XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol: El sol i la lluna Pseudònim o lema: El bitxo Ronaldo Data de naixement: 14-1-2014 Grup i categoria (prosa o poesia) Grup A Poesia
EL SOL I LA LLUNA
El sol i la lluna són amics des de molt petits. El sol s’encarrega de la claror i la lluna de la foscor. Quan el sol se’n va a dormir la lluna està a punt de sortir.
Als dos els hi agrada treballar però també descansar.
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol de l’obra: El gos Pseudònim o lema: Spider Data de naixement: 1-7-2014 Grup i categoria (prosa o poesia) Grup A poesia
EL GOS
El meu gos és mogut i també molt menut.
És feliç amb mi quan es desperta al matí.
El meu gos no li agrada la nit i quan té por va al meu llit.
Si està content llança lladrucs al vent.
Li agrada jugar, córrer i saltar i amb els nens sempre vol anar.
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol: La cova misteriosa Pseudònim o lema: Mario Data de naixement: 09/11/2013 Grup i categoria: GRUP A, prosa
LA COVA MISTERIOSA
Fa molts i molts anys, en un bosc encantat, tres amics i jo, Mario, vam anar d’excursió. Vam anar a una cova misteriosa . De sobte va caure una pedra enorme i ens vam quedar tots atrapats menys el més valent dels quatre, l’explorador. Estava molt fosc, nosaltres vam avançar pel camí que hi havia. Però al final del tot ens esperava un drac de tres caps. Ens el vam trobar i va començar una batalla èpica. Estàvem a punt de perdre, però de sobte l’explorador va aparèixer tot carregat d’armes. Vam guanyar la batalla i vam poder tornar a casa. I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.
Mario
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol: El formatge Pseudònim o lema: Sclat! Data de naixement: 20/07/2013 Grup i categoria: GRUP A, prosa
EL FORMATGE En un país molt llunyà hi havia un poble on ningú podia menjar formatge perquè una tribu de ratolins se l’emportaven tot i tots estaven a les seves cases desitjant que la tribu marxés. Un dia una família es va negar a no poder menjar formatge. -
Ja estic farta! Hem de fer alguna cosa - va dir la dona al seu home.
Aquesta família estava formada per la dona, l’home, dos fills i un gos. -
D’acord, però hem de pensar un pla. - Va respondre l’home.
Van estar tota la nit preparant el pla, fins que al matí ja el tenien llest. Van acordar que marxarien del poble per trobar “mata-rates”. I així ho van fer. Al migdia ja estaven a molts quilòmetres de distància però no hi havia ni rastre del “mata-rates”. Potser anaven en la direcció equivocada. Van parar a dinar. Estaven menjant quan van veure un camió que duia un pòster on deia: “MATA-RATES”. Van començar a córrer darrere el camió, però un dels nens anava molt lent. -
Espereu-me! - Cridava el nen.
Per sort el gos es va posar al nen a sobre d’ell i van continuar. Quan el camió finalment es va aturar, ells van poder entrar i van agafar els “mata-rates”. Dos dies després van anar al poble, van posar mata-rates i van ser feliços menjant formatge per sempre més. Sclat!
XXXVIIII Mostra Literària del Maresme Títol: La família Pseudònim o lema: Gertrudis Data de naixement: 8/7/2010 Grup i categoria: Grup B Poesia
LA FAMÍLIA Si et pares un moment a pensar, el millor que et pot passar és tenir una família i un lloc on viure. Començant per la teva mare, la que et cuida, t’alimenta i et banya. Sempre t’estimarà i t'escoltarà, perquè puguis seguir endavant. El teu pare sempre ha estat l’home de la casa, per protegir-te de totes les coses i donar-te amor i confiança. I sobretot, siguem sincers, tots dos junts formen l’univers. I el teu germà, el nen més entremaliat de la casa, el que no parava ni en una setmana. Però quan tu no hi eres sempre t’enyorava. Amb la teva germana, sempre jugaves, i estaves amb ella fins que et cansaves. Però passés el que passés, sempre t’alegrava les tardes.
No ens oblidem de l’àvia, la que et donava cèntims per comprar castanyes. I sempre fingies voler anar a casa seva, perquè et praparés el menjar que més t’agradava. L’avi és el més graciós i escandalós, però alhora el més carinyós. Sempre està pendent de tots, perquè ens ho passem bé i gaudim molt. I per acabar, gràcies a tots ells, tenim els valors i l’educació que ens ajudaran a caminar per tot el món.
● XXXIX Mostra Literària del Maresme ● Títol de l’obra: Guerra a Ucraïna ● Pseudònim o lema:Harry ● Data de naixement: 2/03/2011 ● Grup i categoria (prosa o poesia): B, poema. Guerra a Ucraïna Molta gent està morint per culpa de la guerra de Putin És molt millor parlar i negociar que no destruir i masacrar Tot això per banderes i fronteres! al final només creen guerres! Molta gent està espantada perquè la seva vida esta amenaçada Moltes bales utilitzades i molta sang vessada Hem de reflexionar perquè en el futur no torni a passar! Volodímir Zelenski es vol quedar per al seu país salvar La guerra et fa esclau i tot això no porta a la pau
● ● ● ● ●
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol de l’obra: En Naïm i jo Pseudònim o lema: Camí Data de naixement: 3/3/2011 Grup B prosa
En Naïm i jo En Naïm i jo caminàvem junts. Les nostres mares s’havien conegut en un punt d'avituallament prop de la frontera. Un punt d’avituallament és un espai màgic on persones amagades sota deu capes d’abrics treuen les seves mans vermelles i fredes per oferir-te un bon entrepà i una xocolata calenta. Era el premi després d’una llarga jornada de passes fermes, cansades i anhelants d’un futur millor. La mare sempre m’encoratjava a seguir i m’animava a aconseguir el següent repte; caminar i caminar per tornar a trobar un altre espai màgic de xocolata calenta En Naïm i jo compartíem llargues converses i establiem complicitats, mirades i jocs que ens unien per sempre. Sovint ens preguntàvem perquè caminàvem tant, però després somiàvem en convertir-nos en grans atletes que, a base d’esforç i de tot aquest entrenament, arribarien a participar en uns jocs olímpics. Era un bon entrenament de vida i això ens feia seguir caminant. En Naïm em va explicar que ell i la seva mare van deixar enrere el seu pare. Ell es va quedar a ajudar els soldats del seu país .Jo aquesta història no la vaig acabar d'entendre, però m'agradava tant escoltar el que m'explicava en Naïm, que no era important el que deia sinó la força de les seves paraules com a estímul per seguir caminant. Les nits fredes i fosques al costat d'en Naïm esdevenien serenes. Sovint somiàvem amb el silenci, amb la calma, en la immersió en el buit. Ens envoltava una sensació de glaçat ofec que ens permetia lliscar cada vegada més endins, més aïllats, en un son més profund.
Gaudíem d'un privilegi invisible, només perceptible per agosarats capaços d'enfonsar-se en un mateix. El silenci humit ens acompanyava per la natura d'uns cossos esgotats. Quèiem al buit, entregats a la nit. Cada jornada era un nou repte disfressat pels focs artificials que ens empaitaven. Espurnes de foc brillaven en el fràgil i hostil cel de l'hivern. Els sorolls greus i profunds que vencien a la natura més arrelada ens marcaven l'inici d'un nou aïllament. Llavors era quan en Naïm i jo jugàvem a ser guineus i corríem cap als caus. Els caus eren llocs amagats lluny de depredadors on hi passàvem llargues estones. Un dia però, tot va canviar. Era el capvespre, el fred i petit sol de l'hivern s'adormia entre coixins blaus mentre en Naïm i jo encara érem desconeixedors de l’esperat final . Havíem arribat a creuar l'últim repte,la darrera passa.El darrer trepig abans de creuar una ratlla que, segons la mare, ens acostaria a un nou benestar. Ara en Naïm i jo ja no caminem junts, ni participem en cap olimpíada ni compartim més nits gèlides abraçats. Per contra podem anar a l'escola, portar sabates noves i fer bons amics. Ara tenim una oportunitat de vida digna, en un entorn on els focs artificials només se senten per festa major i els sorolls greus i profunds són els del tabal i la gralla. Amb tot,us diré un secret. En Naïm i jo seguim quedant a la sortida de l'escola per prendre un bon entrepà i una xocolata calenta.
Nom alumne: Jana Bartrés Sanuy Correu escola a8061105@xtec.cat Núm de telèfon: 937914748
● ● ● ● ●
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol de l’obra: EL POLL INDIGNAT Pseudònim o lema: Pijama vermell Data de naixement: 18-04-2011 Grup B categoria PROSA
EL POLL INDIGNAT Hi havia una vegada un poll que es deia Pep , estava molt indignat amb el virus amb corona, perquè aquell maleït virus va fer que en Pep no es pogués permetre moltes de les coses que podia fer abans de que existís aquest virus. Com tothom estava confinat a casa seva per culpa del virus, els nens no anaven a l'escola i aquesta era una notícia que alarmava molt al Pep perquè si els nens no anaven a l’escola, no anaven al pati i si no anaven al pati no podrien tenir contacte entre els caps i passar-se els polls entre ells, així que el Pep es va proposar la missió de trobar aquell virus i fer-lo desaparèixer. En Pep vivia darrere una perruqueria en la que s’havia fet una casa amb les sobres de pèls que queien al terra quan la gent hi anava a tallar-se el cabell, aquesta també és una de les raons per les que el Pep estava indignat, la gent ja no podia anar a la perruqueria a tallar-se el cabell i per tant no es podia fer una casa més gran i amplia. Aquell era el seu treball recol.lectar sobres de pèl. Va anar a casa seva per agafar tot el necessari per viatjar a buscar aquell terrible virus i quan només portava cinc minuts de camí en Pep ja tenia gana així que va parar un moment per menjar una mica de les sobres de pernil que se li van caure del bocata a un nen a la perruqueria esperant que el seu pare es tallés el cabell. Quan ja per fi va omplir-se la panxa va seguir amb el seu objectiu. Va anar de camí a l'aeroport del Prat que no estava molt lluny o això és el que deien els humans mentres es tallaven el cabell (no estava lluny per un humà però per un poll…) així que després d'un parell de hores saltant de cap en cap per fi va arribar al aeroport del Prat, i com no hi havia gent es va colar a l'avió que transportava aliments a la Xina on va començar tot. En Pep va aprofitar per agafar unes molles de pa que s’havien partit en dos. Va tenir curiositat així que va començar a investigar pel carregament; de sobte va notar un moviment
per les cantonades de les parets així que va mirar cap allà, es va girar i de sobte va veure a un animal més gran que ell, tenia més potes del normal ,tenia vuit potes! ell no s'ho podia creure, era la famosa aranya de la que tots parlaven, els empleats havien intentat matar-la durant anys! Es deia Paca vivia a les cantonades de totes les parets i estava alla perquè li agradava veure el moviment de l’aeroport, es van quedar una bona estona parlant i xerrant fins que va sortir el tema del virus. La Paca també estava afectada pel virus, perquè tothom netejava tots els racons com no havien fet mai. En Pep li va explicar el viatge que estava fent per fer desaparèixer el virus i li va proposar a la Paca si es volia unir a ell, així que la Paca va contestar de seguida que sí, i que l’ajudaria en tot lo que pogués. Després d’unes hores més conversant van sentir com l'avió aterrava, algú va obrir la despensa i tots dos van aprofitar per baixar-se, a l’estar a terra van sortir de l'aeroport (que els i va costar més…) just a la sortida hi havia un camió que carregava menjar i van tenir la increible sort de que aquell camió portava menjar al restaurant on va començar el virus, així que van pujar el més ràpid possible. Van arribar al restaurant i van anar a la cuina , que per sort tenia la porta oberta, van veure que hi havia un plat preparat però amb un plàstic que posava “no tocar virus amb corona” van aprofitar que eren tan diminuts per colar-se dins el plat , només entrar van veure una pilota microscòpica amb palets que li sortien, allà ja van descobrir que aquell era el virus amb corona pero no tenia corona, abans de pensar en res van provar a parlar amb ell, en Pep va dir-li: – Hola vostè és el virus amb corona? –i el virus va contestar vergonyós – eeee ssss ss sí, – doncs a veure virus, tú has vist el que li has fet al món ? – va dir enfadada la Paca – eeeee abans de dir res no us hauríeu de presentar? – va dir el virus – li respongué la Paca – ¡jo sóc la Paca i ell en Pep i hem vingut aquí per fer-te desaparèixer per sempre! – el que vol dir la meva amiga és que per la teva culpa hem perdut els nostres llocs on viure, i hem vingut aquí perquè paris amb aquest desbaratament que has provocat, tot el món està vivint una pandèmia i no poden sortir de casa seva ni per prendre l’aire – li va explicar el Pep al virus – el virus molt sorprès va contestar – com? una pandèmia mundial jo? ¡no tenia ni idea! ho sento de veritat, si voleu per compensar ara mateix me’n vaig d'aquest planeta per no molestar més, no tenia la intenció de causar cap molestia, ho sento de veritat, ara mateix preparo les maletes i me’n vaig volant a un altre lloc. – els dos bitxets es van quedar sorpresos perquè va ser més fàcil del que esperaven. – Ho veus Paca, no hem necessitat la violència, les coses també es poden resoldre amb paraules!
Passats tres dies va sortir per les noticies que el virus havia desaparegut i que tots ja podien fer vida normal, el Pep i la Paca satisfets i feliços perquè tornaven a haver persones als transports públics així que van anar a una parada de bus que anava de camí al aeroport. Van pujar a un avió que els portava cap a casa i ja van poder recuperar les seves vides d’abans. Van entrar a la primera escola que van trobar, van anar al pati i saltant de cap en cap es van omplir la panxa de tal manera que semblaven el llop de les set cabretes. I conte contat un poll i una aranya amb el virus han acabat!
FI
XXXVIII Mostra Literària del Maresme LA MORT El portaveu d'Allah 24/06/2008 Grup C / Poesia Oh, la Mort, tu que sempre assetges per la finestra, esperant un moment inesperat per emportar-te a qui menys t’esperes . Oh, la Mort, ésser extraordinari, que t'emportes a qui tu més t’estimes sense permís. Oh, la Mort, cap a on te l’emportes, cap a un lloc millor o cap a un bosc sense sortida. Oh, la Mort, tu que sempre assetges per la finestra, m’agradaria que me'l tornessis durant un instant, per poder veure’l per última vegada, i poder acomiadar-me abans de que se'n vagi.
XXXVIII Mostra literària del Maresme La nostra generació Larry 31/12/2008 Grup C / Poesia
La nostra generació, la de cristall, la de tecnologies, la que no té preocupacions, ni tampoc aspiracions. Usualment, patim amb la inestabilitat emocional, l'autoexigència, l'angoixa, la inseguretat, l'ansietat, l'estudi, i reflexionar sobre el nostre objectiu personal. La majoria ens tanquem en nosaltres mateixos, per fugir de la realitat, dels problemes que tenim a fora i de tot el que tenim al voltant, ho fem amb les tecnologies, amb l'art, amb la música, fins i tot ho fem amb la lectura, ja que allà ens sentim bé, ens sentim lliures. - Larry
XXXVIIII Mostra Literària del Maresme Ales 19/06/08 Grup:C, text narratiu XIUXIUEJOS
Era un altre dia, el principi de la interminable rutina. Dia rere dia, fent el mateix, tot per arribar al meu objectiu. Ella encara estava adormida, tranquil·la i relaxada, sense saber el que avui li esperava, jo tampoc ho sabia, però m’hauria d’encarregar de què no fos res bo. Just a les set en punt del matí va sonar l’alarma del mòbil. Després de sonar durant uns vint segons el soroll va ser parat per la figura del llit que per fi estava desperta. La veritat no em podia queixar de la Jana –o era Joana?– ja que era una persona que sempre es despertava amb la primera alarma, aquesta no era una qualitat fàcil de trobar entre els humans d’avui dia i mira que temps enrere s’aixecaven només sortir el sol sense queixes. La noia va anar directe cap a l’armari per escollir la roba que avui es posaria. En passar pel meu costat no va ni mirar cap a la meva direcció, bé per molt que ho hagués fet no hi hauria cap canvi, com a màxim podria haver notat una molt petita anomalia en el pas de la llum en aquell racó de l’habitació. No era gran cosa aquest afecte en la forma de la llum, però m’havia esforçat molt per aconseguir-ho. Va agafar uns pantalons texans i un top de màniga curta, s’ho va posar i va anar al mirall per veure com li quedava. Aquest era el meu moment per actuar. No em feia falta veure-la per saber a on atacar, ja portava el temps suficient amb ella per saber que li faria prou mal per poder fastiguejar-li el dia. Així doncs, em vaig apropar a la seva orella per xiuxiuejar: – Ufff… les mànigues s’ajusten massa i això fa que se’m surti tota la grassa. A sobre se’m veu ‘’gordísima’’. Faig fàstic.– Dit això la seva cara es va tornar en una ganyota, quasi es podia veure a una llàgrima caure del seu ull dret. Seguidament, va agafar una dessuadora d’un penjador i se la va posar. Va estar una estona mirant-se al mirall, no feia falta ser molt llest per saber que estava pensant. Mentrestant ella s’ofegava amb els seus pensaments jo sentia com cada vegada era més real, cada vegada era més fort. No vaig poder evitar el somriure que va creuar la meva inexistent cara quan les llàgrimes van començar a caure com pluja dels seus ulls. L’institut de la Jana no era lluny, en cinc minuts amb cotxe ja estaves parat a l’entrada, entrada que estava a petar de les meves pobres i indefenses víctimes que ni sabien que jo caminava entre elles. Els instituts eren el meu lloc preferit, plens d’adolescents amb inseguretats i complexos per explotar. Era massa fàcil entrar a les seves ments i fer-los patir, a
vegades no feia falta dir-los res, ells solets s’atacaven entre ells i més ara amb aquest invent de les xarxes socials. Avui seria un bon dia per a mi, ho sentia en l’aire o a la força que cada vegada incrementava més i més. Per fi seria un ésser real, una criatura de carn i ossos. Tothom m’admiraria i envejaria per igual, seria bell i magnífic. Seria perfecte. Les classes acabaven de començar, així que vaig entrar a la primera aula que vaig veure. No em va fer falta obrir la porta, la vaig poder creuar sense problemes, un altre recordatori de la meva nul·la existència que per sort no perduraria per molt més temps. El professor estava repartint exàmens ja corregits, genial. Un noi, Oriol crec que es deia, ja havia rebut la seva nota i per la seva cara no era molt bona. Em vaig apropar a ell per poder veure la seva nota i planejar com enfonsar-lo. Un dos, seria senzill. No em va fer falta pensar que dir, després de tants anys sortia natural. – No hi ha persona més tonta en el món. Soc inútil– vaig xiuxiuejar-li a cau d’orella – El papa s’enfadarà molt i amb raó.– Treball fet. No vaig necessitar mirar-lo per saber que havia funcionat, el poder que va recórrer el meu cos va ser suficient. Vaig fer un tomb per l’estança per veure de qui em podia aprofitar també. A un racó de la classe hi havia un nen que havia tret molt bona nota, seria bastant complicat fer-lo sentir malament però la satisfacció que m’ompliria quan ho aconseguís era massa temptadora per deixar passar aquesta oportunitat. No tenia molt a dir però amb una mica de creativitat vaig trobar la frase perfecte. – Millor que els altres no vegin la nota perquè veuran que soc un “empollón” i a ningú li agraden.– Potser no era molt destructiva, però aquest treball s’havia de fer a poc a poc, s’havia d’esperar i tenir paciència. Quan va acabar la lliçó vaig anar a un altra aula i després a un altre fins que va ser l’hora del pati. Just quan estava fent que una nena fos apartada del seu grup d’amigues ho vaig sentir. M’estava materialitzant. El poder vessava del meu cos, era el moment que portava centenars d’anys esperant. No podia esperar a veure’m, a veure la meva bellesa. Vaig anar a un dels lavabos el més ràpid que vaig poder. Necessitava veure’m en un mirall o qualsevol lloc. Un cop vaig ser el lavabo vaig aturar-me just davant el mirall. Encara no podia veure la meva figura, però a poc a poc s’anava fent visible. Abans que la meva materialització acabes vaig tancar els ulls. No vaig poder creure el que vaig veure quan els vaig obrir. No podia ser real. El meu cos era inhumanament prim i llarg, eren tot ossos. La pell estava podrida i era d’un color negre fastigós. No podia ni pensar a descriure la seva cara, la meva cara.
Això no podia ser real. Jo no podia ser això... Jo no podia ser aquest… Monstre
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol: De can Gafarró a can Xurraví Pseudònim: Clau de sol Data de naixement: 9/9/2009 Grup C i prosa
1
DE CAN GAFARRÓ A CAN XURRAVÍ Fa qui no sap quants anys ser pagès no era fàcil. Ni fàcil ni difícil. Però sí sacrificat i digne, sobretot al segle XVII, quan tenir un tros de terra significava haver-lo de treballar per al senyor feudal, haver-lo de vigilar de saquejos constants, però també haver-lo d’estimar com a única possessió possible. La masia de can Gafarró estava ubicada als afores de Sant Vicenç de Montalt i vàries generacions portaven molt de temps dedicant-se al conreu de la vinya. En Llorenç, de tretze anys, era el fill espavilat i murri que continuava amb el cultiu de vi, l’hereu. La Júlia, de quinze anys, ajudava en les tasques de la casa i en la verema. Era la pubilla intuïtiva i astuta que calia en una família pagesa. El pare i la mare treballaven com el qui més i deixaven en mans dels dos fills les regnes del negoci familiar. Sempre els havien anat bé les coses, però també se les havien hagut de guanyar. Al noi, se’l veia especialment content al setembre, perquè arribava l’hora de la verema i això volia dir que s’acostava recollir els fruits de tot l’any. Les portadores amb el raïm pesaven, però la il·lusió per la recompensa alleugeria el pes. Els gafarrons volaven divertits i s’acostaven al raïm collit per pessigar un gra i emportar-se’l al seu niu. Aquest fet mai no havia preocupat el noi de la casa, que sempre agraïa la companyia d’aquests ocells i els perdonava la insolència de robar el seu bé més preuat. Al poble ningú no entenia com es deixaven pispar el gra i, d’aquí, que els bategessin amb el malnom de can Gafarró. El 1648 era un any difícil a Sant Vicenç de Montalt, i a tot arreu. Hi havia instaurat un sistema feudal que pressionava la pagesia perquè collís més i més, la pesta matava pobles sencers i la gana i les malalties es feien les mestresses de tot i de tothom. També a can Gafarró. A començaments de setembre, durant l’esperada verema, els gafarrons sabien que podien recollir alguns grans de raïm que calmarien la seva calor i set, però només ho podien fer a les vinyes d’en Llorenç i la Júlia, perquè a les altres finques no els ho permetien i els feien fora a cops de pedra de seguida que els veien. Aquest any, però, era diferent. Quan van arribar a les vinyes van veure l’esgotament i la preocupació dibuixada a la cara dels seus amics humans. Com que els apreciaven molt, van decidir col·laborar en el transport del fruit i es van posar a tallar el raïm amb el bec i a transportar-lo cap a l’antic celler que hi havia a sota la casa. En Llorenç i la Júlia veien cada gra de raïm com un tresor perquè eren temps molt complicats i
2
tot escassejava. El raïm anava molt car i, si aconseguien que no els prenguessin la collita, se’n podrien sortir. Si no eren capaços de portar a terme la verema, no podrien pagar els impostos al senyor de Montalt, el senyor feudal, i serien expulsats de casa seva. Quan van veure que els gafarrons no agafaven els quatre grans de cada any, sinó que es posaven a fer viatges esperitadament, els nois van creure que els robaven i van començar a fer-los fora. En Jeroni i la seva esposa Arsenda, que vivien a la finca veïna, en veure l’escena no podien parar de riure perquè els semblava ridícul que els ocells, que havien fet rebatejar la família i que portaven el nom amb tant d’orgull, ara es tornaven en contra seva. L’escena era ben trista, però no per al vell matrimoni, que només pensava que el seu raïm valdria encara més si la família veïna se’n quedava sense i es van posar a mofar-se’n dient “xurravins” als ocells, a en Llorenç, a la Júlia i als seus pares, mentre reien. Els gafarrons, que començaven a perdre les plomes grogues i alegres per unificar el plomatge cap a un color grisós i auster, en veure tot el panorama, es van posar tots en formació de fletxa indicant en direcció al vell celler on emmagatzemaven tot el raïm i feien la verema. La idea era fer entendre als nois que els estaven ajudant a transportar el raïm per anar més ràpid amb la collita, així podrien veremar i vendre’l abans. Quan els nois van lligar caps, van dibuixar un somriure als llavis, es van fondre en una gran abraçada i es van posar a treballar de valent. Quan van acabar la feina, els germans els van agrair el gran esforç escampant tot de fruita per la seva finca. A finals d’octubre la família va celebrar l’acabament de la verema i, després de brindar amb el seu vi per la feina ben feta i per la recompensa econòmica, els ocells amics van sobrevolar els terrenys d’en Jeroni i l’Arsenda i es van posar a piular “ xurraví, xurraví, xurraví”… per deixar-los en evidència ja que, en el millor dels seus somnis, ja es veien amos de tot, també de la finca de can Gafarró. Des de llavors, a can Jeroni es coneix amb el malnom de can Xurraví. I tot això és tan veritat que potser mai no ha passat.
3
XXXVIII La crua realitat Lula 30 de març de 2007 Categoria D Poesia
La crua realitat M´ofego i cap avall men vaig caient en les mans dels que em volen submergir a l´oceà a poc a poc m´intenten apagar intenten que la meva veu deixi de ressonar entre llàgrimes m´amago volent desaparèixer de la dolorosa realitat i és que encara que ho intenti aquest el meu lloc mai no serà soc una persona, com les altres igual però pensen que no ho sento, que em poden deixar a un costat.
XVI Jocs Florals de Sant Vicenç de Montalt XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol - Petjades Pseudònim - Pichinelis Grup D i categoria Poesia
PETJADES Vas fugir de la meva vida, sense aparent raó, li vas treure l'alegria, al meu pobre cor. Vaig buscar els petons d'una altra boca a altres braços em vaig aferrar, però encara el meu esperit t'evoca sense oblidar el que et vaig estimar. Ningú em pot fer tremolar com ho vas fer ahir, recordo els teus ulls mirant el mar i mai més no els tornaré a sentir. Aquesta tarda grisa i freda et torno a recordar, i encara l'angoixa d'aquell dia fa els meus ulls plorar.
1
XVI Jocs Florals de Sant Vicenç de Montalt XXXIX Mostra Literària del Maresme a la compta de tres Clicasss 3/3/2007 Grup D i categoria Prosa
El cel estava tenyit de porpra, una hora abans havia caigut un lleuger xàfec que va ensabonar la nit amb l'aroma de la terra humida. Aquest aire va fer recordar al Carlos totes les suaus tardes d'estiu que havia passat ociosament. "Creus que plourà aviat?" La veu del Roberto el va sobresaltar. Per un moment el Carlos va oblidar que no estava sol i que no estava estirat sobre el capó del Cadillac gris de la mare del Roberto. En realitat, no es va oblidar, sinó que va optar per fingir que ho havia oblidat, estava massa espantat per parlar sobre la raó per la que tots dos van quedar en venir aquí en primer lloc. El Carlos va badallar, "Per què?, vols anar a casa?" va continuar mirant al Roberto. Malgrat la foscor, encara podia distingir el contorn del cos del seu amic, la manera com es veia tan petit amb una dessuadora amb caputxa. El seu nas apuntava al cel i els seus ulls es van tancar pensant en coses que ni ell entenia. "No... a no ser que tu vulguis..." va comentar el Roberto, mantenint els ulls tancats. El Carlos va sospirar alleujat. Havien estat estirats així durant més temps del que pensava. Potser una hora, potser dues… tres com a màxim. A diferència del gran, el Carlos encara tenia un toc de queda a les 11.30 entre setmana. Si bé pensava que era una ximpleria, a la seva mare li encantava assenyalar que al Carlos encara li queden dos mesos per fer divuit anys, així que fins aleshores hauria d'estar a casa abans de la mitjanit. "No... pensava que anàvem a..." el Carlos es va aclarir la gola i va callar. "Encara vols?" el Roberto va preguntar aixecant el seu genoll i recolzant el seu peu en el para-xocs del cotxe sacsejant-lo. Estava massa insegur de si mateix. Inconscientment, el Carlos va imitar el que va fer el gran, balancejant la cama d'esquerra a dreta intentant alleujar els seus nervis. "No ho sé... encara vols?" "No sé... i si només empitjora tot?" “No crec que ho faci. Com pot ser?" el Carlos va sospirar. El Roberto se'l va mirar, va intentar estudiar la seva cara amb precisió fins que el Carlos se’n va adonar. "Aleshores, què se suposa que hem de fer?" el Roberto va mirar tímidament cap a un altre costat després de xiuxiuejar això. “No ho sé... probablement estem pensant massa en això. Ho hauríem de fer i acabar d'una vegada, he d'arribar a casa aviat... " el Carlos va fer una pausa per prendre un respir," Està bé. Estàs llest?” va continuar, posant-se de banda. "No." el Roberto va respirar incòmode asseient-se i inclinant-se més a prop del Carlos. 1
“Bé, comptaré fins a tres”."Un... dos..." el Roberto es va aturar quan va sentir els llavis del Carlos pressionant contra els seus. No era la primera vegada que passava. Tots dos recorden aquella vegada en què una tarda de videojocs es va convertir en una tarda en què van passar fent-se petons al sofà, això havia estat fa tres setmanes i havien estat tractant d'arreglar les seves coses des de llavors. "Tres." el Carles va riure allunyant-se. "Aquest cop ha estat sense llengua". va dir el Roberto tancant els ulls i intentant ignorar el mal d'estómac que tenia de cop i volta. No estava segur de si el dolor era perquè Carlos l’havia besat o perquè havia deixat de besar-lo. "T’ha agradat?" "Sí. Crec… i a tu?" “Sí...”, el Carlos va riure i va continuar en un to més seriós, “Hauríem de fer-ho de nou, de veritat aquesta vegada. Ja saps... només per estar segurs”. "Tinc gana. Tens gana?" "Llavors canvies de tema?" el Carlos va sospirar. "Estic famolenc. No he menjat en tot el dia. La botiga ha estat plena a vessar , no he tingut temps ni de fer pipí" va dir el Roberto rient una mica. "Si vols anar-te'n podem marxar" va oferir el Carlos. “Um… no, només tinc gana. Podem quedar-nos una mica més... vull dir, si vols, i després podem intentar-ho... de nou”. "Estàs llest?" "No…." el Roberto va callar creuant les mans darrere del seu cap, "t’he dit el que ha passat avui?" Va continuar el Roberto canviant de tema. "Robert... se suposa que ens hem de fer un petó…". El Roberto va continuar explicant el que li havia passat a la feina, cosa queara no venia al cas però, com que Carlos no volia interrompre'l, simplement va treure un cigarret de la butxaca i el va encendre mentre que el Roberto continuava amb la seva anècdota.
2
"M'agrada com segueixes canviant de tema. I per cert, hauries de deixar aquesta feina" va dir el Carlos quan el Roberto va acabar. “Ni de broma, em va bé en realitat, m'ho passo bé”. “si això tant hi fa, si serem milionaris” el Carlos va somriure fent una calada al seu cigarret. De sobte, els fanals del carrer es van encendre, el Carlos es va quedar mirant al Roberto en silenci. Els seus cabells curts de color blat, la boca petita. Déu, El Roberto era... perfecte. El Carlos estava fent una calada al seu cigarret quan de sobte el Roberto es va girar bruscament mirant Carlos i el més petit es va ofegar una mica amb el fum del seu cigarret. Va oblidar el que havia de dir i, sentint-se cohibit, va desviar la mirada. "Milionaris... això és només un somni Carlos, no és real". "Qui diu que no pot ser?" Va dir el Carlos somrient mantenint els ulls tancats, però escoltant al Roberto acostar-se i sentint els seus ulls fixos en ell. Ho tornaria a fer? De cop i volta, el Carlos es va tornar molt conscient de si mateix: com feia olor el seu alè, com era la seva roba i coses que per a Roberto no semblaven importants, però per a Carlos eren suficient com per sentir-se insegur. De sobte va sentir que Roberto s'allunyava. “És bo ser positiu, però també és bo ser realista” va dir el més gran. “Deixa de ser tan negatiu. Pensar en positiu és la clau! I quan siguem milionaris comprarem la botiga de roba on treballes i farem que el teu gerent treballi per tu". Va dir el Carlos assentint amb el cap, estant d'acord amb ell mateix. El Roberto va somriure suaument, mirant al seu amic, enamorant-se cada vegada més, no d'ell, sinó d'alguna cosa propera a ell. Va ser la visió idealista del món del Carlos el que va atreure al Roberto. El Carlos va pintar tot com un arc de sant Marti, endolcint el món amb la dolça llum del sol i, de vegades, el Roberto desitjava poder fer això també, però era massa realista i vivia de les postes de sol, sense pensar mai en “què passaria si…”. “Sí… això seria bo… així que de totes maneres…” El Roberto va continuar amb una altra història del seu treball, les quals Carlos escoltava amb atenció mentre seguia fumant del seu cigarret. "...I per això no tornaré a menjar a la feina", va riure el Roberto. "Això és fastigós!" el Carlos va riure del 'consell' de Roberto sobre menjar a la feina. Després d'un moment, l'alegria es va calmar i el silenci els va embolicar. De lluny podien sentir el murmuri sufocat dels grills, els sons de les criatures nocturnes arrossegant-se pels 3
arbres, lliscant a l'herba i empenyent-se a l'aire. El Carlos odiava el silenci, el posava nerviós, feia que la seva ment divagués cap a llocs que recuperaven pensaments aterridors. Pensaments com 'M'agraden les noies, però també els nois' i 'm'agrada massa el Roberto' i 'Potser a ell també li agrado' i 'Hauria de besar-lo de nou abans que perdi el cap', Sí, el Carlos odiava el silenci. "Doncs.." "Segur que vols tornar a fer-ho? recordes què va passar l'última vegada?"va preguntar el Roberto, posant-se de costat i mirant al Carlos. "Ho sé. Per això ho hauríem de tornar a fer, A veure si... ja saps, si encara... saps què, vols fer-ho o no?" Va preguntar Carlos una mica enervat, ficant les seves mans per les mànigues de la seva dessuadora grisa. Va mirar en Roberto i les seves mirades es van creuar, alguna cosa es va regirar a l'estómac del més petit. "Anem cap a casa". Va dir el Roberto lliscant fora del capó. "Però…" Carlos es va va quedar amb les paraules a la boca, esperant que el Roberto obrís la porta del costat del passatger. "-Mira... crec que hauríem de marxar a casa." "Bé", va respondre el Carlos. El més petit va mirar al Roberto esperant que rigués o esbossés un somriure, però tot el que va fer el Roberto va ser encendre el cotxe. Van conduir en silenci. Aquest tipus de silenci pesat que fa que la roba se senti massa ajustada i fa que la teva respiració es torni superficial. Les carreteres estaven desertes, cosa que no va sorprendre al Carlos. Aquestes eren carreteres secundàries i era un dimarts, de manera que la majoria de les persones ja estaven a casa preparant-se per a la feina o l'escola. Tot i això, el Carlos no tenia institut, ja que ja s'havia graduat i el Roberto no tornava a treballar fins el pròxim dijous. Al Roberto tampoc li agradava gaire el silenci i sense apartar els ulls de la carretera va encendre la ràdio. la cançó que sonava era "Can't Fight The moonlight". Quan la vocalista va començar a cantar Roberto i Carlos van riure, ja que aquesta cançó descriu una mica la seva situació, i, capdels dos ho admetria, però aquesta cançó era preciosa "You can try to resist Try to hide from my kiss But you know, but you know that you Can't fight the moonlight" (Traducció: Pots intentar resistir Intenta amagar-te del meu petó Però saps, però saps que tu 4
No pots lluitar contra la llum de la lluna) Tan aviat com va començar el segon vers, el Roberto va començar a murmurar la lletra mentre deixava anar rialles curtes. "Deep in the dark, you'll surrender your heart But you know, but you know that you" (Traducció: En el profund de la foscor, lliuraràs el teu cor Però saps, però saps que tu…) El Carlos se'l va mirar, arquejant una cella en un pobre intent de reprimir un somriure. "Per què et saps la lletra?" "Què? És una bona cançó … Underneath the starlight, starlight There's a magical feeling, so right It will steal your heart tonight" el Roberto va continuar, cantant amb una veu més forta. (Traducció: Sota la llum de les estrelles, llum de les estrelles Hi ha una sensació màgica, tan bé Et robarà el cor aquesta nit) “can't fight the moonlight?” el Carlos va sospirar amb un somriure. "Aleshores... no t'agrada la cançó?" el Roberto va somriure mirant per sobre de l'espatlla i somrient. Les coses es tornaven a sentir fàcils. Aquesta va ser la dinàmica de la seva amistat, de vegades tranquil·la i còmoda, de vegades tensa i difícil. Aviat la cançó va acabar i mentre continuen conduint per la carretera negra i apartada, la recepció de la ràdio es va afeblir i el Roberto la va apagar. "Llavors suposo que no ho tornarem a fer..." va comentar el Carlos. Sense previ avís, el Roberto va frenar de cop. "Què?!!" el Carlos va cridar agafant-se als costats del seu seient tractant de no caure cap endavant mentre el Roberto aparcava. "Calla." el Roberto va dir mentre es descordava el cinturó de seguretat. Sense pensar-ho dues vegades es va moure a través del seu seient, va agafar la cara del Carlos i el va atreure cap a si, pressionant els seus llavis junts en un petó que hauria estat suau si el Roberto no hagués estat tan ansiós ni el Carles tan sorprès. "D'acord, ens hem fet un petó de nou, em segueix agradant tant com el primer, i a tu?"va sospirar el Roberto. “No, aquest petó ha sigut horrible. Ni tan sols…"
5
"... ho he fet bé" el Roberto va completar la frase del Carlos. "Fes servir la llengua aquesta vegada, tonto". diu el Carlos mentres riu. "Comptem fins a tres?" Va fer broma el Roberto. "Un... dos...tres-"
6
XXXIX Mostra Literària del Maresme
MERLETTA I ELS DRACS Cuquet petit
26/08/2006
Grup: D
Modalitat: Prosa
Des que Marc el profeta va dir que els dracs eren bèsties de Satanàs, la família de la Merletta s'ha dedicat a caçar dracs. Tots els seus cosins ja han passat el ritu d'iniciació i avui és el seu dia. L'àvia i la mare l'esperen a la porta de casa per portar-la davant del profeta. Hi ha un preciós carruatge a la porta només utilitzat en les ocasions especials, que són els ritus d'iniciació. Totes juntes hi pugen i emprenen el camí cap a la casa del profeta. En arribar-hi, Marc el profeta estava esperant a la porta lluint la seva toga estampada amb colibrís que eren un símbol de déu, ja que eren lliures en tota la seva esplendor. Els va somriure tranquil·lament i les va convidar a passar. -Seieu, si us plau -va dir en veu cerimonial. Les tres van seure i la Merletta amoïnada va subjectar els seus cabells negres darrere l'orella. -Ara començaré el rite - va dir en Marc amb un somriure sinistre -. En nom del nostre déu i senyor invoco els poders dels colibrís per ajudar a aquesta filla de déu a erradicar les bèsties de Satanàs d'aquest món i tornar la seva pau i santedat a la terra. . Quan va finalitzar la seva oració, la Merletta va sentir una escalfor dins del pit que la va deixar reconfortada. La mare i l'àvia van agrair el profeta amb unes maduixes fresques com a ofrena per la seva benedicció. Ara la pròxima cosa que havia de fer la Merletta era caçar un drac per si sola. ***** El moment de partir s’acostava i la Merletta estava molt nerviosa. En Jaume, el seu cosí, li havia donat les espases que l’avi Carles li havia regalat pel seu aniversari perquè les utilitzés caçant i la mare li havia donat una bossa amb provisions i un mapa entre somriures nerviosos. Es va acomiadar de tota la família entre somriures i mirades d'orgull, llavors la Merletta va agafar una gran bocana d'aire va girar cua, va pujar al cavall i va marxar al galop obligant-se a no mirar enrere. Va donar-se l'últim capritx i va girar-se a veure el poble en el qual havia crescut fent-se cada cop més petit mentre s'endinsava al bosc.
Més tard, quan el sol començava a amagar-se entre els arbres, la Merletta va començar a buscar algun lloc on dormir. Va trobar una cova sense desviar-se massa molt del rumb que estava seguint, on va deixar descansar la Kira, la seva euga,. Quan es va assegurar que l’euga no s'allunyaria del lloc on l'havia deixat, va anar a buscar fulles i branques per poder fer una foguera. Després es va menjar alguna cosa de la bossa de provisions i es va quedar adormida pensant en l’orgull que sentirien els seus familiars, quan cacés un drac. ***** Els següents dies la Merletta va continuar cavalcant i intentant trobar pistes sobre algun drac al voltant de la zona. Quan ja havia passat una setmana, la Merletta va haver d'anar a restablir provisions a un poble que estava prop seu, segons el seu mapa del regne. Quan va entrar a Poblet-Petit es va adonar que era un poble amb la gent molt alegre , ja que tots estaven parlant entre ells amb somriures a les seves cares. Va buscar amb la mirada qualsevol lloc on pogués comprar les provisions i va trobar un mercat on podria trobar algun lloc on comprar menjar. Va deixar a la Kira lligada a una barana i va entrar al mercat, esperant a la cua d'una parada de pa i formatges. Mentre esperava, va escoltar la conversa de les dues dones de davant seu sense voler: -Saps que m’ha dit la Sara? -va preguntar la senyora més rossa. -No -va contestar la morena -. Què ha passat? -Hi ha rumors que diuen que les persones que van sortir a caçar prop de la muntanya de Munt-Alt, van escoltar rugits de drac -va dir la primera de totes. - No m’ho puc creure! Després d'això, la Merletta va desconnectar de la conversa quan va escoltar el que havia dit la dona rossa. Va comprar formatge i pa i, ràpidament, va anar cap a la Kira, va pujar a sobre seu i va trotar cap al bosc en direcció cap al Munt-Alt. ***** La Merletta feia dies que no descansava massa. Sabent que els dracs estaven tan a prop seu no la deixava dormir en pau, tenia molta energia i nervis dins seu. Quan li quedaven pocs dies per arribar a la muntanya, la Merletta va escoltar un feroç rugit que només podia ser d'un
2
drac. La Merletta va baixar del cavall agafant les regnes amb una mà i l'espasa d'en Jaume amb l'altra. Va avançar caminant tan sigilosament com va poder durant una bona estona i quan ella començava a abaixar la guardia, es va topar de front amb un enorme drac blanc. La Merletta es va quedar gelada mirant els grans ulls vermells on es veia reflectida a si mateixa . De sobte, la Kira va aixecar les potes del davant, espantada pel drac i aquest al veure això, va inhalar una gran quantitat d'aire. La Merletta en veure això va tirar-se a terra cobrint-se el cap amb els braços, llençant la seva espasa a un recó . Es va tapar les orelles i va intentar no aixecar el cap mentre notava una calor immensa al seu damunt. Quan ja no sentia més aquella cremor, va aixecar el cap per veure el poderós drac alçant-se al vol. Aixecant-se es va espolsar la sorra dels pantalons i es va girar per veure la Kira, la seva euga, feta cendra. En veure això, va agafar la seva espasa i va intentar perseguir el drac. Ella sabia que no li serviria de res, però la ira interferia els seus sentits i no volia pensar en el que suposaria parar-se. El drac ja havia sortit del seu camp de visió, però això no va fer que ella parés de córrer fins que es va ensopegar amb una branca i va caure de cara en un bassal. En aquell moment la Merletta va veure el seu rostre reflect dins el toll d’aigua podia veure els seus ulls verds plens de llàgrimes i va estar a punt de rendir-se, tornar a casa sense haver matat a un drac i no seguir amb la tradició familiar. I ho hauria fet, si no hagués sigut per la imatge de les cendres de la Kira. En aquell moment una gran set de venjança va envair-la i va decidir que no tornaria a casa sense haver matat al drac blanc que havia assassinat a la seva estimada euga. ***** La Merletta va continuar el seu viatge amb un únic propòsit, trobar al drac blanc. Ella sentia que cada dia estava una mica més a prop d’aconseguir el seu somni, ja que els arbres cremats i les esgarrapades gegants als troncs es feien cada cop més freqüents. . Quasi un mes després d’haver començat l’aventura, la Merletta va arribar al peu del Munt-Alt. Va agafar la seva espasa i decidida va donar la primera passa cap a la muntanya 3
quan, de sobte, va escoltar un soroll entre els arbres. De cop i volta va sentir un dolor agut a l'esquena,, va aixecar la mà per tocar-se l'espatlla quan els genolls li van fer figa i va caure de bocaterrossa. Va sentir com algunes persones s’apropaven i la giraven. Abans de caure en la inconsciència va veure uns ulls vermells mirant-la amb diversió. ***** Quan la Merletta va recobrar el sentit, es va adonar que no podia moure ni les mans ni les cames. Estava dins d’una cabanya feta de fusta on només hi havia una taula petita i una cadira a la qual estava lligada. També podia veure en un recó la seva bossa i espasa. I va ser mentre estava observant el seu voltant, quan una dona va entrar per la porta. Al veure la dona, es va quedar hipnotitzada, tenia els cabells blancs com la neu, que li arribaven fins a la cintura i que contrastaven amb la seva pell torrada. La Merletta va aixecar la vista i va veure els mateixos ulls vermells que havia vist abans de quedar-se inconscient. En veure que la dona l’estava mirant, la Merletta va tornar-li la mirada d’una manera desafiant; amb la barbeta aixecada i fitant-la directament als ulls. En aquell moment la dona es va adreçar a Merletta i va parlar. -Qui ets? - li va preguntar mirant-la fixament. -Per què t’ho hauria de dir - li va respondre la Merletta desafiant. -Perquè en aquest moments estàs empresonada al meu regne i et convé no fer-me enfadar. La Merletta va esbufegar i li va preguntar de manera burlesca: -Qui ets tu perquè jo hagi d’estar tan espantada? -La reina Naeva de la tribu dels dracs, hauries d’estar tremolant de por - va respondre la dona de cabell platejat. -. I ara em diràs quin és el teu nom, si no vols que t’esclafi el crani com un mosquit. -D’acord - va dir la Merletta de mala gana -, soc la Merletta Howland i no et tinc por. La Naeva va fer un petit gest d’assentiment. Va obrir la boca amb una mirada verinosa com si estigués a punt d’etzibar un comentari maliciós, quan la porta es va obrir amb un soroll molt fort. Dos homes corpulents van entrar per la porta amb cara de pànic.
4
-Què passa ?- va preguntar la Naeva amb mala cara. -La Nesrin s’ha posat nerviosa i li està prenent foc als estables -va dir el més alt dels dos. La Naeva va prémer els llavis i girant-se per parlar amb els dos homes va dir: -Sorin, Nikos, agafeu a la presonera i allunyeu-la d’aquí. Potser ens serveixi d’alguna cosa més tard i no la volem morta. Au, vinga! Llavors, va obrir-se pas entre en Sorin i en Nikos i va sortir per la porta. Desprès que la dona sortís de l’habitació, en Sorin i en Nikos la van treure de la cadira, la van posar de peu i agafant-la cadascun d’un braç, la van dirigir cap a fora. La Merletta ni tan sols va pensar en resistir-se veient com els dos homes li treien dos caps d’alçada. Mentre la portaven cap a un altre cabanya van caminar per davant dels estables. Ho van fer molt ràpidament per prevenir accidents, pero igualment la Merletta va poder veure a la Naeva amb les mans aixecades parlant-li dolçament a un drac blanc gegant. El mateix drac blanc que havia fet cendra a la Kira. ***** Al arribar a la cabanya en Sorin i en Nikos no l’havien tornat a lligar, però encara no havien deslligat les seves mans. Desprès, els dos homes van marxar i van tancar la porta amb clau. La Merletta ja no sabia quant de temps havia passat des de que els dos homes havien marxat i quan la porta es va obrir, casi salta de l’ensurt. Per la porta van entra en Sorin, en Nikos i la Naeva i encara que la Merletta no ho volia admetre en veure que la dona dels ulls vermells estava perfectament va deixar anar un sospir d'alleujament. En aquell moment, la Naeva va parlar: -Nois, crec que hauríem de demanar un rescat per la noieta. -M’ho dius en serio? - va preguntar en Nikos completament sorprés. -Sí, és una Howland. La seva família caça dracs i hauran de tenir suficients diners per pagar-nos un rescat. - Vale, entesos, però que fem amb ella de mentres? - va preguntar llavors en Sorin. -No se, podria treballar com tots els altres a canvi de que no la lliguem.
5
La Merletta va interferir en aquell moment, cansada de que parlesin com si no estigués devant. -Que t’assegura que no sortiré corrents en quan em deslligueu. -Perquè si no vols que anem amb tots els nostres dracs al teu poblet no ho faràs.-li va respondre la Naeva amb un somriure amenaçador. ***** A partir d’aquell moment la Merletta va conviure amb la tribu dels dracs durant les següents setmanes. Durant aquest temps de convivencia va tenir que adaptar-se a moltes coses, entre elles els menjars comunals on la Naeva sempre es sentava a prop seu i els nens explicaven coses que havien fet durant el dia. També va veure com la mateixa dona que l'havia amenaçat amb la mort de la seva família ajudava als nens petit quan li demanaven i lis explicava històries devant la foguera. Un dia escoltava des de un racó com la Naeva els hi explicava una història a els nens. L’història era sobre un parell de germans dolents anomenats Martí i Marc que volien assassinar els dracs per quedar-se amb el seus poders. Un dia quan estaven a punt d'assassinar a una cria de drac un imponent drac negre es va menjar a un dels germans. L’historia acabava com totes les històries ho fan amb l’altre germà dient que es vengaria i fugint del regne dels dracs i tots els dracs i genets vivint feliços per sempre més. A la Merletta la història la va deixar rumiant durant dies i no va ser fins una setmana desprès d’escoltarla que es va donar conta de que s’assemblava molt a la llegenda de Sant Martinet que Marc el profeta explicava a les mises. Hi havia uns petits canvis com que a la llegenda de Sant Martinet els nens no assassinaven a cap drac i el drac els atacava perquè era una bèstia sense ús de raó que només crava destrucció pero tota la resta era el mateix. En aquell instant, la Merletta va decidir que havia d'explicar-li a la Naeva. No sabia perquè però li semblava una cosa molt important dir-li a l’altre noia.
6
***** La Merletta no va poder parlar amb la Naeva fins una setmana més tard. L’altre noia acabava de sortir de la seva pràctica de vol quan la Merletta la va trobar. En el moment que la va veure la Naeva va cridar-li que s’esperes i com la Merletta també volia parlar amb ho va fer. Quan la noia pèl-blanca va arribar a on estava parada la Merletta va començar a parlar no deixant dir res a l’altre noia. -Howland, hem parlat amb la teva família per carta i es neguen a donar un recat per a tú. La Merletta al escoltar això va deixar anar un petit sorollet d’angoixa i va preguntar tremolosament: -Q-que? -S’han negat a pagar el rescat, ens han dit que no fan negocis amb veneradors de dracs. La Merletta ja no sabia què fer. La seva família acabava d’abandonar-la a la seva sort a mans d'algú que podria matar-la. - Que fareu amb mi? Llavors, la Naeva va dir que va sorprendre a la Merletta. -Et pots quedar aquí, si vols. Se que no és el mateix i que segurament no acceptaràs l’oferiment però t’ho haig de dir. Ets treballadora i li agrades a tothom de la tribu així que si vols pots quedar-te. La Merletta va pensar en si tornar ho quedar-se aquí. Per una banda convivien amb drac pero per l’altre eren tots molt agradables i la feien somriure. A part d’això no sabía si volia tornar a casa després del que acabava de fer la seva família. Al final li va dir que sí. Quan la Naeva ja s’anava la Merletta es va enrecordar de les llegendes de les quals li volia parlar i la va fer frenar. Li va explicar les similituds entre les dues històries i es va sorprendre quan la Naeva li va preguntar com era Marc el profeta angoixada. Quan la Merletta va acabar de descriurel l’altre noia va donar mitja volta i sense dir res va sortir corrents cap a la cabanya central. ***** La Merletta no va saber res més de la Naeva fins el següent dia al vespre. L’altre noia va venir a buscar-la, li va dir que la seguis i va començar a caminar en la mateixa direcció per on havia vingut. 7
Van anar caminant fins la cabanya central on la Merletta es va veure rodejada per tots els avis i àvies de la tribu. Confosa va preguntar: -Què està passant? -La Naeva ens ha explicat el que li vas dir sobre les llegendes,- va dir-li una señora sentada a l’altre banda de l’habitació. - i volem aclarir els dubtes que tens sobre elles. Després de dir-li allò li van explicar que en realitat el conte que havia escoltat dir a la Naeva no era un conte sino la veritat. Allò va passar molts anys enrere quan molts d’ells eren adolescents i que l’home que ella coneixia coma Marc el profeta era el noi de l’història. Quan van acabar d’explicar-li ella es va negar a creure-ho, però quant més deien més sentit feia tot. Després, la Merletta sense dir res va anar la cabanya on ella dormia i va pensar en el que li acabaven de dir durant tota la nit. Per quan va sortir el sol ja s’havia decidit. Volia venjança. ***** Per fi arribava el moment que la Merletta esperava des de feia mesos. La seva venjança per fi es compliria. Els últims mesos ella i la Naeva amb ajuda d’en Sorin i en Nikos van traçar un plan per acabar d’una vegada amb Marc el profeta. També va entrenar amb la seva espasa i amb ajuda de la Naeva va aprendre a volar en drac. Aprendre a confiar en els dracs va ser molt complicat, ja que havia crescut creient que eren unes bèsties despiadades. Durant aquest temps els quatre s’havien fet molt propers, així la Merletta va descobrir que la Naeva no era com es feia veure els primers dies que va estar a la tribu, sino que era dolça i amorosa i cada vegada que la veia es sentia d’una manera que no podia desxifrar. Els cuatre van pujar als seus dracs i van ascendir cap el cel. Anaven a una velocitat impressionant i si continuaven així arribarien al poble de la Merletta en menys de sis hores. ***** Quan van arribar prop del poble van descenra a terra. Els quatre van repassar el que havien de fer al pla i van esperar a que es fes de nit per començar a posar el pla en marxa. 8
Quan ja era hora de començar es van donar sort i en Nikos i en Sorin van pujar als seus dracs i van marxar ràpidament. La Merletta anava a pujar al seu drac quan la Naeva va agafar-la del braç. -Aquesta sera una missió perillosa -va dir amb una emoció a la veu que la Merletta no va saber anomenar. -Així que intenta no morirte. I abans de que la Merletta li pogués respondre amb un ximpleria va unir els seus llavis amb els de la Merletta. En aquell petit instant la Merletta es va donar conta de que eren aquells sentiments tan estranys que tenia a prop de la Naeva. La Merletta es va quedar de pedra i quan va sortir del seu estupor la Naeva ja s’estava allunyant pel cel. La Merletta va decidir que ja parlaria amb ella quan sortissin d’allà. Així que es va pujar aleu drac i es va endinçar en la nit. Mentres que en Nikos, en Sorin i la Naeva creaven una distracció per la Merletta ella entraria a casa de Marc el profeta i acabaria amb la seva vida. Al arribar a l’hogar de Marc el profeta va aterrar a un lloc una mica apartat i va buscar un aentrada per algun cantó. Va veure que una finestra estava oberta en el pis de dalt i va decidir que aquella era la seva oportunitat. Quan ja estava dins de la casa va buscar sigilosament l’habitació del profeta. Quan la va trobar va entrar fent el mínim soroll possible i es va apropar al llit on ell dormia plàcidament. Llavors, li va clavar l’espasa amb la màxima força que va poder utilitzar. Va sentir una satisfacció immensa quan va veure com la seva respiració parava i no es va moure més. Ara, l’única cosa que havia de fer era sortir d’allà sense que cap person ho sapigués. Tot estava sortint de maravella fins que va deixar-se caure per la mateixa finestra per la que havia entrat. Quan va tocar el terra va veure que s'apropa una dona corrents. Segurament per avisar al profeta de que hi havia un incendi al bosc. Va ser en aquell moment que la Merletta es va donar compte d’ho sospitosa que semblava, tenia les mans plenes de sang i que segurament també en tenia a la cara perquè s’he la havia tocat.
9
Quan la dona la dona la va veure va ser quan es va donar conta de que no era qualsevol persona sinó que era la seva mare. La mare va obrir els ulls com unes taronges quan la va veure, i en comptes de cridar per ajuda l’única cosa que va fer va ser dir-li en un xiuxiuej: -Corre. Sense que la seva mare hagués de dir res més la Merletta es va pujar al drac i va volar cap a n s’havia de trobar amb els demés. Mentres veia el seu poble per la qual seria l’última vegada la Merletta va dir-li adéu a la vida que tenia abans de que tot començés. Però va sentir esperança per el que li depara el futur. FI
10
XXXIX Mostra Literària del Maresme.
Ka. 24/04/2003
Grup: E Categoria: Poesia
Destí: La Perfecció El luxe de poder parlar-te a tu mateixa, de poder expressar cada sentiment que recorre el teu cos a través de paraules. Lletres unides destapant sensacions amagades, a vegades irreconeixibles. Voler fer-te veure a tu mateixa que un pensament no és la fi del món, vivim envoltats d'infinites possibilitats de moviments, de camins disposats a guiar-nos on desitgem. Lluitem en la recerca del que no existeix, ens lliguem a una idea que ningú ha vist, una perfecció inexistent, una imatge distorsionada. Caminem per un camí senyalitzat, incapacitats de sortir d'aquesta bombolla per adonar-nos que és interminable. Un camí sense fi en cerca d'una bellesa idíl·lica. Sacrificar la corba del somriure i prioritzar la silueta del mirall. I després... les ganes de tornar a casa.
Ka
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol: El capità Pseudònim: Sparrow Data de naixement: 12 - 11 - 1999 Grup E - Poesia
El capità D’entre totes les històries provinents de mar enllà, la que amb més enyor recordo: la d’aquell vell capità.
Era un home que restava sempre a bord del seu vaixell. Tants viatges i vivències com arrugues a la pell. Des d’Europa a les Antilles, del Carib a Gibraltar. Un passavolant intrèpid que es delia per la mar.
El dia que ens coneguérem jo tan sols era un vailet a la cerca d’aventures i tresors, fent de grumet.
Tot partint de terra ferma i allunyant-me de la llar, vaig deixar les pors enrere quan vam fer-nos a la mar.
I seguint-lo en cent viatges en aquella embarcació, va ensenyar-me el seu ofici pacientment i amb vocació.
Navegant per mars inhòspits, entre cops de vent i embats, el vell capità em contava mil memòries i relats. “Que tants anys damunt l’onatge m’han fet oblidar les pors. Sota aquestes veles blanques n’he viscut de tots colors. Quan el vent m’acompanyava tot bufant des de llevant, aquest vell vaixell lliscava sobre l’aigua, com volant.
Mes quan bruscament bufava i amb les veles feia embulls, les onades més salvatges em llançaven als esculls.”
Recordava antigues fetes i proeses de debò, tal com certes malifetes, quan era un grumet com jo. Parlava d’homes i dones que mai més havia vist. Per cada port tres col·legues i un amor amb final trist.
“I no pensis”, repetia, “que algun cop m’he sentit sol. Els dofins, lluny de la costa, m’acompanyen en estol.”
Tan bon punt el sol marxava, deixant pas a la negror, la conversació moria, convertint-se en serenor.
Quan, de nit, a la coberta ja hi regnava la foscor, el capità descansava recolzat al pal major.
Sota la brisa marina, sospirant profundament, escoltava les onades i observava el firmament.
Una nit de lluna plena, fart de fer voltes al llit, vaig acostar-m’hi amb recança, preguntant-li, encuriosit: “On acaba el teu viatge? Tens pensat fer rumb a port? Queda, encara, algun propòsit, o sols deixar-se a la sort?”
Va respondre, sens pensar-s’ho, tot plantant-se al meu davant, com si fos una pregunta que havia estat esperant:
“Els plaers d’aquesta vida m’han fet oblidar el destí. Prefereixo plegar veles, delectant-me amb el camí.
Que, fixant la vista a proa, buscant terra en l’horitzó, perds de vista el que t’envolta, que, sovint, és molt millor.
Cap tresor ple de monedes ni riquesa singular es compara amb la bellesa d’observar els colors del mar.”
I em mostrà, damunt les ones, el bell emmirallament de la lluna, platejada, que pintava el mar d’argent. “Els vents són el meu seguici i, el vaixell, la meva llar. Les estrelles, els meus guies, i la meva terra, el mar.
I amb tan bona companyia, sempre amb mi, fent-me costat, puc sentir-me com a casa. No és això, la llibertat?” Les paraules d’aquell home foren com trobar un tresor. Van quedar-me ben gravades dins el cap i al fons del cor.
Fugaçment, els anys passaren i, ara, aquell bon capità, navega solcant les aigües dels grans mars del més enllà.
Cap borrasca ni tempesta ja mai més el desplaurà, ans la calma d’un mar plàcid sempre l’assossegarà.
Ara conto ses proeses i segueixo el seu camí, navegant pels mars d’Europa a bord d’un vell bergantí.
Donant-me consells de savi des d’algun estel llunyà, m’acompanya en els viatges al timó d’El Capità.
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol: Flors del Temps Pseudònim: ratolí Data neixament: 05/02/1952 Grup F Poesia
Petita volia Un vestit d’espígol, De mores i gerds Per anar a jugar De jove volia Un vestit d'espurnes De sol i d’onades Per anar a ballar De gran jo voldria Un xal argentat, De molsa i de líquens Per recordar
F_ Poesia_ Flors del Temps
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol: ALGORITMES DE L’AMOR Pseudònim: Amadeu Data de naixement: 18/07/59 Grup: F. Categoria: Poesia
Logaritme neperià la teva pell diagrama cartesià els teus cabells i el teu front elevat a la potència dels records fins i tot teorema pitagòric el teu bes tan immens i relatiu el que en tu es mou que el sentits combinen l’ordre i la raó a la fórmula secreta del teu cor hi ha energia massa pes llum i calor desxifrant la difusa melodia del teu cant que amb només les paraules derivades que no dius fa del temps un espai articulat −definitiu
XXXIX Mostra Literària del Maresme
Medea
9/11/1990 Prosa
Grup F
4233 Hatxepsut Era un dia gris i plujós. L’aigua arribava fins a la barana. El pavelló municipal estava submergit, només en sobresortia la teulada, on els nens jugaven a desgrat dels pares. El famós supermercat del poble tenia instal·lada una enorme pantalla de plasma on anunciava els seus productes. En Marc estava esperant que el seu pare sortís de comprar tinta per la impressora d’aliments. El pàrquing del costat estava replet de tendes de campanya dels refugiats climàtics. Fugint del desert que s’atansava, de la calor sufocant i de la sequera, la població espanyola s’havia repartit pel territori. La meitat del poble havia quedat submergit sota l’aigua, no deixava de ser irònic en un poble replet de piscines. Però en Marc no n’era conscient, ja que per ell sempre havia estat així. Es va quedar embadalit pels píxels multicolors ballant a través de la pantalla, on s’hi veia: Presentem el nou iPhone amb càmera hologràfica, ara podràs tenir a casa teva a qui vulguis, sense por de contagiar-te de la COVID-39. — Amb la pandèmia feia deu anys que no rebia visites a casa, ja no recordava què és dinar
acompanyada. —digué una senyora nonagenària. Tenia el cabell dels colors de l’arc de Santmartí, vestia un top negre ajustat i una minifaldilla vermella, el cos replet de tatuatges i pírcings. Al seu voltant hi seia la seva família projectada, no els podia tocar i de vegades hi havia interferències que feien que desapareguessin uns segons, però per la resta semblaven reals. De sobte, va entrar un nen amb un pastís. —Moltes felicitats, et desitgem tots, besàvia, moltes felicitats!
La dona plorava d’alegria. — Pensava que moriria sola i sense haver conegut els besnets! Ara un cop al mes, són aquí.
Com a tercera seqüència, un iPhone CC gegantí aparegué en pantalla amb una música d’ultrasons que incita a consumir. En Marc tenia els ulls com unes taronges. —Papa, vull el nou iPhone CC. —Va dir estirant-li la màniga.
A la pantalla ara apareixien els resultats del campionat de pàdel i els guanyadors de les apostes. —Sí, pel teu aniversari el tindràs.
XXXIX Mostra Literària del Maresme
Medea
9/11/1990 Prosa
Grup F
—Però encara queda un mes! El necessito ara! —va somicar en Marc. —Aquest mes ha fet molt de fred i no ens podem permetre la calefacció i comprar-te’l, amb la
paga doble... — Doncs demana un crèdit! No puc ser l’únic de l’escola que no el tingui. —Ja en vam demanar un pel cotxe i la gasolina. — Doncs el meu s’ha trencat i si em passa alguna cosa serà culpa vostra. No m’estimeu! Em vull
morir. En Marc es va separar bruscament del seu pare i es va posar els cascos apujant la música al màxim volum. En passar pel costat de les tendes de campanya dels refugiats intentaven no establir contacte visual amb ells. A la tenda del davant hi havia una adolescent amb el seu germà petit, ella tenia a la mà un pamflet molt acolorit amb lletres estridents. —Óscar, t’he de dir una cosa —digué la Marta. —Em sap greu, no tornaré a intentar pescar, ja sé que és perillós i que no sé nadar... —No és això. Com ja saps, ho hem passat molt malament, sentíem que havia arribat la nostra hora,
però no volíem morir, així que vam decidir marxar. —Allà ho vam deixar tot: família, casa, amics... —Sí, pensàvem que aquí tot seria millor, però ningú ens ha ajudat encara, al contrari, ens
contemplen amb recel, creuen que els prendrem l’aigua, quan la veritat és que ni tan sols podem permetre’ns-la, i com que encara som menors no podem treballar. Per fi avui la nostra sort ha canviat, m’han repartit aquest pamflet —li digué brandint-lo. —Tens una oportunitat genial d’anar a l’asteroide 4233 Hatxepsut, allà faràs amics de la teva edat i activitat física. A canvi, ens donaran aigua i alimentació durant tot el temps que hi siguis! — Però no vull anar-hi sense tu, Marta... — Jo ja soc massa gran i no m’hi volen. Escolta’m, vull que siguis un nen feliç, i no que ens morim
els dos de desnutrició aquí. — Si hem pogut menjar saltamartins fins ara...
XXXIX Mostra Literària del Maresme
Medea
9/11/1990 Prosa
Grup F
— Sí, però s’acaben les èpoques de pluja i marxaran, a més a més, els altres nens t’han enxampat
i també els cacen, cada cop ens costen més d’aconseguir. Ets un noi molt espavilat i segur que aviat s’adonaran que vals molt, potser fins i tot t’acaben adoptant o donant un càrrec important. Pensa-t’ho, imagina tenir una casa pròpia amb la nevera plena i un iPhone CC! —Demà mateix marxo! Tens raó, soc molt llest, la veritat és que aquí la meva intel·ligència està
desaprofitada. — Va dir mentre corria a arreplegar les quatre peces de roba esparracada que tenia. Mesos després, la Marta va trobar feina de cambrera en un restaurant molt exclusiu. Recobert de pantalles de plasma, podies menjar a qualsevol lloc: sota el mar, en un altre planeta, al paleolític, a casa de la teva mare... —Aquí té, el seu pingüí al punt —digué la Marta. — Gràcies — contestà en Jeff Bezos mentre li apropava a l’home de negocis del seu costat. — Has
de tastar-lo abans que s’extingeixi, en queden només un centenar, el seu hàbitat ha desaparegut i els crien en unes instal·lacions de Mart. És clar que es poden clonar, però aleshores la carn no té el mateix gust, deu ser psicològic. La cambrera es mantenia immòbil. — No volem res més, ja t’avisarem per les postres. —He de parlar amb vostè. —digué amb determinació, tot i que les cames li tremolaven. —Ja... Vol una selfie amb mi... Però esperi’s a les postres —contestà en Jeff. —No és això... M’ha escrit el meu germà des de l’asteroide 4233 Hatxepsut. —Ah, és un encarregat i vol un permís per tornar? Doncs no és amb mi amb qui ha de parlar. —No, és un nen de set anys. —Impossible, no saben escriure. —Li’n van ensenyar d’amagat...
En Jeff va fer una ganyota.
XXXIX Mostra Literària del Maresme
Medea
9/11/1990 Prosa
Grup F
—No hi puc fer res, noia, el seu contracte és fins al 2050. Si vol que torni, ens ha de retornar tots
els beneficis que generaria. —Però és que el pamflet no ho deia això. —Ja se sap que la publicitat sempre maquilla una mica la realitat, a més a més amb la crisi
energètica tot s’ha encarit molt. —Si us plau, el tracte és inhumà, treballen setze hores diàries, en contacte amb productes tòxics,
hi ha prostitució, drogues, assassinats... —Sí, encara hi ha uns quants reptes que hem d’abordar. Pensi que són herois, sense ells la ciència
i la tecnologia no serien possibles, el mineral que extreuen és necessari pels ordinadors, mòbils, cotxes, filtres d’aire i d’aigua... Moriríem sense ells. Ja veurà com tornarà enfortit i amb unes grans perspectives de futur. I doni les gràcies que no ha hagut d’anar a la guerra de Macondo. —Ho publicaré a la premsa.
-—Intenti-ho — en Jeff rigué i quasi s’ofegà. Finalment, el seu company va obrir la boca. —No sap qui soc, oi? Ni més ni menys que el cap de la premsa de tot el país. Ja ho sabem el que ens comenta, reina, i què s’esperava? Ven al seu germà per quatre duros i ara ve a plorar. Aquests refugiats fan riure. Quan l’Óscar va arribar per primera vegada a l’asteroide 4233 Hatxepsut, va quedar-se esbalaït. Davant seu va veure petits forats d’uns quinze quilòmetres de profunditat, replets de desenes de milers de nens semidespullats de totes les nacionalitats, com un corriol de formigues. Aproximadament la meitat d’ells pujaven per les escales portant sacs a coll, mentre els altres es llançaven per fangosos pendents. Indefectiblement, es produïen accidents, tot i que menys dels que hom podria esperar. Va ser testimoni d’un en el qual un nen va caure uns quinze metres fins a l’espessa aigua fangosa al fons del forat. Tots es van afanyar a ajudar-lo, però s’havia empassat tant líquid tòxic que estava inconscient quan va ser rescatat. L’Óscar anava equipat amb un pic i una llanterna al casc per on el seu cabell arrissat sobresortia enfangat. Respirava a través d’una bombona. Tenia les mans blanques, desgastades i pelades. La
XXXIX Mostra Literària del Maresme
Medea
9/11/1990 Prosa
Grup F
samarreta se li adheria a la pell de la suor i el fang. Els seus ulls brillants mostraven penediment. Els passadissos eren tan estrets que els nens més grans a vegades s’esgarrinxaven la pell. <<Quin món és aquest, que he de sortir de la Terra per poder tenir les necessitats bàsiques cobertes?>> Que insignificant se sentia... la immensa ambició humana requeia sobre seu. Aquell mateix dia era l’aniversari d’en Marc. Els seus pares el van rebre al tornar de l’escola amb una gran sorpresa. El menjador era ple de globus i regals embolicats. Ell va anar directe al paquet rectangular de 40 cm amb el millor embolcall. — Aquest no és l’iPhone que volia! Si ahir va sortir el nou! Ja el podeu tirar a les escombraries. —digué en Marc mentre es tancava a la seva habitació d’un cop de porta.
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol: De qui és aquest llapis? Pseudònim o lema: Xiuxiueig Data de naixement: 18-01-1976 Grup i Categoria: F, Prosa
Imagino que hi ha gent que per fugir del seu voltant s’endinsa en d’altres llocs més perillosos. Móns obscurs que al començament es fan dolços i acollidors, però que ben aviat es tornen despiatats. Monstres perversos amb els que es fa difícil poder parlar. Jo, quan em vull perdre de les angoixes que m’encongeixen l’ànima, m'endinso en la dolçor de la poesia. El seu caliu m’abriga el cor i fa descansar la meva esquena del pes d’aquest món. Com n’és d’immens el seu univers… Com m’agrada capbussar-me en vells escrits… Admiro la paciència i delicadesa de cada vers… I m'imagino que tots tres vivim entre pàgines plenes de paraules. Mots viatgers i antics que encaixen com fragments perfectes d’un bòtil trencat. Que a poc a poc s’han anat filant, com acords perfectes que fan pura sintonia. I creixem en pau envoltats de cels blaus i paisatges d’una bellesa que mai s’acaba. Acotxats en llits de cotó, tot escoltant sonets harmoniosos de fines matèries. Gaudim parlant amb gent de cor immens i mirada neta. Ànimes pures que només cerquen la bondat i la generositat. Aquí no hi ha maldat. Quina joia escoltar belles gestes i sentir una estima infinita cap a la nostra terra. Sense guerres ni sang. Només emprant cants de llibertat. Sentim l’alegria de les nostres festes, perquè són narrades amb lletres senzilles. Ens parlen d’una infantesa que retrobem a cada estrofa i ens recorden les nostres arrels. Voregem camins de natura, només ella hi és present i ens és descrita amb tanta bellesa, que ens sacseja i desperta el nostre cervell.
Només importa el present, que ens fa despertar els nostres sentits. Un temps verbal a on el dolor no és benvingut, ni mai ho serà. Qui pogués viure en la pau d’unes estrofes… Qui pogués capturar l’essència de tanta puresa… Qui pogués ser poetessa…
●
XXXIX Mostra Literària del Maresme
●
No miris amunt
●
Dolce Far Niente
●
24/08/1999
●
Premi extraordinari de microrelats
No miris amunt S'eixugà la sang de la cara i em mirà, confós. "Estic ferit?" "No, deu caure de dalt" Primer va assentir. Després, alçà la vista horroritzat.
· XXXVIII Mostra Litèraria del Maresme · Títol: Tornar a Casa · Pseudònim: estgg · Data Naixement: 29/04/1970 · Premi extraordinari de microrelats Estic perdut. No entenc per què la meva ment i els meus llavis no es conecten. Però Tú agafes la meva ma. Somrius. I els teus ulls em parlen.
XXXIX Mostra Literària del Maresme Títol: La bruixa Pseudònim o lema: Figar Data de naixement: 03-09-2015 Premi “Al rodolí més fi”
LA BRUIXA La gran i màgica bruixa es va transformar en maduixa.