gps literari literatures del món
CUBA
Núm. 8
Juny 2017
ORÍGENS DE LA LITERATURA CUBANA Els orígens de la literatura cubana de parla hispana es remunten a l’època de la conquesta i colonització espanyola. Alguns dels conqueridors van fer de cronistes redactant i descrivint els esdeveniments més rellevants, sempre amb un punt de vista espanyol, ja que els seus textos anaven dirigits a lectors espanyols. El cronista més important va ser Fray Bartolomé de las Casas, que al segle XVII va escriure Historia de las Indias. La primera obra que es va escriure a la illa, al segle XVII, va ser Espejo de Paciencia (1608), de Silvestre de Balboa (Las Palmas de Gran Canaria, 1563 – Sta. María del Puerto del Príncipe, 1644). Es tractava d’un poema èpichistòric que narra el segrest del bisbe Fray Juan de las Cabezas Altamirano a mans el pirata Gilberto Girón, i el seu posterior rescat pels veïns de Bayamo. Durant el segle XVII no es va produir cap altra obra destacada.
SEGLE XVIII Al segle XVIII va aparèixer la primera obra teatral escrita per un cubà. Es va tractar de la comèdia El príncipe jardinero y fingido Cloridano, de Santiago Pita al 1739. I a finals d’aquest segle es va començar a consolidar la tradició poètica cubana amb autors com Manuel de Zequeira y Arango (La Habana, 1764 – 1846) i Manuel Justo de Rubalcava, les obres dels quals s’anaven distanciant de la tradició espanyola per anar agafant un to més insular cantant a la naturalesa autòctona.
SEGLE XIX Als inicis del segle XIX es va donar el període de Neoclassicisme que es caracteritzava per l’ús de formes clàssiques i per les evocacions dels Déus grecollatins, a la vegada que la naturalesa anava agafant un paper rellevant per marcar distància amb l’estil europeu. Un dels poetes més destacats, a mig camí entre les formes cultes i populars va ser Francisco Pobeda y Armenteros, que va iniciar el procés de cubanització de la lírica. Paral·lelament Domingo del Monte (Maracaibo, 1804 – Madrid, 1853) va proposar la cubanització del romanç. Coetani del Neoclassicisme es va desenvolupar el Romanticisme que es va consolidar gràcies a dues figures cabdals, el poeta José María Heredia i la novel·lista Gertrudis Gómez de Avellaneda.
José María Heredia (Santiago de Cuba, 1803 – Toluca, Mèxic, 1839) va ser poeta, dramaturg, assagista i creador de diversos diaris i revistes literàries. La seva era una poesia civil, amorosa i històrica. Els seus coneixements de la cultura neoclàssica i de la romàntica el van permetre ser un dels primers referents de la incipient literatura mexicana del període d’independències. Va traduir a Goethe, Lord Byron, Lamartine i Foscolo. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar la seva Poesía completa.
Gertrudis Gómez de Avellaneda (Camagüey, 1814 – Madrid, 1873) va ser una de les pioneres del moviment romàntic i precursora de la novel·la llatinoamericana. Dona de gran caràcter i generositat, es va rebel·lar contra els convencionalismes socials, apartant-se de la majoria d’escriptores de la seva època, i convertint-se en una de les precursores del moviment feminista a Cuba i Espanya. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar l’estudi sobre la seva creació literària Obras de Gertrudis Gómez de Avellaneda, les seves dues obres de teatre Baltasar; La hija de las flores i Poesías.
Posteriorment amb el Modernisme van aparèixer figures de gran qualitat per a la poesia cubana com van ser Juan Clemente Zenea (Bayamo, 1832 – La Habana, 1871) i Luisa Pérez de Zambrana (Santiago de Cuba, 1837 – La Habana, 1922), a qui només els hi va faltar assolir la universalitat que sí que va obtenir la figura de José Martí.
José Martí (La Habana, 1853 – Dos Ríos, 1895) va ser un escriptor, poeta i polític revolucionari cubà que va ser deportat dues vegades a Espanya pel seu posicionament polític. És considerat el màxim exponent de la literatura modernista cubana. La seva obra es caracteritza per un estil senzill i fluït, i per l’ús d’imatges molt personals i
intenses. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar els seus poemaris Ismaelillo; Versos libres; Versos sencillos, Obra poética, Poesía completa, i els assaigs En los Estados Unidos y Europa y Ensayos y crónicas.
Un altre poeta essencial del Modernisme, però que en el seu cas va rebre influències externes, especialment de França, va ser Julián del Casal (La Habana, 1863 – 1893) l’obra de qui va consistir en fer de la paraula una expressió artística, no exempta d’emocions i de tragèdia. De vida bohèmia, va adoptar l’estètica del darrer Romanticisme, del Parnassianisme i del Modernisme, seguint els models ètics i estètics de Baudelaire i Gautier, tant pel que fa a l’ús dels símbols i de les sensacions com pel gust per les cultures hel·lenistes i el rococó.
SEGLE XX Una vegada acabada la Guerra de la Independència, els inicis del segle XX a Cuba van estar protagonitzats per l’ocupació nord-americana cap al 1933. Això va fer que la cultura nord-americana intervingués en la literatura que es feia a Cuba durant la primera meitat del segle XX, però que, paradoxalment, a la vegada també s’anés consolidant la cultura espanyola a la illa com a resposta de resistència a la invasió nord-americana de la illa.
Poesia Julián del Casal va influenciar d’una manera definitiva a grans poetes cubans del segle XX. Cal destacar a Regino Pedroso amb el seu exotisme líric, Dulce María Loynaz amb el seu intimisme simbolista, a Eugenio Florit i la seva sentimentalitat, a Mariano Brull amb el seu purisme, el neoromanticisme d’Emilio Ballagas i l’estil entre romàntic i modernista de Nicolás Guillén. En l’evolució de les avantguardes es van donar dues línies divergents, la realista amb un caire social, polític i negre, en la que va destacar el poeta Nicolás Guillén i la introspectiva amb un perfil abstracta, en la que van destacar Dulce María Loynaz i Eugenio Florit.
Nicolás Guillén (Camagüey, 1902 – La Habana, 1989) va ser poeta, periodista i activista polític i cultural des de ben jove. La seva poesia va començar amb caires postmodernistes i es va anar fiançant amb les expressions avantguardistes dels anys 20. En aquest context aviat es va convertir en el màxim exponent de la poesia negra. Més endavant la seva poesia va adoptar inquietuds neoromàntiques i metafísiques pròpies de l’època com reflecteixen els temes de l’amor i la mort. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar els seus poemaris Donde nacen las aguas, El gran zoo i l’antologia Summa poética.
Dulce María Loynaz (La Habana, 1902 – La Habana, 1997) va ser poetessa i escriptora cubana. Membre d’una família adinerada, va estudiar lleis i va viure a diferents països. La seva poesia s’inscriu dins del darrer modernisme, amb molta cura de l’expressió i el lèxic. Va se membre de l’Acadèmia Cubana de la Llengua i va rebre els premis Premio Nacional de Literatura al 1986 i el Premio Cervantes al 1992. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves antologies Antología poètica i Poemas escogidos.
Eugenio Florit (Madrid, 1903 – Miami, 1999) va se poeta cubà de pare espanyol. Sent jove va començar la seva obra poètica integrant-se al grup de la revista avantguardista Avance. Va ser diverses vegades candidat al Premio Cervantes sense èxit però va rebre diferents distincions d’universitats espanyoles i americanes. Tot i estar classificat com a poeta avantguardista, una part significativa de la seva obra és de caire clàssic amb una perfecta arquitectura verbal. Va ser molt admirat per diversos poetes espanyols com Guillén, Salinas i Cernuda. Alguns dels seus poemaris van ser 32 poemas breves, Trópico (1930), Doble acento (1937), Reino (1938) i Cuatro poemas (1940).
A la dècada dels 40 va aparèixer la segona avantguarda al voltant de la revista Orígenes. A aquesta etapa el poeta de referència va ser José Lezama Lima. Altres poetes rellevants van ser Virgilio Piñera (Cárdenas, 1912 – La Habana, 1979), Gastón Baquero (Banes, 1914 – Madrid, 1997), Cintio Vitier (Cayo Hueso, 1921 – La Habana, 2009) i Fina García Marruz (La Habana, 1923).
José Lezama Lima (La Habana, 1910 – 1976) va ser poeta, escriptor i assagista. Llicenciat en Dret, va treballar d’advocat i de funcionari abans de dirigir diverses revistes culturals. A partir de 1961 es va dedicar exclusivament a escriure. La seva obra es caracteritza per l’ús abundant de les metàfores i de la deformació de la realitat per a que acabi sorgint una altra potenciada i reconstruïda. La seva trajectòria poètica es pot considerar que té un marcat caràcter barroc, simbòlic i iniciàtic. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves antologies Muerte de Narciso, Poesía, Poesía completa i la seva novel·la Paradiso.
A la següent dècada va aparèixer la coneguda com a Generación del Cincuenta, composta per diferents promocions de poetes i que es van fixar en els anteriors, però la poesia dels quals va evolucionar d’uns postulats lírics i intimistes cap a una poesia més social i èpica donades les condicions socials de la Revolució Cubana. Aquesta poesia tenia un to conversacional unit a uns interessos testimonials del moment. Així, les temàtiques predominants eren la quotidianitat i la revolució social, desapareixent la importància de l’individu com a tal. Paral·lelament es van anar deixant d’utilitzar les formes tradicionals de la mètrica. D’entre els poetes més rellevants destaquen Pablo Armando Fernández i Raúl Rivero.
Pablo Armando Fernández (Central Delicias, 1929) és un poeta l’obra del qual va travessar diferents etapes. Va començar sent una poesia de caire intimista, molt identificada amb el jo i la identitat personal, però va anar desplaçant-se cap a una poesia més social i
revolucionaria, resultat de projectar el jo cap a la realitat externa. Els seus poemaris més coneguts van ser Salterio y lamentación (1953), Nuevos poemas (1955), Himnos (1961), El libro de los héroes (1964), Campo de amor y de batalla (1984) i El sueño, la razón (1988). També va escriure les novel·les Los niños se despiden (1963) i El vientre del pez (1989).
Raúl Rivero (Morón, 1945) és poeta i periodista cubà que ha treballat en diversos diaris i revistes oficials del seu país, fins que es va distanciar del règim i va fundar un grup periodístic alternatiu, Cuba Press. Va estar empresonat i actualment viu a Madrid. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar els seus poemaris Recuerdos olvidados i Vidas y oficios: los poemas de la cárcel.
A la segona meitat de la dècada dels vuitanta va aparèixer un altre grup de poetes que convivien amb els de la generació anterior, i que es caracteritzaven per la seva diversitat. Se’ls va conèixer com a Generación de los Ochenta. Aquesta generació beu de la poesia dels seus dos màxims referents, José Lezama Lima i Virgilio Piñera. Aquesta nova corrent poètica va voler trencar amb el col·loquialisme de la generació anterior, amb la intenció d’explorar amb les estrofes tradicionals i el vers lliure. De tot aquest ampli grup de poetes, cal destacar les figures de Rolando Sánchez Mejías, Sigfredo Ariel i Caridad Atencio.
Cap als anys 90 persisteix amb la ruptura del col·loquialisme. L’any 1995 apareix a la revista Jácara una antologia dels poetes d’aquesta nova generació que va estar formada per joves poetes que es van anar renovant la lírica cubana distanciant-se de la política i practicant una poesia d’un perfil més diàfan i universal. D’entre aquests joves autors cal mencionar Jorge Enrique González Pacheco i Dalila León Meneses.
Pel que fa a lo poesia cubana escrita fora de la illa, cal destacar que molts d’ells eren coetanis de la Generación del Cincuenta, es van allunyar de les referències a la militància política i de la militància contra la Revolució i feien menció de les illes amb nostàlgia donat l’exili en molts casos. Quan a l’estil i
temàtiques, aquestes són molt variables donada la dispersió territorial d’aquests poetes. Alguns representants d’aquesta poesia a l’exili són Agustín Acosta, Gastón Baquero, Lorenzo García Vega i Heberto Padilla.
Novel·la Es pot considerar que la novel·la a Cuba assoleix un perfil propi cap a finals del segle XIX, especialment amb la publicació de les novel·les Sab de Gertrudis Gómez de Avellaneda i Cecilia Valdés de Cirilo Villaverde. Ja al segle XX, al primer terç, la creació de novel·la no va ser abundant però va destacar la figura de de l’escriptor Miguel de Carrión que a les seves novel·les va crear uns patrons que reflectien la condició de ser dona.
Miguel de Carrión (La Habana, 1875 – 1929) va ser un escriptor i metge que va arriba a ser el millor exponent de l’ètica i l’estètica naturalista de la narrativa cubana a finals del segle XIX i principis del XX. També va ser un dels promotors culturals més importants i que millor va mostrar la problemàtica social i el món íntim de la dona cubana, denunciant la poca educació que rebien. Amb aquest temàtica va escriure una trilogia: El milagro (1903), Las honradas (1919) i Las impuras (1919).
A mitjans del segle XX es produeix el gran esclat de la novel·la cubana amb l’aparició de la seva gran figura, Alejo Carpentier, considerat el pare del realisme màgic i nominat diverses vegades al Premi Nobel.
Alejo Carpentier (La Habana, 1904 – París, 1980) va ser novel·lista, assagista i musicòleg cubà que va incorporar a la seva obra totes les representacions de la imaginació com són els somnis, els mites, la màgia i la religió. Està considerat un dels grans escriptors del segle XX pel seu llenguatge ric, colorista i majestuós, influenciat pels escriptors espanyols del segle d’Or. A més, crea uns ambients universals en els que no l’interessava els personatges concrets ni profunditzar en la psicologia individual, sinó que crea arquetips d’una època com eren el malvat, la víctima i el llibertador.
Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les El arpa y la sombra, Concierto barroco, La consagración de la primavera, Guerra del tiempo y otros relatos, Los pasos perdidos, El reino de este mundo i El siglo de las luces.
A la dècada dels 60 van aparèixer vàries novel·les importants de la narrativa cubana d’autors també que van esdevenir claus. Els més representatius van ser José Lezama Lima i la seva novel·la Paradiso, Reinaldo Arenas i les seves Celestino antes del alba i El mundo alucinante, Miguel Barnet i la seva Biografía de un cimarrón, Severo Sarduy i la seva De donde son los cantantes i Guillermo Cabrera Infante i la seva coneguda Tres tristes tigres.
Reinaldo Arenas (Aguas Claras, 1943 – Nova York, 1990) va ser un escriptor cubà amb vocació des de ben jove que la Revolució va retardar. Va establir amistat amb Virgilio Piñera i José Lezama Lima. Al 1973 va ser detingut per contrarevolucionari i va intentar fugir de la illa de diverses maneres. Després de molts intents i de moltes tortures, al 1980 va aconseguir sortir cap a Miami, però molts intel·lectuals el van donar l’esquena. Després de viatjar i malviure per diferents països, es va acabar suïcidant al 1990. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les Adiós a mamá: de La Habana a Nueva York, El asalto, El color del verano, El mundo alucinante, El portero i la seva biografia Antes que anochezca.
Miguel Barnet (La Habana, 1940) és un escriptor cubà que es va donar a conèixer amb la seva novel·latestimoni Biografía de un cimarrón, obra al voltant de la vida a Cuba d’un esclau fugitiu. I es que després de la Revolució, a Cuba va haver-hi una gran inquietud literària sobre aspectes sociològics com les explotacions socials amb caràcter realista i documental, i es van endegar campanyes d’alfabetització. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les Oficio de ángel i La canción de Rachel.
Severo Sarduy (Camagüey, 1927 – París, 1993) va ser narrador, poeta i assagista cubà. La seva obra representà una ruptura a l’incloure la representació de diverses cultures com l’espanyola, l’africana i la xinesa, totes elles molt presents a la Cuba actual. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les Cocuyo, De donde son los cantantes i Cartas.
Guillermo Cabrera Infante (Gibara, 1929 – Londres, 2005) va ser un escriptor i guionista cubà, fundador de la Cinemateca de Cuba. També va ser agregat cultural en Bèlgica, però al 1965, tot just després de guanyar el Premio Biblioteca Breve, es va distanciar del règim castrista i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les i llibres de contes Delito por bailar el chachachá, Ella cantaba boleros, La Habana para un infante difunto, El libro de las ciudades, Mea Cuba, La ninfa inconstante, Todo está hecho con espejos, Tres tristes tigres, Vista del amanecer en el trópico, i els llibres de cinema Arcadia todas las noches, Cine o sardina, El cronista de cine, Diablesas y diosas i Un oficio del siglo XX. També hi ha les seves biografies Cuerpos divinos i Mapa dibujado por un espía.
Als anys setanta es va produir un estancament del gènere a Cuba, només caldria destacar la publicació d’Antes que anochezca de Reinaldo Arenas. La novel·la policíaca encara era molt incipient i no donava bons fruits, i la resta d’autors emergents estaven immersos en la fractura superficial al voltant de l’abans i el després de la Revolució.
No va ser fins als anys vuitanta quan la novel·la cubana va tornar a revifar a nivell nacional i internacional amb l’aparició d’alguns títols com Un rey en el jardín de Senel Paz, Temporada de ángeles de Lisandro Otero i Las iniciales de la tierra de Jesús Díaz.
SEGLE XXI La literatura cubana actual és molt polièdrica però que es decanta per la vessant realista i de reivindicació. Del desencant i pessimisme social s’ha transitat fins al tractament de temes tabús o censurats des d’un punt de vista reivindicatiu o de denúncia com eren l’homosexualitat, la discriminació religiosa, la marginalitat, la desfeta del socialisme, la doble moral, la corrupció i els nous rics, la prostitució, la droga i l’exili. D’aquesta darrera literatura hi ha molts autors que es van exiliar i les seves obres han obtingut un gran reconeixement internacional de crítica i de difusió. Alguns d’aquests autors més destacats són Leonardo Padura, Eliseo Alberto, Daína Chaviano, Antonio Orlando Rodríguez, Pedro Juan Gutiérrez, Zoé Valdés i Wendy Guerra.
Leonardo Padura (La Habana, 1955) és un dels escriptors cubans actuals més reconeguts i traduïts a altres idiomes. També ha practicat el periodisme, l’assaig i la creació de guions audiovisuals. Després d’escriure les seves primeres novel·les, es va decantar per la literatura policíaca amb la que ha destacat i donat veu a Mario Conde, un policia que somia amb convertir-se en escriptor. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les Adiós, Hemingway, Aquello estaba deseando ocurrir, La cola de serpiente, Herejes, El hombre que amaba a los perros, Máscaras, La neblina de ayer, La novela de mi vida, Paisaje de otoño, Pasado perfecto, Regreso a Ítaca i Vientos de cuaresma.
Eliseo Alberto (Arroyo Naranjo, 1951 – Ciutat de Mèxic, 2011) va ser un escriptor i guionista cubà enfrontat amb el règim castrista. Va ser guionista de pel·lícules com Guantanamera i Cartas del parque. Altres guions seus s’han quedat sense portar-se’n al cinema. Al 1998 va guanyar ex aequo el Premio Alfaguara de novel·la, destacant l’ús que fa del llenguatge.
Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les Caracol Beach, Esther en alguna parte o el romance de Lino y Larry Po i El retablo del Conde Eros.
Daína Chaviano (La Habana, 1957) és l’escriptora cubana més reconeguda i que més ha venut en el gènere de la fantasia i la ciència ficció, sent premiada tant a Cuba com a nivell internacional amb diversos premis literaris, tant d’adults com infantils. Les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes i són estudiades en cursos i col·loquis literaris. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar els seus llibres Historias de hadas para adultos, El hombre, la hembra y el hambre i La isla de los amores infinitos.
Antonio Orlando Rodríguez (Ciego de Ávila, 1956) és un poeta i escriptor cubà que s’ha dedicat majoritàriament a la literatura infantil, escrivint no només obres literàries sinó també assaigs. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar la seva novel·la Chiquita.
Pedro Juan Gutiérrez (Matanzas, 1950) és un escriptor cubà molt singular, amb una poderosa i original prosa. Ha tingut moltíssims oficis fora de la literatura i se’l considera deixeble dels autors més il·luminats de la història de la literatura universal. Molt coneguda és la seva trilogia de contes Trilogía sucia de La Habana i la seva novel·la Animal tropical. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les Animal tropical, Carne de perro, Corazón mestizo, Fabián y el caos, El insaciable hombre araña, Nuestro GG en La Habana, El rey de La Habana i la Trilogía sucia de La Habana.
Zoé Valdés (La Habana, 1959) és escriptora cubana exiliada, que des de 1994 ha viscut entre França i Espanya. Al 1996 va quedar finalista del Premio Planeta la qual cosa li va permetre poder publicar les seves novel·les, en les que intenta parlar de La Habana sempre amb un caire oníric i nostàlgic. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les Bailar con la vida, Café Nostalgia, La cazadora de astros, La eternidad del instante, Lobas de mar, Milagro en Miami, Los misterios de La Habana, La mujer que llora, La nada cotidiana, El pie de mi padre, Querido primer novio, Sangre azul, Te di la vida entera, El todo cotidiano i Traficantes de belleza.
Wendy Guerra (La Habana, 1970) és una novel·lista i poetessa cubana que es va llicenciar en Direcció de cinema, especialitat de guió. Va obtenir gran reconeixement literari gràcies a la seva novel·la Todos se van, amb la que va obtenir diversos premis a nivell internacional, tant a França com a Espanya. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves novel·les Domingo de revolución, Negra, Nunca fui Primera Dama, Posar desnuda en La Habana i Todos se van.