La humanitat ja se n'ha omplert la gerra de la mal ancestral d'aquest difunt. Perqué era sant, colgueu-lo endins de térra, que la térra potser se n'omplirá i tindran cor de sant el pía i la serra i nostra térra devindrá un altar. Era un rebel, colgueu-lo endins de térra, perqué germini la seva llavor, i així la térra, amb fortitud de ferie, tindrá ira de Déu Nostre Senyor. Ja l'heu colgat? Dones és buida la caixa. Només hi resta un grapadet de pols. Eli s'esvaí amb la llum de l'hora baixa que semblava talment son esguard dolc,. El que heu colgat no és res. No era pas ell. Eli ha restat en l'espai amb nosaltres. Peí cántic dolg apreciem l'ocell i el seu cant no era d'ell: el dava ais altres. Ja l'heu colgat? Dones, la térra s'abranda perqué el seu esperit no es pot colgar i espurneja i brilleja a banda i banda. Quina foguera que s'aixecara! Oh, poeta immortal! Sota la cendra encara vius enees i bategant i ens enterneixes amb la teva veu tendrá i ens entusiasmes amb la veu vibrant. Oh poeta immortal! En ta mortalla estrenyies al cor tots els nostres anhels i al teu damunt passa la nit i calla per a tombar-hi tots els seus estéis. Salvador PEBARNAU
'lío-
A la morí del gran dramaiurg Ignasí Iglesias El cor del poblé plora inconsolable perqué la mort li ha pres el seu cantaire afable per sempre mes. Les cordes de la cítara trencades ja no tindran cap mes so dolg, i aquella veu de tempestes i ventades restará muda sota de la pols. La mare eterna li ha obert els bragos engelosida de sentí el seu cant; mentre els folls segadors de la Mort — ai las!—• obelen l'etern «segueu arran!». I s'ha esgranat l'espiga mes alta damunt del camp desolat. La mort ve de traidor i besa la gaita i deixa el cor parat. ¿Qué hi fa que al brag hom porti la bandera i sigui el cap ae brot? La mort no deixa res enrera; son pas feréstec s'ho emmena tot. Esfondra totes les coses sen demanar-nos-en consentiment, i — avara — amaga el eos sota les Uoses per a besar-lo eternamenfc. Pero la Mort sois pot occir amb sa besada forta el que és nascut per a restar ací. La vida feta art no se l'emporta. Ignasi Iglesias ha mort i no és mort. Deixa la seva vida el marbre i bronze i llum i or en la seva obra fornida. El eos del geni cau sens que s'emmeni i la Mort alga el nom del geni el fruit que ens ha donat fins a l'eternitat. El cor del poblé plora inconsolable perqué la mort li ha pres el seu cantaire afable
per sempre mes. I ens sentim amb la lira estremida davant la garba del segador cruel. Se'ns ha fos un estel dintre la vida pro, en la immortalitat, hi ha un nou estel. Salvador PERARNAU - 181
Davant del cadáver Els que jic n'han vist gaires de cadávers, tot anant a véüre el eos del que ha estat víctima d'una feridura, pensen en quelcom horrible, en una cara de boca estrafeta, d'ulls sortint de les órbites, amb una cara de ganyota víctorhuguesa, que hom =reveu molt temps després, així que tanca els ulls, en el fons insondable de la fosca... Jo n'he vist tants de morts, de eos present, de pares, filis, germans, amics de 1'ánima, que tinc en el record tota mena de visions macabres. Mes mai no havia vist un cadáver, una fac. morta com la de l'Ignasi. En entrar a la cambra mortuoria, he cregut veure una estatua jacent, policromada, d'un sepulcre bizantí, en la qual l'escultor hagués volgut eternitzar la bondat, la serenor, en el somni tranquil d'una consciéncia pura. Anant JEixant la mirada en la fac. de l'Iglesias, en la barba punxaguda, en el ñas corréete, en el front llis d'arrugues, en la má dreta detallada estrenyent damunt del pit la representado deis seus amors, m'anava apareixent una tela del Greco, un personatge de «L'enterrament del Comte d'Orgaz».
1S2
-
I, fiant-m'hi mes, em semblava que sota aquella pell afinada, encara hi havia un foc circulant que li donava vida. Jo no he vist res igual a la vida del cadáver de l'Iglesias! Era, a primeres hores del matí d'ahir, mes que un cadáver, Una imatge miraculosa, una aparenga de la mort. Com si 1'ánima s'hi hagués emperesida, recant-li l'anar-se'n d'aquell eos — eos i ánima que feren l'Ignasi Iglesias — l'amic, ara mes jove, mes viu, mes bell que suara, quan l'any passat vaig veure'l, una tarda, a la torre de Vallvidrera, abrigant-se deis primers freds amb una gran manta... I és que la mort, a voltes, alleugerint la córpora d'una malura que fuig quan ella ve, en passar ratlla ais anys, en treu a la víctima. I així, a l'Iglesias: mes que un home d'anys, cadáver, semblava ahir, una criatura quan fina, potser i tot, rosada... Es, potser, la gran ánima de nen que ha tingut sempre l'Iglesias?
Ferran AGULLO I VIDAL
Cavaííer de ía má damuní el cor... La mort us ha endolcit, oh mestre! Quina finor mes pura ha adquirit la vostra fag! Esgrogueiment de vori vell; blancor impoluta de gessamí la barba patriarcal; l'esguard amb brillantor de dolors vives fulgint com guspireig d'estel malenconiós entremig de les parpelles mortes; la má reposant damunt l'arqueta mirífica del vostre cor enees, enees com una brasa sense flama que serva sota les cendres fredes d'una vida apagada, el caliu de l'amor ardorós que fou 1'estel d'orient que va emmenar-vos en la blavor visionaria de les bondats supremes a l'establia deis desposseits. Tota la vostra vida ha estat sembrada d'adoracions, tota la vostra grandesa ha pervingut de la vostra humilitat; heu parlat ais infants com un home i ais homes com un infant. Oh, cavaller de ia má damunt el cor! Cavallef de la má franciscana que beneia i amoixava en vida els sofrents i els dissortats! Apostólica má que la mort ha santif icat amb la blancor i el perf um de les flors blanques, que, en l'adéu de ''es vostres adoracions, beneida siguis! Els vells la sen-
ten com un clap de sol damunt la testa gebrada, les noies com reguera lluminosa que estremeix llur esperit amb l'afany de la maternitat fruitosa que perpetul la raga. Abella d'Or del nostre poblé; ea cloure els ulls a la llum han finit els teus neguits, pero les teves bondats han deixat rastre. L'estel fugisser ha imprés en la blavor de la vida infinita l'esgranall diamantí de les pureses que apropen a Déu els homes! Poeta de l'amor!, cantaire de la pietat, la gracia del teu cor ha fruitat en el car del poblé. Tu has estat el mes fort deis homes perqué no has deixat mai la senzillesa deis infants... Per aixó el poblé, amorós, amb el pit eneongit i amb els ulls amarats de llágrimes, ferit peí teu trasfants... Per aixó el poblé, amorós, amb el pit enpás, pero insuflat de la teva bonesa, mormola en veure pass'ar el teu cadáver ': Pare nostre, que estau en el cel...\ Enrió LLUELLES
-
158
Erem en una cambra propera a la del moribond. Tots sentíem que la mort s'atansava. L'amic doctor Cervera eixí, adolorit, i digué: «Tot ha lint!» Entrárem a veure el mort. Ignasi Iglesias, aquell cor gran i bondades, ja no bategava; aquell esperit fort i valent, ja no existia. Quedava d'ell la corpora mortal, la materia; materia fugissera que encara servava la imatge del poeta. Un altre amic ens va dir: «Preneu el llapis i feu-ne el retrat.» —Ho faré, vaig respondre. Ignasi Iglesias dormia el seu son etern; tenia cara d'apóstol. Anava a complir la paraula donada. Ai las! No vaig poder. Hi havia massa emoció en la meva ánima; excessiva tremolor en el meu cor, perqué els ulls arrabassessin, per a traslladar-la al paper, aquella fesomia endolcida i ennoblida per la mort! Em reiordava massa aquella fac vivent: plena de voluntat i de febre, que coneixia de tants anys! I no vaig sentirme amb forces per a «retratar» aquell mort que era tan viu en el meu esperit. «Deixeu que els morts enterrin els seus morts», diu l'Escriptura. Jo vull veure, ara i sempre, l'Ignasi Iglesias viu. Joaquim BIOSCA
154 -
Visi贸 de la mort i enterrament d'Ignasi Iglesias, per Ricard Opisso Publicat a L'EsquelIa
Ingenuííal í Fe Í5'aqui peques hores ni el consol ens restará de contemplar les despulles de l'Ignasi Iglesias. La llei inexorable ens el prendrá. Es dolorós veure'l i no poder-lo escoltar. Mes dolorós será, pero, ni poder-nos inclinar, devotament, davant el seu cadáver. La mort de l'Ignasi Iglesias ha estat una revelació, ha estat una resposta. Amb la mort de l'Iglesias hem vist revelat que el poblé l'estimava encara mes del que tothom creía, hem pogut constatar que el poblé no oblida. Pero quan hom ha vist, a l'interior d'una mateixa cambra mortuoria, ferits peí mateix dolor, un creient i un ateu, el burgés i l'obrer, els homes feixucs sota el pes deis anys i aquells que tot just son brots d'home; quan hom ha vist aixó, no es pot estar de preguntar-se: quin era el poder de l'Ignasi Iglesias? Feia desaparéxier les distancies, apaivagava els odis, grácies al seu «•-1»nt, només? No. El talent no hauria bastat. Calia, a mes a mes, que lignasi Iglesias f os un gran ingenu i un home de fe inestroncable. I aqüestes seves virtuts: la ingenuítat i la fe, l'Iglesias les posseia. Es per aquesta rao que els senzills de cor l'entenien.
156-
No, Ignasi Iglesias no tenia rss a veüre amb els químics de la literatura. Eli no tenia la pruija de rodejar-se d'una selecció. L'Iglesias volia que dintre la selecció hi capiguessin tots els homes. Potser — de tant en tant, només — li dolia no ésser maliciós, no posseir la facultad d'adoptar un posat mofeta davant les coses que a ell directament no Tafectaven. N'hi ña tants que consideren «demodées» aqüestes actituds! Sortosament, mai no li va doldre prou per decidir-lo a canviar. El desengany venia, i la nuvolada gairebé ni es formava: l'Ignasi Iglesias seguia escoltant a tothom, amb eis ulls molt oberts, disposat a deixar-se enganyar altra vegada. Mes d'un cop havia sentit dir: l'Iglesias és un infant. Eren moltes les qualitats que posseia l'Ignasi Iglesias, pero aquesta la del seu esperit d'infant, ho és per damunt de totes. Només els que pecaran amb innocencia tindran un tron a tots els cors.
J. NAVARRO COSTABELLA
Ignasí Iglesias í eís ínfants Una de les notes mes emocionants i tenares durant el darrer tribut que el poblé va retre al cadáver del que fou en vida cantaire excels de la humilitat i del dolor, fou la desfilada deis infants... Quina unció la d'aquelles criatures, desconeixedores encara de les amargors de la vida, del bé i del mal... Els infants solen veure amb horror 1'esfJectacle de la mort. Per quin secret encís, dones, davant el cadáver de l'apóstol resplendeixen ses carones innocents amb expressió beatífica? ¿"Per qué, plens de recolliment, llurs esguards embadalits, incomprensius davant el torbador espectacle del desolador misteri, fulgien amorosos, humitejats de llágrimes? ¿Per qué els mes menuts imploraven a llurs acompanyants que els alcessin a brac per tal de contemplar el rostre del finat? ¿Per qué besaven la mortalla i passaven per entre la corma compungits i silenciosos com uns homenets conscients de la interna dolor que experimentava el poblé en considerar la pérdua de l'home bo, géneros i humil que li havia consagrat la vida tota, fins el darrer batee del cor?
...Qué llegien en l'estática placidesa del eos gelat, en la serena i dolca expressió de la fac immóbil, en el tendré repós de les parpelles closes? Veien en ell un sant?... Oh visions purés de la infantesa!... Ningú com els infants sap penetrar el misteri de l'amor... La mort mateixa va ésser amorosa amb l'home que va viure de l'amor i per a l'amor! Hom diria que va passar per ell com un oratge suau que gelá el roser sense esfullar les roses... Roses de pietat, de bonhomia, de consol per ais dissortats; perfum inexhaurible d'honestedat i d'honradesa... La mort serena santifica el poeta; els infants que tant havia estimat, santificaven la seva mort com un cor d'ángels amb la caneó puríssima de llurs cors tendres; s'embriagaven amb un delicies perfum d'amor... Per aixó passaven com una volior de papallones blanques per entre la corrua deis visitants, compungits i silenciosos, plens de recolliment i humitejats els ulls de llágrimes.
Enric LLUELLES
-J57
A unes dones que ploraven en l'eníerrameni d'Ignasí Iglesias Filies de Jerusalem, no em ploreu a mi, mes ploreu per a vosaltres i per ais vostres filis. S. Lluc, 38 Dones del poblé, dones de la térra catalana. Dones que ploráreu en l'enterrament d'Ignasi Iglesias. Mai no podrem oblidar-vos. Fóreu, aque1 dia, una aleñada trágica accentuant, subrallant la tragedia de la ciutat Ploráreu la mort d'Ignasi Iglesias, que era el Fill de la ciutat — el poeta civil •—, i n'era el Pare, i n'era l'Esperit. Sense Eli la ciutat s'ha quedat fosca, sumida en la tenebra. Eli era l'amor, la pietat, la bondat, la dolcesa suau. Eli us estimava i vivia per a vosaltres, que sou poblé, com fio era Eli. I posa en el poblé sang del seu cor i ales de la seva ánima. I el poblé el pagava amb amor i amb devoció. I el seguia arreu com a un apóstol. I el seu front resplendia com el deis apóstols. Quan el vegérem mort — i el véiem entre ilágrimes — digué algú de nosaltres: —Sembla un Crist! I ho era un Crist. Un Crist amb el cor comblat de tendresa, de pietat, d'amor; un Crist que predicava la bondat com a máxima intel-ligéncia; un Crist que estimava els infants, els vells, els tristos, els pobres, els abandonáis. Dones del poblé, filies de la térra catalana, que pioráveu al seu pas, quan nosaltres el por-
151-
távem a pes de bracos al vostre encontré. Dones que us agenolláveu com al pas d'un sant. Dones que teníeu el pit rebentat de sanglots i els ulls plens de llgrimes que, a la claror deis ciris, brillaven com estrelles. Dones que ofrenáveu les vostres flors de núsón les flors de la carn vostra, perqué el veiessin via. Dones que enlairáveu els vostres filis, que per darrera vegada. Dones que ens acompanyáreu en el seguici sagrat i trágic, pels carrers humus i honrats del suburbi, sota les llums de les estrelles que, com en una nova nit de Nadal, semblaven assenyalar-nos el camí. Dones que besáreu la má d'Ignasi Iglesias — la má santa que havia creat al seu entorn el bé i la bellesa —, i la patináreu de Ilágrimes. Dones que al pas d'Ell us sentíreu totes mares, perdudes i abandonades. Penseu, per a consol vostre, que no és mort. Penseu que els homes com ell no poden morir. Penseu que ha ressuscitat en el cor vostre, que ja és un sagrat cor, per aquest fet, des d'aquest instant. Recordeu-lo sempre, a totes ñores. No hi fa res que el vostre record l'entelin les Ilágrimes: les Ilágrimes del record teñen dolcesa d'aurora. Feu que el seu record sigui sempre viu en les vostres llars. Ensenyeu els vostres filis a estimar-lo. I sereu bene'ídes per tots els homes de bona voluntat. Huís CAPDEVIhA
En la mort d'Ignasi IgleSias, els personatges representatius de les seves obres cabdals expressen llur dolor per la pĂŠrdua del Mestre Publicat a L'Esquella
(Dibuix de Ricard Opisso).:
L'úlíím camí La gent a peu acompánya encara, després del comiat del dol, la carrossa mortuoria. Son gent humil: dependents, treballadors de vestit blau i espardenyes. Son els seus, que no el deixen. S'agafen al cotxe, com si volguessin donar-li la má per acompanyar-lo en el camí misterios. La claror del capvespre torna lívides les coses i els rostres. Avanga la multitud en silenci per la via del suburbi. Fabriques a banda i banda, després casetes baixes, amb botigues senzilles, uns camps, altra vegada fabriques... Segueix avangant la comitiva. Uns minyons, per les voreres, fan tancar les portes, altres deturen camions, carros, tramvies... A mitja veu, amb un prec dolc, sense imposicions... Tanqueu, que portem l'Iglesias!... I, sense soroll, les portes es clouen, la gent a les voreres, els caps deis homes es descobreixen mentre les dones ploren... El seguici segueix endavant... Diríeu que és una munió de revoltats imposant una vaga. Sota el cel lívid, ratat per la teranyina deis fils deis tramvies, passa com una ventada sorda de rebellió. Al fons, damunt del cel sangonent de la posta, la silueta dura i trágica de Monjuic... Un home, un company, se'ns atansa:
*
»
•
•
-
—Volem ciris, doneu-nos ciris per acompanyar-lo. No sabem pas d'on surten, pero, a poc, la multitud té ciris. En totes les mans, tremola una flameta que és com un esperit sacsejat peí plor. Ja és nit. El eos d'Iglesias torna a pesar dol-, gament en els bragos deis que lestimaven. Una cadena d'homes agafats del brag avansa carrer enllá obrint pas amb el pit. Les llums fan com un rosari a banda i banda de carrer. Es sent plorar unes dones, mentre els homes abscondeixen la fag rera la gorra. Hi ha una quietud tan fonda que esgarrifa. Només es sent el trepig sord i acompassat. Diríeu que és una nit de Divendres Sant i que passa 1'enterrament de Jesús.
Ara, ja l'hem deixat rera la llosa i en la pau d'un silenci que és tremolor de records. S'han apagat els ciris que l'acompanyaren fins la porta del mes enllá. Pero en el cel s'enenen els estéis com els ciris que li mostren el camí infinit i l'acompanyen a la immortalitat. Arribrosi CARRION
A Ignasí Iglesias després del seu sepelí Passaran els anys: noves primaveras vindran amb llurs flors i llurs cants d'ocells; bufaran nous vents; de nou les : enderes tapará l'hivern amb sos olancs mantells. Passaran els anys: a l'areny, roñada redirá mots teus de mari perfum; la cabana humil que et donava entrada, fent esment de tu s'omplirá de Llum. Passaran els anys: l'alta xemeneia amb fumós tragat ton nom escriurá; felig o en dissort, aquell qui en tu veia son cavaller ardil, et beneirá.
Passen els anys, pero ni els petits ni els grans deixen d'ofrenar ramells de flors al dramaturg inmorta 1
Passaran mes anys: les magnes frisances del món tot just nat aniran creixent; el codi d'amor, reblert d'esperances, que has deixat adés, guiará el jovent. Ton cor, sempre obert, ha abrandat un poblé que tos bells dictáis servará gelós. Tu el volies gran, tu el sables noble: gran i noble ets tu, i ho sereu tais dos! E. GVANYAVSNTS 20 octubre 1928.
El senííí relígíós d'Ignasí Iglesias Aquests dies, amb motiu del traspás d'Ignasi Iglesias —• ja enyoradíssim — s'han dit moltes coses equivocares a l'entorn del qué ell pensava en materia religiosa. Els uns diuen que si era ateu; Is al tres que si era indiferent; molts pocs pero encerten que tenia un sentit pregonament religiós de la vida. El que passava era que l'Ignasi Iglesias només parlava d'aquest tema amb els mes íntims, car, temperament hipersensible, comprenia que aqüestes qüestions son les que separen mes els ñomes, de vegades per sempre. Tractant de tot aixó amb Ramón Vilaró, un deis amics mes entranyables que ha tingut l'autor d'«Els Vells», ens deia que aquest era cristiá de socarrel, d'una manera vehementíssima, com és molt natural que fos així en un home que tenia un «cor tan gran que no li cabia al pit». Ell, pero no s'avenia amb la doctrina católica. Sempre se n'havia considerat deslligat, ene que amb tot respecte, propi de la seva exquisida delicadesa espiritual.
Tot Catalunya es prepara per retre un homenatge, o un seguit d'homenatges a la memoria d'Ignasi Iglesias. Tothom ni vol ésser a cantar les excelléncies i les virtuts de l'Home que s'ha mort... Els empresaris que mai no han pensat en posar en escena cap obra de l'Iglesias, sembla que organitzen una «tournée-homenatge», que no será res mes que un romiatge de cínics i de poquesvergonyes... Cal evitar tot el que no sigui noble i honrós. Iglesias no veia dretes ni esquerres, perqué la seva enorme capacitat amorosa el posava per damunt de tota mena de fites: estimava cors i res mes. Nosaltres no sabem expressar altra cosa sino que Déu tingui en la seva Gloria aquesta ánima tan sencera, tan bona, que sabe espargir arreu de la nostra térra els perfums millors que pugui exhalar la tendresa humana! Tomas ROIG I LLOP
Ignasí Igesías Germá de tots demana la mortalla i amb l'esguard ens vol dir l'adéu darrer, l'amor de tot el poblé Pembolcalla... se se'nt olor de térra i de llorer... Apaga els ulls en Pesblaimada testa i clou els llavis per no dir res mes. Mor enyorant la mes bonica festa; l'estol deis filis que al seu redós crides. Estimava i cantava amb eis senzills, joies i dols eis comparti amb nosaltres.
162 -
si en vida no el besaren els seuo filis el ploren, quan és mort, els filis deis altres, L'havem acompanyat al gran repós, humtiejat de llágrimes el rostre, mai mes al nostre atangará el seu eos, pero el se uesperit és dintie nostre. Salvador ESTREM I FA 11 d'octubre del
La casa de l'Ignasí Iglesias Pero, en iniciar les subscripcions populars per a commemorar en marbres, bronzes o pedrés el nom d'Ignasi Iglesias, cal pensar en qué la perpetu'itat estigui a to amb l'esséncia de l'obra del Mestre. Ignasi Iglesias no és una figura decorativa que pugui anar de qualsevol manera, dalt d'un munt de pedra com el diputat que ha aconseguit una carretera o un pont, pagant els altres; Ignasi Iglesias no és un tipus com el del banquer, anomenat filantrópic, el qual, amb els guanys d'una usura fértil, ofrena unes escoles per tal de qué el tinguin per home de bé i pugui enganyar millor els pagesos; Ignasi Iglesias no és un un poetet d'aquests que es llegeien en la intimitat i que no teñen altre valor que les imatges intellectualistes i gongorines; Ignasi Iglesias no és el tipus de l'home que va a les Festes Majors, que protegeíx la Creu Roja ballant al Ritz, o que fa discursos per dir a cada moment que és un home honrat... Ignasi Iglesias és un símbol pur, és una gloria de debo, és una bandera oberta i una teiera fumejant i ardent... Ignasi Iglesias és una gloria feta de carn i ossos; de sang i de llágrimes; d'amor i de pietat; de tendresa infinita i de cordialitat extrema... Ignasi Iglesias és un fet viu d'aquesta Catalunya nostra i nosaltres no podem consentir que, a una gloria com la de l'Ignasi Iglesias, se la tracti amb la mateixa paritat que a la d'un cap de presidencia de banquet o a una figureta de pessebre de les forces vives. Ignasi Iglesias no es mereix monument. Mereix quelcom mes. Ignasi Iglesias dalt d'un monument, repenjat amb una pilastra com un d'aquests soldats que es fa retratar per primera vegada, seria una cosa tan llastimosa i tan grotesca que ens avergonyiria. Volem per a Ignasi Iglesias quelcom mes que una pedra memorable que pot obtenir qualsevol; volem que l'homenatge de la perdurado no sigui una obra eixuta de passió i de vida sino que volem que el fet que hagi de commemorar Ignasi
Iglesias sigui obra del poblé i aquest pugui, en acostar-s'hi, sentir-hi la palpitació del poeta. I per aixó no hi ha res millor que fer «La casa de l'Ignasi Iglesias, on hi hagi un Museu Ignasi Iglesias i una Biblioteca Ignasi Iglesias... Gent de Sant Andreu! Vosaltres sabeu millor que ningú com us estimava Ignasi Iglesias; vosaltres sabeu l'amor que sentia per ais vostres filis i les vostres mares; vosaltres sabeu quina tendresa sentia per a tots els andreuencs que l'anaven a veure... Dones, bé: a vosaltres us toca fer l'obra. Jo no sé a hores d'ara, de qui és propietat la casa on va néxier Ignasi Iglesias. Compreu-la! Feu-ho per subscripció popular. Compreu aquella caseta petita i demaneu ais familiars de l'Ignasi Iglesias que us diguin com era la cambra del poeta quan va néixer. Reconstruiula. Feu que la llar del Mestre sigui reconstruida com el dia que va néxier; com el temps que va viure-hi. Feu una reconstrucció de la casa del Mestre; poseu a les altres plantes un Museu deis records del Mestre: les seves cartes, la seva taula, el seu tinter, el seu capell... Tot alió que us porti encara l'alé de qui tant us va estimar... I després demaneu a la vídua, que plorará per sempre la mort de l'home bo, que us doni els llibres del Mestre per a fer-ne en el cor de Sant Andreu, en aquella llar convertida en «Museu Ignasi Iglesias», una biblioteca del poblé... I allá doneu-hi exposicions; féu-ne com un santuari laic de totes les vostres obres de forja i de pinzell... I així com París manté en aquella romántica Place des Vosgues» una «Casa Víctor Hugo», mantenint vosaltres «La casa de l'Ignasi Iglesias» a Sant Andreu. Será honra vostra i un grao amor per a ell. Aixó, que té una vida espiritual superior a un monument, es el que es mereix Ignasi Iglesias si es pogués fer. Frúncese MADRID - 163
El darrer acle En la diada leí Llibre de l'any passat, un home alt, vestit de negre, d'ulls brillants i bondadosos, de barba que ja talanquera va, entra en una llibrerias de bon matí, duent un infant agafat per la má. En éssei dins la llibreria, l'home adquirí un llibre i el posa a mans de l'infant. I sortiren tots dos altra vegada a la via pública, i s'encaminaren lentament cap a casa seva. En la mirada de l'home i en la de l'infant Huía una mateixa alegría interior. Pero aquell vespre l'home va caure abatut per un cop brutal ce la malaltia. Perdé els sentits, i ja no els torna a recobrar. Al cap de tres dies, era mort. Dins La casa mortuoria l'infant del llibre plorava desconsolat. Prou que heu endevinat qui era aquell home. Era Ignasi Iglesias. L'infant era un nebot seu. Hem fet aquest breu relat per a mostrar la valúa simbólica d'aquell darrer acte de la vida del gran desaparegut. Un llibre a mans d'un infant. I un llibre triat per arribar a l'énima infantil, dins la qual es forma el futur crutadá. Un instint profund, com d pressentiment del misteri de la mort i de la vida, guia Ignasi Iglesias en el seu darrer acte. Posar un llibre en mans d'un infant és projectar la cultura i l'espehrit del poblé en la direcció del futur. I heu-vos ací com en el darrer acte de la vida d'Ignasi Iglesias ni ha tota l'espontánia filosofía de la seva otra. Iglesias era un home que vela les coses presents en funció de llur fecunditat, de llur acció futura. Era aixi un auténtic futuristarista. El seu esguard, materialment abaixat cap a térra per inundar de pietat humana les tristeses del món, era espiritualment dirigit cap ais dies que han de venir, cap ais temps nous que espera la multitud dolorosa. I heu-vos ací també que el darrer acte d'Ignasi Iglesias és una llicó per a tots els que que164
-
dem. Eli, duent un infant agafat pe:~ la má i posant un llibre a la má d'aquest infant, ens ensenya el doble amor a l'infant i al llibre. ¿Voleu, amics, un millor tribut a la memoria d'Ignasi Iglesias que aquest record personal que nosaltres portem clavat a ránima?Ija plena vida corporal del poeta, encara dura algunes hores després d'haver visitat la llibreria acompanyat de l'infant. Pero el seu darrer acte de significació espiritual fou aquella visita a la botiga de Hitares, i fou especialment el fet de comprar un llibre per a oferir-lo al petit nebot. Podríem dir que aquell acte de la vida d'Ignasi Iglesias fou el seu testament moral. Un acte que és alhora un bell gest, un símbol, i una llic.0. Damunt la tomba de l'amic que ens deixá ara fa un any, nosaltres ni posem aquesta postrera anécdota d'un infant i un llibre. I l'aécdota senzilla ens apar tota plena de setit i de virtut. A ROVIRA I VIRGILI
Model original de) bust d'Ignasi Iglesias que hi ha en la tomba del Mestre al cemenuri de Sant Andreu Aquesta escultura es obra de Borreíl Nicolau
IGNASI IGLESIAS Ignasi Iglesias tenia el convenciment que el nostre poblé és agrados que els seus Primers Homes siguin virtuosos i plens de seny i de bondat. M'ho havia dit cada vegada que tinguí la jola de parlar amb ell. Es aquest un deis aspectes interessants d'aquest home que acaba de deixar-nos. Instintivament, tenia, potser, totes les febleses que ens han repartit amb una meravellosa equitat entre tots els homes; pero ni havia en Ignasi Iglesias un gran guardia de les seves actituds exteriors. Podía haver-hi en el fons del seu pensament la tempesta mes terrible; la seva barba d'apóstol no tremolava, els seus ulls no deixa-
ven l'habitual dolcesa, les seves paraules queien de la boca amb la suavitat de flors caient sobre catifes. Alguna vegada, potser, la barba tremola; ais ulls puja el garbuix irat interior; les paraules es trencaven com vidres en la boca... Potser si... Pero de quina manera devia reptar-se ell mateix després! Ignasi Iglesias, segons ell volia que el veiessin, era un home que havia resolt tots els problemes amb la prodigiosa — si no eíicac. — solució del sentiment. MILLAS-RAURELL
A IGNASI IGLESIAS Parla! Tu pots parlar del món amb Déu! La teva veu comptava entre les purés. A dintre el parlar teu l'Etern hi escoltará les seves criatures. T'hem seguit per bo, per ciar, perqué plorares amb els nostres neguits i els nostres dols. Digues-li-ho a Déu! Quan ens deixares, ens deixares molt sois.
Ens aconhorta que Déu, en arribar, haurá vist la mortalla que va posar el poblé al teu eos de francisca. I et tindrá a vora seu, foguera encesa, feta d'un gran amor i un gran anhel. Será per tu que els homes aprendían ia bonesa i que en el llene que et drapa s'hi enganxará Ramón V1NYES
EN LA MORT DE L'IGNASI Home de cor que caus, treballador incansable, humil entre els humus, germá d'altres germans, a la regió del bé suprem de l'inefable. et sabem un heroi altiu entre els mes grans. Joan MALAGRIDA -
168
Ignasi Iglesias a través deis seus amícs ínííms Parlar amta els companys d'Ignasi Iglesias, ta, amb la forga d'aquelles obres que, les mes amb aquells hornes que encara el senten viu en de les vegades, els permetia de veure aprovades el cor llur, hom veu l'illustre autor d'«El Cor del per les multituds llurs maneres de procedir, nopoblé» a través d'ells i ádhuc formant part d'ells blement eseollides per l'autor de drames i comemateixos. El Nasi, com ells l'anomenen, no ha dies, perqué fossin admirades; perqué abrandespas marxat per sempre; escoltant-los hom el sin mes cors amb el foc sagrat de l'amor i enarsap allunyat, com en els anys 1905, 1907..., pero dissin els esperits rebels davant les injustícies encara viu, encara els ofereix aquell esclat llu- socials del moment historie que vivien. A traminós per la manera propia d'interpretar la na- vés d'aquesta conversa de seguida hi veureu la turalesa, la mateixa realitat de cada instant, imatge bellament tallada d'aquell vailet que d'acord amb aquella ánima d'artista tot bondat ais 11 anys havia vingut de Lleida a Barcelona, del gran cor que era a consciéncia l'home un d'amagat de tothom, per tal de seguir de ben xic infant — potser perqué li fou negat de veure aprop Francesc Pi i Margall. Vegeu la historia la seva llar curulla de rialles i plors de la mai- d'aquest fet: nada ell conserva tota la vida aquella impulsi—«Quan l'Ignasi Iglesias tenia onze anys, el vitat, aquella visió idealifzada de les coses, aque- seu pare fou traslladat a Lleida per ocupar el lla vibració d'entusiasme que caracteritza els carree de Director del Dipósit de Maquines de petits — que aboca la seva deu d'amor en el si dita estació. de les seves obres encomanant a d'altres, així, Ja installats a la capital del Segre, els pares el propi abrandament. Parlar amb aquells com- van disposar que el seu fill Ignasi curses el batpanys seus de «L'avangada» és parlar amb ell xillerat a l'Institut d'aquella Ciutat. mateix, veure'l aprop, sentir el contacte de la Ais quatre anys de residir a Lleida la familia seva má allargada lleialment, sense reserves, Iglesias, la Companyia de F. C. del Nord trastantost per amanyagar les vostres espatlles o la lladá novament al pare de l'Ignasi a Sant Anvostra testa, aprovant amb un gest espontani dreu en qualitat de Cap del Dipósit de Maquines millor de com no podria fer verbalment, aquell d'aquesta estació. acte de justicia, aquella bona obra adés realitzaCom que a l'Ignasi li faltava un curs per da; tantost aixecada amenagadorament, acom- acabar el batxillerat, varen deixar-lo a Lleida, panyant una expressió de dolor, de descontenta- sota la custodia d'un maquinista de certa edat ment per aquell acte gens corréete del qual ha amic d'ells, que estimava l'estudiant — igual hagut coneixenga.. La veu de l'home huma en- que la seva muller — igual com si es tractés d'un cara vibra en els llavis d'aquells companys seus fill propi. D'aquesta manera es separa per un en les ñores primeres de la seva carrera i com- temps deis pares residint a Lleida. panys, encara, a l'hora de la mort; companys, Ara bé: com que malgrat la seva jovenesa ja amics, l'ánima deis quals havia desvetllat en la comengava a desvetllar-se dintre seu l'amor a seva jovenesa amb les seves aspiracions d'artis- les idees de l'apóstol del federalisme en Fran1(6 -
cese Pi i Margaíl, en ássabentar-se per ia premsa que aquest gran home estaña a Barcelona en un viatge de propaganda, per tal de veure'l i sentir-lo, amb l'excusa de visitar els seus pares a Sant Andreu, va demanar permís ais seus custodis; permís que, no cal dir, li fou concedit de seguida. Com que la visita ais seus pares no era veritat, demaneu els treballs, en ésser al tren, perqué cap empleat de la Companyia no el veiés, puix que tot el coneixien prou; i els tráfecs pe.r amagar-se en passar per l'estació de Sant Andreu! Tres dies estigué a Barcelona anant darrera el seu ídol en tots els actes en qué Pi i Margall va prendre part. Després, com si no hagués passat res, s'entorná a Lleida, i fins passats alguns anys, els seus familiars i els seus custodis no varen saber-ne res d'aquella calaverada, o criaturada, del qui mes tard havia d'ésser l'autor d'«Els Vells». Tot escoltant els amics d'Ignasi Iglesias, hom s'explica fácilment la importancia del gest lent i la joia fresca, candorosa, que transpuen les seves produccions; i aquella forga interna que és transformada poc a poc en esclats de pietat que només les llágrimes poden testimoniar; en identificacions amb l'esperit d'aquell qui va provocar-Íes, després d'haver-les vessat pels fets mateixos que la naturalesa havia posat davant els seus ulls. D'aquesta joia i d'aquesta compassió própies del seu esperit bondades en trobem reflexes en aquests moments de la seva vida: —«Un vespre el llorejat poeta esta va al «Casinet» de Sant Andreu assegut, com de costum, entre una colla d'obrers amics seus. En aquells moments entra un noiet amb els diaris de la nit. L'Iglesias va demanar-li «La Veu», sense dir-li «de Catalunya». El petit venedor de diaris digué: —No la tinc! L'Iglesias, rápid, li replica: —I, dones; com crides sense «veu»?». Li agradava molt explicar coses, ens diuen els amics, i un d'aquests narra: —«Un dia em contá: El meu quadret «Lladres» ha destorbat un robatori. En una societat de Barcelona es representava dit quadret. En
ésser al final de l'obra, com tothom qui l'ha vist ho sap, en Blasi crida: «Lladres!... Lladres!... En aquell mateix moment un home travessá la sala del café de la societat, esveradíssün. El porter, veient-lo, va pensar: «Qué li deu passar a aquest home!...» Quan el Director de la Companyia anava a trasmudar-se, trobá la roba del «camerino» en desordre i el rellotge a térra. Llavors va comprendre que en sentir els crits de «Lladres» a l'escenari, el lladregot (com és natural) creientse descobert... carnes ajudeu-me a fugir.» Un altre amic ens ofereix, tambe un altre moment: «Era a l'any 1900 — comenta -— un dia de feina al migdia. Els obrers i obreres del «Vapor del fil» — avui ca l'Alsina, (Fabra i Coats). Peí carrer gran passávem amb l'Iglesias. Eli era molt alt i prim. Les noies comengaren de mirar-se'l i es posaren a riure i a dir: —Mira que és alt! Quina fatxa! — i tot rient varen fugir. Nosaltres sabíem prou bé com era susceptible el Nasi, i amb la facilitat que s'enfadava; no obstant pero aquell dia no s'enfadá. Estranyats li várem dir: —Es estrany amb el teu geni que no hagis contestat a aqüestes noies. I ell va respondre: —Pobres noies! Des de les 6 del matí fins a les 7 del vespre están tancades dins d'una quadra. Qué han de fer quan surten? Esplaiar-se i burlar-se de la primera cosa que els faci riure. I aquesta cosa, avui, he estat jo.» De seguida seguirán: «Una vegada que l'Iglesias va anar a una ciutat de Catalunya per a rebre un homenatge, des que baixá del tren fins que torna a prendre'l per tornar a Barcelona, dugué al seu costat un individu que no el deixá en cap acte, ni gairebé per anar a dormir. L'Iglesias no gosava preguntar qui era, perqué veia que tothom el coneixia; creia que s'havia oblidat del nom de l'acompanyant perfidiós, i que potser era algún element important de la població. Finalment es desféu la incógnita, en anar el nostre poeta a pujar al vagó. L'home, allargant la má, va dir-li: —Heu tingut el gust de conéixer l'home mes - 167
savi dei món. Dé tant que ho sóc em íaig fástic ciamava ía seva presencia i demanava que para mi mateiXí» les. Ell va fer-ho. I de quina manera! Mes d'una Llavors rajaran noticies de totes les époques. hora va parlar! Mai li he sentit un discurs tan llarg! Comengá dient ais oients que eren injusUn altre prendrá la paraulaj també, per dir: «—Eli «referint^se a l'Iglesias — sempre ens tos amb aquells actors, obrers com els altres, i demanava que el portéssim a veure les famílies seguí amb una apologia de l'art i exalgá la bondatj la comprensió i la justicia... i no sé quantes mes dissortadeSi Un dia jo vaíg durólo a casa d'ün company, i coses mes. El públie queda suggestionat i amb en aquella llar Tegérem l'esposa alitada, una fi- tot i ésser les quatre de la matinada, quan va lia tuberculosa i ell, l'home, el pare, pobre obrer, acabar, tothom seguí aplaudint amb tant o mes d'entusiasme que en caure el teló. Els actors, acabat de despedir. En sortint el Nasi esta va f ora de si; no podia amb llágrimes ais ulls, l'abragaven, i tlesprés fer res per resoldre la situació; i estava indig- van acompanyar-nos a la Sagrera.» nadíssim per la injusticia que representava l'aEn aixó de la justicia en té de molt diverticomiadament d'aquell home... i plorava; el Nasi, des, dirá un altre, i potser enlloc com en les sesplorava! veient la seva impotencia davant la sions en qué els denunciáis anaven a satisfer les constitució social en qué vivia.» corresponents multes a Casa la Vila. Ell sempre Llavors intervindrá un altre: hi era, perqué ultra permetre-li conéixer mes a —Era molt justicier, el Nasi, res no podia fons molta gent, sempre hi espigolava quelcom enutjar-lo tant com veure que es feia un tort per les seves obres. a algú. D'aixó, indubtablement, en nasqueren En aquesta época s'escaigué que un dia deles se ves obres tan valentes. nunciaren un vellet, resident pels voltants del Us explicaran, de seguida, una anécdota en Turó de la Peira, perqué Uangava escombrarles una temporada de teatre que organitzá una Com- al carrer. Aquesta denuncia era feta acusant al panyia actuant en el local on avui ni ha instal- bon home de reincident. lat el «Cine Triomí». El dia que aquest vellet es va presentar a «En la primera nit que representava aquesta Casa de la Vila, el Nasi li pregunta: companyia es veia, de bon comengament, un fra—I dones, per qué ho feu aixó de Hangar escás rotund. Pero el Nasi ho va canviar tot. combraries al carrer sabent que está prohibit? En el programa d'aquesta primera nit de la —Oh! — replica el bon home — és que teñim temporada hi figuraven algunes obres castellarao de fer-ho. Com que l'escombriaire no passa nes i en el fina] hi havia anunciada «Flor Taf^ peí nostre carrer. daña». —L'escombriaire no passa? Secretan! ApunLes primeres obres foren rebudes amb xiulets ti: multa a l'Ajuntament! a dojo; els actors es desconcertaren i llavors no Els assistents quedaren bocabadats. El Secrecal dir que les xiulades foren imponents. tari no es decidía a escriure, i el Nasi, veientL'Iglesias i jo várem veure que alió acabaria ho, insta: malament i aprofitárem l'avinentesa d'escoltar —Sí; senyor, sí! Multa a l'Ajuntament perunes sardanes d'una audició que es donava al qué no fa passar l'escombriaire peí carrer on pare. Després, pero, a l'hora de comengar l'oviu aquest home. Ell té tota la rao. On voleu que bra d'ell estávem de retorn. les llenci si no? Voleu que se n'empleniTa casa No sabíem pas com aniria malgrat haver dirigit els assaigs ell mateix. Pero la seva ener- fins que la porquería li'n tregui? El vellet marxá satisfet sense pagar res. Llagía era quelcom imposant, en aixó del teatre, i vors els empleats intentaren fer comprendre al en aixecar-se el teló, la persuassió de les seves paraules havia animat els actors. Poca estona Nasi alió que ells creien just: després de comengar «Flor tardana» el silenci —Pero... está prohibit!... regnava a la sala i tot seguit comengaren les —Está prohibit!... També hauria d'estar prorialles i enllá i la representado acaba amb uns hibit de fer perdre els j ornáis a un pobre home aplaudiments frenétics, el públie, dempeus, re- que no té cap culpa! Vosaltres li hauríeu co168
-
brat, encara, ía multa injusta; jo li abonaría el jornal que se li ha fet perdre.» —La bona fama de qué estava investit l'Ignasi Iglesias — no cal dir-ho! — f eia que la gent humil acudís a demanar favors com mai s'haurien atrevit amb altres. En aquesta mateixa época es posaren uns arbitris sobre l'«explotació deis pianos de maneta». Els que vivien d'aquesta «industria» no trigaren gaire a demanar a l'Iglesias la protecció. I ell, generosament, extengué una serie de permisos exempts de pagament. No trobava gens a to cobrar una part deis diners que aquelles pobres persones es guanyaven rondant d'ací i d'allá arrossegant el tipie instrument amb el qual aconseguien els mitjans — ben minses, per cert! — deis quals vivien. I aquesta pobra gent, agra'ida, respectava el representant popular en el si de l'Ajuntament com si es tractés del rei mes bo per ells. No era estrany que ben sovint es veiés el «pianista» que, en adonar-se de la presencia de l'Iglesias, es treia la gorra i esperava, amb ansia, la salutació corresponent. Pero la cosa mes xocant que li succeí amb aquests «músics» fou la de nit de Nadal de l'any... «Estávem a casa seva escrivint una obra. Ell anava passejant-se per Phabitació tot dictant mentre nosaltres escrivíem i anava apilant cigars a mig fumar com era el seu costum. Trucaren. La seva mare ana a obrir i uns moments després el cridava: —Nasi! Demanen per tu. —Qui és? —No no sé. Es una velleta que insisteix en veure't. —Que passi. Efectivament; entra una velleta amb una velleta amb una má sota el davantal. Tel seu posat es veia ben ciar que portava alguna cosa. El Nasi li pregunta: —Bé! Qué us porta bona dona? —Nosaltres... sap... som d'aquells que toquem el piano de maneta i... com que vosté... li agraim molt i hem pensat que li agradaría que li paguéssim d'alguna manera i... — descobrint alió que duia amagat sota el davantal allargá un pollastre de ploma lluent i cresta roja com una brasa de foc — li portem aquest pollastre. La pobra dona havia estat qui sap l'estona per expressar-se, pero li costa mes, encara, de dir el nou oferiment davant el refús del Nasi.
—Agraeixo la vostra voluntat, — li digué ell — pero jo no puc acceptar-vos pas aquest pollastre. Aixó representa uns estalvis del vostre menjar, un sacrifi molt gran, digué, que demostra el vostre agra'iment; jo us en resto molt re-i conegut; pero entorneu-vos-el a casa i mengeu-vos-el vosaltres. —Oh!... — prosseguí la dona mes confosa — nosaltres... llavors... si no vol aquest pollastre ja acceptará unes quantes figues... a casa tenim una figuera... En aquella época no érem pas al temps de les figues, pero a la pobra dona no se li acudí altre oferiment millor. Al Nasi amb el neguit d'escriure Pobra alió el posara de malhumor i amb un d'aquells bruses impulsos seus imperios digué: —No m'agraden les figues! Jo vaig intervenir: —Home, no veus la bona intenció, acceptaris quelcom, altrament el pollastre no els fará profit i dubtaran deis teus bons sentiments... La dona, en una mena d'inspiració, llavors oferi una «serenata» a base de «música» de piano de maneta. Al Nasi aquesta mena de música no li agradava gens, pero davant la meva intervenció i per tal de treure's aquella dona que en mal moment havia vingut a visitar-lo, acceptá. La dona sortí satisfeta i jo cree que ádhuc rejovenida. Quan ella fou fora, el Nasi em reprengué: —Son capacos de fer-ho de seguida aquests bene'its del piano, aixó de la «serenata». —Bé, home! Pero considera la satisf acció que els donarás i amb la facilitat que pots acontentar-los. Escolta un parell d'«obres» i surts a regraciar-los l'«obsequi» i ells se n'aniran contents com un jínjol. El Nasi es dona per convencut amb el meu raonament. Feia ben poc d'aixó que acabo de dir quan soná la «música» promesa. —Ho veus? Ja t'ho he dit que serien capacos de venir a molestar-nos de seguida! —Deixa'ls, home! No saps la satisfácelo que sentirán quan tu els diguis que t'ha agradat, pero que es retirin que tu ja estás satisfet. Dues o tres «obres» tocaren la bona gent i quan el Nasi sortí a acomiadar-los jo cree que van augmentar uns quants quilos! Si varen estar-ne de. satisfets!. Prosseguírem la nostra tasca i aquella nit l'aprofitárem de debo. Si en aquest sentit l'Iglesias era noble i rec-• 169
te, ñó deíxava pás d'ésser-ho quan es presenta veu els casos oposats. Si deixeu seguir el curs de la conversa no trigaran pas a demostrar-vos-ho illustrant amb anécdotes, també, tal veritat. Us recordaran, per exemple, el cas d'una carnissera que intenta descarregar-se d'una multa dient: —Miri, senyor Iglesias, aixó no está gens bé. Haurieu de teñir en compte que és una noieta qui ha fet aixó. —Com, no éreu vos? —No, senyor; era la meva filia que no s'havia adonat d'un tros de carn que s'havia enganxat sota la balanca. —Posin una altra multa a la senyora. —I ara! Qué he fet jo, pobra de mi? —La multa és perqué no netejaven les balances, altrarnent hauria vist la carn i l'hauria treta. —La meva nena és molt petita i... -—Quants anys té la vostra nena? —Deu anys, o una edat així... —Una altra multa a la senyora. —Pero... ...Així tindrá cura d'ensenyar millor la seva filia. Si ara aprén de robar, qué fará quan sigui gran? I la dona hagué de pagar mes que si no hagués fet cap reclamació.» «En altra ocasió — seguirá un altre — el propietari d'una finca volia que, de llavors endavant, se li paguessin els lloguers a l'avancada i, a mes a mes, un augment de tres pessetes. Els llogaters pagaven, ja, 12 pessetes, lloguer molt crescut en aquella época a la barriada. No calgué sino comunicar el cas a l'Iglesias i restar resolt de seguida a favor de l'estadant. El procurador tingué d'abaixar el to de la veu... i les exigéncies. Per aixó els pobres, els treballadors, la gent honrada s'estimaven i encara estimen tant a Ignasi Iglesias.» «En aquell temps, també, prossegueix un altre — els ve'ins de Tactual carrer de Cuba volgueren celebrar una festa de carrer. La Comissió organitaadora, buscant totes les possibilitats de reduir despeses decidí visitar l'Iglesias perqué els eximís deis arbitris corresponents. Un membre d'aquesta Comissió es persona a casa l'Iglesias per a demanar el favor. Encara em sembla que el veig: duia un gosset al brac dret i sense J70-
demostrar gota de cultura i sense deixar el gos per res, com si tingues por que li prenguessin o bé que en fes alguna de les seves, entra al despatx del meu amic. —Qué desitgeu? El gos, en sentir la veu del Nasi, comengá a bordar. L'home tingué penes i treballs per aconseguir que calles, pero per fi li féu cíoure la boca. L'escena exaspera l'Iglesias: aquell gos u~rdant en bragos d'un home inculte, no sé quina imatge suscita en la imaginació seva. Quan l'home exposá que el motiu de la seva visita era per demanar Texempció del pagament per un divertiment, només digué: —Es impossible! , L'home insistí un xic, la qual cosa acaba de impacientar l'Iglesias qui, aleshores, un xic fora de si, va treure-se'l del davant: —No us no faré, aixó, per mes que demaneu i insistiu, pero si sou tan pobres teniu,—va treure's moneda per Timport del permís, i les dona al visitant — pero marxeu d'aquí vos i el gos. Almenys que no segueixi veient-vos, em fareu favor. L'home acceptá i sortí.» Correspon a aquest cicle, també, el fet la relació del qual us fará altre company de l'Iglesias: «Era el 1909, durant els dies de la setmana trágica, quan es presenta a La Sagrera un grup de soldats disposats a bombardejar Sant Andreu. L'Iglesias ana a entrevistar-se de seguida amb el cap de les forces per tal d'evitar un dia de dol al poblé. El Cap militar imposava que es desfessin les barricades. Ignasi Iglesias que alesíiores era tinent d'alcalde, ana a trobar En Granader que comanava els revolucionaris i aquest es negá a donar les ordresoportunes ais subleváis. No cal insistir per demostrar que l'Iglesias ana i torna de La Sagrera amb una angoixa aclaparadora. Procura demostrar que no trobava el Cap deis sublevats i així passaren hores i mes hores. Finalment les tropes es dirigiren cap a Sant Andreu i feien posar les pedrés de les barricades al lloc d'on havien estat tretes, pels transeünts. L'Iglesias havia pogut convencer al cap de les forces militars que tothom s'havia retirat i que la gent de la barriada no era culpable per ésser castigada amb el bombardeig.» «El comengament d'aquestes relacions, dirá
üñ aítre, encara origina eí que ara sentireu: L'Ignasi Iglesias pertanyia &T'C N. R., el qual el presenta regidor de l'Ajuntament. Hom desconeix, pero, el procés i val la pena de contarl-o. La iniciativa de fer-lo candidat regidor va partir de Rovira i Virgili. En assabentar-se l'Iglesias del seu nomenament, hi hagué un daltabaix. Posseit d'una gran indignado — car l'Iglesias quan s'exaltava era un home imposant — protestava i deia que no en volia ésser de cap de les maneres. —Sé que vos en teniu la culpa — digué a Rovira i Virgili —. Jo em creia que éreu un bon amic meu i que m'estimáveu!... Prou l'illustre historiador s'escarrassava a dir-li totes aquelles coses que son de protocol en cassos semblants quan es tracta de convencer els que es troben en aquell cas. Pero com que la indignació de l'Iglesias era sincera, no hi havia manera de convéncer-lo. Unicament es va decantar en dir-li Rovira i Virgili que havia d'anar a l'Ajuntament perqué ell i ningú mes que ell era l'indicat per a treballar en favor deis humus i els desvalguts. I així ho féu. La se va tasca a l'Ajuntament és recordada per tothom com un exemple d'honradesa, d'austeritat i d'amor ais desvalguts. Algún altre afegirá: «Essent a la Comisisó de Cultura de l'Ajunment de Barcelona, amb motiu de celebrar-se uns Jocs Floráis a Valencia fou delegat per representar-hi l'Ajuntament barceloní. No cal dir amb quina satisfácelo ell s'encaminá cap a Valencia. Per cert que aquest viatge li proporciona l'avinentesa de fer coneixenga amb Teodor Llórente qui, joiós de poder hostatjar Ignasi Iglesias, el tingué convidat. Tornant de Valencia, Ignasi Iglesias rendí comptes de tot alio que havia gastat amb motiu de la representació que li fou confiada. A l'Ajuntament no li acceptaven perqué deien que alio que restava era ben bé seu. No ho entengué pas així l'Iglesias i vulguis o no vulguis hagueren de reintegrar a la Caixa del Municipi el sobrant del seu viatge i estada a Valencia.» I així, d'anécdotes d'aquesta época us en fornirien tot un llibre els seus amics. Passant a parlar del teatre, encara en dirien moltes mes. Sempre s'hi veu, en elles, la fidelitat a la naturalesa. El seu credo artístic, tal com hem
llegit en una de Íes sevss caries, no era d'aítfé que escollir moments de la realitat i adaptarlos a l'expressio d'aquelles idees que s'havia proposat comunicar ais altres. El seu teatre, dones, es essencialment realista. En les representacions d'autors estrangers també curava de tota mena de detalls perqué els efectes fossin ben concretats. Arran d'aixó els amics recorden, entre altres, cassos com els següents: «Tothom sap que en la seva joventut Ignasi Iglesias havia estat un gran aficionat a representar drames i comedies. Ell fou el primer que representa «Espectres», d'Ibsen, a Catalunya. La representació va teñir lloc ai vell teatre Olimpo, del carrer de Mercaders. La representaren una colla d'amics de l'autor de «La llar apagada, entre els quals, Jaume Brossa i Roca Copü'Ií. S3 paper de «Regina» el iéu Elvira Fremont que gairebé era una criatura. Pere Coromines va donar la conferencia que precedí la representació. Ignasi Iglesias, per a representar amb tota propietat el paper d'«Osvald», i teñir ais ulls del públie tot l'acpecte d'un fill del nord d'Europa, va tenyir-se la barba i els cabells amb purpurina. No cal dir que després de la representació va anar una colla de dies, malgrat els seus esforcos, amb el cabell a mig tenyir.» «En altra época Jaume Borras declina encarregar-se de la representació de VAvi Jacob deis «Els Emigrants», quan s'estrenaren a Terrassa. Llavors Ignasi Iglesias s'encarregá de tal paper. Aleshores en lloc de tenyir-se els cabells com en la representació d'«Espectres», s'afaitá la barba i el blgoti, per a millor caracteritzar el seu paper. Com es veu, Ignasi Iglesias sabia sacrificar el seu aspecte exterior, quan convenia, cosa que no saben fer pas tots els autors dramátics.» Com a Director també tenia cura que els actors que representaven sota la seva direcció atenguessin tots els detalls, per insignificants que fossin. Un amic ens parla, en aquests moments, de l'actuació d'Ignasi Iglesias quan s'iniciá el Teatre Cátala Líric Cátala. «Ell era Pánima; no parava mai. Per cert que hom augurava un gran éxit a l'obra «Les Caramelles» que ell oferia. I, no obstant, aquesta obra fracassá a causa d'una escena que després ell mateix corregí. L'obra havia agradat, pero a -
171
íes acabañes un obrer, per gelosia matava ia se- teló. Passa un minut en pie silenci. L'Iglesias, va promesa i els efectes foren desastrosos. Ja en amb un rellotge a les mans, anava dirigint entre el fracás amb aquesta obra, ell deia ais seus com- bastidors: panys: —Bé, home! Aixó no arreglaré de segui—Silenci. Ja us avisaré quan hágiu de coda. Ara estic passant una crisi de «neurastenia» mengar. Pasteu color... mireu el paisatge... el i no és gens estrany que m'hagi succeüt aixó!... quadre... pinteu... Pero no serví per a res l'arranjament. Al primer minut en seguí un altre tan silent Llavors es proposá la representació de «L'a- i un altre encara. Una veu del públic s'oí: —Que fem «pantomima» ? legria que passa» de Santiago Rossinyol. El paUn murmuri féu callar l'atrevit. El silenci llasso d'aquesta obra l'Iglesias va encomanar-lo s'allargá mes. Tothom restava espectant. Finalal seu cunyat Joaquim Vinyas, dient-li: Vull que representis aquesta obra com mai ment, passats cinc minuts, l'Iglesias digué: ningú la representará. —Comenceu! Poques escenes després els aplaudiments exEls assaigs foren un suplici per Tactor Vinyas, puix que l'Iglesias extrema la seva atenció pressaven l'estat d'entusiasme que abrandava en la creació del personatge — un pallasso filó- els assistents.» soí — i en moltes ocasions maltractá el seu cuDesprés de la bondat, la bellesa era alió que nyat davant deis altres actors. En Vinyas plora captivava de debo a l'Iglesias i, en alguna ocasió, i en diverses ocasions es negá a prosseguir l'es- per la seva espontaneitat havia arribat a situatóSI de l'obra. Pero l'Iglesias s'havia proposat cions enutjoses. Una d'aquestes s'escaigué el dia que en Vinyas tingues un éxit i... de l'estrena d'«El Cor del Poblé». Ens en par...El dia de l'estrena de «L'alegria que passa» lará el dibuixant Joan Llopart, qui va provoel públic li dona la rao: Joaquim Viñas repre- car-la: senta un pallasso d'aquesta obra d'una faisó tan «Jo llavors era dibuixant de «L'Esquella» i bona que el públic reclama la seva presencia per feia bastant el que em donava la gana. Com que tal de rendir a ell sol una imponent ovació. Des- sabia l'estrena d'«El Cor del poblé» vaig dedicar prés en Vinas abragá l'Iglesias, confessant-li: la primera pgina a l'Iglesias. Vaig dibuixar una —Has tingut un éxit; sense tu, jo no hauria magnífica caricatura (hom pot veure-la en un representat aquest «paper» amb tant d'encert. altre indret d'aquest llibre, la caricatura a qué Perdono totes les molésties que m'has causat; es refereix el senyor Llopart) i vaig demanar a n'En López que em retornes 1'original. Vaig poestic content i tot que les hagis ocasionat». Un cas parió, segueix un altre, és el cas suc- sar-lo en un marc i vaig esperar el dia de l'escért a Vilanova i La Geltrú, si tenim en compte trena de la nova obra de l'Iglesias. Tothom sap l'afany d'aconseguir l'éxit d'un actor que estés l'éxit d'«El Cor del Poblé» que és, al meu judici, la millor obra de l'Iglesias. Entre els que anaren a sota el seu guiatge. «Feia poc que una companyia havia estat al felicitar-lo portant-li presents, aquell dia m'hi Teatre d'aquesta poblacio representant amb tan comptava jo. Duia el quadro ben embolicat perpoc encert que fou acomiadada amb vegetáis qué li fes forga efecte. Recordó que entre les coses que li oferiren aquella nit un senyor li dona i... pedrés! Pocs dies després l'Iglesias i els seus ni ana- un magnífic rellotge d'or que valia un dineral. ren a representar «La Resclosa». Per posar Pero, en donar-li el meu paquet, impacient com aquesta obra hom ana a un bosc veí i talla pins era, el desembolicá davant de tots i en veure el i arranca ginesteres i romanins i farigoles i... pot meu dibuix, amb aquell impuls infantil seu, exben dir-se que va traslladar-se un bosc a l'es- clama: cenari. —Aixó és la millor cosa que m'han donat! No cal esmentar com posaren la cara els alMentrestanfc, pero, algú féu correr per la poblacio que la Companyia era tan dolenta com tres donants. Donant-se'n compte, l'Iglesias, inl'anterior i que s'hi havia de fer broma. El teatre tenta de corregir el mal efecte de les seves pava omplir-se de gent que no duia pas molt bones raules, pero igual que amb l'estrena de «Les intencions. L'Iglesias, pero, no perdé pas la sere- Caramelles», la correcció arriba tard». nitat. A l'hora de comencar la funció s'aixecá el Qui contará el fet mes próxim a la seva dar-
rera manifestació d'aquesta mena potser será Joan Pich i Santasusana, el jove Mestre Director de l'Institut Orquestral de l'Obrera de Concerts. Aquest nou valor andreuenc ens oferirá, a reí de la seva amistat amb Ignasi Iglesias, un altre aspecte de l'ülustre andreuenc: l'amor a la barriada on nasqué: «Passava jo peí carrer gran — ens dirá en Pich — quan vaig veure l'Iglesias tot entristit. Vaig correr cap a ell i vaig saludar-lo, ben joiós. Eli parla: —Tinc una pena! He anat de la Plaga del Comerc a la Rambla i a l'inrevés tres vegades, sense que ningú no em saludes! Em sap un greu que a Sant Andreu no em coneguin! (Qt>-
Fr
servi's aquesta frase i la de la lletra adregada á Lluís Montell, el text de la qual reprodu'im en un altre lloc.) Várem parlar bella estona bo i passejant-nos. Va fer-me pena, que l'Iglesias s'hagués de dolare com ho íeia!». A través d'aquests mots d'En Pich hom ni troba l'esperit d'un enamorat de la seva térra nadiua, per la gloria de la qual ha Iluitat, apesarat per la temenca de no haver estat compres. Sortosament, pero, no és així, i cada any hom recorda la diada del seu traspás rendint cuite ais ideáis l'apostolat deis quals exercí. Francesc MIRO Maig del 1935.
uctídor
Es l'obra d'Ignasi Iglesias mes influenciada d'Ibsen. Les escenes son d'una vigorositat sorprenent, tota l'acció és densa; una lluita heroi- RAMONA ca descrita de má mestra. En publiquen! el segon RAMONA acte que és una escena característica del teatre SEBASTIA d'Ignasi Iglesias, tota sentiment, tota tendresa... (Quan s'aixeca el teló, en Sebastia esta llegint un llibre. Després RAMONA d'un llarg silencl se senten dos SEBASTIA quarts. En Sebistia mira el seu rellotge i continua llegint. Passats uns RAMONA segons! s'aixeca en direcció a la fi- SEBASTIA nestra, pero recula per abaixar el RAMONA quinquer. Un cop jeta aquesta ope- SEBASTIA ració se'n va a la finestra. Quan veu RAMONA que triga tant la Ramona, dona dues SEBASTIA o tres voltes per Vescena fent ressal- RAMONA tar la seva nerviositat. Torna a la SEBASTIA finestra i al cap d'un moment, en veure venir la Ramona, corre a dhrir la porta del fons. Al cap d']una esto-* RAMONA
na entra la Ramona precipitadamente Que he trigat? Ai, pobra de mi, si m'ha vist algú!... No. Espera't, espera't. (Tanca els porticons de la finestra i áesprés apuja el "ble del quinquer.) Ai, pobra de mi, si m'ha vist algú! I que t'hagin vist! Que se'ns en dona ja? Es que... No tiguis por de res, Ramona. (Dirigint-se a la porta.) Sebastia!... Que te'n vols anar? Sí, obra'm... obra'm per favor! Per qué has vingut? Sí... ja ho sé...; pero.., Quin patir! Sempre vacilles. Per qué has de ler aixó? Estem sois. Tant de temps que no ens ni hem trobat! I la nena, on és? Digues! - 173.