gps literari literatures del món
MÈXIC
Núm. 6 Febrer 2017
ORÍGENS DE LA LITERATURA MEXICANA La literatura mexicana és una de les més prolífiques en llengua castellana. Els seus orígens ens remunten a les literatures dels pobles indígenes de Mesoamèrica. La posterior arribada dels espanyols va afavorir un procés de mestissatge, al que va seguir una etapa en la que els criolls van tenir una gran influència en la literatura feta a la Nueva España. Aquesta influència es feia evident en l’ús del llenguatge amb la introducció de nombrosos termes i l’assimilació de certes temàtiques.
Literatura dels pobles precolombins de Mèxic Els pobles de Mesoamèrica van desenvolupar sistemes d’escriptura, però aquests no van ser usats per a difondre i conservar la seva literatura. Gran part de la seva producció, ja fossin mites o obres literàries, són de tradició oral. Algunes d’aquestes obres van ser transcrites a l’alfabet llatí pels missioners, que les rebien dels indígenes. Aquestes obres, moltes de les quals es trobaven escampades en diversos textos, han estat reunides al llibre Visión de los vencidos que podeu trobar a algunes biblioteques de Barcelona. La feina que van fer els missioners al centre de Mèxic va permetre conservar sobretot les obres dels pobles de parla nàhuatl. Cal destacar les obres líriques atribuïdes a Nezahualcóyotl (1402 – 1472) poeta, guerriller i arquitecte que va escriure diversos cants i poemes, així com també va fer construir jardins i aqüeductes. En reconeixement, li deien el Rei Poeta. D’altres pobles també existeix producció literària. Un cas especial és el del poble dels Mixtecos, dels que es conserven quatre còdexs que han permès poder reproduir la seva història. Un altre poble amb una coneguda obra literària va ser el Quitxé, que van habitar l’actual Guatemala. Conegut és el llibre Popol Wuj o Llibre del Consell, que inclou mites cosmogònics maies com la creació del món i el descens a l’inframón maia. Posteriorment, entre els pobles prehispànics va aflorar progressivament, amb el pas dels segles, la poesia èpica, lírica i dramàtica, així com la prosa històrica, la didàctica i els proverbis.
EL VIRREGNAT El Virregnat de Nueva España va ser una unitat territorial que va formar part de l’Imperi espanyol entre els segles XVI i XIX. Pel que fa a la literatura d’aquest període a Mèxic es poden diferenciar diverses etapes, dividides pels segles que va durar.
Segle XVI En aquest primer període del Virregnat la creació literària anava dirigida bàsicament a reproduir el moment històric de la conquesta. I en alguns casos de manera crítica, defensant els indis i la seva cultura, i criticant els efectes de la colonització, com va ser el cas del frare dominic espanyol Frai Bartolomé de las Casas. Els gèneres més utilitzats van ser les cartes i les cròniques.
Bartolomé de las Casas (Sevilla, 1484 – Madrid, 1566) frare, filòsof, teòleg, jurista, cronista i bisbe de Chiapas, va ser un dels principals defensors dels indígenes, com ho demostra el fet que va arribar a ser el Procurador o protector universal de tots los indis de les Índies hispàniques. La seva obra més important en aquesta matèria va ser Brevísima relación de la destruición de las Indias. Una altra obra seva que es pot trobar al catàleg de biblioteques de Barcelona és L'únic mètode de cridar tots els pobles a la religió veritable, en aquesta cas sobre l’evangelització.
Altres autors rellevants d’aquest segle van ser els poetes Francisco de Terrazas i Bernardo de Balbuena. Francisco de Terrazas (1540 – 1600) és considerat un dels primers poetes natius mexicans, sent al 1577 inclosos alguns dels seus sonets a l’antologia o cançoner manuscrit Flores de varia poesía. Al 1584 Miguel de Cervantes elogia el seu talent i poemes a La Galatea.
Bernardo de Balbuena (Valdepeñas, 1562 – San Juan Bautista, 1627) va ser un clergue i poeta espanyol de la Nueva España (Mèxic). La seva obra més coneguda és La Grandeza Mexicana, un poema dividit en nou capítols.
Segle XVII Durant aquest segle va aparèixer el moviment artístic conegut com a Barroc, en el que diversos autors es van afegir a la tradició de practicar jocs literaris. En aquest període van aparèixer destacats autors de poesia, narrativa i dramatúrgia. Cal destacar Juan Ruiz de Alarcón i Sor Juana Inés de la Cruz.
Juan Ruiz de Alarcón (Taxco , 1580 – Madrid, 1639) va ser una de les màximes figures del teatre barroc hispanoamericà, juntament amb Lope de Vega i Tirso de Molina. Va escriure més de vint obres entre comèdies, peces costumistes i de caràcter. A les biblioteques de Barcelona tenim les seves obres Tres comedias de enredo, Las paredes oyen i Los pechos privilegiados.
Sor Juana Inés de la Cruz (San Miguel Nepantla, 1651 – Ciutat de Mèxic, 1695) poeta i humanista, va ser possiblement la màxima representant de les lletres del virregnat gràcies a la seva poesia enginyosa i expressiva. Gràcies a la seva obra es va guanyar el sobrenom de la Dècima Musa. També va ser una gran defensora de l’educació de les dones. La seva poesia és al·legòrica i abunden els drames tant religiosos com profans. Algunes de les obres que podeu trobar a les biblioteques de Barcelona són Inundación castálida, Obras selectas, Poesía lírica, Selección i Sor Juana Inés de la Cruz: la hiperbólica fineza on s’inclou la carta on va respondre a sor Filotea defensant els seus interessos profans i culturals.
Segle XVIII Amb el segle XVIII va arribar la il·lustració i el classicisme també a la literatura del virregnat de Nueva Espanya. Els autors més destacats van ser Diego José Abad, Francisco Javier Alegre, Servando Teresa de Mier i José Joaquín Fernández de Lizardi.
Diego José Abad (Bonavista, 1727 – Bolonya, 1779) va ser un filòsof i poeta mexicà que va innovar en quant a l’ensenyament de la filosofia. Juntament amb altres autors de l’època, va promoure l’afirmació de l’orgull mexicà, la reivindicació del mestissatge i la riquesa cultural indígena i universal. La seva obra va ser escrita en llatí i es va donar a conèixer després de la seva mort.
Francisco Javier Alegre (Puerto de Veracruz, 1729 – Bolonya, 1788) va ser humanista, matemàtic, historiador i teòleg. Va dedicar una part important de la seva vida a la docència a diferents països, com a conseqüència del desterrament de tots els jesuïtes dels territoris de la monarquia de Carles III. Les seves obres més importants va ser una epopeia en llatí amb títol Alexandriada (1749) i la Carta geográfica del hemisferio mexicano que va ajudar a que els erudits europeus coneguessin aspectes fins aquell moment desconeguts del continent americà.
Servando Teresa de Mier (Monterrey, 1765 – Ciutat de Mèxic, 1827) va ser un eclesiàstic liberal, escriptor i polític mexicà, defensor de la independència. Durant la seva vida va tenir estades a les presons per predicar en contra de les aparicions de la Verge Guadalupe. Una vegada independitzat Mèxic al 1822, va tornar-hi i va ser escollit diputat. Les seves obres més rellevants van ser Cartas de un americano al español (1812) i Historia de la revolución de la Nueva España (1813).
José Joaquín Fernández de Lizardi (Ciutat de Mèxic, 1776 – 1827) va ser escriptor autodidacta que va pràcticament intensament el periodisme en diversos diaris. Es considerat autor de la primera novel·la moderna mexicana, El periquillo sarniento (1816) de caire
picaresc i moralitzant. Altres novel·les que va escriure són La quijotita y su prima (1818) i La vida y los hechos del famoso caballero D. Catrín de la Fachenda (1832).
EL MÈXIC INDEPENDENT (segle XIX) Amb la consolidació e la independència de Mèxic del règim colonial, durant el segle XIX es van donar tres grans moviments de referència a la literatura, tres corrents literàries que van ser el Romanticisme, el Realisme-Naturalisme i el Modernisme. Romanticisme Al Romanticisme es van crear diverses associacions que van agrupar als escriptors més rellevants. Les dues més destacades van ser l’Academia de Letrán, creada al 1836 i el Liceo Hidalgo al 1850. Mentre que als escriptors de l’Academia se’ls va conèixer com a romàntics, als del Liceo se’ls reconeixia com a neoclàssics. D’entre els primers, els Romàntics, van destacar Guillermo Prieto, Andrés Quintana Roo, Ignacio Rodríguez Galván i Ignacio Ramírez.
Guillermo Prieto (Ciutat de Mèxic, 1818 – Tacubaya, 1897) escriptor, poeta i polític, va ser un dels fundadors de l’Academia Letrán. De la seva obra poètica destaquen Versos inéditos (1879), La musa callejera (1883) i Romancero nacional (1885). De la seva prosa són El alférez (1840), El susto de Pinganillas (1843), Viajes de orden supremo (1857) i l’obra autobiogràfica Memorias de mis tiempos.
Andrés Quintana Roo (Mérida, Yucatán, 1787 – Ciutat de Mèxic, 1851) polític i escriptor, que va participar en la insurgència de Tlalpujahua, presidí l’Assemblea Constituent i elaborà la Constitució d’Apatzingán. Va ser autor de diversos articles periodístics i polítics, formant part del denominats poetes de la independència, escrivint l’oda 16 de Septiembre. Va ser el primer president de l’Academia Letrán.
Ignacio Rodríguez Galván (Tizayuca, 1816 – La Habana, 1842) poeta, escriptor i dramaturg de formació autodidacta. Dintre de la tradició romàntica, i tot i la seva curta vida, va desenvolupar a les seves obres temes com la llibertat, l’orfandat, la injustícia, la pobresa, la rebel·lia, el desamor i el desengany. Cal destacar de la seva producció literària les novel·les curtes La hija de oidor (1836), Manolito el pisaverde (1837), La procesión (1838) i Tras un mal nos vienen ciento (1840), els drames Muñoz, visitador de México (1838) i El privado del Virrey (1842). La seva poesia està recollida al volum pòstum Poesías de Don Ignacio Rodríguez Galván.
D’entre els segons, els Neoclàssics, van destacar Ignacio Manuel Altamirano, Manuel Acuña i Manuel María Flores.
Ignacio Manuel Altamirano (Tixtla, 1834 – San Remo, Itàlia, 1893) va ser advocat, escriptor, periodista, professor i polític. D’ascendència indígena, va esdevenir la figura literària més important de la seva època, sent autor de Clemencia (1869), considerada la primera novel·la moderna de Mèxic. També va ser autor de la novel·la costumista El zarco (1863) i fundador i director de la revista El Renacimiento, la de major repercussió en aquella època i des d’on va voler establir un cert art nacional, sense menystenir l’origen europeu, però que tingués una certa unitat formal i temàtica.
Manuel Acuña (Saltillo, 1849 – Ciutat de Mèxic, 1873) va ser uns dels poetes més representatius d’aquest període del romanticisme mexicà. També va col·laborar amb diversos mitjans de premsa escrita. Sota la influència d’Ignacio Manuel Altamirano, va professar el liberalisme i el positivisme, fet que queda palès al seu conegut poema Ante un cadáver. També va escriure poemes satírics i amorosos, juntament amb dues obres de teatre El pasado, ensayo en forma de drama i Donde las dan las toman.
Realisme-Naturalisme Amb el temps, durant la segona meitat del segle XIX, els gustos estètics van canviar i van evolucionar cap al realisme i el naturalisme. Els autors més destacats del Realisme van ser Rafael Delgado, Emilio Rabasa, José Tomás de Cuéllar, Federico Gamboa i Ángel del Campo.
Rafael Delgado (Córdoba, Veracruz, 1853 – Orizaba, 1914) novel·lista, poeta i contista, representant de la novel·la realista de tradició espanyola pel que fa al llenguatge. La seva sensibilitat el va permetre desenvolupar una habilitat especial per descriure paisatges i els canvis que es van produir al país. Les seves obres més destacades van ser les novel·les La Calandria (1890), Angelina (1893), Los parientes ricos (1902), Historia vulgar (1904) i el recull de relats Cuentos y notas (1902).
Emilio Rabasa (Ocozocoautla, 1856 – Ciutat de Mèxic, 1930) fou escriptor, poeta, periodista i polític que va defensar les lleis de la Reforma, la Constitució i el pensament lliberal. És considerat el pare de la novel·la realista mexicana. Sota el pseudònim de Sancho Polo va escriure La bola (1887), La gran ciencia (1887), El cuarto poder (1888) i Moneda falsa (1888). Sense pseudònim també va escriure la novel·la La guerra de tres años i els poemaris A Mercedes (1884) i La musa oaxaqueña (1886). Al 1888 va fundar el diari El Universal.
José Tomás de Cuéllar (Ciutat de Mèxic, 1830 – 1894) novel·lista i dramaturg, també va ser diplomàtic als EEUU. La seva obra es caracteritza per una agre crítica social impregnada de realisme i d’una gran riquesa de descripcions. Va escriure la novel·la històrica El pecado del siglo i els drames Deberes y sacrificios, El viejecito Chacón, ¡Qué lástima de muchachos, Redención, Natural y figura y Cubrir las apariencias. Sota el pseudònim de Facundo va escriure una sèrie de novel·les costumistes sota el títol de La linterna màgica.
Federico Gamboa (Ciutat de Mèxic, 1864 – 1939) escriptor i diplomàtic, va cultivar la novel·la basada en el naturalisme francès, fortament influenciat per Émile Zola i els germans Goncourt. D’entre les novel·les destaquen Apariencias (1892), Santa (1903) portada al teatre i al cinema, Reconquista (1908) i La llaga (1910).
Ángel del Campo (Ciutat de Mèxic, 1868 – 1908) periodista i escriptor, va escriure articles, cròniques, relats i novel·les per entregues. Es centrava en l’observació diària de la quotidianitat, fixant-se sovint en els personatges més desvalguts de la societat, com els nens, els criats, els malalts, els pobres, etc. El seu estil es considerat una barreja de l’estètica romàntica, realista, modernista i naturalista.
Pel que fa a la poesia, en aquest període van destacar Luis Gonzaga Urbina com a poeta iniciador de la transició entre la poesia romàntica i la moderna, i Efrén Rebolledo i José Juan Tablada com a grans referents de la poesia modernista mexicana.
EL MÈXIC CONTEMPORANI (segles XX i XXI) Als primers anys del segle XX encara van predominar el Realisme i el Naturalisme a la narrativa i el Modernisme a la poesia. Durant la segona dècada i fins els anys 40 van conviure tres corrents. Una primera que va incorporar certes influències de les avantguardes europees, protagonitzada per dos grups d’intel·lectuals, els Estridentistas i els Contemporáneos. Una segona que va tornar a tractar temes colonials i a on van destacar autors com Xavier Villaurrutia, Jorge Cuesta, José Gorostiza i Salvador Novo. I una tercera que van començar a publicar les conegudes com a novel·les de la Revolució, i que alguns dels seus autors van ser Martín Luis Guzmán, Rafael Felipe Muñoz, Heriberto Frías i Nellie Campobello.
Durant la dècada dels 40 va predominar la novel·la de caire realista, però també van anar apareixent una nova narrativa al voltant dels indígenes que reflexionava entorn a l’ésser i la cultura nacional. Paral·lelament van sorgir dues noves generacions de poetes agrupades en dues revistes, Taller i Tierra Nueva. Al voltant dels anys 50 s’inicia el període de la novel·la mexicana contemporània, amb la publicació d’Al filo del agua, d’Agustín Yáñez. Aquesta nova etapa va introduir noves tècniques narratives, tenint els seus autors una forta influència d’escriptors nord-americans com William Faulkner i John Dos Passos, i d’escriptors europeus de la talla de Franz Kafka i James Joyce. Paral·lelament a la narrativa i al teatre, on va destacar Elena Garro, també van aparèixer un grup de poetes entre els que van destacar Rubén Bonifaz Nuño i Rosario Castellanos. A la dècada dels 60 van aparèixer diversos grups de poetes agrupats en antologies i revistes literàries, que van servir com a eines de difusió de l’obra d’aquests autors. Les dues antologies més destacades van ser La espiga amotinada i Asamblea de poetas jóvenes de México. I les revistes més influents foren El hijo pródigo, dirigida per Xavier Villaurrutia i Vuelta, fundada per Octavio Paz.
De la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat han anat apareixent autors reconeguts internacionalment per la seva obra, tant poetes com novel·listes. A continuació teniu una bona mostra, moltes obres dels quals podreu trobar al catàleg de les biblioteques.
Xavier Villaurrutia (Ciutat de Mèxic, 1903 – 1950) va ser poeta, dramaturg i crític, fundador de les revistes Ulises i El hijo pródigo. Va se un dels membres del grup al voltant de la revista Contemporáneos. La seva poesia va ser propera al Surrealisme, amb un llenguatge i símbols desoladors. L’abundant joc de paraules i espais bruts eren donats per l’emoció i el diàleg que mantenia amb la mort. A les biblioteques de Barcelona podeu trobar les seves obres Nostalgia de la muerte i Obra poética.
Octavio Paz (Ciutat de Mèxic, 1914 – 1998) poeta i assagista, és una de les veus més importants de la poesia llatinoamericana. Al 1963 va guanyar el Gran Premi Internaiconal de Poesia i al 1990 el Premi Nobel de Literatura. Juntament amb altres poetes va fundar la revista Vuelta. A París va relacionar-se amb altres intel·lectuals com els surrealistes Benjamin Péret i André Breton i el mateix Albert Camus. A les biblioteques de Barcelona podeu trobar una àmplia mostra de la seva obra, de la que us destaquem Árbol adentro, El arco y la lira, Caracol y la sirena, Delta de cinco brazos, Figuras y figuraciones, El laberinto de la soledad, Libertad bajo palabra: 1935-1957, Las peras del olmo, Versiones y diversiones i La voz de Octavio Paz.
José Emilio Pacheco (Ciutat de Mèxic, 1939 – 2014) és reconegut com a poeta però també va practicar l’assaig, la novel·la, els relats i la traducció. La seva poesia, que es caracteritza per un caràcter col·loquial, quotidià, irònic i polític, però també amb un perfil èpic i imaginatiu, ha estat guardonada amb diversos premis literaris, destacant el Premi Cervantes al 2009. A les biblioteques de Barcelona podeu trobar els següents llibres: Las batallas en el desierto, Como la lluvia: poemas 2001-2008, Contraelegía, La edad de las tinieblas: poemas 1975-1978, Los elementos de la noche: poesía I, 1958-1964, En resumidas cuentas: antología, El principio del placer y otros cuentos i Tarde o temprano: poemas 1958-2009.
Juan Rulfo (Sayula, 1917 – Ciutat de Mèxic, 1986) ha sigut un dels novel·listes i contistes mexicans més reconeguts, vinculat al moviment del Realisme màgic. Dues de les seves obres, que podeu trobar a les biblioteques de Barcelona, El llano el llamas i Pedro Páramo, ha estat traduïdes pràcticament a tots els idiomes. La seva literatura partia d’una lògica íntima per arribar als diferents modes de ser i a la poesia que es troba en els pobles i en les comunitats campesines.
Altres obres que podeu trobar són Aire de las colinas i En la madrugada y otros relatos.
Carlos Fuentes (Panamà, 1928 – Ciutat de Mèxic, 2012) tot i néixer a Panamà és un dels escriptors mexicans del segle XX més reconeguts per la seva obra i pels premis obtinguts. L’estil dels seus inicis partia del realisme per anar perfilant-se cap al modernisme amb tècniques com el monòleg interior i l’alternança dels narradors. Alguns dels premis més rellevants que va rebre van ser el Premi Rómulo Gallegos al 1997, el Premi Cervantes al 1987, el Premi Príncipe de Asturias de las Letras al 1994 i va ser en diverses ocasions candidat al Nobel de Literatura. També va ser investit Doctor Honoris Causa per les universitats de Harvard, Cambridge i Nacional de Mèxic. Algunes de les seves novel·les que podeu trobar a les biblioteques de Barcelona són Adán en Edén, Los cinco soles de México, Cristóbal Nonato, Federico en su balcón, Instinto de Inez, La muerte de Artemio Cruz, La silla del Águila, Todas las familias felices, La voluntad y la fortuna i Zona sagrada.
Elena Poniatowska (París, 1932 - ) és una periodista i escriptora mexicana nascuda a França, i com a tal ha desenvolupat de manera magistral a la seva narrativa els gèneres de l’entrevista, la crònica i l’epistolar. Entre els premis obtinguts destaquen el Premi Alfaguara de Novela al 2001, el Premi Rómulo Gallegos al 2007, el Premi Biblioteca Breve al 2011 i el Premi Cervantes al 2013. Algunes de les seves novel·les que podeu trobar a les biblioteques de Barcelona són La flor de lis, Leonora, Luz y luna, las lunitas, La piel del cielo, Querido Diego, te abraza Quiela, Las siete cabritas, Tinísima i El tren pasa primero.
Sergio Pitol (Puebla, 1933 - ) és escriptor i divulgador cultural, especialment del patrimoni artístic i històric mexicà a l’exterior. Per les seva vida professional, tant de professor com diplomàtic, ha viscut a diverses ciutats de diferents continents. La seva obra està marcada per la desgràcia, la malaltia i l’aïllament, sent el seu estil, definit per ell mateix, com una autobiografia obliqua en la que es fonen la vida i la literatura, podent trobar així als seus llibres somnis, fragments del seu diari, reflexions sobre art i viatges. A les biblioteques de Barcelona podeu trobar El arte de la fuga, Una autobiografía soterrada, El desfile del amor, Domar a la divina garza, El mago de Viena, Los mejores cuentos, Soñar la realidad i El viaje.
Ángeles Mastretta (Puebla, 1949 - ) és periodista i escriptora. Va tenir molt èxit amb la seva primera novel·la, Arráncame la vida, amb la que va obtenir el Premi Mazatlán de Literatura al 1986. Al 1997 va se la primera dona en guanyar el Premi Rómulo Gallegos amb la novel·la Mal de amores. Altres novel·les que podeu trobar a les biblioteques són El cielo de los leones, La emoción de las cosas, Maridos, Mujeres de ojos grandes i El viento de las horas.
Laura Esquivel (Ciutat de Mèxic, 1950 - ) va començar escrivint obres de teatre infantil i guions de cinema, fet que va canviar arrel de l’èxit que va assolir la seva primera novel·la, Como agua para chocolate, que va se portada al cinema, traduïda a més de trenta idiomes, i amb la que va rebre al 1994 el Premi ABBY (American Bookseller Book Year), la primera vegada que el guanyava una autora estrangera. Altres novel·les que podeu trobar a les biblioteques són El diario de Tita, Malinche i Tan veloz como el deseo.
Juan Villoro (Ciutat de Mèxic, 1956 - ) és un escriptor mexicà que ha practicat la novel·la i el relat, a banda d’haver treballat en diversos medis de comunicació, tant ràdios com revistes i diaris. També ha impartit cursos i tallers de creació literària. Entre les seves obres més destacades es troben les novel·les El disparo de argón i Materia dispuesta, els llibres de relats El mariscal de campo, La noche navegable, El cielo inferior i La casa pierde, i els assaigs Los once de la tribu, Efectos personales i De eso se trata. Altres novel·les que podeu trobar en les biblioteques de Barcelona són Arrecife, Los culpables, Dios es redondo, ¿Hay vida en la tierra? i El testigo.
Mario Bellatin (Ciutat de Mèxic, 1960 - ) és un escriptor mexicà de pares peruans. A Lima va estudiar Teologia i Ciències de la Comunicació. També a Perú va publicar les primeres novel·les Mujeres de sal, Efecto invernadero, Canon perpetuo, Salón de belleza i Damas chinas. Ja a Mèxic, on ha estat director de l’Àrea de Literatura i Humanitats de la Universitat del Claustre de Sor Juana, va publicar Poeta ciego, El jardín de la señora Murakami, Flores, Perros héroes i Lecciones para una liebre muerta. La seva narrativa és considerada experimental, plantejant un joc entre realitat i ficció, provocant així situacions inversemblants. Altres novel·les que podeu trobar en les biblioteques de Barcelona són Disecado, El gran vidrio i Obra reunida.
Jorge Volpi (Ciutat de Mèxic, 1968 - ) va formar part d’un grup de joves autors mexicans que es van donar a conèixer com a Generació del Crack. Després de les seves primeres novel·les, A pesar del oscuro silencio i La paz de los sepulcros, va obtenir un gran reconeixement amb la novel·la En busca de Klingsor, amb la que guanyà el Premi Biblioteca Breve, i que ambientada a l’Alemanya nazi, barreja personatges històrics amb personatges de ficció, creant una història entre històrica, detectivesca i
divulgativa amb passatges lírics, fet que va esdevenir una novetat a les lletres hispàniques. Altres novel·les que podeu trobar en les biblioteques de Barcelona són Días de ira, El fin de la locura, El jardín devastado, Memorial del engaño, No será la tierra, La tejedora de sombras i l’assaig Leer la mente.