Dia Mundial de la Poesia 2013
Recull de Poemes a Facebook Biblioteca Municipal Lloret de Mar
"Jo -sense res- per no perdre, acomodant poètiques desordenades amb buits infernals. Sense ordre treballo modelant aigües d’arrel selvàtica i perdo sorres magnètiques per la pell; gènesis, apocalipsis, sense govern: paraules anàrquiques." Mònica Rabassa
"Yo soy una mujer árabe de color Y nosotras venimos de todas las tonalidades de la ira. Así que ¿Quién es esa mujer morena gritando en una manifestación? Disculpa ¿No debería gritar? ¿Olvidé ser cada uno de vuestros sueños orientales? El genio de la botella Bailarina del vientre Chica del harén Voz suave Mujer árabe… si amo, no amo!!" Rafeef Ziadah https://www.youtube.com/watch?v=nVbXfnTDwQ0
SOLEDADES Soledad muy concurrida, como la de Benedetti, de rostros de vos. Soledades, en plural, como la de las grandes ciudades. Soledad asfixiante, como la de un preso de Guantánamo. Soledad como nombre de pila, como la de la presunta Jiménez. El vacío de la soledad frente a un papel en blanco, como la que describe Bolaño. La Soledad de la muerte, en un solitario ataúd. Soledad amputada ¡Mira! Por ahí viene la Sole. Soledad buscada, para leerte un buen libro. Soledad compartida, como la de dos que se acompañan. Soledad + soledad, como la de las parejas que ya no tienen nada que decirse. Soledad solitaria, como la de alguien solo frente al televisor, a las dos de la madrugada. Soledad autoimpuesta, como la del anacoreta. Mi soledad, que sólo es mía. ¿Se siente sola la soledad? Juanma Morer (19-02-2013)
Las tres palabras más extrañas Cuando pronuncio la palabra Futuro, la primera sílaba pertenece ya al pasado. Cuando pronuncio la palabra Silencio, lo destruyo. Cuando pronuncio la palabra Nada, creo algo que no cabe en ninguna no-existencia. Wislawa Szymborska (Bnin, Polònia, 1923 - Cracòvia, 2012) (Traducció de Abel A. Murcia) Els estris de la llum Ser testimoni del misteri, mer contemplador del món, arqueòleg de l’essència, científic de la consideració, infinit estudiant primigeni, iniciador de la compassió. Jo sóc l’aprenent del silenci, tot m’incita a enamorar-me de tot. Jaume Pons Alorda Elegies de Bierville ELEGIA SEGONA Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l'onada rient, dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur. CARLES RIBA (1893-1959)
UTOPÍA Sin querer me metí en una utopía y no pude salir íbamos hacia el cielo el mar el monte y no pude salir creábamos futuro a ras del alma y no pude salir la utopía volaba y nadaba y corría era ella por sí misma un universo y no pude salir en medio de la noche la utopía se alteró se hizo suerte convirtió la memoria en humilde arrabal y no pude salir cuando al fin no sé cómo salí de aquel ensueño la utopía hechicera ya no estaba y el mundo me ofrecía mal humor y abandono Mario Benedetti
PER A TOTA LA MORT vares deixar el teu cap al meu muscle. tenies son i volies dormir. et fou capçal el meu muscle, i recorde els teus cabells, aquella confiança. * la teua veu per a les confidències, la teua veu de vegades cremada, de pètals breus socarrats a les vores en arribar foscament el desig, la teua veu que no escolte fa temps. * et vaig besar aquell dia a la boca, oberta i gran, aquells llavis tendrals. envara més, et vaig besar les dents. i més delit encara: les genives. * els teus cabells sota la meua mà. la meua mà es demorava en ells. sota la mà, molt àvida, somreies. érem contents de qualsevulla cosa. ningú dels dos no sabia per que`. però era així, et rec orde i recorde el cap petit, els cabells, com un niu. * per tu he tornat al carrer dels balcons, ben dematí, per veure si et trobava. per tu he tornat moltes nits al carrer ple de balcons i de fulles llarguíssimes. no anava jo: era l'amor qui em duia, per tu he mirat, molt amarg, el cantó, distretament, però amargament sempre. mai no ens hem vist, però sempre tornava. (Vicent Andrés Estellés)
PLATJA D'OCATA
Mar de capvespre, tamarius i calma al sorral on reposem després d’un dia de dol al caire de la flama que, incessant, envaeix i devora. Els amants davallen per passeres solcades per altres abraçades i desigs llegits a flor de pell. Tot s’amara en la llum ja no de ponent, sinó de la incerta claror de cap hora que el temps pugui comptar. L’eternitat és una platja deserta on construïm qui sap si el temps efímer que ens acull per una estona que esdevindrà habitatge, el full en blanc on la tinta ha de traçar els nostres retrats a trenc de la mort plàcida i silent de la darrera onada.
Vinyet Panyella. Inèdit
EL cant espiritual Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, ¿què més ens podeu dar en una altra vida? Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort! ¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau. Aquell que a cap moment li digué «Atura’t», sinó al mateix que li dugué la mort, jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria aturar tants moments de cada dia per fé’ls eterns a dintre del meu cor!... ¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort? Mes llavores, la vida, ¿què seria? ¿Fóra només l’ombra del temps que passa, i la il·lusió del lluny i de l’aprop, i el compte de lo molt, i el poc i el massa, enganyador, perquè ja tot ho és tot? ¡Tant se val! Aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal; aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria esser també una pàtria celestial? Home só i és humana ma mesura per tot quant puga creure i esperar: si ma fe i ma esperança aquí s’atura, ¿me’n fareu una culpa més enllà? Més enllà veig el cel i les estrelles, i encara allí voldria esser-hi hom: si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, ¿per què aclucà’ls cercant un altre com? ¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap! Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap? Tot lo que veig se vos assembla en mi... Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. I quan vinga aquella hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. ¡Sia’m la mort una major naixença! ¡Sia’m la mort una major naixença!
Joan Maragall. Cant espiritual. Fotografies: Josep Colet.
Vivo sin vivir en mí, y tan alta vida espero, que muero porque no muero. Vivo ya fuera de mí, después que muero de amor; porque vivo en el Señor, que me quiso para sí: cuando el corazón le di puso en él este letrero, que muero porque no muero. Esta divina prisión, del amor en que yo vivo, ha hecho a Dios mi cautivo, y libre mi corazón; y causa en mí tal pasión ver a Dios mi prisionero, que muero porque no muero. ¡Ay, qué larga es esta vida! ¡Qué duros estos destierros, esta cárcel, estos hierros en que el alma está metida!
Sólo esperar la salida me causa dolor tan fiero, que muero porque no muero. ¡Ay, qué vida tan amarga do no se goza el Señor! Porque si es dulce el amor, no lo es la esperanza larga: quíteme Dios esta carga, más pesada que el acero, que muero porque no muero. Sólo con la confianza vivo de que he de morir, porque muriendo el vivir me asegura mi esperanza; muerte do el vivir se alcanza, no te tardes, que te espero, que muero porque no muero. Mira que el amor es fuerte; vida, no me seas molesta, mira que sólo me resta, para ganarte perderte. Venga ya la dulce muerte, el morir venga ligero que muero porque no muero. Aquella vida de arriba, que es la vida verdadera, hasta que esta vida muera, no se goza estando viva: muerte, no me seas esquiva; viva muriendo primero, que muero porque no muero. Vida, ¿qué puedo yo darle a mi Dios que vive en mí, si no es el perderte a ti, para merecer ganarle? Quiero muriendo alcanzarle,
pues tanto a mi Amado quiero, que muero porque no muero. Maria Teresa Sánchez de Cepeda Dávila y Ahumada Santa Teresa de Jesús
A la vora del mar. Tenia una casa, el meu somni, a la vora del mar. Alta proa. Per lliures camins d’aigua, l’esvelta barca que jo manava. Els ulls sabien tot el repòs i l’ordre d’una petita pàtria. Com necessito contar-te la basarda que fa la pluja als vidres! Avui cau nit de fosca damunt la meva casa. Les roques negres m’atrauen a naufragi. Captiu del càntic, el meu esforç inútil, qui pot guiar-me a l’alba? Ran de la mar tenia una casa, un lent somni. Extret del seu llibre "Cementiri de Sinera" Salvador Espriu
En las aguas profundas que acunan las estrellas, blanca y cándida, Ofelia flota como un gran lirio, flota tan lentamente, recostada en sus velos... cuando tocan a muerte en el bosque lejano. Hace ya miles de años que la pálida Ofelia pasa, fantasma blanco por el gran río negro; más de mil años ya que su suave locura murmura su tonada en el aire nocturno. El viento, cual corola, sus senos acaricia y despliega, acunado, su velamen azul; los sauces temblorosos lloran contra sus hombros y por su frente en sueños, la espadaña se pliega. Los rizados nenúfares suspiran a su lado, mientras ella despierta, en el dormido aliso, un nido del que surge un mínimo temblor y un canto, en oros, cae del cielo misterioso. ¡Oh tristísima Ofelia, bella como la nieve, muerta cuando eras niña, llevada por el río! Y es que los fríos vientos que caen de Noruega te habían susurrado la adusta libertad. Y es que un arcano soplo, al blandir tu melena, en tu mente traspuesta metió voces extrañas; y es que tu corazón escuchaba el lamento de la Naturaleza, son de árboles y noches. Y es que la voz del mar, como inmenso jadeo rompió tu corazón manso y tierno de niña; y es que un día de abril, un bello infante pálido, un loco miserioso, a tus pies se sentó. Cielo, Amor, Libertad: ¡qué sueño, pobre Loca! Te fundías en él como nieve en el fuego; tus visiones, enormes, ahogaban tu palabra. Y el terrible Infinito espantó tu ojo azul. Y el poeta nos dice que en la noche estrellada vienes a recoger las flores que cortaste , y que ha visto en el agua, recostada en sus velos, a la cándida Ofelia flotar, como un gran lis. Arthur Rimbaud
Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos envejecer, morir, era tan sólo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra. Jaime Gil de Biedma http://www.youtube.com/watch?v=w6BhEIv4YC0
JAIME GIL DE BIEDMA, "No volveré a ser joven" (Recitado por el poeta)
Pon tu frente sobre mi frente y tu mano en mi mano. Y hazme los juramentos que romperás mañana. Y lloremos hasta que amanezca, mi pequeña fogosa. Paul Verlaine
A mi esposa Ella Ella Ella Ella Ella Ella Ella Ella Ella Ella Ella Ella ella Ella Ella Ella Ella Ella Ella Ella
es es es es es es es es es es es es es es es es es es es es
mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi mi
escarabajo sagrado cripta de amatista ciudadela lacustre palomar de silencio tapia de jazmines langosta de oro kiosko de música lecho de malaquita medusa dorada caracol de seda cuarto de ranúnculos topacio amarillo Anadiómena marina Ageronia atlantis puerta de oricalco palanquín de hojas postre de ciruelas pentagrama de sangre oráculo de besos estrella boreal.
Carlos Edmundo de Ory
Se han puesto ya la luna y las pléyades. Es media noche. Pasa el tiempo. Y yo sigo durmiendo sola. Safo de Lesbos
Divisa A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Maria Mercè Marçal
La meva amiga com un vaixell blanc Aquella verge vinclada als meus braços tota es donava però ha fet un gran crit. Oh, amat, no temis! em deia ajocant-se: No hi ha a la terra cap glavi més fi. Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra que et faci ofrena d'un amor tan pur. No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga: com ho faria, si era sense tu? I ara s'alçava i jo la vestia i els seus cabells destrenava pel coll. La carn, flotant al mossec de la vida, s'enorgullia de la comunió. Què més voldràs, si el meu cos que et guardava ara ja és teu, i elevarà el teu cant? I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me: Quan corris món, el meu nom què et dirà? A cada mot més la veu endolcia, i jo era alhora l'heroi i l'esclau: No et deixaré et diré el nom d'amiga. La meva amiga: com un vaixell blanc. I encar de nou la prenia en mos braços ja era el seu ventre més alt i més fort. I a cada pit un vermell: dues brases com la punxada del llavi i del cor.
Joan Salvat-Papasseit Ramon Muntaner - La Meva Amiga Com Un Vaixel Blanc
Vull ser el full en blanc a on dibuixes el mapa impossible d'aquest amor nostre, que òmpligues de línies segures fins a l'últim relleu. Vull que esgotes en mi intensament l'impossible, que amb els ulls tapats desafies les certeses i subratlles les línies amb la ment i el desig. Xavier Lluna Carpeta de Mapes
El nostre moment Hi ha colors en el silenci, com en silenci pinten les veus el lleu perfil de les hores Calles, i el desig reclama al somni més somnis, als ulls, més imatges fins a completar l'edat d'una vida. El nostre moment és fet de paraules en repòs que escriuen l'eternitat Temps d'aigua Vicenç Llorca Berrocal
MOLT LLUNY D’AQUÍ Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, on els anys d’alegria són breus com una nit; on el sol és feliç, el vent és un poeta, i la boira és fidel com el meu esperit. L’Orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida del seu minvant etern i, enllà d’un gran silenci de persianes closes, un riu profund que corre per una nit d’hivern. Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens; el so de les campanes hi té una ànima viva i el seu batec és lliure com el del cor dels nens. Allí, més bells encara que els parcs en primavera, els camps humils i alegres s’obren al capaltard; en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera com enmig de la vasta paciència del mar. Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara, que aquells camins fondals de xops i de canyars. El seu record fa un ròssec de recança al meu pas; torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare. Màrius Torres
La meua xiqueta és l'ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger.... (Popular, poesia) Tinc una barraqueta que no té trespol per la matinadeta ja li pega el sol. (Popular, poesia) Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Atzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. (Popular, poesia) A la vora del riu, mare, m'he deixat les espardenyes. Mare no li ho diga al pare que jo tornaré a per elles (Popular, poesia) ... si són les espardenyes... (Afegitó estellesià)
I adéu Baixant les escales d'aquesta manera teva, i no vindre -teixintLlançant-me un incís a l'aire per no trobar-te amb les meves paraules fita te'n recordaràs - llaurantFingint pressa i neguit, molent hores, regiraràs papers i dits de colors -fix en dragó i salamdra, araDivendres 3 de novembre, 20.06h Llibre de Mireia Vidal-Conte "Gestual"
Sents el pit, buit? Sents el pit, sord? Felícia Fuster PRIMERA INJUSTÍCIA a l'escoleta de cagons que hi havia a la casa dita de la Fábrica de la Cera la iaia Lola cada dia em portava i me'n recollia. un xiquet m'havia esgarrat un quadern d'acolorir. corprés i coronat de fúria -ciclop ferç, de l'ull ferit!i encimbellat sobre un pupitre febrilment i innocent clamava la restitució del dany:
llançava des de la talaia parells de coces, llapisseres de colors -sagetes xiulants-, i el vetust plumier de boix dels gatets savis estampats... i baix, un cor de clams i plors. em reduïren finalment les senyoretes, estremides. i tal com havia de ser em castigaren al silenci: l'heroi isolat sense alé, sense el coratge de les ninfes, dos anys acabava de fer. les senyoretes, de baixet, tot ho contaren a la iaia; mentre jo, a vista de pardal, tremoladís sobrevolava les màgiques geometries de vastes regions hidràuliques: tancats fruitals, jardins botànics daurats de sol, al nord muntanyes l'atzur dels llacs, l'atzar dels rius els ocres laberints, paisatges... que no m'hi volien van dir: l'exclusió de la ramada. el plumbi penediment d'Ícar la vergonya i la davallada. recorde el brincalet de pedra de la frontera de la casa. el pesar de la iaia Lola tornant pel carrer de sant Pere. i el quadern per acolorir penjant del braç, fet a banderes.
Elies Barberà
Les formigues de Papasseit...
Anatomia XII defora: perfil just boca acollidora, quan per una mort a dins comences a riure defora: la rialla de l'esclat però dins el cos un suïcidi orfe i solitari és que la sang se suïcida dins la vena és que el cor es mata a si mateix la sang discreta i el cor elegant: trionfs que aclaparen defora: totes les dents en fila en el somriure obligat mentre a dins s'amaguen els redictes interiorment: el suïcidi individual de cada òrgan i defora el soroll persistent i piadós de qui s'estavella sense gravetat interiorment: l'acte acabat i sobre els llavis la violència de la teva rialla sempre perfecta Lucia Pietrelli guanyadora del Benet Ribas 2012 amb l'obra Esquelet
El oficio del poeta Contemplar las palabras sobre el papel escritas, medirlas, sopesar su cuerpo en el conjunto del poema, y después, igual que un artesano, separarse a mirar cómo la luz emerge de la sutil textura. Así es el viejo oficio del poeta, que comienza en la idea, en el soplo sobre el polvo infinito de la memoria, sobre la experiencia vivida, la historia, los deseos, las pasiones del hombre. La materia del canto nos lo ha ofrecido el pueblo con su voz. Devolvamos las palabras reunidas a su auténtico dueño. José Agustín Goytisolo
Testament Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí, vull el silenci dolç del vol de la gavina dibuixant el contorn d'una cala ben fina. L'olivera d'argent, un xiprer més ardit i la rosa florint al bell punt de la nit. La bandera d'oblit d'una vela ben blanca fent més neta i ardent la blancor de la tanca. I saber-me que sóc en el redós suau un bri d'herba només de la divina pau. Joan Brossa
[...] Vows are spoken To be broken Feelings are intense Words are trivial Pleasures remain So does the pain Words are meaningless And forgettable All I ever wanted All I ever needed Is here in my arms Words are very unnecessary They can only do harm Enjoy the silence Depeche Mode http://www.youtube.com/watch?v=ncvx8OVWaqg
El viatger Viatger d’un tren que no és el teu, ja has perdut l’esma de preguntar-te on vas. Rere els vidres, entelats pel temps, mentre el paisatge passa, indiferent com tu, vas deixant enrere pensaments que es perden damunt les andanes desertes i grises de pobles sense nom. No recordes ni la data ni el lloc de la teva partença, ni per què va ser aquest i no qualsevol altre el tren on vas pujar. I tant te fa. Avui (i ahir i demà) seus indolent al teu seient de fusta llepat per mil natgeres de tercera. Veus pujar i baixar gent que et mira displicent i que tu ignores. La teva vista es perd finestra enllà, cansada d’erms, fatigada d’un sol que et crema els ulls.
Tal volta, en fer-se fosc, la llum fugissera d’una llar estranya t’encisarà breument. Potser tremolaràs. I, més orfe que mai, seguiràs el teu viatge admetent, desolat, que encara ets viu. Joan Adell Álvarez Premi als XXIX Jocs Florals de la Tardor Ajuntamnet de Barcelona
T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana. Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd. Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit. Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia. Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall a la marea viva que em nega a l'endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l'estrall. Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva. M.M.M
Diccionari de butxaca Ases! Porcs! Vaques! Gossos! Serps! Sangoneres! I llops! Són animals de la terra. Són animals del Senyor. Duros! Bancs! Finances! Or! Negocis! Bosses! I Milions! Són paraules de la terra. Són paraules de senyor. Mort! Bondat! Fe! Caritat! Submissió! Pecat! Infern! Són paraules que, a la terra va deixar el Senyor. Ases! Porcs! Vaques! Gossos! Serps! Sangoneres! I llops! Ovidi Montllor - Xavier Batllés http://www.youtube.com/watch?v=0rgHtH3Sqzc
He deixat ma mare (o Cançó de la mare) He deixat ma mare sola a Xàtiva al carrer Blanc. Ma mare que sempre espera que torne com abans. He deixat germans i amics que em volen i esperen, com ma mare, que jo torne com abans. He vingut ací perquè crec que puc dir-vos, en la meua maltractada llengua, paraules i fets que encara ens agermanen. Paraules i fets que encara ens fan sentir homes entre els homes. Paraules i fets que encara ens agermanen en la lluita contra la por, en la lluita contra la sang, en la lluita contra el dolor, en la lluita contra la fam. En la sempre necessària lluita contra el que ens separa i ens fa sentir-nos a tots nosaltres estranys. He deixat ma mare i els meus germans. He deixat els amics i la casa i tots els que esperen que jo torne com abans.
I crec que he fet bé. I crec que he fet bé. Jo sé, jo sé, jo sé, jo sé que tornaré al carrer Blanc. Però ara ací, Però ara ací, crec que també és ma casa, i crec que puc dir-vos, amb el cor obert, a tots vosaltes: germans. Raimon http://www.youtube.com/watch?v=I_P7wTA_39k
Boies Des de la platja, dret, estic mirant-te mentre nedes molt lluny cap a les boies. Has fet un pacte amb el vaivé tranquil que les bressa i et du, amb les hermètiques ulleres fosques, cap als camins del mar que vas perdre en la infància. Nedant vas penetrant al fons d'un mite que m'exclou fins que el sexe sigui talment una alga morta. I llavors jo seré l'última boia cap a la qual un dia nedaràs. Joan Margarit
SI EM VAGA ... Viuré, si em vaga encar de viure, supervivent d'un cant remot. Viuré amb la cella corrugada contra les ires, contra el llot. Viuré dreçant-me com un jutge, només mirant, sense dir mot, com la paret en el seu sòtol, com una pedra en el seu clot. Josep Carner
Arena de l’amor Els braços s’entrellacen –nervioses serpents– buscant la forma exacta, l’abraçada absoluta que els faci creadors d’un instant immortal, mentre les cames frisen la incertesa d’una aigua que elles mateixes pouen amb llur frec incessant. L’arena que els abriga és ardent com la brasa i segueix, ondulant, les ondulacions d’aquests cossos absurds estesos per la platja i escopits per la mar com un rebuig de carn. (La puresa de l’ull submarí no congria cossos de gust amarg com el d’aquests amants.) Enmig de la natura estesa a ple migdia fan un efecte estrany: són dos éssers humans. Ningú en aquest moment no s’hi coneixeria. Són llunyans, i són sols: Adam i Eva nus; antics i nous alhora. Són, dona, jo i tu. J.P.F.
JO Sóc mascle i gironí. Mitja estatura. Cabell castany, ullets de marrec trist. Romàntic una mica, cosa dura en el temps que vivim. Prou ho tinc vist. Mozart més que cap altre m’entabana, i, en versos catalans, Josep Carner. Crec en l’amor, la taula quan tinc gana, els plaers de la carn, que em moriré. I si a estones em vaga de fer versos i confegeixo quatre mots dispersos, no ho faig pensant en un darrer sentit, que no vull fer carrera de poeta. Ai las! Lletraferit de l’A a la Z en llengua fosca i en país petit Narcís Comadira
DESIG Recerco l'alba dins la nit obscura i se'm fan perdedors tots els camins. Recerco el cant de l'única font pura i totes les begudes són verins. Voldria que el perfum de blanca rosa ofegués la luxúria d'aquell nard. Voldria que el meu cor que ja no gosa, per l'amor no cregués que és massa tard. Una vela, només, i una atzavara; un mar ben blau i una blavor de cel; una joia callada i ben avara, i l'aquietament de tot anhel. I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba, i la vela i el mar i el cant d'amor; que em tornessis brillant l'ànima balba i ben clara la font d'aquest meu cor. Rosa Leveroni (1910-1992)
CORRANDES D'EXILI Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra plena. L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya). Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra. Abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarona amb l'espatlla.
A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sense vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. «Com el Vallés no hi ha res.» Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la plana un tenderol que batega com una ala. Una esperança desfeta, una recança infinita, i una pàtria tan petita que la somio completa. Joan Oliver (Pere Quart) http://www.youtube.com/watch?v=nuO0Vxstnkk
corrandes d'exili- lluis llach
HOMENATGE A TERESA Com un record d'infantesa sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals. Potser fou l'ultim fet amb algú que estimés abans que un bombardeig la tornés boja. Tots els xiquets la seguíem i en un solar apartat ens instruíem al seu voltant. Mig descabellonada ens mostrava les cuixes i ens donava lliçons d'anatomia. Ella ens va dir d'on veníem. I que els reis de l'Orient no existien. Ni llops ni esperits. Ens parlava de l'amor com la cosa més Bonica i preciosa. Sense pecats. Ens ensenyà a ballar a cantar i a estimar. D'això ella era la que més sabia. Amb una floreta al seu cap i un mocador negre al coll i faldes llargues i un cigarret. Vas ser la riota dels grans, i la mestra més volguda. dels infants. Ara de gran comprenc Tot el que per TU sent i et llence un homenatge
als quatre vents. Com un record d'infantesa sempre et recordaré a tu, Teresa, ballant el vals.
Homenatge a Teresa - Ovidi Montllor - Palau Sant Jordi 1993
SI JO NO FOS LLORETENC No en dubteu pas gens ni mica; De tot el món, el millor és el triangle que feren Ceres, Pirene i Tritó, i al qual varen acordar Catalunya batejar. El millor de Catalunya ja hi podeu pujar de peus és la costa que de l'Ebre ultrapassa el Cap de Creus: eixa cinta tan galana que es diu Costa Catalana. De la Costa Catalana, el bocí més enciser per bell, per gai i per mascle, per festós i per auster, és eix on la mar, més blava, juga i riu: la Costa Brava.
I d'aquesta Costa Brava no n'ha vist el millor indret qui no ha baixat a “S'Aguia” i no ha apamat tot Lloret. Us parlo, doncs, amb el cor, en dir-vos ‘xò que us diré: Si jo no fos lloretenc.... ho voldria ser! Felicià Serra i Mont
Quizá porque mi niñez sigue jugando en tu playa y escondido tras las cañas duerme mi primer amor, llevo tu luz y tu olor por donde quiera que vaya, y amontonado en tu arena tengo amor, juegos y penas. Yo, que en la piel tengo el sabor amargo del llanto eterno que han vertido en ti cien pueblos de Algeciras a Estambul para que pintes de azul sus largas noches de invierno. A fuerza de desventuras, tu alma es profunda y oscura. A tus atardeceres rojos se acostumbraron mis ojos como el recodo al camino... Soy cantor, soy embustero, me gusta el juego y el vino, tengo alma de marinero... Qué le voy a hacer, si yo nací en el Mediterráneo. Y te acercas, y te vas después de besar mi aldea. Jugando con la marea
te vas, pensando en volver. Eres como una mujer perfumadita de brea que se añora y se quiere que se conoce y se teme. Ay, si un día para mi mal viene a buscarme la parca. Empujad al mar mi barca con un levante otoñal y dejad que el temporal desguace sus alas blancas. Y a mi enterradme sin duelo entre la playa y el cielo... En la ladera de un monte, más alto que el horizonte. Quiero tener buena vista. Mi cuerpo será camino, le daré verde a los pinos y amarillo a la genista... Cerca del mar. Porque yo nací en el Mediterráneo. Naci en el Mediterráneo. Naci en el Mediterráneo.
Joan Manuel Serrat - Mediterraneo
Old I’m afraid of needles. I’m tired of rubber sheets and tubes. I’m tired of faces that I don’t know and now I think that death is starting. Death starts like a dream, full of objects and my sister’s laughter. We are young and we are walking and picking wild blueberries. all the way to Damariscotta. Oh Susan, she cried. you’ve stained your new waist. Sweet taste – my mouth so full and the sweet blue running out all the way to Damariscotta. What are you doing? Leave me alone! Can’t you see I’m dreaming? In a dream you are never eighty. Anne Sexton Vieja Le tengo miedo a las agujas. Estoy cansada de las colchonetas y los tubos. Estoy cansada de los rostros que no conozco y ahora pienso que la muerte comienza. La muerte empieza como un sueño, lleno de objetos y de la risa de mi hermana. Somos jóvenes y caminamos y recogemos moras azules durante todo el camino a Damariscotta. Oh, Susan, ella lloraba. manchaste tu cintura nueva. Dulce sabor – mi boca está llena y el dulce azul se acaba durante todo el camino a Damariscotta. ¿Qué haces? ¡Déjame sola! ¿no ves que estoy soñando? En un sueño nunca tienes ochenta años. Traducción de Beatriz Estrada Moreno
LA CASADA INFIEL Y que yo me la llevé al río creyendo que era mozuela, pero tenía marido. Fue la noche de Santiago y casi por compromiso. Se apagaron los faroles y se encendieron los grillos. En las últimas esquinas toqué sus pechos dormidos, y se me abrieron de pronto como ramos de jacintos. El almidón de su enagua me sonaba en el oído, como una pieza de seda rasgada por diez cuchillos. Sin luz de plata en sus copas los árboles han crecido, y un horizonte de perros ladra muy lejos del río. * Pasadas las zarzamoras, los juncos y los espinos, bajo su mata de pelo hice un hoyo sobre el limo. Yo me quité la corbata. Ella se quitó el vestido. Yo el cinturón con revólver. Ella sus cuatro corpiños. Ni nardos ni caracolas tienen el cutis tan fino, ni los cristales con luna relumbran con ese brillo. Sus muslos se me escapaban como peces sorprendidos, la mitad llenos de lumbre, la mitad llenos de frío. Aquella noche corrí el mejor de los caminos, montado en potra de nácar sin bridas y sin estribos. No quiero decir, por hombre, las cosas que ella me dijo. La luz del entendimiento
me hace ser muy comedido. Sucia de besos y arena yo me la llevé del río. Con el aire se batían las espadas de los lirios. Me porté como quien soy. Como un gitano legítimo. Le regalé un costurero grande de raso pajizo, y no quise enamorarme porque teniendo marido me dijo que era mozuela cuando la llevaba al río.
CANÇÓ DE BRESSOL Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només. Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Només tinc la meua Mort i no necessite res. Jo tinc una Mort petita, i és, d'allò meu, el més meu. Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se'n ve. És la meua ama, i és l'ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger. V.A.E
ASSUMIRÀS la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.
De Joaquim Abril a Enric Prat de la Riba. Memòries de Dablan
Avui en aquest captard la meva terra parla dels seus sofriments i tu, Senyor, no escoltes. Sents el crit de justícia ofegat amb el dolor? Escoltes en el silenci feixuc la petita desesperació de cada dia? Veus com la nostra llibertat ha esta avui venuda i empresonada? Com la por, -eina dels nostres bords botxinsfa tancar les boques i obrir les portes? I entretant, l'estimada, enganyada i soferta terra meva, creu en una esperança. On és aquesta esperança? La meva terra, i amb ella els meus homes creiem en la llibertat, la justícia i l'amor. Creiem en el nostre destí de poble. Però, fins quant? Fins on? Per què ens has abandonat? Per què no podem arribar a assolir la nostra completa, total i absoluta llibertat? Per què no podem esdevenir nosaltres mateixos? Avui, Senyor, en aquest captard t'he vingut a parlar dels sofriments de la meva pàtria catalana, que, petita o gran, és la única pàtria meva, i tu, Senyor, escoltes?
Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 i, per tant, avui hauria estat el seu aniversari. A més, va morir l'11 de novembre de 2003. És a dir, enguany es complirà el 10è aniversari de la seva mort. Dos motius més que suficients per compartir amb vosaltres un dels poemes que Martí i Pol ens va deixar i que no han perdut ni un bri d’actualitat. Al contrari, estan més vius que mai i ens empenyen, com a poble, a posar-nos dempeus i cridar qui som. Ara mateix Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no els val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible. (Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)
Ara mateix
(...) Y tú, bello Walt Whitman, duerme a orillas del Hudson con la barba hacia el polo y las manos abiertas. Arcilla blanda o nieve, tu lengua está llamando camaradas que velen tu gacela sin cuerpo. Duerme, no queda nada. Una danza de muros agita las praderas y América se anega de máquinas y llanto. Quiero que el aire fuerte de la noche más honda quite flores y letras del arco donde duermes y un niño negro anuncie a los blancos del oro la llegada del reino de la espiga. F.G.L.
PEQUEÑO VALS VIENÉS En Viena hay diez muchachas, Un hombro donde solloza la muerte Y un bosque de palomas disecadas. Hay un fragmento de la mañana En el museo de la escarcha. Hay un salón con mil ventanas. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals, este vals Este vals con la boca cerrada. Te quiero, te quiero, te quiero Con la butaca y el libro muerto En el oscuro desván del lirio Por el melancólico pasillo. En nuestra cama de la Luna Y en la danza que sueña la tortuga. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals, este vals Este vals de quebrada cintura. Este vals, este vals, De sí, de muerte y de coñac Que moja su cola en el mar. En Viena hay cuatro espejos Donde juegan tu boca y los ecos. Hay una muerte para piano Que pinta de azul a los muchachos. Hay mendigos por los tejados,
Hay frescas guirnaldas de llanto. ¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals, este vals Este vals que se muere en mis brazos.
Leonard Cohen - Take This Waltz [Official Music Video]
No te rindas No te rindas, aún estás a tiempo De alcanzar y comenzar de nuevo, Aceptar tus sombras, Enterrar tus miedos, Liberar el lastre, Retomar el vuelo. No te rindas que la vida es eso, Continuar el viaje, Perseguir tus sueños, Destrabar el tiempo, Correr los escombros, Y destapar el cielo. No te rindas, por favor no cedas, Aunque el frío queme, Aunque el miedo muerda, Aunque el sol se esconda, Y se calle el viento, Aún hay fuego en tu alma Aún hay vida en tus sueños. Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo Porque lo has querido y porque te quiero Porque existe el vino y el amor, es cierto. Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas, Quitar los cerrojos, Abandonar las murallas que te protegieron, Vivir la vida y aceptar el reto, Recuperar la risa, Ensayar un canto, Bajar la guardia y extender las manos Desplegar las alas E intentar de nuevo, Celebrar la vida y retomar los cielos. No te rindas, por favor no cedas, Aunque el frío queme, Aunque el miedo muerda, Aunque el sol se ponga y se calle el viento, Aún hay fuego en tu alma, Aún hay vida en tus sueños Porque cada día es un comienzo nuevo, Porque esta es la hora y el mejor momento. Porque no estás solo, porque yo te quiero. Mario Benedetti
Biblioteca Municipal de LLoret de Mar Pl. Pere Torrent, 1 17310-LLORET DE MAR Tel 972 34 90 55 Biblioteca@lloret.cat Web de la Biblioteca