Dia Mundial de la Poesia 2012

Page 1

Dia Mundial de la Poesia 2012

Recull de poemes a Facebook Biblioteca Municipal Lloret de Mar


Cristina Piqué Canals

Ara es demà. No escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir. I esdevindrà. Les pedres i el camí seran el pa i la mar, i el fosc renou d’ara mateix, el càntic que commou, l’àmfora nova plena de bon vi. Ara és demà. Que ploguin noves veus pel vespre tèrbol, que revinguin deus desficioses d’amarar l’eixut. Tot serà poc, i l’heura i la paret proclamaran conjuntament el dret de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol


El Cristina Quesada

Sabe esperar, aguarda que la marea fluya —así en la costa un barco— sin que al partir te inquiete. Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya; porque la vida es larga y el arte es un juguete. Y si la vida es corta y no llega la mar a tu galera, aguarda sin partir y siempre espera, que el arte es largo y, además, no importa.

Antonio Machado


Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

Màrius Torres


Sonetos de Álvaro de Campos:

Quando olho para mim nao me percebo. Tenho tanto a mania de sentir Que me extravio às vezes ao sair Das próprias sensaçoes que eu recebo.

O ar que respiro, este licor que bebo Pertencem ao meu modo de existir E eu nunca sei como hei-de concluir As sensaçoes que a meu pesar concebo.

Nem nunca, propriamente, reparei Se na verdade sinto o que sinto. Eu Serei tal qual pareço em mim? serei

Tal qual me julgo verdadeiramente? Mesmo ante as sensaçoes sou um pouco ateu, Nem sei bem se sou eu quem em mim sente.

Fernando Pessoa. Lisboa, 1913


La Francesca Mas

Perquè has vingut Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat, bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas —qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar: diré el teu nom i el cantarà l'alosa. Extret de: El poema de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit


La Mayte Bartolome

IT was many and many a year ago, In a kingdom by the sea, That a maiden there lived whom you may know By the name of Annabel Lee. And this maiden she lived with no other thought 5 Than to love and be loved by me. I was a child and she was a child In this kingdom by the sea: But we loved with a love that was more than love— I and my Annabel Lee, 10 With a love that the wingèd seraphs of heaven Coveted her and me. And this was the reason that, long ago, In this kingdom by the sea, A wind blew out of a cloud, chilling 15 My beautiful Annabel Lee, So that her high-born kinsmen came And bore her away from me, To shut her up in a sepulchre In this kingdom by the sea. 20 The angels, not half so happy in heaven, Went envying her and me— Yes! that was the reason (as all men know, In this kingdom by the sea) That the wind came out of the cloud one night, 25 Chilling and killing my Annabel Lee. But our love it was stronger by far than the love Of those who were older than we— Of many far wiser than we— And neither the angels in heaven above, 30 Nor the demons down under the sea, Can ever dissever my soul from the soul Of the beautiful Annabel Lee: For the moon never beams without bringing me dreams Of the beautiful Annabel Lee; 35 And the stars never rise, but I feel the bright eyes Of the beautiful Annabel Lee; And so, all the night-tide, I lie down by the side Of my darling—my darling—my life and my bride, In the sepulchre there by the sea, 40 In her tomb by the sounding sea.

Edgard Allan Poe


Margarita está linda la mar, y el viento, lleva esencia sutil de azahar; yo siento en el alma una alondra cantar; tu acento: Margarita, te voy a contar un cuento: Esto era un rey que tenía un palacio de diamantes, una tienda hecha de día y un rebaño de elefantes, un kiosko de malaquita, un gran manto de tisú, y una gentil princesita, tan bonita, Margarita, tan bonita, como tú. Una tarde, la princesa vio una estrella aparecer; la princesa era traviesa y la quiso ir a coger. La quería para hacerla decorar un prendedor, con un verso y una perla y una pluma y una flor. Las princesas primorosas se parecen mucho a ti: cortan lirios, cortan rosas, cortan astros. Son así. Pues se fue la niña bella, bajo el cielo y sobre el mar, a cortar la blanca estrella que la hacía suspirar. Y siguió camino arriba, por la luna y más allá; más lo malo es que ella iba sin permiso de papá. Cuando estuvo ya de vuelta de los parques del Señor, se miraba toda envuelta en un dulce resplandor. Y el rey dijo: «¿Qué te has hecho? te he buscado y no te hallé;


y ¿qué tienes en el pecho que encendido se te ve?». La princesa no mentía. Y así, dijo la verdad: «Fui a cortar la estrella mía a la azul inmensidad». Y el rey clama: «¿No te he dicho que el azul no hay que cortar?. ¡Qué locura!, ¡Qué capricho!... El Señor se va a enojar». Y ella dice: «No hubo intento; yo me fui no sé por qué. Por las olas por el viento fui a la estrella y la corté». Y el papá dice enojado: «Un castigo has de tener: vuelve al cielo y lo robado vas ahora a devolver». La princesa se entristece por su dulce flor de luz, cuando entonces aparece sonriendo el Buen Jesús. Y así dice: «En mis campiñas esa rosa le ofrecí; son mis flores de las niñas que al soñar piensan en mí». Viste el rey pompas brillantes, y luego hace desfilar cuatrocientos elefantes a la orilla de la mar. La princesita está bella, pues ya tiene el prendedor en que lucen, con la estrella, verso, perla, pluma y flor. Margarita, está linda la mar, y el viento lleva esencia sutil de azahar: tu aliento. Ya que lejos de mí vas a estar, guarda, niña, un gentil pensamiento al que un día te quiso contar un cuento.

Ruben Dario


Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.

Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Platero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal...

Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel...

Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:

— Tiene acero...

Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.

Juan Ramón Jiménez


He oído lo que decían los charlatanes sobre el principio y el fin, Pero yo no hablo del principio y del fin. Jamás hubo otro principio que el de ahora, ni más juventud o vejez que las de ahora, Y nunca habrá otra perfección que la de ahora, Ni más cielo o infierno que éstos de ahora. Instinto, instinto, instinto. Siempre el instinto procreando el mundo. Surgen de la sombra los iguales, opuestos y complementarios, siempre sustancia y crecimiento, siempre sexo, Siempre una red de identidades, siempre distinciones, siempre la vida fecundada. De nada vale trabajar con primor; cultos e ignorantes lo saben. Seguro como lo más seguro, enclavado con plomo en las columnas, abrazado al poste firme, Fuerte como un caballo, afectuoso, soberbio, ecléctico, Yo y este misterio aquí estamos frente a frente. Limpia y tierna es mi alma, y limpio y tierno es todo lo que no es mi alma, Si falta uno de los dos, ambos faltan, y lo visible es prueba de lo invisible, Hasta que se vuelva invisible y haya de ser probado a su vez. Cada época ha humillado a las otras enseñando lo mejor y desechando lo peor, Y yo, como conozco la perfecta justeza y la eterna constancia de las cosas, No discuto, me callo, y me voy a bañarme para admirar mi cuerpo. Hermoso es cada uno de mis órganos y de mis atributos, y los de todo hombre bello y sano, Ni una pulgada de mi cuerpo es despreciable, y ni una debe ser menos conocida que las otras. Me siento satisfecho: miro, bailo, río, canto; Cuando mi amante compañero de lecho, que ha dormido abrazado a mí toda la noche, se va con paso quedo al despuntar el alba, Dejándome cestas cubiertas con lienzos blancos que llenan con su abundancia mi casa, Yo las acepto con naturalidad, ¿pues habría de tasarlas hasta el último céntimo para conocer exactamente el valor de su regalo? WALT WITHMAN HE OIDO LO QUE DECÍAN LOS CHARLATANES


El Matias Cantabella

La noche no quiere venir para que tú no vengas, ni yo pueda ir. Pero yo iré, aunque un sol de alacranes me coma la sien. Pero tú vendrás con la lengua quemada por la lluvia de sal. El día no quiere venir para que tú no vengas, ni yo pueda ir. Pero yo iré entregando a los sapos mi mordido clavel. Pero tú vendrás por las turbias cloacas de la oscuridad. Ni la noche ni el día quieren venir para que por ti muera y tú mueras por mí. Federico garcia Lorca "gacela del amor desesperado"


La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa? Los suspiros se escapan de su boca de fresa, que ha perdido la risa, que ha perdido el color. La princesa está pálida en su silla de oro, está mudo el teclado de su clave sonoro, y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.

El jardín puebla el triunfo de los pavos reales. Parlanchina, la dueña dice cosas banales, y vestido de rojo piruetea el bufón. La princesa no ríe, la princesa no siente; la princesa persigue por el cielo de Oriente la libélula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa, acaso, en el príncipe de Golconda o de China, o en el que ha detenido su carroza argentina para ver de sus ojos la dulzura de luz? ¿O en el rey de las islas de las rosas fragantes, o en el que es soberano de los claros diamantes, o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz?

¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa quiere ser golondrina, quiere ser mariposa, tener alas ligeras, bajo el cielo volar; ir al sol por la escala luminosa de un rayo, saludar a los lirios con los versos de mayo o perderse en el viento sobre el trueno del mar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata, ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata,


ni los cisnes unánimes en el lago de azur. Y están tristes las flores por la flor de la corte, los jazmines de Oriente, los nelumbos del Norte, de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules! Está presa en sus oros, está presa en sus tules, en la jaula de mármol del palacio real; el palacio soberbio que vigilan los guardas, que custodian cien negros con sus cien alabardas, un lebrel que no duerme y un dragón colosal.

¡Oh, quién fuera hipsipila que dejó la crisálida! (La princesa está triste, la princesa está pálida) ¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil! ¡Quién volara a la tierra donde un príncipe existe, —la princesa está pálida, la princesa está triste—, más brillante que el alba, más hermoso que abril!

—«Calla, calla, princesa —dice el hada madrina—; en caballo, con alas, hacia acá se encamina, en el cinto la espada y en la mano el azor, el feliz caballero que te adora sin verte, y que llega de lejos, vencedor de la Muerte, a encenderte los labios con un beso de amor».

Rubén Darío


La Geemma Caarbonell Mas

La vida La vida és néixer, créixer i morir? No és només això! És tot el que crees amb la imaginació!

Gemma Carbonell i Mas


El Josep Calataiud

PERFECTAMENT RECORDO

Perfectament recordo que venies pel carrer de la mar, amb foc als ulls, quan em veieres en el fosc on t'esperava. Sense dir res vàrem anar a un carrer del vell raval, terrós i pedregós i rost, i, allà, contra la tàpia d'un hort ens abraçàrem sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú; i quan el goig fou caçat fins a l'esglai convuls vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents, i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim uns altres, ja per sempre units.

Joan Vinyoli


I res no m'agrada tant com enramar-me d'oli cru el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat, mes no massa torrat, que el desgracia, sinó amb la aquella carn molla que té en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants, l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres, en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament, eucarísticament,

me'l mire en l'aire. de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estellés HORACIANES


Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res. Salveu-me la mirada, que no es perdi. Tota altra cosa em doldrà menys, potser perquè dels ulls me'n ve la poca vida que encara em resta i és pels ulls que visc adossat a un gran mur que s'enderroca. Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé, i puc sentir i tocar i escriure i créixer fins a l'altura màgica del gest, ara que el gest se'm menja mitja vida i en cada mot vull que s'hi senti el pes d'aquest cos feixuguíssim que no em serva. Pels ulls em reconec i em palpo tot i vaig i vinc per dins l'arquitectura de mi mateix, en un esforç tenaç de percaçar la vida i exhaurir-la. Pels ulls puc sortir enfora i beure llum i engolir món i estimar les donzelles, desfermar el vent i aquietar la mar, colrar-me amb sol i amarar-me de pluja. Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res. Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Miquel Martí i Pol


Oh, que avingut estic amb la meva petita, esclava, poc sortosa terra, i com em recaria d’allunyar-me’n, sud avall, on sembla que la gent és bruta i pobra, accidiosa, inculta, resignada, insolvent! Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja, així el lluç que pica un ham sense esquer”, mentre jo, encara prop, pensaria en les velles fretures i confiances d’aquest meu tossut poble. I, ja tot sospesat, recularia per restar aquí fins a la mort. Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase i estimo a més amb un irrevocable amor aquesta meva i -nostrabastant neta, envejada, bonica pàtria.

Pere Quart


Dos especies de manos se enfrentan en la vida, brotan del corazón, irrumpen por los brazos, saltan, y desembocan sobre la luz herida a golpes, a zarpazos. La mano es la herramienta del alma, su mensaje, y el cuerpo tiene en ella su rama combatiente. Alzad, moved las manos en un gran oleaje, hombres de mi simiente. Ante la aurora veo surgir las manos puras de los trabajadores terrestres y marinos, como una primavera de alegres dentaduras, de dedos matutinos. Endurecidamente pobladas de sudores, retumbantes las venas desde las uñas rotas, constelan los espacios de andamios y clamores, relámpagos y gotas. Conducen herrerías, azadas y telares, muerden metales, montes, raptan hachas, encinas, y construyen, si quieren, hasta en los mismos mares fábricas, pueblos, minas. Estas sonoras manos oscuras y lucientes las reviste una piel de invencible corteza, y son inagotables y generosas fuentes de vida y de riqueza. Como si con los astros el polvo peleara, como si los planetas lucharan con gusanos, la especie de las manos trabajadora y clara lucha con otras manos. Feroces y reunidas en un bando sangriento avanzan al hundirse los cielos vespertinos unas manos de hueso lívido y avariento, paisaje de asesinos. No han sonado: no cantan. Sus dedos vagan roncos,


mudamente aletean, se ciernen, se propagan. Ni tejieron la pana, ni mecieron los troncos, y blandas de ocio vagan. Empuñan crucifijos y acaparan tesoros que a nadie corresponden sino a quien los labora, y sus mudos crepúsculos absorben los sonoros caudales de la aurora. Orgullo de puñales, arma de bombardeos con un cáliz, un crimen y un muerto en cada uña: ejecutoras pálidas de los negros deseos que la avaricia empuña. ¿Quién lavará estas manos fangosas que se extienden al agua y la deshonran, enrojecen y estragan? Nadie lavará manos que en el puñal se encienden y en el amor se apagan. Las laboriosas manos de los trabajadores caerán sobre vosotras con dientes y cuchillas. Y las verán cortadas tantos explotadores en sus mismas rodillas.

Las Manos de Miguel Hernandez


L'Eva Romero

les dones més majors de bon matí s'alçaven (com nius els llits tristíssims amb potes de girafes, els matalaps de borra i els cobertors de randes). es rentaven la cara, pulcres es pentinaven; i en acabar, amb pedra foguera s'esmolaven la llengua serpentina feridora com sabre. i de bon matí eixien a trescar com furons: feen anar les llengües per carrers i cantons i dringaven en l'aire com navalles i espases: una destra malícia de garsa lluny del cau de gralla lluny del niu de grua lluny del jaç. després, més apoquides havent tornat a casa des d'un racó del pati absents o avergonyides misteris del rosari salmejaven amb traça. NAVALLES, d'Elies Barberà (Xàtiva, 1970)


I em dius que no podràs venir com m'ho havies promés sense haver-t'ho demanat jo, i tractes de justificar-te adduint les moltes ocupacions a què et veus obligada, i jo bé que ho comprenc i que me'n faig càrrec, com he comprés ben bé que a tots ens cal en vida una lenta, cruel, intel·ligent preparació per a la immensa soledat darrera i m'he sentit a casa avui com en un nínxol. II no m'has escrit i t'escric aquestes línies que deixaré després oblidades en qualsevol calaix, sense que mai no arriben a les teues mans, aquelles mans petites i tan fàcilment adorables. he pensat moltes voltes en tu. he recordat els teus cabells negres i els teus ulls igualment negres, la teua molt benigna sina, com el teu pas lleuger i la graciosa petulància del teu cul. m'hauria agradat, això no obstant, rebre unes línies teues. però tu no et recordes de l'home vell que sóc i de la meua necessitat de rebre unes línies teues i de llegir-les clandestinament i després, ah després, cremar-les com si fossen sarments. t'evocaria en la petita flama com fores, criatura. un petit homenatge que em feia molt de goig. III aquesta és la darrera vegada que t'escric. he mirat al carrer per veure si venies, per veure si venia alguna carta teua. sonava el vent entre les fulles. molt tristament m'he assegut a veure en família la televisió. IV a vosaltres que un dia potser trobareu aquests papers i els llegireu amb una explicable avidesa, no sabreu mai qui fou aquella criatura de qui parle amb qui parle. us he donat els meus versos, us he donat en certa mesura la meua vida. mai no us donaré aquest nom.


V des de fa quinze dies no t'he escrit ni una línia. tenia una necessitat massa intensa de tu, massa gana de tu. ara sí, ara t'escric, ara que no et desitge, ara que no et necessite, ara que puc parlar amb tu. tu mastegues el xiclet. et reies. em referies les teues coses, t'escoltava. jo sentia el desig de deixar la meua mà damunt el teu genoll. difícilment em contenia. ho hauria pogut fer: no hauria passat res. i tampoc ja no volia això. em contenia i patia moltíssim, després sortíem al carrer. cridaves una amiga, la saludaves amb el braç en l'aire, tot allò tot allò. VI molt m'hauria agradat de ser el teu amant sol·lícit, estar el teu amant sol·lícit resseguint des del matí a la nit els movimets del teu cor, el petit indici d'un qualsevol caprici teu. per més que siga mínimament, d'aquesta teua torbadora intimitat, aquest fil que em sosté agafat a la vida, ets ja l'únic que em resta. VII no em moriré d'amor. em moriré de qualsevol cosa. però en el moment darrer, amb els ulls ben oberts, els ulls dels moribunds, estrenyeré els llavis per no dir el teu nom. el vull per a mi sol per a tota la mort. VIII hauré estat a la teua vida un episodi insignificant, no hauré deixat en tu l'efímer senyal del jonc en l'aigua. en tot cas, em recordaràs algun dia


en agafar un llibre meu, en oir que parlen de mi. ah, sí, jo el vaig conéixer. i si de cas t'ho demanen, rescataràs de l'oblit alguns detalls, alguns fragments, i continuareu bevent i parlant d'altres coses. IX l'has saludada sempre molt efusivament. o bé discretament li has pres la cintura. l'has mirada amb afecte paternal -hi ha altra gent. essencialment és per a tu una criatura. em pense que he nascut per estimar-te així. podria ser el teu pare si ens ateníem a més dades però impensadament em va florir un sentiment mortal d'amor. de vegades em pense que ho vas endevinar i de vegades et recorde dèspota. tremolós el meu cor de perdre el teu afecte, potser he esdevingut indigne. indigne i tot, t'estime. surts esvelta i et veig amb els ulls complaguts. entre el pare que podria ser i l'amant que mai no he de ser deixa'm que et mire, deixa'm participar, sis vegades tan sols li has besat les galtes. X passen els cels però és el mateix cel que sempre passa. als meus modestos versos sempre passa el mateix vers, aquell que tracta d'evocar-te. tu mai no ho sabràs. XI és millor que ens acomiadem però és inútil el comiat. no t'he vist. no sé si t'he de veure. probablement no et veuré mai. no em fa cap falta. et tinc com et volia en el teu moment precís, el meu moment precís, com et volia per a mi sol. XII


fou un amor. el reivindiques al cap dels anys amb la veu trèmula intentaries afegir alguna cosa desisteixes evocaries un paisatge però desisteixes, també. fou un amor. allò que vols és deixar-ho ben clar des del començament. fou un amor. estimes molt aquests papers. t'estimes? QUADERN PER A NINGÚ, de Vicent Andrés Estellés


La Lidia Bartolome Aguirre És tard, no sé quina hora és, però és fosc fa estona. És fàcil veure que no hi ets, ni un paper, ja poc importa. Poso els peus a terra, vull caminar, necessito despertar en un dia radiant. Encara em queda temps per descobrir tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut dir. Corren, corren pels carrers, corren paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van. I ploren, ploren pels carrers, ploren com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran. Difí-cil descobrir qui soc avui-. Una gota em cau mentre un altre em treu la set. Plou i fa sol alhora Tomba la bala bala, tomba la bala que m'apuntava, era la meva i jo mateix em disparava. Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum. Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma No s'esborren, en conformo en mirar-me Mirar-me de dins cap a fora. On puc anar-te a buscar? Nena no és broma... Hauria d'haver estat diferent, però en un moment s'han tancat les portes. Poso els peus a terra, vull caminar necessito despertar en un dia radiant. Encara em queda temps per descobrir tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir. Corren, corren pels carrers, corren paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van. I ploren, ploren pels carrers, ploren com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran. Gossos. Oxigen, 2007


El Joan Behncké

LA BELLA DORMENT

La bella dorment jau al sofà.

Però quan el príncep està a punt de despertar-la se la mira de sobte desconcertat perquè descobreix que en realitat no desitja mossegar-li els llavis ni els mugrons ni el sexe sinó només petonejar-li els peus i potser una mica turmells enllà arromangant-se les ganes de fer trampes.

Però, és clar, així no l’hauria despertat mai.

Joan Behnké


RIMES FÀCILS

L’amor és salvatge, onatge, miratge. L’amor és idiota, compota, paraulota. L’amor és imprudent, calent, moment. L’amor és màgic, tràgic, antropofàgic. Joan Behnké


DILUVI

I Déu s’aparegué a en Noè i digué: “Quaranta dies plourà i quaranta nits i la Terra es cobrirà d’aigua i tothom perirà i a tu et salvaré perquè em caus bé i m’inventaràs el vi i construiràs una arca i hi embotiràs una parella de cada animal i etcètera i etcètera i etcètera i ja et trucaré quan se’m passi el mal humor.”

Però en Noè té altres plans i agafa el cotxe i et passa a recollir quaranta vespres a la sortida de la feina per portar-te fins a casa sota la pluja…

Joan Behnké


La M Àngels Vázquez Quintas LA NOSTRA HISTÒRIA

Vull trobar paraules simples i netes a prop teu de tot allò que junts hem viscut i que fins ara han fet la nostra vida. Vull trobar també el camí a seguir, el de la lluita i l'esperança, mai del repòs, perquè, un mar quiet és una aberració de l'essència del mar, que viu i busca. Vull trobar un lloc on esfonsar les arrels de l'existència, un lloc on dipositar la vida quan el cos no pugui més. On sigui fàcil tancar ells ulls, plegar les mans, dir els darrers mots, deixar el camí... On es pugui morir després d'haver viscut amb tots els drets de viure, on sigui natural que et cobreixi la terra de tots. Vull tenir tota una vida per assolir-ho i que sigui la terra dels nostres fills, la parla dels nostres fills, llur esperança. Vull que tu i jo fem, plegats, aquesta història del nostre viure i del nostre ben morir.

Josefina Vidal


INSTRUCCIOS PRÈVIES

Dóna'm records sense matèria que no tinc lloc a casa ni temps per desar-los amb l'ordre que em caldrà quan hagi de trobar-te. Vesteix-me amb la memòria d'un pronom en plural i abriga'm amb l'urgència del verb quan és present, que no tindré paciència per retornar als racons on no haurem estat mai. Vine si et vols quedar i fes perquè oblidi que acabaràs marxant quan ja me n'hagi anat.

Mireia Calafell


ULISSES EN AIGÜES D'ÍTACA

Vas arribant a l'illa i ara saps el que vol dir la vida, el que és l'atzar. El teu arc serà pols damunt la lleixa. Pols seran el teler i la seva peça. Els pretendents que acampen a l'eixida són ombres que Penèlope somia. Vas arribant a l'illa: els roquerars, com el temps l'Odissea, els bat la mar. Ningú no ha teixit mai la teva absència ni ha desteixit l'oblit sense cap fressa. Per més que, a voltes, la raó ho ignori, Penèlope és una ombra del teu somni. Vas arribant a l'illa: els gavians que cobreixen la platja no es mouran quan la travessis sense deixar empremta, perquè no has existit: ets la llegenda. Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia, i potser va plorar lo alguna dona, però en el somni d'un poeta cec continues salvant-te. Al front d'Homer, etern i rigorós, cada trenc d'alba un solitari Ulisses desembarca. Joan Margarit


La Hermínia Marco Serra

Els Amants No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs. Vicent Andrés Estellés


Si mi voz muriera en tierra, llevadla al nivel del mar y nombradla capitana de un blanco bajel de guerra. 隆Oh mi voz condecorada con la insignia marinera: sobre el coraz贸n un ancla y sobre el ancla una estrella y sobre la estrella el viento y sobre el viento la vela!

Rafael Alberti


Jarcha

Vayse meu corachón de mib.

Ya Rab, ¿si me tornarád?

¡Tan mal meu doler li-l-habib!

Enfermo yed, ¿cuánd sanarád?

Traducció al castellà:

Mi corazón se va de mi.

Oh Dios, ¿acaso volverá a mí?

¡Tan fuerte mi dolor por el amado!

Enfermo está, ¿cuando sanará?


Veles e vents

Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Mestre i Ponent contra d’ells veig armar; Xaloc, Llevant, los deuen subvenir ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn, fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn; grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets; fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran.

Amor, de vós io en sent més que no en sé, de què la part pijor me’n romandrà; e de vós sap lo qui sens vós està. A joc de daus vos acompararé.

Ausiàs March


Vientos del pueblo me llevan Vientos del pueblo me llevan, vientos del pueblo me arrastran, me esparcen el corazón y me aventan la garganta. Los bueyes doblan la frente, impotentemente mansa, delante de los castigos: los leones la levantan y al mismo tiempo castigan con su clamorosa zarpa. No soy un de pueblo de bueyes, que soy de un pueblo que embargan yacimientos de leones, desfiladeros de águilas y cordilleras de toros con el orgullo en el asta. Nunca medraron los bueyes en los páramos de España. ¿Quién habló de echar un yugo sobre el cuello de esta raza? ¿Quién ha puesto al huracán jamás ni yugos ni trabas, ni quién al rayo detuvo prisionero en una jaula? Asturianos de braveza, vascos de piedra blindada, valencianos de alegría y castellanos de alma, labrados como la tierra y airosos como las alas; andaluces de relámpagos, nacidos entre guitarras y forjados en los yunques torrenciales de las lágrimas; extremeños de centeno, gallegos de lluvia y calma, catalanes de firmeza, aragoneses de casta, murcianos de dinamita frutalmente propagada, leoneses, navarros, dueños del hambre, el sudor y el hacha,


reyes de la minería, señores de la labranza, hombres que entre las raíces, como raíces gallardas, vais de la vida a la muerte, vais de la nada a la nada: yugos os quieren poner gentes de la hierba mala, yugos que habéis de dejar rotos sobre sus espaldas. Crepúsculo de los bueyes está despuntando el alba. Los bueyes mueren vestidos de humildad y olor de cuadra; las águilas, los leones y los toros de arrogancia, y detrás de ellos, el cielo ni se enturbia ni se acaba. La agonía de los bueyes tiene pequeña la cara, la del animal varón toda la creación agranda. Si me muero, que me muera con la cabeza muy alta. Muerto y veinte veces muerto, la boca contra la grama, tendré apretados los dientes y decidida la barba. Cantando espero a la muerte, que hay ruiseñores que cantan encima de los fusiles y en medio de las batallas.

Miguel Hernández


Un soneto me manda hacer Violante, que en mi vida me he visto en tal aprieto; catorce versos dicen que es soneto: burla burlando van los tres delante. Yo pensĂŠ que no hallara consonante y estoy a la mitad de otro cuarteto; mas si me veo en el primer terceto no hay cosa en los cuartetos que me espante. Por el primer terceto voy entrando y parece que entrĂŠ con pie derecho, pues fin con este verso le voy dando. Ya estoy en el segundo, y aun sospecho que voy los trece versos acabando; contad si son catorce, y estĂĄ hecho.

Lope de Vega


REDONDILLAS Hombres necios que acusáis a la mujer, sin razón, sin ver que sois la ocasión de lo mismo que culpáis; si con ansia sin igual solicitáis su desdén, por qué queréis que obren bien si las incitáis al mal? Combatís su resistencia y luego, con gravedad, decís que fue liviandad lo que hizo la diligencia. Parecer quiere el denuedo de vuestro parecer loco, al niño que pone el coco y luego le tiene miedo. Queréis, con presunción necia, hallar a la que buscáis para prentendida, Thais, y en la posesión, Lucrecia. ¿Qué humor puede ser más raro que el que, falto de consejo, él mismo empaña el espejo y siente que no esté claro? Con el favor y el desdén tenéis condición igual, quejándoos, si os tratan mal, burlándoos, si os quieren bien. Opinión, ninguna gana, pues la que más se recata, si no os admite, es ingrata, y si os admite, es liviana. Siempre tan necios andáis que, con desigual nivel, a una culpáis por cruel y a otra por fácil culpáis.


¿Pues como ha de estar templada la que vuestro amor pretende?, ¿si la que es ingrata ofende, y la que es fácil enfada? Mas, entre el enfado y la pena que vuestro gusto refiere, bien haya la que no os quiere y quejaos en hora buena. Dan vuestras amantes penas a sus libertades alas, y después de hacerlas malas las queréis hallar muy buenas. ¿Cuál mayor culpa ha tenido en una pasión errada: la que cae de rogada, o el que ruega de caído? ¿O cuál es de más culpar, aunque cualquiera mal haga; la que peca por la paga o el que paga por pecar? ¿Pues, para qué os espantáis de la culpa que tenéis? Queredlas cual las hacéis o hacedlas cual las buscáis. Dejad de solicitar, y después, con más razón, acusaréis la afición de la que os fuere a rogar. Bien con muchas armas fundo que lidia vuestra arrogancia, pues en promesa e instancia juntáis diablo, carne y mundo.

Sor Juana Inés de la Cruz


Claudia Gonzalez Se me va de los dedos la caricia sin causa, se me va de los dedos... En el viento, al pasar, la caricia que vaga sin destino ni objeto, la caricia perdida ¿quién la recogerá?

Pude amar esta noche con piedad infinita, pude amar al primero que acertara a llegar. Nadie llega. Están solos los floridos senderos. La caricia perdida, rodará... rodará...

Si en los ojos te besan esta noche, viajero, si estremece las ramas un dulce suspirar, si te oprime los dedos una mano pequeña que te toma y te deja, que te logra y se va.

Si no ves esa mano, ni esa boca que besa, si es el aire quien teje la ilusión de besar, oh, viajero, que tienes como el cielo los ojos, en el viento fundida, ¿me reconocerás? Alfonsina Storni


La Silvia Bartolomé

QUE TINGUEM SORT Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant. Que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat amb mi. Si em dius "et vull", que el sol faci el dia molt més llarg, i així, robar temps al temps d'un rellotge aturat. Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir. I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, poc a poc, escrius per a demà. Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar. Si véns amb mi, no demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg.

Lluís Llach "I si canto trist..."


El Xavi Orri

Érase una vez un lobito bueno al que maltrataban todos los corderos. Y había también un príncipe malo, una bruja hermosa y un pirata honrado. Todas estas cosas había una vez. Cuando yo soñaba un mundo al revés.

"El lobito bueno" de Agustín Goytisolo


Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería y marcharme entre aplausos envejecer, morir, era tan sólo las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra.

"No volveré a ser joven" Jaime Gil de Biedma


Cuando emprendas tu viaje a Itaca pide que el camino sea largo, lleno de aventuras, lleno de experiencias. No temas a los lestrigones ni a los cíclopes ni al colérico Poseidón, seres tales jamás hallarás en tu camino, si tu pensar es elevado, si selecta es la emoción que toca tu espíritu y tu cuerpo. Ni a los lestrigones ni a los cíclopes ni al salvaje Poseidón encontrarás, si no los llevas dentro de tu alma, si no los yergue tu alma ante ti. Pide que el camino sea largo. Que muchas sean las mañanas de verano en que llegues -¡con qué placer y alegría!a puertos nunca vistos antes. Detente en los emporios de Fenicia y hazte con hermosas mercancías, nácar y coral, ámbar y ébano y toda suerte de perfumes sensuales, cuantos más abundantes perfumes sensuales puedas. Ve a muchas ciudades egipcias a aprender, a aprender de sus sabios. Ten siempre a Itaca en tu mente. Llegar allí es tu destino. Mas no apresures nunca el viaje. Mejor que dure muchos años y atracar, viejo ya, en la isla, enriquecido de cuanto ganaste en el camino sin aguantar a que Itaca te enriquezca. Itaca te brindó tan hermoso viaje. Sin ella no habrías emprendido el camino. Pero no tiene ya nada que darte. Aunque la halles pobre, Itaca no te ha engañado. Así, sabio como te has vuelto, con tanta experiencia, entenderás ya qué significan las Itacas.

"Itaca" Kavafis


Si jo fos pescador pescaria l'aurora, si jo fos caçador atraparia el sol, si fos lladre d'amor m'obririen les portes, si fos bandit millor que vindria tot sol. Els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra, si fos lladre i bandit no em sabrien el vol. Si tinguÊs un vaixell m'enduria les noies, si volien tornar deixarien llurs cors: i en faria fanals per a prendre'n de nous.

"Si jo fos pescador" Joan Salvat-Papasseit


L'Angeles Moratilla Martin

El placer de la eñe. Eñeando: Del verbo eñear. La castaña que rebaña la araña en su telaraña, acabó con la caña sin entraña. pasó la musaraña por la campaña de España que subiendo a la montaña, engaña a la cizaña buscando una guadaña con dientes de piraña. La maña ermitaña no se daña con su migraña y eterna legaña. Ella se extraña de ser uraña y tacaña en la cabaña, bebiendoagua de Carabaña, compartiendo con una alimaña, los restos de lasaña recordando la hazaña de subirse a la cucaña con artimaña y maña, enganchandose con una pestaña cuando era joven. ¡Qué patraña! Ahora amaña el tiempo leyendo Azaña, un viejo libro que le trajo desde Saldaña su hermana, con piñata y cástor.


Biblioteca Municipal de LLoret de Mar Pl. Pere Torrent, 1 17310-LLORET DE MAR Tel 972 34 90 55 Biblioteca@lloret.cat Web de la Biblioteca


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.