4a edició
Sordonaia, coronària, 1# camamilla borda, ull de bou
(Glebionis coronaria (L.) Cass. ex Spach) - Parts consumides: fulles
Descripció
La sordonaia (Glebionis coronaria) és una espècie de la família de les asteràcies (margarides) que pot tenir una finalitat ornamental, comestible o medicinal. És una espècie d’origen asiàtic (coneguda a la Xina com tong hao 蒿, al Japó com shungiku 春菊 i al Vietnam com a tan o) tot i que també és consumida tradicionalment a Creta on s’anomena mantilida (µαντηλ δα). Hi ha dues varietats principals, les de fulla més estreta i les de fulla més ampla.
És una herba robusta, erecta i ramificada que viu naturalitzada a les vores de camins en contrades mediterrànies de terres baixes amb hiverns temperats. És més comuna a les Illes Balears i al sud del País Valencià que a casa nostra. Presenta capítols florals composts de flors grogues. Les fulles són de gust amarg. Es cultiva millor en climes suaus o lleugerament freds que no pas en els càlids, en els quals floreix prematurament. La sembra es fa a la primavera o la tardor i floreix de setembre a maig. Les fulles es cullen des de la tardor fins a la primavera següent.
Entre fogons
La sordonaia és popular en la gastronomia coreana, en la cantonesa - especialment en la de Hong Kong - i en la japonesa. Es pot menjar crua en amanida (és comú a Corea), saltada amb oli i una mica d’aigua, així com bullida (en sopa, per exemple). Cal evitar-ne la cocció en excés ja que si no té un gust massa amarg. En la gastronomia de Taiwan es fa servir com a ingredient en la truita d’ostres. A Creta se’n mengen els brots joves, crus o bullits.
Origen Origen geogràfic: geogràfic:
Xina
Ric en: Les parts aèries són riques en fibra dietètica, minerals (manganès, potassi, magnesi, coure, entre d’altres) i vitamines (B9, B6, B1, B2). També conté antioxidants del tipus flavonoide, que afavoreixen la salut. Organitza:
Aliments similars Espinacs i bledes
Sabies que... Medicinalment, a Catalunya s’ha emprat la sordonaia com a diürètic i per curar ferides, a la Xina s’usa contra els dolors estomacals i la tos, i a l’Índia s’utilitza per tractar certes malalties de transmissió sexual?
Amb la col·laboració de:
xarxa de municipis
4a edició
2#
Coco (Cocos nucifera L.)
Parts consumides: llavors, llucs tendres, saba i flors
Descripció
El cocoter (Cocos nucifera) és una palmera de la família de les arecàcies, que es conrea o apareix de manera espontània a tots els països tropicals. El fruit s’anomena coco o nou de coco, tot i que en realitat en termes botànics es tracta d’una drupa. És una palmera de grans dimensions que pot arribar als 30 metres d’alt. Posseeix tres o més fulles molt grans que poden arribar a mesurar 6 metres de llarg. Floreix i fructifica al llarg de tot l’any segons la localitat. La grana jove està plena d’aigua coneguda com a aigua de coco. La llet de coco, molt més greixosa, s’obté esprement la part comestible ratllada. Hi ha moltes varietats de cocoters diferents, amb gran variabilitat de mida, color i forma del fruit. El cocoter té moltes aplicacions. A banda dels usos alimentaris també s’usen les fulles i el tronc per a la construcció rural. La fibra de coco s’utilitza com a aïllant i en horticultura com un bon substitut de la torba. També són coneguts multitud d’usos medicinals tant del fruit com d’altres parts del cocoter. El suc o llet de coco té sucres, fibra, proteïnes, antioxidants i minerals que constitueixen una beguda isotònica que, a banda de l’ús gastronòmic, s’ha utilitzat com a mitjà de cultiu de plantes en laboratori ja que és estèril (fins que s’obre). Abans que maduri la llavor, trobem al seu interior la llet de coco, que és diürètica i bona contra els cucs intestinals. La mantega de coco es fa servir per reparar la pell. La carn del coco és discretament laxant i s’empra per fabricar un xarop pectoral.
Entre fogons
El coco és un element importantíssim en la gastronomia de molts països de les zones tropicals arreu del món. S’utilitza bàsicament per a l’alimentació en forma de fruit, d’oli o d’una mantega molt digestiva recomanada per fer dieta alimentària. També es pot menjar el margalló de la palma, tot i que si es fa això la palmera mor. A diversos països asiàtics i africans se’n fan begudes (fermentades o no) a partir de la saba de la planta i, en alguns casos, de les flors.
Origen geogràfic:
sud-est asiàtic, Indonèsia i Oceania
Ric en: La llet de coco té fins a un 2 % de derivats de sucres, àcids orgànics i aminoàcids, entre d’altres. En canvi, la copra (polpa seca) té fins a un 65 % de greixos (molts dels quals saturats), sucres, fibra dietètica, minerals i, en menor quantitat, vitamina D i proteïnes. Finalment, a la pell del coco (la part més fosca i dura) trobem principalment tanins. Organitza:
Aliments similars Nou del Brasil, nou i llucs tendres d’altres palmeres
Amb la col·laboració de:
xarxa de municipis
Sabies que... El mot coco sembla que prové del nom portuguès coco, una mena de papu per espantar els nens (també existent en castellà i present en l’expressió «¡Qué viene el coco!»)? Aquest nom, que apareix escrit per primera vegada el 1555, s’associa a l’aparença d’una cara formada pels tres porus que es troben a la base de la llavor.
4a edició
3#
Litxi (Litchi chinensis Sonn.)
Parts consumides: fruits
Descripció
El litxi (Litchi chinensis) és un arbre propi del clima tropical, del sud de la Xina, de la família de les sapindàcies com ara el longan i el rambutan. El fruit també s’anomena litxi. És un arbre de mida mitjana i fulla perenne. Existeixen moltes varietats de litxis, cosa que en fa una mica confusa la identificació i nomenclatura, especialment perquè una mateixa varietat de cultiu plantada en climes diversos pot produir fruits ben diferents.
El fruit es forma de juliol a octubre, uns 100 dies després de la floració. És una drupa que fa de 3 a 4 centímetres de llarg i 3 centímetres de diàmetre. La part exterior del fruit està coberta per una cobertura rugosa vermella fàcil de llevar. La part interior s’assembla a un gra de raïm molt gros i és dolça. Al bell mig del fruit hi ha una única llavor marró, no comestible, que fa uns 2 centímetres de llarg i 1,5 centímetres de diàmetre.
Entre fogons
El litxi es pot menjar cru, en conserva i assecat. Cru, es pot menjar directament, afegint-lo a amanides o farcit de diverses formes, normalment amb ingredients salats per contrastar amb la dolçor del fruit. També se’n fan begudes (amb alcohol o sense), vinagres i melmelades. També es poden usar en pastisseria així com acompanyant plats cuinats. Els fruits en almívar se serveixen amb diverses postres orientals mentre que els assecats (al sol) es mengen com si fossin panses o com a remei medicinal casolà.
Origen Origen geogràfic: geogràfic:
sud de la Xina
Ric en: Especialment vitamina C, polifenols i, en menor grau, minerals (coure, potassi, magnesi i fòsfor)
Organitza:
Aliments similars Longan, rambutan i pruna
Sabies que... Era la fruita preferida dels emperadors de la dinastia Tang a l’antiga Xina i va ser molt lloat pels poetes d’aquella cultura?
Amb la col·laboració de:
xarxa de municipis
4a edició
4#
Baia de goji
(Lycium chinense Mill. i Lycium barbarum L.) Parts consumides: fruits
Descripció
Les baies de goji o cireres goji són unes baies vermelles provinents de l’arç de la Xina o de l’arç. Aquests arbusts són de la família de les solanàcies, com ho són els tomàquets, les patates, els pebrots i les albergínies. Actualment les baies d’aquestes plantes es comercialitzen a les nostres contrades com a complement d’una dieta sana. El seu gust és més aviat dolç, semblant al d’una pansa tot i que força més insípid. La varietat ningxian és una de les més preuades, la qual sol vendre’s dessecada. Tot i que sovint es comercialitzen amb el nom de baies tibetanes, les baies de goji no provenen del Tibet sinó, generalment, de la Xina i Mongòlia. Es cultiven en extenses plantacions al nord de la Xina, especialment a les vores del riu Groc, terres molt fèrtils. Segons la medicina tradicional xinesa, aquestes baies tenen la propietat d’augmentar la vitalitat i de contrarestar la fatiga. A casa nostra, creixen com a espècies naturalitzades ja que en el passat es cultivaven per fer tanques, tot i que ara és molt rar trobar-les.
Entre fogons
Les baies de goji es poden menjar barrejades amb musli, cereals d’esmorzar, amanides o iogurt. També es poden macerar en alcohol i emprar en plats cuinats com si es tractés d’una pansa de raïm. La melmelada i les postres fetes amb aquest fruit tenen molt bon sabor.
Origen geogràfic:
Àsia oriental
Ric en: Aminoàcids (inclosos 8 dels essencials i la betaïna), suc res, fibra dietètica, minerals (calci, fòsfor i potassi, magnesi, zinc, ferro, entre d’altres), carotenoides, sesquiterpens, vitamines A, B1, B2, B6, C i E, així com àcids grassos essencials omega-3 i omega-6. Organitza:
Aliments similars Panses de raïm i altres tipus de fruites seques
Sabies que... En medicina xinesa aquesta planta s’empra, per exemple, per tractar la pneumònia, les inflamacions, la diabetis mellitus o les sudoracions nocturnes?
Amb la col·laboració de:
xarxa de municipis
4a edició
5#
Mango
(Mangifera indica L.) Parts consumides: fruits
Descripció
El mango comú és un arbre tropical que pertany a la família de les anacardiàcies, com ara els festucs i els anacards. Es tracta d’un dels arbres fruiters més grans del món, ja que pot arribar a fer 40 metres d’alt. Sembla que aquesta espècie es va domesticar fa uns 4.000 anys. A l’Índia es troba en estat silvestre i des de l’antiguitat se’n cultiven múltiples varietats, les quals han estat introduïdes en altres regions tropicals del món. Actualment es cultiva a tots els països tropicals del planeta i en alguns de subtropicals, per exemple a parts d’Israel i d’Andalusia (Motril, Almuñécar). El fruit del mango té la polpa carnosa i dolça, la qual pot ser fibrosa. Al principi el mango és de color verd i quan arriba a la maduresa es torna de color groc o taronja. Triga de tres a sis mesos a madurar. Els mangos Thompson són les varietats cultivades més esteses. Es creu que la paraula mango prové de l’idioma tàmil (mangai o mankay) o del malaialam (manna) a través de l’idioma portuguès (manga).
Entre fogons
A més de poder-los menjar directament, els mangos es fan servir molt a la cuina amb chutneys, adobats en vinagre o bé menjats crus amb sal, bitxo o salsa de soia. Una beguda feta amb mango que és molt popular a Àsia es fa mesclant mangos madurs o polpa de mango, mantega i sucre. També se’n fan curris. Del mango se’n fan sucs, gelats, melmelades, fruita seca i moltes altres preparacions.
Origen geogràfic:
subcontinent indi oriental
Ric en: El mango té moltes substàncies fitoquímiques i nutrients beneficiosos per a la salut. La polpa del fruit és alta en fibra dietètica i vitamina C, diversos polifenols així com carotenoides (provitamina A) amb propietats antioxidants significatives. També és ric en àcids orgànics i flavonoides. Organitza:
Aliments similars Albercocs i meló cantalup
Sabies que... A Cuba, Panamà, República Dominicana i Veneçuela s’usa l’expressió popular «coger los mangos bajitos», al·ludint al consell d’aprofitar l’ocasió més senzilla i fàcil, enlloc de les més difícils i arriscades, tot i poder ser més valuoses?
Amb la col·laboració de:
xarxa de municipis
4a edició
6#
Lotus de l’Índia o nelumbe
(Nelumbo nucifera Gaertn.) Parts consumides: rizomes (tiges subterrànies), llavors, tiges florals (escaps) i fulles tendres
Descripció
El lotus de l’Índia (Nelumbo nucifera), conegut també com a lotus o nelumbe, és una espècie de la família de les nelumbonàcies. Es creu que el lotus és originari d’Àsia central, des d’on es va estendre en temps molt antics al sud-est asiàtic, la Xina, el Japó i altres regions temperades i tropicals d’aquell continent. Actualment s’ha estès arreu del món com a planta decorativa, ja que és una espècie molt utilitzada en jardineria per decorar estanys i petites basses d’aigua. Es troba a molts jardins i parcs de les zones subàrtiques i resisteix prou bé les temperatures baixes ocasionals. La flor del lotus és molt gran, pot fer fins a 35 centímetres de diàmetre. Creix de manera erecta, ultrapassant normalment les fulles més altes. Generalment és de color blanc amb marges rosats o de color rosa pàl·lid, però hi ha varietats totalment blanques o groguenques. La flor d’aquesta planta posseeix propietats termoreguladores, és a dir, pot mantenir la seva temperatura força constant. El fruit del lotus sembla el broc d’una regadora. Les llavors assecades poden sobreviure molt de temps.
Entre fogons
Moltes parts d’aquesta planta són utilitzades en la cuina de l’Índia, Sri Lanka, Tailàndia, Cambodja, el Vietnam i la Xina. Les llavors de lotus són comestibles i segons la medicina tradicional xinesa asseguren la longevitat. Es poden menjar crues i tenen un gust semblant al de les ametlles tendres, encara que són un xic més amargues. També es mengen rostides, com si fossin castanyes, o assecades i rebentades com si fossin crispetes. Igualment, s’empren per elaborar dolços. Els rizomes tallats en làmines es mengen com a llegums fregits o bullits. També s’arrebossen amb pasta d’arròs per fregir. Com que són un xic insípids, normalment es condimenten amb salses i espècies. A Corea es posen a confitar en salsa de soia perquè prenguin gust.
Origen Origen geogràfic: geogràfic:
Àsia central
Ric en: El rizoma (tija subterrània) cuit és ric en carbohidrats (inclosa la fibra dietètica), vitamina C, Vitamina B6 i en menor grau B1 i B5. També conté valors significatius de fòsfor i manganès. La llavor, per altra banda, és rica en carbohidrats, proteïnes, vitamines (B1, B6 i B9) i minerals (manganès, magnesi, fòsfor, calci, ferro, coure i potassi). Organitza:
Aliments similars Castanya d’aigua xinesa pel que fa al rizoma i ametlles pel que fa a la llavor.
Sabies que... Un equip de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) va fer germinar una llavor de lotus de 1.300 anys trobada en el llit assecat d’un antic llac a Pulantien, a la província xinesa de Liaoning?
Amb la col·laboració de:
xarxa de municipis
4a edició
7#
Gínjol
(Ziziphus jujuba Mill.) Parts consumides: fruits
Descripció
El ginjoler (Ziziphus jujuba) és un arbust o petit arbre de la família de les ramnàcies. Es pensa que és originari del centre i sud de la Xina tot i que es conrea a diversos països de la conca mediterrània des de temps molt antics. És un dels fruits de la dieta mediterrània en l’època clàssica, i ja va ser mencionat per l’historiador i geògraf grec Heròdot al segle V aC.
És un arbre caducifoli que pot arribar a fer uns 10 metres d’altura. El fruit és el gínjol, una drupa comestible de forma el·lipsoïdal o globosa, de color rogenc o marró quan és madura cap al setembre i que té un sol pinyol. D’aspecte molt similar a una pruna, el seu gust recorda més aviat al de la poma. Els gínjols són apreciats pel seu valor nutritiu com a fruita, natural o assecada. El gínjol ha donat lloc a les següents expressions en català: «Més content (o trempat o eixerit) que un gínjol».
Entre fogons
Tot i que actualment el seu consum és molt reduït a les zones urbanes del nostre país, encara és costum menjar-ne a la tardor al Baix Ebre i Montsià, a molts llocs rurals del País Valencià i a la regió de Múrcia. La manera de fer preparacions culinàries amb gínjols és similar a les que es fan amb la poma i també les prunes, ja siguin dolces o salades. A la Xina i Corea hi ha diversos tipus de te fets amb gínjol, així com vinagres, adobats i begudes amb alcohol o sense. Amb el gínjol es pot preparar l’allioli de gínjol, molt adient per acompanyar verdures bullides. En molts països es mengen directament, com a postres o aperitiu.
Origen Origen geogràfic: geogràfic:
Centre i sud de la Xina
Ric en: Sucres i mucílags i contenen una important quantitat de vitamina C
Organitza:
Aliments similars Pruna, poma i dàtil
Sabies que... A casa nostra, els seus fruits han estat emprats com a expectorant i per a usos tòpics? A més, la fusta del ginjoler s’utilitza per fer instruments musicals com ara les gralles i les tenores, i les arrels per reduir la febre.
Amb la col·laboració de:
xarxa de municipis
4a edició
8#
Sequi
(Sechium edule (Jacq.) Sw.) Parts consumides: : fruit, llavor, arrel, brots i fulles tendres
Descripció
El sequi (Sechium edule) és una liana comestible dins la família de les cucurbitàcies, com ara el cogombre, el meló i la carbassa. És originària de Mesoamèrica, on és molt cultivada, i també en altres zones del món sobretot amb clima tropical. La paraula chayote, tal com es coneix als països d’Amèrica Central, prové del nàhuatl. La planta pot arribar als 12 metres de llargada, les fulles tenen forma de cor i el fruit acostuma a tenir forma de pera amb una llargada de 10 a 20 centímetres. Les arrels són tuberoses. Hi ha una gran diversitat de varietats, amb fruits de diferents mides, amb la pell amb diverses tonalitats de verd a groc fins gairebé blanc, i amb consistències diferents. El fruit, tot i tenir poc gust, acompanya molt bé tot tipus de plats, i l’arrel i les parts aèries tendres, amb més sabor, són significativament nutritives. És una planta, doncs, de la qual se n’aprofiten gairebé totes les parts i que en les condicions adequades, creix amb facilitat.
Entre fogons
Gairebé totes les parts del sequi es poden menjar. Els fruits es poden menjar crus o cuits i afegits a les amanides i salses sovint marinats amb llimona. També se’n poden menjar els llucs i les fulles tendres cuits o afegint-los a les sopes. L’arrel, també comestible i de consistència similar a la patata, es pot preparar de diverses maneres.
Origen geogràfic:
Mesoamèrica (de (de Guatemala Guatemala a a Panamà) Panamà)
Ric en:
Aliments similars
Aigua, vitamina C i zinc Carbassó, esponja vegetal i patata
Organitza:
Amb la col·laboració de:
Sabies que... A Austràlia, hi ha una llegenda urbana que afirma que els pastissos de poma d’una cadena nord-americana d’hamburgueses mundialment coneguda són en realitat fets de sequi? Es creu que això prové del fet que durant la Segona Guerra Mundial, si mancaven peres o pomes en conserva es recomanava com a substitut el fruit del sequi.
xarxa de municipis
4a edició
9#
Creixen o morritort d’aigua (Nasturtium officinale R.Br.) Parts consumides: fulles i tiges
Descripció
El creixen (Nasturtium officinale) és una herba de llocs humits de la família de les brassicàcies, com també ho són la col, el bròquil i la mostassa. La planta silvestre creix en abundància a la majoria dels rierols i corrents frescos poc profunds d’Europa i Àsia. Al Principat es troba àmpliament difosa. S’ha anat estenent des d’Europa i Àsia cap a altres continents i, actualment, podem trobar-la a Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i al Carib. A partir del segle XIX se’n va introduir el cultiu en horts i el seu ús com a planta cultivada ha anat augmentant a poc a poc. És una planta amb fulles i tiges comestibles tendres i delicades. Es considera molt saludable i digestiva, alta en vitamina A i C, ferro i calci. Una vegada la planta ha florit, les fulles tenen un gust més picant. Antigament el seu consum es limitava a les zones rurals i era usada com a substitut de l’enciam. Durant un temps va caure en desús perquè era més difícil de conservar. En ambient càlid i sec les fulles es marceixen ràpidament i aleshores no es poden comercialitzar.
Entre fogons
El creixen s’utilitza principalment en la preparació d’amanides i afegir unes fulles de creixen a una amanida verda convencional va molt bé per contrarestar el gust una mica insípid de l’enciam comercial. El creixen cuinat també es pot fer servir per a cremes o sopes. Les fulles tendres serveixen per decorar plats o com a guarnició de carns fredes i peixos. El seu gust recorda al de la mostassa, tot i que és un xic més suau i dolç. Les llavors s’utilitzen per elaborar mostassa. Com que és una planta aquàtica cal tenir sempre la precaució de rentar molt bé les fulles abans d’utilitzar-les.
Origen Origen geogràfic: geogràfic:
eurasiàtic
(Àsia occidental i Europa meridional)
Ric en: Els créixens tenen un alt contingut de minerals (potassi, calci, ferro, sofre, iode, sodi, coure,fòsfor, magnesi, manganès i zinc), fibra alimentària i vitamines C, A i B. També contenen àcids orgànics, aminoàcids i betacarotè.
Organitza:
Aliments similars Espinacs i bledes
Amb la col·laboració de:
xarxa de municipis
Sabies que... Els créixens alleugen la bronquitis i certes afeccions cutànies? És molt recomanat en certs casos de trastorns de la pell. És una planta considerada com a depuradora de la sang a causa del seu alt contingut en vitamina C.
4a edició
10#
Caragirat o fesolet
(Vigna unguiculata (L.) Walp. subsp. sesquipedalis (L.) Verdc.) Parts consumides: tavelles tendres, llavors
Descripció
Planta de la família de les papilionàcies, semblant a una mongetera menuda, de llegums llargs i cilíndrics, cultivada per a l’alimentació humana i com a farratgera. És una de les lleguminoses cultivades més importants de les zones tropicals i subtropicals semiàrides. Està estesa per Àsia, Àfrica (d’on sembla originària), sud d’Europa i Amèrica Central i del Sud. Una característica distintiva d’aquesta planta és tenir les tavelles molt llargues i primes (fins a mig metre de llargada). És una espècie tolerant a la secada i a la calor i s’adapta millor que altres cultius de lleguminoses als llocs càlids i secs. També fa la fixació del nitrogen pels seus nòduls de les arrels i creix bé en sòls pobres amb més del 85 % de sorra i menys del 0,2 % de matèria orgànica i baixos nivells de fòsfor. A més, tolera l’ombra i per tant és compatible amb el conreu associat amb moresc, mill, sorgo, canya de sucre i cotó. Això el fa un conreu important en l’economia de subsistència de la sabana seca i l’Àfrica subsahariana.
Entre fogons
Hi ha moltes formes de preparar aquests llegums. Pel que fa a les tavelles, es poden menjar crues o cuinar com si fossin mongetes tendres ja siguin saltades, bullides o en truita. Un cop la tavella madura, els fesols també es poden cuinar com si es tractessin de mongetes seques.
Origen Origen geogràfic: geogràfic:
: Àfrica occidental i central
Ric en: Proteïnes, vitamina A, B1, B2, ferro, fòsfor, seleni, molibdè i potassi i una molt bona font de vitamina C, àcid fòlic, magnesi i manganès.
Organitza:
Aliments similars Mongetes i pèsols
Amb la col·laboració de:
xarxa de municipis
Sabies que... Les tavelles d’aquesta espècie poden estar llestes per collir tan sols 60 dies després de ser plantades, i un cop madures, les llavors es poden menjar de manera similar a les mongetes seques?