Un passeig amb els escriptors de Cabrera: d'Agell al castell de Burriac

Un passeig amb els escriptors de Cabrera

d’Agell al castell de Burriac Guia de lectura, 3

A

quest itinerari es planteja en una o en dues etapes, segons el temps de què es disposi. La primera surt de l’ermita de Santa Elena d’Agell i fa un tastet naturalista fins a la roca d’en Punsola i el cementiri, retornant pel camí d’Agell. La segona, més llarga, permet continuar des de la roca d’en Punsola fins al castell de Burriac.

Aquarel·la de Manuel Cuyàs (1950)

Pels coneixedors de l’entorn, la ruta permet altres possibilitats, com desviar-se al nucli urbà o fer-la en la direcció oposada; és a dir, de l’alberg Torre Ametller fins al castell i tornant per la roca d’en Punsola, el cementiri i el camí d’Agell. a Argentona

I

Ermita de Santa Helena d’Agell (inici) Camí o pista Corriol

Castell de Burriac pista

stal

fore

Alberg Torre Ametller

Cals Frares

Can Vivé

Carretera

Camí

nt

Sa

ona

Sebastià

d’Argent

de

Església

Cabrera de Mar

lena

Cementiri

anta E

í d’Agell

Cam

ll

ge

d’A

í de S

Biblioteca Ilturo

mí

Ca

Cam

Veïnat d’Agell

Roca d’en Punsola

P I Ermita de Santa Elena d’Agell

1

AGELL, UN VEÏNAT AMB MOLTA TRADICIÓ Agell és un dels indrets més bells i evocadors de Cabrera de Mar. Arrossega tota una trajectòria històrica al voltant de l’ermita de Santa Elena (segle XVI), un referent patrimonial que ha fet que aquest veïnat sigui conegut popularment com Santa Elena d’Agell. Per això la plantegem com a punt de partença inexcusable d’aquest itinerari. El primer dels referents literaris, per tan, són els Goigs d’aquesta santa. També, durant el mes d’agost, és aconsellable participar en la celebració de la Festa Major de Santa Elena, quan se l’honora com a patrona del veïnat.

Dins els enclavaments recomanables per visitar el veïnat d’Agell trobem cals Frares, una masia documentada al segle XIII. El seu nom obeeix al fet que va ser ocupada per monjos benedictins fins al segle XIX. Ja havia estat refeta als segles XVI i XVII i modernament ha estat masoveria de la Torre Ametller i reconvertida en el restaurant que impulsa la família Ribosa i que atreu nombroses persones de la comarca i de fora amb la seva coneguda proposta gastronòmica.

Asseguts a l’era de cals Frares, encara respirem l’ambient de pagès. De quan el baladre o llorer rosa que ens rep al costat de l’arcada –abans més vigorós que ara– aixoplugava el carro.

Al veïnat encara hi feinejaven 40 cases de pagès obertes –avui només en són tres–. Quan el conreu per excel·lència era la vinya, acompanyada del garrofer i l’olivera, i a les cases es disposava de premsa i celler, i es tractava de batre i de fer anar el bògit, entre moltes altres tasques.

També és destacable can Vivé, una masia convertida al turisme rural en la qual es poden fer banquets i celebracions i que compta amb un atractiu especial, unes habitacions decorades amb diversos estils, dotates d’una personalitat pròpia i que conviden a tornar-hi un cop s’hi ha anat.

2

Com a punt neuràlgic, però, Agell compta amb la Torre Ametller. Convertida en alberg de Joventut de la Generalitat des de fa anys, és un constant punt de reunió de persones vingudes de fora que aprofiten la seva estada en un lloc immillorable per conèixer la zona, acostar-se a Barcelona, desenvolupar-hi activitats culturals i formatives o senzillament per gaudir del paisatge. Moltes d’elles, a més, poden gaudir també de les propostes didàctiques de l’equipament.

Precisament, la Torre Ametller despunta al capdamunt del camí d’Agell amb una silueta ben visible des de Mataró i des de Burriac gràcies a la torre quadrada acabada amb teulada triangular. Aquest edifici va pertànyer a una família, els Amatller, que elaborava una xocolata molt coneguda i va encarregar la casa a l’arquitecte argentoní Lluís Bonet i Garí. Aquesta obra senyorial enmig de la muntanya va ser construïda a finals dels anys vint del segle passat. L’edifici és notablement noucentista, però manté encara influències del modernisme. Els jardins són obra de Nicolau Rubió i Tudurí, arquitecte i urbanista i un dels més destacats dissenyadors de jardins del país.

Entrant a formar part de la Xarxa d’Albergs de la Generalitat de Catalunya, la Torre Ametller ha esdevingut un punt de refe3

rència en el seu àmbit. Aquest equipament és, a més, indubtablement, un excel·lent espai de sortida d’itineraris cap a la serralada Litoral i, en especial, cap al castell de Burriac.

Al nord-est del terme de Cabrera, la petita vall que acull l’agradable veïnat d’Agell també alberga un ampli catàleg de les masies més antigues de la localitat. Es coneix l’existència de

L’ERMITA DE SANTA ELENA Vella ermita amorosida per besos d’aire de mar, silenciosa i recollida com un recó de fossar!

Ermita sempre plaenta i nimbada de claror, aon esdevé creienta l’ànima del pecador!

Les seves parets són plenes de fervorosos presents, penyores de fondes penes i de fosos sofriments.

Santa Elena, emperadriu, dolçament hi està reclosa.

El seu altar és un niu format de fulles de rosa.

Emili Pòlit PLANAS, Miquel... [et al.]. Collita pròpia: recull poètic.

Cabrera de Mar: l’Ajuntament, 2007. Pàg. 18-19.

poblament ja al segle X, quan es documenta per primer cop el topònim agellum. Entre aquests edificacions, cal destacar les masies que van ser restaurades al segle XVI incorporant elements com les finestres del gòtic civil tardà. Alhora, embelleixen aquesta vall perquè la majoria de propietaris n’han cuidat la fesomia dels immobles fins avui dia. Entre d’altres, can Moreu –restaurada per Puig i Cadafalch– i anomenada posteriorment Can Cassadó i cal “Smoking”, can Tatay, can Pujol, ca n’Aimeric, can Sala, can Pauet, can Puig, cals Frares, cal Smoking (abans can Nan), cals Anglesos (abans can Sagrera), can Mora, can Vall, can Mallol, ca n’Orriols d’Agell (amb torre), can Basora i can Carbonellet a la part baixa del veïnat.

Gràcies a l’excel·lent antologia Collita pròpia. Recull poètic (Ajuntament de Cabrera de Mar, 2007), impulsada per l’escriptora Núria López i que aplega textos de diversos autors, recuperem la veu d’Emili Pòlit i Buxarell, poeta vinculat al nostre municipi i també a Alella i secretari d’ajuntament.

4

Per acabar, cal esmentar que Agell és també la terra en la qual va viure el dibuixant mataroní Manuel Cuyàs, tot un referent, no solament en el camp de la historieta, sinó amb un particular i inconfusible estil artístic propi. Avui en dia també hi viu el seu fill Jordi, dissenyador i artista.

També és important destacar que més recentment, els últims anys, un altre veí d’Agell vinculat a Mataró, Jordi Roca, ha publicat textos de rerefons històric i memorialístic en els programes de la Festa de Santa Elena, a l’estiu.

LA PAU ETERNA I LA LITERATURA. El CEMENTIRI MUNICIPAL El cementiri de Cabrera de Mar s’alça en un territori fronterer, entre el nucli antic del poble i el veïnat d’Agell: asfalt i arbres propers, el Parc Serralada a frec d’un equipament molt característic, ubicat en un paratge tranquil, territori de pas de vehicles d’una banda a l’altra del poble, porta que s’obre tant al bosc com a l’altra vida en el marc de l’itinerari vital i espiritual de l’existència humana. Al seu davant i en un nivell més baix, una petita plaça amb uns bancs, ideal per asseure’s i meditar sobre la fragilitat de tot plegat.

Principalment senzill, humil però acollidor, aquest és un cementiri amb alguns monuments funeraris puntuals que hi destaquen per la seva voluntat artística. Precisament, mentre alguns conserven la pàtina del temps i el valor històric, d’al5

tres són més transgressors i moderns i també n’hi ha els que evidencien l’oblit. Molts nínxols i una petita zona de columbaris acaben per donar forma a aquest espai de pau on reposen les restes dels habitants de Cabrera. El consistori municipal,

impulsat per la necessitat i sembla que sense cap opció alternativa, va alçar dins del ‘camp sant’ una torre de telefonia que no encaixa de cap de les maneres amb aquest indret. D’altra banda, a l’entrada, hi destaquen una creu i una tanca que coronen el punt més visible dels murs que encerclen tot l’equipament municipal.

En el cementiri municipal es pot veure el mausoleu de la família de Josep Domènech i Estapà (Tarragona 1858 - Cabrera de Mar 1917), destacat arquitecte. L’obra, feta amb llambordes i d’aire romànic, és un disseny seu. També, en un lateral del recinte, una gran làpida recorda el cognom Ordeig, que porta inevitablement a la memòria de qui la veu la fàbrica tèxtil emblemàtica homònima, un dels motors econòmics de la Cabrera de mitjans del segle XX, obra de Bonaventura Bassegoda i Amigó. Aquest cementiri té encara molta història per ser escrita com a assignatura pendent. La catalogació que en el seu moment va fer Josep Maria Rovira per al consistori dóna fe de la riquesa patrimonial que pot trobar-s’hi.

Sortint del cementiri, però, tot just al davant, veiem l’ermita restaurada de Sant Sebastià. Des del turó del mateix nom es pot baixar pel camí d’Agell, que malgrat l’asfaltat, es reconeix com un dels vials d’interior més antics que comunicava el nucli del poble amb el veïnat d’Agell.

No podem deixar de banda, especialment, que dins el cementiri, a l’entrada, en un petit túmul, hi reposa el poeta Anton Isern, nascut al poble tarragoní d’Alcover el 1883, que va suïcidar-se a Burriac l’any 1906, víctima d’una depressió i d’un desengany amorós, com també ha apuntat algun estudiós de la seva obra. Isern és conegut com a “poeta pagès”, “poeta camperol” i fins i tot com a “poeta salvatge” pels seus orígens humils i la força tel·lúrica dels seus versos. De família pagesa, va formar-se entorn del cenacle cultural anomenat Grup Modernista de Reus, amb Joan Puig i Ferrater o Plàcid Vidal, entre d’altres destacats intel·lectuals del moment.

A la recerca de l’èxit literari, Isern marxà a Barcelona, però 6

frustrat, se n’anà a França. Va tornar aleshores a Catalunya, i va treballar en un mas situat entre Premià de Mar i Vilassar de Dalt, abans del seu suïcidi al castell. Poeta ingenu i elemental, però d’una solidesa alhora que aguanta el pas del temps, va ser elogiat per reconeguts autors contemporanis seus. Va publicar Sentiments (1899), amb pròleg d’Hortensi Güell, i Esplets d’ànima jove (1903), llibre aquest darrer reeditat per l’Ajuntament de Cabrera de Mar en versió facsímil i amb comentaris de diversos autors locals.

Precisament, d’aquest llibre hem seleccionat el poema ‘Caminant’, que reproduïm amb la grafia prefabriana amb què va ser escrit, no sense abans recordar que enguany, l’Ajuntament i la Biblioteca Ilturo han convocat un concurs literari que porta el nom del poeta, el primer certamen propi estable, d’aquest àmbit, que convoca el municipi.

CAMINANT Carreteras y camins, tot ho veig interminable, puig com més camino, més extensió pren la mirada.

Las montanyas que veyém no son com abans semblavan, puig com més aprop hi som les veyèm més transformadas.

Quan cerquèm algún indret fem igual que’l timonayre: per no perdrel, el seguim fit á fit, ab la mirada.

Però promte aqueix timó el perdèm, á la distancia que’s transforma novament al passar per altra banda.

El cel, va continuant elevat sobre nosaltres; la carrera que hem emprès no té límits y m’espanta.

Anton Isern ISERN, Anton. Esplets d’ànima jove.

Argentona: L’Aixernador, 1996. Pàg. 15.

Amb l’objectiu de suïcidar-se, Anton Isern va pujar al castell, amb un petit feix de llibres –segons testimonis de l’època que el van veure– i un saquet de carbó de coc. Va baixar a la cisterna que hi havia a la part baixa de Burriac. Des de baix el poble es va veure la fumera i s’organitzà un grup per veure què hi passava i va descobrir-lo mort.

7

Però Isern no va ser l’únic en la temptativa de segar-se la pròpia vida al castell. Uns anys més tard, el 1914, el pintor i escultor Antoni Samarra i Tugues, nascut el 1886 a la vila lleidatana de Ponts, també va pujar a Burriac per suïcidar-se,

(Sobre la tomba del nen mort un mar de mimoses i el sol d’estiu, no hi ha més plenitud en la seva petita capsa de música).

CALLS I XART, Albert. Taquicàrdies.

Benicull: 7 i mig, 1998. Pàg. 47.

DE LA ROCA D’EN PUNSOLA AL BURRIAC IBÈRIC I MEDIEVAL, POESIA EXCURSIONISTA I ELS NOSTRES ORÍGENS

disparant-se en aquest cas dos trets al cap. El seu cadàver va ser trobat per un pastor en estat de descomposició. La mare de l’artista, que va venir a Cabrera de Mar en ser assabentada de la mort, va complir les darreres voluntats del seu fill, va comprar, per dues-centes pessetes, el terreny del cementiri on estava enterrat el poeta Isern i va soterrar-los junts. Segons va citar també el cronista Joan Vilalata i Reixach en un dels seus textos, Samarra va deixar una prova superba del seu art al castell de Santa Florentina, a Canet de Mar. Aquest artista és conegut també, fonamentalment, per l’activitat pictòrica en la qual va sobresortir. Raimon Casellas, escriptor i un dels principals crítics del moment, va assegurar d’ell: “En Samarra es revela un artista nou, d’una força formidable, que ha conquerit el Sol i l’Aire i que portarà amb la conquesta d’aquests elements la renovació de la pintura en la interpretació del paisatge”.

I com a persona reconeguda que descansa en el cementiri hi ha l’actor i empresari de teatre Paco Martínez Soria (19021982), nascut a Tarazona (Saragossa) i mort a Madrid, tot un nom propi a Espanya del que ha quedat un gran llegat cinematogràfic que molts recordem. Martínez Soria, vinculat a Cabrera de Mar, va saber valorar i estimar el nostre poble, com ens ha apuntat algun testimoni que el va conèixer.

Però no marxem d’aquest recinte sense oblidar que en el cementiri hi ha enterrades moltes persones més del poble i la majoria dels lletraferits ja morts que hem destacat en d’altre guies que hem fet d’aquesta col·lecció d’itineraris locals.

Pau, silenci i respecte s’entrellacen en aquest paratge, com recorda un petit poema escrit pel coautor d’aquesta guia, Albert Calls, que va inspirar-se en el cementiri. Pertany al llibre Taquicàrdies (7 i Mig, 1998): 8

Rere el cementiri hi ha un sender que condueix a la roca d’en Punsola. En aquest bell indret, el poeta mataroní, exponent de la “literatura excursionista”, hi anava a meditar i n’ha quedat, com a testimoni, al llarg dels anys, un aplec que el recorda. Algun cop ha estat força lluït i amb gran assistència de públic. El 1994, en concret, amb suport del consistori cabrerenc, va sumar-se a la trobada d’amics del poeta el festival Poemaresme, en el qual van participar autors de la comarca i de fora, alguns dels quals després han estat reconeguts per la seva obra.

A la placa que hi ha a la roca d’en Punsola pot llegir-se un text poètic seu, alhora que s’esguarda el mateix paisatge de la comarca que veia ell: Avui queia la boirada mentre jo feia camí... on sou pins de la collada, on la vall que jo vegí?

Josep Punsola i Vallespí (1913-1949) va ser un membre molt actiu de la Unió Excursionista de Catalunya, que va treballar intensament per recuperar la cultura catalana després de la fatídica Guerra Civil, amb el que aquesta va comportar de destrossa i desastre, per als catalans especialment i per a tot Espanya en conjunt.

Punsola també va col·laborar amb el músic i escriptor Elisard 9

Sala en l’elaboració de les lletres de les Cançons de muntanya, de nit i de camí (1949), i va ser guionista de pel·lícules amateurs, com Porta Closa (1948), d’Enric Fité.

El 1949 va editar el recull Poesies, reeditat el 1970. Posteriorment, el 1989, el Patronat Municipal de Cultura de Mataró va publicar la seva Obra Poètica Completa, a cura de MariaMercè Bruguera i Barbany, dins la col·lecció Caps de Bous.

El 8 de maig de 1949, el poeta mataroní i la seva muller participaven en la XIII Marxa Excursionista de Regularitat i Orientació de Catalunya i ell es va trobar malament. Va morir la matinada del 10 de maig. La seva pèrdua va causar una forta commoció a Mataró. No en va és un dels poetes destacats de la capital del Maresme.

Com s’ha dit, el seu treball s’emmarca en una època en què Catalunya lluitava silenciosament per sortir de la grisor del franquisme de la postguerra. La seva tasca literària entrellaça el discurs popular amb el poètic, reflexionant sobre la vida, la mort i l’existència, amb bon mestratge i ofici. Tot seguit dos

Des de la roca de Punsola, caminant cap al castell de Burriac es pot veure el poblat ibèric, ubicat a la falda de la muntanya que fa de base al castell. El poblat, actualment en mans de propietats privades, resta pendent que es pugui excavar i convertir en un jaciment de referència algun dia, ja que és dels més importants de Catalunya. Tampoc s’ha aconseguit que acabi de ser bé cultural d’interès nacional (BCIN), tot i que hi ha un expedient obert en aquest sentit des de fa molts anys. Precisament, al seu voltant ha suscitat una llarga nòmina d’autors que han escrit assajos i textos que seria molt llarga d’enumerar, entre els quals destaca un referent, Marià Ribas.

poemes seus.

BURRIAC Sento el respir de la costa que se m’entra pit endins; amb cançons en l’or de posta té estrofes de verd de pins.

AMISTAT, BANDERA BLANCA A Elisard Sala, gran amic

Sempre quelcom t’entrebanca...

No tot, al món són febrers amb florides d’ametllers vestits de bandera blanca.

Sempre hi ha un giravolt cru amb urpes de brancam nu i estigmes de camí ral; i un fracàs de tiges tendres sota l’àrid de les cendres i els drapets de carnaval.

Per això, quant sent la sang balba l’alerta d’aquell pessic de l’amic que és ben bé amic, quan sent l’abraç que la salva, per damunt del que entrebanca li ve un record de febrer amb florides d’ametller vestit de bandera blanca.

Josep Punsola PUNSOLA I VALLESPÍ, Josep. Obra poètica.

[Mataró]: Patronat Municipal de Cultura de Mataró; [Barcelona] : Alta Fulla, 1989. Pàg. 81, 82 i 269.

10

No pot, en cap cas, deixar-se de banda la novel·la escrita per l’exalcalde de Cabrera de Mar Jaume Borràs, Ilturo, l’oppidum laietà: els contes que expliquen les pedres. Justament, aquest treball és una recreació, en clau de ficció i molt documentada, de com podia haver estat la vida d’uns ibers cabrerencs. La imaginació que hi ha posat l’autor acaba donant forma a una història que ens convida a llegir i aprendre alhora del nostre passat.

A tall de tast, dos fragments de la novel·la: “Aquella matinada de tardor era freda i humida per als habitants d’Ilturo. Aquest era un dels molts poblats que ocupaven els turons i les vessants de les muntanyes de Laietània.

El sol encara no despuntava sobre l’horitzó quan el poble ja començava a llevar-se. A algunes llars ja s’havien avivat les brases amagades sota les cendres. El fum escapava a través de les obertures practicades a les teulades de les cases i s’enfilava suaument i cansadament en vertical buscant el blau cel del nou dia que començava. L’esmorzar els permetria recobrar les forces necessàries per afrontar el dur dia de treball que els esperava. Les dues darreres jornades de pluja intensa els havien obligat a aixoplugar-se dins de les llars, i ara necessitaven retornar a les respectives labors. La proximitat de l’hivern aconsellava fer-ho per avançar-se al fred i aconseguir un rebost ben ple, per tal d’evitar les malalties i que la família passés gana, també per no veure’s obligats a practicar la mendicitat”.

11

(...)

Pels pobladors d’Ilturo, com per a la resta de les tribus, el temps horari tenia poc o cap significat. La vida era un devenir lent, una repetició del que ja havia succeït en el passat; els coneixements quotidians es produïen amb serenor, de manera submisa, seguint una rutina propera a un ritual de monotonia.

Una collita seguia a una altra i els astres regien sobre les seves vides amb solemnitat”.

Jaume Borràs BORRÀS FERRÉ, Jaume. Ilturo, l’oppidum laietà: els contes que expliquen les pedres. [Cabrera de Mar: l’autor, 2009]. Pàg. 23.

I no voldríem tampoc parlar de Jaume Borràs i oblidar-nos del seu pare, Jaume Borràs Betriu, industrial i escriptor que va morir d’accident de cotxe als 53 anys el 1985, germà del també escriptor que va ser director editorial de Planeta, Rafael Borràs Betriu. Entre les obres de Jaume Borràs Betriu, precursor d’una escriptura de referefons espiritual i vivencial que avui en dia seria molt apreciada, destaquen Viure per viure sempre, D’home a dona i Vuela alto.

Finalment, com que estem en temps 2.0, fem un salt a la xarxa. Per entendre molt millor i visualment tot el que suposa l’univers iber i romà, es pot accedir al projecte virtual creat per Josep Maria Rovira i Ferran Bayés. Es tracta d’una pàgina web (www.cabrerademarpatrimoni.cat) en la qual a través de la restitució virtual en 3D es pot veure com eren i com vivien els nostres avantpassats. Es classifica en períodes històrics com l’iber, el romà, el medieval i el modern i s’hi poden trobar restitucions que mostren com eren el poblat Ibèric o el castell de Burriac, amb important valor didàctic tant per a ensenyament de primària com per a l’universitari.

D’altra banda, a Internet també pot trobar-se Les Muralles d’Ilturo (www.murallesilturo.blogspot.com), bloc d’història i arqueologia de Cabrera de Mar i del Maresme impulsat per Rosa-Isabel Garí, on es dóna interessant informació d’aquesta temàtica.

I AL FINAL, DALT DEL CIM, EL CASTELL QUE ENS ESGUARDA IMMEMORIAL Burriac és el monument per excel·lència del nostre poble i un símbol vivent de la Baronia del Maresme, com recorda el monòlit commemoratiu que pot trobar-se, pujant per la Font Picant, una mica abans de coronar el cim. Cada cop més ha esdevingut lloc de passeig i itinerari excursionista, com es pot constatar especialment amb la corrua de persones que s’hi apropen especialment durant els caps de setmana.

Anar al castell és una excursió de referència que tots els cabrerencs i cabrerenques hem fet més d’una vegada, de dia o de nit i que en els darrers temps s’ha consolidat i popularitzat –en paral·lel a l’estructuració i vertebració del Consorci del 12

Parc de la Serralada Litoral–. I això sense oblidar, tampoc, Burriac com a epicentre de diverses curses esportives: Burriac Atac! i Burriac Xtrem.

Les pedres del monument, la vista del paisatge, la ubicació i el ritual de l’ascens converteixen l’experiència en excepcional.

Potser per aquesta mateixa força que emana, afegida a la seva importància històrica, òbviament, al voltant de Burriac existeix una literatura àmplia, molta de la qual no està detectada bibliogràficament pel seu abast, pel gran volum d’autors que han escrit del castell medieval i n’han deixat testimoniatge, amb major o menor mesura, en els seus textos.

Deixant de costat els nombrosos articles especialitzats, com els centrats en l’estudi de l’època feudal, hi ha una acurada selecció de llibres i publicacions que tenim a l’abast a la biblioteca Ilturo.

Burriac s.XV (ferranbayés&josepmrovira)

Per començar, tenim la referència clara de l’obra de Pere Joan Ferrer (1431-1504), que va ser un noble, militar i escriptor català i baró de Burriac. Incorporat a l’exèrcit de Joan II, Ferrer va participar en el combat de la torre Baldovina, on va ser ferit; el 1472 va prendre Argentona, i acabada la guerra, reedificà el castell de Burriac, convertint-lo en la seva residència habitual. El 1474 va compartir amb Joan II les penalitats de la campanya del Rosselló, distingint-se pel seu valor. Com a remuneració als seus serveis, el següent any se li va concedir la jurisdicció civil i criminal sobre els seus vassalls, i des d’aquesta data va continuar residint en el seu castell, on possiblement va escriure la seva obra Pensament, inclosa en el Jardinet de Orats, i Sumari de batalla á ultrança, editada aquesta última per Francesc Carreras i Candi (Mataró, 1898), precedida d’una biografia.

En el context de finals del segle XIX i començaments del XX és molt important destacar l’obra de Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 1862-1937), que va ser un historiador i polític català de referència. Autor de Pere Joan Ferrer, militar i senyor del Maresme (1892), i de Lo Castell de Burriach o de sant Vicents (1908). El seu treball és pioner a salvaguardar la memòria del castell.

Com també se suma a aquesta tasca, més tard en el temps, però, la bona feina de l’escriptor i historiador cabrerenc Josep 13

Miquel Modolell i Ros, nomenat recentment fill predilecte de la localitat i autor de l’estudi Cabrera de Mar. Castell de Sant Vicenç o de Burriac. Síntesi històrica (L’aixernador, 1993).

Una selecció del llegendari de Burriac el trobem en el llibres de Joaquim Ripoll Històries, llegendes i... de Burriac, Montcabrer i pobles de la rodalia (Ajuntament d’Argentona, 1992).

També a Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina: apunts sobre etnografia del Maresme (Oikos-Tau, 1999), de Josep Miquel Modolell i Ramon Coll, on es recullen i documenten amb profusió mites i tradicions de la comarca.

Un altre títol d’interès és Burriac: història i natura (Natura, 1998), del tàndem integrat per David Farell –coautor d’aquesta guia– i Oriol Bassa. Aquest llibre, multidisciplinari, detalla les darreres intervencions científiques i tècniques al castell: les excavacions del 1993 i la restauració del 1994, entre d’altres aspectes d’interès.

Per acabar aquest recorregut literari, la publicació “Escrits a Cabrera” va recollir al llarg de la seva quarentena de números, un monogràfic en format de llibre: Històries, ficcions, poemes, fets i contalles del castell de Burriac (Ajuntament de Cabrera de Mar, 1999). Un total de 90 pàgines de poemes, relats i articles sobre el monument i la seva trajectòria. En aquest recull s’hi troba publicat el que possiblement és el poema més llarg sobre el castell: Burriac, Unsolpoema, d’Albert Calls, una peça amb prop de 900 versos.

Punt d’arribada en l’itinerari de publicacions: l’any 2000, el Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell (CEA) i l’Ajuntament de Cabrera de Mar van reeditar el quadernet de còmic El tirà de Burriac, en versió facsímil i signat amb el nom de ‘Ripoll’, una curiosa publicació recuperada del passat que aprofundeix en el mite. De fet, el castell sempre s’ha mogut entre la imminència de la realitat i la mitificació que les seves roques mantenen encara vives cada dia, plogui, nevi o faci sol, contra el sempre impenitent pas del temps. L’any 2004, el CEA també reeditava en facsímil alguns números de l’opuscle de cròniques argentonines Lo castell de Burriach, concretament de l’agost del 1893.

I perquè la memòria pervisqui, la Fundació Burriac organitza des de l’any 2000 la Trobada d’amics al castell de Burriac; un aplec que té lloc el segon diumenge de juny i que compta amb tots aquells excursionistes que, arribats de diferents pobles del Maresme, aprecien el monument, la seva història i la seva geografia, a banda de poder gaudir dels diferents actes culturals temàtics que es programen en cada edició.

A més, en els darrers anys, el grup d’animació infantil Les Bruixes de Burriac ha publicat llibres amb contes que apropen els més petits a l’emblemàtic monument maresmenc.

Tanquem amb dos fragments de poemes dedicats al castell.

Un de l’autor cabrerec Josep Garí, autor d’obra irònica i alhora simpàtica i gran amant del poble; i un altre de l’emblemàtic autor de Dosrius i savi inclassificable, Esteve Albert.

14

LES BRUIXES DE BURRIAC (FANTASIA) Quatre amics vestits de frac varen anar a la carena i una nit de lluna plena pujaren a Burriac.

Un xic de llenya en un sac i feren una foguera podent contemplar Cabrera que un poc faltada de llum i mig esborrada pel fum, se la veia falaguera.

Varen començar a parlar, tot endrapant-se unes cuixes, de l’existència de bruixes en un lloc tan cristià.

Sols un d’ells va discrepar de què es tractés de rondalles i per evitar baralles va explicar el que va sentir a un grup que no sap mentir si no es tracta de batalles.

Tenebrós era el paisatge on només es veia l’ombra de les bruixes dalt l’escombra i el seu aterratge.

A la torre de l’homenatge, que era el lloc més detestable per degollar un porc d’estable i fer una ofrena de sang barrejada amb el fang, varen fer un ritu al Diable.

Manades per Satanàs volien cremar Cabrera quan saltà de la cinglera un àngel que els barrà el pas.

En vista d’aquell fracàs, varen anar a Cardedeu volant o marxant a peu.

Per protegir el poble bé, Crist volgué que a Montcabrer hi posessin una creu.

Josep Garí i Pons GARÍ I PONS, Josep. Cabrera Stalingrad: selecció de poemes.

Cabrera de Mar: l’Ajuntament, 2006. Pàg. 22-26.

15

Itineraris Itinerari: Del veïnat d’Agell fins a la Roca d’en Punsola i el Cementiri municipal (1h 30’)

...

CANT A BURRIAC Companys veniu a seure a aquesta banda.

Mireu al fons. El cor no us fa un sotrac en veure les muntanyes fet garlanda a l’enasprat rocam de Burriac?

Jo hi vinc totes les nits una estoneta tant si fa lluna com si està molt fosc i amb l’esguard vaig seguint la silueta del pic que s’alça rodejat de bosc.

I veig aguditzant la meva oïda amb el deler de sentir el vent dels pins i, encara que la mar bagola i crida, l’aire de muntanya m’entra endins amb el perfum de la mata olorosa, amb la virtut de l’herba dels conjurs amb el record de la vida joiosa que menaven entre els ibèrics murs.

No ens arribava l’amarg del salobre ni suportàvem l’aliè domeny ens passàvem els anys sense sotsobre mirant la mar de lluny i aquest areny.

Bevíem l’aigua del cor de la serra, dormíem en cabaumes de sauló; ens lliurava els secrets la mare terra amb aires de carícia i de cançó.

L’oreig que amoixa encara aquells pendissos trescola dintre meu compassat.

Com ja semblen llunyans els jorns feliços de les honres i festes del poblat!

Esteve Albert Escrits a Cabrera. Cabrera de Mar: l’Ajuntament, Regidoria de Cultura, 1999, núm. XXVI, pàg. 62-64

Albert Calls i Xart Periodista i escriptor David Farell i Garrigós Arqueòleg i historiador Jordi Teixidó i Nonell Fotografies Cabrera de Mar, 2013 16

El punt d’inici és l’ermita de Santa Elena d’Agell. Cal remuntar el carrer per sobre l’ermita i de seguida prendre un torrent en direcció nord, passant pel costat de la cadena. El camí ens deixa veure l’alberg de la Torre Ametller, i el seguim fins que s’acaba el filat. A uns 50m trobem una cruïlla, i aquí entrarem al bosc que ens queda a l’est (a mà esquerra) i agafarem un corriol de bosc que fa baixada. El caminet va fent per bosc obert i va voltant en direcció a Burriac. El seguim i veurem que en pocs minuts baixa fins al pont de l’aqüeducte, fa de nou un gir a l’esquerra per entrar al bosquet i segueix fins a una clariana. Stop! Tenim una bona panoràmica d’Agell i el mar. Seguim el caminet que es troba a la dreta d’un dipòsit de pedra. Anem de nou en direcció al castell, i així s’anirà fent sense pèrdua, vorejant el vessant i salvant un torrent que passem per la llera, envoltats d’una vegetació més espessa i algunes roques. Ara tornem al bosquet –primer de pins i després d’alzines– i de nou som en un torrent. Passem a tocar una caseta –d’un pou– i continuem fins a un gran garrofer, al costat d’una bassa (l’indret es coneix com “el bògit de can Tatay”). El camí gira a mà dreta i continua amb un tram rectilini que s’enfila una mica, deixant una casa a mà esquerra i arribant a un punt important –cruïlla– on tenim l’opció de continuar endavant per arribar-nos al Cementiri municipal (a uns 300m de camí descobert), o bé fer el gir a mà dreta i anar pujant el bosc fins a la roca d’en Punsola, que és el que farem. De l’ermita d’Agell fins aquest punt hem trigat uns 25 minuts. El camí està una mica desdibuixat, amb pins pel mig, però s’intueix marcat per les nombroses arrels i el sòl saulonós. Tendeix a l’oest, pujant suaument fins que es va fent més ample i les arrels l’esglaonen. Tot plegat es fa en pocs minuts, ja que de seguida trobareu un trencall a mà dreta (a les 14h!) que va ascendint directe a la roca d’en Punsola, situada a uns 30m del camí. És tracta d’un rocam en el qual destaca la llosa plana i inclinada que conté la placa de marbre amb un text del poeta.

Visitat aquest indret literari d’en Punsola, podem refer el camí de baixada cap al cementiri i cap a Agell, de tornada. En aquest cas caldrà baixar el cementiri per carrer Camí d’Agell i, al capdavall, passar la riera prop de les canyes, remuntant per l’antic camí d’Agell.

Itinerari: De la roca d’en Punsola al castell de Burriac i tornada cap a Agell (1h 30’) Sortint de la roca d’en Punsola, anant uns metres a l’oest, continuem camí cap al castell de Burriac. Pugem passant 17

prop del filat elèctric aeri. El camí es torna mig carener i voreja una propietat per l’oest, sempre endavant i direcció nord, amb un tram força rectilini. Passades les cases vindrà un tram més obert, amb una gran vista cap a l’alberg –d’on venim– i cap a Mataró. En acabar el camí arribarem a un gran dipòsit d’uralita i una cruïlla també important. A mà dreta emprendríem la pista fins a l’alberg (de fet, hi passarem tornant del castell). A mà esquerra una pista que baixa ens duria al poble de Cabrera, a la part alta del carrer Camí de Can Segarra. I la pista del davant, la que fa pujadeta, serà la nostra continuació cap al castell de Burriac.

Bibliografia Poblat ibèric BORRÀS FERRÉ, Jaume. Ilturo, l’oppidum laietà: els contes que expliquen les pedres. [Cabrera de Mar: l’autor, 2009]. 256 p. **Signatura: N Bor FARELL i GARRIGÓS, David. Alberg Torre Ametller, Cabrera de Mar. Excursió pel món dels íbers: quadern de l’alumne. Cicle superior. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Secretaria General de Joventut. Institut de Serveis a la Joventut, 1993. 17 p. (Descoberta del Maresme). **Signatura: 9(46.71Cab)”--/03” Far GARÍ, Rosa-Isabel. Les Muralles d’Ilturo [en línia]. [Consulta: 4 setembre 2012]. Disponible a: <www.murallesilturo.blogspot.com>.

RIBAS i BERTRAN, Marià. El Maresme en els primers segles del cristianisme. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana; Barcelona: Dalmau, 1975. 140 p., [52] p. de làm. (Caixa d’Estalvis Laietana Mataró ; 24).**Signatura: 902.6 Rib RIBAS i BERTRAN, Marià. El Poblament d’Ilduro: estudi arqueològic i topogràfic des dels temps prehistòrics fins a la destrucció d’Iluro. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1952. 98 p., [18] p. de làm. **Signatura: 902.6 Rib

Pintura mural de Manuel Cuyàs (1973)

Al davant, impressionant, la muntanya de Burriac. El castell és la talaia, ocupada en les èpoques ibèrica, romana, medieval i moderna. Al vessant d’aquesta muntanya s’hi estén un gran jaciment arqueològic datat entre els segles VI-I aC: l’oppidum d’Ilturo, la capital dels ibers laietans. No fem passar l’itinerari pel poblat per tractar-se d’un bosc força embrollat i que fa difícil localitzar les troballes antigues.

El nostre passeig continua per la pista del davant, vorejant en suau pendent el vessant oest del turó del Oriols. Cap al final, es troba primer el camí que puja al turó, però nosaltres arribem al coll de Codera, just on s’entronca amb la pista que cap avall es dirigeix a Argentona i cap amunt al castell de Burriac. Seguim, doncs, l’ampla pista en sentit ascendent.

A uns 5 minuts de camí trobem un trencall a l’esquerra, la primera opció per pujar al castell de Burriac. Aneu en compte! Cal fer-la pas a pas perquè és una pista en forta pujada i relliscosa. L’altra opció per fer el cim –la que recomanem– és arribar-nos al replà del monòlit (el teniu a la vista, acabant la pujadeta) i des d’allí enfilar-nos pel corriol que surt a mà esquerra. És la clàssica “escalada” al castell, i a diferència de la pista anterior, aquest caminet és més pedregós, tot i que també s’enfila perillosament, és clar.

Si seguíssiu la pista del monòlit cap a l’altre costat (oest), de baixada, arribaríeu fàcilment a la Font Picant de Cabrera, antic berenador i lloc d’extracció d’aigües mineromedicinals.

Hi ha un extens replà on estacionar vehicles i per això és punt d’inici de caminada de molts que arriben al castell.

18

ROVIRA, Josep Maria i BAYÉS, Ferran. Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni [en línia]. [Consulta: 4 setembre 2012].

Disponible a: <www.cabrerademarpatrimoni.cat>.

Roca d’en Punsola PUNSOLA i VALLESPÍ, Josep. Obra poètica completa / Josep Punsola i Vallespí. [Mataró]: Patronat Municipal de Cultura de Mataró ; [Barcelona] : Alta Fulla, 1989. XXV, 376 p. (Caps de bou; 12). **Signatura: P 833 Pun PUNSOLA i VALLESPÍ, Josep. Poesies. Mataró: [s.n.], 1949. 26 p.

(Minerva). **Signatura: P 833 Pun PUNSOLA i VALLESPÍ, Josep. Poesies: obra definitiva. Mataró: [s.n.], 1970. 73 p. (Minerva). **Signatura: P 833 Pun SALA, Elisard [música]; PUNSOLA, Josep [poesia]. Cançons de muntanya: de nit i de camí. Barcelona: Aymà, 1949. 32 p. **Signatura: 784 Sal Cementiri Anton Isern. Butlletí. Alcover: Centre d’Estudis Alcoverencs, 1983, núm. 22, 34 p.

ISERN, Anton. Esplets d’ànima jove. Argentona : L’Aixernador, 1996. XVIII, 60 p. (Caps de bou ; 6). Facsímil. **Signatura: P833 Ise ISERN, Anton. Obra literària. Edició a cura de Joan Cavallé i Magí Sunyer. Alcover: Centre d’Estudis Alcoverencs, 1984. 126 p. **Signatura: P833 Ise Castell de Burriac L’Arquitectura militar medieval: I Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, actes del 13 al 30 d’octubre de 1999. Mataró: Grup d’Història del Casal. Mataró, 1999. 162 p. **Signatura: 902.6 Jor CARRERAS i CANDI, Francesc. Lo Castell de Burriach o de Sant Vicents: excursió, història y [sic] tradicions. Mataró: Estampa de H. Abadal, 1900. 332 p. **Signatura: 728.8 Car 19

CARRERAS i CANDI, Francesc. Pere Joan Ferrer: militar i senyor del Maresme. Barcelona: Alta Fulla; Patronat Municipal de Cultura de Mataró, 1987. 184 p. (Caps de bou ; 6). Facsímil. **Signatura: 92(Fer) Car CASTILLO, Ma. Josep. El castell de Burriac en els darrers cinccents anys: segles XVI-XX. Dins Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró: el Museu, [1978]- . Núm. 31 (jul. 1988), p. 27-40 **Signatura: R 902.5 Ful COLL i MONTEAGUDO, Ramon. Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina: apunts sobre etnografia del Maresme.

Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1999. 318 p. **Signatura: 398.2(46.71MR) Col FARELL i GARRIGÓS, David; BASSA i VILA, Oriol... [et al.]. Burriac: història i natura. Argentona: Natura, Entitat de Medi Ambient, 1998. 132 p. **Signatura: 91(46.71MR) Bur FERRER, Pere Joan. Sumari de batalla á ultrança. Mataró: Estampa Abadal, 1898. 81 p. **Signatura: 355 Fer MIRET i CORRETGÉ, Xavier. Les Bruixes Burriac surten del castell. [S.l.] : Bircat, DL 2010. [12] p. + 1 CD. **Signatura: I* Mir MODOLELL, Josep Miquel. Cabrera de Mar: castell de Sant Vicenç o de Burriac. Síntesi històrica. Argentona: L’Aixernador, 1993. 315 p., [8] p. de làm. (El Montalt, 13). **Signatura: 728.8 Mod MONCLÚS i LLORENS, Joaquim. ; PLUBINS i GUARDIOLA, Maria.

Pere Joan Ferrer: senyor de Burriac i Baró del Maresme: un cavaller entre la guerra i les lletres. Argentona: l’Ajuntament, 1984. 65 p. **Signatura: 92(Fer) Mon La Restauració del Castell de Burriac. [Cabrera de Mar]: Fundació Burriac, 1994. 15 p. (El Col·leccionable de la Fundació Burriac; 4). **Signatura: 728.8 Res RIPOLL. El Tirà de Burriac. Argentona: Centre d’Estudis Argentonins, Ajuntament de Cabrera de Mar, 2000. [9] p. **Signatura: C Rip

edita: Ajuntament de Cabrera de Mar, Regidoria de Cultura Biblioteca Ilturo assessorament lingüístic: CNL Maresme-Mataró disseny gràfic: Jordi Cuyàs impremta: Gràfiques Solà d.l.: B.33322-2012 © dels autors

Sant Joan, 8 08349 CABRERA DE MAR tel.: 937 542 949 a/e: b.cabreram.i@diba.cat bloc: http://bibliotecailturo.blogspot.com.es facebook: Biblioteca Ilturo biblioteca virtual: http://bibliotecavirtual.diba.cat

20