Dossier Calders 2012 by Biblioteca Sant Antoni joan oliver

Tens raó quan dius que les carícies tenen de dolent que fan més difícil la separació

PERE CALDERS I ROSSINYOL Barcelona, 29 de setembre de 1912 – 21 de juliol de 1994.

100 anys del seu naixement

VIDA Pere Calders i Rossinyol va néixer al barri del Clot, a Barcelona, el 29 de setembre de l’any 1912. És un dels escriptors més llegits de la literatura catalana. Ha destacat, sobretot, com a contista. Comentar els seus orígens és imprescindible, ja que dels seus pares no només va rebre l’herència biològica. La seva mare, Teresa Rusiñol, va deixar una bona empremta en el seu fill. Pere Calders sempre va recordar les vetllades a la masia de Can Maurí i l’aprenentatge de la lectura: la seva mare és qui el va ensenyar a escriure abans d’anar a l’escola. Mare i fill van mitificar aquells anys i la felicitat viscuda en aquell espai, com es pot comprovar en la correspondència que van intercanviar durant l’exili de Pere Calders a Mèxic. El pare, Vicenç Caldés i Arús, era venedor d’articles fotogràfics i més tard es va incorporar en una empresa d’arts gràfiques. Era culte, atent i meticulós. Gràcies a ell disposem de força documentació sobre la seva trajectòria professional i personal i, el més important, de molta informació detallada i ordenada dels orígens i la formació del seu fill. Vicenç Caldés era aficionat al teatre, autor de poemes i narracions i un home arrelat i compromès en la vida associativa i cultural catalana. La fotografia, la professionalització en les arts gràfiques i el gravat van ser grans llegats que va deixar al seu fill i que van compartir al llarg de les seves vides. Vicenç col·laborava a la revista El Teatre Català, amb una secció fixa: “Ironies”. El gust per la malícia i la ironia ens pot fer pensar en el seu fill, Pere Calders, a qui coneixem així, amb el cognom regularitzat ortogràficament. A més de la grafia del cognom, la distància entre tots dos era considerable: Vicenç Caldés no tenia la ductilitat ni el do de la llengua que tindria el seu fill. El testimoni documentat del naixement de Pere Calders el trobem a la revista El Teatre Català on, com hem vist abans, col·laborava el seu pare. La manca de documentació personal corresponent a la seva infantesa es compensa amb un gran nombre de fotografies. Pere Calders va viure fins als vuit anys en una masia ubicada al Vallès Occidental. Cap al 1920, la seva família es va establir a Barcelona definitivament.

Hi ha dos espais decisius en la formació literària i cultural de Pere Calders: la masia de Can Maurí i l’Escola Mossèn Cinto. En els darrers anys de la seva vida, els va mitificar i reivindicar repetidament en textos i en aparicions públiques, sobretot quan el contacte amb el món escolar li van fer valorar un ambient familiar força excepcional pel contacte amb la natura i amb els pagesos de la masia i una escola immillorable, que li va transmetre l’amor per l’idioma i el respecte per tot el procés de lectura i escriptura. Can Maurí era la llibertat en contrast amb els espais tancats del pis del barri del Clot. Les històries que s’hi explicaven, en rotllana, després de la jornada de treball, són segurament el nucli del seu interès per les històries de misteri, de crims i apareguts. En un text que descriu la seva vida d’infant a la masia, hi trobem ja la descripció d’un element que esdevindrà recurrent en la seva obra: el rellotge que marca el pas del temps. També hi trobem la presència de les golfes com a indret misteriós i fosc d’on provenen sorolls sense identificar. A L’amor d’en Joan, un novel·la que conservem incompleta i que va escriure segurament al principi dels anys trenta, les golfes de can Maurí, literaturitzades, són l’espai que amaga el passat misteriós d’un avantpassat. I encara més endavant, a l’exili, reprèn la literaturització d’aquest espai en un altre text. De totes les reivindicacions que Pere Calders va fer del seu pas per l’Escola Mossèn Cinto, potser la més significativa és la que fa a l’epíleg de la reedició del seu primer llibre, El primer arlequí, el 1983. I té sentit, perquè alguns contes d’aquest primer llibre tenen l’origen, segons ell, en els exercicis que Pere Calders redactava a l’Escola. Són el fruit, en efecte, del mestratge de Josep Perunella, que va transmetre als seus alumnes la passió per l’idioma i la paraula oral i escrita, i l’aprenentatge de les tècniques narratives. Una mostra d’aquests exercicis és el text Una excursió a la serra del Tibidabo, que conté algunes correccions escrites del mestre. L’Escola va ser clausurada per la dictadura del general Primo de Rivera el 1924, però Pere Calders i alguns altres alumnes van continuar sota el mestratge de Perunella, acollits per altres escoles i, després, al domicili particular del mestre, fins al 1929. Per a Calders, l’Escola va ser també un nucli de formació d’amistats sòlides, sobretot amb els germans Artís Gener: en “Tísner”, amb qui compartí gairebé tota la seva trajectòria vital, i la Rosa, amb qui es va casar en segon matrimoni ja a l’exili mexicà. Des del 1929 fins al 1934, Calders va rebre formació a

La Llotja, L’Escola d’Arts i Oficis, que va compaginar amb la seva primera feina com a dibuixant i grafista. Allà va coincidir amb “Tísner” i amb Mercè Casals, la seva primera dona. En aquests anys es produeix un moviment estudiantil que es concretarà amb la creació d’una Associació d’Alumnes i Exalumnes, de la qual Pere Calders va ser membre. Calders convertirà l’Escola en un tema habitual dels seus primers articles periodístics al Diari Mercantil, d’ençà de la primavera del 1933. En tot cas, el pas per La Llotja li dóna ales i comença, ja ben aviat, a reflexionar sobre la creació artística. Ho fa, per exemple, en un text datat del gener del 1932, quan tenia tot just dinou anys, en el qual analitza “la baixa qualitat dels miracles”, perquè són una forma d’imposar-se des de la manca de talent, de personalitat i d’originalitat. El dia 7 d’abril de 1933, al Diari Mercantil, Pere Calders publica el seu primer article: “Els desnudistes de Barcelona viuen d’una manera paradisíaca”, acompanyat d’un dibuix il·lustratiu, impagable, fet per ell mateix. Des d’aleshores, va fent aparicions escadusseres al diari fins que, el 5 de maig, inaugura una secció de crítica artística, “Fulls”, que signa inicialment P. C. R. i, més tard, Pere Caldés, és a dir, amb el nom sense regularitzar ortogràficament (el nom no el trobem regularitzat fins al període de guerra, el 1936). Per a Calders, és l’entrada en el periodisme: fins que el diari es tanca el 5 d’agost d’aquest mateix any, hi publica setanta-cinc textos signats. Tenia, aleshores, vint-i-un anys. El 15 de setembre apareix un nou diari, “Avui”, i “Tísner” i Calders són cridats a col·laborar-hi. El dia 4 de desembre hi va publicar el seu primer conte: Històries de fantasmes o el capilar “Estrella”, actualment perdut. L’any 1934 va ser poc actiu per a Calders, se li va declarar una úlcera de duodè que el va tenir força delicat de salut fins a la Guerra Civil. El 1935 Pere Calders es casa amb Mercè Casals, set anys més gran que ell, també dibuixant. Calders abandona el domicili patern del carrer de Provença cantonada Balmes i s’instal·la amb la seva dona al carrer de París. L’any 1936 va començar amb una bona activitat periodística dels dos amics. “Tísner” treballava a La Publicitat i a La Rambla, alternava la feina als dos rotatius perquè l’un era matinal i l’altre vespertí. Calders entra a treballar a La Rambla al febrer, quan ja s’havia convertit en diari. Mentrestant enllestia el seu primer llibre de contes, que apareix el mes de juny, editat per Janés: El primer arlequí. El mateix mes de juny, el dia 30, neix en Joan, fill de Pere Calders i Mercè Casals.

De sobte, la vida dels dos amics es trasbalsa amb la Guerra Civil. Calders i “Tísner” van promoure la fundació del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP). Tenien el seu quarter general a l’estatge de la cèl·lula dels dibuixants del PSUC. “Tísner” es va allistar com a voluntari per anar a lluitar: ja no es veurien més durant la guerra. Calders continuava amb la seva activitat periodística i literària. La seva segona novel·la, La glòria del doctor Larén, va sortir el desembre de 1936. L’any 1937 va prosseguir amb una gran activitat en el camp periodístic i els seus dibuixos apareixen a L’Esquella. Va escriure una altra novel·la, La cèl·lula, l’original de la qual es va perdre. L’altra gran activitat és la literària: Calders publica en aquests anys, a la premsa, alguns dels seus contes més emblemàtics, des de Les mans del taumaturg fins L’any de la meva gràcia. Amb el títol d’aquest darrer, va encapçalar un recull de vuit contes amb els quals es va presentar al premi Narcís Oller del 1937. La seva activitat és múltiple i només circumstancialment cenyeix la seva creació literària al servei d’uns objectius polítics. Ho fa, de manera clara, a Les mines de Terol, el conte amb el qual guanya el premi de narració en el concurs convocat per la revista Amic, que dirigia Janés i Olivé, destinat a promoure la creació literària dels soldats i que es va publicar amb il·lustracions d’ell mateix, d’un realisme força estilitzat que li trobarem també en dibuixos de l’exili. Malgrat que Calders estava exempt del servei militar per dur a terme tasques de propaganda, el mes de setembre de 1937 es va allistar i va ser destinat al Servei de Cartografia. Entre el 15 de desembre de 1937 i el 7 de gener de 1938 va tenir lloc la batalla de Terol. Calders va ser testimoni del triomf momentani de l’exèrcit republicà. Això va impulsar els combatents catalans a signar un “Manifest dels intel·lectuals de Catalunya”. Per encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes, va escriure Unitats de xoc, un llibre de guerra que, per una banda, és un autèntic al·legat contra la guerra i, per una altra, és una bona mostra de la seva capacitat per compaginar la mirada irònica amb l’actitud humanística. El llibre mostra la seva experiència com a soldat. És, doncs, exponent de la tercera de les seves activitats en el període, la incorporació com a voluntari al cos de Carrabiners, obeint un deure cívic, d’enfrontament a la

rebel·lió militar, fins que, vençut, passa la frontera i va a parar al camp de concentració de Prats de Molló. Allà, però s’hi va estar pocs dies: juntament amb “Tísner”, Clusellas i dos companys més, és acollit a casa del notari de Prats de Molló, Charles Guiu. Aquesta situació provisional aviat es va fer insostenible. Van escriure una carta a Carles Pi i Sunyer en què li demanaven el seu ajut: “...el que us volem demanar no són pas diners, sinó la tramesa de documents que garanteixin la nostra identitat i la nostra personalitat d’escriptors i dibuixants catalans. El senyor Pous i Pagès va lliurar-nos a Girona una nota que ens ha fet un gran servei, però que no és suficient. Us agrairíem també que ens diguéssiu l’adreça per posar-nos en contacte amb elements de la Institució de les Lletres Catalanes”. Nou dies més tard, van rebre resposta i un ajut econòmic, amb la recomanació de demanar a les autoritats franceses de Perpinyà els documents d’identificació. Encara a casa del notari Guiu, en data 24 de febrer, va rebre resposta de l’ambaixada de Mèxic a França en què se li demanava que emplenés els impresos de sol·licitud per traslladar-se a Mèxic i se l’advertia que el viatge hauria de ser a càrrec seu. Per una carta incompleta d’Avel·lí Artís i Balaguer al seu fill, “Tísner”, escrita des de Tolosa amb data 25 de febrer, comprovem que “Tísner”, Clusellas, Calders, Josep Montfort i, probablement, Ramon Capdevila, estaven junts. Fos com fos, van aconseguir arribar a Tolosa de Llenguadoc i, d’allí, Calders i Clusellas, que no “Tísner”, van ser enviats, amb la primera expedició d’intel·lectuals que hi arribava, al castell de Roissy-en-Brie. Resseguint la correspondència que va mantenir amb “Tísner” des de Roissy, podem comprovar les vacil·lacions respecte a les opcions de futur: hi ha la possibilitat de quedar-se a França o fer el pas cap a Amèrica. El problema de la seva dona, que ha restat a Barcelona, es feia present: “Una de les solucions que he rumiat consisteix a anar-me’n ara, tal com havíem pensat, i dir a la meva dona que vingui a França així que pugui, junt amb l’Amàlia. En Clusellas les esperaria aquí i aleshores vindrien tots tres –o tots quatre, si pot venir el meu fill– a reunir-se amb mi.” La carta era del 4 de juny. Quatre dies més tard s’assabenta que en “Tísner” s’embarcava amb l’Ipanema i que ell no podria ésser-hi. Amb data 24 de juny, envia al seu pare una targeta que signa “Pierre Rossignol” i, com si es tractés d’un comerciant, l’informa dels contactes amb els dirigents de la casa Sirvén, disposats a continuar la sucursal barcelonina i a garantir la feina del seu pare. Li diu també que s’està preparant per marxar a finals de mes. El primer de juliol va rebre, del SERE, l’ordre de presentar-se a

Bordeus entre el dia 2 i el 4 de juliol, per tal d’embarcar-se al vapor Mexique (l’ordre és per a ell i un altre familiar, probablement perquè havia comptat fins a darrera hora que la Mercè arribaria a temps per embarcar-se). Amb un salconduit vàlid només per a dos dies, fa el viatge de Roissy a Bordeus. Rep, en embarcar-se, una hoja de identificación del govern mexicà com a refugiat polític. Duia, així ho demostra el rebut de la consigna del vaixell, dues maletes, i una carta de Francesc Trabal en què s’acomiada del seu amic i li dóna una sèrie d’adreces d’interès i, sobretot, uns mots adreçats a Josep Carner. Aquesta carta a Josep Carner serà, en el moment de l’arribada a Ciutat de Mèxic, una peça preciosa: li permetrà rebre l’ajut d’un dels escriptors dels quals se sent admirador i hereu i, encara més, fer-hi amistat. Però, a més, Calders portava una altra carta de Trabal: un certificat segons el qual, en qualitat de membre del Consell Directiu de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i col·laborador de la Institució de les Lletres Catalanes, se’l nomenava delegat per representar aquest organisme a Mèxic per tal d’organitzar els escriptors catalans exiliats, posar-los en contacte amb els organismes culturals i coordinar-los amb els que s’anessin constituint en altres països americans. Aquest és el pla de Carles Pi i Sunyer i Trabal per tal d’organitzar l’exili intel·lectual català. L’arribada a Veracruz i les primeres impressions que rep de Mèxic i els mexicans les explica en un text autobiogràfic manuscrit que es conserva inèdit. Fets els laboriosos tràmits immigratoris, escriu a “Tísner”, que era amb la seva família a El Saltillo. Uns dies més tard, el 5 d’agost, hi torna perquè ja ha escrit a Josep Carner i a Antoni Prat, germà de Joan Prat (el crític “Armand Obiols”), perquè el reclamin des de Ciutat de Mèxic: “Pesa damunt nostre l’amenaça d’ésser traslladats a una fortalesa espanyola del segle XVI anomenada Cofre de Perote”. L’arribada a Mèxic D. F. l’explica minuciosament en la biografia de Josep Carner: l’enlluernament per la ciutat, la decepció per la fallida del negoci d’Antoni Prat i la cordial entrevista amb Carner, en la qual Calders, nerviós i confús, crema la catifa amb una cigarreta mal apagada. En rep un primer ajut a canvi d’uns contes i l’inici d’una cordial amistat amb el poeta. Tot i que, en les cartes a “Tísner”, no esmenta Carner, el seu entusiasme per la ciutat de Mèxic és el mateix que recordava en escriure aquesta biografia: “Ja em tens a Mèxic, més engrescat que ningú”; “i parlo d’engrescament perquè no tenies raó en considerar que aquesta ciutat presentava escasses possibilitats per a nosaltres. Els dibuixants hi tenim un camp per córrer extraordinari; i només amb cinc dies d’ésser aquí he trobat una colla d’oportunitats.” Amb l’ajut del seu cunyat, Josep M. Casals, li diu: “Fundarem una mena de Publi-Mòpia, que no ho serà del tot perquè faltarà el millor: el meu “Tísner”.” El dia 29 d’agost, torna a escriure “Tísner” per convidar-lo que es reuneixi amb ell: “T’asseguro que a Mèxic D. F. canviaries el teu concepte del país.”

Per saber com van ser aquests vint-i-tres anys d’exili a Mèxic, disposem d’una intensa correspondència familiar, especialment amb el seu pare. L’assentament a Mèxic va representar per a Calders la represa de la vida familiar o, millor, la seva reestructuració, perquè, un cop la Mercè va arribar-hi es va anar fent evident el distanciament entre tots dos i l’enamorament de Pere per Rosa Artís, a qui tramet una intensa i apassionada correspondència que va ser publicada pòstumament i que posa de manifest tot aquest complex procés de relacions. Va trigar a obtenir el divorci: fins al 22 de juliol del 43. Aquell mateix dia es va casar amb la Rosa. Van tenir tres fills: Raimon, Glòria i Tessa. Aquesta situació no li era reconeguda a l’Estat espanyol, on, amb el nou casament, podia ser acusat de bigàmia. Aquest, al costat de l’econòmic, serà un greu problema amb vistes al retorn. Un cop divorciats, Mercè Casals va viure a Mèxic fins al 1946. Quan va tornar a Barcelona, va anar viure amb el seu fill a casa dels seus exsogres, al carrer de Balmes, 119. Així es va resoldre un problema delicat: el de la responsabilitat en l’educació del fill, Joan, en la nova situació creada. I els avis, amb qui havia viscut fins aleshores, no se separarien d’ell. Calders va col·laborar en algunes de les revistes que es proposaven garantir la continuïtat de la literatura catalana i, alhora, ajudar els escriptors. Va ser el cas de Catalunya, de Buenos Aires. També va publicar un conte, Raspall, a la Revista dels Catalans d’Amèrica, dins d’una col·lecció destinada a mantenir la lectura en català entre els infants exiliats: “Perquè el vostre infant llegeixi en català.” La seva col·laboració a Lletres, una revista estrictament literària creada per Agustí Bartra, de la qual aparegueren deu números entre el 1944 i el 1948, va tenir, entre d’altres, els dos únics fragments publicats d’una novel·la que no va acabar: La ciutat cansada. A destacar, també, l’interès de la Revista de Catalunya, que li reclamava contes com si volgués, amb el seu nom, encapçalar cadascuna de les seves represes més significatives. En destaquem la publicació d’El principi de la saviesa, el 1940, i de La ratlla i el desig, el 1947.

Sorprèn que no arribés a publicar cap llibre a l’exili. Va intentar, en nombroses ocasions, publicar reculls de contes o la novel·la Gaeli i l’home déu i, especialment, la sèrie de Disset contes, premi Concepció Rabell als Jocs Florals de Mèxic. Se’n queixava sovint, d’aquesta mancança. Escriu, per exemple, al seu pare el 1950: ”Entre una cosa i l’altra, no he tingut ocasió de recopilar els meus contes i així ha anat passant el temps, sense realitzar un propòsit que em faria una gran il·lusió. Potser a causa de la modèstia, i del fet que sóc incapaç d’intrigar o remenar la cua perquè em publiquin alguna cosa, ni tan sols m’han editat el recull de contes que va guanyar el premi Concepció Rabell 1942, a desgrat que en Josep Carner no es cansava de dir a tothom que eren dels millors contes que s’havien escrit en català. En fi, ara veig que aquella modèstia que deia no m’ha impedit de repetir una opinió tan generosa. El que em sap greu és que, a l’exili, entre llibres i llibrets, tothom ha editat el seu menys jo. I això que s’ha publicat cada cosa! [...] i es veu que jo estic destinat a passar a la història amb dos o tres llibres. Si almenys hagués tingut la precaució de fer-los bons!”. El pas definitiu serà la publicació del seu primer llibre de postguerra, Cròniques de la veritat oculta, a Barcelona el 1955. Més tard va rebre un contracte per comprometre la seva producció novel·lística. Hi respondrà amb Ronda naval sota la boira, que presenta al Premi Joanot Martorell de 1957. En tot cas, si alguna cosa és detectable en la literatura que escriu en aquests anys és un canvi temàtic, amb l’aproximació al món i, sobretot, als personatges mexicans o, millor, a l’indi mexicà, als contes de Gent de l’alta vall, 1957 i Aquí descansa Nevares el 1967. El 1962 se li presenta la possibilitat de retornar a Catalunya, entre altres coses perquè l’editorial per a la qual treballa per lliure, la UTEHA, semblava que volia potenciar la seva filial barcelonina, la Muntaner i Simón, comprada uns anys abans. Calders no pot acabar d’assegurar la continuïtat de la feina a Barcelona, però ja està del tot decidit i els tràmits del retorn, que inclouen el fet de donar el nom de Néstor Luján com a aval i una consulta a Guillem Nadal, cònsol a Puerto Rico, ja estan en marxa. Els seus pares, a Barcelona, reben la visita –que serà narrada minuciosament pel seu pare en una carta– d’un policia. Finalment, el mes de juny, obté els permisos. La família s’embarca el 8 d’octubre del 1962, a Veracruz, en el transatlàntic Covadonga, cap a Bilbao, via l’Havana i Nova York. Es van instal·lar a Sant Cugat fins que, el 1966, es van traslladar al que seria el seu domicili definitiu: al carrer Borrell, al barri de Sant Antoni, al costat de la casa que acollirà “Tísner” en tornar d’Amèrica uns anys més tard.

Entre els encàrrecs que va rebre poc després d’arribar, n’hi ha un de Joan Oliver que Pere Calders va complir immediatament: escriure una biografia de Josep Carner. Serà una manera d’agrair al poeta els favors rebuts en els primers anys d’estada a Mèxic. Calders l’escriu paral·lelament a una nova novel·la: L’ombra de l’atzavara, que presentarà al Premi Sant Jordi del 1963. L’any 1966, el setmanari Tele-Estel li va brindar una bona oportunitat. Era una publicació especialment vigilada pel règim, que no podia tractar ni de temes d’actualitat polèmics ni de política, i això va provocar que s’anés fonent fins a extingir-se. Però per a Calders va significar una plataforma per tornar a escriure i publicar contes amb regularitat i, a més, reprendre allò que no havia pogut consolidar a Serra d’Or:,el periodisme d’opinió en una secció setmanal, que manté a partir del 1969: “Pas a desnivell”. Aquesta secció, un cop tancat Tele-Estel, la continuarà a la revista Canigó i, anys més tard, al diari Avui, en un lloc d’honor en els suplements de cap de setmana. També en algunes temporades –i sempre en català– a La Vanguardia i a El Periódico. El 1968, una nova editorial, Llibres de Sinera, li va publicar un magnífic volum amb el títol Tots els contes (1936-1967), que aplegava, a més dels reculls anteriors, els més recents en l’apartat Contes diversos. El poc èxit comercial del llibre, tot i que se’n va fer una reedició el 1973, és l’exponent més clar dels límits de la recuperació cultural de la postguerra. Ni tan sols l’entrevista que va fer-li Montserrat Roig a Serra d’Or, el 1971, va ajudar a popularitzar-lo. Caldria que s’iniciés l’ensenyament en català i que la literatura catalana anés fent-se present a les escoles i en la vida pública, perquè les coses anessin canviant. Un factor, però, va intervenir en la seva popularització: l’estrena, el 1978, en temporada comercial al teatre Villarroel, d’Antaviana, un muntatge de la companyia Dagoll Dagom sobre contes de l’escriptor. L’èxit popular, a Catalunya i arreu (la companyia va portar el muntatge per tot l’Estat espanyol, Itàlia i França), va ser extraordinari. Hi va col·laborar el cantant Sisa: partia d’una lectura de l’obra de Calders que accentuava el seu caràcter imaginatiu i màgic i va connectar de ple amb algunes de les inquietuds de l’època, a més d’obrir, com va ser a bastament assenyalat amb motiu de l’estrena, noves perspectives al teatre català. L’estrena d’Antaviana va coincidir amb l’aparició d’un nou recull: Invasió subtil i altres contes (1979). La democràcia, la recuperació de l’autonomia, la presència del català a l’ensenyament, la possibilitat d’expressar-se amb llibertat a la premsa obren tota una nova perspectiva en la qual Pere Calders és, dia a dia, més reconegut. El seu humor i la seva

disponibilitat el converteixen en un personatge admirat i estimat en tots els àmbits, tot i que ell mai no va deixar de ser una veu crítica, incisiva, que en els seus articles oferia sempre noves perspectives, nous angles de visió als problemes que tractava. Sobretot en l’ensenyament. El seu pas per escoles i instituts, la conversió de la seva obra i de la seva persona en una peça clau, familiar, per a mestres i alumnes són els trets més representatius d’aquesta darrera etapa seva. Els seus llibres, a partir d’aquests moments en què s’ha jubilat i la seva dedicació a la literatura pot ser més intensa, es multipliquen: Tot s’aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985), El barret fort i altres inèdits (1987), L’honor a la deriva (1992), al costat de moltes antologies, reedicions de les obres exhaurides o inèdites (com Gaeli i l’home déu, 1986), llibres d’encàrrec (participació en llibres com Fumar o no fumar, 1988, o Porta d’aigua, 1989, amb fotografies de Pere Català i Roca) i els reculls d’articles El desordre públic (1985) i, ja pòstum, Mesures, alarmes i prodigis (1994). Edicions 62, que adquireix els seus drets en exclusiva, en reedita els llibres en col·leccions populars, en publica les Obres completes, de les quals, fins a l’actualitat, han sortit cinc volums. Cal destacar, també, l’exposició compartida amb Juan Rulfo de fotografies dels dos escriptors, feta a Granollers el 1987; i el recull Dibuixos de guerra. Kalders i “Tísner” (1991). Apareixen també pel·lícules que s’inspiren en els seus contes: O principio da sabedoria (1975), dirigida per Antonio de Macedo, i La veritat oculta (1987), de Carles Benpar. Paral·lelament al procés de reconeixement públic que s’inicia la dècada dels 80, Pere Calders comença a viure també una autèntica explosió internacional: les traduccions es multipliquen i proliferen les antologies que inclouen els seus contes. La seva obra s’ha traduït a diferents idiomes: l’èuscar, el castellà, l’anglès, el francès, l’eslovè, l’holandès, el gallec, el japonès o l’alemany. I l’any 1996, TV3 produeix una sèrie dramàtica, Cròniques de la veritat oculta, amb diversos capítols basats en els contes de Pere Calders i dirigits per diferents directors. A més, s’inicia també la popularització televisiva amb els següents programes de TV3: “Un tomb per la vida” (1993), “Retalls” (1994) i “El meu avi” (2003). Paral·lelament, obté el reconeixement públic: la Lletra d’Or del 1979, el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat l’any 1983, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1986, doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona el 1992 i el Premi Nacional de Periodisme el 1993, entre d’altres. Va morir a Barcelona el dia 21 de juliol de 1994.

“He viscut”, havia escrit uns anys abans, “una monarquia que va caure, un parell o tres de dictadures, una República, una guerra, dos intents d’autonomia, un llarg exili, una transició democràtica (amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf del socialisme.” Ho havia viscut sense perdre mai l’humor. En la seva esquela, un fragment de La Fi, de Cròniques de la veritat oculta: “Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n’hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada.” Poc temps després de la mort de l’escriptor veu la llum el volum Cartes d’amor, a cura de Francesc Vallverdú: una selecció de les cartes que Pere Calders va escriure, durant el període del seu enamorament, a Rosa Artís. I encara abans de finalitzar el 1994, se celebra l’exposició ““Tísner” & Kalders, societat en comandita”, que recull una mostra dels acudits gràfics dels dos escriptors durant la dècada dels anys 30. Les circumstàncies van fer que l’exposició es convertís en un homenatge improvisat a la figura i l’obra de Pere Calders.

OBRA S’ha assimilat el nom de Calders a la seva producció com a contista i, efectivament, és una de les facetes en les que més ha destacat, però en cap cas es pot desmerèixer la resta de la seva obra literària, tant en el vessant novel·lístic com el d’articulista de premsa. En una mena d’afany col·lectiu per catalogar qualsevol autor de certa rellevància, massa sovint s’ha col·locat a Calders en la casella “autor-de-conteshumorístics-i-fantàstics”, amb una etiqueta implícita que vindria a dir una cosa com: “de lectura amable, especialment indicada per a textos escolars”. Aquesta consideració, a més de banalitzar la vàlua de l’obra de Calders i reduir-la a una mena de segon ordre en l’escala de la literatura catalana, tergiversa profundament el sentit final d’un corpus literari que requereix una lectura molt més respectuosa. Sota les històries aparentment inversemblants del seu univers literari, hi flueix un corrent d’interrogants que afecten l’arrel mateixa del pensament humà: quin significat té tot el que ens envolta i quina relació hi tenim tots i cadascun de nosaltres?, per què això que anomenem realitat té i ha tingut sentits diferents entre persones i pobles d’altres cultures? Es tracta de qüestions que giren al voltant d’un mateix eix: la interpretació de la realitat. La resposta que dona Calders és que no podem parlar d’una realitat tancada i monolítica que obeeix a unes lleis desxifrables mitjançant la raó. El somni, la intuïció, el misteri, el prejudici o la fantasia intervenen, com la lògica, el raonament o l’observació, en la creació de la idea que cadascú es fa de la realitat. Calders construeix un univers literari on allò que convencionalment ocupa el terreny del que es considera lògic es veu envaït per allò que, també convencionalment, es considera impossible o propi del món de la fantasia, de la imaginació o del mite, i on allò que es considera propi del món de la imaginació o de la fantasia és tractat amb tota naturalitat, com si formés part de l’ordre quotidià més vulgar. Tota la seva obra té una declaració semblant a la que fa Magritte quan sota la representació pictòrica d’una pipa hi escriu: “Això no és una pipa. És pintura”. “Això no és la realitat. És literatura”, ens diu Calders. Aquesta confusió entre la percepció de la realitat i la seva representació fictícia s’arriba a convertir en un tema relativament freqüent en la narrativa de Calders, ja des de les seves primeres obres. A El primer arlequí, apareix en contes com L’herència dels retrats i de les ànimes, La meva estada al centre de la terra o Pista fantasmal; la seva primera novel·la, La Glòria del doctor Larén, es pot interpretar com una reflexió sobre la confusa relació entre el que inicialment es podria anomenar la realitat (la història del doctor Larén i la seva esposa Glòria) i les diferents representacions que de la mateixa realitat es poden fer a partir de percepcions diferents (la dels dos narradors de la història).

Podem trobar el tema de la confusió realitat - representació en molts altres contes posteriors: El geni magiar, Les mans del taumaturg, La clau de ferro, El miracle de l’ànima, però té el seu punt culminant a Ronda naval sota la boira. En aquesta magnífica novel·la, la reflexió sobre realitat – representació fictícia de la realitat, ja no és tan sols un tema, sinó l’essència mateixa de la construcció narrativa. De la reflexió subjacent en la literatura de Calders sobre els conceptes de realitat, percepció de la realitat i representació fictícia de la realitat, en sorgeix un escenari ginyolesc en el qual els personatges es mouen indecisos entre assumir com la cosa més natural qualsevol fet que s’escapi dels límits de la raó. Aquesta és la situació a la qual es veuen abocats molts dels personatges de les seves històries. L’arma que Calders considera més adequada és la ironia; quan en una nit de Nadal irromp enmig d’un sopar familiar el Pare Noël, el que esdevé grotesc no és la situació en si, sinó els arguments que els membres de la família utilitzen per rebutjar aquesta presència: va en contra de la tradició; quan, per accident, un personatge dispara i fereix de mort un visitant procedent d’Amèrica, el que resulta absurd és el diàleg, farcit de tòpics i d’expressions formulàries, que s’estableix entre l’homicida accidental i el moribund. Sobre la importància de la seva obra a Mèxic, va declarar en certa ocasió: “He fet sobre Mèxic cinc contes i una novel·la, però aquesta ja fou escrita a Barcelona, la qual cosa vol dir que, de d’un punt de vista literari, Mèxic m’influí poc. Com he explicat moltes vegades, jo hi feia una vida en règim d’estricta transitorietat. A més, treballava amb catalans, vivia amb catalans, em feia amb catalans, de manera que el contacte amb els mexicans era molt superficial... Amb tot, he d’admetre que la meva obra sense l’estada a Mèxic, fóra diferent, però no a causa del país que m’acollí, sinó d’haver marxat del meu: ni hi influí Mèxic, sinó l’enyorament i, com a conseqüència, un desig d’evasió, de fugir de la realitat dura de cada dia.” L’empremta del llarg període viscut en un país llunyà cal veure-la en dos vessants: per una banda, pel que suposa d’aportació de material literari nou; ambient, personatges, situacions. Per una altra, pel que comporta l’experiència del desarrelament: desdoblament de sentiments (enyorança del món perdut i necessitat d’adaptació al món que l’acull) i evasió de la realitat a través de la literatura. La marca que deixa l’exili mexicà en la producció literària de Calders es reflecteix: en la singularitat de les obres ambientades a Mèxic, i en l’aprofundiment d’unes constants temàtiques que tot just s’apuntaven en l’obra primerenca i que caracteritzaran definitivament l’univers caldersià. Entre els títols que tenen Mèxic com a escenari trobem; L’ombra de l’atzavara, Gent de l’alta vall i Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Si en la novel·la la singularitat del món mexicà apareix com a element de contrast per remarcar el sentiment de

desarrelament dels exiliats catalans, en aquestes narracions l’autèntic protagonista és l’indi mexicà en estat pur, observat amb distància respectuosa pel narrador. Cal llegir amb atenció l’explicació que dóna Calders per introduir-nos en aquestes narracions: “ L’indi és un tema important i és impossible de tenir-lo a prop i no fixar-s’hi”. En els altres contes l’efecte d’il·lusió sorgia d’un procés de distorsió de la lògica realista, en els contes mexicans s’obté mitjançant l’exposició directa de casos verídics o inspirats de prop de fets autèntics, però que als ulls d’una ment europea poden resultar tant sorprenents i inversemblants com les històries més imaginatives. Per tant, com ja hem vist, la forma d’expressió per antonomàsia de Calders és la ironia. La ironia li ha permès tractar el tema de la comèdia humana des de la distància necessària per contemplar les contradiccions, les paradoxes i els contrasentits d’un món aparentment ordenat i lògic, ple de falses veritats absolutes. La ironia relativitza la seva pròpia percepció de la realitat i, en definitiva, la ironia li serveix com a instrument de precisió per modelar i modular la matèria literària, el llenguatge. Per a Calders, la ironia no va ser un simple recurs humorístic, va ser la força motriu que va fer girar, amb la precisió d’un rellotge suís, tota la maquinària narrativa.

9-12-38 : La diplomàcia estrangera no va tenir (o no va voler tenir) un paper gaire lluït durant la guerra espanyola. Gairebé cap de les seves gestions va resultar positiva de cara a un escurçament del conflicte o de les seves conseqüències.

Cronologia de la seva obra Narrativa breu ~ El primer arlequí. Barcelona: Josep Janés, 1936. ~ ~ ~ ~

Unitats de xoc. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938. Cròniques de la veritat oculta. Barcelona: Selecta, 1955. L'espiral i altres narracions. Barcelona: Arimany, 1956. Demà, a les tres de la matinada. Barcelona: Albertí, 1959.

~ Aquí descansa Nevares. Barcelona: Alfaguara, 1967. ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~

Antologia de contes. Barcelona: Polígrafa, 1969. Tots els contes (1936-1967). Barcelona: Llibres de Sinera, 1973. Invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1978. Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Barcelona: Edicions 62, 1980. Una curiositat americana i altres contes : per a practicar el català. Barcelona: Sontex, 1980. Tres per cinc, quinze. Barcelona: La Gaia Ciència, 1984. La revolta del terrat i altres contes. Barcelona: Laia, 1984. Tria personal. Barcelona: Destino - Edicions 62, 1984. Els nens voladors. Barcelona: Argos Vergara, 1984. El desordre públic. Barcelona: Empúries, 1985.

~ De teves a meves : 32 contes que acaben més o menys bé. Barcelona: Laia, 1985. ~ Un estrany al jardí. Barcelona: La Magrana, 1985. ~ Barret fort i altres inèdits. Barcelona: Edicions 62, 1987. ~ Fumar o no fumar : vet aquí la qüestió (amb Maria Aurèlia Capmany Farnés). Barcelona: Destino, 1988.

Novel·la ~ ~ ~ ~ ~ ~

La glòria del doctor Larén. Barcelona: Josep Janés, 1936. L'ombra de l'atzavara. Barcelona: Selecta, 1964. Ronda naval sota la boira. Barcelona: Selecta, 1966. Gaeli i l'home Déu. Barcelona: Edicions 62, 1986. La ciutat cansada. Barcelona: Edicions 62, 2008. Sense anar tan lluny. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2009. ~ La marxa cap al mar. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2009.

Teatre ~ Antaviana (amb Dagoll Dagom (pseudònim col·lectiu). Barcelona: Edicions 62 - Llibres de l'Escorpí, 1979. ~ Antaviana. Barcelona: Edicions 62, 1989.

Prosa ~ El sabeu aquell?. Barcelona: Casals, 1983. ~ Veureu Barcelona. [Fotografies de Francesc Català –Roca]. Barcelona: Destino, 1984. ~ Porta aigua: deu visions del port de Barcelona [amb Vicenç Altaió. Fotografies de M. Serra i d’altres]. Barcelona: Lunwerg, 1989.

Narrativa infantil i juvenil ~ Raspall. Barcelona: Hymsa, 1981. ~ Els nens voladors. Barcelona: Argos – Vergara, 1984. ~ La lluna a casa i altres contes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

Crítica literària i assaig ~ Josep Carner. Barcelona: Alcides, 1964.

Descripció i viatges ~ Veure Barcelona. Barcelona: Destino, 1984. ~ Porta d'aigua : deu visions del port de Barcelona. Barcelona: Lunwerg, 1989.

Epistolaris ~ Cartes d’amor. Barcelona: Edicions 62, 1996. ~ Epistolari Pere Calders – Agustí Bartra. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 2001.

Altres ~ Diàlegs a Barcelona. Joan Oliver / Pere Calders [transcrit per X. Febrés]. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Laia, 1984. ~ De la gent gran [amb Pere Negre i Rigol]. Barcelona: Caixa de Pensions, 1985. ~ Juan Rulfo, Pere Calders [Catàleg de l’exposició]. Granollers: Cercle Cultural de la Caixa de Pensions, 1987. ~ Dibuixos de la guerra a l’Esquella de la Torratxa [amb Tísner]. Barcelona: La Campana, 1991. ~ Doctor honoris causa Pere Calders. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona,1992.

Traduccions realitzades per l’autor ~ DAUDET, Alphonse. Tartarí als Alps. (Trad. Pere Calders) Barcelona: La Llar del Llibre, 1989. el francès) ~ THÉRON, André. Ecologia. Barcelona: Montaner y Simon,1978. (Del francès)

Obres completes ~ Obres completes. Barcelona: Edicions 62, 1984-1985 [5 vols].

Obra de Calders a les biblioteques de L’Eixample

Narrativa breu Ací que repòse Nevares : e d'autres narracions mexicanes. Lleida : Pagès, 2008. NAR Cal Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Barcelona : Edicions 62, 2006. N Cal Cròniques de la veritat oculta. Barcelona : Edicions 62, 2008. N Cal Un Estrany al jardí. Barcelona : La Magrana, 1987. N Cal Fumar o no fumar : vet aquí la qüestió. Barcelona : Destino, 1988. N Cal L'Honor a la deriva. Barcelona : Edicions 62, 1994. N Cal Invasió subtil i altres contes. Barcelona : Edicions 62, 2009. N Cal El Primer arlequí. Barcelona : La Magrana, 1996. N Cal La Revolta del terrat i altres contes. Barcelona : Laia, 1984. N Cal Tots els contes. Barcelona : Labutxaca, 2008. N Cal Unitats de xoc. Barcelona : La Magrana, 2010. N Cal

Narrativa El Desordre públic. Barcelona : Empúries, 1985. N 833 Cal Mesures, alarmes i prodigis. Barcelona : Edicions 62, 1994. N 833 Cal

Novel·la La Ciutat cansada. Barcelona : Edicions 62, 2008. N Cal Gaeli i l'home déu. Barcelona : Edicions 62, 1986. N Cal La Glòria del doctor Larén. Barcelona : Avui, 1994. N Cal L'Ombra de l'atzavara. Barcelona : Edicions 62, 1995. N Cal Ronda naval sota la boira. Barcelona : Edicions 62, 1999. N Cal Sense anar tan lluny. Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2008. N Cal Tot s'aprofita. Barcelona : Edicions 62, 1989. N Cal

Narrativa infantil i juvenil De teves a meves : 32 contes que acaban més o menys bé. Barcelona : Barcanova, 2004. JN Cal La Lluna a casa i altres contes. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1995. I*** Cal Els Nens voladors. Barcelona : Argos Vergara, 1984. I* Cal Raspall. Barcelona : Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009. I* Cal Tres per cinc, quinze. Barcelona : Granica, 1986. JN Cal

Teatre Antaviana. Barcelona : Edicions 62, 2002. T 833 Cal

Epistolaris Cartes d'amor. Barcelona : Edicions 62, 1997. 92(Cal) Cal

Descripció i viatges Veure Barcelona. Barcelona : Destino, 1985. 91(46.71Bar) Cal

Altres Històries poc corrents : selecció de contes. Vic : Eumo ; Barcelona : Universitat de Barcelona, 2004. 433.2 Cal Josep Carner. Argentona : L'Aixernador, 1991. 92(Car) Cal Kalders i Tísner : dibuixos de guerra a l'Esquella de la Torratxa. Barcelona : La Campana, 1991. 741.5 Cal

OBRES SOBRE L’AUTOR A LES BIBLIOTEQUES DE L’EIXAMPLE

Barnils, Ramon. El Lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico : entrevistes amb Miquel Batllori, Albert Boadella, M. Boix, Pere Calders... Barcelona : Empúries, 1987. 92(46.71) Bar Bath, Amanda. Pere Calders: ideari i ficció. Barcelona : Edicions 62, 1987. 833.3(Cal) Bat Calders : els miralls de la ficció. : [catàleg de l'exposició] . Barcelona : Centre de Cultura Contemporània de Barcelona : Diputació de Barcelona, 2000. 833.3(Cal) Cal Gregori, Carme. Pere Calders : tòpics i subversions de la tradició fantàstica. [Barcelona] : Abadia de Montserrat, 2006. 833.3(Cal) Gre Melcion, Joan. Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders. Barcelona : Empúries, 1986. 833.3(Cal) Mel Oliver, Joan. Joan Oliver, Pere Calders / conversa transcrita per Xavier Febrés. Barcelona : Ajuntament de Barcelona : Laia, 1984. N 833 Oli Pere Calders i el seu temps. [Bellaterra] : Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana ; [Barcelona] : Abadia de Montserrat, 2003. 833.3(Cal) Per Pere Calders: la mirada subtil del narrador. Barcelona : Fundació Videoteca dels Països Catalans, 1997. DVD 833.3(Cal) Per

Pere Calders o la passió de contar : col·loqui sobre Pere Calders, 1991. Barcelona : Departament de Filologia Catalana. Secció de Literatura de la Universitat de Barcelona ; Vic : Eumo, 1997. 833.3(Cal) Per Pons, Agustí. Pere Calders, veritat oculta. Barcelona : Edicions 62, 1998. 92(Cal) Pon Torres, Estanislau. Les Tisores de la censura : el règim franquista contra l'autor i contra Manuel de Pedrolo, Pere Calders... Lleida : Pagès, 1995. 833.3"19" Tor

HOMENATGES Llegir Pere Calders a la Fundació Tàpies La Fundació Tàpies de Barcelona organitza un club de lectura per conèixer la seva obra literària durant els mesos de gener a març. Com sabeu, l’edifici on es troba la Fundació Tàpies era la seu de l’editorial Montaner y Simón, on Pere Calders hi treballava com a gerent de producció.

II Simposi Internacional Pere Calders i el seu temps Universitat Autònoma de Barcelona Bellaterra, 15 i 16 de novembre de 2012

El GRAN CALDERS. Biblioteques de Barcelona. www.bcn.cat/biblioteques Les biblioteques de Barcelona organitzen diverses activitats en el centenari del seu naixement.

Pere Calders. CONTES BREUS. Biblioteca del Casino de Manresa. bibliotecacasino.blogspot.com Un passeig pels contes breus de Pere Calders ens conduirà al món de la ironia.

JORNADA CENTENARI PERE CALDERS. INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA/DEPT FILOLOGIA CATALANA. http://precovir.uv.es

WEBGRAFIA Institut d’Estudis Catalans. www.iec.cat/perecalders/ Fons Personals. Biblioteca d'Humanitats de la UAB. http://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals Lletra. http://lletra.uoc.edu/ca/autor/pere-calders Qui és qui (Institució de les Lletres Catalanes). http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/ El poder de la palabra. http://www.epdlp.com Corpus literari. http://www.joanducros.net/corpus Articles de l'autor i sobre l’autor. http://traces.uab.cat AELC. Associació d’Escriptors en llengua catalana. http://www.escriptors.cat/autors/caldersp/ Inclou biografía, obra, premis, transcripció d’articles, fragments de la seva obra i enllaços. RETALLS. TV3. http://www.tv3.cat/reportatge/146524536/ Perfil biogràfic de l'escriptor al programa Retalls del Canal 33. El meu avi, Pere Calders. L’home dibuixat. http://www.tv3.cat/elmeuavi/2003/calders/capitulo.htm Documental sobre la vida i obra de l'escriptor al programa El meu avi de Televisió de Catalunya. Universitat Oberta de Catalunya. www.uoc.es/lletra/tematica/exili Extens recull d'informació sobre la temàtica de l'exili de la intel·lectualitat catalana. Universitat Oberta de Catalunya. Biblioteca Cervantes. http://bib.cervantesvirtual.com/portal/exilio Biblioteca del exilio: en aquesta web hi trobareu l'arxiu dels Quaderns de l'exili i La Revista dels catalans a Amèrica. MARÇ 2012