Any CortĂĄzar 2014 22 grans autors de la a r u t a r e lit llat in
o-
a n a c i r e m a Mostra documental Del 4 d’ agost al 7 de setembre de 2014
Guia de lectura
Introducció La literatura llatinoamericana és, sobretot, rica en conceptes estructurals que es ramifiquen a través dels seus països. Des del naturalisme d’ Horacio Quiroga als preceptes fantàstics de Borges. Des de la breu obra de Juan Rulfo que toca els fantasmes d’un paisatge desolat al tràfic colonial de les selves d’Alejo Carpentier. Des de la prosa refinada d’Adolfo Bioy Casares a l’autodidactisme destructiu de Roberto Arlt. Després arribaria el fenomen editorial i literari conegut com el Boom a partir del qual la literatura llatinoamericana es donaria a conèixer al món sencer. Un grup de contistes relativament joves va desafiar els convencionalismes establerts en la literatura del continent a través d’obres experimentals de marcat caràcter polític degut a la situació general d’Amèrica Llatina durant la dècada dels anys 60. Els seus autors més representatius són el colombià Gabriel García Márquez, el peruà Mario Vargas Llosa, l’argentí Julio Cortázar i el mexicà Carlos Fuentes. Aquest any 2014 es commemora l’Any Cortázar, en motiu del centenari del naixement, el 26 d’agost de 1914, d’un dels escriptors argentins més importants de tots els temps. La seva novel·la Rayuela, de la que enguany fa 50 anys de la seva publicació, va commoure el panorama cultural del seu temps i va marcar una fita dins la literatura contemporània. Però també es celebren els centenaris dels naixements de tres altres grans autors de la literatura llatinoamericana: el 31 de març, Octavio Paz (Premi Nobel 1990), el 5 de setembre Adolfo Bioy Casares (Premio Cervantes 1990) i el 15 de setembre el poeta xilè Nicanor Parra (Premio Cervantes 2011). Aquest també ha sigut l’any que ens ha deixat un dels autors més representatius del Boom, Gabriel García Márquez i l’any en que l’escriptora mexicana Elena Poniatowska ha guanyat el Premio Cervantes. Per tots aquests motius, des de la Biblioteca Antoni Comas us convidem a descobrir el ric univers literari llatinoamericà a través d’un recorregut per vint—i—dos grans autors considerats ja com a clàssics universals. Agost 2014
Julio Cortázar (Brussel·les, 1914 – París, 1984). Narrador, poeta, traductor i assagista, és un dels escriptors argentins més importants de tots els temps. Va realitzar estudis de Lletres i de Magisteri i va treballar com a docent en diferents ciutats de l’interior d’Argentina. L’any 1951 va fixar la seva residència definitiva a París, on va crear una obra literària única dins la llengua castellana. Amb una imaginació i una originalitat enlluernadora, va portar a la perfecció el gènere del relat curt; destaquen entre les seves obres les recopilacions de contes Bestiario (1951), Final del juego (1956), Historias de cronopios y de famas (1962) y Todos los fuegos el fuego (1966). Va ser, també, un gran novel·lista, tal i com va demostrar a Los premios (1960), 62/Modelo para armar (1968) i, sobretot, a Rayuela (1963), una de les obres mestres de la narrativa del segle XX amb la que va commoure el panorama cultural del seu temps. Font: Editorial Alfaguara. Entrevista a Julio Cortázar en el programa A Fondo, per Joaquín Soler Serrano (1977): http://www.rtve.es/alacarta/videos/a-fondo/entrevista-julio-cortazar-programafondo/1051583/ Documental sobre Julio Cortázar dirigit per Tristan Bauer (1994): http://vimeo.com/26195629
Bibliografia
Juan José Arreola (Mèxic, 1918—2001). Figura clau de les lletres mexicanes, és un dels escriptors més reconeguts en l’àmbit internacional, no solament pel seu peculiar sentit de l’humor i la seva habilitat per borrar les fronteres entre la realitat i la fantasia, sinó també per la precisió de les seves metàfores. Hereu de l’estètica avantguardista, va saber donar un vigor sorprenent al gènere del micro relat en textos en els que va retratar converses literàries, jocs d’escriptures i màgies irrepetibles. Com a il·lusionista, va instal·lar als lectors en el fantàstic amb l’elegància d’un vell rei escaquista. Font: Centro Virtual Cervantes : http://cvc.cervantes.es/actcult/arreola/
Un aerolito gigantesco se acerca a la tierra con velocidad de mil quilómetros por segundo. ¿Es usted un hombre de ciencia? Conésteme rápidament sí o no, para saber lo que anda haciendo en la zona del impacto. Juan José Arreola: Arreola Astronomia.
Roberto Arlt (Buenos Aires, 1900-1942). És un dels casos més singulars de la literatura llatinoamericana. Fill d’immigrants burgesos de Buenos Aires, des de molt jove va ser una gran aficionat a la lectura. Als disset anys va marxar de casa i, després de desenvolupar múltiples oficis, va començar a treballar com a periodista durant els anys vint i trenta, aconseguint una gran popularitat amb els seus Aguafuertes porteñas. L’any 1926 apareix la seva primera novel·la, El juguete rabioso. L’any 1929 Los siete locos i el 1931 Los lanzallamas, obres que suposen la seva consagració com a escriptor inclassificable, aspre i polèmic. És llavors que inicia una sèrie de viatges per Uruguai, Brasil, Espanya i el nord d’Àfrica. L’any 1935 tornà a Buenos Aires, moment en que pràcticament va abandonar la novel·la i els seus relats van derivar cap a l’humor, el grotesc i el fantàstic. Los siete locos és una de les novel·les més singulars i apassionants de la literatura moderna. Completen la seva producció la novel·la El amor brujo, els llibres de contes El jorobadito i El criador de gorilas, i numeroses peces teatrals entre les que destaquen Severio el cruel i La isla desierta. Font: Editorial Valdemar i Editorial Piel de Zapa.
Mario Benedetti (Uruguai, 1920 – 2009). Autor de novel·les, relats, poesia, teatre i crítica literària. Es va educar en el col·legi Deutsche Schule de Montevideo a on l’aprenentatge de l’idioma alemany li va servir posteriorment per ser el primer traductor de Kafka a Uruguai. Es va guanyar la vida com a taquígraf, venedor, caixer, comptable, funcionari públic, locutor de ràdio, traductor i periodista. Es va formar com a periodista juntament amb Carlos Quijano en el setmanari Marcha. L’any 1945 va publicar el seu primer llibre de poemes, La víspera indelebre. L’any 1948 va fundar i dirigir la revista literària Marginalia i va aparèixer el seu primer assaig, Peripecia y novela al que va seguir el seu primer llibre de contes Esta mañana (1949), amb el que va obtenir el Premio del Ministerio de Instrucción Pública. L’any 1953 va aparèixer la seva primera novel·la Quién de nosotros. La publicació dels Poemas de la oficina (1956), els contes Montevideanos (1959), i la seva següent novel·la La tregua (1960) va suposar la seva consagració definitiva com a escriptor i com a poeta. El seu primer text explícitament compromès, El país de la cola de paja (1960), l’adscriu al grup d’intel·lectuals afins a la Revolució Cubana. És des d’aquesta època que augmenta la seva participació política i d’intensa activitat intel·lectual. Després del cop d’estat de 1973, renuncia al seu càrrec a la universitat i ha d’abandonar Uruguai iniciant un llarg exili. El retorn al seu país es produeix el març del 1983, integrant-se com a membre del consell editor de la nova revista Brecha (continuïtat del projecte de la revista Marcha) al mateix temps que disfruta d’un reconeixement internacional mereixedor d'innumerables premis i guardons. La seva obra es composa de més de vuitanta títols i ha estat traduït a més de vint-i-cinc idiomes. Font: Editorial Alfaguara, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes i Fundación Mario Benedetti. http://www.fundacionmariobenedetti.org/inicio/
Bibliografia
Adolfo Bioy Casares (Buenos Aires, 1914 – 1999). Les etapes de la seva formació estan marcades per una molt primerenca dedicació a la literatura. La seva família disposa d’una gran biblioteca que li serveix per apropar-se a la literatura argentina i als clàssics de la literatura universal. L’any 1932 va conèixer a Jorge Luis Borges amb qui va fer una amistat personal i literària i amb qui va col·laborar amb l’escriptura de moltes obres, utilitzant diferents pseudònims que adopten entre els dos: C.I. Lynch, B. Suárez Lynch i el més conegut de tots, H. Bustos Domecq. El 1940 es va casar amb la pintora i escriptora Silvina Ocampo, pertanyent a una coneguda família d’intel·lectuals argentins. Va abandonar la universitat per dedicar-se a escriure, encoratjat per Borges i Silvina. La seva carrera literària comença molt aviat, l’any 1941, quan publica La invención de Morel que avui és ja un clàssic de la literatura contemporània i amb el que obté el Premio Municipal de Literatura de la Ciudad de Buenos Aires. Posteriorment publica nombrosos contes i participa en diferents revistes literàries, com Sur. A més, juntament amb Borges, dirigeix la col·lecció de novel·les policíaques El séptimo círculo, crea la revista literària Destiempo, prepara la Antología de los mejores cuentos policiales i escriu diferents assaigs i traduccions. El 1941 publica la Antologia poética argentina. És autor de novel·les, llibres de relats, miscel·lànies curioses, articles de crítica literària i del Diccionario del argentino exquisito. Moltes de les seves obres són portades al cinema i les seves novel·les es tradueixen en nombroses llengües. Se’l considera el mestre del conte i de la literatura fantàstica. L'implacable construcció dels seus relats i la claredat del seu llenguatge són els trets més característics de la seva narrativa. L’any 1990 va ser guardonat amb el Premi Cervantes. Font: Alianza Editorial i Instituo Cervantes.
Bibliografia
Jorge Luis Borges (Buenos Aires, 1899 – Ginebra, 1986). L’any 1914 es va mudar amb la seva família a Suïssa i va viure també uns anys a Espanya, a on va començar a publicar en diferents revistes literàries. L’any 1921, de retorn a Buenos Aires, va participar activament de la vida cultural del moment. Va fundar les revistes Prisma i Proa. Poeta contista i assagista, és autor de llibres ja clàssics com Ficciones, El Aleph, Historia Universal de la Infamia i El hacedor; els poemaris Fervor de Buenos Aires i l’Antologia de la literatura fantástica, escrita conjuntament amb Adolfo Bioy Casares i Silvina Ocampo. Va ser president de la Sociedad Argentina de Letras, professor universitari i conferenciant. Va rebre importants distincions de governs estrangers i el títol de Doctor Honoris Causa de les universitats de Columbia, Yale, Oxford, Michigan, Santiago de Chile, La Sorbona i Harvard. Entre els premis que va obtenir cal destacar el Premio Nacional de Literatura (Argentina, 1956), el Formentor (Espanya, 1961) i el Cervantes (Espanya, 1979). La seva escriptura entre fantàstica i filosòfica, repleta d’artificis verbals i metafísics, ha fascinat als lectors des de la seva publicació. Està considerat un geni indiscutibles de la literatura universal. Font: Editorial Destino
Entrevista a Jorge Luis Borges en el programa A Fondo, per Joaquín Soler Serrano (1976): http://vimeo.com/32601999
Bibliografia
Alejo Carpentier (L’Havana, 1904 – París, 1980). Fill d’un arquitecte francès i d’una escriptora russa, establerts a Les Antilles dos anys abans. L’any 1921 va abandonar els estudis d’arquitectura i es va dedicar professionalment al periodisme, integrant-se a l’anomenat Grupo Minorista. L’any 1924 va ser nomenat director de la revista Carteles. Va ser empresonat per motius polítics durant el règim de Machado. L’any 1928 es va embarcar clandestinament cap a França on va estar fins l’any 1939, dedicant-se a activitats relacionades amb la música i essent corresponsal de diverses revistes culturals cubanes. Allà entrà en contacte amb les avantguardes artístiques, especialment el Surrealisme i col·laborà a la revista Révolution Surréaliste d’André Breton. L’any 1933 va publicar a Madrid la seva primera novel·la ¡Ecué-Yamba-Ó!, tot i que la seva maduresa literaria arribaria amb El reino de este mundo. A Espanya va fer amistat amb els poetes de la Generació del 27 Pedro Salinas, Rafael Alberti i Federico García Lorca. L’any 1937 va participar en el II Congreso por la Defensa de la Cultura i després de dos anys a Europa retornà a Cuba on continuà la seva tasca periodística a la ràdio i en revistes com Tiempo Nuevo i Orígenes. Entre 1945 i 1959 va viure a Veneçuela per tornar a instal·lar -se a Cuba després de la victòria de Fidel Castro. Allà va dirigir la Editora Nacional i va ser vicepresident del Consejo Nacional de Cultura. A més, va ser conseller cultural de les ambaixades de Cuba en diverses capitals iberoamericanes i de l’est d’Europa. Des de finals de 1966 va residir a París, a on va exercir un important càrrec diplomàtic, fins a la seva mort, l’any 1980. Font: Editorial Seix Barral i Instituto Cervantes. Entrevista a Alejo Carpentier en el programa A Fondo, per Joaquín Soler Serrano (1977): http://www.rtve.es/alacarta/videos/a-fondo/entrevista-alejo-carpentier-fondo-1977/1067330/
Bibliografia
José Donoso (Santiago de Xile, 1924 – 1996). Del 1945 al 1945, abans d’iniciar els estudis universitaris, va emprendre un viatge per la Patagonia xilena i argentina i va treballar de peó d’hisendes ramaderes i en tasques portuàries a Buenos Aires, experiències que li aportaren un gran aprenentatge. Posteriorment va estudiar a la Universitat de Xile i després a Princeton, als Estats Units. Entre 1967 i 1981 va viure a Espanya, a on va escriure algunes de les seves novel·les més importants i es va consolidar com a figura central del Boom llatinoamericà. Entre altres distincions va obtenir el Premio Nacional de Literatura de Xile, el Premio de la Crítica, a Espanya, el Premi Mondello, a Italia i el Roger Caillois a França. L’any 1995 va ser condecorat amb la Gran Cruz del Mérito Civil, atorgada pel Consejo de Ministros d’Espanya. Després de la seva tornada a Xile, l’any 1981, va dirigir durant uns anys un taller literari que va desenvolupar un paper fonamental en la gestació de l’anomenada Nova narrativa xilena. És un dels narradaors de més forta personalitat. Pocs com ell han interioritzat en la psicologia decadent de certs estrats socials. Font: Editorial Alfaguara i Universidad de Chile.
Entrevista a José Donoso en el programa A Fondo, per Joaquín Soler Serrano (1977): https://www.youtube.com/watch?v=MeSZ1gXISpI
Bibliografia
Macedonio Fernández (Buenos Aires, 1874—1952). Autor d’una obra original i complexa. Es va llicenciar en Dret però mai va exercir la seva professió. Cap a finals del segle XIX, porta a terme amb uns amics una experiència anarquista: funda una comunitat socialista en contacte amb la naturalesa, però l’intent acaba en fracàs. L’any 1920 va morir la seva dona, a qui adorava, i canvia radicalment la seva vida: reparteix els seus fills entre la família i, fins a la seva mort, viu de qualsevol manera en pensions i en cases d’amics. Va marcar el rumb de tota una generació intel·lectual argentina i va ser “un puro contemplativo que a veces condescendía a escribir y muy contadas a publicar” Font: Editorial Barataria.
De todo en el mundo lo verdaderamente trágico es el olvido, y de éste, lo más desesperante es que no se lo advierte: el gradual insidioso advenimiento dela conformidad. Macedonio Fernández.
La imaginación está hecha de convenciones de la memoria. Si yo no tuviera memoria, no podría imaginar. Jorge Luis Borges.
Por caminos distintos he tenido siempre los mismos recuerdos. De día y de noche ellos corren por mi memoria como los ríos de un país. Algunas veces yo los contemplo y otras veces ellos se desbordan. Felisberto Hernández: Hernández La mujer parecida a mi.
Y después de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se peinan, se visten, y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son. Julio Cortázar.
Carlos Fuentes (Panamà, 1928 — Mèxic 2012). Connotat intel·lectual i un dels principals exponents de la narrativa mexicana, la seva vasta obra inclou novel·la, conte, teatre i assaig. La seva infància va transcórrer en un ambient cosmopolita entre Argentina, Xile, Brasil, Estats Units i altres països iberoamericans. Va estudiar Dret a Mèxic i a Suïssa i va treballar en diferents organismes oficials fins l'any 1958. Paral·lelament va fundar i dirigir, juntament amb Emmanuel Carballo, la Revista Mexicana de Literatura i va col·laborà en Siempre. L'any 1960 va fundar, també, El Espectador. Als vint-i-sis anys es dóna a conèixer com a escriptor amb el volum de contes Los días enmascarados (1954), que rep una bona acollida per part de la crítica i del públic. Després d'obres com La región más transparente (1958) o Las buenas conciencias (1959) arriba La muerte de Artemio Cruz (1962), amb la que es consolida com a escriptor reconegut. Posteriorment escriu el relat Aura (1962), de tall fantàstic, els contes de Cantar de ciego (1966) i la novel·la curta Zona sagrada (1967). Per Cambio de piel (1967), prohibida per la censura franquista, obté el Premio Biblioteca Breve i per la seva extensa novel·la Terra nostra (1975), que tarda sis anys en escriure-la i amb la que es dóna a conèixer al món sencer, rep el Premio Rómulo Gallegos de 1977. L'any 1982 apareix la seva obra de teatre Orquídeas a la luz de la luna, que s'estrena a Harvard i critica la política exterior dels Estats Units. Dos anys després rep el Premio Nacional de Literatura de México i finalitza la seva novel·la Gringo Viejo, que havia començat l'any 1948. Rep el Premio Miguel de Cervantes el 1987 i aquest mateix any és escollit membre del Consell d’ Administració de la Biblioteca Pública de Nova York. L'any 1990 publica Valiente mundo nuevo i en els anys posteriors és condecorat amb la Legió d' Honor francesa (1992), la Orden al Mérito de Chile (1993) i el Premio Príncipe de Asturias (1994), entre altres nombrosos honors. Rep el Premio Real Academia Española de Creación Literaria el 2004 i posteriorment publica Todas las familias felices (2006), La voluntad y la fortuna (2008) i Adán en Edén (2009). Les seves últimes obres apareixen el 2011:l'assaig La gran novela latinoamericana i el llibre de contes breus, Carolina Grau. A més de la seva tasca com a literat, destaca pels seus assaigs sobre literatura i per la seva activitat periodística paral·lela, escrivint regularment pel New York Times, Diario 16, El País i ABC. La seva intensa vida acadèmica es resumeix amb els títols de catedràtic a les universitats de Harvard i Cambridge, així com la llarga llista dels seus doctorats honoris causa per les universitats de Harvard, Cambridge, Essex, Miami i Chicago, entre altres. Font: Editorial Alfaguara i Instiuto Cervantes.
Bibliografia
Gabriel García Márquez (Colòmbia, 1928— Mèxic, 2014). Novel·lista, assagista, crític cinematogràfic i gran autor de relats i guions. Intel·lectual compromès amb els grans problemes del seu temps i amb els que afecten a Colòmbia i Llatinoamèrica. És la màxima figura de l’anomenat realisme màgic, on la història i la imaginació teixeixen el tapís d’una literatura viva. L'any 1947 va començar a estudiar Dret, carrera que abandonà per dedicarse al periodisme. Els seus primers articles es publiquen en El Espectador i en El Heraldo i passa a integrar-se en el conegut com Grupo de Barranquilla, de la mà del qual coneixerà l'obra dels autors que més endavant l'influenciaran: Faulkner, Virginia Woolf, Hemingway i Kafka. La seva primera obra, La hojarasca, es publica el 1955. Del 1955 fins el 1958 viu a Ginebra, Roma i París. Durant la seva estança a França escriu El coronel no tiene quien le escriba i La mala hora. El 1958 s'instal·la temporalment a Veneçuela, on compagina una intensa activitat periodística amb l' escriptura dels relats de Los funerales de la Mamá Grande (1962). Després de passar uns mesos a Cuba, on acaba de triomfar la revolució, i viure un temps a Nova York com a corresponsal, decideix establir-se a Mèxic. Allà treballa en publicitat i escriu el seu primer guió pel cinema, El gallo de oro, en col·laboració amb Carlos Fuentes. Uns anys després, el 1967, publica la que aviat es converteix en la seva obra més coneguda: Cien años de soledad. Del 1968 al 1974 va viure a Barcelona on escriu El otoño del patriarca (1975) i contes com Isabel viendo llover en Macondo (1968) o Relato de un náufrago (1970). El 1982 rep el Premio Nobel de Literatura. Més endavant escriu El amor en los tiempos del cólera (1985), El general en su laberinto (1989) i Doce cuentos peregrinos (1992). Participa en la fundació de la Escuela de Cine de San Antonio de los Baños (Cuba), on dirigeix anualment un taller de guió. El 2002 publica l’autobiografia Vivir para contarla. Les seves últimes obres publicades són Memoria de mis putas tristes (2004) i Yo no vengo a decir un discurso (2010). Font: Editorial Mondadori i Instituto Cervantes.
Bibliografia
Felisberto Hernández (Uruguai, 1902 — 1964). Als nou anys va començar a rebre classes de piano. Més tard tindrà com a professor particular al pianista cec Clemente Colling, que li ensenya harmonia i composició i que anys més tard serà evocat en una de les seves obres inaugurals. Les dificultats econòmiques seran una constant en la seva vida i per aquest motiu es veu obligat a tocar el piano en sales de cinema mut i a convertir-se en pianista itinerant per diferents cafès d’Argentina i Uruguai. De les lectures de Bergson i Proust va adoptar el tema de la memòria com a detonant de tota recerca literària, en gran part vinculada als seus records d’infància i primera joventut i a la nostàlgica remembrança de certs barris i personatges de Montevideo. En els seus relats sempre estan presents la música, l’aigua i la infància. Fundador d’una singular epistemologia literària, aquest narrador fantàstic va explorar la subjectivitat a la recerca d'estranyes realitats. Considerat un narrador ingenu, va inventar mons que es perceben de de l'estranyament del subjecte, a on persones, animals i coses interactuen en la mateixa dimensió vital del misteri i al mateix temps constitueixen una amenaça. Músic—narrador excèntric, va ser descobert per Julio Cortázar, el seu més fervent valedor. Gabriel García Márquez i Italo Calvino també han sigut gran entusiastes de la seva obra. La seva importància s’ha revelat amb el temps, al marge de les modes i del favor de les institucions. Font: Editorial Atalanta i Centro Virtual Cervantes: http://cvc.cervantes.es/literatura/escritores/fhernandez/
Bibliografia
José Lezama Lima
(L’Havana, 1910 — 1976). Poeta, novel·lista , contista i assagista. Durant la seva etapa estudiantil va participar en les revoltes contra el règim de Machado. Es va llicenciar en Dret el 1938. Durant la dècada dels anys quaranta va treballar en el Consejo Superior de Defensa Social. Posteriorment va passar a la Direcció de Cultura del Ministerio de Educación. Va ser investigador i assessor de Literatura i Lingüística de la Academia de Ciencias. Després de la revolució va ocupar la vicepresidència de la Unión de Escritores y Artistas de Cuba. Va fundar diferents revistes: Verbum (1937), Espuela de Plata (1939), Nadie Parecía (1942) i Orígenes (1944). Els seus poemes Muerte de Narciso (1937) i Enemigo rumor (1941) van marcar un canvi rotund en la sensibilitat de la poesia cubana de la època. Posteriorment va publicar Aventuras sigilosas, La fijeza, Dador, Coloquio con Juan Ramón Jiménez, Tratados en La Habana i Islas. Les seves obres més conegudes són Paradiso i Oppiano Licario.
Font: Alianza Editorial.
Toda buena literatura es un cuestionamiento del mundo en que vivimos. Mario Vargas Llosa. Llosa En cada línea que escribo trato siempre de invocar los espíritus esquivos de la poesía. Gabriel García Márquez.
La inteligencia es el arte de encontrar un agujerito por donde salir de la situación que nos tiene atrapados. Adolfo Bioy Casares. Casares
Fácilmente aceptamos la realidad, acaso porque intuimos que nada es real. Jorge Luis Borges.
Si ustedes me preguntaran qué es mi poesía debo decirles: no sé; pero si le preguntan a mi poesía, ella les dirá quién soy yo. Pablo Neruda.
Augusto Monterroso (Guatemala, 1921 – Mèxic, 2003). Autodidacta per excel·lència, aviat va abandonar els seus estudis per dedicar-se per complet a la lectura dels clàssics, que va estimar amb passió, com a Cervantes, l’influx del qual és evident en la seva obra. Va dedicar bona part de la seva vida a lluitar contra la dictadura de Jorge Ubico. Va viure exiliat a Mèxic des del 1944, a on pràcticament va desenvolupar tota la seva excepcional vida literària, mantenint una intensa activitat entorn la Universidad Nacional Autónoma de Méxic, on va establir amistat amb els escriptors i intel·lectuals del país. L’any 1959 va publicar el seu primer llibre Obras completas (y otros cuentos), amb el que es dóna a conèixer internacionalment amb el conte
El dinosaurio, que, es diu, és el més breu de la literatura en llengua espanyola. Deu anys més tard va arribar La oveja negra (y demás fábulas) que el va catapultar al reconeixement definitiu. Movimiento perpetuo, de l’any 1972, va ser considerat per la crítica mexicana com el millor llibre de l’any. L’any 1975 va guanyar el Premio Javier Villaurrutia. L’any 1978 va publicar la seva única novel·la Lo demás es silencio. Després arribarien Viaje al centro de la fábula, La palabra mágica i La letra e. Antología del cuento triste, de 1992, és una bella recopilació elaborada juntament amb la seva esposa Bárbara Jacobs. Amb Los buscadores de oro va trencar el motlles del gènere de la biografia. La dècada dels noranta li portarà més premis i distincions honorífiques, como la investidura de doctor honoris causa per la Universidad de San Carlos de Guatemala, la Orden Miguel Ángel Asturias i el Quetzal de Jade Maya, de l’Asociación de Periodistas de Guatemala; a Mèxic, el Premio de Literatura Latinoamericana i del Carib Juan Rulfo. L’any 2000 se li va atorgar el Premio Príncipe de Asturias de las Letras. Mestres de fàbules, aforismes i palíndroms, el seu paper docent va ser de capital importància en la formació dels més coneguts escriptors hispanoamericans. Font: Editorial Anagrama i Centro Virtual Cervantes.
Bibliografia
Silvina Ocampo (Buenos Aires, 1903—1993). Poetessa, narradora i traductora. Durant la seva joventut va estudiar dibuix a París amb Giorgio de Chirico i Fernand Léger. Els seus inicis literaris estan lligats a la influència de la seva germana Victoria, fundadora de la revista Sur i a la de l’escriptor Adolfo Bioy Casares, amb qui es va casar l’any 1940. El 1954 va rebre el Premio Municipal de Literatura pel seu poemari Espacios métricos; el 1953 Premio Nacional de Poesía per Los nombres i per Lo amargo por lo dulce i el 1988 el Premio del Club de los 13 per Cornelia frente al espejo. Autora d’una inesgotable imaginació, dominava un cultivat llenguatge amb el que instal·lava els seus contes en el territori fantàstic. Alguns dels seus llibres de relats són: Viaje olvidado, Autobiografía de Irene, Cornelia frente al espejo, La fúria, Y así sucesivamente i Los días de la noche. La seva obra poètica es composa, entre altres títols, de: Los sonetos del jardín, Enumeración de la patria, Los nombres i Amarillo celeste. Va publicar, amb col·laboració amb Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, la cèlebre Antología de la Literatura fantàstica. Olvidar es una costumbre de los hombres y es una costumbre de las mujeres seguir pensando en quien las olvida con la misma pasión. Silvina Ocampo.
Bibliografia
Juan Carlos Onetti (Montevideo, 1909— Madrid, 1994). Autor de relats i novel·les, traductor i periodista. La seva tasca literària comença a Buenos Aires, a on col·labora amb els diaris La Prensa i La Nación de Buenos Aires. El 1939 publica el seu primer llibre El pozo i és nomenat secretari de redacció del setmanari Marcha. L’any 1940 publica en el diari La Nación de Buenos Aires el seu primer conte rellevant, Un sueño realizado, al que van seguir una extensa llista de publicacions, formada entre altres per El obstáculo i El posible Baldi. El 1957 és designat director de Bibliotecas a la División de Artes y Letras de la Intendencia Municipal de Montevideo, càrrec que ocupa fins el 1975. A causa dels problemes polítics del seu país, trasllada la seva residència a Espanya i el 1978 entra en el diari El País com a col·laborador; a través de la agencia EFE treballa també en diversos diaris llatinoamericans. El pozo (1939),Tierra de nadie (1941), Para esta noche (1943) o La vida breve (1950) són obres corresponents a la seva primera etapa. Posteriorment situaria la seva narrativa a Santa María, un univers imaginari a través del qual va establir escola en la narrativa llatinoamericana. Los adioses (1953), El astillero (1961) o Juntacadáveres (1964) són una bona mostra de la seva maduresa i altíssima qualitat literària .
Va obtenir el Premio Cervantes l’any 1980 i el reconeixement del seu país amb el Gran Premio Nacional de Literatura el 1985. Font: Editorial Alfaguara i Instituto Cervantes
Bibliografia
Nicanor Parra (San Fabián de Alico, Xile, 1914). Poeta xilè que es sent antipoeta, virtuós del folclore del seu país, artista visual, traductor circumstancial, creador d’antidiscursos, professor de física i de matemàtiques, convençut ecologista i moltes més coses, va trencar els motlles tradicionals de la poesia en llengua espanyola amb els seus cèlebres Poemas y antipoemas amb els que funda una nova forma de dir, amb un llenguatge directe, incisiu, sobri, carregat d’ironia i que, no obstant això, no perd l’essència del lirisme. Amb els Artefactos de 1972, Nicanor Parra va arribar a dir que suposaven “l’explosió de l’antipoema”. Semblava que després d’allò no es podia anar més enllà. No obstant això, poc després va tenir lloc a Xile el sagnant cop militar d’Augusto Pinochet, de 1973, i de cop l’escenari en que intervenia l’antipoesia va quedar radicalment alterat. Aquesta va veure la necessitat de recuperar el discurs o d’inventar un de nou que s’adaptés a les noves circumstàncies. I van sorgir els Sermones y prédicas del Cristo de Elqui, el 1977. Va començar així una nova etapa en l’obra de Parra, en la qual, sense abandonar les posicions aconseguides, es va llançar a noves i difícils conquestes, entre elles la que comportava una reivindicació del subjecte poètic, primer per mitjà d’una màscara—la d’aquest extravagant predicador que va ser Domingo Zárate Vega, el Cristo de Elqui— i finalment a través de la precària recuperació d’un jo sempre problemàtic en els anomenats Discursos de sobremesa. Nicanor Parra porta més de mig segle desenvolupant una trajectòria d’importància capital per la literatura pel fet que la condueix en direcció a un restabliment del sentit profund de la poesia i de la funció que li correspon desenvolupar en l’actualitat. L’any 2011 va guanyar el Premio Cervantes. Font: Centro Virtual Cervantes i Editorial Galaxia Gutenberg.
Bibliografia
Octavio Paz (Méxic, 1914 - 1998). Poeta i assagista. Premi Nobel de Literatura. Als disset anys publica els seus primers poemes a la revista Barandal (1931). Posteriorment dirigeix les revistes Taller (1939) i Hijo pródigo (1943). En un viatge a Espanya contacta amb intel·lectuals de la república espanyola i amb Pablo Neruda, contactes que li influenciaran fortament en la seva poètica. Després de publicar Luna Silvestre (1933) i el poemari dedicat a la guerra civil espanyola ¡No pasarán! (1936), edita Raíz del hombre (1937), Bajo tu clara sombra (1937), Entre la piedra y la flor (1941) i A la orilla del mundo (1942). El 1944, amb una beca Guggenheim, passa un any als Estats Units. El 1945 entra en el Servicio Exterior Mexicano y és enviat a París. Durant aquest període s’allunya del marxisme al entrar en contacte amb els poetes surrealistes i altres intel·lectuals europeus i hispanoamericans. A la dècada de 1950 publica quatre llibres fonamentals: Libertad bajo palabra (1949), El laberinto de la soledad (1950), retrat de la societat mexicana, ¿Águila o sol? (1951), llibre de prosa d’influència surrealista, i El arco y la lira (1956). La seva obra, extensa i variada, es completa amb nombrosos poemaris i llibres d’assaig, entre els quals cal citar Cuadrivio (1965), Ladera este (1968), Toponemas (1969), Discos visuales (1969), El signo y el garabato (1973), El Mono Gramático (1974), Pasado en claro (1975), Sombras de obras (1983) i La llama doble (1993). El 1981 és guardonat amb el Premio Cervantes. L’any 1990 va rebre el Premi Nobel de Literatura. El 1999 apareixen, pòstumament, Figuras y figuraciones i Memorias y palabras, epistolari entre Octavio Paz y Pere Gimferrer entre els anys 1966 i 1997. Font: Instituto Cervantes.
Bibliografia
Alejandra Pizarnik (Buenos Aires, 1936 – 1972). Poeta, narradora i assagista. Nascuda com a Flora Pizarnik Bromiker, era filla d’immigrants jueus d’origen rus i eslovac que es dedicaven al comerç de la joieria. El tartamudeig , la timidesa i l’obsessió per seu pes marquen la seva adolescència en la que apareix el consum d’amfetamines. L’any 1954 empren una nova etapa, a a mig camí entre les aules de Filosofia de la Universitat de Buenos Aires i les de l’Escola de Periodisme. Alejandra procura descobrir una vocació literària que l’anima a seguir el catedràtic de Literatura Moderna, Juan Jacobo Bajarlía . Al mateix temps, assisteix a les classes de pintura en el taller del pintor Juan Batlle Planas. Llegeix a Joyce, Breton, Proust, Gide, Claudel y Kierkegaard. Es sent atreta pels surrealistes i inicia una teràpia psicoanalítica amb León Ostrov. Del 1960 al 1964 resideix a París a on va treballar per la revista Cuadernos i algunes editorials franceses, va publicar poemes i critiques en diferents diaris i va traduir a Antonin Artaud, Henri Michaux, Aimé Césaire i Yves Bonnefoy. Va estudiar historia de la religió i literatura francesa a la Soborna. Va entaular amistat amb Julio Cortázar, Rosa Chacel i Octavio Paz, entre altres. Aquest últim va escriure el pròleg, l’any 1962, del seu llibre Árbol de Diana. De retorn a Buenos Aires el 1964, publica els seus poemaris més importants: Los trabajos y las noches (1965), Extracción de la piedra de la locura (1968) o El infierno musical (1971) i el llibre en prosa La condesa sangrienta (1971). La seva poesia gira entorn dues fascinacions: la de la infància perduda i la de la mort. La seva obra és una de les propostes més rupturistes i de major influencia en la poesia contemporània. Emparentada amb el Compte de Lautréamont i André Breton, la vida i la obra d’aquesta autora poden definir-se com una estranya temptació de traspasar els límits, sempre temptejant el miracle, tot assumint el risc d’abocar-se a la bogeria. Font: Centro Virtual Cervantes / h p://cvc.cervantes.es/literatura/escritores/pizarnik/
Bibliografia
Horacio Quiroga (Salto, Uruguai, 1879 - Buenos Aires, Argentina, 1937). És considerat com el mestre del conte, per l’atmosfera d’al·lucinació, crim, bogeria i estats delirants que poblen les seves narracions. Durant la seva joventut va viatjar a París i va participar de la vida literària i bohèmia de Montevideo fins que un desgraciat accident – va provocar la mort del seu millor amic en un duel – el va induir a abandonar Uruguai i buscar refugi a Argentina. Assetjat pel fantasma de la bogeria, va començar un llarg pelegrinatge a través de la vida i el deliri – va ser colon, juntament amb Lugones, a la regió selvàtica de Misiones, mestre, cultivador de cotó al Chaco, industrial del carbó i funcionari del consolat uruguaià – que va culminar durant les primeres hores del matí del 19 de febrer de 1937 quan, víctima d’un càncer incurable, es va suïcidar amb cianur a l’habitació d’un hospital de Buenos Aires. Al igual que Poe, el seu mestre, Horacio Quiroga pertany a aquesta classe de narradors el corrent emocional dels quals adquireix el seu grau de màxima tensió en el conte breu, que participa dels elements característics del conte oral, on la intensitat argumental - la capacitat d’absorbir l’atenció del lector – segueix una línia ascendent que s’allibera amb l’impacte final. Va iniciar la seva carrera literària amb el poemari modernista Los arrecifes de coral (1901). La seva abundant producció inclou les novel·les Historia de un amor turbio (1908) i Pasado amor (1929), quasi dos centenars de contes i les sis novel·les curtes incloses en el volum El devorador de hombres y otras novelas cortas (Ed. Menoscuarto). Entre els seus relats destaquen els recollits en els llibres Cuentos de amor, de locura y de muerte (1917), Cuentos de la selva (1918), Anaconda (1921) i El regreso de Anaconda (1926). Font: Editorials Valdemar y Menoscuarto.
Bibliografia
Juan Rulfo (Mèxic, 1918 – 1986). Escriptor, guionista i fotògraf. Durant la seva infància va viure les revoltes camperoles, especialment violentes en la seva regió natal, a Sayula, a l’estat de Jalisco, fet que tindria una profunda influència en la seva literatura. Aquesta es va iniciar a la revista Pan, a on van aparèixer els seus primers contes. El 1953 va publicar la col·lecció de relats El llano en llamas i el 1955 la novel·la Pedro Páramo. El 1983 va obtenir el Premio Príncipe de Asturias. Juan Rulfo s’ha convertit en una fita de les lletres hispàniques. Poques vegades una obra tan reduïda, que combina realitat i fantasia, ha donat al seu autor una fama tan universal i indiscutida com la de l’escriptor mexicà. Font: Editorial Seix Barral.
Pàgina de Juan Rulfo – Club Cultura: http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/juanrulfo/home.htm
Bibliografia
Como se van las voces. Como se pierde su ruido. Como se ahogan. Ya nadie dice nada. Es el sueño. Juan Rulfo: Pedro Páramo.
Mario Vargas Llosa (Perú, 1936). Premi Nobel de Literatura el 2010. Va estudiar Lletres i Dret a la Universitat Nacional Mayor de San Marcos. El 1959, gràcies a la beca d’estudis Javier Prado, viatja a Espanya per fer el doctorat a la Universidad Complutense de Madrid on va obtenir el títol de Doctor en Filosofia i Lletres. Un any després s’instal·là a París. Allà va treballar de professor d’espanyol a l’Escola Berlitz, de locutor a la ORTF francesa i de periodista a la secció espanyola de France Presse. La seva carrera literària va agafar notorietat amb la publicació de La ciudad y los perros (Premio Biblioteca Breve,1962) i Premio de la Crítica, 1963). El 1965 va aparèixer la seva segona novel·la La casa verde que va obtenir el Premio de la Crítica i el Premio Internacional Rómulo Gallegos. El 1975 va ser escollit membre de la Academia Peruana de la Lengua i el 1976, President del Pen Club Internacional. El 1994 va ser designat com a membre membre de la Real Academia Española. Ha publicat peces teatrals, estudis i assaigs (La orgia perpetua, La verdad de las mentiras, La tentación de lo impossible, El viaje a la ficción i La civilización del espectáculo), memòries (El pez en el agua), relats (Los cachorros) i, sobretot, novel·les. Actualment col·labora a El País i amb la revista cultural mensual Letras Libres . Ha obtingut el més importants guardons literaris: Premio Cervantes, el Príncipe de Asturias, el PEN/Nabokov i el Grinzane Cavour. L’any 2010 va rebre el Premi Nobel de Literatura. Font: Editorial Alfaguara i http://www.mvargasllosa.com/ Pàgina oficial de Mario Vargas Llosa: http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/vargasllosa/home.htm
Bibliografia
Altres autors
Llibres d’assaig
Biblioteques de Matar贸 Ens podeu trobar a ... culturamataro.cat
biblioteques
bibliotecavirtual.diba.cat
687 200 100 Biblioteques de Matar贸
@bibliosmataro App Bibliosmaresme
Biblioteca Antoni Comas Amb la col路laboraci贸 de: Horari Dilluns, dimarts i dijous de 15.30 a 20.30 h Dimecres i divendres de 9.30 a 20.30 h Dissabtes de 10 a 14 h Horari Agost De dilluns a divendres de 16.00 a 21.00 h Dimecres de 10.00 a 14.00 h
http://www.llibreviu.org/
Biblioteca Pompeu Fabra Horari De dilluns a divendres de 9.30 h a 14 h i de 15.30 h a 20.30 h Dissabtes de 10.30 h a 14 h i de 15.30 h a 19.30 h Horari Agost Dilluns de16.00 h a 21.00 h Dimarts de 10.00 h a 14.00 h i del 16.00 h a 21.00 h Dimecres de 16.00 a 21.00 h Dijous de 10.00 h a 14.00 h i del 16.00 h a 21.00 h Divendres de 16.00 a 21.00 h