gps literari literatures del m贸n
PORTUGAL
N煤m. 1 Febrer 2016
ORÍGENS DE LA LITERATURA PORTUGUESA Els orígens dels primers textos literaris conservats de la literatura portuguesa són lírics i daten del segle XII en llengua galaicoportuguesa, amb una clara influència de la poesia trobadoresca provençal. Aquests petits poemes o cantigues van ser trobades a Galícia i al nord de Portugal. En canvi, la prosa no es va desenvolupar fins un segle més tard, al XIII, en forma de cròniques, tractats de genealogia i llibres de cavalleries com el Demanda do Santo Graal. Al segle XVI, amb el Renaixement, es va produir un gran salt evolutiu en la literatura portuguesa, amb la introducció de nous gèneres provinents de l’estranger, especialment d’Itàlia, en forma de poesia rural i èglogues. En aquest segle emergeix una de les figures més rellevants de la literatura portuguesa, Luís de Camões (Lisboa, 1524 - 1580) considerat el pare de la nova èpica, creador d’una nova poesia sorgida de la unió d’elements clàssics amb clares referències nacionals. Destaca la seva obra Els Lusíades, una epopeia en vers, publicada al 1572, formada per deu cants de mida dividida en octaves reals (vuit versos hendecasíl·labs amb rima consonant). El segle XVII, el Barroc, és considerat literàriament com un segle menor, condicionat per l’absolutisme monàrquic i la Inquisició. Aquesta situació va continuar durant el segle XVIII, el Neoclasicisme, però a les acaballes es van produir uns canvis intel·lectuals graduals que van reformar la literatura, i que desembocarien al segle XIX amb l’aparició del Romanticisme i la posterior del Realisme. La gran figura del Romanticisme va ser el poeta Joao de Almeida Garrett (Porto, 1799 - Lisboa, 1854), amb gran influencia dels romàntics anglesos i francesos. La seva obra es va basar principalment en la tradició nacional portuguesa. Dins del Realisme, el màxim exponent de la narrativa portuguesa va ser José Maria de Eça de Queiroz (Póvoa de Varzim, 1845 - París, 1900), considerat el pare del Naturalisme. Destaquen les seves novel·les El crim del Mossèn Amaro, El cosí Basílio, La correspondència de Fradique Mendes i La ciutat y les serres.
LITERATURA PORTUGUESA DEL SEGLE XX Al segle XX, a la literatura portuguesa van sorgir quatre figures màximes, dos poetes a principis de segle, Fernando Pessoa i Mário de Sá-Carneiro, i dos novel·listes a la segona meitat, José Saramago i António Lobo Antunes.
A principis del segle XX, amb la Renaixença portuguesa, va aparèixer el moviment del Saudosisme, de caire nostàlgic i subjectiu. A aquesta època pertany Fernando Pessoa (Lisboa, 1888 - 1935), el gran poeta portuguès de tots els temps, tot i no tenir la seva obra gran repercussió en vida. Influenciat per la filosofia d’Arthur Schopenhauer i de Friedrich Nietzsche, i especialment pels simbolistes francesos, va ser l’introductor de les corrents literàries europees del moment a la literatura portuguesa, que abraçaven des del Modernisme fins al Futurisme. Per escriure els seus llibres es va servir de diferents heterònims entre els que destaquen Alberto Caeiro, Álvaro de Campos, Ricardo Reis i Bernardo Soares. A cadascú d’ells els va atorgar una personalitat i un estil literari propi que es pot identificar amb les seves lectures. Al catàleg de Biblioteques de Barcelona podreu trobar la vasta obra que tenim escrita per Fernando Pessoa.
L’altre gran referent de la poesia portuguesa dels inicis del segle XX, que va coincidir amb Fernando Pessoa a la revista modernista Orpheu, va ser Mário de Sá-Carneiro (Lisboa, 1890 - París, 1916), novel·lista i poeta maleït que es va suïcidar a una edat primerenca a París, i que va cultivar la poesia simbolista. La novel·la més reconeguda és La confessió de Lúcio i la seva obra poètica es troba recollida al volum Obra poética.
A mitjans del segle XX van aparèixer altres corrents literaris com l’Avantguardisme, el Neorealisme i el Surrealisme. Anys després, en plena dictadura, van sorgir una sèrie d’autores rellevants, tant a la narrativa com a la poesia, i polèmiques per la provocació de les seves obres, que van ser prohibides. Es tracta de Maria Isabel Barreno, Maria Teresa Horta i Maria Velho da Costa.
I ja a la segona meitat del segle XX van aparèixer les dues figures més consolidades i reconegudes actualment a nivell internacional de la literatura portuguesa, els escriptors José Saramago i António Lobo Antunes.
José Saramago (Azinhaga, 1922 - Tías, 2010) és l’únic escriptor portuguès que ha rebut el Premi Nobel de Literatura al 1998. Fill d’una família molt humil, aviat es va dedicar a escriure però sense gaire repercussió, fet que el va tenir més de vint anys allunyat de l’escriptura, treballant com a administratiu, periodista i traductor. No va ser fins al 1982 amb la publicació de la novel·la Memorial del convento, que va obtenir reconeixement com a novel·lista. Posteriorment va publicar El evangelio según Jesucristo, que li va valer crítiques al seu país, que el va fer marxar a viure a Lanzarote, L’any de la mort de Ricardo Reis a on dóna vida a un dels heterònims de Pessoa, La balsa de piedra en la que imagina que passaria si la Península Ibèrica se separés d’Europa, Ensayo sobre la ceguera, Todos los nombres, La caverna en la que basant-se en el mite de Plató critica el consumisme, El hombre duplicado on s’explica l’angoixa de dos homes idèntics per la pèrdua de l’anonimat, Ensayo sobre la lucidez on s’imagina un país que vota en blanc en unes eleccions, Las intermitencias de la muerte en la que la gent deixa de morir-se, El viaje del elefante, Caín, Claraboya, escrita al 1953 però publicada pòstumament, i Alabardas, obra que no va poder acabar abans de morir. La seva narrativa, sovint pròpia de la tradició oral, es va basar en un humanisme que fugia de qualsevol dogmatisme, sempre atent a la consciència i a la realitat social, i amb un estil en el que se’l reconeix fàcilment, practicant una prosa poètica i filosòfica per moments, sempre buscant i trobant la complicitat del lector.
António Lobo Antunes (Lisboa, 1942) és llicenciat en Medicina i Psiquiatria. Un dels temes recurrents a les seves obres és l’alliberament d’Angola, en el que va participar entre els anys 1970 i 1973. Actualment viu a Lisboa i es dedica plenament a la literatura i al periodisme.
Etern candidat al premi Nobel de Literatura, al 2008 va rebre el Premi FIL de Literatura en Llengües Romances. Entre la seva vasta obra destaquen Memoria de elefante, Conocimiento del infierno, El orden natural de las cosas, La muerte de Carlos Gardel, Manual de inquisidores, L’esplendor de Portugal, Mi nombre es Legión, El archipiélago del insomnio, ¿Qué caballos son aquellos que hacen sombre en el mar?, Sobre los ríos que van i Comisión de las Lágrimas.
No obstant, d’aquesta època també són coetanis altres autors notables i de rellevància dintre de la literatura portuguesa del segle XX, caracteritzada per tractar Portugal com a tema principal, però no només des d’un punt de vista històric sinó també amb connotacions més íntimes i socials. Aquests autors serien Miguel Torga, Vergílio Ferreira, Eduardo Lourenço, Lídia Jorge i els poetes Eugenio de Andrade i Herberto Helder.
LITERATURA PORTUGUESA DEL SEGLE XXI Actualment, en ple segle XXI, la literatura portuguesa continua d’enhorabona, ja que compta amb una generació de joves autors, que van néixer o bé a les acaballes de la dictadura o be en democràcia, fet que els comporta tenir uns referents temàtics diferents i més individualistes, és a dir, ja no tenen com a temes principals a les seves obres ni la guerra colonial ni l’etapa fosca de la dictadura. Entre aquests autors destaquen especialment tres, Gonçalo M. Tavares, Valter Hugo Mãe i José Luís Peixoto. Tots tres comparteixen el fet d’haver cultivat abans la poesia que la novel·la i haver guanyat el Premio Saramago de novel·la.
Gonçalo M. Tavares (Luanda, Angola 1970) és narrador, dramaturg i poeta. Té una veu literària molt personal, dedicant gran part de la seva creació a obres que parlen sobre els seus escriptors favorits de manera fictícia, recopilades totes recentment al volum El barrio. També ha
escrit una trilogia dedicada al mal i a l’angunia de l’individu enfront l’Estat. Els seus llibres ha estat traduïts a més de trenta idiomes, sent alguns d’ells adaptats com a obres de teatre. Ja fa uns quants anys, José Saramago, demostrant-li la seva admiració, va dir d’ell que “no té dret a escriure tan bé als 35 anys, venen ganes de donar-li un cop de puny”. A Biblioteques de Barcelona destaquem de la seva obra Aprender a rezar en la era de la técnica, Un hombre: Klaus Klump, Jerusalén, La máquina de Joseph Walser, El señor Brecht, El señor Henri, El señor Valéry, El Barrio, Historias falsas i Un viatge a l'Índia.
Valter Hugo Mãe (Henrique de Carvalho, Angola 1971) és escriptor, editor, artista plàstic i cantant. Llicenciat en Dret, va estudiar un Postgrau en Literatura Portuguesa Moderna i Contemporània. Al 1999 va cofundar l’editorial Quasi i al 2006 ho va tornar a fer amb l’editorial Objecto Cardíaco. Al 2007, després de ser-li atorgat el Premi José Saramago, aquest va dir sobre la seva obra que “per moments tinc la sensació d’estar assistint al naixement d’una nova llengua portuguesa”. Va escriure les seves primeres obres només amb lletres minúscules, amb la voluntat d’afavorir la igualtat de totes les lletres. Els personatges protagonistes de les seves novel·les normalment són éssers perifèrics i tràgics, perdedors. A Biblioteques de Barcelona podeu trobar traduïdes les seves novel·les El apocalipsis de los trabajadores i La máquina de hacer españoles.
José Luís Peixoto (Galveias, 1974) és narrador, poeta i dramaturg. Llicenciat en Llengües i Literatures Modernes (anglès i alemany), és un dels autors portuguesos més reconeguts i seguits internacionalment, sent traduïdes les seves obres a més de vint idiomes. Als anys 1997, 1998 i 2000 va rebre el premi Joves Creadors Literaris. Al 2001 amb la novel·la Nadie nos mira va obtenir el Premio José
Saramago. La seva narrativa és molt poètica i localitza les seves novel·les en zones rurals o barris pobres de Lisboa. La família és un dels seus temes principals, fent èmfasi en la relació entre els pares i els fills, que sovint comparteixen el mateix destí. Juga així amb la figura del doble. El seu primer poemari A Criança em ruínas va vendre més de quinze mil exemplars, un fet excepcional. La seva novel·la més reconeguda internacionalment és Cementerio de pianos, de la que la crítica francesa va arribar a dir que “és una proesa literària, servida d’una escriptura que deixa els nervis a flor de pell, de llàgrimes i de sensibilitat”. A Espanya va rebre el Premi Literari Cálamo al 2007. Algunes de les seves novel·les i poemaris s’han publicat en braile. A Biblioteques de Barcelona podeu trobar traduïdes les seves novel·les Te’m morires, Nadie nos mira, Una casa en la oscuridad, Cementerio de pianos i Libro.
Autors contemporanis d’aquests tres, que estan començant la seva carrera literària amb èxit, són Afonso Cruz i Joao Ricardo Pedro.
Afonso Cruz (Figueira da Foz, 1971) és escriptor, il·lustrador, director de cinema d’animació i músic. Com a narrador, des del 2008, ha escrit llibres infantils i novel·les, sent de moment les úniques traduïdes al castellà Jesucristo bebía cerveza i La muñeca de Kokoschka.
Joao Ricardo Pedro (Reboleira, 1973) és un enginyer de telecomunicacions que es va dedicar a escriure cap al 2008 quan va ser acomiadat de l’empresa en la que treballava. I el resultat va ser la novel·la Tu rostro será el último, guardonada amb el Premio Leya, el més dotat de les lletres portugueses.
Juntament a aquests novel·listes, també destaquen joves poetes com Manuel de Freitas, Rui Lage, Rui Pires Cabral i Catarina Nunes de Almeida.