gps literari literatures del món
SUD-ÀFRICA
Núm. 7 Abril 2017
ORÍGENS DE LA LITERATURA SUD-AFRICANA Sud-Àfrica és un país de cinquanta un milions d’habitants, onze llengües natives oficials i poca tradició literària escrita entre la població no blanca, degut a la desigualtat educativa durant l’apartheid. Així ens trobem que la literatura sud-africana escrita no va començar a desenvolupar-se fins a principis del segle XX, i que a la literatura de tradició oral, durant el segle XIX, la dona va tenir un paper rellevant, fet que facilita que actualment el nombre de dones escriptores continuï sent important. Cal destacar la figura d’Olive Schreiner (Sud-Àfrica, 1855 – 1920) novel·lista i valenta activista feminista que va canviar en part la visió del feminisme i va criticar la situació política del seu país. Va escriure la novel·la de gran èxit Historia de una granja africana que narra les dificultats d’un granger afrikaner, i el llibre sobre la situació de la dona La mujer y el trabajo.
La literatura en llengües africanes es remunta a varis segles enrere, sent llegada de generació en generació. Tant forta era la tradició oral que els documents conservats des de llavors només són transcripcions en paper de les històries que s’explicaven oralment. Els primers temes que tractaven eren els de la pàtria i les lluites polítiques i lingüístiques. En canvi, la literatura en llengua anglesa es va originar a les escoles de missioners i als instituts a finals del segle XIX, sent els primers temes que van tractar el romanticisme de les fronteres i el realisme tràgic, evolucionant posteriorment cap a una presa de consciència social retratant la societat dividida.
LITERATURA SUD-AFRICANA DEL SEGLE XX Ja al segle XX tant els blancs com els negres i els mulats intenten progressivament encaixar les seves representacions literàries i inquietuds dins de la multiculturalitat, tractant, a mida que avança el segle, temes com la pobresa, les malalties infeccioses, la xenofòbia, l’homofòbia, l’atur, la manca d’habitatge, la confusió moral i les escletxes dels sistemes polítics, tots ells relacionats amb la vida quotidiana. A principis del segle XX, al 1907, els escriptors Afrikaners (sud-africans d’origen neerlandès) van crear una societat literària pròpia, la Afrikaanse Taalvereniging, al 1909 una acadèmia de les arts i les ciències, i al 1914 un premi literari per a obres escrites en afrikans, el Premi Hertzog.
La literatura dels afrikaners es centrava en temes com les guerres dels bòers i el patiment als camps de concentració britànics, la descripció dels paisatges africans, la fe i la religió. Cap a finals dels anys 20 els temes canvien i evolucionen cap a l’intimisme, reflexionant sobre el futur que tindran els afrikaners, la seva disgregació entre el camp i la ciutat, i les llibertats individuals. D’aquesta etapa destaquen com autors Toon van der Heever i Eugène Marais. Durant els anys 30 i 40 el moviment literari Dertigers es preguntaven sobre el sentit de la vida i la seva identitat, preocupats com estaven en la defensa dels seus valors i la seva cultura. Destacaren els poetes Dirk Johannes Opperman i Mattheus Uys Krige. A partir dels anys 60 un grup d’escriptors coneguts com Sestigers van reflectir les angunies i els conflictes dels afrikaners moderns, abraçant qüestions com el sexe, la moral de l’església i l’apartheid. Aquests autors van sorgir de les elits intel·lectuals de les universitats sud-africanes i molts d’ells van viure a Europa. Alguns d’ells van posar en entredit l’apartheid a les seves obres. Va ser el cas d’André Brink i Breyten Breytenbach. André Brink fou el primer escriptor afrikaner prohibit pel govern del país per la publicació de A Dry White Season, i Breyten Breytenbach va se detingut per adherir-se a la lluita contra l’apartheid. Pel contrari, Frans Venter va tractar la qüestió racial per la via del paternalisme i les seves obres van ser ben acollides pel govern. André Brink (Vrede, 1935 – 2015) novel·lista i catedràtic d’anglès a la Universitat de Ciutat del Cabo. Va escriure en afrikaans i en anglès, tractant temes com el conflicte social i l’alliberament sexual. De la seva obra cal destacar Instante en el viento (1976), Rumores de lluvia (1978), Una estación blanca y seca (1979), Cadenas de voces (1982), El muro de la peste (1984), Estados de emergencia (1988), Un acto de terror (1991), La primera vida de Adamastor (1993) i Al contrario (1993). Va rebre diversos premis literaris tant a nivell africà com europeu.
Breyten Breytenbach (Bonnievale, 1939) novel·lista, poeta i activista contra l’apartheid, és considerat el millor poeta en llegua afrikaans de la seva generació. Els seus poemaris La vaca de hierro debe sudar (1964) i Catástrofes (1964) van adquirir una gran popularitat i valoració.
La seva obra té múltiples nivells de lectura, amb imatges surrealistes i efectes sonors. Com a temes principals es va enfrontar amb la mort, el patiment personal i la decadència del món natural. Aquesta literatura dels afrikaners convivia amb la escrita per autors negres que van obtenir la seva rellevància. Van ser els casos de Peter Abrahams i Ezekiel Mphahlele. Peter Abrahams (Vrededorp, 1919 – Saint Andrew, 2017) novel·lista i periodista, que va viure a Anglaterra i a Jamaica, on va morir. La seva obra se centrava en la lluita dels negres contra les seves privacions de llibertat sota l’apartheid. La seva primera novel·la, Muchacho de la mina (1946), així ho constata, com la resta de les seves obres, l’autobiografia No soy un hombre libre (1954) que descriu la seva infantesa i Una guirnalda para Udorno (1956) on narra l’assassinat d’un líder africà de la post independència.
Ezekiel Mphahlele (Marabastad, 1919 – Lebowakgomo, 2008) va ser un escriptor que es va donar a conèixer per la seva autobiografia Por la segunda avenida (1959) on relata d’una manera commovedora la seva infantessa i joventut. Al 1957 es va exiliar i va viure a Nigèria, Kenia, Zàmbia i Estats Units a on es va doctorar a la Universitat de Denver, sent catedràtic d’Estudis africans a la Universitat de Pennsilvania. Sempre va defensar l’anglès com a idioma unificador africà. La seva obra literària està composta de novel·les i llibres de relats. Cal destacar el conjunt de relats Un hombre debe vivir (1947) i les novel·les Errantes (1971), Chirundu (1979) i Padre, vuelve a casa (1984).
Altres escriptors negres destacats van ser Mazisi Kunene, Sipho Sepamla, Wally Serote, Lewis Nkosi, Miriam Tlali, Adam Small, Ellen Kuzwayo i Gibson Kente.
Les noves generacions d’escriptors sud-africans ja van deixar de banda la retòrica de la lluita i reivindicació política i social, per endinsar-se en la descripció del dia a dia, de la quotidianitat i de l’ordinari, especialment des dels anys 80. Autors com Njabulo Ndebele, Sol Plaatje, Phaswane Mpe. K. Sello Duiker, Amina Cachalia i Achmat Dangor impregnen la seva narrativa de realisme i cruesa social, mostrant els problemes de la misèria, de la violència al carrer, de la prostitució i de les noves relacions familiars.
Aquest darrer, Achmat Dangor (Johanesburg, 1948) és un dels autors actuals més reconeguts gràcies a la seva Trilogía de Z Town (2009). Altres llibres que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona són La maldición de Kafka (1999) i Fruta amarga (2004).
Amina Cachalia (Vereeniging, 1930 – Parktown, 2013) va ser una de les dones més destacades en contra de l’apartheid. Des de jove va ser una activista per la llibertat, els drets humans i les igualtats, arribant a ser la dona més jove en entrar a la presó. Filla de para indi, tenia com a gran referent moral a Mahatma Gandhi i va mantenir una estreta relació amb Nelson Mandela. Molt recomanable és la seva Autobiografía (2015).
Damon Galgut (Pretòria, 1963) és un altre del autors que més han traspassat les fronteres als darrers anys, sent dues vegades finalista del Premi Booker, al 2003 amb la novel·la El buen doctor i al 2010 amb En una habitación extraña. Una altra novel·la seva és El impostor.
Com a fet normalitzador de la literatura a Sud-Àfrica s’ha de valorar l’aparició de la literatura de gènere. A les darreres dècades ha aparegut la novel·la negra, chick-lit, fantàstica, històrica i de terror. Destacades han estat les novel·les fantàstiques Las luminosas i Monstruos rotos de Lauren Beukes, la
distòpia zombi Deadlands de Lily Herne, les novel·les negres de Deon Meyer Safari sangriento, El corazón del cazador, Sombras del pasado i Trece horas, i la humorística Spud de John van de Ruit. I com a darrera gran promesa de les lletres sud-africanes va emergir a finals del segle XX K. Sello Duiker que només amb dues novel·les publicades va obtenir una gran fama. Es desvinculava de les generacions anteriors i va participar en diversos festivals literaris arreu del món. Va tenir una mort prematura com a conseqüència de la bipolaritat que patia.
ELS DOS PREMIS NOBELS DE LITERATURA SUD-AFRICANS Les dues personalitats literàries més rellevants de la literatura sud-africana, indiscutibles, són els dos Premis Nobel de Literatura amb els que compte, Nadine Gordimer i John Maxwell Coetzee.
Nadine Gordimer (Springs, 1923 – Johannesburg, 2014) va escriure en llengua anglesa, filla de pares immigrants jueus d’origen lituà i britànic. Va iniciar estudis universitaris de filologia anglesa però no els acabà i es va dedicar totalment a l’escriptura. Es va iniciar amb els contes i amb els articles periodístics al The New Yorker, no va ser fins a la dècada dels 50 que escrivís la seva primera novel·la, tot i que el reconeixement el va obtenir amb la publicació d’El conservador, guanyador del Premi Booker l’any 1974. Gran part de la seva obra es bassa en els sentiments de frustració política i social d’una societat dividida racialment, reflectint la seva postura crítica sobre la censura i el racisme. Així ho demostren les seves novel·les Un mundo de extraños (1958) i Ocasión de amar (1963) en les que presenta la situació de la població de color amb gran sensibilitat per expressar els sentiments creuats de la població blanca lliberal, que se sent forçada a viure en un sistema que consideren equivocat. A la novel·la La hija de Burger (1979) mostra la disconformitat d’una dona amb l’apartheid quan el seu pare comunista és empresonat per oposar-s’hi. A La historia de mi hijo (1990) un jove negre tracta d’entendre els conflictes de la vida pública i privada del seu pare. Al 1991 va guanyar el Premi Nobel de Literatura per, en paraules d’Alfred Nobel, la seva èpica i magnífica escriptura, que ha estat de gran benefici per a la humanitat.
De novel·les posteriors al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar Nadie que me acompañe (1994), Un arma en casa (1998), El encuentro (2002), Saqueo (2004), Atrapa la vida (2006), Contar cuentos (2007), Beethoven tenía algo de negro (2008) i Mejor hoy que mañana (2013).
John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) és novel·lista sud-africà. Ha donat classes a diferents universitats de Sud-Àfrica, dels Estats Units i d’Austràlia. La seva obra està fortament marcada per un caràcter simbolista i al·legòric a l’hora d’atacar el sistema de l’apartheid i el colonialisme. Del seu estil també destaca l’equilibri entre la denúncia de justícia social i les exigències tècniques i estètiques de la novel·la. Va ser el primer escriptor en guanyar dues vegades el prestigiós Premi Booker amb les seves novel·les Vida y época de Michael K al 1983 i amb Desgracia al 1999. Paral·lelament a la seva obra de ficció també escriu novel·la autobiogràfica, assaig i crítica. Una bona mostra la podeu trobar al catàleg de Biblioteques de Barcelona: Tierras de poniente (1974), En medio de ninguna parte (1977), Esperando a los bárbaros (1980), Foe (1986), La edad de Hierro (1990), El maestro de Petersburgo (1994), Infancia (1998), Juventud (2002), Elizabeth Costello (2003), Hombre lento (2005), Diario de un mal año (2007), Verano (2009), Escenas de una vida de provincias (2011), La infancia de Jesús (2013) i Los días de Jesús en la escuela (2016). L’any 2003 va rebre el Premi Nobel de Literatura per la seva brillantor a l’hora d’analitzar la societat sud-africana, segons l’Acadèmia sueca.