gps literari literatures del món
MARROC
Núm. 5 Novembre 2016
ORÍGENS DE LA LITERATURA MARROQUÍ La llengua Abans de parlar de la literatura marroquí cal fer uns apunts sobre la llengua o les llengües del Marroc. La llengua oficial del Marroc és l’àrab des del segle VIII quan es va islamitzar el nord d’Àfrica. Però existeix un àrab de tradició escrita -àrab culte i clàssic de tradició islàmica- i un àrab marroquí o de tradició oral, el dáriya. Tot i això, també hi ha literatura escrita en el dáriya, concretament la poesia popular que es remunta al segle XII. Una bona part de la població també parla una segona llengua, el bereber o amazigue, amb un alfabet propi, el tifinagh. Juntament amb aquestes llengües, el francès i l’espanyol també han estat utilitzats per a la creació literària entre les classes mitjanes i altes.
Història Tot i que entre els segles VIII i X van aparèixer els primers textos escrits en àrab, fins els segles XI i XII no es va desenvolupar la idea de literatura àrab amb el període Almoràvit, època en que Al Àndalus i Marroc formaven un mateix imperi. Successivament, la literatura marroquí clàssica es va anar donant a conèixer d’acord amb les dinasties que van estar regnant a cada moment. Així hi ha la Almohade als segles XII iXIII, Meriní als segles XIV i XV, Saadí als segles XVI i XVII i Alauí del segle XVII fins a finals del XIX. Durant el període Almoràvit (1040 – 1147) al Marroc van destacar dos autors, Ayyad ben Moussa i Avempace, i alhora al Al Àndalus eren contemporanis seus Al-Tulli, Ibn Baqi, Ibn Khafaja i Ibn Sahl. Cap al 1086 el Marroc i l’Al Àndalus van formar un únic estat en el que els sultans van estimular molt la cultura. Més tard, amb la dinastia Almohade (1147-1269) es va produir un auge de la literatura, ja que el sultà Abu Yaqub Yusuf va ser un gran bibliòfil que va crear una gran biblioteca privada que va traslladar a Marrakech, convertint-la en biblioteca pública. En aquesta ciutat ja existia un mercat públic de llibres, i a més, es va promoure la creació d’escoles i acadèmies. Durant aquest període van aparèixer grans autors i intel·lectuals com poetes, filòsofs i altres estudiosos, entre els que van destacar Ibn Rushd, més conegut com a Averroes, Ibn Tufail, Ibn al-Abbar i Ibn Amira.
Posteriorment, amb la dinastia Meriní (1215-1420) el sultà Abu Inan Faris va facilitar la creació d’escoles i una biblioteca per a la Universitat de Fez. Gràcies a ell, l’aventurer Ibn Battuta es va establir a Fes i va escriure la Rihlah, el seu quadern de viatges, descrivint tots els països que havia visitat. Ibn Battuta (Tànger, 1304 – Fes, 1377) fou un viatges i escriptor marroquí que va recórrer més de 120.700 km des d’Espanya fins a les estepes russes, passant per l’orient i l’Àfrica occidental. El seu llibre Rihlah conté, tot i la part de ficció, importantíssimes descripcions com les de la cort bizantina de Constantinoble o la pesta negra de Bagdad. Els seus escrits s’han recollit en dos volums, A través del islam i Els viatges, i els podeu trobar al catàleg de Biblioteques de Barcelona. Poetes que van destacar durant aquest període van ser Abdelaziz al-Malzuzi i Malik ibn al-Murahhal. També va haver-hi que van dedicar-se a la història com Ibn Idhari, autor d’una crònica molt important per a la història d’Espanya titulada Al-Bayan al-Mughrib. D’aquesta època són també els poetes i visirs Ibn al-Jatib i Ibn Zamrak, l’obra dels quals es pot llegir a les parets de l’Alhambra.
SEGLES XVIII i XIX D’aquest segles no hi ha gaire informació al voltant de la literatura que es va practicar al Marroc o per autors marroquins. Dels únics que hi ha constància que van destacar al segle XVIII van ser Mohammed Awzal (1680 – 1758), els místics Mohammed ibn Zakri al-Fasi, mort al 1731, i Abdallah ibn Azzuz, mort al 1789, i el biògraf Sulayman alHawwat (1747 – 1816). I al segle XIX el nom que més sobresurt és el de Ahmad ibn Hamdun ibn alHajj, mort al 1898.
CÀNON LITERARI MARROQUÍ A la primera meitat del segle XX es van donar els primers intents seriosos d’estudiar la literatura àrab al Marroc i de crear un cànon literari. I com a resultat, al 1938 Abdallah Gennoun va escriure l’assaig El genio marroquí en la literatura árabe, a on destacava l’existència d’una identitat comuna que
aportava novetats a la literatura en àrab, amb una gran influència andalusí. Aquest llibre va ser considerat com una obra que reaccionava contra el colonialisme i va esdevenir clau per a configurar el primer cànon de literatura nacional del Marroc. Abdallah Gennoun (Fes, 1908 – Tànger, 1989) va ser un dels grans erudits del segle XX al Marroc. Teòleg, historiador, escriptor, poeta i polític, va fundar escoles, instituts i biblioteques. Amb la independència del Marroc, va arribar a ser el governador de Tànger.
Uns anys abans, al 1929, amb el mateix propòsit, va aparèixer una antologia de poetes marroquins, La literatura árabe en Marruecos, de Muammad ibn alAabas al-Qabby, també considerada de les primeres contribucions a la crítica literària moderna. Aquestes dues obres van provocar una forta reivindicació de la literatura del Marroc, sent divulgades per a tota la geografia marroquina, fet que va provocar que els francesos volguessin prohibir la seva distribució.
SEGLE XX Durant el segle XX es van anar succeint tres generacions d’escriptor. La primera generació va coincidir amb el protectorat marroquí, i la veu més representativa va ser Mohammed Ben Brahim. La segona generació d’autors es va donar durant la transició cap a la independència, i van tenir un paper important els autors Abdelkrim Ghallab, Allal al-Fassi i Mohammed al-Mokhtar Soussi. La tercera generació va ser la més rupturista de les tres, van conviure amb alguns del autors de la Generació Beat als anys 60. Durant aquest període es van crear algunes revistes independents com Aqim i Soffles-Anfs. D’aquesta manera es va obrir una nova etapa literària caracteritzada per la pràctica del relat breu i de novel·les al voltant del realisme social. Els autors més destacats d’aquesta generació van ser Driss Chraïbi, Mohamed Zafzaf i Driss El Khouri. L’obra més representativa d’aquest realisme social va ser la novel·la El pan desnudo escrita al 1982 per Mohamed Xukri. Aquesta generació d’autors van esdevenir importants per la influència que van exercir en altres poetes, novel·listes i dramaturgs posteriors.
També cal indicar que van haver-hi altres autors que no van formar part de cap generació i que també van ser rellevants, com els casos dels novel·listes Mohammed Daoud (1901-1984) i Ahmed Sefrioui (1915 – 2004), l’assagista Abdallah Guennoun (1908 – 1989) i l’escriptora i política Malika al-Fassi (1919 – 2007).
SEGLE XXI Actualment, i a cavall entre el segle XX i el XXI, a la literatura del Marroc destaquen un bon número d’autors, homes i dones, que s’han anat consolidant en les darreres dècades, gràcies a la qualitat de les seves obres. Són els casos de Mohamed Xukri, Tahar Ben Jelloun, Leia Abouzeid, Fatima Mernissi, Mohammed Berrada, Mohammed Mrabet i Abdellatif Laabi, o també per la pràctica de la seva escriptura en altres llengües com el francès, l’espanyol i l’anglès. Mohamed Xukri (Rif, 1935 – Rabat, 2003) va passar la seva joventut entre Tànger i Larraix, passant penúries i vivint gràcies a l’ajuda dels amics. Més endavant, a Tetuan, va començar a aficionar-se a la lectura i literatura, i es decideix a escriure els seus primers textos i freqüentà els prostíbuls, mentre escrivia al voltant de la dona ideal i pura. Amb el temps va ingressar en un psiquiàtric, sent aquesta una etapa de molta inspiració. De la seva obra literària destaquen obres com El pan desnudo o Pan a secas i Tiempo de errores o El temps dels errors, la segona part. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona també podeu trobar Amor i malediccions, Rostros, amores, maledicciones i Zoco Chico.
Tahar Ben Jelloun (Fes, 1944) es va inicar a la literatura escrivint poemes on reunia mites i llegendes amb els problemes de la societat contemporània, temàtica que també va portar a la seva narrativa, a on afegeix temes tabús com el cos i el sexe. El seu estil consisteix en deixar-se portar pel desordre de la memòria i de la imaginació, fent complexa la comprensió lineal de l’argument, trencant així la forma i l’estructura de la novel·la tradicional. Va ser el primer escriptor marroquí en guanyar el Premi Goncourt l’any 1987 amb La nit sagrada.
Altres obres que podeu trobar al catàleg de Biblioteques de Barcelona són Una absència enlluernadora de llum, Amb la mirada baixa, El ángel ciego, Elogi de l’amistat, La felicidad conjugal, L’home romput, El levantamiento de las cenizas, La meva mare, Els nàufrags de l’amor, La noche del pecado, Partir, El retorno, Sufrían por la luz i L’últim amic.
Fatima Mernissi (Fes, 1940 – Rabat. 2015) historiadora, sociòloga i professora universitària, va ser una de les intel·lectuals més reconegudes del Magreb, destacant per la defensa dels drets de les dones. Allunyada de la manipulació política, va ser consultora de la UNESCO, especialitzant-se en l’estudi de la condició femenina en les societats musulmanes. Al 2003 va ser guardonada, juntament amb Susan Sontag, amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. Les seves obres més destacades són L’harem occidental, El libro para la paz, Marruecos a través de sus mujeres, La mujer en la otra orilla, El poder olvidado, Somnis de l’harem, Sueños en el umbral i Las sultanas olvidadas.
Mohammed Berrada (Rabat, 1938) novel·lista, crític literari i traductor, és considerat un dels més importants escriptors moderns del Marroc. Pertany a una corrent literària coneguda com a Experiment, segons la qual la novel·la no té perquè seguir l’estructura clàssica sinó que s’hi poden utilitzar imatges, reflexions, retrats i escenes. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podeu trobar la novel·la El juego del olvido.
Abdellatif Laabi (Fes, 1942) poeta, traductor i activista, viu exiliat a França des de 1985, després de ser empresonat, torturat i condemnat a deu anys de presó per delictes d’opinió. Aquesta experiència vital l’ha portat a ser un ferm defensor d’altres escriptors perseguits per la seva obra. Actualment viu a París i és membre de l’Académie Mallarmé.
Alguns dels seus llibres que podeu trobar al catàleg de Biblioteques de Barcelona són El camino de las ordalías, Fez es un espejo i Voces de Larache. D’entre els autors que escriuen en francès destaquen Abdelá Taïa i Abdelouahid Bennani. En espanyol, fins i tot existeix l’Asociación de Escritores Marroquíes en Lengua Española, formada per autors com Mohamed Akalay, Mohamed Sibari, Mohamed Mamún Taha, Mohamed Bouissef Rebak, Mohamed Lahchiri i Abderamán El Fathi. I en anglès escriu amb total normalitat la novel·lista Laila Lalami.
Abdellah Taïa (Salé, 1973) és un dels joves talents de la literatura al Marroc. Escriptor i cineasta, va declarar obertament la seva homosexualitat. Actualment viu a França, després d’haver estudiat a Ginebra i a París. De jove va entrar en contacte amb la literatura gràcies a que el seu pare era el conserge de la biblioteca de Rabat. Els seus llibres tracten principalment sobre l’homosexualitat i les experiències socials dels marroquins que van créixer durant les dècades dels 80 i 90. Podeu consultar les seves novel·les El dia del rei, El ejército de salvación, Infieles, Una malenconia àrab i Mi Marruecos al catàleg de Biblioteques de Barcelona.
Laila Lalami (Rabat, 1968) és un dels exponents femenins més importants de la cultura del Marroc. De formació anglosaxona, és novel·lista, cineasta i assagista, sent algunes de les seves obres nominades a als millors premis nord-americans com el Man Book Prize i el Pulitzer Prize of Ficcion. Accessible al catàleg de Biblioteques de Barcelona només hi ha la seva novel·la Esperanza y otros sueños.
A les biblioteques Francesca Bonnemaison i Sant Pau – Santa Creu, del districte de Ciutat Vella, podreu trobar més informació sobre la literatura del Marroc.