Monogràfic n. 21 al voltant del món del teatre i les arts escèniques en general (dansa, espectacles…), aquest cop dedicat al TEATRE IRLANDÈS. A través dels monogràfics us suggerirem llibres o altres tipus de documents que trobareu a la secció del fons especial de la biblioteca, que compta amb un fons i un espai integrats per documents en diferents suports (llibre, CD, CD-ROM, DVD) sobre aquests temes.
HORARI Matins: dimarts, dimecres i dissabte de 10 h a 13.30 h Tardes: de dilluns a divendres de 15.30 h a 20.30 h
Per començar a parlar de teatre irlandès cal partir de la base que no s'assembla a cap altre, en cap lloc del món. Ocupa un espai social impensable a un altre país que no sigui Irlanda. La tradició literària està entroncada amb la història d'aquest poble des dels seus orígens. Els escriptors són considerats en gran mesura la veu del poble i tenen una espècie de rol profètic. S'involucren en els esdeveniments històrics i polítics i són una part fonamental dels mateixos en molts casos. Com ho explica Seamus Heaney "Irlanda és un d'aquests llocs on l'escriptor es troba en l'encreuament de l'ambició artística, de la implicació política i de la consciència de la pàtria".
Ellmann, Richard. Cuatro Dublineses. Tot i que Wilde i Joyce van deixar Dublín als 20 anys i Yeats i Beckett, als 22, la seva formació irlandesa va deixar empremta en la seva vida i en la seva obra. Richard Ellmann, el gran crític i biògraf nord-americà, ens apropa a episodis aparentment intranscendents i poc coneguts (en algun cas escabrosos com és el cas de Joyce), encara que crucials, de la vida de cadascun d'ells per revelar-nos en què van determinar tota o part de la seva obra i com, en la figura de Beckett, el més jove dels quatre, convergeixen finalment les “connexions dublinesas”. I comprovem amb cert desconcert com, de fet, són les inhibicions religioses, ja siguin catòliques o protestants, les que amb major incidència els van marcar, si bé en diferent grau i amb resultats molt diversos, encara que tots ells, a la seva manera, hagin revolucionat la literatura del nostre segle.
Reynolds, Corina J. Teatro irlandès. A les últimes dècades del segle passat es va iniciar a Irlanda un poderós moviment cultural conegut amb el nom de Ressorgiment Literari Irlandès. Un grup d’autors dramàtics van ser imprescindibles pel moviment així com el Abbey Theatre fundat per Yeats i Lady Gregory. En aquest llibre es troben tres de les més importants obres d’aquest grup: La comtessa Catalina de Yeats, L’arada i els estels d’O’Casey i El galant d’Occident de Synge. La introducció d’aquesta recopilació de teatre la va fer la professora de la Universitat Nacional d’Irlanda, Corina J. Reynolds.
1
Samuel Beckett (1906-1989) Premi Nobel de literatura l’any 1969, és considerat el més gran innovador de la literatura dramàtica contemporània i potser l’únic autor que ha sabut mantenir-la vinculada al desenvolupament general de les arts en la segona meitat del segle XIX. El seu teatre, com tota la seva producció literària (novel·la, poesia, assaig), barreja la reflexió impotent sobre la humanitat amb un agudíssim sentit de l’humor.
Deseos del hombre. Carta Alemana. Desitjos de l’home (Human Wishes) és una obra de teatre inacabada de 1937. Escrita deu anys abans que Tot esperant a Godot, suposa per a Samuel Beckett el seu primer intent d’escriure una obra de teatre. L’obra es va estrenar a la Universitat de Texas amb motiu d’un simposi dedicat a l’autor l’any 1984. Es va publicar per primera vegada a Princeton (Estats Units) l’any 1980, amb el vist-i-plau de Beckett. Posteriorment es torna a editar amb La Carta alemanya de 1937.
Teatre complet I. En aquest primer volum de Teatre complet de Samuel Beckett publiquem les obres escrites per l'autor entre 1948 i 1959, en una edició que ofereix traduccions alhora fidels i útils per a l'escena, a càrrec de Joan Oliver, Joan Cavallé, Sergi Belbel, Víctor Batallé i Joaquim Mallafrè Rafael. El present volum conté les obres següents: Tot esperant a Godot (1948), Acte sense paraules I (1955), Fi de partida (1956), Tot allò que ha caigut (1957), Krapp: última gravació (1958), Acte sense paraules II (1959) i Cremalls (1959).
2
Oh, els bons dies.
L’obra que es presenta en aquest llibre, en versió de Vicenç Altaió i Patrick Gifreu, està considerada com una de les obres teatrals més representatives del teatre de l’absurd. Monòleg límit, junt amb Tot esperant a Godot i Fi de partida i algunes obres de Ionesco, extrema fins a la crueltat les situacions paradigmàtiques de l’existencialisme, la immensa buidor dels dies en els que mai no passa res, la por al silenci omnipresent.
Teatro reunido.
Tusquets Editors va publicar en aquest volum les principals obres teatrals de Samuel Beckett amb motiu del centenari del seu naixement. Així reunides, s'aprecia no només amb nitidesa l'evolució de la seva obra, sinó que també es comprèn el ressò i la importància que ha tingut i té Beckett no només en el teatre contemporani sinó també en la nostra concepció del món. En Eleutheria, la primera peça teatral de Beckett, escrita en 1947 i no publicada fins l’any 1995, l’autor sotmet tots els ingredients del teatre convencional ja a una profunda remodelació: el protagonista, Victor Krap, ha abandonat el seu treball i a la seva família i s'ha reclòs en una pensió a fi d'aconseguir una impossible llibertat. Tot Esperant a Godot, estrenada en 1953, va causar un impacte que no ha tornat a repetir-se al món teatral. Fi de partida, posada per primera vegada en escena en 1957, fa un pas més cap a la devastació: els seus personatges ja no esperen res; el temps s'ha detingut. Aquestes tres obres fonamentals en la història del teatre contemporani es complementen amb les peces, de menor extensió, que componen el volum Cendres, amb textos tan coneguts com a Comèdia, L'última cinta de Krapp o Acte sense paraules, a les quals s'afegeixen guions radiofònics i de pel·lícules, com Film.
3
James Joyce (1882-1941) poeta i escriptor, reconegut mundialment com un dels més importants i influents del segle XX. Joyce és un representant destacat del corrent literari anomenat modernisme anglosaxó, al costat d'autors com T. S. Eliot, Virginia Woolf, Ezra Pound o Wallace Stevens. Encara que va passar la major part de la seva vida adulta fora d’Irlanda, l'univers literari d'aquest autor es troba fortament arrelat a la seva nativa Dublín, la ciutat que proveeix a les seves obres dels escenaris, ambients, personatges i la resta de matèria narrativa.
Exiliats. Entre els llibres de Joyce recordem el recull de contes Dublinesos (1914), les novel·les Retrat de l’artista adolescent (1916), Ulisses (1922) -una de les obres mestres de la narrativa universal- i l’obra teatral Exiliats (1918). Exiliats respon als temes i a les obsessions de Joyce, que es va sentir poderosament atret pel teatre d’Ibsen. L’obra –que revela molt del drama personal del autor- és la història d’un famós escriptor que torna a Dublín després de nou anys d’exili. Mal compresa en el seu moment, Exiliats no va rebre fins a 1970, de la mà de Harold Pinter, la plena acceptació del públic. Una de les notes de Joyce, incloses en la present edició, són útils per la representació teatral i faciliten al lector una aproximació als personatges de l’obra. La traducció catalana és de Joan Soler i Amigó i la presentació, de Joaquim Mallafrè.
4
Martin McDonagh (1970), nascut a Londres de pares irlandesos, ha estat considerat per la crítica com l’autor irlandès més destacat de els últimes dècades. La seva obra més representada per tot el món és The Beauty Queen de Leenane, que forma part de la trilogia de Leenane conjuntament amb Skull in Connemara i The Lonesome West. A la Biblioteca Josep Janés, durant el mes de novembre es fa una trobada amb la Companyia Ras Teatre, coincidint amb la representació que aquesta fa al Teatre Joventut de l’obra The Lonesome West, dirigida per Pepa Fluvià.
La Reina de Bellesa de Leenane. Tot i la joventut de McDonagh quan ho va escriure amb 25 anys, aquest text va colpir els mitjans teatrals irlandesos. Aquesta comèdia negra és tendra, humana, sòrdida, patètica, dura, gela la rialla i endureix la compassió que susciten els personatges. En la línia del millor teatre irlandès, La Reina de la bellesa de Leenane és una petita obra mestra.
El tinent d’Inishmore. McDonagh va redactar la segona part de la "Trilogia d’Aran" (amb The Cripple of Inishmaan i The Banshees of Inisheer), l’any 1999. Es tracta d’una farsa negra, desmesurada, que el mateix autor relaciona amb el mètode Tarantino per la seva aparent crueltat. Abans de ser estrenada a la Royal Shakespeare Company, l’obra va ser rebutjada per tres teatres: el Druid Theatre de Galway, el Royal Court, que la va considerar innecessàriament provocadora i, finalment, el National Theatre, que la va titllar d’incendiària. I és que, per primer cop en la seva carrera, McDonagh havia escrit, en clau de sàtira salvatge, una obra política: la diana dels seus dards era el terrorisme a Irlanda als anys noranta.
5
Bernard Shaw (1856-1950), dramaturg, crític literari i activista polític (socialista i pacifista) irlandès. Provocador inconformista, Shaw va criticar a través de la seva obra de to humorístic l'encarcarament classista de la societat britànica, l'explotació dels treballadors, la desigualtat entre homes i dones, la hipocresia religiosa, i alhora va proposar solucions des del seu punt de vista filosòfic. Vegetarià convençut, va militar per instaurar una higiene de vida sana i contra la crueltat envers els animals. És l'única persona guardonada alhora amb el premi Nobel de Literatura (1925) i el premi Oscar (1938, pel guió adaptat de la pel·lícula Pigmalió).
La casa dels cors trencats.
La casa dels cors trencats va ser definida com una fantasia a la manera russa sobre temes eminentment anglesos. I és que, d'alguna manera, l'obra respira un estil txekhovià: Bernard Shaw s'endinsa en l'estat anímic de tota una nació i la seva indiferència preocupant respecte del seu destí mitjançant el retrat de la vida i els amors d'un seguit de personatges de classe mitjana que semblen, ben bé, sortits de Bloomsbury. «Què puc fer amb la meva vida?», es pregunta Ellie Dunn, una dona jove i tanmateix desencisada amb l'amor, que és a punt de casar-se per conveniència amb un gris home de negocis. Dunn acaba d'arribar a una casa, dirigida per l'entusiasta capità Shotover com si es tractés d'un vaixell, on gairebé tothom es fa aquesta mateixa pregunta: les filles del capità, incapaces de gestionar la fascinació que exerceixen envers els homes, o Héctor, un seductor cansat de la seva pròpia vulgaritat. Tancats en aquella casa, trobaran respostes a les seves inquietuds. Estrenada l'any 1921 al Royal Court de Londres, La casa dels cors trencats és considerada la millor peça teatral de Bernard Shaw, juntament amb Santa Joana i l'aclamada Pigmalió.
6
Comandant Barbara.
Aquesta és una obra profundament religiosa. Però l’autor a diferència de molts intel·lectuals del seu temps, no considera la religió intrínsecament perversa. Com en altres obres seves, Shaw recerca una religió intel·lectualment honesta, que no renegui de la terra, que faci el bé pel bé mateix. Així exalta l’entusiasme vital de l’Exèrcit de salvació enfront de les mel·líflues i esmorteïdes veleïtats religioses. L’autor ja tenia fama d’agitador i l’estrena de Comandant Barbara provocà un gran escàndol. Un any després, Shaw va escriure un llarg prefaci, que ha estat incorporat en aquesta edició com a postfaci.
Pigmalió.
Henry Higgins és un savi professor que decideix convertir una florista pobra i analfabeta en una gran dama de l’aristocràcia i les bones maneres. Però la tasca no és gens senzilla. Liza, la noia, encara que dòcil, té un comportament salvatge i difícil de dominar. Però al professor tant li fan els mètodes que hagi d’emprar per educar Liza, ell té un únic objectiu: presentar-la a la gran gala de l’òpera davant de tothom. I això serà el seu gran triomf. El mite de Pigmalió ha donat origen a nombroses obres de diversos autors: aquesta de Bernard Shaw va ser la base per a la gran pel·lícula de George Cuckor My Fair Lady, amb Rex Harrison i Audrey Hepburn.
Pigmalión. Dirigida per Leslie Howard i Anthony Asquith.
DVD amb el film basat en l'obra de teatre de Bernard Shaw, que es va responsabilitzar de la redacció del guió i pel que va guanyar un Oscar al millor guió. Es va rodar en els Pinewood Studios de la Gran Bretanya. El productor va ser Gabriel Pascal i es va estrenar en 1938 a la Gran Bretanya. L'acció té lloc a Londres durant un període d'uns 6 mesos, en 1937-1938. El professor Henry Higgins (Leslie Howard), especialista en fonètica, aposta amb el coronel George Pickering (Scott Sunderland) que en 6 mesos aconseguirà que Eliza Doolitle (Wendy Hiller), venedora al carrer de flors, parli amb l'accent i dicció d'una dama londinenca. Transcorregut el temps establert, la portarà a una recepció real en el palau de Buckingham, on ningú dubtarà de la seva nissaga. El guió adapta amb fidelitat l'obra teatral, de la qual s'aparta només en l'escena de tancament.
7
Oscar Wilde (1854-1900), destaca per les seves obres, sobretot en teatre, on retrata la veritable cara de la societat noble de la seva època. Demostra en cadascuna de les seves obres ser un gran coneixedor del comportament i pensament humà, i en les seves millors obres, fa ús de l'humor més anglès i més pur per descriure el món tal com ell el veia. Wilde fou un escriptor original i brillant; un artista consagrat a l'art per l'art i dotat d'extraordinari refinament, gran vivesa d'enginy i un culte de la bellesa.
La duquesa de Pàdua.
Tragèdia en cinc actes, es va estrenar a Nova York l’any 1891. Fruit d’una adaptació de models isabelins, permet a Oscar Wilde, pel seu particular argument, apropar-se a la paradoxa falsejant la realitat encara que sense arribar a desfigurar-la. Els precedents d’aquesta tragèdia es busquen generalment en alguns drames de Shakespeare, dels que Wilde va extreure sobre tot l’estructura del diàleg amb versos que s’alternen amb la prosa.
Salomé. Obra de teatre maleïda i prohibida, com el seu autor, que va tenir notícia de la seva estrena a França quan estava pres a la presó de Reading, i que mai va arribar a veure-la sobre un escenari, Salomé recull el mite del personatge bíblic que demana a Herodes el cap de Juan Baptista sobre una safata. Però Oscar Wilde va més enllà del que ho havien fet els pintors i poetes des del Renaixement: la converteix en símbol del mal, i uneix el seu nom a la llista de dones que, pels seus desitjos tèrbols i per la seva luxúria, condemnava la història: des d'Eva fins a Helena de Troia, la reina de Saba, Cleòpatra, Lucrecia Borgia, Maria Estuard... transgressora de lleis bíbliques, Salomé simbolitza sobre els escenaris la violació del sagrat, una innocència astuta i desconcertant que la convertirien en una de les interpretacions femenines més fortes de la història de la literatura. Per això no va poder presentar-se lliurement en els escenaris anglesos fins a més de mig segle després de la mort de Wilde.
8
Teatro de salón. El ventall de lady Windermere, Una dona sense importància, Un marit ideal, La importància de dir-se Ernest són les quatre obres incloses en aquest llibre que van fer a Wilde ric, famós i reconegut internacionalment com un dels grans renovadors de l'escena europea. Wilde va recuperar per a l'art la comèdia i un sentit festiu de la vida que havien quedat desplaçats per la tragèdia i el realisme vuitcentistes. I ho va fer mitjançant diàlegs brillants, situacions de vibrant tensió i una barreja subtil d'elegància, de l’absurd i imaginació, amb la que es va permetre posar en ridícul els encotillats costums de l'alta societat londinenca mentre aquesta mateixa pagava per veure les seves obres.
Pearce, Joseph. Oscar Wilde. La verdad sin máscaras.
Rebutjat pels seus conciutadans victorians per la seva conducta sexual i pel seu dandisme, Oscar Wilde, és aclamat avui, en alguns cercles, com un alliberador sexual “progressista”. Però ell no es veia d'aquesta forma. Les seves accions i les seves pretensions no li van proporcionar felicitat ni li van fer sentir-se realitzat. Aquest estudi sobre la brillant i tràgica vida d'Oscar Wilde va més enllà de l'anècdota i explora la seva vida emocional i espiritual. L’autor Joseph Pearce demostra, que la imatge pública de Wilde era una postura calculada i va retirant una a una les màscares que li servien de disfressa per mostrar-nos a l'home de debò, amb les seves aspiracions i desitjos. Revela com va quedar totalment destrossat per la seva condemna a dos anys de presó; investiga el profund pensament subjacent en obres mestres com El Retrat de Dorian Gray, Salomé, La balada de la presó de Reading i De Profundis, i segueixi la pista de la fascinació de Wilde pel catolicisme fins al moment de la seva conversió in extremis.
9