XXV JOCS FLORALS ESCOLARS DE CIUTAT VELLA: GUARDONS 2012
En aquesta edició hi han participat alumnes de 22 centres escolars de primària i secundària del Districte de Ciutat Vella i en total s'hi han presentat 135 treballs. A l'acte hi han assistit al voltant de 400 alumnes. Ha estat una jornada molt agradable, en què els nois i noies guardonats enguany han llegit els seus treballs, s'han donat els obsequis als participants i s'han projectat els treballs audiovisuals seleccionats de la mostra "La imatge". La presentació ha anat a càrrec del Sr Àngel Domingo, Inspector del Districte de Ciutat Vella i hem comptat amb la intervenció de Pau Joan Hernàndez com a escriptor convidat. La cloenda de l'acte l'ha efectuada la Sra. Mercè Homs, Regidora del Districte de Ciutat Vella. A continuació us presentem els guardonats d'aquest any i les obres premiades:
CATEGORIA
TÍTOL
NOM I COGNOM
F PROSA
Claror
Mireia Claramunt
F POESIA
Ulls tancats
Roger Martínez
E PROSA
Ella art i jo pintura
Laura Rodríguez
E POESIA D PROSA
Esther García Eulàlia Busquets
D POESIA D POESIA
Quan tornaré? Pilotes que cauen del cel Que no torni a passar Sentiments Ànims de colors
C PROSA
El meu amic Lucas
Carlos Herrero
C POESIA B PROSA B POESIA A PROSA
Planeta terra El món a l’inrevés Serà possible La capsa dels desitjos La mona
D PROSA
A POESIA
CENTRE
GUARDÓ
Escola Pia Sant Antoni Escola Pia Sant Antoni Escola VedrunaÀngels La Salle Comtal Escola Pia Sant Antoni La Salle Comtal
Premi
Premi Accèssit
Irene Roca Santiago Gavirina Denisa Danci Richard Pérez
Institut Pau Clarís Escola VedrunaÀngels Escola Sant Felip Neri La Salle Comtal Escola Rubén Darío Escola Rubén Darío Escola Rubén Darío
Carmen Carmona
Escola Pere Vila
Premi
Sasha Golovin Andrea Devesa Flavia Cabré
Premi Premi Premi Premi Accèssit
Premi Premi Premi Premi Premi
TREBALLS GUARDONATS
CLAROR
El maig de 1968 hi va haver una revolució. Els que lluitaven volien convertir-se en els responsables dels seus propis actes. Alguns ho van aconseguir. El tretze d’aquell mes un home va intentar venjar-se. Va fer calor. El cel era clar. No hi va haver núvols ni foscor. Només hi va haver un tret i uns peus baixant per les escales. Després silenci. Després una mirada. I altre cop silenci.
L’interrogatori va començar una mica més tard de les sis de la tarda. Dos policies van conduir la testimoni cap una sala petita però molt il·luminada. -Millor que la sala tingui llum.- havia comentat l’interrogador unes hores abans. -Sí. La claror ens dóna seguretat.-havia comentat un dels policies. -Seguretat, sí senyor. Però no una seguretat que ens amaga de nosaltres mateixos, sinó una seguretat que ens dóna transparència.–L’interrogador havia dit això amb un lleu somriure als llavis mentre apagava el cigar i s’arreglava el coll de la camisa. Quan l’interrogador va acabar-se d’arreglar es va acomiadar dels seus col·legues i es va dirigir a la sala on es faria l’interrogatori. Va entrar i va mirar la testimoni, que havia vingut a declarar per voluntat pròpia. La testificant era una noia jove, de mirada decidida. Estava pàl·lida, però no semblava que fos culpa dels nervis. Es mostrava bastant tranquil·la. Després que rebutgés el got d’aigua que se li va oferir van començar les preguntes: -Nom? –Eliane Renaoux. –Data de naixement? – Cinc d’abril de 1947. Vint-i-un anys. -Professió? -Estudiant. A la Universitat de la Sorbonne. –“Tot això ja ho sap”- es deia l’Eliane.- “M’han demanat les dades en arribar a la comissaria”- “No he vingut aquí a perdre el temps.”. Van passar uns minuts. Hi va haver més preguntes. El paper recollia respostes. Dades sense la més mínima importància. Al cap d’una estona les preguntes es van acabar. L’interrogador va mirar l’Eliane, i amb un to de veu confident va recordar: -Durant el maig de 1968 es van produir diverses revoltes estudiantils a França. L’epicentre del moviment va ser la Universitat de la Sorbonne, que va ser ocupada pels rebels el tretze de maig de 1968. Aquell dia i en aquell lloc hi va haver un tret. Un estudiant va morir. D’això fa dos mesos. Vostè ve avui aquí a defensar l’acusat, no és cert?
-No del tot. –va ser la primera resposta- Jo només he vingut aquí a explicar una història. “Una història. Com un conte”, pensava l’Eliane. “Primer la presentació dels personatges i de l’espai. Després el nus. Després el desenllaç. I no oblidem la moral del relat”. -Però no defensaré ni acusaré ningú.- va seguir dient- Això ho haurà de fer vostè després, segons qui cregui que es mereix ser defensat i qui acusat. -L’interrogador es va sorprendre amb aquella resposta, però després d’uns moments de vacil·lació va decidir passar-la per alt, almenys de moment. Volia limitar-se a escoltar, però l’Eliane es concedia pauses força llargues entre resposta i resposta. La noia estava pensant en els qui havia decidit anomenar “els personatges de la història”. El primer d’aquests personatges era en Jules, decidit i indecís al mateix temps. L’altre era l’Eric, sempre fidel als seus ideals. L’Eliane es va veure obligada a interrompre els seus pensaments. Notava que s’estava fent pregar massa a l’hora de respondre. Així que va continuar parlant: -L’any passat vaig ingressar a la Universitat de la Sorbonne per estudiar el primer curs de geografia. Va ser allà on vaig conèixer l’Eric, un dels dos implicats en el cas. A en Jules ja el coneixia d’abans. –El nus havia començat. Ja no hi havia marxa enrere-I ells dos ja es coneixien? -No. L’Eric i en Jules es van conèixer aquell mateix curs. Coincidien en la majoria de classes. Al principi la seva relació era bona. Cal dir que no van arribar mai a ser amics, però eren companys i es respectaven mútuament. El març d’aquest any, arran de les revoltes, la cosa va canviar. -L’Eliane semblava estar perdent la calma que havia aconseguit en iniciar la conversa. Ara s’estava inquieta a la cadira, i no deixava la mirada fixa enlloc. Necessitava expulsar tota la tensió que portava a dins, però tenia la sensació que un cop ho fes ja no es veuria en cor de tornar a sotmetre’s a més preguntes. -Què va passar? –L’interrogador ho havia preguntat lentament, tement que l’Eliane no es veiés capaç de suportar la situació i decidís abandonar la conversa. -Van començar a debatre sobre política. – va dir la noia- En Jules sempre s’havia sentit proper a grups d’ideologies d’esquerra. L’Eric el considerava massa radical. La cosa va empitjorar quan a la Universitat es va saber que en Jules s’havia afiliat al partit comunista. Des de llavors la seva relació es va començar a torçar més del que ja ho estava. Entre ells hi havia una rivalitat nata. Es buscaven i s’anaven provocant contínuament. Els dos s’anaven seguint el joc, però el problema era que allò de joc no en tenia res. Tot era molt excessiu. Altres companys de classe i jo ho vam notar de seguida, però no vam saber veure a temps que allò acabaria d’aquella manera. – L’Eliane va callar. Va respirar profundament. Una vegada. Dues. I tres.
-El dia de l’accident va ser el tretze de maig, durant l’ocupació de la Sorbonne. Això vol dir que l’Eric hi va assistir. -L’interrogador semblava interessar-se cada vegada més per la història. Havia deixat d’anotar respostes a la llibreta, i es limitava a preguntar i escoltar atentament. Era el millor que podia fer. Aquella història es podria escriure anys després. Però ja no podria tornar a ser escoltada. -Sí. L’Eric hi va ser –va respondre l’Eliane amb la mirada perduda en algun lloc de la sala -Quasi tots els companys de curs hi vam anar. Ens havíem posat d’acord anteriorment. No comptàvem amb l’Eric. Suposàvem que no vindria, però va aparèixer sense avisar ningú. Es va quedar prop de la Universitat, observant el que passava. Allò era un caos: s’havien format barricades, i a tot arreu hi havia gasos lacrimògens, bastonades i cadires llançades a l’aire. Estudiants contra policies. Policies. Policies a qui l’Eric s’havia encarregat d’avisar amb antelació! Ens va delatar! –L’Eliane havia dit això últim cridant i donant un fort cop a la taula. L’interrogador es va sorprendre i va enretirar una mica la cadira involuntàriament. L’Eliane també es va sorprendre de si mateixa. Es va excusar ràpidament i es va intentar tranquil·litzar. Ara ja quedava poc per arribar al desenllaç. S’acabarien les preguntes i les respostes, i lentament s’aniria fent de nit. Es pondria el sol. Aviat s’acabaria tot. -En Jules havia aconseguit una pistola. –va seguir l’Eliane- M’havia dit que només la faria servir si no tenia cap altra sortida. Jo me l’havia cregut. Però quan vaig saber el que l’Eric havia fet vaig creure que en Jules era capaç de respondre de qualsevol manera. No vaig trigar a sentir el tret. Vaig mirar per la finestra i vaig veure el que ja em temia. Vaig baixar corrent les escales. Tenia la sensació que si corria podria fer anar el temps enrere. Quan vaig arribar al costat d’en Jules, l’Eric estava ferit a terra. Però encara era viu. Jo no sabia què fer. Les dues víctimes es miraven l’una a l’altra. Tenien uns ulls clars. Es miraven i sense paraules s’ho estaven dient tot. –Aquí l’Eliane ja no va poder més. Es va posar a plorar, i s’hi va estar molta estona. -La resta de la història ja la sap. -Va dir després. - L’Eric va morir pocs minuts més tard. En Jules espera el judici en silenci. –L’Eliane semblava haver acabat de parlar. L’interrogador va deixar passar uns minuts sense dir res. Creia convenient fer-ho. -Em permet una última pregunta? –va dir finalment. -Suposo que ja no ve d’aquí. -Segons vostè, qui és el culpable? –L’Eliane va somriure tristament. Només faltava explicar la moral de la història. -No puc respondre amb un sol nom. –va dir- El que és segur és que n’hi ha més d’un, de la mateixa manera que també hi ha més d’una víctima. Quan algú actua lliurement sempre és responsable dels seus actes. El maig de 1968 hi va haver una revolució.
Els que lluitaven volien ser responsables dels seus propis actes. Buscaven el paper del protagonista en l’obra de la seva vida. I alguns ho van aconseguir. Concretament dos nois. Dos culpables. Dues víctimes. Estaria bé deixar-ho aquí, no li sembla? -L’interrogador va somriure a l’Eliane i es va aixecar. Va anar lentament cap a la finestra. Va mirar el paisatge. A fora els cotxes passaven. En el carrer es podien veure cartells i pintades fetes durant les revoltes. Encara hi havia llum, però el sol s’anava ponent. Avui ja no faria falta més claror. Tot el que s’havia de dir ja estava dit.
Mireia Claramunt
Ulls tancats
Escolto el so del riu, lliscant entre els arbres, l’aigua saltant salvatge sobre les pedres.
I tanco els ulls per gravar-ho en la memòria.
La música de l’aigua té un deix de tristor: és la certesa de saber que d’aquí poc serà només memòria, només record.
Els rius malalts ja no deixaran sentir la seva rialla. Les aigües no saltaran sota la capa oliosa que les cobriran.
I tanco els ulls per gravar-ho en la memòria.
Els ulls tancats, per ser-ne més conscient. Roger Martínez
Ell era art i jo pintura
Acariciava el llenç amb el capciró dels dits. La seva cara transmetia tanta serietat com curiositat. Als seus ulls, fins i tot, hi havia un petit senyal de por. Escorcollava cada mil·límetre, llegint una història que només ell coneixia. La rugositat de les seves mans envellides pels somnis treballats contrarestava amb la delicadesa i la pal·lidesa del llenç. Però el seu somriure il·luminava l’estança d’un to de melancolia fresca, viva i alegre. Jo, asseguda davant seu, només podia estar en silenci. M’agradaven tant aquells moments nostres! Eren instants robats al temps, moments en què érem intocables, invencibles, eterns. Als seus ulls s’encenia la flama d’amor pel que feia, per la seva passió, per la seva vida. La flama creixia a la nineta dels ulls i els abraçava sencers fins les pestanyes. “Això dóna vida al món”, em deia xiuxiuejant. Notava com la meva pell s’encenia i un somriure es dibuixava als meus llavis. Uns llavis que el van estimar. Llavors, seguia movent el pinzell amunt i avall, sempre amb temor als ulls de ser derrotat per ella. Vivia, respirava, menjava, sentia, pensava, desitjava; tot ho feia per a ella. L’única dona a la seva vida. Mentre l’estimava, jo em perdia en ell, gravant cada part del seu cos, cada paraula, cada moviment al més profund de la capseta de la memòria. Tota seva. -
Has pensat mai estimar algú més?- em vaig atrevir a preguntar.
Va deixar de pintar. Els seus ulls també es van apagar. Vaig deixar de respirar mentre m’asseia i em tapava amb el llençol de fina seda blava. Es va aixecar i, amb passos lents i adolorits, fent sonar cada un dels taulons del terra, es va perdre en la immensitat del cel que aquell càlid dia d’abril ens oferia. Van transcórrer minuts abans de poder mirar-me als ulls. Els seus ulls explicaven tantes coses d’ell ! Eren el túnel per poder furgar en el seu interior i cavar en el pou negre dels seus sentiments. El bitllet d’anada cap a un món desordenat, ple de coneixements, innovador, apagat i tancat. Aquell cop, els seus ulls transmetien dolor. Sense dir res, amb el pinzell encara a la mà, va avançar cap a mi lentament. Primer, la por va agafar el control, semblava
posseït, temia haver-lo ferit. Però llavors va començar a passejar el pinzell per la meva pell. Primer, dibuixant un camí dels meus llavis fins al coll i després del coll fins al melic. Al voltant dels meus pits feia cercles tot embogit. Jo guardava silenci, respirant a poc a poc i gaudint d’aquell plaer que mai no podria arribar a descriure amb paraules. Estava entre el cel i la terra, cremant a l’infern i feliç com un infant. Tantes contradiccions posaven èmfasi a l’estima que jo li tenia. Que jo li tinc. El pinzell va acabar de provocar-me, van callar les nostres respiracions i el seu alè es clavava a l’ànima i la bressolava al cor.
El silenci es podia tallar amb qualsevol
paraula però no ho vam fer. Vam deixar transcórrer el temps en pau, sense pressa, insensibles al món que hi havia fora d’aquella estança. Recordo el meu cervell a punt d’explotar amb una revolució de pensaments produint-se dintre seu. I, en canvi, la mirada tan llunyana d’ell era el que mantenia la meva felicitat engabiada i muda. Després del moment més eròtic que vam compartir, ell va pronunciar les paraules més boniques que mai ningú no m’havia dit. Cap altre home ha pogut omplir-me els ulls de llàgrimes tan ràpidament, fer tremolar els meus llavis amb frenesí o deixar-me sense respiració per tant de temps. -
Ets la meva millor obra d’art.
I així va marxar. Un cop sec va ser el punt i final de tot. El cop va ressonar per tota l’habitació propagant-se fins dintre meu i fugint per no fer-me més mal per la finestra de la llibertat. Allò era el final del que podríem haver estat i no vam ser. Transparents i sinceres gotes d’aigua brollaven dels meus ulls en silenci, temoroses de fer massa soroll o de molestar l’alegria dels altres. Llavors el vaig veure. Imponent, quiet i segur de sí mateix. Aquell llenç blanc recolzat sobre el cavallet em cridava. Vaig avançar fent ressonar els taulons, un so que em va recordar el seu cos avançant a la foscor per estimar-me, un so que no tornaria a sentir. Un fil de dolor em va travessar el pit i, respirant fons, vaig contemplar el seu quadre per a mi. Mentre somreia com només pot somriure qui ha estimat, queia de genolls al terra. Tot el meu món va desaparèixer engolit per aquella pintura que tenia davant meu i jo em vaig desfer en un mar de llàgrimes. Mai no he tornat a plorar tant. Bé, potser és que mai no he tornat a sentir-me igual. I així, alhora que em posava la roba, notava com l’orgull estava ressentit per haver estat vençut per l’art, per la passió, per allò que encara avui no entenc. Potser van passar hores fins que vaig aconseguir separar-me del quadre i de les vistes de la nostra finestra. Sabia que un cop fora, mai més no tornaria a ser a dins. Cada pas cap a la porta va ser un record reviscut. Quan per fi vaig ser al carrer, l’aire olorava d’una altra manera, el sol brillava diferent i els ocells cantaven una cançó més trista. La gent
era freda i hipòcrita i els sentiments em semblaven frívols. Odiava tot i tothom. I durant anys m’he trencat el cap pensant allò que podríem haver fet millor, tot el que vam fer tan bé com vam saber. Recordo la primera nit sola, en silenci, desperta i freda. Puc reviure amb tota vivesa els sentiments que vaig deixar brotar per la meva pell. Sóc capaç de recordar cada insult que li vaig dedicar per sentir-me millor, cada pensament enverinat que vaig tenir. El més curiós de tot va ser que, cremant a la vella xemeneia tot allò referent a pintura que tenia a la biblioteca, va caure un llibre obert per la pàgina 31. Amb lletres grosses i en cursiva, com una entremaliadura del destí, els meus ulls vidriosos van gravar per sempre a la seva retina les següents paraules: “ La pintura és més forta que jo , sempre aconsegueix que faci el que ella vol. Pablo Picasso.” Categoria E Prosa
Laura Rodríguez
QUAN TORNARÉ?
Quan tornaré a veure, els petits coloms, aquells que sempre marxen, quan s’amaga la calor?
Quan tornaré a veure, el somriure d’un nen petit, aquell que sempre s’amaga, quan ja no és feliç?
Quan tornaré a escoltar, la més bonica simfonia, la que sempre em feia plorar, fent-me sentir el que mai sentia?
Quan tornaré a escoltar, aquella veu tan dolça, la que em feia sentir millor, durant les nits de penombra?
Quan tornaré a somniar, que sóc una princesa, i que el meu príncep blau, s’enfila a la meva finestra?
Quan tornaré a somniar, que sóc un petit nadó, i que m’adormo plàcidament, sobre un núvol de cotó?
Quan tornaré a sentir l’escalfor d’una abraçada, aquella que sempre m’ha fet, algú que m’estimava?
Quan tornaré a sentir, les llàgrimes d’un comiat, si les últimes que em quedaven, ja les vaig deixar anar?
Tornaré a veure, quan els meus ulls s’obrin.
Tornaré a sentir, quan el meu cor s’ompli d’amor.
Tornaré a somniar, quan el meu cervell imagini;
I tornaré a escoltar, quan el silenci pugui cridar.
Esther García
Pilotes que cauen del cel.
Hola pare!!!!
23-4-12
Sóc jo, l’ Inam, el teu fill. Te’n recordes de mi? Ja fa molt de temps que no m’escrius, què et passa? Me’n recordo quan et van enviar aquella carta, dient-te que et necessitaven, a l’ exèrcit. ET van donar una escopeta de joguina i et van portar, tal com em vas dir, a jugar a fet i amagar. No entenc com és que vas plorar i em vas dir que m’ estimaves, ni com em vas abraçar a mi i als meus germans grans com si fos l’ última vegada que ens haguéssim de veure.
Espero que t’ho passis bé, aquí, jugant. Passar-se el dia jugant ha de ser una cosa meravellosa!!! Per aquí tot és molt avorrit. Quasi cada dia, sonen unes alarmes i jo i la mare ens posar-me a cobert. Sentim un xiulet llarg i, finalment, una explosió. Quan demano a la mare que passa, ella em diu, plorant, que cauen pilotes del cel. Jo no entenc per què plora: les pilotes no fan mal. Això, tothom ho sap. A mi m’ agradaria agafar una d’ aquestes pilotes per poder jugar. Els meus germans grans també han rebut la mateixa carta que tu, i han hagut de marxar, així que estic sol i m’ avorreixo fàcilment. Però quan surto el carrer després de que caiguin les pilotes, em sento trist al veure que els altres nens ja les han agafat, o almenys, això crec, ja que no en veig cap. I mira que busco.
No sé ben bé perquè, però intueixo que tu i la mare no m’ho esteu explicant tot. Per què ja no veig els meus amics, passo gana i no em puc esperar al carrer a que caiguin les pilotes? I per què quan han caigut, per més que corri, mai me’n trobo cap però, en canvi, sí que veig que hi ha alguna casa més destrossada de l’ habitual? Com és que, últimament la meva ciutat viu en la misèria i la mare es passa el dia plorant? Em podries explicar, si us plau, el per què de que volin tants avions horrorosos? Són ells els qui tiren les pilotes per tal de que no ens avorrim? I per què no ens les donen? SI us plau, digues la raó del per què aquests últims dies ja no em respons a les meves cartes, ni tu ni els meus germans, i mira que al principi me les responies totes. Tornaràs? Segur que no puc venir amb tu? Segur, segur, segur? I és que aquí només hi som la mare i jo. I amb la mare ja no juguem tant com abans.
Ahir vaig fer 7 anys. Ja sóc gran!!! Ta n’ has oblidat, oi? No vam celebrar la meva festa d’ aniversari, és per això que m’ agradaria que, almenys, tornessis a casa i tot tornés de nou a la normalitat. Ho sento, estic segur que
tu t’ ho passes bé, però jo, aquí, gens. M’ agradaria també que la mare i tu m’ ho expliquéssiu tot. Absolutament tot. I, naturalment, que, aquesta cosa encara no sé ben bé què és, aquesta cosa que a tu i la mare us posa tant tristos, aquesta cosa que s’anomena guerra, s’acabés Eulàlia Busquets
QUE NO TORNI A PASSAR
Aquesta història que us explicaré a continuació, no és un conte ni de cienciaficció, ni de fantasia,tampoc de misteri. És una història basada en fets reals, qualsevol coincidència dels personatges que hi apareixen amb personatges reals és certa.
Va néixer el 1908, a Barcelona, va estudiar Belles Arts, es va casar molt jove i tenia 28 anys i 2 fills quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. Sempre s’havia interessat pels drets dels més humils i dels treballadors, i aviat es va afiliar a un partit polític.
Durant la guerra va estar al front, no com a soldat sinó com a comissari polític. La mare i l`àvia m’han explicat que ell deia que mai no havia matat ningú i que només va disparar a un pollastre per poder menjar ell i els seus companys.
Ben al contrari del que molts pensaven, la guerra no la van guanyar els qui, democràticament havien aconseguit un govern pel poble. Van morir molts ciutadans de tot l´Estat i d’altres van veure com el seu futur canviava de direcció.
Després de parlar amb la meva besàvia, van decidir que marxaria ell tot sol creia que aviat tornaria- . A Barcelona es quedarien la meva besàvia, amb els 2 fillets petits i ella sola a càrrec del negoci que tenia.
Acabada la guerra i obligat a fugir del seu país pels seus ideals, va marxar cap a França amb la resta d’exiliats forçosos. Van caminar molts dies amb les poques pertinences que havien pogut agafar.
Va estar un temps als camps de concentració d’Agde i Saint Ciprien a França. A casa tenim dibuixos que va fer durant aquella època. Hi havia poca aigua, per poder beure aigua potable havien de tractar com podien l’aigua del mar, passaven fred, no tenien menjar.
No sabien què els oferiria el futur, però llavors van assabentar-se que Pablo Neruda, poeta xilè i en aquella època cònsol de Xile a França, havia aconseguit llogar un vaixell per rescatar tots els espanyols que pogués. El meu besavi va estar un temps dubtant, Amèrica era una terra llunyana, la família s’havia quedat a Barcelona però no hi havia massa temps per pensar, la II Guerra Mundial era a punt d’esclatar, i quedar-se al camp o a França, era un perill. A la tardor del 1939, el vaixell Winnipeg va sortir de França rumb a Valparaíso (Xile).
La travessia va durar molt de temps, quan ja estaven arribant al país que els acollia, van preguntar si entre els refugiats algú sabia pintar, el meu besavi junt amb altres va alçar la mà i li van encarregar fer un retrat de grans dimensions del president del país. Quan el retrat va estar acabat el van col·locar a la proa del vaixell com a mostra d’agraïment al poble que els anava a rebre.
A Xile els van acollir i allà el meu besavi va haver de fer-se una vida nova. Els catalans es reunien al Centre Català, on ell donava classes de català els caps de setmana i intentava no capficar-se parlant amb altres catalans i jugant a escacs. Com havia estudiat a Belles Arts va intentar buscar-se algun treball que tingués alguna relació amb el que sabia fer i va decidir amb un soci guanyar-se la vida fent de decorador de cases de xilens benestants.
La comunicació amb la família, ja us podeu imaginar que no va ser gens fàcil, no hi havia tantes facilitats com ara, no hi havia skype, ni e-mail, ni res de tot això que s’envia en segons, ho havien d’enviar per carta i fins que arribava al destinatari trigava molt.
Poc a poc va anar adaptant-se als costums, menjars i noves formes de vida d’aquell nou país que durant un temps seria la seva nova pàtria. Va quedar meravellat de la natura extraordinària d’aquella zona de Sud-Amèrica i també de la seva música i folklore.
La seva esperança, com la de molts altres, era la de tornar ben aviat a casa. Sovint m’expliquen que la majoria d’exiliats com el meu besavi matern, durant els primers anys van tenir les maletes preparades pensant que el retorn seria aviat.
Estava molt equivocat, l’espera va durar més de 20 anys!!I va tornar ja amb dues nacionalitats, la xilena i la catalana.
Els exiliats polítics i les seves famílies sempre pateixen i reben les conseqüències de la guerra. Als anys 30-40 ens va passar a nosaltres, al nostre país, però per desgràcia no va ser un fet aïllat. Crec que entre tots hem d’aconseguir que NO TORNI A PASSAR. Sasha Golovin
Sentiments
És que encara que no estigui inspirada les estrofes em surten de l’ànima, sospirs que surten del meu cor, i tenen alguna cosa amagada.
Que potser és amor, que potser és passió, qui m’ho sabria dir això? Suposo que no hi ha explicació.
Un sentiment, expressat sobre un paper, gravat en una paret, per a que no se l’endugui el vent. Andrea Devesa
ÀNIMS DE COLORS
Jo vaig de blanc Tu vas de negre. Tu estàs trist, i jo estic alegre.
Després vas de gris, però encara estàs trist.
Més tard vas de vermell I jo vaig de groc, i quan ens ajuntem surt el foc.
Després sóc la llum, i tu ets l’ombra, i quan ens ajuntem fem la penombra.
Jo vaig de blau Tu vas de grana, i quan juga el Barça Som un blaugrana.
Flavia Cabré
EL MEU AMIC LUCAS
Sempre he sentit respecte per les històries de por, la veritat és que sempre he estat molt poruc. Potser és per això i perquè els meus companys són uns rucs, el Lluís , el Miquel i el Pep sempre em feien la vida impossible a l´escola. Però no és de mi del que tracta aquesta història sinó del meu gran amic Lucas , i us vaig a explicar com el vaig conèixer. Aquell matí, en Miquel , en Lluis i en Pep van decidir fer-me una de les moltes bromes que em feien sempre i els hi feien tanta gràcia.
Llavors, a l´hora del pati em van tancar a l´habitació de la neteja de l´escola. Com us podreu imaginar jo estava mort de por perquè no hi havia llum . Tenia Tanta por que ni tan sols podia cridar , però just quan anava a fer-ho la porta es va obrir de cop : “- Uffff gràcies “ , vaig dir intentant aguantar les ganes de plorar -“Em dic Lucas “, contestà somrient un noi de la meva mateixa edat -“Jo? Carlos “ li vaig dir - “ Vine ,et vull ensenyar una cosa “. Sense saber molt bé perquè, el vaig seguir. Em va portar per zones de l´escola desconegudes per a mi i és va parar davant d´una porta: -“UAUUUU !!!!!!!!!!!!!! “ - vaig exclamar - “ És el meu refugi secret “ - em va dir el Lucas somrient en veure la meva cara. Era un despatx o una aula abandonada. Estava plena de trastos vells i plena de pols , amb una mena de pissara amb Gargots. El Lucas em va explicar que li encantava inventar coses i em va ensenyar diversos aparells estranys la utilitat dels quals no vaig poder compendre. -“ Mira això és un detector d´incendis , l’he fet aquesta setmana , estava pensant on col.locar-lo , quan t’he trobat a tu , així que el posaré dins de l´habitació de la neteja. “M´acompanyes ? “ - em va preguntar . “ Clar que sí “ li vaig contestar, una mica nerviós i emocionat al mateix temps. Aquest va ser el començament de la nostra amistat. Vaig passar molts esbarjos en aquell refugi secret que ara també era meu. Parlàvem de tot , bé .....de gairabé tot perquè quan li preguntava per la seva familia, la seva mirada s’entristia; però segons després somreia i canviava de tema per art de màgia, jo respectava els seus silencis perquè això forma part d´una bona amistat. N’estava encantat : m´ho passava d´allò més bé , feiem bromes i malifetes , inventàvem coses junts i rèiem molt . Un dia enmig de la classe de matemàtiques, la directora va entrar una mica alterada i ens va demanar que sortíssim tots amb calma cap al carrer. Els passadissos de l´escola estaven plens de fum. Vaig escoltar al mestre dir que hi havia un incendi i llavors em vaig recordar del Lucas. Aprofitant el fum vaig escapar-me sense ser vist i vaig aconseguir arribar al refugi. Allí estava el Lucas . “Hem de sortir d´aquí ara mateix , hi ha un incendi “. Per primera vegada vaig veure el Lucas plorar , doncs sempre somreia, i molt nerviós em va agafar de la mà fortament i em va suplicar que el treiés d´allí. Vam córrer fins a la sortida de l´escola i un cop fora el Lucas em va fer una abraçada donant-me les gràcies, li anava a dir que era
un exagerat quan vaig escoltar la directora parlar amb aquell bomber : -“Gràcies a aquest detector col.locat a l´habitació de la neteja s´ha pogut evitar una gran tragèdia “. -
“ Ho has escoltat Lucas ? “
Vaig mirar en totes direccions, però no el vaig veure. Així que sense que ningú em veiés, vaig entrar a l´escola i em vaig dirigir al nostre refugi on vaig pensar que el trobaria, però .....no hi era; em vaig asseure sobre la taula i em vaig quedar pensatiu , “ on estaria el Lucas ? “. A l´aixecar-me per anar-me’n vaig tirar sense voler uns llibres de la taula , éren vells anuaris i al recollir-los, d´entre ells, va caure un retall d´un diari antic. Em vaig quedar gelat quan vaig veure la foto, era .... era el Lucas . El titular deia : “ Alumne desaparegut durant un incendi al col.legi San Felip Neri “. Un calfred va recórrer tot el meu cos. Però no és por el que vaig sentir, els meus ulls és van omplir de llàgrimes , vaig mirar cap a la pissara i allà penjant a manera de comiat hi havia una nota que deia : -
“ Estimat amic Carlos , tu em vas guiar cap a la porta a la qual jo un dia
no vaig poder arribar. Ara sóc lliure , espero que tu aconsegueixis superar totes les teves pors, perquè la por és també com una porta que et bloqueja el pas en la teva vida. No estiguis trist perquè sempre estaré amb tu . “ Sempre recordo el seu consell i quan tinc por , recordo al Lucas i ja no tinc por del companys i els planto cara. La meva vida ha canviat gràcies a un gran amic que sempre estarà al meu costat; però aquesta ..... és una altra història.
Carlos Herrero
Planeta terra
Ets una pilota flotant al bell mig de la foscor i una bombeta gegant et dóna molta claror.
Sovint estàs envoltada
d’enormes flocs de cotó. I quan plores, a vegades, cobreixes les muntanyes de mató.
La teva pell és variada, plena de venes i pigues. I quan estàs molt enfadada amb focs d’artifici ens al·lucines.
En tu hi habiten figuretes de tota mena i colors. Algunes semblen personetes i altres, animalons.
I si al cel mires de nit, i els flocs de cotó t’ho permeten cuques de llum, un gran exèrcit, podràs veure com s’encenen.
Irene Roca
El món a l’inrevés
En el món de l’inrevés vivien animals que parlaven, lleons sense crinera, girafes sense taques, lleopards que caminaven més lents que les tortugues i tortugues que corrien com els lleopards. Cada abril els animals celebraven una competició. S’havien apuntat la tortuga Pepa, el lleopard Nicolau, el lleó Leo, la girafa Margarida i el mico Paco. La prova consistia en córrer 1 quilòmetre però el més lent possible. Tots els participants s’havien de preparar la cursa durant cinc dies perquè calia ser lent, tenir molta cura i paciència. El dia de la competició tots els participants es van posar a la línia de sortida i a l’escoltar la senyal van arrancar a córrer. Però mentre corrien la tortuga Pepa llegia un llibre, el mico Paco jugava amb la seva Nintendo, el lleopard Nicolau trucava per telèfon explicant la cursa a la seva mare, la girafa Margarida feia punt i el lleó Leo mirava la televisió amb el seu nou Ipod. Els
animals que eren espectadors portaven coses per passar el temps, pícnics amb sucs, cartes per jugar partides, jocs de taula, ràdios per escoltar els periodistes...Poc a poc els animals van començar a esgotar-se. La tortuga va ser la primera en abandonar i va necessitar una llitera per que la recollissin. Després el mico Paco es va estirar al terra quasi sense respiració. El lleó va rebre un missatge en el seu Ipod de la seva família que havia d’anar a dinar i va acomiadar-se de tothom. Només quedaven el lleopard i la girafa. Havien passat unes deu hores, la girafa estava esgotada i mirava de reüll al lleopard. La girafa com no estava molt atenta es va entrebancar amb el fil de fer punt i va caure al terra. Els animals van començar a aplaudir perquè el lleopard era el guanyador i ell estava tant nerviós que va fer una volta al circuït en un plis-plas. La tortuga Pepa va quedar tant cansada que a partir d’aquell dia ella i totes les tortugues van començar a caminar lentament. El mico Paco va decidir que allò de córrer era molt avorrit i a partir d’aquell moment només faria que saltar. El lleó Leo va establir que no correria per caçar, que això ho farien les lleones i li va començar a sortir una crinera per la seva mandra. La girafa Margarida, de la calor de la carrera, li van sortir unes taques a la pell i el lleopard Nicolau va aprendre a córrer ràpidament després de l’esprint de la cursa. Així va ser com el món de l’inrevés va tornar a ser com el món real.
Santiago Gavirina
Serà possible
Mai els elefants tindran por dels ratolins, mai la tortuga saltarà, mai un llapis escamparà tinta, mai l’aigua eixugarà la terra, mai el gel fondrà el sol, però sí els homes podran estimar-se amb el cor. Mai el sol apagarà un foc, mai els núvols deixaran veure l’Arc de Sant Martí, mai el temps tornarà enrere, mai la vida serà igual, mai les nostres mans tocaran el cel, però sí podran escriure cançons. No tindré por dels malsons,
no escamparé secrets, eixugaré les llàgrimes, escalfaré els cors freds, correré cap el camí de la sort, apagaré les guerres, tornaré enrere per demanar perdó, faré etern l’amor, i estimaré, acaronaré, gaudiré de la vida.
Denisa Danci
La capsa dels desitjos
En Daniel era un nen alt i moreno de vuit anys que li agradava llegir llibres d’aventures. El seu pare era a l’Equador i com anaven una mica justos no podia comprar contes. El senyor Pep, propietari de la llibreria Santa Anna, li deixava que llegís els que volgués. Un dia va anar a la llibreria i entre els llibres va trobar una capsa metàl·lica amb dibuixos gravats. Va obrir-la i va veure dins tres caramels de color groc, verd i gris i una nota que deia “Menja un i demana un desig ”. Es va ficar la capsa a la butxaca de l’abric i va acomiadar-se del senyor Pep que el va mirar de reüll tot interessat. Allà tranquil·lament va obrir de nou la capsa i va decidir quin caramel es menjaria primer. Semblava que el groc seria el més dolç, se’l va ficar a la boca i va desitjar un munt de llibres. Quan va obrir els ulls estava envoltat de milers de contes, però ell estava sol. Va agafar el caramel de color gris i quan se’l va posar dins la boca va desitjar està envoltat de nens i nenes per compartir aquells llibre, i així aprendre junts. Quan va obrir els ulls al costat seu hi havia molts nens gaudint dels contes. Només faltava l’últim caramel. El caramel de color verd era, com deia la mare, el de l’esperança i ell tenia una molt important. Va tancar els ulls o quan el menjava va desitjar que tornés el seu pare i li pogués llegir com quan era petit. Abans de tornar a obrir els ulls en Daniel va sentir l’abraçada del seu pare i la seva veu que deia: “ Hi havia una vegada...”
Richard Pérez
La mona
La mona bona És divertida i acolorida És dolça i saborosa
Té un ou al mig I una gallina amiga Què en penseu que és Animal o pastís?
Carmen Carmona