POBLENOU:10 FRAGMENTS DE FICCIO
2009-2019
«A esta parte más industrial del Pueblo Nuevo, Poblenou en catalán, también se la llamó la Manchester catalana. Los industriales barceloneses del siglo XIX idolatraban el modelo inglés. Me gustan las ruinas contemporáneas […] y últimamente paseo mucho por la ciudad amenazada por la modernidad. En el barrio viejo, muy cerca de aquí, están abriendo una vía ancha que se va a llevar los malos olores de la ciudad podrida no sé a dónde, pero se los va a llevar. Y de la Manchester catalana, de Icaria, poco va a quedar. Es curioso que los patronos
soñaran con Manchester y sus obreros con Icaria. ¿Con qué sueñan hoy en día unos y otros?» El laberinto griego, Manuel Vázquez Montalbán
«Buscarà l'Escocesa si no troba un hotel. Una residència d‘artistes també farà el seu fet i es trobarà en el seu ambient.
Ha de ser a prop. El carrer és ample, vorejat de cases baixes, de blocs antics de pocs pisos que s'afileren a banda i banda. Ara travessa un descampat. Una església, una paret que tanca un
solar, una antiga fàbrica abandonada. Té, és aquí. Imaginava que l'Escocesa seria una nau magnificent amb una entrada semblant a l'Arc de Triomf i la descobreix en una renglera de portes a la planta baixa d'un edifici regular que segurament va ser la part de darrere de la nau industrial. Grafits, pintures a les façanes, casetes tancades, portes tapiades.»
Metro Llacuna, Margarida Aritzeta
«Poblenou era como una placenta anarquista. Había más anarquismo por metro cuadrado que en cualquier otra parte del mundo. Ateneos, corales, grupos
excursionistas, naturalistas, de todo. Y luego estaba el sindicato. No era necesario el proselitismo. Bastaba con ver y escuchar. Yo
trabajaba en los trenes de laminación. En los turnos de descanso se leía, se debatían las cosas del mundo. Sí. Bastaba con ver.» El periodismo es un cuento, Manuel Rivas
«I teníem fàbriques. Moltes fàbriques. Fàbriques que engegaven quan encara feia nit i plegaven Déu sap quan, fins que van arribar els del sindicat i van posar els rellotges a l’hora. En teníem tantes, de fàbriques, sobretot de teixits i del ram de l’aigua, que una vegada, en època d’eleccions, en una d’aquelles nervioses visites d’en Francesc Cambó a l’Ateneu Regionalista, se li acudí de dir o de repetir que el Poble Nou s’anava convertint en la
Manchester catalana. Ho van entendre pocs, ben pocs, però la frase va fer molt efecte, tingué èxit, i, durant anys, la gent l’anava repetint com si es tractés d’una gran, d’una sublim sentència.» Icària, Icària, Xavier Benguerel
«A dos quarts i deu, com havíem convingut, van recollir-nos
a l'estació i ens n'anàrem directament, sense córrer, al Poble Nou. El local era al carrer de Fernando Poo, en una cantonada (...) M'ho va explicar mentre corríem cap al carrer
de Taulat i jo plorava perquè ells dos s'havien quedat allí, a enfrontar-se amb la policia. No ho volia comprendre, però tenien raó. Si s'haguessin enfilat a la camioneta la policia ens hauria perseguit, mentre que d'aquesta manera l'entretenien perquè ens poguéssim escapar. "No els passarà res", deia en Pau, mirant d'imposar una mica de confiança. "Això és ple de carrerons i no els costarà gens de fer-se fonedissos..."» Milions d'ampolles buides, Manuel de Pedrolo
«El Pueblo Nuevo -dice un cronista de la época- es
una zona industrial barcelonesa situada a la izquierda de la zona portuaria, más allá del Parque de la Ciudadela. Es el más feo de todos los
barrios...Es una pura chimenea, un puro desportillo, un puro cascote, un puro suburbanismo. Es quizá el barrio más genuinamente proletario de Barcelona, sin apenas concesiones a los portales de mármol...» Memento mori, Antonio Rabinad
«L'antic carrer de Sant Pere, Marià Aguiló, tampoc no s'escapava de les noves transformacions. Els petits edificis, que feien que tothom qui no fos del barri i busqués un número del carrer del Joncar es perdés, els mateixos petits
edificis que feien el carrer més estret ja havien deixat d'existir i, amb ells, aquell entranyable forn o aquella petita botiga de texans, amb el balconet diminut al damunt que amb uns petits geranis guarnien tota la seva extensió.» La moneda del malfat, Àfrica Ragel
«El barri on vaig néixer també havia estat el barri de la meva perdició. Per aquests carrers vaig deambular en la meva joventut, immers en nits com aquesta en què els punks que es reunien als bars dels carrers del vell Poblenou buscaven brega en tuguris negres i acabaven la nit barallantse amb les bosses d'escombraries. Deien que el barri era la Manchester catalana, però jo recordava l'ambient de final dels setanta i començament dels vuitanta i s'assemblava més al Brixton londinenc. En el canvi de segle, sense indústries, sense obrers i sense punkies, els vells es concentraven al centre i les famílies benestants instal·lades a la Vila Olímpica donaven una imatge d'una mena de decadència sublim, civilitzada...» No miris enrere, David Castillo
«Decidió acudir al Ateneo Colón de la carretera de Mataró, tomaría un aguardiente y escucharía a las conversaciones políticas de los parroquianos, algo que solía hacer para estar al tanto de lo que se movía por el barrio»
El tapiz de un tiempo, Gracia Pérez
«La trobada serà a una de les cases abandonades de Pere IV, tot just davant l'església i al costat del local a mig derruir de La Escocesa. Allà és on la gent que coneix el Piti realitza els intercanvis des de fa un parell d'anys. Al Poblenou, d'ençà que va petar la bombolla immobiliària, hi pots anar tranquil perquè ningú no hi para atenció, ja. Els descampats, les velles cases buides i les noves obres aturades han deixat un panorama desolat, però perfecte pel comerç al marge de la llei» Coll avall, X. Díaz & M. Martínez
Gracies a tots i totes per aquests 10 anys i per molts anys mes!