AUTORS a
L’EIXAMPLE
RAFAEL ARGULLOL Rafael Argullol i Murgadas (Barcelona, 1949), narrador, poeta i assagista. Catedràtic d'Estètica i Teoria de les Arts a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Col∙laborador habitual de diaris i revistes, ha vinculat amb freqüència la seva faceta de viatger i la seva estètica literària. Ha intervingut en diversos projectes teatrals i cinematogràfics. Ha guanyat el Premi Nadal amb la seva novel∙la La razón del mal (1993), i el Premio Ensayo de Fondo de Cultura Económica amb Una educación sensorial (2002). Ha publicat llibres de poemes : Duelo en el Valle de la Muerte (1982) o El afilador de cuchillos (1998); les novel∙les La razón del mal (1993), premi Nadal, Transeuropa (1998), Davalú o el dolor (2001) i l’assaig Del Ganges al Mediterráneo (2003), amb Vidya Nivas Misra, Enciclopedia del crepúsculo (Acantilado, 2005), Visión desde el fondo del mar (Acantilado, 2010).
DAVID CASTILLO David Castillo i Buïls (Barcelona, 1961), novel∙lista, poeta, periodista i crític literari. Des del 1989 i fins al 2007 va dirigir el suplement de cultura del diari Avui. Va ser director durant 8 anys de la revista Lletra de canvi i ha estat 5 anys professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha rebut el premi Joan Crexells de narrativa (1999) per El cel de l’infern, i el Carles Riba de poesia (1997) per Game over , el Sant Jordi de novel∙la (2001) per No miris enrere, el Premi Cadaqués al millor poemari de l'any (2006) per Esquena nua i tres premis Atlàntida (1987, 1990, 2005) per articles en diferents publicacions periòdiques. Entre la seva obra destaquen les biografies Bob Dylan (1992), la primera obra que va publicar, Conversaciones con Pepín Bello (2007), les novel∙les El cel de l'infern (1999) i No miris enrere (2001) i llibres de poemes com, La muntanya russa (1993), Downtown (2006) o Esquena nua (2006).
MAITE CARRANZA Maite Carranza Gil‐Dolz (Barcelona, 1958), escriptora i guionista. Llicenciada en Antropologia, va impartir classes de llengua i literatura en un institut. Escriu narrativa infantil i juvenil, és guionista de televisió i imparteix cursos d'escriptura de guió a la universitat. Va iniciar‐se en el món de la literatura el 1986 amb Ostres tu, quin cacau!, una novel∙la juvenil que va rebre el premi de la Crítica. Ha publicat una quarantena de llibres entre els quals destaquen Frena, Càndida, Frena!, Maurici Serrellsuat o Vols ser el nòvio de la meva germana? i d'altres més recents i de gran èxit com la trilogia fantàstica de La guerra deles bruixes (El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d'Odi). Ha rebut nombrosos premis literaris, com el premi Edebé de literatura juvenil (2010), el premi de la Crítica Serra d'Or de narrativa juvenil (2011) i el premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil (2011), tots tres per Paraules emmetzinades; el premi Protagonista Jove (2007) per El desert del gel i el Josep Maria Folch i Torres de narrativa per a joves (1986) per La revolta dels lactants. També ha rebut premis per la seva feina com a guionista: el premi TP (1995) per Poblenou, el premi Institució Lletres Catalanes (1998) per Nissaga de Poder, i el Civis Ard Media Prize Alemania (2004) per Les filles de Mohamed. Les seves obres han estat traduïdes a l’alemany, l’anglès, l’aranès, el basc, el castellà, el coreà, l’eslovac, el francès, el gallec, l’hongarès, l’italià i el neerlandès.
LLUÍS IZQUIERDO Lluís Izquierdo (Barcelona, 1936), poeta, assagista i crític literari. Doctor en Filologia. Ha estat catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona, i professor convidat en diverses universitats dels Estats Units. Ha publicat, entre d’altres, Supervivencias (1970), El ausente (1979), Calendario del nómada (1983), Señales de nieve (1995), Sesión continua (1998), No hay que volver (2003) i Travesías del Ausente (2006). Aquest últim és una recopilació de tota la seva obra, que és un homenatge constant als poetes de la Escuela de Barcelona, entre els quals trobem a Gabriel Ferrater i Gil de Biedma, amb una poesia irònica i reflexiva i amb unes de les aportacions més persuasives i rigoroses a la poesia espanyola de l’últim terç del segle XX. És autor d’estudis sobre Antonio Machado, Pedro Salinas, Benito Pérez Galdós, Franz Kafka, Elías Canetti i J. Moreno Villa. També ha fet introduccions a la prosa de Kafka, Hofmannsthal i Arthur Schitzler així com nombrosos assatjos sobre autors hispànics, anglosaxons, alemanys i francesos. És autor del llibre Kafka, editat per Barcanova.
JOSEP MARIA ESPINÀS
Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 1927), escriptor, periodista i editor. Llicenciat en Dret , va exercir d’advocat fins a l’any 1955, en què va entrar a l’editorial Destino. La seva creació literària, amb una vuitantena de llibres publicats, comprèn des de la novel∙la a la crònica de viatges, passant per les obres d'interès cívic, els llibres de reportatges, els volums de memòries i els articles periodístics publicats durant més de 20 anys als diaris Avui i El Periódico. És un dels impulsors del moviment de la Nova Cançó, i un dels fundadors dels Setze Jutges. A partir de 1990 comença a publicar la seva Obra completa a edicions La Campana, segell del qual és cofundador. Entre la seva obra trobem narrativa breu com Guia de ciutadans anònims, amb dibuixos de Cesc (1993) o Un racó de paraigua (1997) i novel∙les com L'últim replà (1962), La collita del diable (1968) o Vermell i passa (1992). El 1986 va publicar unes emotives cartes adreçades a la seva filla sota el títol El teu nom és Olga, que va ser un èxit editorial i objecte de nombroses traduccions, a part de contribuir al coneixement de la relació amb una filla amb síndrome de Down. Ha escrit nombrosos llibres sobre viatges, i obres de divulgació, entre les quals destaquem Ciutats de Catalunya (1956‐1958), Viatge al Pirineu de Lleida (1957), amb Camilo José Cela, Carrers de Barcelona (1961), Visions de Cadaqués (1978) o A peu per la Llitera (1990). A mitjans dels anys 90 va escriure uns reportatges atípics: Viatge als grans magatzems (1993) i A peu per la terra cremada (1995), un recorregut per contrades de la Catalunya interior devastades pels incendis de l'estiu del 1994. Com a curiositat, és autor de la lletra de l'himne del Barça, amb Jaume Picas i música de Manuel Valls Gorina. A part d'haver viatjat a peu per les zones rurals de Catalunya, també ho ha fet per gairebé tot Europa, Israel, l'Índia, el Nepal, Tailàndia, Malàisia, Hong Kong, el Japó i els Estats Units. Té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el castellà, l'èuscar, l'hebreu, l'italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès i el txec. La seva trajectòria ha estat guardonada amb premis com el Joanot Martorell, per la seva primera novel∙la Com ganivets o flames (1954), el Víctor Català (1958) per Variétés , la Creu de Sant Jordi (1983,) el Premi Nacional de Cultura (1995) en la modalitat de periodisme escrit, o el Lletra d'Or (2006) pel llibre de viatges A peu per Mallorca (2005). L'any 2002, als 75 anys, rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, en reconeixement a la seva trajectòria. També va rebre el premi de La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 2007 i el mateix any la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la tasca duta a terme pels Setze Jutges.
JORDI GALCERAN
Jordi Galceran i Ferrer (Barcelona, 1964), dramaturg, guionista i traductor. Durant la seva infància i la joventut va viure al barri de Sant Antoni. Tot i que ara ja no hi viu, mai no se n’ha desvinculat del tot perquè hi té l’estudi on treballa diàriament. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i a partir de 1988 comença a escriure obres de teatre. L'any 1994 estrena Surf a la sala Villarroel. El 1995 guanya el XXè Premi Born de Teatre amb Paraules encadenades, i l'any 1996, el Premi de la crítica Serra d'Or a la millor obra en llengua catalana. La seva obra Dakota (1995) obté el premi Ignasi Iglésias. L'any 2002 estrena el musical Gaudí amb Albert Guinovart i el 2003 s’estrena al Teatre Nacional de Catalunya El mètode Grönholm, obra per la qual és conegut internacionalment. Les seves últimes obres són Carnaval (2005), Cancun (2008), estrenada al teatre Borràs de Barcelona, i Burundanga (2011). La pel∙lícula Fràgils del director català Jaume Balagueró està basada en el guió de Galceran, i el film El método, de Marcelo Piñeyro, és una adaptació d'El mètode Grönholm.
MERCÈ IBARZ
Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954), narradora i periodista. Viu a Barcelona des del 1971. Va ser la primera dona de la seva família que es va poder desvincular de les feines lligades a la terra. L'any 1975 va guanyar el premi de periodisme Crida als escriptors joves, convocat per la revista Serra d'Or. El maig del 1976 va entrar a treballar al diari Avui. Forma part de la primera generació de periodistes que van començar la seva vida professional en català. Després de publicar uns articles a la revista L'Avenç sobre la història de l'organització terrorista ETA ( hi va dedicar un any de documentació i investigació), l’any 1981 va publicar Breu història d'ETA (1959‐1979). Ha publicat contes com A la ciutat en obres (2002). Els tres relats d’ aquesta obra retraten l’Eixample i el barri de Sant Antoni i recreen els canvis interiors de la ciutat i de les persones, que ens conviden a fer un passeig per alguns barris barcelonins, Altres obres sónFebre de carrer (2005), novel∙les comLa palmera de blat (2010), No parlis de mi quan me'n vagi (2010) o diversos llibres sobre Mercè Rodoreda, com Rodoreda. Exili i desig (2008), Mercè Rodoreda (2004), Mercè Rodoreda: un retrat (1997) i de crítica literària i assaig com Un experiment seriós: instantànies catalanes de "Tierra sin pan" de Luis Buñuel (1933) (2000), Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes (1999). Ha rebut el premi Crítica Serra d'Or (1991) per Mercè Rodoreda i el Premi Pedro Saputo de las Letras Aragonesas, en llengua catalana (2003) per A la ciutat en obres.
PERE GIMFERRER
Pere Gimferrer i Torrens (Barcelona, 1945), poeta, traductor i crític literari. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es va especialitzar en literatura. És membre de la Real Academia Española des de l'any 1985. Es va iniciar com a poeta l’any 1963 amb l’obra Mensaje de Tretarca. El 1970 publica el seu primer llibre en català, Els Miralls. Més tard arriben El vendaval (1989) i La llum (1991). A L'agent provocador (1998) les proses poètiques són una reflexió sobre com el jo es fa autoconscient en l'escriptura, el pas del jo actiu al jo reflexiu, combinat amb detalls autobiogràfics.Com a prosista és autor de Dietari (1979‐1980) (1981) i de Segon dietari (1980‐1982) (1982), recopilacions dels articles que publicava regularment a la premsa, especialment a El Correo Catalán. També destaca la seva novel∙la Fortuny (1983), per la qual va rebre diversos premis, com el premi Ramon Llull de novel∙la, el de la Crítica de Narrativa Catalana i el premi Joan Crexells de narrativa. Dins l’assaig podem trobar obres com: Antoni Tàpies i l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Lecturas de Octavio Paz (1983), Cine y literatura (1985), Giorgio De Chirico (1988) o Interludio azul (2006). Al llarg de la seva carrera ha rebut la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Poesia de les Lletres Espanyoles, el Premi Nacional de Literatura, el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles i els Premis Internacionals Terenci Moix per la seva trajectòria literària, entre d’altres.
USE LAHOZ Use Lahoz (Barcelona, 1976), llicenciat en Humanitats. És col∙laborador habitual en mitjans de comunicació com El Periódico de Catalunya, El Viajero de El País, Qué leer i d’algunes emissores de ràdio Per motius acadèmics i laborals ha viscut a Portugal, Alemania, Itàlia, Uruguai, Cuba i França La seva primera novel∙la, Leer del revés (2005), va ser distingida en el Festival du Premier Roman de Chambery. L’any 2009 va publicar Los Baldrich, lloada per la crítica i el públic i per la qual va ser anomenat Talento FNAC 2009. La seva maduresa narrativa va ser confirmada amb l’aparició de la seva tercera novel∙la, La estación perdida (2011). És autor dels llibres de poemes Envío sin cargo (2007) i A todo pasado (2010). El seu últim treball és: Volverán a por mí , escrit amb Josan Hatero i que ha merescut el Premio La Galera Jóvenes Lectores 2011.
PONÇ PUIGDEVALL Ponç Puigdevall (1963). Viu a Girona i s’ha dedicat durant molts anys a la crítica literària al diari El Punt i la literatura crítica a El País. El 1991 va guanyar el Premi Andròmina de narrativa. Ha estat un dels fundadors de la plataforma Ciutadans de Catalunya i ha mantingut una agra polèmica de crítica literària amb Hèctor Bofill. Escriu amb frases llargues, cosa que diu que és una qüestió de respiració: les persones fumadores (ell és fumador compulsiu) i els asmàtics escriuen frases llargues. També té el costum d’escriure a mà. Entre les seves obres es troben: Un silenci sec (1992), Era un secret (1998), Àlbum Galmés (2002) o Un dia tranquil (2010), amb la qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona. La crítica ha qualificat aquesta novel∙la com a “una faula moral d’un personatge fracassat”. Segons l’autor, m’és aviat, és “una novel∙la moral sobre un personatge de faula”. El seu últim llibre és L’atzar favorable (2012), que conté set relats en què els protagonistes, a pesar de moure’s entre la soledat i el desconcert, estan convençuts de creure, amb un optimisme irracional, que les vicissituds que els concedeix l’atzar sempre van, casualment, al favor seu.
JÚLIA COSTA Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948), és llicenciada en Humanitats i ha estat mestra especialista en necessitats educatives especials . Ha publicat diversos llibres de poesia, narrativa juvenil i també per a persones adultes. Entre les novel∙les juvenils trobem Enmig d'orats i savis (1993) finalista del Premi Joaquim Ruyra i Retorn a les boires (1994). Ja en el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres (1994) i Rondalla del camí (accèssit Premi Pere Calders, 1998). Com a poetessa ha obtingut el Premi Joescric.com amb el recull de poemes Indrets i camins (2005) i ha publicat el llibre de poemes La pols dels carrers (2006). Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa historica, Hilari d'Arenys i Andreu Trias de poesia, i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L'any 2007 va guanyar el I Premi de Novel∙la Olga Xirinacs amb La descomposició de la llum (2007). Els seus darrers llibres són L’inici del capvespre (2009) i La cendra dels anys (2011). Júlia Costa manté alguns blocs de contingut cultural, entre els quals destaquen La panxa del bou, el més popular, i Tèrbol atzur, on recull l'aportació femenina a la poesia catalana.
QUIM MONZÓ Joaquim Monzó i Gómez (Barcelona, 1952), escriptor, autor de novel∙les, contes i articles d’opinió, tant en català com en castellà. És una de les figures més rellevants i representatives de la literatura catalana contemporània. Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana de Barcelona. Va començar treballant en les arts gràfiques i, més tard, va ser dissenyador gràfic i guionista televisiu. Va començar a publicar a principis dels setanta en diaris de Barcelona i Madrid, sobre les guerres d´Irlanda del Nord, el Vietnam i Cambodja. L’any 1982 va anar becat a Nova York per estudiar literatura contemporània nord‐americana. Ha escrit columnes d'opinió en diversos diaris: Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País. Actualment escriu una columna diària a La Vanguardia. Ha estat col∙laborador de Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1. Ha traduït Truman Capote, J. D. Salinger, Ray Bradbury, Thomas Hardy, Harvey Fierstein, Ernest Hemingway, John Barth, Roald Dahl, Mary Shelley, Javier Tomeo i Arthur Miller. Entre la seva narrativa trobem, entre d’altres: Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L'illa de Maians (1985), La magnitud de la tragèdia (1989), El perquè de tot plegat (1993), Vuitanta‐sis contes (1999) o Mil cretins (2007). Ha publicat diversos llibres d’articles periodístics com: Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), No plantaré cap arbre (1994), Tot és mentida (2000), Catorze ciutats comptant‐hi Brooklyn (2004) o Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010). Ha escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de la pel∙lícula Jamón, jamón, del director de cinema Bigas Luna i també l'obra dramàtica per a teatre El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary. Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos premis, com el Prudenci Bertrana de novel∙la l'any 1976 per L'udol del griso al caire de les clavegueres; el Premi de la Crítica Serra d'Or el 1981, el 1986, el 1994 i el 1997 per Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajar, respectivament, el premi de novel∙la El Temps el 1989 per La magnitud de la tragèdia; el Premi Ciutat de Barcelona el 1993 per El perquè de tot plegat, el Premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de Literatura el 2000 per Vuitanta‐sis contes; i el premi Maria Àngels Anglada el 2008 per Mil cretins. L'any 2007 va rebre l'encàrrec d'escriure i recitar el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la convidada. Monzó va acceptar i per a l'ocasió va dissenyar una aplaudida dissertació en forma de conte que diferia totalment dels discursos tradicionals. Des de desembre del 2009 fins a l'abril del 2010 va tenir lloc a Arts Santa Mònica de Barcelona una gran exposició retrospectiva sobre la seva vida i la seva obra, que duia per títol Monzó.
SERGI PÀMIES Sergi Pàmies i López (París, 1960), fill de la també escriptora Teresa Pàmies i del polític Gregorio López Raimundo, activistes polítics exiliats a França durant la dictadura franquista. Narrador, articulista, traductor i crític de televisió. Fins als onze anys viu a la perifèria parisenca. Segons l’escriptor, aquells van ser els millors anys de la seva vida. El juliol del 1971 la família es trasllada a Barcelona. El jove Sergi s'ha d'adaptar a la nova situació, i a l'escola, descobreix el català. Sobre els seus inicis i les influències que rep Sergi Pàmies diu que, a part d’un parell de contes d’en Pere Calders, no havia llegit res de narrativa catalana. Reconeix que les seves influències vénen de la poesia de Joan Vinyoli i de Salvat‐Papasseit i dels clàssics que va llegir des dels setze fins als vint‐i‐cinc anys com Cortázar, Delibes, Truman Capote, John Irving i tots els francesos. Però les grans influències a l'hora d'explicar històries són del cine i de la publicitat, “M'han influït més pel∙lícules i anuncis que un autor concret. Amb els llibres aprens a escriure, però a explicar històries, no”, diu Pàmies. Durant deu anys, entre 1979 i 1989, treballa de comptable, i porta una doble vida d'escriptor. Inicia la seva carrera literària amb la publicació dels reculls de narrativa breu T'hauria de caure la cara de vergonya (1986), i Infecció (1987). Després publica les novel∙les La primera pedra (1990), L'instint (1992), premi Prudenci Bertrana de novel∙la (1993), i Sentimental (1996). Amb La gran novel∙la sobre Barcelona (1997), premi Crítica Serra d'Or (1998), l'autor retorna a la narrativa breu, gènere que segueix conreant amb els títols L'últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), que rep els premis Ciutat de Barcelona (2006), Lletra d'Or (2007) i Setenil (2007), i La bicicleta estàtica (2010) que rep el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada de 2011. Al mateix temps cal destacar la seva tasca com a traductor, principalment del francès al català i al castellà. Tradueix obres d'autors contemporanis com Agota Kristof, Amélie Nothomb i Daniel Pennac, entre d'altres, i la publicació d'un gran nombre d'articles periodístics en diferents mitjans de comunicació com ara a El Temps, El País i La Vanguardia, entre d'altres. Des de fa anys és col∙laborador habitual en diferents programes de ràdio. Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà i al francès, i té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el gallec, el grec i l'italià.
LUIS RACIONERO Luis Racionero i Grau (la Seu d’Urgell, Lleida, 1940), escriptor. Va estudiar enginyeria i econòmiques a la Universitat de Barcelona i a la de Berkeley (els Estats Units). Escriu tant en català com en castellà. Va ser director de la Biblioteca Nacional a Madrid i del Colegio de España a París. Col∙labora amb assiduïtat en diaris com El País i La Vanguardia amb articles sobre temes contraculturals, també publica recopilacions d’articles i estudis de divulgació sobre temes d’orientalisme. Ha participat en el programa de televisió Carta blanca com a col∙laborador de Antonio Escohotado, per abordar el tema de les drogues. Ha publicat assaigs sobre aspectes de la cultura i l'oci com ara De l'atur a l'oci (1984), premi Anagrama 1984, La Mediterrània i Els bàrbars del nord (1985), Art i ciència (1987). Com a narrador ha publicat Cercamón (1982), Raimon o el seny fantàstic (1985), La forja de l’exili (1985), Els àngels quàntics (1986), El somriure de la Gioconda (2000) i L’últim càtar (2001). Ha escrit altres obres com ara Florència dels Médicis (1990), Atenes de Pèricles (1993), Orient i Occident (1993), L'art d'escriure (1994), El geni del lloc (1997) i El progrés decadent (2000), premi Espasa d'assaig 2000.
MÀRIUS SERRA Màrius Serra i Roig (Barcelona, 1963), articulista, enigmista, narrador i traductor. Llicenciat en Filologia Anglesa. Col∙labora habitualment amb el diari Avui i és el responsable dels mots encreuats en català de La Vanguardia. Estudiós i col∙leccionista d'enigmes, jocs de paraules i tots els fenòmens de la ludolingüística. Tot i que ja tenia algunes obres publicades, es va donar a conèixer l'any 1994 amb la novel∙la Mon oncle. Entre d’altres novel∙les trobem Ablanatanalba (1999), Quiet (2008); de narrativa breu, Tres és massa (1991), Contagi (1993); d’assaig Enviar i rebre (2007), i els seus famosos llibres sobre enigmística i mots encreuats: Manual d'enigmística (1991), Els 50 millors crucigrames amb enigma, amb Pau Vidal (2004), Dicciomàrius (2010) o Verbàlia 2.0 (2010). Ha rebut diversos premis literaris com ara el Ciutat d'Elx per Lletra menuda (1986), el Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa per Mon oncle (1994), el Ciutat de Barcelona per La vida normal (1999), el Lletra d’Or per Verbàlia (2001) o el Ramon Llull per Farsa (2006). Va presentar el programa sobre llibres Alexandria al Canal 33. Ha traduït de l'anglès, entre d'altres, obres d'Edmund White, Tom Sharpe, Jayne Anne Phillips, Alexander Stuart i els diàlegs dels Germans Marx (Groucho i Chico, advocats, (1989), emesos per Catalunya Ràdio (1990) i adaptats al teatre per Pere Sagristà al Jove Teatre Regina (1996).
IGNACIO VIDAL‐FOLCH
Ignacio Vidal‐Folch de Balanzó (Barcelona, 1956), escriptor i periodista. Des de començament dels anys 80 va col∙laborar en diversos “tebeos”. Aquesta dècada i la següent es va dedicar especialment al periodisme, va dirigir les seccions de cultura dels diaris La Vanguardia i ABC. Els anys 1989, 1990 i 1991, durant la transició a la democràcia dels països del bloc soviètic, va ser corresponsal del diari madrileny a les principals capitals de l’est europeu. Des de 1995 és col∙laborador independent i esporàdic de premsa, especialment del diari El País i de la revista Tiempo. Els seus primers llibres, de caràcter marcadament satíric, són El arte no paga (1985), de relats curts, i No se lo digas a nadie (1987), novel∙la. L’any 1997 va publicar amb Ramón de España l’assaig, El canón de los cómics que incidia especialment en el còmic europeu i els valors de la narració sobre els de la il∙lustració. Més tard han arribat Turistas del ideal (2005), Contramundo (2006), Noche sobre noche (2010), o Grandes borrachos daneses (2011). Alguns dels artícles publicats el 2008 i 2009 a El País sobre escenaris singulars de la seva ciutat natal han estat recopilats en el llibre Barcelona, museo secreto. Entre els anys 2010 i 2011 ha estat guionista i presentador del programa literari Nostromo, emès per Televisión Española. Ha rebut el premi Mario Vargas Llosa NH de Relatos 1998 per Amigos que no he vuelto a ver.
JUAN VILLORO Juan Villoro (Mèxic, 1956). Sociòleg i escriptor. Ha estat professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i professor convidat a la Universitat de Yale. Actualment ocupa la Càtedra UNESCO de Cultura Iberoamericana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. És autor, entre altres obres, de les novel∙les El disparo de Argón i Materia dispuesta, El testigo (2004) i Llamadas de Ámsterdam (2007); de narativa breu com La casa pierde (1999), Los culpables (2007) o Palmeras de la brisa rápida (2009); de literatura infantil i juvenil, amb llibres com El té de tornillo del profesor Zíper (2000) o El libro salvaje (2008) i d'assaig, com Efectos personales (2000), Dios es redondo (assaigs i cròniques sobre el futbol, 2006), De eso se trata (2008) o La máquina desnuda (2009). Del 1995 al 1998 va ser director de La Jornada Semanal, suplement cultural del diari La Jornada. L'any 2006 va rebre el premi Manuel Vázquez Montalbán.
JAUME CABRÉ
Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 1947). La seva obra literària se centra en la novel∙la i el relat. Col∙labora amb la premsa escrita i també és guionista de televisió i cinema. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtic d'ensenyament mitjà en excedència, i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Durant molts anys va compaginar l'escriptura amb l'ensenyament. Tot i que darrerament es dedica quasi exclusivament a escriure, no ha sabut abandonar l'ensenyament i imparteix un curs de narrativa de l'audiovisual a la Universitat de Lleida. Ha guanyat molts premis, entre els quals hi ha el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010, el premi El setè cel (2007) i la Crítica espanyola (2005) per Les veus del Pamano, el premi dels escriptors catalans a la trajectòria literària, (2003), el Crítica Serra d'Or (2001) per Viatge d'hivern, el Ciutat de Barcelona (1997) per L'ombra de l'eunuc, el Premi Nacional de Literatura (1992) per La Granja, el Prudenci Bertrana (1992) per Senyoria o el Sant Jordi (1983) per La teranyina. Entre les novel∙les que ha escrit destaquen: Jo confesso (2011), Les veus del Pamano (2004), L’ombra de l’eunuc (1996), Senyoria (1991) i La teranyina (1984); llibres de narracions com Viatge d’hivern (2000) o Baix continu (2007) i també teatre, Pluja seca (2001) o assaig, El sentit de la ficció (1999) o La matèria de l'esperit (2005). La seva obra ha estat traduïda al castellà, l’albanès, l’alemany, l’anglès, l’eslovè, el francès, el gallec, el grec modern, l’hongarès, l’italià, el neerlandès, el noruec, el portuguès i el romanès. La seva feina com a guionista és força extensa, i ha participat en sèries de televisió com Ventdelplà (2005), Crims (2000), Estació d’enllaç (1994‐1998) o La Granja (1989‐ 1992). També ha fet guions cinematogràfics entre els quals destaquen La dama blanca (1987), La teranyina (1990) i Havanera (1993), en col∙laboració amb Jaume Fuster, Vicenç Villatoro i Antoni Verdaguer, Nines russes i Sara (2003) i Nautes (2004).
CARME ROCA Maria Carme Roca i Costa (Barcelona,1955), llicenciada en Filosofia i Lletres (Història) i en Filologia Catalana (Literatura), durant dotze anys es va dedicar a l'ensenyament. Des de l’any 1997 es dedica professionalment a l'escriptura. Ha publicat una trentena de llibres, molts dels quals adreçats al públic infantil i juvenil: Una Setmana Plena de Boires (1997), Nits de celobert (2002), Les Formigues s'han refredat (2004), Quina Bestiesa! (2008), La Ciutat Oblidada (2008), De pel∙lícula (2009), La moneda partida (2010) o Com una fotocòpia (2012); entre les seves obres per a adults destaquen: El darrer buit (1997), Diagnòstic: culpable (1999), El pont de fusta (2004), Intrigues de Palau (2006), El monestir proscrit (2008), Les dones de Jaume I (2008), Barcino (2009) o Escollida pels déus (2011). Ha rebut nombrosos premis literaris, com el Concurs Literari Sant Antoni – Eixample, anys 1993 i 1994, premi especial Barri de Sant Antoni (1994), Jocs Florals del Raval (1994), premi literari DON‐NA (1997), Lola Anglada de Tiana (2002), Selecció de l'obra El Faedor de Mentides pels The White Ravens 2004 de Munic com una de les 250 millors obres de Literatura Infantil i Juvenil del món, Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil (2005), premi Néstor Luján de Novel∙la Històrica (2006) o el XIV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil (Premis Literaris Ciutat d'Alzira 2009). Col∙labora en diverses publicacions periòdiques com Clio, Sàpiens, Escola Catalana, L'Edat Mitjana, Clij o Espais. És membre del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil com a representant de l'Associació d'escriptors en Llengua Catalana. També forma part del programa Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes.
MARIA BARBAL Maria Barbal i Farré (Tremp, Pallars Jussà, 1949), novel∙lista, va ser professora de secundària. Va passar la seva infantesa al Pallars, un fet que va marcar les seves primeres narracions i que, amb l'amor per la terra que li va transmetre el seu pare, li va ajudar a veure el món d'una altra manera. Més tard, el 1964, es va traslladar a viure a Barcelona, on va estudiar Filologia Hispànica. Els seus primers llibres són una revisió d'aquest univers rural, a poc a poc, però, va abandonar els temes rurals per a situar les seves històries en contextos més urbans. La seva obra s’aplega en quatre apartats: novel∙la, contes per a lectors adults, col∙laboracions a la premsa i contes infantils. Entre les seves novel∙les trobem: Pedra de tartera (1985), Escrivia cartes al cel (1990), Mel i metzines (1990), Càmfora (1992), Carrer Bolivia (1999), Cicle del Pallars (2002), Bella edat (2003), País íntim (2005) o Emma (2008); prosa: Camins de quietud: Un recorergut literari per pobles abandonats del Pirineu (2001); narrativa breu: La mort de Teresa (1986), Pampallugues (1991), Ulleres de sol (2008), La pressa del temps (2010) o Cada dia penso en tu (2011); narrativa infantil i juvenil: Des de la gàbia (1992), Espaguetti Miu (1995). També ha escrit l’obra de teatre L’helicòpter (2000). Ha rebut nombrosos premis: Joaquim Ruyra de narrativa juvenil (1984), Joan Crexells (1985) i Literatura Catalana de la Generalitat, creació per a públic jove (1986) per Pedra de tartera, Premi de la crítica, de narrativa catalana (1992), Premi Nacional de Literatura Catalana, de narrativa (1993) i Premi de la Crítica Serra d'Or, de narrativa (1993) per Càmfora, el premi Cavall Verd‐Blai Bonet, de narrativa (2000) per Carrer Bolivia, la Creu de Sant Jordi (2001), Premis Literaris de Girona‐Prudenci Bertrana, de novel∙la (2005) per País íntim, premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2009) per la seva trajectòria com també el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2010). La seva obre ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, l’asturià, al castellà, l’eslovè, al francès, l’hebreu, l’italià, al neerlandés, al portugués, al romanès i al serbi. Ha estat antologada dins Narradors de ponent (1987) i Dones soles: 14 contes (1995). Ha participat en el volum col∙lectiu Barceldones (1989). Ha estat Escriptora del Mes de la ILC‐ novembre 1993. El text de Pedra de tartera, amb dramatúrgia de Joaquim Vilà i Folch, va ser publicat el 1991 per Ed. 62 dins la col∙lecció de teatre El Galliner. El Teatre Nacional de Catalunya va presentar una nova adaptació teatral de Pedra de tartera, a càrrec de Marc Rosich, (2011)
ENRIQUE VILA ‐ MATAS Erique Vila‐Matas (Barcelona, 31 de març de 1948), escriptor català. Va néixer al carrer Roger de Llúria, davant el desaparegut cinema Metropol . Va estudiar dret i periodisme. L’any 1968 va entrar com a redactor a la revista de cinema Fotogramas. El 1970 va dirigir dos curtmetratges: Todos los jóvenes tristes i Fin de verano. L’any 1971, mentre feia el servei militar a Melilla, va escriure el seu primer llibre, Mujer en el espejo contemplando el paisaje, que va recuperar el seu títol inicial, En un lugar solitario, en la reedició dels seus textos 1973‐1984 (2001). Va viure dos anys a París, des del 1974 fins al 1976, en unes golfes que li va llogar Marguerite Duras. Allà va escriure la segona novel∙la, La asesina ilustrada. Ha escrit la seva obra en castellà. És autor d'una àmplia obra narrativa que ha estat traduïda a vint‐i‐nou idiomes, inclòs el català (El viatge vertical). Ha publicat novel∙les : Mujer en el espejo contemplando el paisaje (1973), Al sur de los párpados (1980), Impostura (1984), Historia abreviada de la literatura portátil (1985), Hijos sin hijos (1993), El viaje vertical (2000), Bartleby y compañía (2001), El mal de Montano (2002), Doctor Pasavento (2005), Dietario voluble (2008), Dublinesca (2010) o Aire de Dylan (2012), entre d’altres. També ha publicat assaig: El traje de los domingos (1995), Desde la ciudad nerviosa (2004), El viento ligero en Parma (2008), Y Pasavento ya no estaba (2008) o Una vida absolutamente maravillosa (2011). Ha rebut, entre d’altres, el Premi Ciutat de Barcelona (2001), els premis Herralde i Nacional de la crítica(2002) per El mal de Montano, el premi Fundación José Manuel Lara (2006), el premi de la Real Academia Española (2006), el Premio Internacional Mondello (2009) per Doctor Pasavento, el premi Leteo 2010 (Lleó, Espanya), pel conjunt de la seva obra, el Jean Carrière (2010) per Dublinesca (Nimes) i el premi Gregor von Rezzori (2012) a la millor obra de narrativa estrangera per Exploradores del abismo. L’any 2008 va rebre la distinció de la Legió d'Honor per part del govern francès.
ANDREU CARRANZA Andreu Carranza i Font (Ascó, 19 de juny del 1957), escriptor riberenc que actualment viu a Flix. Va estudiar filosofia i es defineix com a autodidacta. Abans de dedicar‐se a la literatura va exercir moltes feines. Més tard va col∙laborar en diversos diaris i revistes com La Vanguardia, Presència i La veu de l’Ebre, especialment sobre temes ecologistes. Durant un temps es va dedicar a la música, en concret al blues. Ha fet tallers de contes per a infants i joves. És autor de relats curts, poemes i novel∙les, algunes d’aquestes últimes escrites en col∙laboració amb altres autors. Ha publicat llibres de narrativa: La tinta de la immortalitat (1991), Aigua de València (1993) i Riu avall (1996); novel∙les: Llibre de les set xibeques : la riuada (1997), Anjub. Confessions d'un bandoler (2000), La Clau Gaudí (2007), escrit amb Esteban Martín, i Imprenta Babel (2009), entre d’altres, i poesia: Trilogia del deliri (1993) i Mumpare (2000).
IGNACIO MARTÍNEZ Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960), escriptor i guionista. Llicenciat en Filologia Hispànica a la Universitat de Saragossa i en Filologia Italiana a Barcelona, ciutat on resideix des de 1982. Especialment inclinat per la novel∙la i la narració curta, també ha escrit els guions per a cinema de Carreteras secundarias (1997) i Las trece rosas (del director Martínez Lázaro), per la qual va ser candidat al premi Goya pel millor guió original, i és coautor, al costat de Fernando Trueba, del guió de Chico & Rita, pel∙lícula d'animació dirigida per Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando. Ha escrit articles de premsa en diversos diaris i crítica literària als suplements literaris de l’ABC i El País. També ha escrit novel∙les: La ternura del dragón (1984), Nuevo plano de la ciudad secreta (1992), El viaje americano (1998), El tiempo de las mujeres (2003), El día de mañana (2011); contes: Alguien te observa en secreto (1985), Foto de familia (1998), Aeropuerto de Funchal (2009); antologia de contes: Enterrar a los muertos (2005), sobre José Robles Pazos, traductor de John Dos Passos, assassinat el 1936 pels serveis secrets soviètics, o Partes de guerra (2009), 35 relats sobre la Guerra Civil espanyola. Ha rebut diversos premis : Rodolfo Walsh (2005) i Dulce Chacón de Narrativa Española (2006) per Enterrar a los muertos. La seva novel∙la El día de mañana ha estat guardonada amb diversos premis: Hislibris al millor autor espanyol 2011, Premio de la Crítica de narrativa castellana 2011, finalista del Premio al Libro Europeo del Año 2011 de la Unió Europea, el Ciutat de Barcelona 2012, i l’Espartaco Semana Negra de Gijón 2012. També ha rebut el premi de Las Letras Aragonesas 2011.
CRISTINA FERNÁNDEZ Cristina Fernández Cubas (Arenys de Mar (Barcelona), 1945). Llicenciada en Dret i Periodisme. Ha publicat obres narratives des de 1980, és quan va sortir el seu primer volum de contes, Mi hermana Elba. A partir d’aquí ha anat arrelant, títol a títol, com un referent per a generacions successives de contistes. Durant aquests vint anys ha freqüentat el conte, la novel∙la i el teatre. En els seus relats mostra elements que escapen a una anàlisi empírica , i ho fa amb una intensitat que convida a qüestionar–se les certeses de la vida corrent. La seva obra ha rebut un tractament calorós per part del públic i de la crítica, i configura un dels universos literaris més originals i fascinants de la literatura espanyola. Els seus llibres han estat traduïts a 9 idiomes. Ha escrit relats: Los altillos de Brumal (1983), El ángulo del horror (1983) o Con Ágata en Estambul (1994); reculls de contes: Doce relatos de mujeres (1982‐); novel∙les: El año de gracia (1990), Cosas que ya no existen (2001), Parientes pobres del diablo (2006), entre d’altres. També és autora d’una obra de teatre, Hermanas de sangre (1998) i d’un estudi sobre Emilia Pardo Bazán (2001).
GONZALO TORNÉ Gonzalo Torné de la Guardia (Barcelona, 1976). Escriptor. Va estudiar filosofia i estètica a la Universitat de Barcelona, a on es va llicenciar a començaments dels 90. Va començar a escriure als 20 anys, sobretot assaigs i textos en català. L’any 2001 va rebre el premi Ramon Llull d’Assaig Filosòfic. Des de l’any 2002 treballa d’assessor literari per a algunes de les editorials més importants del país, com Anagrama, Paidós o Salamandra, entre d’altres. La seva primera novel∙la, Lo inhóspito, publicada l’any 2008 , va ser aspirant al Premio Nacional de Narrativa del mateix any i nomenada al Premi Llibreter. Aquesta obra ens apropa a la concepció vital de les cinc persones protagonistes entre les quals es troba el filòsof Kant, amb referències a la mort, la vida, l’amor i l’existència. Més tard van arribar Hilos de sangre (2010), per la qual va rebre el premi Jaén de Novela, Tres maestros: Bellow, Naipaul, Marías (2012) i Las parejas de los demás (2012).
JULIÀ GUILLAMON Julià Guillamon i Mota (Barcelona, 1962). Escriptor i crític literari, llicenciat en Filologia Catalana. Ha publicat Fulls impermeables (1983), Palau i Fabre (1987), junt amb altres autors, La fàbrica de fred (1991), Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989), La ciutat interrompuda: de la contracultura a la Barcelona postolímpica (2001), premi Crítica Serra d'Or d'Assaig, sobre les transformacions de Barcelona des dels anys setanta fins als Jocs Olímpics, El dia revolt: literatura catalana de l'exili ,assaig (2008) i la novel∙la La Moràvia (2011). Ha preparat l'edició dels articles de Carles Sentís, L'instant abans del 36 (2004), i dels contes de gitanos de Juli Vallmitjana, De la raça que es perd (2005). És membre del PEN i ha estat comissari de les exposicions: Literatures submergides (1991), Alter Músiques Natives (1995), Joan Perucho. L'art de tancar els ulls (1998), Josep Palau i Fabre, l'Alquimista (2001) i Literatures de l'Exili. Juntament amb el dissenyador Albert Planas, és editor de la carta del bar Velódromo a Barcelona.
DAVID CIRICI David Cirici i Alomar (Barcelona, 1954). Escriptor, llicenciat en Filologia Catalana. És membre del PEN català i de l'AELC. Ha estat professor de llengua i literatura catalanes i guionista de televisió, molt especialment amb La Trinca i amb Rosa Maria Sardà. Actualment treballa en l'àmbit de la comunicació i la cultura. Ha estat director creatiu a les agències publicitàries RCP, Saatchi & Saatchi i Alta Definición, i soci fundador i director creatiu a Imagina. Des del 2000 dirigeix la seva pròpia agència, Cirici Comunicació. Ha escrit narrativa infantil i juvenil: L'esquelet de la balena (1986), La fàbrica de mentides (1996) i Els grúfols (1998), entre d’altres; divulgació infantil: La petita ciència de la salut, amb Valentí Fuster (2011); novel∙la: La vida dels altres (2000), Els errors (2003) i I el món gira (2011), entre d’altres. Ha rebut diversos premis entre els quals hi ha el premi 23 d'Abril de 2003 per Els errors i el premi Prudenci Bertrana de novel∙la de 2011 per I el món gira, obra inspirada en el cas Millet.
ROBERT SALADRIGAS Robert Saladrigas i Riera (Barcelona, 1940). Escriptor, periodista i guionista. De jove decideix que vol viure de l’escriptura i per això tria el periodisme com a professió. Treballa als diaris Solidaridad nacional, El Correo Catalán i TeleXpres. Més tard entra a La Vanguardia a on, el 1981, és nomenat cap de la secció de llibres. Des de les pàgines d'aquest diari i també des d'altres publicacions, com Destino i Tele‐estel, ha dut a terme una intensa activitat de crític literari que l'ha convertit en un referent en aquest camp. A més, ha treballat com a director i guionista en diversos programes televisius. Així mateix, ha exercit la seva gran vocació, la narrativa, com un espai de llibertat, sense acceptar encàrrecs ni directrius de cap mena. Entre les novel∙les que ha escrit destaquen Aquell gust agre de l'estel (1977), Memorial de Claudi M. Broch (1986), El sol de la tarda (1992) i La mar no està mai sola (1996). També ha escrit relats curts, assaig i ha fet aportacions importants a la literatura juvenil com El viatge prodigiós d'en Ferran Pinyol (1971‐78) i Un temps del diable (1994). Ha estat guardonat amb nombrosos premis com: el Nacional de la Crítica, el Sant Jordi, el Josep Pla i el Creixells, entre d’altres. Dins el segle actual ha publicat els llibres de narrativa La llibreta groga (2004), premi Josep Pla, Biografia (2005) i L'altre (2009).
VICTORIA BERMEJO Victoria Bermejo (Barcelona, 1958). Va estudiar història de l’art i psicologia, encara que no s’hi va llicenciar. Escriptora, col∙laboradora en premsa i realitzadora de videos sobre temes relacionats amb l’art. Ha treballat a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona com a funcionària als departaments d’Hemeroteca i Fotografia i Microfilm. Ha escrit, junt amb Javier Baladía, el guió de la pel∙lícula estrenada el 2011 i dirigida per Mireia Ros, Barcelona, antes de que el tiempo lo borre. Ha publicat diversos llibres, el primer dels quals, Contes per explicar en un minut (2002,) il∙lustrat per Miguel Gallardo, s’ha convertit en un best ‐ seller amb més de 50.000 exemplars venuts. Des de que Miguel Gallardo la va conèixer, dibuixa les històries que ella escriu. Junts han publicat llibres per a petits i no tant petits com: 2 minuts i s’ha acabat (2003), Contes per explicar en 1 minut i ½ (2003), Contes per a nens (2004), Contes per a nenes (2004), La vuelta al mundo en 80 páginas (2005), Me acabo de separar (2006), Sóc single? : com ser‐ho i no morir en l'intent (2007), entre d’altres.
ABILIO ESTÉVEZ
Abilio Estévez (l’ Havana, 1954). Escriptor cubà nacionalitzat espanyol. Viu a Barcelona. Llicenciat en Llengua i Literatura Hispànica per la Universitat de l’Havana, on va publicar el llibre de contes Juego con Gloria. Ha escrit quatre novel∙les, aclamades per la crítica i traduïdes a nou idiomes: Tuyo es el reino, premi de la crítica cubana el 1999 i, a França, premi al Millor Llibre Estranger 2000; Los palacios distantes, seleccionat pel diari La Vanguardia com el Millor Llibre de l’any 2002; El navegante dormido (2008) i El bailarín ruso de Montecarlo (2010). L’últim llibre que ha publicat és, El Año del calipso (2012). També és autor del volum de contes El horizonte y otros regresos, i dels llibres miscel∙lanis Inventario secreto de La Habana i Manual de las tentaciones, premi Luis Cernuda (Sevilla, 1986) i premi de la Crítica Cubana (1987), així com de diversos textos teatrals: La verdadera culpa de Juan Clemente Zenea, premi de la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba (1984), La noche, premi Tirso de Molina, Espanya (1994). Les seves obres s’han representat amb èxit en escenaris de l’Havana, Miami, Nova York, Barcelona, Buenos Aires, Bogotà i Santo Domingo. Ha escrit articles, pròlegs i estudis sobre diverses personalitats de la cultura cubana, com Lino Novás Calvo, Virgilio Piñera, José Lezama Lima, José Martí, Julián del Casal.
MARIO LACRUZ
Mario Lacruz i Muntadas (Barcelona, 1929 ‐ Barcelona, 2000). Va néixer al barri de l’Eixample. Novel∙lista i editor, va ser fundador de l’editorial Plaza i Janés. D'aquesta primera etapa a Plaza i Janés, destaca la publicació d'autors espanyols com, Francisco Candel, Tomás Salvador o Mercedes Salisachs. Durant molts anys va ser al capdavant de Seix Barral. Està considerat el primer editor de best‐ sellers internacionals a l’estat espanyol. Va descobrir figures importants de la literatura castellana contemporània com Julio Llamazares i Antonio Muñoz Molina. Com a escriptor, va ser el precursor de la novel∙la negra a l'estat espanyol amb l'obra El inocente, guanyadora del premi Simeon 1953. També va publicar, entre d'altres, La tarde (premi Ciutat de Barcelona 1955), Ana y los niños (1959) i El ayudante del verdugo (1977). Quan mor es troben, sorprenentment, al seu armari, diverses obres inèdites. Novel∙les, entre les quals n’hi ha una de gènere negre d'humor titulada, Concert per a tir i orquestra. El mes de març de 2004, Edicions B inicia el rescat dels inèdits de Mario Lacruz amb la publicació de Gaudí, una novel∙la amb pròleg de Rosa Montero, basada parcialment en un guió que va escriure Lacruz per al cinema. Edicions B i successors de Mario Lacruz instauren el 2004 el Premi de Novel∙la Mario Lacruz.
JUAN MARSÉ Juan Marsé i Carbó ( Barcelona, 1933). Escriptor autodidacte, es defineix a si mateix com a novel∙lista català que escriu en castellà. El 1958 va començar a escriure a les revistes Ínsula i El Ciervo. El 1959 va obtenir el premi Sésamo per la seva narració Nada para morir. Dos anys més tard va publicar la primera novel∙la, Encerrados con un solo juguete. El mateix any s’instal∙la a París fins al 1962, i hi desenvolupa diverses activitats, incloses les de professor d’espanyol, traductor i mosso de laboratori al Departament de Bioquímica Cel∙lular de l’Institut Pasteur. També va traduir de guions de pel∙lícules francoespanyoles. Quan torna de París publica la segona novel∙la, Esta cara de la luna, avui refusada per ell i despenjada del catàleg de les obres completes. L’any 1965 publica Últimas tardes con Teresa per la qual rep el premi Biblioteca Breve del mateix any. El 1970 publica, sense gaire èxit, La oscura història de la prima Montse, novel∙la que descobriria les claus de l’univers literari que ha cultivat fins ara. Va començar una nova novel∙la amb la qual proposava rescatar la seva infància, Si te dicen que caí. A Espanya la censuren i es veu obligat a publicar‐la a Mèxic, on va rebre el Premio Internacional de Novela. L’any 1978, amb La muchacha de las bragas de oro, guanya el premi Planeta i milers de lectors. Segueix amb la visió de la Barcelona de la postguerra amb Un día volveré (1982) i Ronda del Guinardó (1984). L’any 1984 pateix un infart que fa necessària una complicada intervenció quirúrgica. Al cap de dos anys publica una col∙lecció de relats, Teniente Bravo (1986). Més tard publica El amante bilingüe (1990) i El embrujo de Shangai (1994), pel qual va rebre el prestigiós Premio de la Crítica i el premi Aristelón, guardó que concedeix la Unió Europea als dos millors llibres de creació i traducció. L’any 1997 rep el premi Juan Rulfo de literatura llatinoamericana. Després de set anys de silenci, publica Rabos de lagartija (2000), que rep el Premio de la Crítica i el Premio Nacional de Narrativa. L’any 2004, Seix Barral recupera La gran desilusión, un llibre personal escrit a la dècada dels setanta. L’any 2005 publica Canciones de amor en Lolita’s Club. L’últim llibre publicat és, Caligrafía de los sueños (2011).
JOAN SALES Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912 – 1983). Escriptor, poeta, traductor i editor. Va néixer al carrer de Pau Claris, prop de la Gran Via. Va anar al col∙legi dels Escolapis de Diputació. Els anys 1925‐26 fa una estada a Lleida i acaba el batxillerat. Amb quinze anys comença a estudiar dret i s’hi llicencia a la Universitat de Barcelona; s'afilia al Partit Socialista Unificat de Catalunya. L’any 1933 es casa amb l’editora Maria Núria Folch. Quan va esclatar la Guerra Civil es graduà a l'Escola de Guerra i va ser nomenat oficial. Va anar als fronts de Madrid i Aragó per la seva voluntat de mantenir el poder de la Generalitat republicana. El desembre de 1939, després de sobreviure en diversos camps de concentració francesos i també a París, on fa de professor, s'exilia a Haití amb la dona i la filla fins que s'estableix a Mèxic. Allà aprèn l'ofici de linotipista i fa de corrector. Es relaciona amb el grup de catalans exiliats i coincideix amb Josep M. Miquel i Vergés, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca i Josep Carner, entre d'altres. També és redactor a la revista Full Català, precedent de Quaderns de l'Exili (1943‐47). Coneix el poeta Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l'uniria una intensa relació d'amistat i amb qui manté una efusiva relació epistolar fins a la mort del poeta, l'any 1942. D ’ell rep una influència literària molt destacable. Torna a Catalunya el 1948, on se centra en tasques editorials i descobreix autors fonamentals per a la literatura catalana moderna. El 1955, va fundar amb Xavier Benguerel i Joan Oliver El Club dels Novel∙listes, amb el qual volien ampliar el públic lector català, i desenvolupen un gènere narratiu més popular i amb un nivell de llengua més accessible. Des del seu segell editorial, el Club Editor, publica Incerta glòria, considerada la seva gran obra. Sales en publica quatre versions. Després de la primera versió, de 1954, amb nombroses mutilacions a causa de la censura, el 1969 en publica una de completa. Dos anys després en publica la versió definitiva, de 910 pàgines, i encara, el 1981, hi fa uns lleus retocs i converteix l'últim capítol, Últimes notícies, en una novel∙la a part, El vent de la nit. De fet, Incerta Glòria es pot considerar un conjunt de novel∙les diferents unides per un mateix fil, la guerra, que hi és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana. Va rebre el premi Joanot Martorell (1955) i, posteriorment, és distingida amb els premis Ramon Llull (1968) , i el Ciutat de Barcelona (1970). També publica els seus records de guerra a Cartes a Màrius Torres (1977), un diari de la guerra i l'exili. Altres obres seves són el llibre de poemes Viatge d'un moribund (1952) i l'esbós d'una òpera bufa musicada per Joan Altisent, En Tirant lo Blanc a Grècia. També publica
algunes de les novel∙les que van marcar fites en la narrativa catalana de postguerra com ara La plaça del Diamant, Mirall Trencat, Quanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda i Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga. Sales va ser documentalista i anotador de la Historia de España i de la Història dels Catalans, de Ferran Soldevila, i va escriure pròlegs de nombroses obres de Joan Coromines, Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. Va dirigir l'Oficina de Català de la Diputació de Barcelona fins que es va jubilar, l’any 1982, any en que va rebre la Creu de Sant Jordi. Pòstumament, es van publicar els Contes d'ahir i d'avui (1987) i la seva correspondència amb Mercè Rodoreda (2008).
JOSEP M. de SAGARRA Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 5 de març de 1894 ‐ 27 de setembre de 1961). Poeta, novel∙lista, dramaturg, periodista i traductor. L'any 1910 ingressa a la Facultat de Dret. Forma part de la penya literària de l'Ateneu Barcelonès. L'any 1913 guanya l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Joan de l'Ós. El 1916 ingressa a l'Instituto Diplomático y Consular de Madrid però poc abans d'acabar els estudis els deixa per dedicar‐se de ple a la literatura. El seu nom comença a sonar, publica amb bona acollida Primer llibre de poemes (1914) i El mal caçador (1915). A més, estrena al Romea Rondalla d'esparvers (1917) i edita la novel∙la Paulina Buxareu (1919). El seu amic José Ortega i Gasset, eminència del diari El Sol i conscient que la carrera diplomàtica no satisfà gens Sagarra, li proposa la corresponsalia a Berlín. L'autor accepta l'oferiment i, d'aquesta manera, entre els anys 1919 i 1921 recorre Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya i Holanda, entre altres països. En tornar, el seu amic Josep Pla el convida a la Costa Brava i li descobreix la bellesa d'aquells paratges, cosa que inspira el nou volum de poemes Cançons de rem i de vela. Durant un bon seguit d'anys aconsegueix estrenar cada any una o dues obres amb gran èxit i les seves novel∙les es publiquen amb tiratges mai assolits fins aleshores. En el període que va de 1920 a 1936, Sagarra recull en les seves obres les aspiracions nacionals de la societat catalana, revisa vells mites com El comte Arnau (1928) i dóna la seva visió d'escrits tradicionals com el Poema de Nadal (1931). Obté el premi Crexells per la novel∙la Vida privada (1932). En el camp del teatre intervé en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral∙lel com Charivari, estrena comèdies, farses i sainets de costums com ara La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes de l'Angelina (1928) o La Rambla de les floristes (1935) i publica tragèdies com Judit (1929). Els segueixen La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El cafè de la Marina (1933) i Reina (1935). També tradueix obres de Goldoni, Molière i Pirandelo i conrea el periodisme. Com a crític teatral i articulista, col∙labora amb assiduïtat a La Publicitat, Mirador i aplega algunes d'aquestes col∙laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937). Elabora epigrames i poemes satírics que durant una època publica al setmanari El Be Negre. L'esclat de la Guerra Civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i obra. Es casa amb Mercè Devesa i emprenen un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i la Polinèsia que dura fins al 1938. Fruit d'aquesta experiència són les obres L'Equador i els tròpics (1946) i La ruta blava, publicat primer en versió castellana l'any 1942; la versió original catalana, pòstuma, no sortirà la llum fins al 1964. S'estableix a París on neix, el 6 de gener de 1939, el seu fill Joan.
El 1940, torna a Catalunya. Durant aquesta època tradueix el teatre de Shakespeare i escriu el darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950). Escriu alguns drames en prosa de caire existencialista que, malgrat el seu interès, obtenen poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea, (1948). Decebut pel poc èxit popular obtingut, decideix tornar a la vella fórmula del poema dramàtic i estrena algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950) o L'alcova vermella (1952). L'any 1954 emprèn l'escriptura de les Memòries i La ferida lluminosa, que li retorna l'èxit perdut. Es tracta d’un drama burgès d'intenció religiosa. Es tradueix al castellà, al portuguès i a l'anglès i obté el Premio Nacional de Comedia. Els dos darrers anys de la seva vida escriu un parell d'obres: El senyor Perramon i El fiscal Requesens, inspirades en obres de Molière i Gògol, respectivament, i escrites a mida per a l'actor còmic Joan Capri. L'any 1960, el Govern espanyol li va concedir La Gran Cruz de Alfonso X el Sabio.
JOAN OLIVER
Joan Oliver i Sallarès, (Sabadell, 1899 ‐ Barcelona, 1986). Conegut pel pseudònim Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista. Va ser el quart d'onze germans, d'aquí ve el cognom del seu pseudònim, dels quals en va ser l'únic supervivent. Va estudiar dret i filosofia i amb vint anys ja tenia les dues carreres acabades. L'any 1919 va crear el Grup de Sabadell amb el novel∙lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. El 1928 publica el primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil∙liput. Però no és fins al 1934, amb l'aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que és considerat per la crítica com un dels escriptors més brillants de la seva generació. Durant la Guerra Civil es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més, va convertir‐se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context, creà Oda a Barcelona (1936), de clara tendència nacionalista i revolucionària, i l'obra teatral La fam (1938), on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes. L’any 1937 edita Bestiari. Acabada la guerra s'exilià primer a França, va embarcar cap a Buenos Aires i es va establir definitivament a Santiago de Xile. Durant l'exili, va continuar la seva tasca d'intel∙lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Va col∙laborar amb la revista Catalunya, editada a Buenos Aires, i va dirigir Germanor, editada a Xile. Va fundar amb Xavier Benguerel la col∙lecció El pi de les tres branques. El 1948 va tornar a Barcelona, on va ser empresonat tres mesos a la presó Model. Uns mesos més tard va morir la seva dona, Conxita Riera. Són per a Joan Oliver uns anys molt amargs. Fruit d'aquestes experiències són els llibres Saló de tardor (1947) i Terra de naufragis (1956). Tres anys més tard va rebre el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d 'El misantrop, de Molière. El 1960 es va publicar la seva obra més emblemàtica, Vacances pagades, obra escèptica i sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica forta al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es va mostrar especialment disgustat amb la classe política dominant, tant que l'any 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, però, va impedir que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX.
També va escriure l’obra de teatre Allò que tal vegada s’esdevingué (1936) i Ball robat (1995), entre d’altres. Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L'any 1986 va morir a Barcelona i va ser enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.
PERE CALDERS Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 –1994). Escriptor i dibuixant. És un dels escriptors catalans del segle XX més populars, que destaca sobretot com a contista. Pere Calders va viure fins als vuit anys en una masia ubicada al Vallès Occidental. Cap al 1920, la seva família es va establir a Barcelona definitivament. Des del 1929 fins al 1934, Calders va rebre formació a La Llotja, l’Escola d’Arts i Oficis, que va compaginar amb la seva primera feina com a dibuixant i grafista. Allà va coincidir amb “Tísner” i amb Mercè Casals, la seva primera dona. Calders convertirà l’Escola en un tema habitual dels seus primers articles periodístics al Diari Mercantil, d’ençà de la primavera del 1933. El 7 d’abril publica el primer, Els desnudistes de Barcelona viuen d’una manera paradisíaca, ”, acompanyat d’un dibuix il∙lustratiu. El 15 de setembre apareix un nou diari, l’Avui, i “Tísner” i Calders són cridats a col∙laborar‐hi. El dia 4 de desembre hi va publicar el seu primer conte: Històries de fantasmes o el capilar “Estrella”, actualment perdut. L’any 1936 enllestia el primer llibre de contes: El primer arlequí. La segona novel∙la, La glòria del doctor Larén, va sortir el desembre de 1936. L’any 1937 els seus dibuixos apareixen a L’Esquella. Va escriure una altra novel∙la, La cèl∙lula, l’original de la qual es va perdre. Entre el 15 de desembre de 1937 i el 7 de gener de 1938 va tenir lloc la batalla de Terol. Calders va ser testimoni del triomf momentani de l’exèrcit republicà. Això va impulsar els combatents catalans a signar un “Manifest dels intel∙lectuals de Catalunya”. Per encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes, va escriure Unitats de xoc. Quan acaba la Guerra Civil espanyola, s’exilia a Mèxic, a on viurà 23 anys. Això va representar per a Calders la reestructuració de la vida familiar , un cop la Mercè va arribar‐hi es va anar fent evident el distanciament entre tots dos i l’enamorament de Pere cap a Rosa Artís. El primer llibre de postguerra és Cròniques de la veritat oculta (1955), seguit de Ronda naval sota la boira (1957), Gent de l’alta vall (1957) i Aquí descansa Nevares (1967). L’any 1962 torna a Catalunya i escriu la novel∙la: L’ombra de l’atzavara (1963). Col∙labora a La Vanguardia i El Periódico, sempre en català. El 1967, Llibres de Sinera, li va publicar un magnífic volum amb el títol Tots els contes (1936‐1967), que aplegava, a més dels reculls anteriors, els més recents en l’apartat Contes diversos. Un factor, però, va intervenir en la popularització de Calders: l’estrena, el 1978, en temporada comercial al teatre Villarroel, d’Antaviana, un muntatge de la companyia
Dagoll Dagom sobre contes de l’escriptor. L’èxit popular va ser extraordinari. L’estrena d’Antaviana va coincidir amb l’aparició d’un nou recull: Invasió subtil i altres contes (1979). Continua amb: Tot s’aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985), Gaeli i l’home déu (1986), El barret fort i altres inèdits (1987), L’honor a la deriva (1992); reculls d’articles El desordre públic (1985), Dibuixos de guerra. Kalders i “Tísner” (1991) i, ja pòstum, Mesures, alarmes i prodigis (1994). Paral∙lelament, obté el reconeixement públic: la Lletra d’Or del 1979, el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat l’any 1983, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1986, doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona el 1992 i el Premi Nacional de Periodisme el 1993, entre d’altres. Poc temps després de la mort de l’escriptor surt a la llum el volum Cartes d’amor, una selecció de les cartes que Pere Calders va escriure, durant el període del seu enamorament, a Rosa Artís.
AVEL∙LÍ ARTÍS‐GENER (Tísner) Avel∙lí Artís i Gener (Barcelona, 1912 –2000). Periodista, escriptor, ninotaire, escenògraf, traductor, enigmista, director artístic de publicitat i corrector de català. S'inicia en el món del periodisme el 1928, amb només 16 anys. Fa caricatures i les passa per sota la porta de la redacció del setmanari Papitu, que les comença a publicar. Un any més tard, segueix el mateix procediment amb els seus primers escrits, al diari Mirador. El 1931 es consolida com a ninotaire al setmanari El Be Negre, referent satíric de l'època. El 1932 col∙labora regularment al Diario Mercantil i, durant la Segona República, ho fa a l'Opinió, La Rambla. Esport i ciutadania i La Publicitat. El 1936, juntament amb Pere Calders, passa a ser director del setmanari humorístic L'Esquella de la Torratxa. Quan comença la Guerra Civil és amenaçat per la FAI i fuig a París, però torna de seguida i s’allista a l’exèrcit republicà. Entre el 1936 i el 1939 dirigeix les publicacions destinades als combatents Meridià, Amic i Vèncer. Un cop acabada la guerra s’exilia a Mèxic, on passarà 25 anys. En aquesta època s’enamora de la cultura precolombina, fruit de la qual sortirà el llibre Paraules d'Opòton el vell (1966).
El 1965 torna a Catalunya, on no li concedeixen inicialment el carnet de periodista. Gràcies a coneixences personals, aconsegueix començar a publicar al diari El Correo Catalán i, fruit de la intercessió del seu cosí Sempronio, director de Tele/eXpres, passa a ser sots‐director del setmanari en català Tele/Estel. Acabat el franquisme, col∙labora com a articulista i ninotaire en multitud de mitjans: Avui, El Periódico, Catalunya Informació, L'Avenç, Serra d'Or, Canigó, Cultura, entre d’altres. Entre el 1984 i el 1990 realitza els mots encreuats de La Vanguardia. A principis dels 90 fa aquesta tasca al diari El País i col∙labora en un programa d'entreteniment a TV3. El 1988 rep la Creu de Sant Jordi i, el 1990, els premis Ciutat de Barcelona de Narrativa Catalana i Crítica Serra d'Or de Memòries pel primer volum de Viure i veure. El 1997 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Entre la seva obra destaquen: 556 Brigada Mixta (1945), Les dues funcions del circ (1966), L'Enquesta del Canal 4 (1973), Els gossos d'Acteó (1983), Viure i veure (1989, 1990, 1991 i 1996), quatre volums, i Ciris trencats (1997), entre d’altres.
MONTSERRAT ROIG Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 1946 ‐ 1991). Va néixer i viure a l’Eixample. Llicenciada en Filosofia i Lletres. Treballa en diferents feines editorials i participa en la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana. Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó (1971), premi Víctor Català (1970). Aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel∙les: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977), premi Sant Jordi 1976 i L'hora violeta (1980). Les quatre obres literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als anys setanta del XX, incidint sobretot en els darrers temps del franquisme. L'òpera quotidiana (1982), va marcar la transició cap a altres vies temàtiques i formals, cap a una nova etapa narrativa. La novel∙la, La veu melodiosa (1987) i els contes d'El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l'escriptora, van constituir les dues úniques concrecions, donada la mort prematura de Roig, que va ocasionar una forta commoció en el món de les lletres catalanes. L'autora també féu alguna traducció, i alguna incursió en el teatre, en l'assaig i en altres gèneres. El monòleg Reivindicació de la senyora Clito Mestres, estrenat al Teatre Romea el 10 de juny de 1991, les reflexions de Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) o L'autèntica història de Catalunya, il∙lustrada per Cesc, en són alguns resultats. Professionalitzada en el periodisme des de molt aviat, va col∙laborar a Tele‐exprés, Destino, Triunfo, Cambio 16, Serra d'Or, Avui, etc., i va escriure textos literaris per a Lletra de canvi o Els Marges, entre d'altres. Paral∙lelament, i en relació directa amb l'activitat periodística i amb la militància política catalanista, esquerrana i feminista, va publicar Los hechiceros de la palabra (1975), Rafael Vidiella o l'aventura de la revolució (1977), Els catalans als camps nazis (1977), premi Crítica Serra d'Or, ¿Tiempo de mujer? (1980), Mujeres en busca de un nuevo humanismo (1981) i L'agulla daurada (1985). També s’han publicat diversos llibres amb entrevistes televisives i periodístiques, Melindros (1990) i Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990‐ 1991,aquest darrer editat pòstumament el 1992, que completen una obra que ha estat objecte de nombroses reedicions i que s'ha traduït a diverses llengües: anglès, francès, alemany, portuguès, hongarès, italià i espanyol.
JOAN de SAGARRA Joan de Sagarra i Devesa (París, 8 de gener del 1938). Periodista i escriptor. Fill del poeta Josep Maria de Sagarra. Va estudiar a l'Institut d'Estudis Teatrals de la Sorbona. De tornada a Barcelona va exercir el periodisme a Tele/eXpres, El País i El Temps, entre d'altres publicacions. Se li atribueix la paternitat del concepte de Gauche divine, un moviment d'intel∙lectuals i artistes d'esquerra, més aviat de saló, que es va estendre a la Barcelona dels anys seixanta i començaments dels setanta. La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes benestants de la capital catalana. Entre la seva obra trobem: Las rumbas de Joan de Sagarra (1971), Lluís Permanyer, Joan de Sagarra (1989), i La horma de mi sombrero (1997). Actualment escriu per a La Vanguardia.