Herències col·laterals

Biblioteca Josep Janés i Olivé

L L I B R E F Ò R U M

Herències col·laterals Lluís Llort

HORARI Matins: dimarts, dimecres i dissabte de 10 h a 13.30 h Tardes: de dilluns a divendres de 15.30 h a 20.30 h http://www.l-h.cat/biblioteques/josepjanes.aspx

Dimarts, 14 d’abril de 2015 Herències col·laterals

Sinopsi Vés amb compte amb el que deixes en herència... Ernest Claramunt, un advocat de renom arriba a un acord amb la senyora Francesca Puigmajor, una velleta de gairebé vuitanta anys. Li pagarà una pensió vitalícia i, a canvi, el magnífic pis de l’Eixample on ella viu ara passarà a ser de la família Claramunt després de la seva mort. Sens dubte, un negoci molt rendible. Llàstima que, passats els anys, la velleta no es mori. I que la família de l’advocat ja no pugui pagar-li la pensió i comenci a buscar solucions alternatives... i llàstima també que la Francesca, ella mateixa amb una història fosca a l’esquena, sigui un os inesperadament dur de rosegar.

Biografia i obra de l’autor Lluís Llort Carceller va néixer a Barcelona el 1966. Escriptor i periodista de professió, signa les seves novel·les amb el nom de ploma Llort, i a la literatura infantil com a Lewis York.

Com a escriptor, ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Tardor (1999), La imperfecció de les bombolles (2009), i Si quan et donen per mort un dia tornes (2012). De les seves obres de narrativa infantil i juvenil, ressalten les següents obres: El millor llibre de perquès (2008), Biografies perquè sí (2009), i El submartí perdut (2011).

Destaca també per haver escrit diversos guions televisius per a sèries d’humor, com la coneguda sèrie de televisió Jet lag.

Com a periodista, des del 1986 és redactor del diari Avui, especialitzat en la publicació d’articles sobre temes de cultura, crítica literària i opinió.

Sovint a Llort se’l descriu com un dels autors amb més personalitat del gènere criminal i humor negre en català.

1

Dimarts, 14 d’abril de 2015 Herències col·laterals

Crítiques sobre la novel·la Villalonga, Anna Maria. “Llort. Herències col·laterals”. Publicat el 12 de setembre de 2014 a Núvol: el digital de cultura. http://www.nuvol.com/critica/llort-herencies-col·laterals/ [Consulta: 28 de febrer de 2015] En més d’una ocasió, quan he intentat comentar l’obra de Lluís Llort, he hagut d’aturar-me uns instants per poder triar, amb deteniment, els adjectius. No volia fer-ne servir cap que no fos adient. No volia que ningú, en llegir-me, es confongués respecte a allò que jo pretenia expressar. A dia d’avui, les circumstàncies no han canviat gens. M’assec a parlar de la seva darrera novel·la, Herències col·laterals (RBA, 2014), i em torno a trobar en la mateixa situació.

Quedi clar que, amb aquesta afirmació, estic esmerçant també el meu primer elogi. Considero que Lluís Llort (que signa només com a Llort) és un escriptor que destaca per la seva acusada personalitat, independència creativa i claredat d’idees. Per això és tan difícil de definir. Al costat de novel·les que podríem considerar negres o criminals, en trobem d’altres que exploren altres límits, altres gèneres. Sempre amb la voluntat de reflectir de manera directa -i valentales incongruències del món que tenim al voltant.

L’autor no té pèls a la llengua. És eclèctic i intel·ligent. A Herències col·laterals construeix una trama fosca i original que, amb fina perspicàcia i formidable ironia, reflecteix qüestions tan punyents com el maltractament, la violació, l’assassinat per revenja, les dificultats de les relacions familiars, l’amor entre pares i fills, la incidència en el present de les accions del passat o la problemàtica de la gent gran.

Un advocat de renom arriba a un acord amb una velleta. Li pagarà una pensió mentre visqui, però es quedarà amb el seu pis de l’Eixample quan la velleta es mori. Ningú no sap que la velleta en qüestió té un passat… poc convencional.

Ningú no sap quants anys viurà. Ningú no sap que, per acabar-ho de complicar, la vida es diverteix amb nosaltres i ens sorprèn sovint amb una rècula d’imponderables difícils de preveure.

Herències col·laterals es llegeix en un sospir. Ens enganxa. Es converteix en un nou exemple de la riquesa del gènere negre, de la seva capacitat per créixer i evolucionar. No es tracta d’un text complicat. Al contrari. Llort també l’encerta quan és capaç d’escriure de manera depurada, amb un estil treballat i curós, però alhora perfectament llegible per a un públic ampli.

La novel·la té algun moment decididament delirant, però no afecta a la versemblança. Crec que aquest és un bon valor. Ens col·loca en una tessitura que ens empassem plaentment perquè, des del primer moment, ens obliga a entrar a dins del seu univers. Amb dues històries entreteixides, que basculen al llarg d’un bon nombre d’anys, l’autor demostra que hom pot ser perfectament despietat recolzant-se en l’enginy i en l’humor negre. Ja ho he dit altres 2

Dimarts, 14 d’abril de 2015 Herències col·laterals

vegades, però no em canso de fer-ho. ¿Quan quedarà clar que Lluís Llort és, a hores d’ara, un dels nostre millors narradors? Espero que, amb Herències col·laterals, resti assumit per sempre.

Entrevistes Andrés, Laura de. “ Entrevista amb Lluís Llort, autor d”Herències col·laterals” Publicat [desembre] 2014 a Llegir en cas d’incendi.. http://www.llegirencasdincendi.es/2015/02/entrevista-amb-lluis-llort-autordherencies-col·laterals/ [Consulta: 28 de febrer de 2015] A Herències col·laterals (RBA La Magrana), l’advocat Ernest Claramunt creu que ha tancat el negoci perfecte. Ell pagarà una pensió vitalícia a la Francesca Puigmajor, una velleta de gairebé vuitanta anys, i, a canvi, n’heretarà el magnífic pis de l’Eixample quan ella hi falti. Un negoci rodó, almenys a primera vista. Però no tot són flors i violes. La Francesca se’n farà un fart, de complir anys. L’Ernest no tindrà tanta sort i la seva família, caiguda en desgràcia, haurà d’afrontar el deute. Com? Quan una persona normal s’enfronta a una situació no controlada pot ser capaç de qualsevol cosa. Que li expliquin a la Francesca, amb una herència personal menys reeixida que el seu patrimoni. Com ja ha demostrat amb anterioritat (Si quan et donen per mort un dia tornes), a Lluís Llort els personatges li van com un guant, enfundat amb la ironia i la desimboltura necessàries per ordir una trama en què passat, present i futur no deixen ningú indiferent.

Ja ho diu la sinopsi d’Herències col·laterals: vés amb compte amb el que deixes en herència…

Sovint, si més no els que ja tenim una edat, tenim el mite de “l’herència de la tieta d’Amèrica”. He volgut mostrar que d’herències n’hi ha de moltes menes, de propietats i diners, sí, però també de traumes, deutes… secrets.

Un llibre està inspirat en un fet real.

Fa bastants anys (potser 8 o 10 o més) vaig llegir a alguna banda un breu (no era més que això) en què s’explicava que un advocat de París havia ofert una pensió vitalícia a una iaia a canvi de quedar-se el seu magnífic pis al centre de París quan ella morís. Vint anys després l’advocat va morir i la vella va aguantar fins passats els 100 anys. Aquesta anècdota així de despullada em va quedar al cap i, tenint en compte que la meva memòria i jo som una parella oberta (vull dir que ella marxa amb qui vol perquè sovint la busco i no hi és), al final la vaig aprofitar. Sumat a un tema de fons que feia temps que volia tocar, el de la tercera edat i la perillosa piràmide social invertida que hem construït. I tot en un fons de novel·la negra, naturalment.

3

Dimarts, 14 d’abril de 2015 Herències col·laterals

Herències col·laterals no és una novel·la negra tal com els estudiosos entenen el gènere. S’han desdibuixat els seus límits tradicionals?

Desdibuixat no, ampliat i enriquit! Bromes a banda, sóc poc acadèmic. Gairebé diria que m’obsessiona evitar les trames previsibles i els estils literaris… bullits, que es limiten a repetir fórmules que ja ranciegen. Em guio per la intuïció i si una trama se’m gira cap a una banda la segueixo, i si no és prou canònica… no m’importa. Només m’importa enganxar el lector i, en la mesura del possible, sorprendre’l i que passi una estona distreta. Tampoc tinc pretensions més elevades, no li haig d’ensenyar res a ningú. Vull desdramatitzar el fet d’escriure.

Sigui negra o no, la novel·la deixa clar que qualsevol persona normal, en un moment donat, pot tenir els motius necessaris per cometre un crim.

Aquest és un dels jocs dramàtics que m’agrada jugar, si més no en les darreres novel·les. Agafar gent “normal” (caldria definir què vol dir això, però ara no toca) i arraconar-los i putejar-los fins que es veuen forçats a prendre grans decisions.

Matar no ha de ser gens fàcil, per molt que el gènere ho faci creure, en novel·les, pel·lícules, sèries… El repte és que algú normal es plantegi un assassinat i resulti versemblant dins del micromón que he creat. Em satisfà quan, en algun cas, he pogut saber que els lectors hi participen, s’impliquen i opinen sobre el que fan i el que haurien de fer els personatges. Quan se senten identificats o quan critiquen als personatges, no a mi. Això vol dir que se’ls creuen del tot i és el millor que se’m pot dir.

Fas el retrat d’una família benestant en decadència, els Claramunt; un panorama, en certa manera, molt actual.

En la novel·la negra i policíaca surten crims de les classes socials més altes, però sovintegen més les dels baixos fons. Admeto que la tria em venia forçada per l’anècdota inicial. Si l’advocat té calés, la família també. Si la vella té un gran pis a l’Eixample, té o ha tingut diners. Si l’advocat mor, la família pot tenir una bona herència. Però l’autor (jo) pot decidir que no tot és tan fàcil.

Pel que fa a la situació actual no hi estic d’acord: durant la crisi econòmica recent i vigent la classe mitjana és la que més ha perdut. Els rics, diuen els que en saben, s’han fet més rics o, en tot cas, no han perdut gaire.

Els Claramunt viuen en una Barcelona venuda als negocis immobiliaris.

Tenies la voluntat de denunciar una ciutat també en decadència?

Fa uns anys que quan escric em proposo explicar històries, mostrar personatges, sense obligar-me a plantejar un tema concret de fons, un concepte intel·lectual que sigui l’excusa de l’obra (ho havia fet, tot sigui dit). La novel·la negra sol ser crítica perquè parla del present i de la part més fosca d’aquest present. A Herències col·laterals surten molts temes socials, cada lector es fixa en els que més l’interessen o el toquen de més a prop, però jo no pretenia parlar-ne de cap. I de tots. Els personatges viuen en un espai que, de fons, és un escenari en què reprodueixo la realitat com la veig. De manera crítica? Això dependrà de cada lector.

4

Dimarts, 14 d’abril de 2015 Herències col·laterals

D’altra banda trobem la Francesca Puigmajor, la velleta que tothom donava per morta en un tres i no res, i que ja acumula més de cent anys. I que, sense recança, reconeix en un moment del llibre que “pots arribar als 105 anys i encara no haver-ho vist tot”!

M’ho vaig passar molt bé creant-la. En algun moment vaig dubtar si era oportú per al ritme de l’obra explicar la seva història tota seguida, com una novel·la dins de la novel·la… Vaig decidir que sí. Era la manera que el lector conegués tota la seva història abans de situar-la davant els diversos conflictes que té. Fa lleig que ho digui jo, però és un personatjot!

La Francesca porta molta vida a les seves espatlles, i no només pels anys passats. A través d’ella, i dels flash-back, retrates la història d’una família amb poder al llarg d’un segle. Negrers de finals de segle, industrials d’abans de la guerra civil, estraperlo en la postguerra.

En veurem obligat, d’alguna manera, a ambientar les diferents trames amb famílies benestants i com que un dels personatges era nascuda a primers del segle XX, vaig escriure una història amb tints melodramàtics, fins i tot en l’estil narratiu. Sempre manat pel que em demanaven els diferents personatges, no per abocar la documentació acumulada, que és un defecte que sovint veig en determinades novel·les.

També s’ha enfrontat als abusos dins d’un matrimoni de conveniència. La Francesca, però, és una dona forta, molt forta. És forta, sí, però també es va endurint. Com li pot passar a tothom. De fet, diversos lectors m’han fet adonar que tots els personatges d’aquest obra tenen carències afectives. I penso que tenen raó. El que sí que és previst, però, és que cap és blanc o negre. M’agraden els grisos (per això les meves novel·les no són negres del tot), que cap sigui collonut, com la mateixa Francesca, que té els seus defectes de gruix; ni cap dolent del tot, com el seu marit Salvador… tot i que li fa el que li fa i és com és.

Personatges amb carències afectives i víctimes d’esperances estroncades. El futur que havien pensat per a ells no s’ajusta a la realitat que els ha tocat viure.

No diré que és el que ens passa a tothom, però sí al 99,9%. Fem unes projeccions de futur que no solen coincidir amb el que finalment passa. De vegades l’error és de poca importància i d’altres ens gira la vida com un mitjó.

De vegades en som responsables, dels canvis de rumb, en altres en som les víctimes d’un accident o de la mala sort o males intencions de tercers. Penso que en això, els personatges d’Herències col·laterals també són força normals, el que passa és que focalitzo els instants dramàtics de la seva vida que m’interessen i per això guanyen volum i pot semblar una col·lecció de desgràcies i infortunis. De fet, la Francesca passa molts dels seus 105 anys vivint prou bé, però no ho descric.

5

Dimarts, 14 d’abril de 2015 Herències col·laterals

En aquest cas, com en la vida real, cadascú carrega la seva penyora. El passat sempre torna?

Són personatges que estimen i són estimats, però per sota -en algun cas molt per sota- del que seria desitjable. Ep!, però que cap futur lector s’espanti, que la novel·la té força humor i un ritme molt dinàmic! Que no és un dramón! I sobre si ‘el passat sempre torna’, és un bon eslògan per a la contraportada, però si ho prenem com que hi ha justícia o que el pas del temps al final posa les coses (persones o situacions) allà on se suposa que toca… no ho crec. En general no crec en la justícia, ni legal, ni humana, ni divina. El passat és un temps verbal sobrevalorat. És millor el present.

“Entrevista: Lluís Llort ‘Cada cop em deixo dur més per l’instint’ Publicada el 5 de novembre de 2014 a L’Illa dels llibres. http://www.illadelsllibres.com/entrevista-lluis-llort/ [Consulta: 28 de febrer de 2015] A Herències col·laterals (RBA-La Magrana), demostra un cop més, el seu ofici com a escriptor, oferint al lector una estructura narrativa i uns personatges prou potents que no ens deixarà indiferents. Com ja va succeir amb l’anterior Si quan et donen per mort un dia tornes, l’autor torna a inspirar-se en un fet real per escriure la novel·la. Fa uns anys a la ciutat de Paris, un advocat va oferir una dona d’edat avançada, una pensió vitalícia a canvi de quedar-se amb el seu pis un cop ella morís. El negoci, que semblava a priori molt rendible, no va comptar amb el final feliç que s’esperava l’advocat. Ell va morir d’un atac de cor i ella va arribar als 100 anys.

Les Herències col·laterals de Llort parteixen d’aquest fet inicial per arribar a construir una novel·la amb uns girs narratius interessants que ens permetran arribar a un final sorprenent.

A les seves novel·les malgrat un cert color negre intenta fugir dels canons del gènere.

No. El que intento és escriure unes novel·les que enganxin el lector, que permetin passar una estona distreta i que a mi m’agradaria llegir (perdó pel tòpic). El gènere que més m’agrada és el negre, però els plantejaments massa acadèmics més aviat em fan nosa… Suposo que per això són novel·les que funcionen però que, com a gènere negre, no són prou ortodoxes.

De quin color serien les seves novel·les?

Doncs, tenint en compte la pregunta anterior, color… gos com fuig?

L’acció de les seves dues darreres novel·les comencen amb una persona que truca a una porta.

Coincidència o fixació?

El primer paràgraf, fins a la primera entrada de diàleg, inclosa, són el mateix!

Va ser un joc, sense cap més intenció ni sentit “ocult” que em va venir de gust fer (tot i que el meu editor, Jordi Rourera, es va resistir una mica). Haig de dir que de les desenes de persones que han llegit totes dues novel·les i m’han fet algun comentari només dues noies han detectat el parany. Ni coincidència ni 6

Dimarts, 14 d’abril de 2015 Herències col·laterals

fixació, un interès lúdic, coherent amb el dramatisme que miro de treure-li al fet d’escriure.

Com ja va succeir amb la novel·la anterior, una notícia real li va servir com a font d’inspiració per escriure Herències col·laterals.

Sí, va ser la guspira, el cas de l’advocat que va comprar a una anciana un pis magnífic al centre de París a canvi d’una pensió vitalícia i… va morir molt abans que ella. A banda d’aquesta anècdota, feia anys que tenia ganes d’escriure una novel·la amb el tema de la tercera edat, de la perillosa piràmide invertida social que hem construït…

La novel·la també mostra una certa crítica sobretot pel que fa a certs negocis immobiliaris.

Si ho interpretes com a crítica, ja em va bé, però no era la meva intenció. Hi ha diverses crítiques aparents, però no són més que mostrar com és part del nostre present social. La crítica “surt”, no la forço a aparèixer de manera pamfletària. La novel·la negra sol mostrar un món realista, per tant, uns problemes i conflictes individuals que també ho poden ser col·lectius, d’una manera o altra.

A ‘Herències col·laterals’ també descriu la decadència d’una família benestant.

Forma part de la voluntat d’allunyar-me de determinats tòpics del gènere, com ara la delinqüència de barri o els mafiosos oficials, però sobretot obeeix al fet que si l’advocat tenia diners per fer determinades inversions, havia de ser benestant. L’anècdota inicial em va dirigir cap a aquesta classe social.

Creu que els errors del passat tard o d’hora es paguen?

No, massa poques vegades, si ho comparem amb la xifra global d’errors. Però queda molt bé com a eslògan de qualsevol ficció.

Una de les particularitats de la novel·la és com està narrada. Per mitjà de flashbacks i un ordre no lineal de la història.

Cada cop em deixo dur més per l’instint. Una cosa em porta a la següent i aquesta a una de nova i aleshores torno a una d’anterior, etcètera. No treballo amb un guió o escaleta previs. Un cop tinc una primera versió sencera, això sí, em passo mesos i mesos reescrivint-la, perquè el que té escriure guiat per la intuïció és una immediatesa més barroera que obliga a treballar posteriorment més l’estil, els registres, els diàlegs, les descripcions…

Com a escriptor sempre ha defensat l’estil.

Ha d’anar equilibrat amb una bona història, però tots dos són bàsics. Em molesta quan una trama prou potent està narrada amb automatismes o amb un estil recargolat o un registre que no coincideix amb els personatges… Escriure, per mi, és un còctel amb una part d’inspiració, una d’ambició, una de plaer i molta i molta feina que després no ha de ser evident, però sí complir una funció imprescindible.

També hi juga un paper important l’humor i la ironia en la seva novel·la.

L’humor se m’escapa per les costures, en la vida diària. No estic sempre 7

Dimarts, 14 d’abril de 2015 Herències col·laterals

explicant acudits, però sí que tinc facilitat per improvisar comentaris irònics…

En el que escric també em passa i, mirant de ser moderat, és un element més dels que m’agrada treballar i combinar amb la resta, l’humor.

Escriptor i periodista cultural. Com viu el fet de ser per uns moments a l’altra banda?

No és gens conflictiu, al contrari. Em permet ser més comprensiu amb els companys que m’entrevisten i ser més pràctic quan entrevisto jo. En una entrevista l’autor ha de poder dir la seva i miro d’afavorir aquesta situació.

Si hagués de definir i oferir una crítica de la seva pròpia novel·la Què diria?

Que enganxa, que era un dels principals propòsits i el 100% dels lectors que m’han dit res així m’ho han confirmat. Tot a través d’una narració d’entrada senzilla de pair però amb les clàssiques capes no tan evidents. Ritme, girs d’argument, mala llet, humor, diàlegs que flueixen… i, una altra cosa que em diu tothom: uns personatges que sembla que “coneguis”, que els toquis. Ah, i que només val 12 eurets! Un preu molt competitiu en temps d’ajustos econòmics.

Com a escriptor, quina herència ha rebut?

Moltes. De novel·listes, però també de cineastes, dramaturgs, guionistes de televisió, autors de còmic, músics, artistes plàstics… El que no sabria definir qui m’ha regalat què. Vaja, que em faig en tonto i no dono noms! Decidir influències i semblances, siguin certes o no, és cosa dels crítics. Que diguin ells.

8