Textos premiats Concurs Literari Sant Jordi 2014. Premià de Mar

Sant Jordi

Textos premiats Concurs Literari Sant Jordi 2014 PremiĂ de Mar

Índex Textos premiats al Concurs Literari Sant Jordi 2014 organitzat per l’Ajuntament de Premià de Mar i l’Associació d’Estudis Científics i Culturals. Actuant com a jurat: Damià Ruiz, Assumpció Xarrié, Roser Montañola, Vicent Sanz, Elena López, Dolors Bazataqui, Griselda Ballester, Xavier Traïd, Pep Bras i Marta Romera.

Acta dels premis Sant Jordi 2014 4 Textos premiats 8

Textos premiats al Concurs Literari Sant Jordi 2014 està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons.

Copyright de les il·lustracions, Esther Mendetz

Disseny i maquetació, Mèlies Produccions http://meliesproduccions.wix.com/melies Primera edició digital: Desembre 2014

Edita: BMR Edicions Digitals

Biblioteca Municipal Martí Rosselló i Lloveras de Premià de Mar

GRUP A: 1r i 2n de Primària

9

GRUP B: 3r i 4t de Primària

11

GRUP C: 5è i 6è de Primària

15

GRUP D: 1r i 2n d’ESO

19

GRUP E : 3r o 4t d’ESO

24

GRUP F: de 15 a 18 anys

35

Acta dels premis Sant Jordi 2014 Reunits a la Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar el jurat dels Premis Sant Jordi 2014, el 24 d’abril de 2014 a les 18.00 h format per: Damià Ruiz, CEIP Sant Cristòfol Assumpció Xarrié, Escola El Pilar Roser Montañola, Escola El Pilar Vicent Sanz, INS Premià de Mar Elena López, Escola Mare de Déu de Montserrat Dolors Bazataqui, Escola La Lió Griselda Ballester, Col·laboradora AECC Xavier Traïd, Ràdio Premià de Mar Pep Bras, Autor local Marta Romera, Biblioteca Martí Rosselló I un cop fetes les seves deliberacions, han pres les següents determinacions:

GRUP B: 3r i 4t de Primària Atorgar el SEGON PREMI del grup B modalitat prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Pepa pati patinar Títol: La veritable història de Sant Jordi Autor/a: Clàudia Valero Andreu Atorgar el PRIMER PREMI del grup B modalitat prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Brenna Títol: El viatge a Egipte Autor/a: Júlia Blasco Lladó Atorgar el SEGON PREMI del grup B modalitat poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Lego Títol: La platja de Llevant Autor/a: Oriol Arcos Martín Atorgar el PRIMER PREMI del grup B modalitat poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Derek Títol: El monstre del llac Ness Autor/a: Gabriel Quero Torres GRUP C: 5è i 6è de Primària Atorgar un SEGON PREMI del grup C modalitat prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Popoulos Títol: Una aventura inesperada Autor/a: Lluc Périz Molins

GRUP A: 1r i 2n de Primària Atorgar el SEGON PREMI del grup A modalitat prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Col i flor Títol: El dofí col i flor Autor/a: Marina González Valls Atorgar el PRIMER PREMI del grup A modalitat prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Franchesca Títol: La trista història del cavaller Autor/a: Mencía Gil Sánchez Atorgar el SEGON PREMI del grup A modalitat poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: DESERT Atorgar el PRIMER PREMI del grup A modalitat poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Bruixeta presumida Títol: La primavera Autor/a: María Hidalgo Pérez

4 PREMIS SANT JORDI 2014

Atorgar el PRIMER PREMI del grup C modalitat prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Reina dels llibres Títol: Els tres desitjos Autor/a: Alba Muñoz Montañola Atorgar un SEGON PREMI del grup C modalitat poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Estiu Títol: Les vacances d’estiu Autor/a: Ester Izquierdo Agudo Atorgar el PRIMER PREMI del grup C modalitat poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Ninja 244 Títol: Els amics Autor/a: Gerrit Horst

5 PREMIS SANT JORDI 2014

GRUP D: 1r i 2n d’ESO Atorgar el SEGON PREMI del grup D modalitat Prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Black and white Títol: Un creuer per les Bermudes Autor/a: Arnau Torres Atorgar el PRIMER PREMI del grup D modalitat Prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Peter Pan somiadora Títol: Un amor prohibit Autor/a: Mouna Suaaidi Belhauoli Atorgar el SEGON PREMI del grup D modalitat Poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Dimetram Títol: T’estimo, va dir la vida Autor/a: Alba Casas Castiñeiro Atorgar el PRIMER PREMI del grup D modalitat Poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Patata fregida Títol: Els pastissos Autor/a: Víctor Olea Flores GRUP E : 3r o 4t d’ESO Atorgar el SEGON PREMI del grup E modalitat Prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Cotó de sucre Títol: Promeses Autor/a: Alba Bras Saigner Atorgar el PRIMER PREMI del grup E modalitat Prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Arnal Títol: La catedral d’Heura Autor/a: Daniel Cantos Gálvez Atorgar el SEGON PREMI del grup E modalitat Poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Randy Títol: 23 d’abril Autor/a: Guille Montejo Atorgar el PRIMER PREMI del grup E modalitat Poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Pontus Títol: Blau turquesa Autor/a: Daniel Cantos Gálvez Atorgar el SEGON PREMI del grup E modalitat FOTORELAT dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Aloma Títol: Aloma Autor/a: Tida Kora Giménez

6 PREMIS SANT JORDI 2014

Atorgar el PRIMER PREMI del grup E modalitat FOTORELAT dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Venus Títol: Venus Autor/a: Victoria Ardiles Ruesjas GRUP F: de 15 a 18 anys Atorgar el SEGON PREMI del grup F modalitat Prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: Poma Títol: La llegenda de la Font del Cargol Autor/a: Clara Trullenque Ortiz Atorgar el PRIMER PREMI del grup F modalitat Prosa dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: El petit vailet Títol: Dolç estiu a Premià Autor/a: Anna Giménez Carabaza Atorgar el SEGON PREMI del grup F modalitat Poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: DESERT Atorgar el PRIMER PREMI del grup F modalitat Poesia dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: DESERT Atorgar el SEGON PREMI A LA POPULARITAT del grup F modalitat MICRORELAT A TRAVÉS DE FACEBOOK dels Premis Sant Jordi 2014 a: Autor/a: Arnau Lario Devesa Atorgar el PRIMER PREMI del grup F modalitat MICRORELAT A TRAVÉS DE FACEBOOK dels Premis Sant Jordi 2014 a: Autor/a: Arnau Lario Devesa GRUP G: de 19 anys endavant Es decideix atorgar el SEGON PREMI del grup G modalitat A RELAT CURT dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: DESERT Es decideix atorgar el PRIMER PREMI del grup G modalitat A RELAT CURT dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: DESERT Atorgar un SEGON PREMI del grup G modalitat B POESIA dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: DESERT Atorgar el PRIMER PREMI del grup G modalitat B POESIA dels Premis Sant Jordi 2014 a: Pseudònim: DESERT

7 PREMIS SANT JORDI 2014

Textos premiats

GRUP A: 1r i 2n de Primària SEGON PREMI del grup A modalitat prosa El DOFÍ COL I FLOR Marina González Valls El dofí col-i-flor anava pel mar, va veure passar un vaixell i va pensar: “A mi m’agradaria poder caminar de peu, com les persones… li podria demanar a la bruixa del mar que m’ajudés!”

El dofí va anar cap a la cova de la bruixa. Li feia una mica de por però ell era molt valent i li va dir: –”Si us plau, Brunilda, tu podries fer que jo tingués cames?”

La Brunilda s`ho va rumiar una mica i li va dir que podria fer-ho amb un encanteri.

Aleshores en Col-i-flor va pensar…”I si ara, amb cames, no sé nedar?”

Però la Brunilda, que també llegia el pensament, li va dir: “És clar que en saps de nedar, segueixes sent tu mateix!!!”

El dofí va travessar el mar fins arribar a la platja; era estiu i estava ple de gent i un nen, quan va veure aquell dofí amb cames va xisclar dient “Mama, mama, un monstre!!!” i tothom es va espantar molt.

Un monstre!!! Va pensar en Col-i-flor. Això el va posar molt trist. Ningú no volia saber res d’ell.

Tots li tenien por.

Va tornar a veure a la Brunilda i li va demanar que li donés un cos humà. La bruixa li va concedir i va tornar a la platja a conèixer altres nens. Es va fer amic d’un d’ells, que el va convidar a casa seva fins i tot a sopar.

Estava tan content…

··········· PRIMER PREMI del grup A modalitat prosa LA TRISTA HISTÒRIA DEL CAVALLER Mencía Gil Sánchez

H

i havia una vegada un cavaller molt i molt valent que vivia en un castell i una princesa que vivia en un altre molt i molt lluny d’aquest. Un deia la princesa va escriure una carta que deia: T’estimo molt. El príncep se la va trobar i se la va endur al castell per poder-la llegir quan la va obrir va veure que posava el número de teléfono de la princesa. Aquest va trucar-la i va dir: Hola sóc el príncep Eduard! La teva carta ha caigut al meu jardí i jo l’he agafat. Si vols te la puc venir a portar. La princesa li va contestar: Si estaria molt contenta. El príncep va demanar al seu majordom que preparés la limosina i el portés cap al castell a la princesa.

Quan va arribar va buscar a la princesa i li va donar la carta. La princesa li va dir que no era pern a ell si no per a un altre príncep que havia conegut. El cavaller valent va tornar al seu castell molt trist perque la princesa no volia saber res d’ell.

···········

8 PREMIS SANT JORDI 2014

9 PREMIS SANT JORDI 2014

PRIMER PREMI del grup A modalitat poesia LA PRIMAVERA María Hidalgo Pérez

A

la primavera hi ha flors de molts colors i papallones de tota mena.

Sempre me’n trobo alguna quan passejo.

Cullo flors de tota mena i quan me’n trobo alguna penso en una nena.

M’agrada molt l’olor que fan quan m’acosto i les oloro totes amb el meu nas.

···········

10 PREMIS SANT JORDI 2014

GRUP B: 3r i 4t de Primària SEGON PREMI del grup B modalitat prosa LA VERITABLE HISTÒRIA DE SANT JORDI Clàudia Valero Andreu

A

vui us explicaré la veritable historia de Sant Jordi. Tots penseu que Sant Jordi va anar a Montblanc per matar el drac que es menjava tot el que trobava:xais, ovelles, vaques, noies, princeses...

Tot això diu el meu avi, que deia el meu revesavi, que deia el meu revesavi...Que deia el meu re-rere-re-rerevesavi que vivia a Montblanc, just quan va passar aixó. ES MENTIDA. Ni Sant Jordi era un cavaller, ni el drac es menjava tot el que trobava.

La veritable història és aquesta: Un bon dia a Montblanc va arribar un drac. Era un drac molt gran, gegant de color verd, tenia tants anys que ni ell recordava quan va nèixer.

La seva pell estava arrugada, plena d’escates i el nas tapat.

Per això quan li picava treia foc pels queixals i cremava tot el que se li posava per davant. Pero el pitjor de tot era que era curt de vista, no veia gens bé. I per això anava donant-se cops contra totn elm que trobava, xocava contra els arbres, les cases, trencava els bancs per seure, les papereres i trepitjava les flors... tot el que trobava al seu pas. Com que es feia mal obria la boca per dir: Aiiiii!!!

I clar, la gent al veure aquella boca tan grossa que tenia, es pensava que se’ls volia menjar. Per això tots els habitants de Montblanc vivien morts de por i per evitar que se’ls menjés li van començar a donar ovelles.. Quan les ovelles es van acabar li van donar: porcs, gallines, vaques... Fins que es van acabar els animals.

El drac que no sabia perque ho feien estava molt content que aquella gent tan amable, li deixés el menjar a la porta de la seva casa. I va començar a pensant en quedar-se a viure a Montblanc per sempre.

Un dia de primavera el drac va decidir baixar al poble a veure si trobava un remei per al seu refredat.

Quan la gent de Montblanc el va veure arribar van començar a correr i a cridar espantats.

El drac va arribar al mercat del poble, i allà amb els carrers tan estrets i la gent corrents, va començar a xocar amb les botigues tiran-ho tot per terra.

Amb tanta mala sort, que va regiscar amb un gelat i PATATIM-PATATAM va rodolar carrer a baix fins xocar amb l’aparador d’una botiga, trencant el vidre i quedant estirat panxa amunt al mig de la tenda PLA. La botiga era del Jordi l’oculista, que va sortir espantat a veure que passava. Quan va veure el drac vel va mirar fixament, i es va adonar que aquella cosa verda no veia gens bé. Va anar a buscar unes ulleres, però totes ern massa petites per a un drac tan gros. El Jordi va continuar remenant entre els armaris, fins recordar que n’havia fet unes molt grosses pel gegant del poble.. Va pensar que aquelles li anirien bé i desprès de molt buscar perquè ja no recordava on eren, les va trobar. Quan li va posar les ulleres, el drac no s’ho podia creure. Veia tot el que tenia al davant: els arbres ja no eren taques verdoses, la gent tenia: ulls, nas i boca, les flors no eren rodones de colors que sempre les aixafava.

El drac li va donar les gràcies al Jordi i va marxar a casa molt content, sense el remei pel refredat però amb unes ulleres que li anaven molt bé.

El camí de tornada a la cova del drac estava tot ple de roses vermelles i boniques, perquè era mes d’abril.

El drac les va trobar tant maques va decidir portar-li un ram d’aquelles roses tant boniques al Jordi,

11 PREMIS SANT JORDI 2014

per donar-li les gràcies.

I així ho va fer, el dia seguent. A més com ara veia perfectament i tenia molt de temps lliure va apendre a llegir. Es passava hores envoltat de llibres.

La gent de Montblanc va estar tant contenta que el drac ja no els molestés que van decidir fer una fran festa al Jordi per celebrar-ho: van menjar, ballar i es van divertir molt. I el drac també estava convidat i va portar llibres i roses pel seu amic Jordi i per la resta de gent que vivia a Montblanc, que tant bé l’havien tractat.

I és per això que cada 23 d’abril regalem roses i llibres a la gent que estimem.

··········· PRIMER PREMI del grup B modalitat prosa El viatge a Egipte Júlia Blasco Lladó

L

’any passat vaig conèixer un grupet de 5 germans entre 12 i 18 anys. Es diuen: Olivia, Ella, Lily, Noah i Natalie. Van a la I.I.D.L.M., o Institut Internacional Dels Lleons Marins. A les vacances d’estiu sempre van a un altre país. L’any passat van anar a Egipte, i com no, s’ho van passar pipa. Partien el 28 de Juny i van preparar les maletes, una per germà, i els van donar una targeta especial de “FAMILIA NOMBROSA”.

Per anar a l’aeroport de Barcelona, des d’on sortien cap a El Caire els van acompanyar els seus pares i els seus avis. Abans de passar el control de seguretat es van acomiadar d’ells. Resultava que en Noah s’havia ficat una ampolla plena de Coca Cola a la motxilla i la va haver de deixar al control. L’Olivia portava un pot, però no era de cap beguda, sinó de xarop. Després de passar el control de seguretat van haver d’esperar només 10 minuts per entrar a l’avió.

Dins l’avió s’estava molt bé no feia ni fred ni calor. Hi havia revistes, mantes, una tauleta i una pantalla per a que cada viatger, escoltés, jugués o veiés allò que li vingués més de gust. Un cop ja col·locats cadascú en el seu seien es van preparar per a un viatge d’ aproximadament 4 hores. En Noah ja feia molts anys que anava en avió, però cada cop que l’aparell s’havia d’enlairar li feia il·lusió mirar per la finestreta i veure com agafava velocitat i tot quedava enrere i cap avall. El viatge va anar com esperaven, i quasi sense adonar-se el capità avisava pels altaveus que ja eren a punt d’aterrar. Tothom es va asseure al seu lloc i es van preparar per a l’aterratge. Ben aviat veurien a l’oncle Mark.

L’oncle era el germà de la mare i treballava de guia turístic a les piràmides. Ja feia tres anys que estava a El Caire, els pares ja l’havien vingut a veure un parell de cops, i aquest estiu, que l’Olivia ja era prou gran per ocupar-se dels seus germans, la mare els havia deixat anar a passar uns dies amb l’oncle.

Un cop a terra es van trobar amb l’oncle Mark i tots junts van anar a recollir les maletes. No van trigar a sortir però en agafar-les es van donar compte que la maleta que pensaven que era de l’Ella, era exactament igual, però no era la seva. De seguida van mirar al seu voltant i van veure una senyora que marxava amb una maleta com la que a ells els faltava. Van córrer tots per l’aeroport fins agafar-la i fer-li veure que s’havia equivocat de maleta. La senyora els va donar les gràcies perquè no s’havia adonat de res.

Un cop ja estaven tots dins la furgoneta de l’oncle, ell els va dir que aquests dies intentaria estar el màxim de temps amb ells, però que aquella tarda tenia una visita a les piràmides i que no l’havia pogut cancel·lar.

Els va preguntar si preferien quedar-se a casa descansant o volien anar amb ell a la visita. Els nois que

12 PREMIS SANT JORDI 2014

tenien moltes ganes de córrer aventures van contestar sense pensar-s’ho, anirien amb ell a les piràmides!

Després de passar per casa , deixar les maletes i dinar una mica, ja tornaven a ser a la furgoneta camí del desert per a la visita de l’oncle. El grup pel que havia de fer de guia, era una banda de músics que estaven de gira per Egipte i aprofitaven un dia de descans per anar a visitar les piràmides. En arribar al punt de trobada es van presentar tots i en Mark els va demanar si no els importaria que els seus nebots els acompanyessin en la visita. A la gent del grup no els va importar i van començar la visita tots plegats. Després de veure les piràmides per fora, i l’Esfinx, van anar a visitar l’interior d’una d’elles. Quan portaven poca estona de la visita en Noah es va asseure en un banc que hi havia a l’entrada. Estava tant cansat que no va trigar gens a quedar-se adormit. Ningú no es va adonar fins que al sortir pel mateix passadís el van veure allà assegut i dormint. L’oncle Mark el va agafar a coll i el va ficar dins la furgoneta sense despertar-lo. Es va acomiadar del grup que ja havia acabat la visita, va carregar tots els nebots a la furgoneta i van tornar de camí cap a casa. Tot i els sotracs del desert i el soroll del trànsit un cop van entrar a la ciutat, en Noah va seguir dormint durant tot el trajecte fins arribar a casa.

En Noah va seguir dormint mentre el pujaven al seu llit. Mentre dormia, somiava que era un explorador, com Indiana Jones, i que just en entrar a la piràmide trepitjava una rajola i s’obria un passadís que mai ningú no havia vist abans. Amb la llanterna que portava al clauer va fer llum i va anar endins fins que va arribar en una sala on va trobar una mòmia amb una màscara d’or i pedres precioses, i tot de cofres al voltant plens de joies. En aquell moment va pensar que seria un explorador famós i que fins i tot es farien pel·lícules sobre el seu descobriment. Va seguir somiant tota la nit fins que es va despertar l’endemà al matí.

Va pensar que per ser el primer dia de les seves vacances a Egipte, no havia estat gens malament l’aventura que havia somiat durant tota la nit anterior. Però a partir d’ara intentaria que les seves aventures fossin reals i que fossin compartides amb les seves germanes i l’oncle Mark. Potser estaria bé fer un diari de viatge i així poder explicar als pares, a la tornada, totes les aventures que havien passat junts.

Quedaven molts dies de vacances i moltes coses excepcionals per visitar i per viure.

··········· SEGON PREMI del grup B modalitat poesia LA PLATJA DE LLEVANT Oriol Arcos Martín

L

a platja de Llevant Jo visc al davant d’una platja molt gran.

Al costat hi ha un far i una mica més lluny el Bellamar.

La sorra de Premià és de color groc, m’agradaria saber com és la del Marroc!

Mentre el meu avi pesca sardines jo busco petxines.

13 PREMIS SANT JORDI 2014

Un cop les he pescat al xiringuito ens les hem menjat.

GRUP C: 5è i 6è de Primària SEGON PREMI del grup C modalitat prosa UNA AVENTURA INESPERADA Lluc Périz Molins

A la platja de Llevant l’aigua és blava i està fresqueta per això ve molt de gust banyar-se amb la caloreta.

Si un bon dia vens a jugar, jo et convido a la platja de Premià.

H

···········

PRIMER PREMI del grup B modalitat poesia EL MONSTRE DEL LLAC NESS Gabriel Quero Torres

D

iuen que existeix El monstre del llac Ness Però potser nomes és La imaginació que nosaltres hi posem.

Tantes històries d’un monstre al llac I serà de veritat o inventat?

Cadascú se l’ imagina d’un color Vermell, verd o serà marró?

Jo hi vaig estar i no el vaig veure Estaria amagat o no el vaig reconèixer Diuen que és gran com un edifici Però si és així per què veure’l és tan difícil?

Tothom vol una foto seva Fins hi tot de vegades la inventen Vaig veure un reportatge al diari D’un noi que va viure un calvari.

Explica que estava al llac pescant I que el monstre el va atacar Diu que se’l volia menjar Però aquest monstre no era vegetarià?

Al final mentida va resultar Un peix molt gran de la barca el va tirar Quan ell intentava pescar L’ oportunitat va aprofitar per inventar.

··········· 14 PREMIS SANT JORDI 2014

i havia una vegada un ratpenat petit que es deia Max. Vivia dins d’una cova d`un bosc amb els seus pares, els seus germans, cosins, tiets i una gran quantitat de parents propers i llunyans. Era prou feliç en el seu petit món però estava una mica avorrit de la vida tranquil·la de ratpenat que portava.

Tenia ganes de conèixer altres animals i volia viure fantàstiques aventures. Una nit, quan els seus pares ja havien sortit a caçar alguna cosa per menjar va decidir que era el moment de fer una bogeria. Se`n va anar a córrer món.

Va anar volant i gaudint de la seva recent llibertat. Va veure un munt d’animals nous per a ell. Es va trobar un conill pel camí. Era un animal graciós i divertit que saltava sense parar i en Max es va aturar a parlar amb ell. El conill es deia Tro i tenia dos germans de la seva mateixa edat que sempre li feien bromes i no eren gaire llestos. En Max li va explicar que havia marxat de casa seva i que volia fer grans coses com ara menjar mosquits d’Egipte! El conill ho va trobar molt emocionant i li va demanar si el podia acompanyar. Els germans d’en Tro que eren amagats rere d’uns matolls ho van sentir tot i van sortir disparats cap a ells dient que també s’afegien a l’aventura. Tot li va semblar perfecte a en Max! Què millor que tenir companyia amb qui compartir aquesta nova vida.

-Per cert sóc en Max. –va dir ell.

- Jo, sóc en Fred i ell és en Jack. Ens ho passarem d’allò més bé. Ja ho veuràs Max. –va respondre un dels germans.

Van anant fent camí tot xerrant fins que van topar amb un mussol no massa més gran que ells que jugava tot sol entre els arbres. En veure’ls el mussol es va amagar i ells van sospitar que potser se’ls voldria menjar però no era això, el mussol era molt vergonyós. En Max va volar fins on era el mussol i va veure clarament què era el que li passava a aquella bestiola, necessitava una aventura! En Max va pensar que seria divertit i així li ho va fer veure a en Bill, que així és com es deia el mussol.

En Max va preguntar als altres què els semblava la idea.

- Voleu viure tots plegats una gran aventura? –va preguntar en Max Tots quatre van dir que sí!

Era un viatge difícil. Com el farien? Caminant o volant?

Ja clarejava i van buscar un lloc per dormir. Ja sabeu que els ratpenats i els mussols dormen de dia. Als conills ja els anava bé, tenien son.

Al vespre van continuar la gran aventura, uns caminant i els altres volant. No massa lluny hi havia una bruixa que corria per allà buscant plantes i animals per als seus encanteris. Li feia falta un ratpenat per completar l’encanteri que estava preparant a l’olla i en veure Max li va parar una trampa. Quan el pobre ratpenat estava bevent aigua d’un riu, ella va aprofitar per capturar-lo. El va posar en una gàbia mig estabornit. En Max no sabia on era i estava una mica espantat. Els seus amics, en veure que no apareixia, el van estar buscant pel bosc.

- Max, Max, Max! –cridaven tots.

- Max, Max, Max! On ets? –van dir més fort.

- Ha desaparegut, no es veu per enlloc. –va dir en Tro.

15 PREMIS SANT JORDI 2014

- Com és possible? –va respondre en Jack.

- Aniré a donar un cop d’ull. –va dir en Bill El mussol va estar una bona estona volant pels voltants i va veure una casa per la que la xemeneia treia fum verd. Tot i la por que tenia s’hi va apropar i va preguntar a una guineu que corria per allà.

-Perdó senyora guineu, sap de qui és aquesta casa?

-Sí! D’una bruixa molt dolenta que no té res més a fer que caçar animals pels seus encanteris. Li agraden molt els animals nocturns. Vés amb molt de compte! –va avisar la guineu.

- No hauràs vist un ratpenat per aquí? –va preguntar el mussol.

- Doncs la bruixa en duia un dins una gàbia. Podria ser ell. –va respondre la Guineu.

El mussol va mirar per la finestra i va veure en Max lligat damunt la taula a punt per acabar dins l’olla.

Va sortir corrent a avisar als conills i va preguntar: -Què podem fer? És una bruixa molt perillosa!

-No hem de tenir por de res, si estem junts ens en sortirem. - Va dir en Tro. Tots quatre van anar a casa de la bruixa. En Jack i en Fred van picar a la porta. La bruixa en veure’ls va voler agafar-los. Els conills van començar a córrer i la bruixa els va perseguir. En aquell precís moment en Bill i en Tro van entrar dins la casa per rescatar en Max. El van deslligar i van fer el mateix amb altres bestioles que també estaven lligades i tancades en gàbies. En aquell moment va aparèixer la bruixa amb els altres dos conills a les mans.

- Em serviran per acabar l’encanteri. –va dir la bruixa.

En Max li va mossegar les mans i els conills van unir-se a l’atac. La resta d’animals que havien estat capturats per la bruixa també es van unir a l’atac. Així va ser com la bruixa va caure dins l’olla del seu encanteri i com qui no vol la cosa es va convertir en una tortuga.

- On sóc? Qui sou vosaltres ? I, qui sóc jo?- va dir la bruixa.

- Visca! Ho hem aconseguit. Ens hem lliurat de la bruixa. - va dir en Jack.

- I ara què fem? - Va preguntar en Tro. En Max va dir que ja n’havia tingut prou d’aventures. Tots van estar d’acord en que havia estat divertit i que potser era millor tornar a casa on les coses eren una mica més fàcils.

··········· PRIMER PREMI del grup C modalitat prosa ELS TRES DESITJOS Alba Muñoz Montañola

H

i havia una vegada un nen que es deia Andreu. L’Andreu, encara que fos amable, llest i organitzat, odiava anar a l’escola. Si fos per ell es passaria tot el dia jugant.

Un dia, quan va tornar de l’escola, el pare va cridar: -Fill, fes-me un favor molt gran i treu la pols dels objectes decoratius de la mare!

Un cosa que tampoc no li agradava gaire era ajudar amb la feina de casa. Desprès d’ajudar a casa feia els deures i, com que no tenia temps de berenar, estava sempre afamat; però a casa sempre hi havia per sopar peix o verdures (els menjars que menys li agradaven).

16 PREMIS SANT JORDI 2014

Aquell dia, traient la pols als objectes de la mare, va veure una llàntia que el va fer quedar bocabadat. I més es va sorprendre quan, de la llàntia, en va sortir un geni. Però aquell geni era diferent: primer de tot era una noia, i segon semblava una persona normal, anava vestida normal i parlava com tothom.

-Encantada- va dir el geni-, sóc la Hakima, Anem al gra, tinc hora per la perruqueria, sortir d’una llàntia no és que deixi el cabell gaire bé. Et concedeixo tres desitjos.

-No estic somiant, oi? AI!!! No, no ho estic. D’acord, el primer el tinc claríssim: vull que demà al matí la meva vida sigui com jo vull: sense escola, sense pares, sense...

La Hakima el va tallar: -Sí, sí, ja t’entenc. Mmmmm. Ja està, crida’m quan em necessitis.

Al matí següent es va llevar amb molt de fred. I li va costar obrir els ulls: es va tocar la part de dalt de les parpelles i les tenia plenes de picades de mosquit. Quan per fi els va obrir el màxim que va poder es va veure en un lloc en el qual no havia estat mai. Era desèrtic, però va veure un nen descalç i amb una roba estripada i bruta.

-Eh, nen, eoo! – va cridar l’Andreu al nen. El nen es va girar- Puc venir amb tu?- el nen va afirmar amb el cap.

-Hola, em dic Andreu, i tu?

-No ho sé, no tinc nom.

-I on anaves? A casa teva?

-No, no tinc casa, vaig al taller, tinc pressa, si no em renyaran.

-Qui? -El mestre.

-Ah, així que la teva escola va a visitar el taller.

-No, no vaig a l’escola, vaig a treballar, però he sentit a parlar de l’escola. Sempre m’han dit que és el paradís.

-L’escola, el paradís? Més ben dit, l’infern!

-Tu vas a l’escola? Quina sort, és el lloc del coneixement i l’ensenyament...

-Exactament, per això és l’infern.

Caminant, caminant, van arribar a un taller ple de nens amb cara d’afamats i secs com el desert on estaven.

-Mestre, perdó per arribar tard- va dir el “sense nom”.

-Per arribar tard treballaràs cinc hores més.- va dir el mestre- Qui és el teu amic? Està sol?

-És l’Andreu, i sí, està sol.

-Doncs que vingui a cosir pilotes, és molt divertit, ja ho veuràs.

L’Andreu, veient que no tenia cap altra opció, va acceptar.

Cosir pilotes era molt dur. Va veure que els nens treballaven massa i que no sabien res a causa de no anar a l’escola.

A l’hora de sopar (no dinaven) només els van donar un tros molt petit de pa florit.

A la nit tenien cinc hores per dormir i s’havien d’espavilar sols. L’Andreu va cridar la Hakima.

-Vull tornar a casa!! – va dir l’Andreu plorant.

Dit i fet.

-Vull tornar a l’escola, amb els pares, menjar peix, i vull que tot el món faci una vida com jo!

··········· 17 PREMIS SANT JORDI 2014

SEGON PREMI del grup C modalitat poesia LES VACANCES D’ESTIU Ester Izquierdo Agudo

GRUP D: 1r i 2n d’ESO SEGON PREMI del grup D modalitat Prosa UN CREUER PER LES BERMUDES Arnau Torres

L

es classes ja han acabat, ens podrem banyar al mar i al riu.

Per fi ja han arribat, les vacances d’estiu.

T

Pels carrers observem algun ocell al seu niu I així alegres riem a les vacances d’estiu.

Alguns de nosaltres diem: -Mireu el sol com somriu!

Així contents conversem a les vacances d’estiu A l’escola ja hem tornat, on hi ha algun dia festiu.

Oh, no! Ja han acabat les vacances d’estiu!

··········· PRIMER PREMI del grup C modalitat poesia ELS AMICS Gerrit Horst

É

s el meu aniversari i em fa molt feliç.

Pensar que ja tinc 11 mentre bufo el pastís.

He dinat amb la família que hem diu com has crescut.

Que si ja sóc quasi un home, que si aviat seré pelut.

Jo només penso cada dia, en anar a jugar a la bimba Amb tots els amics que em coneixen des que fèiem la pipa.

Quina sort tenir tan bons amics!

Que si tingués fred em donarien els seus abrics.

De tot cor us dedico, amics aquestes paraules.

Perquè aconseguim estimar-nos dins i fora les aules.

I que no siguin onze anys més, sinó una infinitat.

El temps que duri la nostra amistat, plena de sinceritat.

··········· 18 PREMIS SANT JORDI 2014

ot va començar el dia del meu sant quan em van llevar tot felicitant-me. Vaig anar a esmorzar i vaig trobar-me una xocolata calenta a la taula, i una carta. La meva sorpresa va ser quan, en llegir-la, vaig entendre que em parlava d’un viatge, un creuer al voltant de les Illes Bermudes. Era el regal perfecte, el que sempre havia somiat! Havia llegit tantes coses sobre aquell lloc que em despertava moltíssima curiositat saber com era.

Acabada l’escola i després de setmanes de preparatius havia arribat el dia desitjat. Maletes preparades, bitllets d’avió confirmats, passaport en vigor i tràmits d’entrada al país correctes.

A les sis del matí ja érem a l’aeroport. El vol cap a Miami sortia a primera hora, escala obligada per a nosaltres com a punt de partida per agafar el nostre creuer.

Era el primer cop que viatjava en avió. De fet, un dels meus somnis sempre havia estat poder fer-ho.

Ens esperaven dotze hores de vol. D’aquestes, ve, les vaig passar badant per la finestra, la resta, entre àpat i àpat, es van passar en un tres i no res.

En aterrar ens esperava una llarga cua per passar el control. M’havien comentat que els americans eren molt estrictes en aquest moment. Quan ens va tocar a nosaltres estava molt espantat. Un policia afro-americà es va dirigir a mi i em va demanar el passaport per a comprovar les dades al seu ordinador. Només les persones registrades des del seu país d’origen tenen dret a entrar a USA. Després em va prendre les empremtes dactilars i, de forma curiosa, va gravar digitalment els meus ulls. Passat el protocol, ens va deixar entrar al país.

La guia de la companyia de viatges ens esperava per portar-nos al lloc on havíem d’iniciar la ruta del nostre creuer. Estava tan cansat que no recordo el trajecte. Vaig quedar endormiscat per l’escalforeta de l’autocar fins que el so d’un vaixell, que marxava del port, em va sobresaltar.

Per fi pujàvem. La tripulació ens esperava amb un gran somriure vestida amb l’uniforme mariner. A pocs passos, al pis superior, trobarem la nostra cambra. Dues hores després tots els passatgers havíem embarcat i van recollir l’àncora.

L’endemà al matí, ja érem a les Bahames, el nostre primer destí. Havent esmorzat desembarcarem a Nassau, la capital. Vàrem rondar pels seus carrers per trobar típiques compres. El regal més fàcil, però, va ser el de l’avi. Abans de marxar em va demanar que cada cop que trepitgés una platja nova omplís amb sorra un dels potets de cristall que ell mateix m’havia donat. Per recordar d’on eren vaig afegir-li una etiqueta amb el nom. Estava segur que li encantaria. D’aquesta manera les podria guardar a la seva col·lecció de sorres del món sense dificultat.

Rumb a les Illes Bermudes cada instant era més intens, el neguit creixia . L’olor de sal impregnava tots els racons del vaixell i començava a perdre la paciència, tot i que, cada dia, el vaixell, ens oferia divertides activitats per passar les hores.

Sense adonar-me’n, al cap de pocs dies, arribàrem a port. Algunes de les llegendes que ens havien explicat no es van complir. Cap remolí ens va xuclar. Cap ésser estrany va aparèixer. Cap avió que ens va sobrevolar va caure misteriosament per les forces magnètiques però, en canvi, sí que les postes de sol, d’un rogenc intens, semblaven les portes de l’infern i els negres núvols de tempesta que acompanyaven

19 PREMIS SANT JORDI 2014

les altes onades provocades pel fort vent feien cruixir el casc fent-nos dubtar de la seva resistència. En alguns moments, fins i tot, em va caure alguna llàgrima. Quan per fi trepitjàrem terra ferma tots vam pensar que estàvem salvats.

L’hotel, un resort de luxe, ens va oferir la pau que necessitàvem per refer-nos i relaxar-nos. Vam començar a gaudir del sol que tant ens havia anunciat l’agència de viatges. Les capbussades a la piscina, el ritme de la música i els còctels tropicals eren una delícia pels sentits. Els dies de l’estada van transcórrer ràpidament. Sense adonar-nos érem de nou embarcats al vaixell de tornada cap a casa.

Aquest cop el trajecte va ser molt més tranquil. Cels serens i mars en calma ens acompanyaren. Tot anava bé, quan, de sobte, mentre estava corrent per la coberta perseguint uns dofins amb la mirada, el vaixell reduí la seva marxa. Vaig observar que ells avançaven molt més ràpid, fins el punt de desaparèixer de la meva vista.

No em va costar gaire entendre que el vaixell s’havia aturat. El vent havia deixat de fer voleiar els nostres cabells i, al mateix temps, vaig trobar més d’un mariner atabalat i xiuxiuejant en veu baixa. En pocs minuts la gentada va abocar-se a mirar pels balcons esperant algun aclariment. Alguns no tardaren en relacionar el fet amb alguna de les llegendes i començaren a preocupar a tothom. Parats, en mig del no res, i envoltats d’aquests comentaris, el temps semblava etern. El pànic començava a apoderar-se dels rostres dels adults. Alguns pares varen agafar els seus nens d’una revolada i marxaren cap dins. Jo em vaig reunir amb els meus per saber què havia de fer.

Davant tot aquest aldarull, per fi, la veu del capità va sonar per la megafonia. Demanava paciència ja que calia resoldre un problema tècnic. Les seves paraules van ser interpretades com un intent per suavitzar la situació, per això, pocs van seguir les seves indicacions de seguir gaudint de les activitats del vaixell. Els dubtes creixien cada cop més, començava a fer-se fosc i la por anava calant. Algunes persones començaren a tenir atac d’angoixa i desmais. La situació començava a ser desesperada ja no sabíem què fer. Mil històries van recórrer la meva ment. Entre elles, els motius que tenia per trepitjar aquestes illes. No parava d’abraçar-me als pares. La mare em feia petons. Tenia tanta poooor!

El so d’una explosió va trencar el silenci. Una sotragada va fer caure al terra a més d’un. A l’instant, crits ! Vaig córrer a coberta. La gent somreia. No entenia res! Vaig baixar pels escales al pis de sota. La gent somreia. Em vaig començar a espantar. Seria que estava vivint un nou misteri del Triangle de les Bermudes... ? Per què somreien...? Era una maledicció...? Tanta por els havia fet perdre l’enteniment? O estaven més sonats que una maraca? Això sí que feia esgarrifar, ja n’estava fart de tant misteri !

Vaig decidir anar a veure el capità pensant què ell sabria que passava. No em va costar gaire trobarlo. Era al pont de comandament assegut tranquil·lament prenen un “relaxing cup of café con leche in the Puente Mayor”. Això era inaguantable... S’havien trastocat tots?

En aquell mateix instant una parella va passar pel meu costat. Comentaven que l’explosió havia estat el ressò de la màquina, que havien tornat a posar-se en funcionament, un cop reparada. Quin descans!

En aixecar la mirada vaig veure a l’horitzó la silueta difuminada del relleu de la costa. L’alegria va envair el meu cor. Aquest cop sí que estàvem salvats o això pensàvem.....

···········

PRIMER PREMI del grup D modalitat Prosa UN AMOR PROHIBIT Mouna Suaaidi Belhauoli Ignasi: o sóc ningú, mai he destacat en res. Només sóc un nen perdut en una classe de50 alumnes, res més. Ben pensat, què més hauria de ser? No tinc cap do. No sé cantar. Ballo com un ànec amb ressaca. Tinc pànic escènic. Què puc fer a la vida? No puc destacar artísticament perquè no domino cap art, i tampoc és que dibuixi gaire bé. Les ciències tampoc és que se’m donin gaire bé, no faig res més que treure suficients i bés. Les llengües se’m donen pitjor encara, per molt que tregui bones notes no entenc res de gramàtica, i menys de lèxic. En fi. A l’escola no sóc dels més populars. Mai m’he portat bé amb aquell grupet, sincerament són uns falsos. Tampoc sóc un “friki”. Tinc amics, però no és que es digui que són molts. En fi. Ja em podria morir que no se n’adonaria ni déu.

Però estic a l’adolescència i, com me mare diu, és quan tinc les hormones revolucionades. I com no. Em vaig enamorar. Per què? Sóc tontet. No podia deixar de pensar en ella, els seus ulls blaus, els seus cabells ros lluent. Però que estic dient! Haig de deixar de pensar en ella. No tinc cap possibilitat, sóc un mitja merda. Però bé, és igual. Haig de suportar estar enamorat d’algú que mai tindré. Però per què ella? Què m’ha agradat d’ella! Els seus preciosos ulls blaus? Més de deu noies a la meva classe els tenen blaus. Els seus cabells rossos? No és que m’apassioni gaire el groc. Ha de tenir alguna cosa aquesta noia... Però, el què? Tss maleïdes hormones. Bé, doncs ja em veieu a mi enamorat d’algú que mai tindré. És igual, potser si deixo de pensar en ella, l’oblido.

A veure, porto una setmana de prova, però cada vegada que crec que l’he oblidat em sona el mòbil.

Missatge de Míriam (la noia es diu Míriam, m’he oblidat de dir-ho). Per què? Maleït WhatsApp. Mai aconseguiré oblidar-la.

Un dia, en un missatge, em va posar: “Buff, no sé com dir-t’ho, però t’estimo molt.” Però després em va dir que ho havia escrit la seva cosina, molt bé! SUPER BÉ! Tant de bo hagués estat ella de veritat. Doncs la història acabarà així. Em dic Ignasi Garcia ii estic penjat d’algú que mai tindré.

Míriam: No deixo de pensar en ell, cada dia, cada nit, cada segon de la meva vida li dedico a ell. Ell amb la seva colla, jo amb la meva. No tinc el valor de dir-li res, un dia ho vaig provar, però em va fer por i la història va acabar així: Jo- Buff, no sé com dir-t’ho, però t’estimo molt.

Ignasi- De veritat?

Jo- Ai, ho sento Ignasi, era la meva cosina.

Ignasi- Ahh, no passa res.

No sé què sent ell. Buff, però que dic, és impossible que m’estimi. Sóc igual que quasi totes les noies de la classe, que li hauria d’agradar de mi? Bé, és igual, aquests dies no deixo de pensar en ell, els seus ullets petits però perfectes. La seva cresta de color castany. Aixx, és perfecte. Però jo? Jo no destaco en res.

Tothom em diu que canto i ballo molt bé però per mi que desafino. Les meves notes són bones, però no gaire, quasi tot són bés i notables. En fi. Ja em podria morir que no se n’adonaria ni ma mare. En fi. Mai l’aconseguiré, però, somiar és gratis, oi? Bf. Em dic Míriam Ruiz i estic penjada d’un noi perfecte que mai aconseguiré.

N

··········· 20 PREMIS SANT JORDI 2014

21 PREMIS SANT JORDI 2014

SEGON PREMI del grup D modalitat Poesia T’ESTIMO, VA DIR LA VIDA Alba Casas Castiñeiro

Vine a la pastisseria vine quan et vagi bé quan arribis ja estarà preparat el cafè amb llet la taula estarà parada i el pastís al forn calent per començar bé el dia i què estiguis ben content.

Atipa bé el teu estómac abans d’anar a treballar recarrega energia i torna aviat.

D

e vegades cal oblidar el que sents per recordar el que mereixes.

Deixar passar la gent que no t’interessa.

Ser conscient del que t’envolta per no donar mil i una voltes.

Enfrontar el teus perills sense cap mena de risc.

Amb el temps la vida et demostra qui val la pena i que no la val.

Em recorda el teu preciós rostre a aquell que mai no podré oblidar.

Vaig caure a la teva enganyifa En el teu amor droga addicte.

Vas ser com un Califa però dolç i tendre amb mi.

L’amor d’adolescència mai no té fi.

Saps una cosa? T’estimo I mai no em cansaré de dir-t’ho.

Però...

De vegades cal oblidar el que sents I recordar el que mereixes.

Deixar passar la gent Que no t’interessa.

···········

··········· PRIMER PREMI del grup D modalitat Poesia ELS PASTISSOS Víctor Olea Flores

F

ico al forn uns quants pastissos de maduixa i de torró, jo en voldria un de formatge jo en voldria un de meló tenir una pastisseria per menjar-ne més i més si el demanes de llimona te`l faré en un moment.

22 PREMIS SANT JORDI 2014

23 PREMIS SANT JORDI 2014

ecordo el primer cop que la vaig veure com si fos en aquest mateix instant. Recordo aquell núvol de sucre rosat, gairebé més gran que ella, tapant-li tota la cara; les dues cuetes saltant pels cantons, amunt i avall, a cada pas que feia; i com la seva mare es tornava boja per intentar controlar-la, quan tothom sap que és impossible controlar una nena de cinc anys en una fira d’atraccions. Però, sobretot, recordo com es va ficar a saltar d’alegria i la rialla que va fer quan va veure els cavallets.

Quan em va veure a mi.

Després de donar el cotó de sucre al seu pare (que se’l va quedar mirant, despistat, sense saber què fer-ne) va córrer directa cap a mi. Es va aturar davant dels meus ulls i, amb un somriure d’orella a orella, em va dir: -Hola, em dic Adriana. Vols que siguem amics?

No m’esperava la pregunta i em vaig quedar mut, però a ella no va semblar importar-li. Va fer un salt per intentar muntar-me, tot i que jo era un cavall adult, quasi tres cops més alt que ella. La seva mare va acostar-se corrents, molt estressada, i va començar a renyar-la per tots els mals que es podria haver fet, mentre l’ajudava a pujar a sobre meu. Llavors, l’Adriana em va abraçar per primer cop. Notava les seves manetes aferrant-me el coll amb força. Estaven enganxifoses de cotó de sucre, però a mi no m’importava.

-Té, agafa-li les regnes –li va dir la seva mare.

I ara era ella qui em guiava, la meva Adriana. Quan la seva mare se’n va anar a pagar el bitllet, em va xiuxiuejar a cau d’orella: -Com et dius? No vull tenir un amic sense nom.

Jo no sabia com em deia. Recordo l’home que em va pintar i crear. Roberto, es deia. Tinc a la ment el tacte aspre de les seves mans acariciant la pintura seca i brillant, tot resseguint les meves corbes. Les delicades pinzellades del Roberto per polir cadascuna de les imperfeccions que només ell sabia trobar.

Recordo tot allò, però no recordava que el Roberto m’hagués ficat cap nom.

-No tens nom? –va insistir l’Adriana-. I què els hi diré a les meves amigues de l’escola quan em preguntin com es diu el meu cavall?

Posame’l tu, i el nom que em posis, segur que m’encantarà.

-Te’n ficaré jo un. Et diràs... Cotó de sucre.

De cop, i sense deixar-me gaudir del meu nom, la música va tornar a sonar i l’atracció es va posar en marxa. Tot i que jo sabia perfectament que donàvem voltes sense moure’ns de lloc, aquell primer cop que l’Adriana em va muntar, una part de mi es va sentir lliure per primera vegada. Anàvem per un prat verd, ple de flors, rient i galopant com dos bojos feliços mentre la llum del sol feia brillar els nostres ulls.

L’aventura es va acabar. La seva mare va agafar-la en braços i se la va endur. Jo em vaig quedar buit per dins veient com s’allunyava. Era possible que no hagués sentit el mateix que jo? “Ja mai més se’n recordarà de mi...”, vaig pensar. Però llavors va girar-se per mirar-me i, amb el seu preciós somriure, va cridar: -Adéu, Cotó de sucre! Cuida bé del nostre prat!

I això vaig fer.

Els dies anaven passant i l’Adriana, cada cop que ens trobàvem, sempre em deia el mateix.

-Preparat per a l’aventura, Cotó de Sucre?

Preparat, Adriana.

I la música tornava a sonar.

Vam travessar deserts, boscos on només se sentia el soroll del meu galop, vam anar a la neu i, mentre contemplàvem bocabadats l’aurora boreal, ella m’acariciava la crinera.

Vam viure tantes coses, tantes, que vaig oblidar que les fires no duren per sempre. L’Adriana venia plorosa cap a mi el dia que hi vaig caure.

Què et passa, petita?

-Ma mare diu que avui és l’últim dia de la fira. No et veuré fins l’estiu que ve, Cotó de Sucre! –Va fer un esforç per somriure-. Però, saps què? Jo seré aquí, esperant-te, el dia que tornis. I viurem moltes més aventures. Em promets que tornaràs?

T’ho prometo.

Aquest cop va ser el seu pare, el senyor amb cara de despistat, qui la va pujar a sobre meu. L’Adriana, a cau d’orella, em va dir: - Avui em quedo tota la tarda amb tu. No vull anar enlloc més de la fira.

Mai no oblidaré el moment que el seu pare intentava separar-la de mi, i ella no volia. Les llàgrimes que li queien per les galtes mentre s’allunyava fins al pròxim estiu.

Els anys anaven passant. El temps entre estiu i estiu se’m feia etern, comptant els dies que faltaven per veure-la; i, quan per fi aquest moment arribava i ens retrobàvem, tornava a convertir-me en un cavall de veritat. Vam viure moltes aventures més, però va passar el que era inevitable: a poc a poc, l’Adriana va anar canviant. Ja no venia rient i cridant cap a mi. Quan pujava a sobre meu (ara ja sola, tot i que amb dificultats) ja no em xiuxiuejava coses tan boniques com abans ni m’abraçava. Simplement, s’enfilava i era allà, fent-me companyia.

I va arribar el dia que va complir dotze anys. La seva mare li va dir alguna cosa mentre m’assenyalava, i l’Adriana em va mirar un segon, va dir que no amb el cap i va allunyar-se cap a una altra atracció. Una atracció de grans.

L’Adriana havia deixat de ser una nena, i el nostre món i jo havíem passat a formar part del passat.

Jo era de fusta, i els cavalls de fusta no sabem plorar, però la tristesa s’acumulava dins meu dia rere dia. Els nens i nenes ja no volien muntar amb mi, perquè quan ho feien, sortien plorosos, amb imatges depriments al cap. Sense voler, els transmetia la meva tristesa, la meva solitud, la manera tan fosca amb què ara veia la vida.

El meu estat d’ànim es reflectia també en el meu aspecte: cada dia que passava, la pintura que em cobria s’anava tornant més apagada i plena d’esquerdes. Van intentar tornar-me a pintar molts cops, però era del tot inútil: la pintura queia a trossets, com el meu cor, quan s’assecava.

Al cap d’un temps, el gerent de l’atracció va ordenar que em desmuntessin. Em van portar a una botiga d’antiguitats, i ni tan sols van provar de regatejar quan el propietari, un vell avar, els va oferir una misèria per mi. Aquell miserable em va portar directament al racó més fosc del fons de la botiga, i allí em va deixar. No és que m’importés gaire. Jo volia deixar d’existir, i aquell era el lloc perfecte.

Vaig perdre el compte dels anys que passaven, vaig perdre fins a la darrera resta de pintura que m’havia fet bonic de jove, i vaig seguir deteriorant-me. Però no passava ni un sol dia sense que me’n recordés de la meva Adriana.

24 PREMIS SANT JORDI 2014

25 PREMIS SANT JORDI 2014

GRUP E : 3r o 4t d’ESO SEGON PREMI del grup E modalitat Prosa PROMESES Alba Bras Saigner

R

Un dia, quan ja no quedava més que un petit rastre del que jo havia sigut, vaig sentir que la porta de la botiga s’obria i vaig sentir un soroll de passes acostant-se. Era una dona molt bonica, d’uns trenta anys, acompanyada de la seva filla petita. Quan vaig veure aquella nena vaig sentir com si una espurna de vida em tornés. S’assemblava tant, a l’Adriana! Però clar, ni tan sols es va fixar en mi: va córrer en direcció contrària, cap al prestatge on hi havia les joguines antigues i els peluixos. En canvi, vaig fixarme que la seva mare estava amb els ulls com dues taronges mirant-me des del final del passadís.

Llavors la vaig reconèixer.

L’Adriana va acostar-se al vell de la botiga, va assenyalar-me i, de seguida, van arribar a un acord.

Ara tornava a ser seu, només seu. Vaig veure que la seva filla se la quedava mirant sense entendre res.

-Què fas? Jo no ho vull, això.

Vaig fer el trajecte fins a casa seva embolicat amb plàstic de bombolles i ficat (encara no sé com) a la part de darrera del seu cotxe. Un cotxe de color rosat, és clar (el seu color preferit, el color del Cotó de Sucre). Quan per fi va desembolicar-me, em vaig trobar al mig d’una sala d’estar. La seva filla va insistir: -Mama, quin fàstic! És molt lleig, aquest cavallet.

L’Adriana li va somriure.

-Potser ara t’ho sembla, perquè està brut i deixat, però tu confia en mi. Ho faràs?

La nena va fer que sí amb el cap sense gaire convicció.

L’Adriana va dedicar els dies següents a tornar-me la vida. No tinc una manera millor d’expressarho. Va treure’m la pols amb una esponja, amb molta cura, va polir-me totes les imperfeccions fregantme delicadament amb paper de vidre. Després, es va dedicar a pintar-me fins a deixar-me perfecte, com abans, com el dia que ens havíem conegut. La pintura brillava com mai. Després, va ficar-me una roda a cada pota i va lligar-me unes precioses regnes al coll. Finalment, amb un pinzell molt fi mullat de color rosa, va escriure a la sella de muntar: “Cotó de Sucre” -Anna, corre, mira! –L’Adriana m’agafava per les regnes i, només veure’m, la seva filla va venir corrents cap a mi.

-M’encanta! –I se’m va quedar mirant, amb la mateixa expressió de la seva mare aquell primer dia, fa molts anys, quan em va veure per primer cop-. Com et dius, cavallet?

L’Adriana es va posar a riure.

-Mira, ho fica aquí... –I va assenyalar-li el meu nom pintat a la sella.

-Cotó de Sucre –va dir l’Anna-. Ets preciós.

–Sí que ho és. Vull que el gaudeixis tu tant com ho vaig fer jo. El Cotó de Sucre era el meu amic quan jo tenia la teva edat -va acariciar-me la crinera amb la delicadesa que sempre ho havia fet– i jo li vaig prometre que sempre estaríem junts. I les promeses han de complir-se, Anna. Entesos?

-Sí, mama.

-Doncs vull que em prometis una cosa: a partir d’ara, vull que viatgis amb ell a qualsevol lloc del món o, fins i tot, de la teva imaginació. M’ho promets?

-Clar que sí, mama.

I mentre s’abraçaven, vaig veure que l’Adriana em somreia i em feia l’ullet.

T’ho prometo.

···········

PRIMER PREMI del grup E modalitat Prosa LA CATEDRAL D’HEURA Daniel Cantos Gálvez Carta primera Al bisbe Miquel de Ponferrada El poble al qual vós i Déu em vareu enviar és una petita població ofegada per dues muntanyes escarpades i altes. Rodejada de boscos, s’ha mantingut aïllada de la resta del món. Les cases em recorden les construccions antigues del monestir on em van ensenyar. I no se m’acut altra frase per a descriure-la com “presa pel Diable”. Hauríeu d’escoltar les horribles llegendes que hi corren! El bosc, per a aquesta pobra gent, és a la vegada font de vida i enemic. Un bosc que mira de reüll qui el travessa. Ombrívol de dia però fosc i perillós de nit. Un bosc que es rendeix a una força superior. Dintre del bosc, hi ha llocs que els camperols eviten trepitjar sota cap pretext. El més important d’ells, al qual es refereixen amb un sentiment entre por i respecte s’anomena la Catedral d’Heura. Més enllà de l’insult a la fe que comporta, allà és on crec que el mal es concentra. On la corrupció flueix cap als boscos. El perill és pa de cada dia.

Déu va apartar la mirada d’aquestes terres fa molt de temps.

Bernat Joví, mossèn de Sant Miquel de les Ànimes Carta segona Al bisbe Miquel de Ponferrada La lluita contra el Dimoni segueix. He recollit testimonis i més testimonis de tota la gent i els he posat per escrit. Les aberracions que juren haver vist són incomptables: han vist corbs convertir-se en cérvols, llops amb ulls brillants de sang, ocells grisos de la mida d’una persona devorant les restes d’animals caçats... obres del Dimoni totes elles. I també juren haver vist persones rondant pel bosc.

Homes amb l’ànima ennegrida, serfs del dimoni. Es reuneixen a la Catedral d’Heura. Aixequen de les seves tombes aquells que no han estat enterrats en terra sagrada: morts per malalties, executats...

Bruixeria i nigromància, això és el que es practica en aquest poble perdut. Temo que un dia s’abalancin sobre aquest reducte contra el poder del Diable. He beneït cada pam del poble per a mantenir lluny l’obra de Satanàs. Reso en vetlla totes les nits per a què aquest poble sobrevisqui. Espero que Déu senti la meva pregària.

Bernat Joví, mossèn de Sant Miquel de les Ànimes Carta tercera Al bisbe Miquel de Ponferrada Els casos es multipliquen cada dia. Les nits en vetlla, les pregàries, de res han servit. Cada setmana desapareixen animals. Cada mes desapareix algú. Els camperols estan desesperats. Si no morim per la mà del Dimoni, morirem de fam. No sé què fer contra aquesta situació. Com a única autoritat en què aquesta població cegament confia, em sento impotent. Déu és l’únic que podria salvar-nos i no m’escolta. Jo vaig aprendre que Déu es preocupa pels seus fidels. Que han fet malament els habitants d’aquests pobles? Són cristians com els de qualsevol altre indret del regne. Per primera vegada em sento abandonat per Déu. Si ha de ser així, em preocuparé només per mi i per la meva gent.

Bernat Joví, mossèn de Sant Miquel de les Ànimes

26 PREMIS SANT JORDI 2014

27 PREMIS SANT JORDI 2014

Carta quarta Al bisbe Miquel de Ponferrada Els he vist! Els morts que viuen! Els engendres dels nigromants! Restes del que van ser abans éssers humans. Monstres dignes de la zona més profunda de l’Infern. Encara conserven la forma com van ésser enterrats. He vist espectres, llums difuses en la nit. He vist persones que jo mateix vaig condemnar a la foguera per portar la bruixeria al poble caminar pel bosc seguint una persona recolzada en un bastó, aquell que les va arrencar de la mort, on haurien hagut de quedar-se. He vist decapitats caminar com si hi veiessin, guiats per la veu del Diable. Els he vist! I encara no sé com he sobreviscut. Quan vinguin no hi haurà ningú capaç d’aturar-los excepte Déu, en qui cada vegada crec menys. De fet, el títol de mossèn em sembla ja fins i tot ornamental. Ahir van desaparèixer dues persones. És la primera vegada que passa això. He organitzat guàrdies durant tota la nit, però no serveixen. I Déu no fa res per a protegir-nos, res. He fet tot el que podia i sabia fer. És ben provable que aviat deixi de pregar-li. Prefereixo utilitzar el temps en fer coses útils, que puguin protegir el poble. De què serveix pregar a un sord per molt que ho faci cridant o moltes vegades?

Bernat Joví, “mossèn” de Sant Miquel de les Ànimes Carta cinquena Al bisbe Miquel de Ponferrada Per fi Déu s’ha preocupat per nosaltres. Ahir, mentre reflexionava sobre què fer per assegurar la supervivència del poble, vaig observar una escena: un arbre, que creixia ben a prop de l’església, va començar a balancejar-se per una forta ràfega de vent. Res especial, doncs les muntanyes amplifiquen els vents, ja de per si prou considerables. I l’aire brutal es va aturar. I vaig veure com uns camperols s’hi apropaven i amb dues destralades va desplomar-se. Va suportar el vent, però en perdre la base va caure. Tan majestuós, tan gran. I és quan ho vaig comprendre. Acabar amb els nigromants acabarà de soca-rel amb els problemes del poble. Doncs són ells els enviats del Diable. Són els creadors de bèsties.

Són els que ordenen i els que dirigeixen. Si tallem les arrels, la base, el problema acabarà sol. En uns dies, aniré amb els que vulguin seguir-me i arribaré a la Catedral d’Heura. La fúria de Déu caurà sobre ells. Escriuré tan bon punt torni, si es que torno. Si no rebeu cap carta en un espai de dues setmanes, nomeneu un altre sacerdot que em substitueixi. Aviseu-lo d’allò que es trobarà i només escolliu una persona de la vostra absoluta confiança.

Bernat Joví, mossèn de Sant Miquel de les Ànimes Carta sisena Al bisbe Miquel de Ponferrada La meva missió ha acabat. Vaig arribar-hi. Ahir, mentre la lluna brillava plena, vaig agafar als deu miserables homes que havien decidit seguir-me, els vaig armar i vam entrar al bosc. És més terrible del que hauria pogut imaginar mai. Les ombres allargades dels meus homes reptaven pel camí, com serps negres. Sentia els cors de tot el món bategar. I era l’únic so que se sentia en el bosc. La quietud era un fet també sobrecollidor. Vam formar una compacta columna d’homes armats amb un d’avançat encarregat de guiar-nos. La llum de la Lluna hauria estat l’única llum de què hauríem disposat de no ser

28 PREMIS SANT JORDI 2014

per les torxes que sàviament havia preparat prèviament. Eren quatre i cremarien dues nits si fes falta.

Mentre el poble es va veure a la nostra esquena, el meu contingent va estar format per homes. Quan va desaparèixer, es van convertir en nens atemorits. Al cap i a la fi eren camperols supersticiosos, educats en el respecte i la por cap a tot allò que no sabien explicar: Déu, el Dimoni, les tempestes... Sentien com els arbres els miraven atentament i com ulls els escrutaven des de lluny. No puc saber quan de temps vam estar dintre del bosc. Només sé que hi vam arribar.

La Catedral d’Heura. No era un edifici. Era una clariana del bosc. L’heura queia de les copes dels arbres formant parets de verd maragda. I la llum omplia el lloc. No com al bosc. No com al poble, ni tan sols. Era llum. Llum argentada. Fils de plata. I vaig pensar com podia niar el Dimoni en un lloc tan bell.

D’on naixia la corrupció llavors?

En mig de la Catedral d’Heura hi havia un home. Es recolzava en un bastó i caminava com un ancià, deambulant per la clariana, mirant el cel. I tot i que sabia que era un nigromant, un d’aquells homes que totes les religions del món condemnen, en aquell moment no hi vaig pensar. No calia. Cap persona capaç d’apreciar el món així podia voler la destrucció o el mal. I m’hi vaig apropar.

Mentre vaig estar lluny va seguir escrutant les estrelles. Sense preocupar-se pels deu homes que el miraven atentament i el que se li apropava. No temia res. I mirant les estrelles va dirigir-se a mi: - No és bell aquest lloc?

La interpel·lació em va agafar per sorpresa. Vaig arribar a contestar: - Sí.

Va desviar la mirada cap a mi. Lluïa un somriure gran, en el seu rostre d’ancià respectable.

- Sé per a què has vingut, jove sacerdot. Com va venir el teu antecessor. Sé el que penseu de nosaltres.

Del que fem. I sé també com tractar-te. Si us plau, asseu-te, vull parlar-te. I m’escoltaràs.

I va començar a encadenar paraula rere paraula. Em va explicar sobre creences de les quals mai havia escoltat res. Va parlar del lloc de l’home en la naturalesa. És molt diferent de la fredor de l’existència en el lloc buit que és el Cel. Et permet tornar a viure una nova vida. I recordo com m’ho va explicar: - Nosaltres, els nigromants, aixequem de les cendres que vosaltres heu produït persones, animals, arbres. I no fem res que la Natura no vulgui fer. Aquesta cendra s’acabaria convertint en un petit brot, que esdevindria un arbre. I d’aquest arbre algun animal se n’alimentaria. I aquest animal, al mateix temps, donaria aliment al caçador que aconseguís atrapar-lo. I així la cendra retornaria a l’home i el mort es faria home de nou. Som peces petites al conjunt del gran món.

Aquesta idea de la Naturalesa com la nostra pàtria, xoca de ple contra totes les religions del món.

Doncs en la nostra ignorància prenem la Natura com un enemic al qual reduir, al qual dominar. I no és això. Els animals no neixen per ésser caçats ni els arbres per ésser talats. Neixen pel mateix que els homes: per a viure. I és cert que l’home necessita la seva mort per viure, és cert. Així que no seríem res sense allò tan miserable, allò que considerem escòria. La seva mort, i la possibilitat de menjar aquell dia no deixa de ser un regal. Un bri d’alè vital per a sobreviure. A l’anterior carta us vaig demanar que nomenéssiu el meu successor. I no he mort però, tot i així, nomeneu-lo. No escric des de la tranquil·litat de l’església sinó des del bosc. Avui rebré un nou bateig. Però no en la freda aigua beneïda sinó en la que neix de les muntanyes i viva, baixa pels rius i els torrents. La que dóna vida, no la que la treu.

··········· 29 PREMIS SANT JORDI 2014

SEGON PREMI del grup E modalitat Poesia 23 D’ABRIL Guille Montejo

D

esprés d’un fred hivern l’ocellet surt del seu niu, ja es fon la neu i alegre canta el riu.

S’apropa Sant Jordi, i amb ell la primavera, un cavaller armat, seva estimada anhela.

I les muntanyes tremolen, I les onades s’encrespen. És l’olor del mar, que m’omple veure un port sense vaixells van fugir ja les gavines, no és el mar ja paradís. és el poderós progrés és llençar al mar nostra culpa és robar el propi alè.

Mor el Sol al seu pinacle, fortalesa del modern, és el bressol de desgràcia, és nucli de corrupció.

La distància és dura sobretot per l’armat, però lluitarà vers mil dimonis per tenir-la al seu costat.

Estén monstre els teus tentacles cap a boscos, cap a rius, cap al Sol, cap a la Lluna, torna el cel solament closca negra closca neix del buit.

Una rosa per a ella arrencada de la sang del drac, un llibre per a ell perquè acabi més enamorat.

··········· PRIMER PREMI del grup E modalitat Poesia BLAU TURQUESA Daniel Cantos Gálvez

A

ixí com neix el riu a l’alta muntanya, neix el mar a l’horitzó llunyà que molt i molt de temps enllà, tingué les terres que ara banya.

Resignat, retorna cada dia amb tenacitat, amb insistència i amb orgull hi lluita, sense fruit amb la seva proverbial paciència, la que el fa mar i crea marees.

Fills del món, de la maragda, del destí i de la dissort, són el blau i el verd esclaus? és el món només un cau?

Només s’hi amaguen les bèsties que s’alimenten de mort. És cruel el destí del riu? És cruel el destí del mar? És legítim el domini? És veritable el poder? És el mal seva bandera? És la cendra el seu orgull?

Fan sobre mort son imperi, sobre tombes dormiran.

El riu neix sempre de roca baixa amb vida des de dalt, és veloç com el gran cérvol i com ell serà caçat.

No hi haurà gorja segura, no hi haurà lluita d’honor.

I l’observador l’admira, si el comprèn, doncs són els valors del mar, la virtut, i la raó de l’oceà, la noblesa.

30 PREMIS SANT JORDI 2014

31 PREMIS SANT JORDI 2014

SEGON PREMI del grup E modalitat FOTORELAT ALOMA Tida Kora Giménez

I cadenat ja desfila cap a destins incerts no veurà el mar el seu pare doncs als homes servirà, morirà entre les cadenes, i morirà empresonat.

Plora el riu si arriba al mar si al camí ha sobreviscut barreja les seves aigües purifica l’oceà.

I l’observador l’admira, si el comprèn, i s’alegra de la gesta, si la veu, i somriu a les onades, Si ho desitja.

I deixa volar la ment cap a l’horitzó on neix el mar.

I percep la lleu brisa que amb regust salat, Respira lentament.

Són el riu, el mar i el cel, blaus són la vall, el camp i el bosc, verds són safir i són maragda són naixement i són mort són de tots i de ningú són llibertat i puresa són l’únic i veritable orgull, nostra mare la natura.

I ella es va quedar allà, admirant aquella bellesa que la inundava, escoltant la remor de les onades i sorprenent-se per com una cosa tan senzilla, podia fer-la sentir tan viva...

··········· ···········

32 PREMIS SANT JORDI 2014

33 PREMIS SANT JORDI 2014

PRIMER PREMI del grup E modalitat FOTORELAT VENUS Victoria Ardiles Ruesjas

GRUP F: de 15 a 18 anys SEGON PREMI del grup F modalitat Prosa LA LLEGENDA DE LA FONT DEL CARGOL Clara Trullenque Ortiz

F

Les pessigolles del vent acariciant la teva pell, el suau sospir d’una onada en esclatar contra la sorra, una gavina solcant el cel... La platja.

···········

34 PREMIS SANT JORDI 2014

a molt i molt de temps, va néixer una petita localitat al Maresme anomenada Premià de Mar. A simple vista, podríem dir que era un poble perfecte: tenia platja, hi havia botigues, pisos, bars i instituts. No ens hem d’oblidar dels parcs i de les places, totes plenes de gespa i flors. Els habitants dels pobles del voltant envejaven els d’aquest, perquè no hi havia res més maco que passejar pel casc antic de Premià, especialment durant la festa major. Llavors, aquest es convertia en un barri gairebé màgic, on els avis podien explicar llegendes i històries sobre el seu passat pescador.

Ara bé, com a poble tenia un defecte molt gran: els seus habitants. I és que, els nens que naixien a Premià no es feien grans a una velocitat normal sinó que, quan només tenien 5 anys de vida, ja n’aparentaven (i tenien la maduresa) d’un adolescent de 10. D’aquesta manera, els nens assolien la majoria d’edat quan només tenien 9 anyets i, únicament arribats a aquest punt, començaven a créixer de manera adequada i ordinària.

Dit així, no sembla massa greu, però hem de tenir present que la il·lusió i innocència dels recent nascuts és efímera. Els petits del poble descobrien la verdadera identitat dels Reis Mags quan tenien 3 anyets! I, per a més inri, només podien gaudir de la meravellosa etapa que és l’adolescència la meitat de temps que la gent de Vilassar. Tot això sense mencionar, és clar, com es devien sentir els nens estrangers que hi anaven a viure. Anaven a l’escola sent el doble de grans que els seus millors amics i, probablement, igual de madurs.

Un bon dia d’estiu, dos adolescents premianencs de 8 anys, el David i la Bruna, van decidir fer una excursió a Premià de Dalt. Aquest era un poble de muntanya normal i corrent, més aviat residencial i sense tant de moviment com el seu veí mariner. Però la cara que van posar el David i la Bruna quan van arribar a la plaça principal va ser èpica: - No m’ho puc creure... havies vist mai quelcom tan especial?- va preguntar el David amb cara d’estaquirot.

- No... mira què ens hem perdut durant tot aquest temps!

Què tenien davant seu? La plaça del poble! Premià de Dalt estava ple de nens de totes les edats (3, 7, 10 anys), jugant a tocar i parar, a les casetes, inflant globus i rient i saltant. Potser no tenia res d’especial, però per als nostres infants era un espectacle esplèndid: era el somni d’allargar la infantesa fet realitat.

- Quants anys tens, maco? – va dir-li la Bruna a un nen que s’eixugava els mocs amb la màniga de la samarreta.

- En tinc 7, senyora. Per què ho pregunta? – li contestà el nen tot enrojolat.

Els dos amics es van quedar petrificats. No només estaven davant d’un marrec que tenia un any menys que ells i n’aparentava 10 menys sinó que els havia tractat de vostè! Davant d’aquella situació, van voler sortir corrents, allunyar-se de la plaça i dels nens pels quals sentien tanta gelosia. Van tornar al seu poble sense dir ni una paraula, encara pensant en tot el que els havia passat en una sola tarda.

- Escolta, Bruna, no trobes que hi havia alguna cosa a aquella plaça que a les nostres no existeix?- va dir el David després d’un llarg silenci.

- A part de nens de la nostra edat que encara juguen a cromos, dius?

35 PREMIS SANT JORDI 2014

- És clar, obviant això.

- Ara que ho penso, – digué la Bruna amb cara de rumiar força- tots els nens estaven bevent d’una mateixa font, la que tenia una estàtua d’un cargol cavalcat per un nen, oi?

- Doncs sí, i no sé per què em sona molt aquesta figura. Crec que l’he vist abans, aquesta font...

Van marxar a casa sense donar-hi gaire importància, però tots dos van quedar pensatius.

Pocs dies després, la Bruna va rebre una trucada del David.

- Recordes el Joan, aquell noi que anava amb nosaltres a classe de petit, el que tenia un avi de Vilassar de Dalt? – va dir tot emocionat – Doncs ara he recordat que em va ensenyar una foto que es va fer un dia que va anar a veure’l a la plaça. Bruna, hi ha una font idèntica a la que vam veure l’altre dia!

- Em vas deixar molt pensativa amb això, David, i he estat buscant informació a Internet. Sé que a Vilassar de Mar també n’hi ha una i que l’anomenen Font del Cargol.

- Creus que és possible que la font estigui relacionada amb això de créixer, Bruna?

- No siguis ximple! – va exclamar ella- No pot ser... tot i que només hi ha una manera de comprovarho. He sentit dir que a Montgat viuen la mateixa situació que nosaltres, una acceleració de la maduresa dels menors. Proposo anar-hi demà! Si tampoc tenen font, podrem començar a prendre’ns tot això més seriosament.

Imagineu-vos la sorpresa que van tenir tots dos quan van anar l’endemà a Montgat i van veure que no hi havia cap tipus de font com la dels pobles del voltant! Semblava que s’haguessin confirmat totes les seves sospites, però ara tenien un problema encara més greu: com podien fer que els altres premianencs els creguessin? Ni ells mateixos n’estaven completament segurs, i ara havien de convèncer l’alcalde del poble perquè construís una Font del Cargol.

Aquella mateixa tarda es van dirigir a la Casa de la Vila i van sol·licitar una entrevista amb l’alcalde.

- Perdoni les molèsties, senyor Blasco – va començar la Bruna- però existeix la possibilitat que haguem trobat la causa del ràpid creixement dels nens del poble.

- Nens, ja sé que us agradaria més ser com els altres, però ja ha vingut molta gent com vosaltres explicant-me la mateixa història: – va dir l’home amb tristesa- tothom es pensa que ha trobat un nou mètode i al final mai no funciona.

- Però aquest cop és veritat! – va exclamar el David amb totes les seves forces- Els únics pobles on es produeix aquesta situació són on no hi ha una Font del Cargol!

- Gràcies per intentar-ho, nois, però em temo que ja és massa tard.

L’alcalde va fer fora el David i la Bruna sense escoltar-los massa.

- Em sembla injust, indignant, intolerable...! – la Bruna ja estava començant a rondinar quan el David la va tallar.

- No et preocupis, que segur que podem convèncer-lo d’una altra manera. Tot i això, ara hem de tornar a casa i confiar que demà serà un altre dia i trobarem una nova solució.

No els va fer falta pensar res més, però. L’alcalde mateix es va posar en contacte amb ells el dia següent al matí: - Ahir, després que marxéssiu, vaig parlar amb la meva dona. M’ha dit que està embarassada. Ja sé que no us vaig parar tota l’atenció que mereixíeu ahir, però ara us voldria demanar que em parléssiu més d’aquesta font. Faré tot el que faci falta, i més, si així puc aconseguir que el meu fill cregui en la màgia durant més temps.

Pocs dies més tard, es va posar en marxa un projecte de construcció d’una font com la de Premià de Dalt o Vilassar. Tot el poble va contemplar sorprès com els nens deixaven de créixer tan ràpid: la

hipòtesi de la Bruna i el David s’havia confirmat!

Així va ser com, gràcies a l’esperit aventurer de dos nois de 8 anys, el poble va poder gaudir d’un ritme de vida normal. I, fins ara, la Font del Cargol de la Plaça Nova de Premià ens ha donat alegria i felicitat a tots els nens que hem passat aquí la infància. La Bruna i el David, i l’aigua encantada de la font, ens han regalat temps suficient per créixer, conèixer i gaudir de les experiències de la vida com autèntics nens.

36 PREMIS SANT JORDI 2014

37 PREMIS SANT JORDI 2014

··········· PRIMER PREMI del grup F modalitat Prosa DOLÇ ESTIU A PREMIÀ Anna Giménez Carabaza Solia estiuejar a Premià de Mar. En Pau, el meu cosí, hi vivia amb els meus tiets i m’hi convidaven a passar l’estiu. Potser perquè només hi anava durant les vacances, quan el sol omplia tots els racons del poble, Premià em semblava el poble més bonic de tots. Tot eren camps, pels quals jugàvem a empaitarnos. El paisatge era meravellós. A Premià podies gaudir del contrast entre la frescor de les muntanyes del Montseny i la tranquil·litat del mar. Els tiets vivien als afores del poble, a primera línia de mar. Això feia que ens permetessin sortir a jugar a la platja mentre ells vigilaven que no prenguéssim mal. Altres vegades, amb la deguda preocupació de la tieta, fèiem expedicions a la muntanya. No teníem mai una destinació fixa, sinó que agafàvem un parell de llesques de pa i embotit i començàvem a caminar muntanya amunt. Arribàvem a la Cadira del Bisbe, a Sant Mateu,... Mai sabíem amb certesa la durada de les nostres excursions. Recordo un dia que ens sentíem molt cansats de la rutina del poble: esmorzar, sortir a jugar a la platja, colar-nos a cal veí, dinar, tornar a la platja, jugar a empaitar-nos i altre cop cap a casa, vam decidir omplir fins dalt les cantimplores i el cistell de menjar, agafar roba d’abric per si les mosques i marxar en busca de l’aventura. Així doncs, en Pau i jo vam començar a caminar, com solíem fer, muntanya amunt. Aquest cop, però, en comptes d’anar recte, en una bifurcació, camí de Sant Mateu, vam girar a l’esquerra. Aquella nova ruta ens resultava totalment desconeguda. Vam caminar durant hores, semblava que el camí no s’acabés mai. Vam tenir temps de posar-nos al dia de tot el que se’ns va acudir. Em va parlar tant detalladament de la noia que li agradava que, em penso, si hi hagués topat algun dia, l’hauria reconeguda a l’acte. Es va fer de nit i ens vam començar a angoixar. No sabíem on érem, la tieta no comptava amb que passaríem la nit fora i patiria i estàvem cansats. Així doncs, vam decidir aturar-nos a descansar. Ens vam estirar. En Pau es recolzava a la meva panxa mentre jo feia servir la cantimplora com a coixí. Vam cruspir-nos el menjar que ens havia preparat la tieta, estava per llepar-se’n els dits! Aleshores, amb la panxa plena, una necessitat de quedar-nos allà on ens trobàvem es va apoderar de nosaltres. Vam tapar-nos, com vam poder, amb la roba que dúiem. En Pau va tancar els ulls. Devia estar esgotat. Jo encara em vaig mantenir despert una bona estona, sempre em costava més agafar el son. Estava inquiet i, com de costum, vaig pensar que el cel em calmaria. Les estrelles brillaven i, en el seu conjunt, desprenien una harmonia tan tranquil·la... En aquell moment vaig pensar que l’Univers sabia que jo l’estava contemplant. Era una veritable meravella. Quina nit tan màgica...

Vaig mirar en Pau. Dormia plàcidament. Quants records compartíem nosaltres dos, quantes històries podíem explicar? Ell feia que cada estiu em delités per tornar a Premià. Era un company d’aventures,

també cosí, però el millor amic que mai hagués pogut tenir. Amb aquests pensaments dins el meu cap, vaig aclucar els ulls, amb la certesa que l’endemà trobaríem el camí tots dos plegats. Ens vam llevar ben descansats i vam reprendre la nostra ruta. Vam caminar fins al migdia, quan vam arribar a una serra pedregosa. Vam acostar-nos-hi, pujant fins dalt, on hi havia un monestir. Havíem arribat a Montserrat! Quina satisfacció vam sentir un cop dalt, contemplant el paisatge, tots aquells camins pels quals havíem passat aquells dos dies. Havíem fet un gran esforç, estàvem cansats i necessitàvem una mica de repòs, així que vam aprofitar per entrar a fer un petó a la Moreneta i vam quedar-nos a Monistrol una bona estona per agafar forces. Vam pensar que la tieta deuria estar patint, per això a mitja tarda vam començar a baixar. Altre cop, camins de sorra, boscos,... però de tornada, el camí semblava ser més curt. No vam fer cap parada llarga, sinó que, de tant en tant, vam fer pauses per beure aigua, reprenent ràpidament el camí. Es va fer fosc i nosaltres seguíem caminant. Tot i que vam accelerar el pas, vam caminar tota la nit. A trenc d’alba ja érem a Premià, ens vam dirigir a la casa de la platja i hi vam entrar utilitzant la porta del darrere, per tal de no fer soroll i no despertar els tiets. Unes hores més tard, ens van despertar els crits de la tieta, que ens esbroncava per la manca de responsabilitat que li havíem demostrat. Ens va prohibir de tornar a la muntanya durant dues setmanes. Aquell va ser el nostre càstig, però el regal que havíem tingut en Pau i jo el dia anterior no ens el trauria mai ningú.

Com aquesta, en podria explicar un centenar, d’aventures i històries d’en Pau i meves. M’agrada recordar-les de tant en tant. Ja fa molt temps de tot allò i ha plogut molt des d’aleshores. Jo era un nen quan estiuejava a Premià a casa del meu cosí. Ara sóc gran i visc a Girona amb la meva dona, els nostres tres fills ens visiten un cop a la setmana i ens deixen els néts algunes tardes. Tinc quatre néts, dos dels quals tenen deu anys i els altres dos, tres i cinc. En Marc i en Roc, els més grans, s’avenen molt i sempre miren de fer coincidir els dies que vénen a casa. Són entremaliats, sempre en porten alguna de cap. Quan els veig córrer fora, al jardí, ens veig al meu cosí i a mi. Fets l’un per l’altre. Em fan reviure tots aquells moments que vam compartir, em fan tornar a sentir-me nen.

Amb en Pau ens vam trobar alguna vegada, per celebrar el Nadal, el cap d’any o algun aniversari.

Tot i les poques vegades que ens vam veure, sempre que ens trobàvem era com si el temps no hagués passat, com si el dia anterior haguéssim estat empaitant-nos per la platja. No em calia veure’l cada dia per sentir la seva presència, vitalitat i eterna amistat. Per això, una terrible notícia em va deixar ben trasbalsat. Un dia, temps enrere, vaig rebre una trucada que no esperava. Era la dona del meu cosí. Tenia la veu tremolosa, cosa força normal tenint en compte el que m’havia de dir. Em va fer saber que en Pau havia mort la nit anterior. En aquell precís instant em va semblar que el món em queia a sobre. És cert que feia temps que no hi parlava, però el sol fet de saber que seguia viu em donava forces per creure que el meu millor amic estava amb mi, alimentant la meva il·lusió, mantenint viu el nen que porto dins.

Com afrontaria aquella realitat? Ja m’havia acostumat a la rutina, a fer el que un vell de seixanta anys se suposa que ha de fer, i ara havia d’aprendre a assumir quelcom que em superava. Em sentia feble i sol enmig d’un mur que no sabia com enderrocar. La Montserrat, la meva dona, em va fer una proposta que em va capgirar els pensaments: “ per què no tornes a Premià un dia, a veure si t’ajuda, en comptes de quedar-te aquí plorant la seva mort?” Com era possible que no hi hagués tornat des de la meva joventut, com pot ser que mai se m’hagués acudit? Efectivament, aquella era l’ocasió idònia per visitar aquell poble de la costa per última vegada. Hi havia d’anar, però havia de fer-ho sol. Així doncs, el dia següent vaig agafar el primer tren en direcció a Premià de Mar, fent transbord a Clot. Vaig arribar al poble a mig matí. El viatge amb tren m’havia deixat baldat, però tot es va esvair quan vaig baixar a l’estació.

Tots els meus sentits es van concentrar a analitzar exhaustivament cada centímetre d’aquell poble. Tot

38 PREMIS SANT JORDI 2014

estava molt canviat: el poble ja no l’omplien els camps, sinó els edificis i pisos; ja no hi havia la botiga de queviures de tota la vida, sinó un munt de supermercats; ja no trobava cap conegut, mentre caminava pel poble; els gafarrons ja no volaven sobre els camps, sinó que eren el nom d’un parc d’activitats infantils,... En definitiva, aquell Premià que recordava havia canviat. Premià havia crescut així com ho havíem fet en Pau i jo, però tots tres per separat. Quina sensació tan curiosa. Mentre queien les fulles dels plataners del carrer de la Plaça, em vaig adonar que m’havia fet gran, que havia passat molt temps des que érem uns nens. Tots dos havíem fet les nostres vides i, com les fulles d’aquells plataners, les nostres vides passaven i s’acabaven. Era la primera vegada que pensava en la mort com una cosa natural, com la fulla caduca que cau d’un arbre a la tardor. Vaig respirar profundament, em sentia alleujat.

En Pau havia marxat i jo també ho faria algun dia, però tot el que havíem compartit quedava, estava imprès en els carrers d’aquell poble. Vaig tancar els ulls per un moment i ens vaig veure allà, a tots dos, jugant a un joc que, per molt que no hi fóssim, mai s’acabaria.

··········· SEGON PREMI A LA POPULARITAT del grup F modalitat MICRORELAT A TRAVÉS DE FACEBOOK PRIMER PREMI del grup F modalitat MICRORELAT A TRAVÉS DE FACEBOOK Arnau Lario Devesa

S

orolls. Llum. El pes dels segles em cau al damunt, i, només llavors, m’adono de la meva vellesa.

De cop, dues siluetes es retallen sobre pedres cisellades milers d’anys enrere. No reconec cap dels dos. Sens dubte, no són els homes barbuts que em van deixar enrere fa tant de temps, ja que des de llavors em vaig quedar així, sota terra, sense vida, sense sol. Tampoc reconec els seus vestits. Tant de temps fa que estic aquí sota? Suposo, perquè l’home que vesteix roba de color blau i l’altre no semblen gaire confiats. A les mans duen unes barres metàl·liques que desprenen llum. Tot i això, de seguida se’n van, i tot torna a estar en silenci. Al cap d’uns dies, en tornen més, i s’hi estan més estona. Un altre cop foscor, si bé l’últim en sortir s’ha deixat una finestra oberta, per on s’escola un raig de llum. Mentre observo la trajectòria d’aquest, intento buscar als racons més remots de la meva memòria records de l’última vegada que Febus em va regalar la seva escalfor divina. Riures. Música. Les vivències floreixen com plantes enfiladisses i ocupen la meva ment. He vist passar els segles per la terra, religions pel cel i vaixells pel mar. El mar, com l’enyoro... He vist coses fabuloses, i alhora, he vist algunes les quals maldo per oblidar. Recordo, per exemple, l’entremaliat Luci, que dibuixava originals figures de cavalls, o la bellíssima Primília, la mort de la qual vaig plorar amargament. Durant molt de temps vaig pensar que era immortal, però, un dia, va arribar el principi de la meva fi. El meu final va arribar una nit d’estiu. Sempre he pensat que la meva maledicció és el silenci, perquè vaig haver de presenciar com moria tothom.

Un lleu tremolor em torna al present. No sé quant temps ha passat. Des que em vaig enfonsar en la foscor he perdut la noció del temps. Per la posició del raig de llum, han passat setmanes, potser mesos.

No em sorprenc en absolut. El temps se’m fa molt curt. Un mes és una part molt petita del total de la meva vida. De cop, comencen a caure els murs de l’edifici que fa molt de temps que em protegeix. Com esgotats gegants, es precipiten cap al terra, on podran descansar, per fi. Una explosió de llum m’encega.

A partir d’aquest moment, desenes de persones, com fugissers lemures, m’ajuden a tornar a la vida. Al

39 PREMIS SANT JORDI 2014

cap d’un temps, però, em tornen a privar del sol, i em tanquen en una presó de pedra, on continuen reparant-me. No entenc res del que diuen. Podrien ser nous invasors que van conquerir la regió als bàrbars peluts? No ho sé. Ara que m’han ressuscitat, tindré temps per a conèixer-los i, si més no, els haig d’estar agraït. Només sé que fa temps que ve gent, de tant en tant, i admira la meva estructura. Espero que segueixi així. Sóc la vil·la, i he tornat a la vida.

···········

Agraïm sincerament la motivació i l’esforç dels participants de totes les categories, la implicació i la complicitat de les escoles, la rigurositat i el compromís del jurat que han fet possible aquest premi literari.

40 PREMIS SANT JORDI 2014

41 PREMIS SANT JORDI 2014