La decisió de Manperel by Biblioteca Josep Janés

Biblioteca Josep Janés i Olivé

L L I B R E F Ò R U M

La decisió de Manperel Jordi de Manuel

HORARI Matins: dimarts, dimecres i dissabte de 10 h a 13.30 h Tardes: de dilluns a divendres de 15.30 h a 20.30 h http://www.l-h.cat/biblioteques/josepjanes.aspx

Dimarts, 3 de novembre de 2015 La decisió de Manperel

Sinopsi Víktor Nikolàievitx Manperel és un matemàtic que ha resolt un dels Set Problemes del Mil·leni, fet que li ha valgut rebre la prestigiosa Fields Medal. Manperel renuncia al premi i decideix viatjar amb la seva mare a una misteriosa illa àrtica. És allà on coneix Kiril Botonov, el carter de la petita illa, que li va portant una sèrie de gravacions del seu difunt pare. Els enregistraments l'ajudaran a descobrir el significat del seu talent i el motiu d'haver estat escollit per a una missió especial: desxifrar els enigmes que permeten comprendre l'univers. Haurà de prendre una decisió que pot afectar tota la humanitat.

Biografia i obra de l’autor “Sóc Jordi de Manuel Barrabín, vaig nèixer a Barcelona el 1962. Sóc professor i escriptor. Vaig estudiar Biologia a la UB, on em vaig doctorar en Ecologia. He centrat l'activitat científica en els organismes aquàtics i en l'ecologia d'aigües continentals (limnologia) i he publicat una vintena d'articles d'àmbit científic. Treballo a les aules de secundària des de 1986. He elaborat multitud de materials educatius i he escrit prop de cinquanta articles relacionats amb l'educació científica i la recerca en didàctica. He format part de diferents grups de treball, amb els quals hem rebut diversos premis a la innovació i recerca educativa. Col·laboro habitualment amb diverses universitats en cursos i activitats sobre didàctica de les ciències.” “En el camp de la ficció he publicat diverses novel·les combinant, sobretot, el gènere negre i la ciència-ficció. També he escrit nombrosos relats per a infants, joves i adults aplegats en reculls propis i en antologies. He estat guardonat amb diversos premis literaris, entre els quals destaquen el Premi El Lector de l'Odissea (amb un jurat format per un Consell de Cent Lectors), el Premi Ciutat de Mollerussa, el Premi Pere Calders, el Premi Manuel de Pedrolo, el Premi Ictineu (2010 i 2014) i el Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. Sóc creador de la sèrie de novel·les de gènere negre protagonitzades per l'inspector Marc Sergiot.” Destaquem, a més de La decisió de Manperel (2013), algunes de les seves obres de ficció: La mort del corredor de fons (2012), Mans lliures (2009), L’olor de la pluja (2006), El cant de les dunes (2006), El raptor de gnoms (2007), Cabells porpres (2002), Cels taronges (2001) i Tres somnis blaus (2000) Página web del autor: http://www.jordidemanuel.cat [Consulta: 17 de febrer de 2015]

Crítiques sobre la novel·la Villalonga, Anna Maria. “La decisió de Jordi de Manuel”. Publicat el 21 de setembre de 2013 a Núvol: el digital de cultura. http://www.nuvol.com/critica/la-decisio-de-jordi-de-manuel/ [Consulta: 17 de febrer de 2015] La decisió de Manperel, del barceloní Jordi de Manuel, ha estat la novel·la guardonada enguany amb el Premi Pin i Soler Ciutat de Tarragona. Un premi important per a una novel·la

Dimarts, 3 de novembre de 2015 La decisió de Manperel

molt personal, amb la qual l’autor s’allunya de la sèrie policíaca de l’inspector Marc Sergiot per oferir-nos una història valenta, a mig camí entre l’elegia humanista i la ciència-ficció. Abans de res, que ningú no s’espanti amb aquestes paraules: ciència-ficció. Sovint m’he trobat un sector de públic que recula ràpidament quan algú les pronuncia. Renuncien a la lectura, tot suposant que la ciència ficció implica trames complicades i inversemblants, plenes de marcians, de monstres o d’enigmes incomprensibles. Evidentment, s’equivoquen. La ciènciaficció és un gènere molt ampli i permeable, que explora un gran nombre de factors: la medicina, la tecnologia, la societat, etc. etc. i que no necessàriament ha de situar-se en èpoques futures o en planetes llunyans. Aquest és el cas de La decisió de Manperel, que transcorre en una illa àrtica en el moment actual. Per donar vida al seu personatge, Jordi de Manuel es va inspirar en un fet real: el cas del matemàtic rus Grigori Perelman, que l’any 2006 va trobar la solució a la Conjectura de Poincaré, considerada un dels Set Problemes del Mil·lenni i que ningú no havia aconseguit resoldre des de feia més d’un segle. A causa d’aquesta fita, Perelman va rebre la Medalla Fields, la distinció més important del món per a un matemàtic (equivalent al premi Nobel), dotada econòmicament amb un milió de dòlars. Perelman, sorprenentment, la va rebutjar. Es va retirar amb la seva mare a un lloc solitari, sempre eludint la fama i el brogit del món. Aquesta atípica circumstància va inspirar la novel·la (fixeu-vos que “Manperel” és un anagrama de “Perelman”), en la qual De Manuel construeix una ficció especulativa al voltant de l’origen i dels enigmes de l’univers. L’aventura és apassionant, però personalment m’han interessat molt més altres aspectes de l’obra. De Manuel ha escrit un text molt bell, de cadència lenta i compassada. Li suposo una feina intensa de documentació. Les seva detallada descripció del territori, del clima, de la vegetació, de la fauna, la seva visió de la natura, la senzillesa dels personatges i la relació que s’estableix entre ells, m’han recordat inevitablement una de les meves pel·lícules preferides. Em refereixo a Dersu Uzala, del mestre Kurosawa. Com Dersu i el seu capità, el lector passeja per la tundra i es fon calmosament amb el paisatge. Acompanya el desassossegat Manperel, el seu gos Grisha i el carter de la petita illa, un personatge molt singular, en un magnífic viatge per les inhòspites terres més septentrionals del món. La novel·la té un rerefons filosòfic molt ambiciós. Curiosament, la ciència-ficció (o potser hauríem de dir “la ciència” a seques) se situa al servei d’una visió humana i humanista de la vida. No puc revelar res sense desfer el misteri, però estic segura que cada lector hi trobarà coses diferents. Com acostuma a passar amb la literatura de De Manuel, La decisió de Manperel posseeix diversos nivells de lectura, diverses capes, com el mateix autor acostuma a dir. A mi, ho he de reconèixer, allò que m’ha enganxat més ha estat la construcció dels personatges i les descripcions, el cantó purament literari. Tanmateix, estic segura que no per a tothom serà així. L’obra s’ha de pair amb calma, amb tranquil·litat. I no perquè sigui críptica o difícil d’entendre, que no ho és, sinó perquè resulta poc convencional. Des d’aquest punt de vista, felicito al jurat del Premi Pin i Soler. Atorgar-lo a una novel·la de gènere com La decisió de Manperel indica obertura d’idees i desigs d’innovar.

“La decisió de Manperel”. Publicat l’1 d’octubre de 2013 a Quadern de mots. http://quaderndemots.blogspot.com.es/2013/10/la-decisio-de-manperel.html [Consulta: 17 de febrer de 2015] Aquest és el segon llibre que llegeixo de l’autor i com ja havia passat en La mort del corredor de fons, una anècdota dóna peu al relat, en aquest cas, un retall de diari enfila l’agulla a la inspiració. “L’estiu de 2006 vaig llegir una notícia sobre el matemàtic rus Grigori Perelman, l’home que va ser capaç de resoldre la conjetura de Poincaré...” diu en Jordi de Manuel, després, comença el procés de recerca fins arribar al de l’escriptura. El mateix de Manuel

Dimarts, 3 de novembre de 2015 La decisió de Manperel

explica en una entrevista al Punt Avui quan se li pregunta què hi ha de real en el llibre “Poc. Només el fet de resoldre la conjectura de Poincaré, rebutjar el premi, la sortida de l'institut Steklov i situar la novel·la a Rússia. Manperel és un personatge de ficció i el nom és una combinació sil·làbica de Perelman.“ És a dir que els que no ens atrevim amb les matemàtiques no hem de patir gaire en llegir-lo, de fet, gens. Una novel·la curta, on el paisatge té un paper quasi tan important com el del mateix Manperel o el de la seva decisió. Un ambient fred, isolat, –ens trobem en una illa inhòspita de l'Àrtic- però que resulta molt acollidor, màgic i fascinant, amb una vegetació que pot resultar exuberant malgrat les baixes temperatures, on la vida és dura però la bona companyia la pot fer agradable i càlida. Unes descripcions suggerents i visuals, tant de l’entorn com en el petits detalls que es van repetint a un ritme suau i pausat que el lector va esperant mentre llegeix i que contribueixen a omplir la narració d'un ambient agradable malgrat el fred i el misteri que s'acosta. Pocs personatges, però tots carregats d'una tendresa que els fa especials; des de la fidelitat del gos Grisha, a la força dels silencis de la mare, a la singularitat del vell Botonov, el carter que li duu les notícies del pare i que en certa manera el fa tocar de peus a terra. En Botonov és el seu contrapès, li ofereix una visió del món que ell no ha viscut fins ara, l’ajuda, sense proposar-s’ho, a obrir-se a un món sense fòrmules, el fa sociable. Una novel·la d’aquelles que invita a fer una lectura pausada, on el lector gosa traslladar-se per viure de primera mà l’escenari i passejar per la fabulosa tundra, o entrar a la cabana per gaudir de cadascuna de les escenes. En Perelman és va retirar a viure amb la seva mare a un petit suburbi de Sant Petersburg –on encara hi viu-, en Manperel emprendrà aquest fantàstic viatge a l’illa àrtica per descobrir el significat del seu talent i per intentar desxifrar els enigmes que poden permetre comprendre l’univers. La racionalitat de la ment del matemàtic i la seva part més humana, el portarà a una lluita interna que només ell pot afrontar. I serà el llegat del seu pare, mitjançant els cassets que li envia setmana rere setmana, qui li mostrarà la càrrega que du la família, generació rere generació. I en ell recau tot el pes del coneixement, en la seva tria. En la seva decisió es troba la clau i la responsabilitat de poder avançar molt més enllà, o no. Una ment, la de Manperel, que està preparada per absorbir i afirmar que no tot s’acaba en aquest món. Més enllà, hi ha nous coneixements i només li queda un pas per acostar-s’hi. Una decisió que pot afectar a tota la humanitat, però que en definitiva, triï el que triï, l’acabarà afectant, tant ell com a tot el món. És difícil parlar de certes coses sense desvetllar el misteri de la novel·la i fer-ho ara i parlar-ne no crec que sigui interessant per una novel·la acabada de publicar, ni seria just per als lectors. S’ha de llegir sense la descoberta, sense saber a què s’enfronta realment l’entranyable matemàtic. La novel·la, que parteix d’un personatge real es llegeix gairebé com una novel·la de recerca interior, el retir li ha de suposar al protagonista trobar la fórmula per desxifrar l’univers però va una mica més enllà. Hi barreja cert elements de ciència-ficció i alguns de filosòfics, com és la pròpia decisió, que al meu parer, són els que li donen el punt d’originalitat. Com li deia a una amiga, a mi m’ha agradat més la part del descobriment humà del matemàtic, el fet paradoxal de que quan més aïllat està del món, més comunicatiu i afectiu es sent, tant ell com el Grisha, el gos que sempre l’acompanya. I sobretot, m’agrada la manera racional, freda i calculadora que té en Manperel de veure (estudiar) les coses, tot ho mesura per exemple, i em diverteix veure com es meravella de la natura, com gaudeix observant-la per acabar reduint-la al món, sempre fred, de les matemàtiques. “El fet que la naturalesa es pugui descriure tan bé mitjançant les matemàtiques és un misteri que requereix una explicació” Max Tegmarr (cosmòleg suec-estadounidenc). És una de les citacions que ens ofereix l’autor abans de començar la lectura i, per algú com jo que les matemàtiques li resulten molt complexes em va deixar confusa i meravellada Sí, costa imaginar que tot es pot descriure amb números (lletres) i que les fórmules ens permeten explicar tot el que la raó ens permet descobrir.

Dimarts, 3 de novembre de 2015 La decisió de Manperel

I a l’illa en Manperel no només pren una decisió, sinó que aprèn a gaudir de l’escalf humà, i davant d’això, la importància de les fórmules es relativitza. Per algú com jo que es considera força rarota amb la ciència-ficció, no tot m’agrada, el llibre, que conté elements d’aquest gènere no resulta gens complexa de seguir, tot i així, la part més humana i descriptiva és la que més m'ha fet gaudir. Jordi, novament, gràcies per facilitar-me el llibre i donar-me l'oportunitat de descobrir coses tan diferents com que a l'Àrtic hi ha mosquits (no ho hagués dit mai amb aquestes temperatures) i per apropar-me a un personatge enigmàtic i fascinat com és en Perelman.

Entrevista “Jordi de Manuel avança a l’Illa dels llibres detalls de la novel·la La decisió de Manperel”. Publicada el 7 de maig de 2013 a L’Illa dels llibres. http://www.illadelsllibres.com/entrevista-jordi-de-manuel-avanca-a-lilla-dels-llibres-detalls-de-lanovella-manperel/ [Consulta: 17 de febrer de 2015] La novel·la ‘Manperel’ arrenca del cas real protagonitzat pel matemàtic rus Grigori Perelman que l’any 2006 va rebutar la medalla Fields i el milió de dòlars del premi amb argumentant que tenia molta feina. Com de joc de paraules el matemàtic Perelman es converteix en Manperel a la novel·la de Jordi de Manuel. Després de descobir un dels set enigmes del Mil·leni rep la medalla Fields però ràpidament hi renuncia i es trasllada amb la seva mare i el seu gos a una remota illa àrtica. Jordi de Manuel avança detalls de la novel·la a L’illa dels llibres L’inici de la novel·la s’inspira en el matemàtic Grigori Perelman. Qui era aquest personatge? Perelman és un matemàtic rus que va demostrar la conjectura de Poincaré, un dels Set Problemes del Mil·lieni que Henri Poincaré va plantejar fa més d’un segle. Grigori Perelman va penjar una solució impecable a internet i va ser proposat per ser guardonat amb la Fields Medal, la distinció més alta que pot rebre un matemàtic. Com el va descobrir? Vaig sentir parlar per primera vegada de Perelman en una notícia que vaig llegir l’agost del 2006 que parlava de la seva descoberta. El més fascinant era que el matemàtic renunciés a la Fields Medal i al milió de dòlars per haver-la guanyat. La seva imatge, la renúncia al guardó i el fet que es retirés de la comunitat matemàtica em va captivar fins al punt que vaig entreveure que podria bastir una història de ficció que a partir del personatge real, que a la novel·la du el nom de Manperel. Evidentment és una obra de ficció i vull deixar ben clar el meu respecte i admiració per Grigori Perelman, pel seu talent i per la decisió que va prendre. Agafant aquella idea ha escrit Manperel. Què hi trobaran els lectors a la novel·la? Llegiran una història d’un home turmentat i obsedit per una idea científica que el persegueix i que decideix fugir a una petita illa àrtica amb la seva mare i el gos Grisha. A l’illa no hi viu gairebé ningú. Intento generar una atmosfera: una cabana, pocs personatges i el paisatge de la tundra. Només hi viuen un grapat de persones i pastors de rens durant l’estiu. També hi ha un carter, Kiril Botonov, que al llarg de la novel·la adquireix rellevància.

Dimarts, 3 de novembre de 2015 La decisió de Manperel

Arran de la renuncia al premi, Manperel descobrirà el seu talent ... La novel·la gairebé a l’inici dóna un petit gir quan Manperel llegeix una carta del seu pare que començarà a rebre gravacions que explicaran qui és i d’on prové el seu talent. Això li plantejarà un dilema important que podria canviar-ho tot i Manperel haurà de prendre una decisió. La novel·la vol ser també un homenatge als talents amagats? La novel·la, de fet, no és cap homenatge en concret a ningú. Explora la condició humana, que és el que crec que ha de fer la literatura. Perelman, a la realitat, i Manperel, a la ficció, són talents reconeguts. Potser el talent més ocult està en un altre personatge. Sí que he decidit dedicar la novel·la als talents desapercebuts, que crec que n’hi ha molts que no sabem veure. ‘Manperel’ compta amb elements de ciència-ficció apocalíptica. Com la definiríem? Aquest és un adjectiu que ha posat algun titular de premsa, però no és apocalíptica en el sentit catastrofista sinó en què hi ha la revelació d’un coneixement ocult. El que pot sorprendre al lector és la manera com aquest es revela. Actualment van sorgint autors catalans que escriuen ciència-ficció. Què en pensa? Penso que és molt necessari perquè la literatura catalana mereix ser normalitzada, com qualsevol altra literatura del món. Sánchez-Piñol, Torras, Macip, Pastor i Font-Agustí, entre altres, prestigien el gènere. El fet sociolingüístic al nostre país, que té un bilingüisme asimètric, és complex i fa que gèneres en català com la ciència-ficció o la narrativa negra-criminal siguin considerares menors i d’entreteniment. De tota manera és ben curiós que no siguem conscients que les obres fins ara més traduïdes, i potser més llegides, de la literatura catalana siguin Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo i La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, novel·les que pertanyen indiscutiblement a la ciència ficció. Tot i que ha rebut alguns premis, vostè no és massa partidari a presentar-se a premis literaris. Què li ha fet canviar d’opinió? No és exactament així. Sóc deutor dels premis literaris, les meves primeres publicacions estan vinculades a premis petits que convocaven editorials grans i així podia arribar a molts lectors. Tres somnis blaus, per exemple, la primera de la sèrie de l’inspector Marc Sergiot que combina el gènere policíac amb la ciència-ficció, va guanyar el Premi Valldaura i tres anys després Cabells porpres, també amb Sergiot, el Premi Pere Calders. He guanyat també premi a obra publicada, l’Ictineu i un dels millors premis que un escriptor pot rebre, el Lector de l’Odissea, perquè la tria la fa un consell de 100 lectors de la llibreria l’Odissea de Vilafranca. Que Manperel, que és una novel·la agosarada i d’un gènere que no està especialment valorat en la nostra llengua, hagi guanyat un premi generalista crec que és un bon senyal per a la literatura catalana. Què suposa la novel·la respecte a les anteriors que ha publicat? Crec que és un punt d’inflexió. Un retorn al gènere fantàstic i a la ciència-ficció que ara em venia de gust. El fet que el premi garanteixi la publicació també en castellà obre les portes a altres traduccions ... al rus tindria molt sentit, i no ho dic en broma, perquè l’escenari i els personatges són tots d’allà. Aquest retorn, però, no vol dir que abandoni la novel·la negra (fa molt de temps que estic treballant en la vuitena història de la sèrie de Marc Sergiot), ni les narracions breus, que també duc treballant des de fa temps i m’interessen molt.