AUTORS a
L’EIXAMPLE
RAFAEL ARGULLOL Rafael Argullol i Murgadas (Barcelona, 1949), narrador, poeta i assagista. Catedràtic d'Estètica i Teoria de les Arts a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Col∙laborador habitual de diaris i revistes, ha vinculat amb freqüència la seva faceta de viatger i la seva estètica literària. Ha intervingut en diversos projectes teatrals i cinematogràfics. Ha guanyat el Premi Nadal amb la seva novel∙la La razón del mal (1993), i el Premio Ensayo de Fondo de Cultura Económica amb Una educación sensorial (2002). Ha publicat llibres de poemes : Duelo en el Valle de la Muerte (1982) o El afilador de cuchillos (1998); les novel∙les La razón del mal (1993), premi Nadal, Transeuropa (1998), Davalú o el dolor (2001) i l’assaig Del Ganges al Mediterráneo (2003), amb Vidya Nivas Misra, Enciclopedia del crepúsculo (Acantilado, 2005), Visión desde el fondo del mar (Acantilado, 2010).
DAVID CASTILLO David Castillo i Buïls (Barcelona, 1961), novel∙lista, poeta, periodista i crític literari. Des del 1989 i fins al 2007 va dirigir el suplement de cultura del diari Avui. Va ser director durant 8 anys de la revista Lletra de canvi i ha estat 5 anys professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha rebut el premi Joan Crexells de narrativa (1999) per El cel de l’infern, i el Carles Riba de poesia (1997) per Game over , el Sant Jordi de novel∙la (2001) per No miris enrere, el Premi Cadaqués al millor poemari de l'any (2006) per Esquena nua i tres premis Atlàntida (1987, 1990, 2005) per articles en diferents publicacions periòdiques. Entre la seva obra destaquen les biografies Bob Dylan (1992), la primera obra que va publicar, Conversaciones con Pepín Bello (2007), les novel∙les El cel de l'infern (1999) i No miris enrere (2001) i llibres de poemes com, La muntanya russa (1993), Downtown (2006) o Esquena nua (2006).
MAITE CARRANZA Maite Carranza Gil‐Dolz (Barcelona, 1958), escriptora i guionista. Llicenciada en Antropologia, va impartir classes de llengua i literatura en un institut. Escriu narrativa infantil i juvenil, és guionista de televisió i imparteix cursos d'escriptura de guió a la universitat. Va iniciar‐se en el món de la literatura el 1986 amb Ostres tu, quin cacau!, una novel∙la juvenil que va rebre el premi de la Crítica. Ha publicat una quarantena de llibres entre els quals destaquen Frena, Càndida, Frena!, Maurici Serrellsuat o Vols ser el nòvio de la meva germana? i d'altres més recents i de gran èxit com la trilogia fantàstica de La guerra deles bruixes (El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d'Odi). Ha rebut nombrosos premis literaris, com el premi Edebé de literatura juvenil (2010), el premi de la Crítica Serra d'Or de narrativa juvenil (2011) i el premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil (2011), tots tres per Paraules emmetzinades; el premi Protagonista Jove (2007) per El desert del gel i el Josep Maria Folch i Torres de narrativa per a joves (1986) per La revolta dels lactants. També ha rebut premis per la seva feina com a guionista: el premi TP (1995) per Poblenou, el premi Institució Lletres Catalanes (1998) per Nissaga de Poder, i el Civis Ard Media Prize Alemania (2004) per Les filles de Mohamed. Les seves obres han estat traduïdes a l’alemany, l’anglès, l’aranès, el basc, el castellà, el coreà, l’eslovac, el francès, el gallec, l’hongarès, l’italià i el neerlandès.
LLUÍS IZQUIERDO Lluís Izquierdo (Barcelona, 1936), poeta, assagista i crític literari. Doctor en Filologia. Ha estat catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona, i professor convidat en diverses universitats dels Estats Units. Ha publicat, entre d’altres, Supervivencias (1970), El ausente (1979), Calendario del nómada (1983), Señales de nieve (1995), Sesión continua (1998), No hay que volver (2003) i Travesías del Ausente (2006). Aquest últim és una recopilació de tota la seva obra, que és un homenatge constant als poetes de la Escuela de Barcelona, entre els quals trobem a Gabriel Ferrater i Gil de Biedma, amb una poesia irònica i reflexiva i amb unes de les aportacions més persuasives i rigoroses a la poesia espanyola de l’últim terç del segle XX. És autor d’estudis sobre Antonio Machado, Pedro Salinas, Benito Pérez Galdós, Franz Kafka, Elías Canetti i J. Moreno Villa. També ha fet introduccions a la prosa de Kafka, Hofmannsthal i Arthur Schitzler així com nombrosos assatjos sobre autors hispànics, anglosaxons, alemanys i francesos. És autor del llibre Kafka, editat per Barcanova.
JOSEP MARIA ESPINÀS
Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 1927), escriptor, periodista i editor. Llicenciat en Dret , va exercir d’advocat fins a l’any 1955, en què va entrar a l’editorial Destino. La seva creació literària, amb una vuitantena de llibres publicats, comprèn des de la novel∙la a la crònica de viatges, passant per les obres d'interès cívic, els llibres de reportatges, els volums de memòries i els articles periodístics publicats durant més de 20 anys als diaris Avui i El Periódico. És un dels impulsors del moviment de la Nova Cançó, i un dels fundadors dels Setze Jutges. A partir de 1990 comença a publicar la seva Obra completa a edicions La Campana, segell del qual és cofundador. Entre la seva obra trobem narrativa breu com Guia de ciutadans anònims, amb dibuixos de Cesc (1993) o Un racó de paraigua (1997) i novel∙les com L'últim replà (1962), La collita del diable (1968) o Vermell i passa (1992). El 1986 va publicar unes emotives cartes adreçades a la seva filla sota el títol El teu nom és Olga, que va ser un èxit editorial i objecte de nombroses traduccions, a part de contribuir al coneixement de la relació amb una filla amb síndrome de Down. Ha escrit nombrosos llibres sobre viatges, i obres de divulgació, entre les quals destaquem Ciutats de Catalunya (1956‐1958), Viatge al Pirineu de Lleida (1957), amb Camilo José Cela, Carrers de Barcelona (1961), Visions de Cadaqués (1978) o A peu per la Llitera (1990). A mitjans dels anys 90 va escriure uns reportatges atípics: Viatge als grans magatzems (1993) i A peu per la terra cremada (1995), un recorregut per contrades de la Catalunya interior devastades pels incendis de l'estiu del 1994. Com a curiositat, és autor de la lletra de l'himne del Barça, amb Jaume Picas i música de Manuel Valls Gorina. A part d'haver viatjat a peu per les zones rurals de Catalunya, també ho ha fet per gairebé tot Europa, Israel, l'Índia, el Nepal, Tailàndia, Malàisia, Hong Kong, el Japó i els Estats Units. Té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el castellà, l'èuscar, l'hebreu, l'italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès i el txec. La seva trajectòria ha estat guardonada amb premis com el Joanot Martorell, per la seva primera novel∙la Com ganivets o flames (1954), el Víctor Català (1958) per Variétés , la Creu de Sant Jordi (1983,) el Premi Nacional de Cultura (1995) en la modalitat de periodisme escrit, o el Lletra d'Or (2006) pel llibre de viatges A peu per Mallorca (2005). L'any 2002, als 75 anys, rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, en reconeixement a la seva trajectòria. També va rebre el premi de La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 2007 i el mateix any la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la tasca duta a terme pels Setze Jutges.
JORDI GALCERAN
Jordi Galceran i Ferrer (Barcelona, 1964), dramaturg, guionista i traductor. Durant la seva infància i la joventut va viure al barri de Sant Antoni. Tot i que ara ja no hi viu, mai no se n’ha desvinculat del tot perquè hi té l’estudi on treballa diàriament. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i a partir de 1988 comença a escriure obres de teatre. L'any 1994 estrena Surf a la sala Villarroel. El 1995 guanya el XXè Premi Born de Teatre amb Paraules encadenades, i l'any 1996, el Premi de la crítica Serra d'Or a la millor obra en llengua catalana. La seva obra Dakota (1995) obté el premi Ignasi Iglésias. L'any 2002 estrena el musical Gaudí amb Albert Guinovart i el 2003 s’estrena al Teatre Nacional de Catalunya El mètode Grönholm, obra per la qual és conegut internacionalment. Les seves últimes obres són Carnaval (2005), Cancun (2008), estrenada al teatre Borràs de Barcelona, i Burundanga (2011). La pel∙lícula Fràgils del director català Jaume Balagueró està basada en el guió de Galceran, i el film El método, de Marcelo Piñeyro, és una adaptació d'El mètode Grönholm.
MERCÈ IBARZ
Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954), narradora i periodista. Viu a Barcelona des del 1971. Va ser la primera dona de la seva família que es va poder desvincular de les feines lligades a la terra. L'any 1975 va guanyar el premi de periodisme Crida als escriptors joves, convocat per la revista Serra d'Or. El maig del 1976 va entrar a treballar al diari Avui. Forma part de la primera generació de periodistes que van començar la seva vida professional en català. Després de publicar uns articles a la revista L'Avenç sobre la història de l'organització terrorista ETA ( hi va dedicar un any de documentació i investigació), l’any 1981 va publicar Breu història d'ETA (1959‐1979). Ha publicat contes com A la ciutat en obres (2002). Els tres relats d’ aquesta obra retraten l’Eixample i el barri de Sant Antoni i recreen els canvis interiors de la ciutat i de les persones, que ens conviden a fer un passeig per alguns barris barcelonins, Altres obres sónFebre de carrer (2005), novel∙les comLa palmera de blat (2010), No parlis de mi quan me'n vagi (2010) o diversos llibres sobre Mercè Rodoreda, com Rodoreda. Exili i desig (2008), Mercè Rodoreda (2004), Mercè Rodoreda: un retrat (1997) i de crítica literària i assaig com Un experiment seriós: instantànies catalanes de "Tierra sin pan" de Luis Buñuel (1933) (2000), Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes (1999). Ha rebut el premi Crítica Serra d'Or (1991) per Mercè Rodoreda i el Premi Pedro Saputo de las Letras Aragonesas, en llengua catalana (2003) per A la ciutat en obres.
PERE GIMFERRER
Pere Gimferrer i Torrens (Barcelona, 1945), poeta, traductor i crític literari. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es va especialitzar en literatura. És membre de la Real Academia Española des de l'any 1985. Es va iniciar com a poeta l’any 1963 amb l’obra Mensaje de Tretarca. El 1970 publica el seu primer llibre en català, Els Miralls. Més tard arriben El vendaval (1989) i La llum (1991). A L'agent provocador (1998) les proses poètiques són una reflexió sobre com el jo es fa autoconscient en l'escriptura, el pas del jo actiu al jo reflexiu, combinat amb detalls autobiogràfics.Com a prosista és autor de Dietari (1979‐1980) (1981) i de Segon dietari (1980‐1982) (1982), recopilacions dels articles que publicava regularment a la premsa, especialment a El Correo Catalán. També destaca la seva novel∙la Fortuny (1983), per la qual va rebre diversos premis, com el premi Ramon Llull de novel∙la, el de la Crítica de Narrativa Catalana i el premi Joan Crexells de narrativa. Dins l’assaig podem trobar obres com: Antoni Tàpies i l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Lecturas de Octavio Paz (1983), Cine y literatura (1985), Giorgio De Chirico (1988) o Interludio azul (2006). Al llarg de la seva carrera ha rebut la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Poesia de les Lletres Espanyoles, el Premi Nacional de Literatura, el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles i els Premis Internacionals Terenci Moix per la seva trajectòria literària, entre d’altres.
USE LAHOZ Use Lahoz (Barcelona, 1976), llicenciat en Humanitats. És col∙laborador habitual en mitjans de comunicació com El Periódico de Catalunya, El Viajero de El País, Qué leer i d’algunes emissores de ràdio Per motius acadèmics i laborals ha viscut a Portugal, Alemania, Itàlia, Uruguai, Cuba i França La seva primera novel∙la, Leer del revés (2005), va ser distingida en el Festival du Premier Roman de Chambery. L’any 2009 va publicar Los Baldrich, lloada per la crítica i el públic i per la qual va ser anomenat Talento FNAC 2009. La seva maduresa narrativa va ser confirmada amb l’aparició de la seva tercera novel∙la, La estación perdida (2011). És autor dels llibres de poemes Envío sin cargo (2007) i A todo pasado (2010). El seu últim treball és: Volverán a por mí , escrit amb Josan Hatero i que ha merescut el Premio La Galera Jóvenes Lectores 2011.
PONÇ PUIGDEVALL Ponç Puigdevall (1963). Viu a Girona i s’ha dedicat durant molts anys a la crítica literària al diari El Punt i la literatura crítica a El País. El 1991 va guanyar el Premi Andròmina de narrativa. Ha estat un dels fundadors de la plataforma Ciutadans de Catalunya i ha mantingut una agra polèmica de crítica literària amb Hèctor Bofill. Escriu amb frases llargues, cosa que diu que és una qüestió de respiració: les persones fumadores (ell és fumador compulsiu) i els asmàtics escriuen frases llargues. També té el costum d’escriure a mà. Entre les seves obres es troben: Un silenci sec (1992), Era un secret (1998), Àlbum Galmés (2002) o Un dia tranquil (2010), amb la qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona. La crítica ha qualificat aquesta novel∙la com a “una faula moral d’un personatge fracassat”. Segons l’autor, m’és aviat, és “una novel∙la moral sobre un personatge de faula”. El seu últim llibre és L’atzar favorable (2012), que conté set relats en què els protagonistes, a pesar de moure’s entre la soledat i el desconcert, estan convençuts de creure, amb un optimisme irracional, que les vicissituds que els concedeix l’atzar sempre van, casualment, al favor seu.
JÚLIA COSTA Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948), és llicenciada en Humanitats i ha estat mestra especialista en necessitats educatives especials . Ha publicat diversos llibres de poesia, narrativa juvenil i també per a persones adultes. Entre les novel∙les juvenils trobem Enmig d'orats i savis (1993) finalista del Premi Joaquim Ruyra i Retorn a les boires (1994). Ja en el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres (1994) i Rondalla del camí (accèssit Premi Pere Calders, 1998). Com a poetessa ha obtingut el Premi Joescric.com amb el recull de poemes Indrets i camins (2005) i ha publicat el llibre de poemes La pols dels carrers (2006). Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa historica, Hilari d'Arenys i Andreu Trias de poesia, i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L'any 2007 va guanyar el I Premi de Novel∙la Olga Xirinacs amb La descomposició de la llum (2007). Els seus darrers llibres són L’inici del capvespre (2009) i La cendra dels anys (2011). Júlia Costa manté alguns blocs de contingut cultural, entre els quals destaquen La panxa del bou, el més popular, i Tèrbol atzur, on recull l'aportació femenina a la poesia catalana.
QUIM MONZÓ Joaquim Monzó i Gómez (Barcelona, 1952), escriptor, autor de novel∙les, contes i articles d’opinió, tant en català com en castellà. És una de les figures més rellevants i representatives de la literatura catalana contemporània. Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana de Barcelona. Va començar treballant en les arts gràfiques i, més tard, va ser dissenyador gràfic i guionista televisiu. Va començar a publicar a principis dels setanta en diaris de Barcelona i Madrid, sobre les guerres d´Irlanda del Nord, el Vietnam i Cambodja. L’any 1982 va anar becat a Nova York per estudiar literatura contemporània nord‐americana. Ha escrit columnes d'opinió en diversos diaris: Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País. Actualment escriu una columna diària a La Vanguardia. Ha estat col∙laborador de Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1. Ha traduït Truman Capote, J. D. Salinger, Ray Bradbury, Thomas Hardy, Harvey Fierstein, Ernest Hemingway, John Barth, Roald Dahl, Mary Shelley, Javier Tomeo i Arthur Miller. Entre la seva narrativa trobem, entre d’altres: Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L'illa de Maians (1985), La magnitud de la tragèdia (1989), El perquè de tot plegat (1993), Vuitanta‐sis contes (1999) o Mil cretins (2007). Ha publicat diversos llibres d’articles periodístics com: Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), No plantaré cap arbre (1994), Tot és mentida (2000), Catorze ciutats comptant‐hi Brooklyn (2004) o Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010). Ha escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de la pel∙lícula Jamón, jamón, del director de cinema Bigas Luna i també l'obra dramàtica per a teatre El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary. Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos premis, com el Prudenci Bertrana de novel∙la l'any 1976 per L'udol del griso al caire de les clavegueres; el Premi de la Crítica Serra d'Or el 1981, el 1986, el 1994 i el 1997 per Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajar, respectivament, el premi de novel∙la El Temps el 1989 per La magnitud de la tragèdia; el Premi Ciutat de Barcelona el 1993 per El perquè de tot plegat, el Premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de Literatura el 2000 per Vuitanta‐sis contes; i el premi Maria Àngels Anglada el 2008 per Mil cretins. L'any 2007 va rebre l'encàrrec d'escriure i recitar el discurs inaugural[3] de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la convidada. Monzó va acceptar i per a l'ocasió va dissenyar una aplaudida dissertació en forma de conte que diferia totalment dels discursos tradicionals. Des de desembre del 2009 fins a l'abril del 2010 va tenir lloc a Arts Santa Mònica de Barcelona una gran exposició retrospectiva sobre la seva vida i la seva obra, que duia per títol Monzó.
SERGI PÀMIES Sergi Pàmies i López (París, 1960), fill de la també escriptora Teresa Pàmies i del polític Gregorio López Raimundo, activistes polítics exiliats a França durant la dictadura franquista. Narrador, articulista, traductor i crític de televisió. Fins als onze anys viu a la perifèria parisenca. Segons l’escriptor, aquells van ser els millors anys de la seva vida. El juliol del 1971 la família es trasllada a Barcelona. El jove Sergi s'ha d'adaptar a la nova situació, i a l'escola, descobreix el català. Sobre els seus inicis i les influències que rep Sergi Pàmies diu que, a part d’un parell de contes d’en Pere Calders, no havia llegit res de narrativa catalana. Reconeix que les seves influències vénen de la poesia de Joan Vinyoli i de Salvat‐Papasseit i dels clàssics que va llegir des dels setze fins als vint‐i‐cinc anys com Cortázar, Delibes, Truman Capote, John Irving i tots els francesos. Però les grans influències a l'hora d'explicar històries són del cine i de la publicitat, “M'han influït més pel∙lícules i anuncis que un autor concret. Amb els llibres aprens a escriure, però a explicar històries, no”, diu Pàmies. Durant deu anys, entre 1979 i 1989, treballa de comptable, i porta una doble vida d'escriptor. Inicia la seva carrera literària amb la publicació dels reculls de narrativa breu T'hauria de caure la cara de vergonya (1986), i Infecció (1987). Després publica les novel∙les La primera pedra (1990), L'instint (1992), premi Prudenci Bertrana de novel∙la (1993), i Sentimental (1996). Amb La gran novel∙la sobre Barcelona (1997), premi Crítica Serra d'Or (1998), l'autor retorna a la narrativa breu, gènere que segueix conreant amb els títols L'últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), que rep els premis Ciutat de Barcelona (2006), Lletra d'Or (2007) i Setenil (2007), i La bicicleta estàtica (2010) que rep el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada de 2011. Al mateix temps cal destacar la seva tasca com a traductor, principalment del francès al català i al castellà. Tradueix obres d'autors contemporanis com Agota Kristof, Amélie Nothomb i Daniel Pennac, entre d'altres, i la publicació d'un gran nombre d'articles periodístics en diferents mitjans de comunicació com ara a El Temps, El País i La Vanguardia, entre d'altres. Des de fa anys és col∙laborador habitual en diferents programes de ràdio. Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà i al francès, i té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el gallec, el grec i l'italià.
LUIS RACIONERO Luis Racionero i Grau (la Seu d’Urgell, Lleida, 1940), escriptor. Va estudiar enginyeria i econòmiques a la Universitat de Barcelona i a la de Berkeley (els Estats Units). Escriu tant en català com en castellà. Va ser director de la Biblioteca Nacional a Madrid i del Colegio de España a París. Col∙labora amb assiduïtat en diaris com El País i La Vanguardia amb articles sobre temes contraculturals, també publica recopilacions d’articles i estudis de divulgació sobre temes d’orientalisme. Ha participat en el programa de televisió Carta blanca com a col∙laborador de Antonio Escohotado, per abordar el tema de les drogues. Ha publicat assaigs sobre aspectes de la cultura i l'oci com ara De l'atur a l'oci (1984), premi Anagrama 1984, La Mediterrània i Els bàrbars del nord (1985), Art i ciència (1987). Com a narrador ha publicat Cercamón (1982), Raimon o el seny fantàstic (1985), La forja de l’exili (1985), Els àngels quàntics (1986), El somriure de la Gioconda (2000) i L’últim càtar (2001). Ha escrit altres obres com ara Florència dels Médicis (1990), Atenes de Pèricles (1993), Orient i Occident (1993), L'art d'escriure (1994), El geni del lloc (1997) i El progrés decadent (2000), premi Espasa d'assaig 2000.
MÀRIUS SERRA Màrius Serra i Roig (Barcelona, 1963), articulista, enigmista, narrador i traductor. Llicenciat en Filologia Anglesa. Col∙labora habitualment amb el diari Avui i és el responsable dels mots encreuats en català de La Vanguardia. Estudiós i col∙leccionista d'enigmes, jocs de paraules i tots els fenòmens de la ludolingüística. Tot i que ja tenia algunes obres publicades, es va donar a conèixer l'any 1994 amb la novel∙la Mon oncle. Entre d’altres novel∙les trobem Ablanatanalba (1999), Quiet (2008); de narrativa breu, Tres és massa (1991), Contagi (1993); d’assaig Enviar i rebre (2007), i els seus famosos llibres sobre enigmística i mots encreuats: Manual d'enigmística (1991), Els 50 millors crucigrames amb enigma, amb Pau Vidal (2004), Dicciomàrius (2010) o Verbàlia 2.0 (2010). Ha rebut diversos premis literaris com ara el Ciutat d'Elx per Lletra menuda (1986), el Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa per Mon oncle (1994), el Ciutat de Barcelona per La vida normal (1999), el Lletra d’Or per Verbàlia (2001) o el Ramon Llull per Farsa (2006). Va presentar el programa sobre llibres Alexandria al Canal 33. Ha traduït de l'anglès, entre d'altres, obres d'Edmund White, Tom Sharpe, Jayne Anne Phillips, Alexander Stuart i els diàlegs dels Germans Marx (Groucho i Chico, advocats, (1989), emesos per Catalunya Ràdio (1990) i adaptats al teatre per Pere Sagristà al Jove Teatre Regina (1996).
IGNACIO VIDAL‐FOLCH
Ignacio Vidal‐Folch de Balanzó (Barcelona, 1956), escriptor i periodista. Des de començament dels anys 80 va col∙laborar en diversos “tebeos”. Aquesta dècada i la següent es va dedicar especialment al periodisme, va dirigir les seccions de cultura dels diaris La Vanguardia i ABC. Els anys 1989, 1990 i 1991, durant la transició a la democràcia dels països del bloc soviètic, va ser corresponsal del diari madrileny a les principals capitals de l’est europeu. Des de 1995 és col∙laborador independent i esporàdic de premsa, especialment del diari El País i de la revista Tiempo. Els seus primers llibres, de caràcter marcadament satíric, són El arte no paga (1985), de relats curts, i No se lo digas a nadie (1987), novel∙la. L’any 1997 va publicar amb Ramón de España l’assaig, El canón de los cómics que incidia especialment en el còmic europeu i els valors de la narració sobre els de la il∙lustració. Més tard han arribat Turistas del ideal (2005), Contramundo (2006), Noche sobre noche (2010), o Grandes borrachos daneses (2011). Alguns dels artícles publicats el 2008 i 2009 a El País sobre escenaris singulars de la seva ciutat natal han estat recopilats en el llibre Barcelona, museo secreto. Entre els anys 2010 i 2011 ha estat guionista i presentador del programa literari Nostromo, emès per Televisión Española. Ha rebut el premi Mario Vargas Llosa NH de Relatos 1998 per Amigos que no he vuelto a ver.
JUAN VILLORO Juan Villoro (Mèxic, 1956). Sociòleg i escriptor. Ha estat professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i professor convidat a la Universitat de Yale. Actualment ocupa la Càtedra UNESCO de Cultura Iberoamericana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. És autor, entre altres obres, de les novel∙les El disparo de Argón i Materia dispuesta, El testigo (2004) i Llamadas de Ámsterdam (2007); de narativa breu com La casa pierde (1999), Los culpables (2007) o Palmeras de la brisa rápida (2009); de literatura infantil i juvenil, amb llibres com El té de tornillo del profesor Zíper (2000) o El libro salvaje (2008) i d'assaig, com Efectos personales (2000), Dios es redondo (assaigs i cròniques sobre el futbol, 2006), De eso se trata (2008) o La máquina desnuda (2009). Del 1995 al 1998 va ser director de La Jornada Semanal, suplement cultural del diari La Jornada. L'any 2006 va rebre el premi Manuel Vázquez Montalbán.
CARME ROCA Maria Carme Roca i Costa (Barcelona,1955), llicenciada en Filosofia i Lletres (Història) i en Filologia Catalana (Literatura), durant dotze anys es va dedicar a l'ensenyament. Des de l’any 1997 es dedica professionalment a l'escriptura. Ha publicat una trentena de llibres, molts dels quals adreçats al públic infantil i juvenil: Una Setmana Plena de Boires (1997), Nits de celobert (2002), Les Formigues s'han refredat (2004), Quina Bestiesa! (2008), La Ciutat Oblidada (2008), De pel∙lícula (2009), La moneda partida (2010) o Com una fotocòpia (2012); entre les seves obres per a adults destaquen: El darrer buit (1997), Diagnòstic: culpable (1999), El pont de fusta (2004), Intrigues de Palau (2006), El monestir proscrit (2008), Les dones de Jaume I (2008), Barcino (2009) o Escollida pels déus (2011). Ha rebut nombrosos premis literaris, com el Concurs Literari Sant Antoni – Eixample, anys 1993 i 1994, premi especial Barri de Sant Antoni (1994), Jocs Florals del Raval (1994), premi literari DON‐NA (1997), Lola Anglada de Tiana (2002), Selecció de l'obra El Faedor de Mentides pels The White Ravens 2004 de Munic com una de les 250 millors obres de Literatura Infantil i Juvenil del món, Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil (2005), premi Néstor Luján de Novel∙la Històrica (2006) o el XIV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil (Premis Literaris Ciutat d'Alzira 2009). Col∙labora en diverses publicacions periòdiques com Clio, Sàpiens, Escola Catalana, L'Edat Mitjana, Clij o Espais. És membre del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil com a representant de l'Associació d'escriptors en Llengua Catalana. També forma part del programa Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes.
MARIA BARBAL Maria Barbal i Farré (Tremp, Pallars Jussà, 1949), novel∙lista, va ser professora de secundària. Va passar la seva infantesa al Pallars, un fet que va marcar les seves primeres narracions i que, amb l'amor per la terra que li va transmetre el seu pare, li va ajudar a veure el món d'una altra manera. Més tard, el 1964, es va traslladar a viure a Barcelona, on va estudiar Filologia Hispànica. Els seus primers llibres són una revisió d'aquest univers rural, a poc a poc, però, va abandonar els temes rurals per a situar les seves històries en contextos més urbans. La seva obra s’aplega en quatre apartats: novel∙la, contes per a lectors adults, col∙laboracions a la premsa i contes infantils. Entre les seves novel∙les trobem: Pedra de tartera (1985), Escrivia cartes al cel (1990), Mel i metzines (1990), Càmfora (1992), Carrer Bolivia (1999), Cicle del Pallars (2002), Bella edat (2003), País íntim (2005) o Emma (2008); prosa: Camins de quietud: Un recorergut literari per pobles abandonats del Pirineu (2001); narrativa breu: La mort de Teresa (1986), Pampallugues (1991), Ulleres de sol (2008), La pressa del temps (2010) o Cada dia penso en tu (2011); narrativa infantil i juvenil: Des de la gàbia (1992), Espaguetti Miu (1995). També ha escrit l’obra de teatre L’helicòpter (2000). Ha rebut nombrosos premis: Joaquim Ruyra de narrativa juvenil (1984), Joan Crexells (1985) i Literatura Catalana de la Generalitat, creació per a públic jove (1986) per Pedra de tartera, Premi de la crítica, de narrativa catalana (1992), Premi Nacional de Literatura Catalana, de narrativa (1993) i Premi de la Crítica Serra d'Or, de narrativa (1993) per Càmfora, el premi Cavall Verd‐Blai Bonet, de narrativa (2000) per Carrer Bolivia, la Creu de Sant Jordi (2001), Premis Literaris de Girona‐Prudenci Bertrana, de novel∙la (2005) per País íntim, premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2009) per la seva trajectòria com també el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2010). La seva obre ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, l’asturià, al castellà, l’eslovè, al francès, l’hebreu, l’italià, al neerlandés, al portugués, al romanès i al serbi. Ha estat antologada dins Narradors de ponent (1987) i Dones soles: 14 contes (1995). Ha participat en el volum col∙lectiu Barceldones (1989). Ha estat Escriptora del Mes de la ILC‐ novembre 1993. El text de Pedra de tartera, amb dramatúrgia de Joaquim Vilà i Folch, va ser publicat el 1991 per Ed. 62 dins la col∙lecció de teatre El Galliner. El Teatre Nacional de Catalunya va presentar una nova adaptació teatral de Pedra de tartera, a càrrec de Marc Rosich, (2011)
JAUME CABRÉ
Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 1947). La seva obra literària se centra en la novel∙la i el relat. Col∙labora amb la premsa escrita i també és guionista de televisió i cinema. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtic d'ensenyament mitjà en excedència, i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Durant molts anys va compaginar l'escriptura amb l'ensenyament. Tot i que darrerament es dedica quasi exclusivament a escriure, no ha sabut abandonar l'ensenyament i imparteix un curs de narrativa de l'audiovisual a la Universitat de Lleida. Ha guanyat molts premis, entre els quals hi ha el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010, el premi El setè cel (2007) i la Crítica espanyola (2005) per Les veus del Pamano, el premi dels escriptors catalans a la trajectòria literària, (2003), el Crítica Serra d'Or (2001) per Viatge d'hivern, el Ciutat de Barcelona (1997) per L'ombra de l'eunuc, el Premi Nacional de Literatura (1992) per La Granja, el Prudenci Bertrana (1992) per Senyoria o el Sant Jordi (1983) per La teranyina. Entre les novel∙les que ha escrit destaquen: Jo confesso (2011), Les veus del Pamano (2004), L’ombra de l’eunuc (1996), Senyoria (1991) i La teranyina (1984); llibres de narracions com Viatge d’hivern (2000) o Baix continu (2007) i també teatre, Pluja seca (2001) o assaig, El sentit de la ficció (1999) o La matèria de l'esperit (2005). La seva obra ha estat traduïda al castellà, l’albanès, l’alemany, l’anglès, l’eslovè, el francès, el gallec, el grec modern, l’hongarès, l’italià, el neerlandès, el noruec, el portuguès i el romanès. La seva feina com a guionista és força extensa, i ha participat en sèries de televisió com Ventdelplà (2005), Crims (2000), Estació d’enllaç (1994‐1998) o La Granja (1989‐ 1992). També ha fet guions cinematogràfics entre els quals destaquen La dama blanca (1987), La teranyina (1990) i Havanera (1993), en col∙laboració amb Jaume Fuster, Vicenç Villatoro i Antoni Verdaguer, Nines russes i Sara (2003) i Nautes (2004).
Juny de 2012