1r Accèssit Categoria Adults “El camí de la memòria” Montse Freixas i Rovira
El pensament el turmentava i decidí retirar-se d’hora. Acostumava a fer-ho quan la immobilitat davant el televisor li accentuava la sensació de fred. La casa, aïllada del poble, era massa gran per escalfar-la quan l’hivern era rigorós. Va apartar la manta que li cobria les cames amb un gest brusc i li caigué a terra, a prop de la llar de foc que cremava minsa, sense flames. Es va ajupir amb dificultat. Recollí la manta i escampà els quatre buscalls. Encara tenia força als braços, no pas a les mans, que ara, als noranta anys, les veia com eines rovellades . Tenia els dits adolorits, aspres, encarcarats, com si una maledicció els hagués aturat en el gest d’agafar l’aixada. Aquell migdia, contemplant com moria el petit hort que li havia distret la vida, va pensar que estava arribant el moment. Apagà el televisor. Va rentar els dos plats que quedaven a la pica mentre s’escalfava la llet. Amb cura, la va abocar dins el petit termos però es va vessar. Ho netejà. Se’l va endur a la cambra i el deixà damunt la tauleta de nit, al costat de la tassa. Des del llit escoltava el batec de les persianes. El vent no l’espantava. Bufava fort i xiulava amb un gemec trist que s’escolava per la ranura de la finestra envaint tota la casa. Recordà el xiulet alegre, amb cantarella, que li feia el seu fill. Tants anys mort i encara n’escoltava la tonada. La Lluïsa, pobreta, el va sentir xiular tota la vida, el fill. No ho sabia per ella, perquè del nen mai no en parlaven, sinó per la néta. “Avi, tu també sents el xiulet del tiet?” Dies enrere es va enfadar amb les filles i els néts. “Mentre em pugui valer, no em mouré de casa meva”, els digué. Havia caigut mentre feinejava sota els avellaners i prengué mal. De cap manera seria una càrrega per a ningú, ja ho
tenia pensat des que va veure en què s’havia convertit la seva dona abans no morí. La Lluïsa, pobreta, va perdre tota la dignitat; un cos inert amb la mirada vidriosa i els llavis prims, bavejant. Es va incorporar. Baixà del llit, travessà el passadís a les fosques, ranquejant, va despenjar una clau grossa i sortí al ras. L’aire era glaçat i la nit negra, però s’hi va endinsar. Enfilà la carretera cap al poble com un espectre amb els cabells blancs esgarrifats per les fortes ràfegues. El camí se li feu llarg com la vida. I dolorós, com la pèrdua de la dona, i del fill, i dels pares, i dels companys al front, que queien amuntegats vora seu fins que no ho va poder suportar i fugí, sí; i s’amagà al galliner de ca la Lluïsa, quin ensurt que ets vas endur, pobreta meva, quan et vaig agafar pel braç allà a dalt al terrat. Arribà a la casa vella esbufegant. Va obrir la porta. Un gat se li esmunyí entre les cames i el va fer trontollar. Li va maleir els ossos i tancà. Tot i que el tuf de resclosit el marejava, va avançar a les palpentes fins que va tocar el passamà de l’escala i es deixà caure extenuat al primer graó. No necessitava llum per moure’s per aquella casa que havia bastit amb les seves mans, perquè et faré la casa més bonica del poble, Lluïsa... Va pujar molt a poc a poc, es concentrà en cada esglaó no fos que rellisqués i no s’acabés mai. Quan va empènyer la porta del terrat sentí que defallia i va alçar els ulls humits cap al firmament, que resplendia majestuós, encegador; i tots els colors de la memòria li van esclatar com espurnes punyents fins que, exhaust, prengué el camí dels estels.