Obres guanyadores 2012
Bases del concurs Aquest concurs de literatura és exprés. Tan el tema, com la seva realització com el veredicte es realitzaran al llarg del mateix dia. El concurs es regirà per les següents BASES: Pot participar tota persona que tingui, com a mínim, 16 anys. Les consignes a partir de les quals s’haurà d’escriure el text no es donaran a conèixer fins el moment de començar el concurs. L'activitat es durà a terme en una única sessió a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell, s/n), el dissabte 17 de novembre a partir de les 10:30h. del matí. Es concediran 90 minuts de temps per a la redacció dels textos, acabats els quals els participants hauran d’haver lliurat els seus treballs. Els textos hauran de ser en català o en castellà, i hauran d’ocupar un màxim de dos fulls de 30 línies escrits per una sola cara (unes 3.000 lletres). Seran escrits ens fulls pautats que facilitarà la pròpia biblioteca. Els concursants que vulguin optar als premis hauran de lliurar els originals al jurat. La il·legibilitat caligràfica (contrastada pels jurats) pot ser motiu d’exclusió. El mateix dia 17 de novembre, a les 17 h. es farà públic el veredicte final i es procedirà al lliurament dels premis a la mateixa biblioteca. Després de l'activitat, els textos seran retornats a aquells que ho desitgin. La biblioteca se’n quedarà una còpia per a la seva Col·lecció Local. El guanyador i finalistes podran ser reproduïts a la web de la biblioteca, o en publicacions gratuïtes del propi centre. El jurat estarà format per 3 persones vinculades al món de la literatura. El veredicte del jurat serà inapel·lable. El premi podrà ser declarat desert. Els premis consistiran en: o 300€ i una cafetera per al guanyador. o 150€ i una cafetera per al finalista. o Una cafetera per a l’accèssit. o Els tres rebran un diploma acreditatiu. 1
Per participar cal inscriure’s a la biblioteca fins a 15 minuts abans del començament del concurs. La inscripció és gratuïta, i s'ha de fer en persona o telefònicament a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell s/n, o bé al tel: 93 40907231). El període d'inscripció serà del 5 al 17 de novembree a les 10:15h. Les places són limitades. Fins a un total de 55. La formalització de la inscripció suposa l’acceptació d’aquestes bases. Qualsevol incidència no prevista en les bases serà resolta pel jurat des del moment de la seva constitució.
Jurat Julián Figueres, director de la biblioteca. Ricardo Reitano, periodista i escriptor. Jaume Centelles, educador i escriptor.
Acte S’hi van presentar un total de 57 treballs sota les consignes "Boira" i "Políglota". El mateix dia a la cerimònia, amenitzada pel Xoró de Xoró Itinerante, es van donar a conèixer els guanyadors: Guanyador: Raül Ruiz Miquel, amb Com nassos es neteja un rellotge. Finalista: Silvia Fortuño Villanueva, amb La vídua Amàlia. Accèssit: Elena Jodar Lorite, amb Autobiografia d’un bolígraf fracassat. Agraïm a tots els participants la seva il·lusió, la seva espontaneïtat creativa i la contribució a aquesta celebració literària que esperem repetir l’any vinent. 2
Relat guanyador Com nassos es neteja un rellotge de Raül Ruiz Miquel. Boira i políglota. Quins conceptes! D’on els hauran tret? La boira, suposo, del dia que fa. Se l’hauran tret de la màniga avui mateix. Tic, tac. No m’agrada gaire. Boira. És fàcil que surti una cosa pretenciosa. Misticisme o jo què sé, transcendència. A més, hi ha moltes obres relacionades. Tic, tac. Escric i miro contínuament el rellotge. Està brut. Com nassos es neteja un rellotge? Novel·les pedants tipus “Niebla” o pel·lis com “Sombras y niebla” o “The fog”. La del Carpenter estava bé. Tic, tac. Noranta minuts semblen molts però ja queda menys d’una hora. Sort que m’he posat davant de la finestra. Vas veient que fan a fora. Surt una dona al seu balcó amb un pijama estil Guantànamo. El seu marit ja va vestit. Tic, tac. Hi ha gent aquí de totes les edats, sexes (bé, sexes, imagino que dos) i estils de vestir. No sé... Uns nens criden “arriba Franco”. Els que semblen més elegants i intel·lectuals sovint són els que escriuen més pedants. No sé. Políglota m’agrada més. Tic, tac. Original. Ja han sonat tres telèfons. Haurien d’haver-ho dit. Queda mitja hora i no he fet res. Po-lí-glo-ta. Ah, podria parlar d’una novia que vaig tenir, que sabia cinc idiomes. Un per cada dia laborable de la setmana. Cada dia, semblava que estava amb una noia diferent. Bah, odio els autors que només parlen d’ells mateixos. Tic, tac. L’home del shawarma d’ahir em va dir “ocho sin propina”. “Sí, son doce y te doy veinte. Dame ocho. No había pensado en la propina pero ahora que lo dices, no te daré”. Ai, ai, ara si demanem una altra vegada, ens escupiran a la carn. Tic, tac. Willie Fogg., Guillemet Boira. Quina ximpleria. Ah, aquell gos políglota del veí, com es deia, Rufus. Tenia com un problema mental i es pensava que era un lloro. Sabia dir “adéu”, “adiós”, “bye” i una cosa que semblava alemany. No s’ho creurà ningú. Tic, tac. No queda temps. No sé si vindré a la tarda. I si uneixo els dos conceptes? Una boira que et fa políglota. Uf, ximpleria. Aaah! Què nassos faig? Tic, tac. Quinze minuts! Com es neteja un rellotge? Els del davant, la dona del pijama de Guantánamo i el seu marit vestit, tenen dos balcons. Ja ho sé, bé és que no tinc més temps. Tic, tac. Estil “Stream os conciousness”, que sempre dóna joc. Em distreu una mosca, literalment. Els copiaré el que he anat pensant. Fins on em doni temps. Fins que em recullin el paper. Boira i políglota. Quins conceptes! Ja vénen. D’on els hauran tret? La boira, suposo, del dia que fa. Se l’hauran...
3
4
5
Relat finalista La vídua Amàlia de Silvia Fortuño Villanueva En Jaume va morir en el fragor de la batalla, just en la darrera embranzida en el moment més àlgid, exhalant el darrer alè i guaitant els pits airosos de la seva dona, l’Amàlia. No es pot dir que aquesta venturosa mort, bé, venturosa pel meu avi, trista per la familia i desconhortada per l’avia, es produís en època primaverenca del matrimoni, no no, més aviat podríem dir que el succés, o decés, fou en un període tardà, en el final de la maduresa i l’incipient gestació de la tercera edat. De tercera edat, l’àvia Amàlia, no en va tenir mai, i si hom fa cas de la seva filla, la Rita, és a dir la meva mare, l’àvia Amàlia es va quedar en el llindar de la segona edat, com ho corrobora la seva indeturable activitat després de la lectura del testament del Jaume, on li suggeria que no fes guardiola i ho invertís tot en “aquella coveta que tens per avall del parruset”, textual, consell que l’avia Amàlia es va veure obligada a seguir si volia ser fidel als desitjos del seu home. Així doncs, gràcies a l’Inserso va emprendre viatges i a fer coneixences frontera enllà. A tota “coincidència” li donava caire de solemnitat i quan la visitaven, ella, la “coneixença” era cerimoniosament presentada a la familia, sempre acompanyat del tortellet dominical com a torna. D’aquesta manera vam conèixer en Mattias, italià; en Gregor, romanès; en Jacques, francès; en Dimitri, rus; en Severici i en Ramon, catalans, i de tant voltar l’Amàlia se’ns va fer políglota. Els efluvis actius de l’àvia esdevenien inusuals, s’acostava a la vuitentena, fins i tot un dia la Rita, la seva filla i mare meva, va esclatar: - Ai mama, com és possible que no en tinguis mai prou? I l’àvia va respondre: - Ai nena, i com és possible que a tu t’agradi tan poc. Per darrera el meu pare assentia amb el cap. Els darrers anys, els ossos ja no l’acompanyaven, i això la feia estar emboirada, no gaire alegre, i es mostrava enyoradissa. Un dia em va dir: - Filleta, això és una merda, no tindré ni el consol de morir com el teu avi Jaume. Però bé, això m’ho va dir abans de conèixer el sr. Lluis, un avi de la residència. Segons va comentar molt enfadada la Rita, la residència ja els havia hagut de renyar diverses vegades per comportament impropi de l’edat. De l’edat!!!?, i és que no me’n vaig poder estar exclamar.
6
7
8
Accèssit Autobiografia d’un bolígraf fracassat d’Elena Jodar Lorite Segons els meus càlculs, bastant encertats normalment, tinc la tinta justa per escriure trenta-nou línies, així que em queda poc temps. Aquest és el meu testament vital i el testimoni d’un bolígraf somiatruites, que no ha pogut fer realitat el somni d’escriure un relat. Per això, vull que les meves últimes paraules siguin per a vosaltres, estimats companys d’estoig: rebel·leu-vos, sigueu el bolígraf que desitgeu ser, escriviu només les paraules que voleu escriure, no us deixeu manipular per mans insensibles, negueu-vos a viure una vida buida de contingut artístic. He passat per moltes mans i mai ningú m’ha apreciat. Sóc un bolígraf culte, amb inquietuds, políglota, ja que estic preparat per a escriure en qualsevol llengua, però sobre tot, sóc un artista. A pesar d’això, la meva existència l’he passat convivint amb essers menyspreables. Vaig estar amb un adolescent que em perdia contínuament i que m’esgotava fent gargots i dibuixos estúpids per tot arreu. El detestava. Aquell impresentable em va oblidar en una cafeteria sorollosa, llavors en va agafar una dona d’aparença fràgil amb, amb la qual pensava que iniciaria una nova etapa personal més plena. La meva frustració va ser gairebé immediata, perquè aquella desgraciada em va rebutjar quan va descobrir que la meva tinta era negra, i no blava tonalitat “Flor de la Provença” com ella esperava. Un jove desvalgut em va rescatar del fons de la paperera on m’havia llençat aquella dona monstre. Ell m’utilitzava febrilment dia i nit, escrivint paraules sense sentit que ell pretenia que fossin poemes o contes. Inclús es va presentar a un concurs de literatura ràpida per demostrar al món el seu talent literari, però només era un altre escriptor fracassat. Després d’això, mai no vaig tornar a ser el mateix. Em vaig dedicar a escriure informes, factures, receptes, fórmules, llistes de la compra, notes pel frigorífic... Però ja no podia més amb tantes banalitats. No podia continuar vivint amb tanta frustració. Acabo de fer una bogeria: m’he empassat la tinta que em quedava i ara només vull descansar per sempre sobre l’herba d’aquest parc, arraulit, enmig de la boira d’aquest trist matí de novembre. Una estudiant de Biblioteconomia i Documentació m’ha abandonat aquí. Un altre mala persona... Què és això que s’apropa a tota velocitat? Gosset, maco, allunya’t, marxa’t... Però què fas, què fas? Noooooo!
9
10
11