Sant Jordi Criminal EL CRIM A LA BIBLIOTECA
Aquest relat està basat en un treball conjunt que ha realitzat un grup de joves de l’Espai Jove Rocafonda-El Palau, capitanejats per en Carles Alcoy. Ells han inventat l’argument i han fet un petit guió cinematogràfic per fer un Tràiler i un curt de vuit minuts de durada; nosaltres, Planeta Lletra, hem elaborat la trama i li hem donat consistència narrativa. Esperem que el text us agradi tant com la versió cinematogràfica.
1
El CD La Sílvia va tornar a mirar la imatge que hi havia a la pantalla del mòbil: un home alt i gros com un armari la mirava amb un somriure ferotge des del saló de casa seva. Ja li havien dit els de l’alarma: «Tindrà una imatge neta i clara. Amb aquesta aplicació podrà veure sempre què està passant a casa seva». L’alarma no havia saltat, però aquell dia ella havia estat obrint l’aplicació i fent fotos cada cinc minuts d’ençà que havia arribat a la feina. Per això havia vist aquell homenàs amb pistola somrient a la càmera. Ara tenia la confirmació de les seves sospites. Estaven buscant el CD i eren a casa seva. A la primera foto, l’home apuntava l’arma a la càmera, els llavis arrodonits en un silenciós «PUM!». En la següent foto, el goril·la tenia la pistola agafada pel canó i feia el gest de voler colpejar la càmera amb la culata. Després res més. Cap imatge, només quadradets negres. La Sílvia va continuar mirant fins que la pantalla del mòbil es va convertir en un mirall fosc. Un puny de ferro es va tancar al voltant de l’estómac de la jove bibliotecària i l’aire va agafar una consistència pastosa on es feia difícil respirar. No podia trucar a la policia. No podia deixar-se endur pel pànic. «L’he d’amagar!», va pensar angoixada. Va mirar al seu voltant. Coneixia aquella biblioteca fins a l’últim racó. Va obrir els calaixos de la taula. —Massa fàcil! —va xiuxiuejar per si mateixa—. Ho trobarien de seguida. Potser al magatzem? Estava a punt d’aixecar-se quan l’Amèlia, amiga seva i una de les lectores més assídues de la biblioteca es va acostar amb un llibre a la mà. —Tu saps si això funciona? —li va preguntar i li va ensenyar la portada del llibre. La Sílvia va llegir el títol: «Allibera la ment en un instant».
2
—Suposo —va contestar distreta mentre tornava a mirar cap a l’entrada del recinte de la biblioteca. «Quan trigarà a venir l’home de la pistola?», es va preguntar. —Per cert —va continuar l’Amèlia—, què passarà al final amb la biblioteca? El Capgròs diu que ho tiraran tot a terra i faran una zona residencial de luxe. Però, no em vas dir l’altre dia que aquests edificis estaven catalogats com a històrics? Ai, noia! No entenc res de res. —Doncs... —es va quedar amb la paraula a la boca. La Sílvia havia tornat a mirar cap a l’entrada, i el que hi va veure l’havia deixat glaçada: l’home de la pistola que havia vist a la pantalla del mòbil entrava per la porta de la biblioteca. Anava acompanyat d’un altre home encara més alt i més gros. Havia d’amagar el CD on fos. L’Amèlia era de fiar i tampoc tenia més opcions. —Té —li va dir allargant-li el CD—. M’oblidava que el llibre porta un CD amb música relaxant. T’agradarà. Quan l’escoltis pensa en mi. I ara vés, que tinc feina. L’Amèlia va ficar totes dues coses a la seva bossa, es va acomiadar i va marxar. En travessar la porta va xocar amb un home alt i malcarat que va continuar el seu camí sense demanar-li disculpes. «Els brètols també llegeixen», va pensar, disgustada. Era divendres, la setmana havia estat estressant; necessitava trobar la calma amb el llibre que acabava d’agafar. Un te verd, encens i la música que havia agafat de la biblioteca l’ajudarien a controlar l’estrès. —Aquest CD no funciona! —va dir en veu alta mentre anava tocant totes les tecles del vell aparell de música—. Provaré d’escoltar-lo amb l’ordinador. Va engegar el portàtil i va asseure’s a prop de la finestra per beure’s la infusió encara calenta. Un so insistent de sirenes s’apropava. Una ambulància va passar a tot drap pel carrer. «Hi deu haver hagut algun accident». 3
Per fi, llum a la pantalla de l’ordinador. Es va apressar a posar-hi el CD i va clicar a sobre de la icona; tenia ganes de llegir una estona tot escoltant la música relaxant del CD. —No funciona, em demana un password. Com és possible? Allò la va acabar d’enervar i com que l’Amèlia era una noia a qui no agradava deixar les coses a mitges va decidir solucionar l’entrebanc, abans de relaxar-se. Primer de tot va trucar a la biblioteca. Si la seva amiga Sílvia li solucionava per telèfon s’estalviaria el passeig. Ho va intentar al llarg de deu minuts, però ningú contestava. ―Què estrany ―va mussitar―. Potser tenen molta feina. Es va acabar el te en dos glops, va agafar la jaqueta, el CD i el llibre i se’n va anar cap a la biblioteca. ―Total, està aquí al costat... I si no hi vaig no el podré sentir en tot el cap de setmana. En arribar la va sorprendre l’enrenou. El parc que envolta la biblioteca estava ple de gent i de policies. Pel damunt dels caps de les persones es veien les llums blaves i vermelles dels cotxes policials i les llums taronges d’una ambulància. ―Què ha passat? ―va preguntar a una senyora que tafanejava per allà. ―Sembla ser que han ferit algú ―va respondre la tafanera. ―Vaja... Tot i l’enrenou, l’Amèlia avançava cap a la biblioteca. Portava el llibre a la mà i l’ensenyava ostensiblement cada vegada que algú protestava per les seves empentes. ―Disculpeu, he de tornar un llibre... I tothom semblava entendre-ho, perquè li obrien el pas sense dir res més. Al menys fins que va arribar a la línia policial, una cinta de plàstic blanc amb unes lletres blaves que deia: «No passeu·Policia·Mossos d’Esquadra». Allà va intentar el mateix amb l’agent que vigilava que no passés ningú. ―Vinc a tornar un llibre... 4
―Ho sento ―va dir el mosso―, ara no es pot passar. Haurà de venir en un altre moment. ―Què ha passat? ―No l’hi puc explicar, si us plau torni en un altre moment. Millor un altre dia, estem investigant un crim. ―Un crim? Però... Si jo he vingut fa una estona i he parlat amb la meva amiga Sílvia, la bibliotecària, i no semblava pas que hi hagués res d’estrany... ―Disculpi ―la va interrompre el mosso―, amb qui diu vostè que ha parlat? ―Amb la Sílvia, la Sílvia Barragán, una de les bibliotecàries. ―Esperi un moment, no marxi. El mosso es va allunyar unes passes i va parlar pel walkietalkie. L’Amèlia no va sentir què li responien, però la cara del mosso va canviar completament. Es va acostar a la Amèlia, va aixecar la línia policial i la va convidar a passar. ―Vingui amb mi, si us plau. Dins de la biblioteca hi havia quasi tant d’enrenou com a fora. Els policies anaven amunt i avall, alguns portaven una mena de granota blanca i guants. Semblava que estaven molt ocupats passant uns pinzellets amb pólvores per tot arreu. El mosso la va portar davant d’una dona jove que no vestia d’uniforme, però que es veia amb claredat que era qui manava allà. ―Sergent, aquesta és la dona que diu que ha parlat amb la víctima. ―Víctima? ―L’Amèlia es va sentir defallir―. Què li ha passat a la Sílvia? I va arrencar a plorar. La sergent va renyar amb la mirada al mosso que es va disculpar i va marxar a corre-cuita d’allà
5
―Sóc la sergent Gemma Xammar, de la unitat d’investigació criminal ―es va presentar la dona―. Quan es recuperi de la impressió m’agradaria fer-li unes preguntes. Uns minuts més tard l’Amèlia estava prou serena per contestar les preguntes de la sergent Xammar. Va quedar clar que la Sílvia i ella eren amigues i que no havia notat res de sospitós quan s’havien vist feia menys d’una hora... ―Bé, potser la Sílvia estava una mica absent, però he cregut que tenia molta feina. La sergent li va donar les gràcies i li va entregar una targeta amb el seu telèfon. ―Per si recorda alguna cosa més que ens pugui ajudar. ―Com ha sigut? ―Ho sento, no li puc facilitar informació sobre la investigació. Va arribar un altre mosso i va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella de la sergent. L’Amèlia va escoltar algunes de les paraules: víctima, balística, forense i va trencar a plorar desconsoladament. Una estona més tard, ja recuperada i amb el vistiplau dels mossos, l’Amèlia tornava cap a casa. Anava amb el cap cop, arrossegant els peus i de tant en tant mirava entristida el llibre i el CD que li havia donat la Sílvia, poc abans de morir. ―Amèlia! L’Amèlia va mirar al seu voltant sense esma. ―Aquí! Una noia li feia senyals des de l’altra banda del carrer. Anava acompanyada d’un noi que portava un gos petit lligat amb una corretja. L’Amèlia va restar quieta mentre la parella i el gos creuaven el carrer. ―Què et passa, Amèlia? Fas molt mala cara. ―Hola Celestina ―se li va trencar la veu―. Han matat la Sílvia... La meva amiga de la biblioteca. 6
El noi va fer uns ulls com unes taronges i es va tapar la boca amb la mà, ofegant una exclamació. L’Amèlia va començar a plorar. ―La coneixies? ―va demanar-li l’Amèlia entre plors. ―Sí, havíem treballat junts ―va dir el noi―. Ara estic a l’atur, però fins fa un mes, feia tasques de manteniment a la biblioteca. La coneixia bé. Era molt bona noia. Em va prometre que aviat em tornarien a contractar. La Celestina va fer les presentacions. ―És en Tarik, el meu xicot ―va dir―. Fa poc que sortim, i encara no havia tingut ocasió de presentar-te’l. Tot i ser veïnes, últimament no ens veiem gaire. L’Amèlia i en Tarik es van fer dos petons. L’Amèlia es va disculpar per les llàgrimes. ―Estic desfeta ―va explicar―. Sóc de les últimes persones que l’ha vista amb vida. I, entre sanglots i plors, va donar-los els detalls del que havia passat. En acabar, estava tant abatuda que la Celestina i en Tarik van insistir a acompanyar-la fins a casa. Quan van arribar, la Celestina li va proposar fer-li unes herbes relaxants. ―Precisament avui buscava una mica de relax ―va dir ensenyant-li el llibre i el CD. ―Un CD? De què és? ―va demanar la Celestina. ―De música relaxant. Va amb aquest llibre que he agafat a la biblioteca... Però em demana un password i no el puc escoltar. ―Què estrany! ―va dir en Tarik. ―Tarik, per què no l’hi mires tu, que hi toques? ―va dir la Celestina―. En Tarik en sap molt d’informàtica. Mentre ell s’ho mira, jo et preparo alguna cosa calenta. La Celestina va anar a la cuina i va començar a remenar portes i calaixos buscant les coses, mentre en Tarik feia les 7
primeres proves amb el CD. Després de posar-lo a l’equip de música, ho va intentar amb el portàtil de l’Amèlia. ―Un amic informàtic m’ha ensenyat un parell de trucs per rebentar una contrasenya ―va dir mentre connectava un llapis USB a l’ordinador―. D’això se’n diu un atac per la força bruta. En menys de cinc minuts el software que hi havia al llapis de memòria va aconseguir obrir el CD. En comptes de música van començar a sortir símbols estranys a la pantalla. ―Què és això? ―va demanar la Celestina que tornava de la cuina amb una tassa fumejant. ―Aquest CD està encriptat! ―va exclamar en Tarik―. D’on l’has tret? Això no és un CD de música, t’ho asseguro. ―M’ho ha donat la Sílvia, a la biblioteca. Fins i tot m’ha dit que... Ah! No pot ser! ―Què tens? ―va preguntar la Celestina―. Què et passa? ―Ella m’ha dit que... M’ha dit que... Que pensés en ella quan el posés! Era un missatge! Que pensés en ella! No ho veieu? Hem de trucar a la policia immediatament! Els ho hem d’explicar! Ella m’intentava dir alguna cosa... En Tarik i la Celestina van trigar una estona a tranquil·litzar-la. ―Amèlia, no pots trucar a la policia només amb una sospita. Te n’has d’assegurar. Ells voldran proves ―li va dir la Celestina. ―Però tenim el CD... ―Un CD encriptat que pot ser qualsevol cosa ―va explicar en Tarik―. Podria ser un error a l’hora de gravar el CD. Crec que és millor que ens assegurem del contingut abans de trucar a la policia. ―Però, com...? ―L’Amèlia estava desolada. Tenia a les mans la targeta amb el telèfon que li havia donat la sergent dels mossos i no deixava de donar-li voltes i de rebregar-la.
8
―Tinc un amic, en Joan, que ens pot ajudar. Té una botiga d’informàtica dos carrers més avall. Li puc demanar la seva opinió ―es va oferir en Tarik. A contracor, l’Amèlia va acceptar la seva proposta.
9
El quid de la qüestió Aquell CD havia encuriosit tant en Tarik que va deixar soles les noies i se’n va anar a veure el seu amic informàtic. «Si em dono pressa el trobaré abans que tanqui per dinar», va pensar. La botigueta d’en Joan era petita, estava mal situada i sempre era buida. De fet, molts veïns es preguntaven com podia sobreviure aquell negoci amb tants pocs clients. El secret estava a la rebotiga, on un ordinador, dues pantalles i una connexió ràpida a Internet permetien que en Joan es dediqués al lucratiu negoci dels delictes informàtics. Era especialista en phishing i un reputat cracker. ―Tarik! Com anem? M’enganxes de casualitat, estava a punt de sortir a dinar. ―Hola Joan, em sembla que porto una cosa interessant. En Tarik el va posar al corrent i li va explicar les seves sospites: ―Em sembla que aquí dins hi ha quelcom lucratiu. ―Com pots estar tan segur? ―És un pressentiment. No perdem res donant-li una ullada. ―I dius que està encriptat? Podem trigar hores a obrir-lo. ―Què et sembla si demano unes pizzes i ho intentem. Una hora més tard, en Joan, amb la boca plena de pizza, li va fer una lliçó magistral a en Tarik al voltant de com desencriptar un arxiu. ―El més important és trobar l’algoritme que s’ha fet servir per encriptar l’arxiu. Perquè encriptar un text no és res més que canviar unes lletres per unes altres. I si sabéssim l’idioma original del text encriptat, millor!, perquè així coneixeríem per avançat la freqüència d’aparició de les lletres. Per exemple, les vocals ocupen, aproximadament, el 45% del text... La E i la A, per aquest ordre, són les que surten amb major freqüència... La 10
S, la R, la N, la D, la L i la C són les consonants amb més presència, amb un 37%... I podria posar-te’n més, d’exemples. La pantalla de l’ordinador estava plena de llargues columnes de símbols i de lletres sense ordre ni concert. En Joan parlava sense deixar de teclejar l’ordinador. Només de tant en tant feia una pausa per agafar un tros de pizza i mossegar-lo. ―Aquesta encriptació és molt bona, però amb els programes que tinc no serà problema. De fet quasi ho tenim. Quatre cops de teclat més sota l’atenta mirada d’en Tarik i les columnes van desaparèixer i es van convertir en un llistat de fitxers. Un crit d’alegria va omplir la rebotiga. ―A veure de què va la cosa? ―va dir en Joan, mentre començava a obrir arxius a la pantalla. ―Què és tot això? Semblen plànols... ―També hi ha un Excel amb una comptabilitat ―va dir en Joan―. Em sembla que tot això és diner negre. I els plànols són els de la requalificació i urbanització de la zona de... Vaja, vaja... Són de la biblioteca Antoni Comas! No treballava allà la noia que han assassinat? ―Però, la biblioteca no està en una zona amb edificis antics i protegits? Representa que tot allò no es pot tocar ―va dir en Tarik. ―Ai, noi... Pagant, Sant Pere canta! Mira totes aquestes entrades... ―En Joan assenyalava l’arxiu Excel―. Semblen pagaments en efectiu a una persona. Mira el nom! Saps qui és? ―Artur Pajeroll! Aquest no és el regidor d’urbanisme de Mataró? En Joan va mirar la pantalla de l’ordinador i va fer un xiulet admiratiu. —Seran cabrons! Ho tenen tot planejat. D’on collons haurà tret això la noia de la biblioteca? —Això tant és! La qüestió és: en podem treure algun benefici nosaltres? En Joan i en Tarik van revisar a fons tota la informació que contenia el CD. Un promotor de la ciutat, un tal Miquel Pérez, havia engegat un projecte molt engrescador i creatiu. Es 11
tractava de requalificar els terrenys on estava situada la biblioteca Antoni Comas, enderrocar els edificis i construir-hi pisos de luxe. Hi havia noms, pressupostos, fins i tot plànols. El més interessant de tot: el compte corrent del regidor d’urbanisme estava rebent abundoses donacions, perquè ja se sap que requalificar terrenys és una tasca molt feixuga i que concedir permisos d’obra vol molta dedicació. —Això és un xec en blanc —va concloure en Tarik—. Tenim prou informació com per treure-li a aquest promotor tan espavilat una bona picossada. En Joan no hi estava d’acord. —Et dic que hem d’anar pel polític. És el que hi té més a perdre. Aquest nen de casa bona ens donarà el que li demanem per tal de conservar el seu bon nom. I la seva carrera política, esclar! —Però, què dius! —en Tarik es va esverar—. Aquesta gent té el nom, però diners, el que se’n diu diners... Potser ha cobrat quatre comissions però els que remenen els calerons de debò són els constructors. S’han fet d’or! D’economia no en tens ni fava, noi. Deixa’m fer a mi! A més, he estat jo qui ha aconseguit el negoci, no? —D’acord, però a la teva amiga Amèlia no cal dir-li res. Li explicarem que el CD era defectuós i que per això no s’obria. Que se n’oblidi de la paranoia que l’assassinat de la Sílvia hi té res a veure —va exigir en Joan. —Mira, en això hi estic totalment d’acord! —va dir en Tarik.
12
La traïció En Joan no es podia treure del cap la discussió. Ell sempre havia sabut reconèixer les oportunitats quan es presentaven i aquella era una de les millors que se li havien posat al davant. En Tarik era un cagat. Per què s’havien de limitar a treure-li calés al promotor? Era el polític qui tenia més a perdre. El trucaria. Només per tantejar la situació, a veure com responia. Li demanaria una cita. Deixaria caure un parell de dades de les que havien trobat al CD. Per sort n’havia fet una còpia sense que en Tarik se n’adonés. No va ser gens fàcil arribar fins al regidor, però finalment va aconseguir que es posés al telèfon: —És molt important. Cregui’m que l’interessa. És sobre els negocis que té amb el promotor Miquel Pérez —va dir en Joan— . Hauríem de parlar. Tinc un CD que... —Està bé. Doni’m la seva adreça i vindré a veure’l aquest vespre. Aquestes reunions no es poden tenir al carrer, com comprendrà. En Joan li va donar l’adreça de la botiga i van quedar al vespre, tot just després de tancar. —No cal que l’adverteixi que no n’ha de parlar d’això amb ningú més —va dir el polític abans de penjar. Hores més tard, a la rebotiga, en Joan va tornar a mirar el rellotge i impacient va llençar amb força una llauna de cervesa buida a la paperera. «Per què collons triga tant?», es va preguntar. Just quan allargava la mà per obrir la nevera i agafar una altra cervesa va sonar el timbre de la porta. Va sortir a obrir. Dos homes de dimensions poc corrents feien empetitir el marc de la porta de la botiga. El regidor havia enviat els seus minyons per estudiar el terreny. —El senyor Pajeroll vindrà d’aquí a uns minuts —va anunciar el més alt—. Com pot comprendre ens hem 13
d’assegurar que vostè està sol. Hi ha un lloc més privat per parlar? —Sí, sí, esclar! A dins, a la rebotiga —va contestar en Joan i es va dirigir cap allà seguit dels dos homes. Tan bon punt van ser a la rebotiga, un d’ells, el més forçut, el va agafar pel coll amb un braç monstruosament gran mentre feia servir l’altra mà per immobilitzar-li els braços. Les claus de la botiga li van caure a terra. Amb un somriure tenebrós, magnificat pel seu cap rapat que semblava una bola de billar, el seu company les va recollir. —Ara torno —va dir amb una veu gairebé alegre. En el silenci sense oxigen que va seguir, en Joan va sentir com tancava amb clau la porta de la botiga. —I ara parlarem —va proposar la bola de billar quan va tornar. I va etzibar-li un cop de puny tan fort a la panxa que li va buidar de cop l’aire del pulmons. Tot seguit li’n van caure uns quants més. Els dos pinxos eren molt savis, van estovar en Joan fins que les seves cames van fer figa. Llavors, el forçut que l’aguantava el va deixar anar. En Joan va caure a plom i els cops de puny es van transformar en puntades de peu. «L’he ben cagada!», va ser l’última cosa que va pensar en Joan abans de perdre el món de vista. El va despertar el fred humit de l’aigua. Estava assegut en una cadira, lligat de mans i peus. Li feia mal tot el cos. El forçut seia davant seu amb una cervesa a la mà. La bola de billar, al seu costat, sostenia encara una galleda de fregar buida. —Ara ve quan ens ho expliques tot —va dir el calb, que havia deixat anar la galleda i s’encenia una cigarreta—. Abans de res, on és el CD? —Si us plau, no em feu més mal! —va suplicar en Joan—. És al calaix de baix de tot de l’escriptori. —Bon minyó. El forçut es va ajupir davant la taula, va arrencar l’últim calaix d’una estrebada i el va capgirar damunt l’escriptori. Hi havia un munt de CDs però només un sense nom. 14
—Ara la pregunta més important —va dir el calb acostantse a tocar de l’orella d’en Joan—. On són les altres còpies del CD? Va resultar que la bola de billar no fumava i que tenia pensat fer altres usos de la cigarreta. L’homenot forçut li va arrencar la roba amb un parell d’estrebades. Les cremades van començar al pit i van arribar fins a l’entrecuix. Els dos matons es van convèncer que en Joan deia la veritat quan ja no li quedava cap centímetre de pell per cremar. Ell no tenia cap més còpia del CD però tenia un còmplice, en Tarik, que sí en tenia una. A la pregunta de com l’havien aconseguit, en Joan va mencionar l’Amèlia i la Sílvia. Els va explicar com havien enganyat l’Amèlia, dient-li que el CD era defectuós, però els sicaris semblaven tenir les seves pròpies idees al respecte. Van voler saber les adreces d’en Tarik i de l’Amèlia. Un últim cop de puny el va tornar a deixar inconscient per una bona estona. La insistència del timbre va despertar l’Amèlia, que s’havia endormiscat al sofà, esgotada per l’angoixa i la tristesa que li havia causat la mort de la seva amiga Sílvia. Potser la Celestina tornava per assegurar-se que estava bé. Però quan va obrir la porta, un home immens com un armari se li va abraonar i li va tapar la boca per evitar que cridés. Immobilitzada contra la paret per aquell homenàs, va veure horroritzada com un altre home encara més alt i més fort, amb el cap afaitat, entrava a casa seva i tancava la porta després de comprovar que ningú no els havia vist entrar. «Qui són aquests! Què volen de mi!», va pensar horroritzada. «Aquestes cares em sonen! On els he vist?». L’home que la tenia agafada la va arrossegar pel passadís. L’altre, el calb, anava al davant, obrint portes i comprovant que no hi hagués ningú més al pis. En arribar a la cuina l’home calb va dubtar. —Aquí hi ha més coses que poden fer mal —va decidir picant-li l’ullet, juganer, al seu company. L’Amèlia va obrir els ulls aterrida. L’home que la tenia presonera la va empènyer cap a una cadira i la va fer seure de 15
males maneres. El calb, que havia desaparegut per uns moments, va tornar amb el carregador de mòbil i el cable de la seva tauleta. —Estigues calladeta i no et passarà res —va dir—. Queda clar? Les mans a l’esquena, darrere la cadira. L’Amèlia va fer que sí amb el cap i, obedient, va posar les mans tal i com li havia dit l’altre. L’home calb les hi va lligar amb els cables dels carregadors. —I ara parlem. Un ocellet ens ha dit que tens una cosa que ens pertany: un CD que la teva amiga Sílvia t’ha donat aquest matí —va dir el calb amb el to pacient de qui parla amb una criatura—. La cosa és així de fàcil: tu ens dónes el CD i nosaltres marxem. Ho entens? —Encenc una cigarreta? O t’estimes més començar amb un ganivet? —va oferir el seu company obrint d’una estrebada el calaix que contenia els coberts. —Au va, comencem amb la cigarreta. —Amb un moviment destre, el cap rapat va estirar amb força les solapes de la brusa de l’Amèlia i els botons van saltar. —El CD era defectuós, no es podia obrir i no el tinc, us ho juro! —L’Amèlia plorava acovardida—. Se l’ha endut en Tarik per ensenyar-li a un amic seu, un tal Joan. El volien desencriptar. M’ha trucat al cap d’una estona i m’ha dit això, que era defectuós i que no es podia veure res. —Tu te la creus? —li va preguntar amb fingida innocència el calb al seu company, i després dirigint-se a l’Amèlia:— Mira, no ens agraden gens les noies que diuen mentides. Ets mentidera, tu? La cigarreta encesa es va acostar perillosament a la galta de l’Amèlia. Ella va intentar apartar el cap, sense aconseguirho. El calb va decidir que potser era millor començar per una zona més sensible, el pit. Li va arrencar els sostenidors i va clavar la punta de la cigarreta molt a prop del mugró. El cos de l’Amèlia es va tensar com un arc. El crit va quedar ofegat per la manassa peluda del forçut, que li va tapar la boca. La cigarreta es va aixecar, però va aterrar una altra vegada a l’altra costat del mugró, reproduint el dolor agut, lacerant, insuportable. Per 16
la cuina es va escampar l’olor de carn cremada. Els pinxos van necessitar unes quantes cigarretes més per quedar-ne convençuts. —Us ho juro, us ho juro, us ho juro —repetia l’Amèlia, en una lletania desesperada. Les llàgrimes relliscaven amargues per les seves galtes. Per fi l’home calb, que semblava ser el que manava, va quedar satisfet. —Anem! —va dir, i llençant l’última cigarreta a terra va sortir de la cuina seguit del seu company. L’Amèlia va sentir com es tancava la porta del pis. Per fi havien marxat. Va deixar passar uns minuts abans no va intentar deslligar-se. Tenia tot el cos adolorit, li coïen les cremades dels pits i li costava respirar. Quan va aconseguir alliberar-se va anar a la cambra de bany, va obrir la farmaciola i va remenar fins a trobar una crema per a les cremades. ―Déu meu, quin mal! ―I es va posar a plorar. Es va empassar un parell de calmants amb un glop d’aigua de l’aixeta i va aprofitar que l’aigua corria per mullar-se la cara amb desesperació, en un intent d’esborrar la mala estona que havia passat. Amb la coïssor calmada, va començar a pensar amb més claredat. ―En Tarik! ―va exclamar. Va córrer a buscar el telèfon. Havia d’avisar en Tarik. Segur que anaven per ell. Amb les mans tremoloses va marcar el seu número. Res, en Tarik no contestava. Ho va provar amb la Celestina, que va contestar al segon senyal. Va necessitar un parell de minuts per fer-li entendre què estava passant, de tan nerviosa com estava. —En Tarik és fora, passejant el gos —va dir angoixada la Celestina, quan finalment va entendre la gravetat de la situació. —Truca-li i li dius que està en perill. Els homes que han vingut a casa meva el deuen estar buscant a hores d’ara. Però en Tarik no agafava el mòbil. Desprès de diversos intents frustrats de contactar amb ell, l’Amèlia i la seva amiga van decidir anar a buscar-lo. En Tarik solia portar el gos, un 17
petaner petit i nerviós, a la plaça que hi havia davant la biblioteca, on el podia deixar anar una estoneta. —L’anirem a trobar. Et passo a recollir, Celestina. Vinc ara mateix! —va dir l’Amèlia. Es va posar una brusa neta, l’anorac a sobre, va agafar les claus i quan era a la porta, va tornar enrere. Va anar a la cuina i va agafar un ganivet esmolat del calaix dels coberts. Quan se’l va ficar a la butxaca de l’anorac, es va sentir una mica més segura. Van haver d’entrar per la porta del darrere dels jardins de la biblioteca, ja que feia poca estona que la Biblioteca havia tancat i no es podia accedir per la reixa principal. El van veure de seguida, parlava amb un home ben vestit, baixet i rabassut. L’home li va allargar un sobre, en Tarik el va agafar, va comprovar-ne el contingut i se’l va ficar a la butxaca, d’on va treure un CD que va brillar breument a la llum de la farola. L’home va treure un petit ordinador portàtil d’un maletí i va ficar-hi el CD. Va remenar una mica el teclat i va semblar satisfet perquè va assentir amb el cap, va tancar l’ordinador i va marxar sense dir ni ase ni bèstia. L’home, petitó i rabassut, va passar al costat de les noies sense ni tan sols mirar-se-les. Va sortir del jardí, es va ficar dins un cotxe que l’esperava amb el motor en marxa i que va arrencar a tota velocitat. La Celestina es va llançar als braços del seu xicot, que la va rebre una mica sorprès per la intensitat i la passió de l’abraçada. L’Amèlia s’havia quedat unes passes enrere i mirava en Tarik entre irada i dolorida. La por havia deixat pas a una ràbia immensa, aquell desgraciat era el culpable dels cops i de les ferides que els dos goril·les li havien propinat. En Tarik l’havia posat en perill, pitjor, l’havia traït. —Qui era aquest paio? Això que li has donat, era el CD? Tarik, ets un fill de puta! l’Amèlia s’havia acostat a en Tarik, que va deixar anar la seva xicota i la mirava desconcertat. —Han vingut uns paios a casa meva. Venien de casa d’en Joan i volien el puto CD. M’han apallissat. M’han cremat amb cigarretes, i tot per culpa teva, cabronàs! 18
—En Joan? En Joan m’ha traït! Serà desgraciat! —Cabró de merda, ets tu qui m’ha traït a mi! No sé de què va aquesta història, però penso trucar a la policia ara mateix! El petit petaner, esverat pels crits va començar a bordar i a moure’s al voltant del seu amo, espantat. L’Amèlia amb el telèfon i la targeta rebregada de la sergent Xammar a la mà va intentar fer la trucada. —Espera, t’ho puc explicar! —en Tarik va fer un pas cap a la noia i va intentar aturar-la agafant-la pel braç. Ella es va deixar anar d’una estrebada i va començar a recular per allunyar-se’n. El gos, lligat amb una d’aquelles corretges que s’estiren i s’arronsen, continuava bordant i corrent al voltant del grup. La Celestina estirava de la corretja per intentar controlar-lo i fer-lo callar. Just en aquell moment, l’Amèlia va fer un altre pas enrere, es va entrebancar amb la corretja i va caure a terra amb un crit ofegat. El telèfon i la targeta van sortir volant i l’Amèlia va aterrar mig de costat. Es va quedar immòbil, paralitzada per la sorpresa i el dolor. A poc a poc es va posar la mà a l’estómac. Quan la va retirar estava tacada de sang. —El ganivet... —Quin ganivet? —la Celestina i en Tarik la miraven horroritzats. —Tenia por, pensava que estaves en perill i he agafat un ganivet per si de cas. —Gairebé no podien entendre-la de tan fluixet com parlava. —Necessitem una ambulància! —La Celestina va treure el mòbil i va marcar el 112. Llavors es va sentir el crit d’en Tarik: —No ho facis! Li ho deia a l’Amèlia, però ja era massa tard. L’Amèlia pressa del pànic s’havia arrencat el ganivet i sagnava profusament. —Una persona ferida —va dir la Celestina al 112 en el mateix moment en què l’Amèlia es quedava immòbil, amb els ulls esbatanats per la sorpresa i la mort. 19
Algú demanava més informació a l’altra banda de la línia però ella era incapaç de parlar. En Tarik va negar lentament amb el cap. —És massa tard, penja! No ens compliquem la vida. —Però ha estat un accident! —somicava la Celestina. —Però ningú no s’ho creurà. Penja! —va dir en Tarik, taxatiu. La noia va penjar, encara van discutir uns minuts però en Tarik es va imposar finalment. Havien d’amagar el cos. El van arrossegar uns metres i el van deixar en un racó fosc al costat d’un dels edificis de la biblioteca. Després es van allunyar cap a l’altra banda de la plaça. No havien caminat gaire quan es van creuar amb un veí del barri. També portava un gos, els va saludar i va deixar-lo anar de la corretja. El gosset va córrer directe cap a on era amagat el cos i va començar a furgar entusiasmat. —Coi de gos! —va cridar el veí que no veia què estava olorant l’animal—. Sempre menjant porqueries. Vine cap a aquí! El gos va tornar obedient, portava el morro brut. El veí el va tornar a lligar, els va dir adéu i va marxar seguit del seu gos. —No podem deixar aquí el cos, el trobaran de seguida. Necessitem temps per fugir —va dir en Tarik, que caminava ja cap al cos de l’Amèlia. —Fugir? —La Celestina el va seguir. Els seus passos eren feixucs, com qui s’endinsa en un malson. —Tenim diners. No ens podem quedar aquí. No ens creuria ningú. A més, hi ha els pinxos que han torturat l’Amèlia i en Joan. Vine, ja sé on podem amagar-la —en Tarik ja havia agafat el cos de l’Amèlia per sota les aixelles—. Què fas? Mou-te! Ajuda’m! No ens podem quedar aquí tota la nit.
20
Dilluns a la tarda La Berta va entrar amb presses a la biblioteca. Fora feia un fred que pelava. Acabava de sortir de col·legi i tot i que havia caminat menys de deu minuts estava gelada. Volia fer els deures i escalfar-se una miqueta. Tenia una hora abans que el seu pare no la passés a recollir. Hi havia poca gent. La mort de la Sílvia era molt recent i es podria dir que els treballadors i els usuaris de la biblioteca encara estaven de dol. La Berta va sentir com dos treballadors de la biblioteca parlaven: ―Quan serà l’enterrament? ―preguntava un. ―D’aquí a dos o tres dies ―va respondre l’altre―. Es veu que encara li han de fer l’autòpsia i... La Berta no va voler sentir res més. Totes aquelles coses la feien esgarrifar. Va deixar la motxilla a terra, es va treure l’abric i va començar a obrir el quadern ... ―Quina pudor! ―va sentir. ―Sí, és veritat, fa molta pudor! La Berta va obrir els narius i, tot i que estava un pèl refredada, va notar una olor molt peculiar. Es va mocar ben mocada i llavors va sentir la ferum amb tota la seva intensitat. ―Ecs! Uns quants menuts, entre empentes i rialles, van anar a queixar-se a una de les bibliotecàries. Aquesta, en un principi, no en va fer gaire cas; també estava refredada i no notava res. Però un parell de mocades més tard, ella també va sentir la intensa fortor. ―Hòstia, quina pudor! I se’n va anar a buscar l’encarregat de manteniment. Aquest era fora arreglant un parterre que algú havia fet malbé el cap de setmana. Maleïa la seva sort perquè l’havia d’arreglar ell i ja tenia prou feina.
21
―A veure quin dia em porteu un ajudant, coi! ―es va queixar en veure arribar una de les bibliotecàries amb cara de portar-li més feina. ―Nèstor ―va dir la noia―. Tenim un problema a dins. ―Què passa ara? ―Tothom es queixa que fa molta pudor. Hem estat mirant i crec que ve del conducte de l’aire condicionat. ―Ara m’ho miro. Segur que al llarg del cap de setmana s’ha mort alguna rata dins del conducte... i ara put com la mare que la va parir! En Nèstor va deixar la feina del parterre i es va dedicar a buscar la causa de la pudor. En pocs minuts ho va tenir clar: el que sigui que s’havia mort era dins el conducte de l’aire, com havia dit la bibliotecària. ―Últimament tothom es mora aquí, a la biblioteca! ―va renegar, però ho va fer prou baixet perquè no volia molestar a ningú. Tot i els renecs també estava afectat per la mort de la Sílvia―. Maleït sia! Va baixar fins al soterrani. Va obrir la porta d’accés al túnel de serveis i va obrir els llums. Allà la fortor era més intensa. Sense parar de renegar va fer una inspecció ocular dels conductes de ventilació. De tant en tant colpejava un conducte o mirava per una reixeta. S’anava acostant a la maquinaria principal. ―On coi t’has ficat, rata pudenta! Es va quedar amb la paraula a la boca. Al final del túnel de servei, mig amagat darrere de les bombes de calor hi havia un conducte obert. Del conducte en sortien les cames d’una noia. La resta del cos estava embolicat en un gran sac de plàstic d’ús industrial. ―Déu meu!
22
Recapitulació La Sergent Xammar es va acostar a la finestra de la sala d’interrogatoris i va observar els detinguts a través de l’enorme vidre rectangular que a l’altra banda es convertia en mirall. En Tarik i la Celestina, emmanillats i amb el cap cot, seien un davant de l’altre. Els havien detingut a Algeciras, a punt de creuar l’Estret, amb 50.000 euros a la butxaca. Tothom havia pensat que era un cas resolt, però després d’hores d’interrogatori hi havia més preguntes que respostes. El caporal Palau va entrar a l’habitació. Portava un cafè a cada mà. —Te la creus tu, aquesta història? —li va preguntar la seva cap, la sergent Xammar. En Palau va deixar els gots sobre la taula i va començar a buscar dins les seves butxaques, pensatiu. Feia molts anys que era mosso d’esquadra i n’havia vist de tots colors. —No ho sé, sergent. Les proves contra els acusats són aclaparadores. Han deixat empremtes per tot arreu: al cos, al jardí, a la paret per on van baixar el cadàver, al túnel de servei, als conductes de ventilació, al ganivet que vam trobar al contenidor i que va resultar ser l’arma del crim. Collons, sembla un cas de manual! —No siguis malparlat, Palau i passa’m el sucre d’una vegada! —va dir la sergent somrient per sota el nas—. Sí, ja ho sé. També tenim la trucada al 112, que coincideix aproximadament amb l’hora de la mort que ha dictaminat el forense. La cullereta, també, Palau. La sergent Xammar va trencar el sobret del sucre i el va abocar al got. —Si fins i tot tenim el testimoni del veí que passejava el gos i que ha identificat en Tarik i la Celestina —afegí mentre començava a remenar el líquid marronós amb la vareta de plàstic que feia de cullereta—. I diu que el seu gos va acabar amb el morro tacat de sang. 23
La Gemma continuava remenant, pensativa. —Sí, després està la fugida. Si això no és una declaració de culpabilitat... —va dir en Palau. —Si no haguessin fugit hauria costat més identificar-los. No gaire, potser uns quants dies més. Però, quan van desaparèixer, totes les sospites els van caure al damunt. La sergent va fer un glop de cafè i es va acostar una altra vegada al vidre de la peixera. la Gemma va observar com en Tarik colpejava nerviós el respatller de la cadira a l’altra banda del vidre —El cas és que ells no la van matar. El forense diu que la ganivetada és compatible amb la seva versió, l’Amèlia portava el ganivet a la butxaca i se’l va clavar accidentalment. Tampoc crec que l’apallissessin, els blaus, les senyals de lligadures al canell i les cremades són anteriors, causades pels misteriosos pinxos que segons la Celestina van anar a casa de la víctima. La Gemma va fer l’últim glop de cafè i va mirar el got buit decebuda. —I, d’això... hi havia empremtes, o rastres d’ADN al cos, d’aquesta agressió anterior? —va preguntar el caporal mentre afegia un segon sobret de sucre al seu cafè. —No hem trobat res —va dir la Gemma—. Qui li va fer els blaus i les cremades era un professional. I després hi ha el tema del CD. Segons en Tarik, en Joan, el de la botiga d’informàtica, i ell estaven extorsionant el promotor Miquel Pérez amb el contingut del CD. Diu que aquell petit disc platejat contenia proves de com en Pérez havia subornat en Pajeroll, el regidor d’urbanisme, perquè requalifiqués els terrenys on hi ha ara la biblioteca Antoni Comas. Dins la sala d’interrogatoris, la Celestina plorava fluixet. La sergent va veure com una llàgrima li relliscava per la galta. —També —va continuar la Gemma—, en Tarik assegura que va ser en Joan, pel seu compte, qui va intentar fer xantatge al regidor d’urbanisme. —Aleshores els paios que van apallissar l’informàtic, els va enviar el regidor? Té collons! Té la botiga i el pis en un baix i 24
jura que es va fer les ferides en caure escales avall? —va dir en Palau divertit—. Serà idiota! —Sí, el cas és que nega haver vist mai el CD. No tenim cap prova que existís. El promotor i el regidor juren que no saben res de tot això i tenen coartada. Però, per quins set sous havien d’amagar el cadàver aquest parell? Sabies que en Tarik havia treballat com operari de manteniment de la biblioteca i que encara tenia les claus del centre? Quin lloc més estrany per amagar un cadàver! Suposo que només pretenia guanyar temps. I d’on van treure els 50.000 euros? Eh? Tu te’ls creus, Palau? Creus que la seva història té sentit? —va tornar a insistir la sergent. —Per por, suposo, el devien amagar per por. Segurament van pensar que no els creuríem. Segons la seva versió, quan van veure que l’informàtic els havia traït i com havia quedat l’Amèlia desprès de la visita dels pinxos del regidor, van decidir tocar el dos. Si té sentit o no, el que crec és que és prou curiós que hi hagi hagut dos morts en quatre dies en una biblioteca —va contestar en Palau—. Mai havia sentit una història tan rocambolesca. —Tan rocambolesca que possiblement sigui certa —va concloure la sergent Xammar amb un sospir—. Però això no ho sabrem mai.
25
Autors Equip de redacció Rosa Maria Solé & Rosa Tirado & Jordi Lopesino Equip de correcció Txell Pañella & Salvador Riera & Mònica Ruíz Planeta Lletra Abril 2015
26 Biblioteques Mataró
27