Pàgina 4
El Món Sonor de Teresa Pàmies. El respecte per la música Infantesa i adolescència: Orfeó Balaguerí. Teresa Pàmies recordava cantar a l’orfeó cançons populars catalanes com La mort de l’escolà i La sardana de les monges; cançons patriòtiques com El cant de la senyera i el poema Negra Sombra, de Rosalia de Castro, musicat per Juan Montes. C/Baldiri Aleu, 6-8 Telèfon: 936 309 760 b.st.boillo.jrb@diba.cat www.santboi.cat/biblioteques
Hivern:
Dilluns, de 15 a 21 h
Dissabtes, d’11 a 19 h
De dimarts a divendres, de 9 a 21 h
Estiu (juliol/agost):
De dilluns a dijous de 14 a 21 h
Divendres, de 9 a 15 h
Setmana Santa i Nadal: Consulteu a la Biblioteca, web o xarxes socials
Al canal Spotify de les Biblioteques de Sant Boi, hem creat una lista de reproducció, amb el títol El Món Sonor de Teresa Pàmies. Gaudiu de la seva música preferida.
MÓN BOLERO: Teresa Pàmies era una entusiasta coneixedora i col·leccionista del gènere. Era una apassionada dels boleros i assegurava que tot el que passava a la vida, abans ja ho havia cantat un bolero. A ritme de bolero. Durant més de cinc anys, Teresa Pàmies va participar en el programa Els matins de Catalunya Ràdio -conduït per Josep Cuní- comentant alguna notícia d'actualitat a ritme d’un bolero, escollit per ella, que il·lustrava el tema. D’aquestes col·laboracions van néixer els llibres: Coses de la vida a ritme de bolero (1993) i La vida amb cançó (1998). Font: Cor de bolero. Miquel Pujadó Revista Catalunya música. Núm 180 Octubre 1999
Escenaris d’exili : CUBA–MÈXIC. La passió pels boleros va començar a Mèxic. Les seves referències en boleros són els grans clàssics cubans com Bola de Nieve, Antonio Machín, Agustín Lara , Benny Moré, Marta Valdés... els universals mexicans, Armando Manzanero, Olga Guillón, Agustín Lara, Amparo Montes, Toña la Negra, Chavela Vargas, Lucho Gatica... els catalans Moncho, Gloria Lasso i Dyango i el bolero més jove de tots els boleros, segons Teresa Pàmies, el Bolero triste de Sabina. PRAGA: Praga, segons paraules d’ella era el destí ideal per els amants de la música. Les raons eren la seva tradició musical i perquè era un país que defensava que la música s’havia de viure des del bressol. Era una enamorada de la música del compositor txec Smetana, en especial de l’obra La meva pàtria. PARÍS Va viure 14 anys a París, abans de tornar a Catalunya l’any 1971. Va viure el Maig del 68 i va conviure amb els clàssics de la cançó francesa, la Chanson, dels anys 60. Teresa Pàmies recorda des de Charles Trenet, Serge Gainsbourg, Brassens, Brel, Moustaki, Léo Ferré a Édit Piaf, Juliette Gréco o Barbara. Recorda amb emoció el concert de Brassens a l’Olympia i escoltar Édith Piaf cantar Non je ne regrette, a l’Alhambra l’any 1963. També són anys de la Nova Cançó catalana: es considerava fervent admiradora de Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Toti Soler, entre altres.
CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA ERAMPRUNYÀ SERVEI LOCAL DE CATALÀ DE SANT BOI DE LLOBREGAT Plaça de Montserrat Roig, 1 – L’Olivera Tel. 93 652 95 85 – santboi@cpnl.cat
Tancat diumenges i festius
A final del 2016, l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar tota una sèrie de novetats ortogràfiques i gramaticals que convé conèixer, d’entre les quals destaca, per la repercussió mediàtica que va tenir aleshores, la reducció de la llista d’accents diacrítics. Però aquest no és l’únic canvi que cal saber. Us deixem una sèrie d’enllaços que us poden ajudar a incorporar totes aquestes novetats:
Segueix-nos a:
Optimot, cercador de consultes lingüístiques Optimot Nova gramàtica i ortografia Ortografia catalana (text íntegre) Dictats en línia (novetats ortogràfiques) Gramàtica essencial de la llengua catalana
I, en paper, acabada de sortir de la impremta: Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana. Esperem que us siguin útils!
4RATLLES Butlletí
Núm. 76 oct.-des. 2019
Teresa Pàmies i Bertran neix a Balaguer (la Noguera, Lleida) el 8 d'octubre de l'any 1919. Té una formació autodidacta. Als setze anys comença a militar al partit socialista i als disset ja parla en un míting a la plaça de toros La Monumental de Barcelona. Esdevé dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i funda, juntament amb d'altres companyes, l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-39). Amb poc temps es converteix en un referent polític a Catalunya. La Guerra Civil espanyola divideix la seva família. L'any 1939 comença un exili cap a Amèrica amb el seu pare i no torna a veure ni la seva mare ni els seus germans. A Mèxic es matricula a la Universidad Femenina per estudiar periodisme. És un període on va col·laborar en les revistes Serra d'Or i Oriflama. L'any 1947 torna a Europa, s'estableix dotze anys a Praga i treballa de redactora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga. Es va casar amb el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. L'any 1971, quan ja ha fet els cinquanta-dos anys, torna a Catalunya i inicia la seva carrera literària, que serà prolífica. També es dedica al periodisme (publicació d’articles, columnes setmanals i participació en tertúlies de ràdio). El seu primer llibre, Testament a Praga (1971), escrit en col·laboració amb el seu pare, és un gran èxit de crítica i de venda, i guanya el premi Josep Pla (1970) i el Serra d'Or de prosa narrativa (1972). L’obra de Teresa Pàmies és de clara tendència documental, un testimoni viu de la Guerra Civil i de l'exili. Amb capacitat d’anàlisi, autocrítica, intel·ligència i humor. Utilitza un vocabulari ric i precís que permet a l’escriptora fer gala d’una veu personal i única. Es tracta d’una literatura compromesa, que assumeix la funció d’esdevenir eina d’informació i memòria on la qüestió feminista, de forma transversal, sempre està present. Des de la vessant del significat polític, destaquen llibres com La filla del pres (1967), Testament a Praga (1971), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981), finalista del premi de novel·la Ramon Llull. També escriu llibres sobre els seus viatges arreu de l'Estat espanyol, com ara Vacances aragoneses (1979), Matins de l'Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984) i novel·les com La primavera de l'àvia (1989) o La filla del Gudari (1998), entre d'altres. L'any 2000 va rebre la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona i un any més tard, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2001). Es tracta de la segona dona distingida amb aquest premi, després de Mercè Rodoreda. En relació amb aquesta distinció, ella mateixa va dir: "És una llàstima que no s'hagi premiat més dones. És injust, però no crec que sigui premeditat. És un reflex de la nostra societat". El 2003 és guardonada amb el Premi Trajectòria de Contingut: la Setmana del Llibre en Català. Des del 2011 el Centre Cívic Urgell, a Barcelona, du el nom de Centre Cultural Teresa Pàmies. Biobibliografia Literatura Compromís polític Música
Teresa Pàmies mor a Granada el 13 de març de 2012 a l'edat de 92 anys. Fonts: Escriptors.cat Cultura.gencat Els ulls de la Pàmies
Més continguts a: +4RATLLES
Pàgina 3
Pàgina 2
Obra literària.
Teresa Pàmies es va iniciar en la narrativa amb Filla de pres, una novel·la que va presentar amb el títol Mai de genolls als Jocs Florals de Marsella l'any 1967 —quan es trobava exiliada a París— i que li va valdre el Premi President Companys, però no va arribar a publicar-se mai. Per tal que us pugueu introduir en la seva obra, us recomanem: Font: https://tpamies.webnode.cat/
Testament a Praga (1971) - Premi Josep Pla 1970 Diàleg imaginari entre Tomàs Pàmies, vell militant comunista, i la seva filla Teresa, construït a partir de les memòries que Tomàs va escriure durant els últims anys de la seva vida, en les quals fa un recorregut des de la seva infantesa a Balaguer (època de penúries i repressió política) fins a la seva vellesa instal·lat a Praga, ciutat on va morir por abans que els tancs russos envaïssin Txecoslovàquia l'agost de 1968.
Va ploure tot el dia (1974) - finalista del Premi Prudenci Bertrana 1972 Després de trenta anys d'exili polític, una catalana torna a la seva terra sense comptar amb les conseqüències que li comportarà el retorn. Basada en fets reals, una matinada, Teresa Pàmies és detinguda a casa seva, entre altres motius, "por ser la amante de Gregorio López Raimundo" i la condueixen a les sinistres dependències de la comissaria de Via Laietana, on és sotmesa a un interrogatori que dura més de dotze hores.
Quan érem capitans (1974) Llibre autobiogràfic en què es relaten els fets viscuts per una jove dirigent de les JSUC (Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya) entre els anys 1936-39 a la ciutat de Barcelona. Pàmies hi fa observacions interessants sobre l’ambient de l’època, amb informació abundosa de les activitats de la seva organització. Alguns fragments del llibre foren sacrificats per poder-ne facilitar la publicació el 1974. Quan es va reeditar al cap de 10 anys, ja mort el dictador, se’n va publicar la versió íntegra.
Quan érem refugiats (1975) Continuació de la novel·la Quan érem capitans. L'autora ens explica la seva entrada a França l'any 1939, el seu pas pel camp de refugiats de Magnac-Laval, el viatge a Santo Domingo amb el vaixell Lassalle i la fugida cap a Cuba escapant del govern del pèrfid Leónidas Trujillo.
Gent del meu exili: inoblidables (1975) L'autora ens parla de les persones que va conèixer i que la van acompanyar al llarg de tres llargues dècades d'exili. Reviu amb vitalitat i tendresa els moments difícils i descriu la condició d'exiliada sense commiseració, ans al contrari, com un espai en el qual encara és possible la lluita per a l'alliberament personal i col·lectiu. Els inoblidables són aquells que van endolcir l'exili de la Teresa: l'amo d'una merceria txeca, la mestressa d'una botiga d'esports parisenca, una professora universitària mexicana, un restaurador català a Cuba...
Busqueu-me a Granada (1980) Després d'un llarg i forçat exili, Teresa Pàmies torna a la seva “pàtria” i decideix explorar el país tants anys enyorat i potser mitificat. Aprofita la Setmana Santa de 1980 per recórrer la província de Granada. El llibre traspua un veritable encís pel territori descobert. Les descripcions de l'Alhambra o de l'Albaicín ajudaran el futur visitant de les terres granadines a gaudir les belleses i a entendre'n la història.
Memòria dels morts (1982) Gairebé deu anys després del memorable Testament a Praga l’autora ens presenta aquest llibre dedicat a la seva mare, que va morir en estranyes circumstàncies l'estiu de 1941 a la ciutat de Balaguer. Quan va iniciar el seu exili a principis de 1939, no podia suposar que mai més la tornaria a veure. En aquest llibre imagina situacions tan inversemblants com la trobada amb la mare difunta i relata les converses que se'n deriven. Mare i filla desgranen records i reconstrueixen situacions que mai no foren viscudes.
Compromís polític. “El comunisme no és sols una ideologia sinó
una manera de viure. Tornaria a lluitar des de la militància comunista amb totes les il·lusions i les decepcions que hi he trobat.”
Que el seu pare, Tomàs Pàmies, fos militant del Bloc Obrer Camperol (BOC), i la lectura dels principals escriptors prosoviètics, marcà la seva infantesa i forjà el seu ideal comunista que la portà, com ja s’ha dit abans, a convertir-se en referent polític tot i la seva joventut. “La meva generació, va ser una generació estalinista. Manteníem una actitud d’incondicional adhesió a tot el que es feia a la URSS.”
La fi de la Guerra Civil la portà a l’exili, el camp de refugiats de Magcnac-Laval va ser el seu primer destí i on patí dures condicions de vida fins que en pogué fugir, gràcies al suport del Partit Comunista Francès. L’avanç de les tropes nazis durant la II Guerra Mundial l’obligà a exiliar-se, ara però a Amèrica. “Emprenguérem la marxa cap a França, a peu, sense conèixer cap camí ni comptar amb ningú que ens guiés. Amb tot, creuàrem la frontera després de deu dies de fer i refer camí”
En acabar la II Guerra Mundial retornà a Europa, a la Iugoslàvia de Tito primer, per anar tot seguit a viure amb el seu pare a Praga, la capital txeca, on es va estar 12 anys i on va formar família amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Finalment, París, on va viure de ple el bulliciós Maig del 68, fou la seva darrera etapa a l’exili abans de retornar a Barcelona, ciutat en la qual va “conviure” amb la seva parella tot i que per culpa de la clandestinitat d’ell, no podien veure’s. “Tot ho polititzes. De tot en fas política. És una deformació, naturalment. Inclús un parell d’hores d’espera a la ‘Tour Aurore’ esdevindran, per a tu, dues hores de ‘curset’ polític. No tens remei.”
Durant tots aquests anys a l’exili, Teresa Pàmies va haver de tirar endavant la seva família realitzant tasques humils, les quals, però, no van impedir-li ni l’estudi ni la pràctica del periodisme militant. “No he estat una revolucionària professional. He estat una dona que ha procurat viure d’acord amb les seves idees. He hagut de tirar endavant una família sent al mateix temps pare i mare.”
La seva militància comunista no va impedir-li ser crítica quan així ho considerava oportú: va tenir un posicionament contrari a la invasió de Txecoslovàquia i quan es va produir el descobriment de la gran purga estalinista. “Ni a la clandestinitat ni després en democràcia, em fou fàcil exposar les meves discrepàncies. El que mai m’interessés dedicar-me professionalment a la política no vol dir que no en tingués consciència. Però no va ser fàcil. Les discrepàncies quedaven al menjador de casa. No és un mal lloc, en especial si es disposa d’un home com el Gregorio. És molt difícil discrepar amb ell.”
Amb el temps va rebutjar el “comunisme real” però sense renunciar als seus ideals ja que no considerava que el capitalisme, cobdiciós i letal, fos una alternativa humana. De fet va seguir sent membre del PSUC, i de les seves posteriors marques, fins al final de la seva vida. “Un socialisme en llibertat és l'única alternativa a la deshumanització generada pel capitalisme. Un socialisme de rostre humà, que encara no ha triomfat en cap país del món.”
Tanmateix el desengany del comunisme ortodox la va portar a aprofundir en les teories feministes i les seves autores, i va esdevenir una feminista “a la meva manera.” “Vull dir que he estat amb les dones tot i que la seva defensa em posés en contra dels imponderables revolucionaris. Per tant, penso que ningú pot titllar-me d’antifeminista si ara dic que moltes dones s’aprofiten indignament de la seva condició”
Fonts: Critic.cat Les hores i els dies Catorze.cat Bandera roja