Pirates

A l’abordatge!

Imatges cedides per Isabel Aguirre

Els pirates La paraula “pirata” prové del terme grec “peiréo”, verb que indica provar fortuna i atacar.

Els pirates van navegar durant molt de temps sense sotmetre’s a cap llei ni pàtria per tots els mars del planeta.

Vivien en absoluta llibertat, no estaven sotmesos a cap govern, el seu medi era el mar, on cap govern tenia autoritat territorial.

Es dedicaven a robar altres vaixells i a atacar ciutats de la costa. Massacraven a la població, feien presoners i esclaus. Ho feien de manera ràpida i devastadora, evitant qualsevol tipus de reacció.

La pirateria més coneguda és la que es va donar a la zona del Mar Carib entre els segles XVI i XVIII, però és una pràctica delictiva que s’ha donat en la totalitat dels mars del planeta, i a totes les èpoques.

Les causes que motivaven que una persona decidís convertir-se en pirata eren diverses: la recerca de la llibertat, el desig d’enriquir-se, l’interès de servir els seus països o l’esperit d’aventura.

Tots els pirates no tenien les mateixes motivacions, per això, cal distingir diferents grups.

-Pirates: Eren generalment els que robaven pel seu compte al mar o al litoral. Eren enemics del comerç marítim.

-Corsaris: Atacaven vaixells de països enemics, tenien l’autorització (patent de cors) del seu govern, el qual cobrava una comissió i era còmplice del delicte. Era una forma no oficial de lluitar contra els enemics.

-Bucaners: Eren contrabandistes i caçadors furtius. Van ser expulsats pels espanyols de l’Illa L’Espanyola (actual Haití i Santo Domingo) i es van instal·lar a l’Illa Tortuga des d’on practicaven la pirateria.

-Filibusters: Eren bucaners organitzats en associacions i confraries que atacaven qualsevol vaixell.

Les banderes

Els pirates dissenyaven les seves banderes, ja que no estaven sotmesos a les lleis de cap país.

La bandera pirata era de color negre i la van anomenar Jolly Roger. Els pirates hissaven la bandera quan volien que els seus enemics es rendissin. Solien tenir dibuixades una calavera i dues tíbies creuades que representaven la mort. Però també van existir força varietats de banderes, hi havia capitans que dissenyaven la seva pròpia per lluir-la en el seu vaixell.

es.wikipedia.org

Els vaixells Els pirates utilitzaven unes embarcacions especials: naus petites i lleugeres que permetien fugir i atacar vaixells indefensos ràpidament. Per tant, s’estimaven navegar més en balandres, goletes o bergantins. Eren naus o vaixells que tenien 30 metres d’eslora i no portaven molts canons, perquè confiaven més en la descàrrega dels mosquetons i en l’abordatge. La propulsió de les naus es feia mitjançant les veles que recollien la força del vent per desplaçar-se per sobre de l’aigua.

A la Mediterrània els pirates feien servir les galeres entre els segles XV i XVII, eren vaixells que amb la seva propulsió a rem navegaven ràpidament. Els víkings navegaven amb els drakkars, vaixells que combinaven el rem i la vela. Quan els vaixells es començaven a fer malbé preferien robar-ne un altre que arreglar-los.

Els instruments que utilitzaven per orientar-se al mar van ser: -La Rosa del vents per indicar la direcció dels vents. El seu coneixement era fonamental per qualsevol que navegués a vela.

-La brúixola, que al mar rep el nom de compàs nàutic i que ens diu on es troba el nord.

x t e c . c a t

© xtec.cat

Drakkar arqred.mx

Goleta es.wikipedia.org

Els tresors Un dels elements més romàntics del món de la pirateria des de sempre és la recerca d’un tresor amagat en una illa deserta. Hi ha documentats casos de pirates que així ho van fer per salvaguardar botins robats. Generalment els pirates es gastaven tot el que robaven ja que la seva vida era molt incerta, podien trobar la mort en qualsevol moment.

En qualsevol cas, cada capità i cada tripulació tenien els seus acords per repartir el botí o tresor que aconseguien, i podien variar en cada viatge. Existia una mena de contracte anomenat Charte Partie, on s’estipulaven les condicions (drets i deures) en formar part de la tripulació, entre els quals constava la part proporcional de guany que rebrien en acabar cada viatge. També era el seu codi d’honor on es recollia quina era la feina de cadascú i quines eren les penes que calia aplicar en cas de no respectar les normes.

© Loren

La pirateria a la Mediterrània A la Mediterrània comença a documentar-se la presència de pirates a l’època dels romans. A l’època medieval també hi va haver atacs de pirates, sobretot a partir de les Creuades. Però serà a partir dels segles XV i XVI, quan la Mediterrània es converteix en un mar veritablement perillós, perquè els pirates es converteixen en corsaris i ataquen les costes enemigues. Són famosos els atacs dels corsaris barbarescs contra els pobles costaners d’Espanya, Itàlia i Malta.

La població es protegeix creant un sistema de defensa consistent en la construcció de torres de guaita.

Potser l’atac més cruel va ser el que es va produir a l’illa de Menorca, a Ciutadella, on la ciutat va ser assolada i prop de 3.500 dels seus habitants van ser convertits en esclaus. Al segle XVIII retorna la pirateria al Mediterrani, entre les causes es troba la prohibició als comerciants catalans de fer intercanvis comercials amb ports americans. Els corsaris mediterranis actuen amb base al port d’Alger.

Els pirates utilitzen alguns punts desprotegits de la costa per refugiar-se, com les Illes Medes (L’Empordà), i la Punta dels Alfacs (Delta de l’Ebre).

Els pirates més famosos Els pirates es posaven ells mateixos els seus noms. Volien trencar amb el seu passat i buscaven un nom que espantés als seus adversaris. També van existir algunes dones pirates, que eren tan temibles com els pirates de sexe masculí. Sempre es vestien d’home i les més famoses van ser: Anne Bonny, Grace O’Malley i Mary Read.

Alguns dels pirates més temuts i coneguts van ser:

Francis Drake biografiasyvidas.com

Mary Read 1001experiencias.com

Francis Drake. Pirata que va atacar en repetides ocasions la costa americana del Pacífic. Va morir en un enfrontament amb els espanyols.

Henry Morgan. Va ser un corsari a sou de la corona Anglesa. Es va enfrontar als vaixells espanyols que tornaven carregats d’or de les colònies americanes.

Edward Teach “Barbanegra”. Li agradava cremar-se la barba per espantar els seus enemics.

Bartholomew Roberts. Va capturar més de 400 vaixells a tots els mars del món.

Kheyr-ed-din “Barbarroja”. Va ser un dels pirates mediterranis més temuts.

Dragut Reis. Era originari d’Anatòlia i va assolar el Mediterrani.

Barbanegra retratosdelahistoria.blogspot.com

Barbarroja filibusterosdeaguadulce.blogspot.com

Jean David Nau, “l’Olonois”. Va ser conegut per la seva crueltat.

Chui Apoo. Va ser un pirata que va operar a poques milles de Hong Kong.

A la història també va haver caçadors de pirates, com l’anglès John Maynard, el mallorquí Antoni Barceló o l’italià Andrea Doria. Van ser alguns dels mariners que es van enfrontar als pirates per aconseguir la pau al mar.

Vocabulari per guarnir un pirata Els pirates no portaven uniforme. Per vestir-se aprofitaven les peces de roba que podien robar, molts anaven descalços i amb robes molt senzilles.

Algunes de les peces de roba i objectes que portaven els pirates eren: Ampolla de rom: Beguda preferida dels pirates Arracada: En portaven una o més. Els pirates mai sabien on moririen i les arracades se les podia quedar, en pagament, qui trobés el seu cos i li donés sepultura. Altres fonts diuen que cada vegada que en un viatge es passava pel cap d’Hornos o de Bona Esperança es posaven una nova arracada a l’orella.

Barba: Els pirates no tenien temps d’afaitar-se, per això molts lluïen barbes i bigotis.

Bandolera i faixa: Les portaven per subjectar espases, punyals i altres armes.

Botes: Si portaven, estaven fetes amb pell de porc

Cabell llarg: Com els pirates no tenien gaire temps d’arreglar-se, els portaven llargs i moltes vegades es feien una cua.

Cicatrius: Les lluites contínues feien que tinguessin moltes cicatrius al cos, moltes de les ferides s’infectaven i encara donaven un aspecte més temible als pirates.

Dents corcades: La gent d’aquella època patia molt d’infeccions bucals i manca de peces dentals per la falta d’higiene i l’alimentació poc adequada.

Espasa: Els pirates utilitzaven espases curtes i lleugeres, també punyals.

Garfi: Durant els combats era freqüent que caiguessin ferits i se’ls hagués d’amputar algun braç, llavors se substituïa l’extremitat per una de metall amb la punta corbada.

Lloro o cacatua: Era el seu animal de companyia, aprofitant la seva facilitat per repetir sons i paraules, els ensenyaven cançons i dites grolleres.

Mocador o barret: Els pirates necessitaven portar el cap tapat amb un barret lleuger de palla o teixit suau, perquè la calor i el fort sol així ho aconsellaven. Els capitans acostumaven a portar el barret de tres puntes.

Pantalons: Els portaven de mitja cama, molt bruts i esparracats.

Pegat: Tros de tela que ocultava la falta d’un ull.

Pistola: L’usaven als abordatges, malgrat que era molt complicat conservar seca la pólvora.

Pota de pal: Si durant el combat s’amputava una cama, se substituïa per una de fusta.

Ullera de llargavista: Era de metall i plegable, per a un sol ull. Permetia observar l’arribada de vaixells des de lluny.

L’Illa del tresor, el gran llibre de pirates

© Loren

L’obra està considerada una de les millors novel·les juvenils de tots els temps, va ser escrita per Robert Louis Stevenson l’any 1881.

El protagonista és un jovenet anomenat Jim que treballa amb la seva mare en un hostal a prop del mar. Un dia arriba a l’hostal un home molt estrany que al cap de pocs dies mor de forma sobtada i misteriosa.

Deixa dins un cofre el mapa d’una illa, on sembla, hi ha enterrat un fabulós tresor.

Amb el mapa al seu poder, Jim i els seus amics embarcaran cap a l’illa amb la intenció de trobar el tresor, però una colla de pirates, aparentant ser mariners i capitanejats per John Silver, un pirata hàbil i intel·ligent, s’assabenten del viatge i faran tot el possible per aconseguir el tresor, inclús acabar amb la seva vida. La valentia i l’amistat faran possible que Jim i els seus companys acabin descobrint el tresor, desemmascarant i vencent els sanguinaris pirates.

Stevenson va dedicar la novel·la al seu fill adoptiu Samuel.

Stevenson, vida, llibres i viatges Robert Louis Stevenson va néixer al 1850 a la ciutat anglesa d’Edimburg. Durant tota la seva vida va patir molts problemes de salut. Quan era petit passava llargues temporades al llit i no podia sortir de casa, ni jugar a l’aire lliure. En lloc d’entristirse, Stevenson utilitzava la seva imaginació per inventar històries.

Als 23 anys va decidir ser escriptor i viatger, durant tota la vida va iniciar grans viatges al voltant del món. Els últims anys de la seva vida els va passar a Samoa, en un lloc certament paradisíac. Els habitants de l’illa li van posar el sobrenom de tusitala que en el seu idioma volia dir “caixa de contes”, segurament en agraïment per les moltes històries que els devia haver explicat.

A més de l’Illa del tresor, Stevenson va escriure llibres tan famosos com L’estrany cas del Doctor Jeckyll i Mr. Hyde i La fletxa negra.

Més novel·les de pirates...

El pirata és una figura literària molt poderosa i romàntica, lluita en una entorn de llibertat.

J.M. Barrie. Peter Pan y Wendy Fenimore Cooper. El corsario rojo Daniel Defoe. Vida, aventuras y peripecias del capitán Singleton

Arthur Conan Doyle. Historias de piratas y del agua azul Richard Hughes. Huracรกn en Jamaica Jack London. La expediciรณn del pirata Hermann Melville. Benito Cereno Rafael Sabatini. El capitรกn Blood Emilio Salgari. El corsario negro Walter Scott. El pirata Alberto Vรกzquez Figueroa. Piratas Julio Verne. Los piratas de Halifax

Còmics • • •

Milton Caniff. Terry y los piratas Pierre-Yves Gabrion. Piratas Hugo Pratt. La balada del Mar Salado

Llibres infantils • J.L. Alonso. Una de piratas • Carmen Kiffer. La guarida de los piratas • Juan Múñoz. El pirata Garrapata • Ana Rossetti. El baúl lleno de piratas

Teatre •

Mar i cel. Dagoll Dagom

Filmografia al voltant dels pirates Aquests personatges han il·lustrat moltes pel·lícules de Hollywood sense cap rigor històric, però han construït la imatge romàntica dels pirates.

El capitán Blood de Michael Curtiz (1935) El cisne negro de Henry King (1942) Piratas de Roman Polanski (1984) La isla del tesoro de Fraser Clarke Heston (1990) Hook de Steven Spielberg (1991) La isla de las cabezas cortadas de Renny Harlin (1995) Master and Commander, al otro lado del mundo de Peter Weir (2003) Piratas del Caribe (trilogia) de G. Verbinski (2003/2007)

Bibliografia Joly, Dominique. Pequeño diccionario de los piratas. Barcelona: Oniro, 2009 Morales, Ernesto. Exploradores y piratas en la América del Sur : historia de la aventura. Sevilla : Renacimiento, 2006 Platt, Richard. El Vaixell pirata : diari del grumet Jake Carpenter. Barcelona : Parramón, 2001 La Vida de los piratas : contada por ellos mismos, por sus víctimas y por sus perseguidores. Barcelona : Crítica, 2010 Webs www.mmb.cat/img/admin/elements_arxius/arxiu_192_1.pdf http://0-corporate.enciclonet.com.sinera.diba.cat/articulo/pirata/