HA MORT MAX CAHNER (14 D’OCTUBRE DE 2013)
Mor Max Cahner, últim noucentista Va ser conseller de Cultura de la Generalitat del primer govern de Jordi Pujol La Generalitat condecorarà Cahner amb la Medalla d'Or a títol pòstum
Amb la mort ahir de Max Cahner (Bad Godesberg, 1936) desapareix una figura clau de la reconstrucció de la cultura catalana durant el franquisme i en la llarga transició. No només com a conseller de Cultura del primer govern de Jordi Pujol a la Generalitat, el 1980, sinó sobretot com a participant i promotor habitual de nombrosíssimes iniciatives en l'àmbit públic i privat, a Catalunya, València i Balears, per dotar la llengua catalana ia la cultura que s'hi expressa de les eines imprescindibles per a una cultura moderna. En aquest sentit, es podria dir que Cahner, des de les institucions i fora d'elles, ha estat l'últim gran exponent de l'ideal cultural de Noucentisme català de principis del XX: la creació d'una nació i una cultura moderna, a escala de les grans cultures europees, a través d'instruments públics sòlids i d'una societat civil viva. Cahner va heretar d'aquest esperit noucentista seves principals virtuts: intel · ligència, tenacitat, laboriositat, erudició i una vasta cultura europea. En força menor mesura, també la ironia. Nascut a Alemanya, de mare madrilenya del barri de Lavapiés i de pare de família alemanya d'origen jueu, establerta a Catalunya, es va comprometre en els molt primerencs anys universitaris (amb només 15 es va matricular en 1952 de Química i de Dret) amb la causa del catalanisme, sobretot en
el seu vessant cultural, en bona part gràcies a les amistats amb un cercle d'estudiants que compartien un ideari polític i cívic de la Catalunya republicana, que va poder sobreviure a la guerra civil i la persecució franquista. Amb l'historial de multes, repressió, desterraments i exili corresponent a 1964, que el va obligar a viure uns mesos a Perpinyà, Cahner va ser en les dues últimes dècades del franquisme, una peça constant en els esforços per construir els instruments culturals que podia permetre 's una societat civil al marge del poder polític: Serra d'Or (de la qual va impulsar una nova època en 1959), el segell editorail d'Edicions 62 (1961), la Gran Enciclopèdia Catalana (1965, la fallida econòmica va comportar la ruïna del seu pare ), Curial (1972) ... En relació constant a València amb Joan Fuster i el promotor cultural Eliseu Climent, seria més curt el llistat de les iniciatives culturals catalanes en què no va participar Cahner que el d'aquelles en què va ser un element actiu, sempre amb una enorme ambició cultural, entusiasme i tenacitat i sovint amb sonores ruptures i disputes finals, com les seves divergències amb l'actor i director Josep Maria Flotats que el van portar a dimitir, el 1992, com a comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori. Cahner tenia ja un llarg historial com a activista quan Jordi Pujol el va nomenar per sorpresa el 1980 conseller de Cultura en el seu primer govern. Per sorpresa, perquè la seva figura semblava més aviat enquadrada en l'esquerra nacionalista. Pràcticament del no res, Cahner va dissenyar un sistema públic cultural completencara que no va aconseguir portar-lo a la pràctica-inspirat en els models europeus, especialment l'alemany i el francès, que tan bé coneixia. En aquesta línia, va atreure intel · lectuals i personalitats culturals amb gran projecció pública, va aglutinar a sectors joves del pensament catalanista aïllats i escampats-és una figura clau en el naixement de la Fundació Acta, la primera plataforma que va disputar l'hegemonia cultural des del catalanisme-i va posar els fonaments de la política lingüística de la Generalitat, a través en bona part d'Aina Moll. Des del Teatre Nacional fins al Museu de la Ciència i la Tècnica, passant pel primer embrió de mitjans de comunicació públics de la Generalitat, les peces d'aquest disseny s'han demostrat essencials en la història recent de la cultura catalana. Ja fora de la Generalitat, va continuar amb el seu activisme-diari Avui, estudis sobre la Gran Guerra, Revista de Catalunya (1986) - i en política va fundar Acció Catalana, intent d'aglutinar nous sectors del catalanisme intel · lectual, que va acabar integrant-se en Esquerra Republicana, amb fuites individuals a CDC. Conta la llegenda que, en la infància, amb alguns dels seus amics catalanistes, Cahner jugava a inventar països. Les dibuixaven un mapa, uns segells, una moneda pròpia ... La projecció és suggestiva, però seria injusta. Per Cahner i la seva generació, Catalunya no era un país inventat, sinó un país existent-encara truncat per una guerra civil-que volien reconstruir. Un país real. Sobre dues bases: la memòria viva de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana, encarnació del projecte noucentista, i el model de les grans cultures europees modernes, de les que se sentien part. Tenaç, intel · ligent, de vegades esquerp, omnipresent, a això va dedicar tota la seva energia i els seus recursos al llarg de tota una vida. Vicenç Villatoro (El País)
Max Cahner i Garcia De Viquipèdia
Max Cahner nasqué a Bad Godesberg el 3 de desembre de 1936. La família paterna era jueva d'origen alemany, establerta a Catalunya a finals del segle XIX, i la mare nasqué al barri madrileny de Lavapiés. Els seus pares, Max Emanuel Cahner i Bruguera i Maria del Sagrari Garcia i Fuertes, havien contret matrimoni a Barcelona el 20 de juny de 1929 i emigrat a Alemanya abans de la seva naixença a causa de la guerra civil espanyola. Amb tot, per por de la persecució que patien les persones d'origen jueu sota el règim d'Hitler, la família hagué de tornar a l'estat espanyol el 1937. Després de viure una temporada a Galícia, tornaren tots a Barcelona. Entre 1939 i 1945 Cahner va estudiar a l'Escola Alemanya que havia ajudat a fundar el seu avi patern, Heinrich Cahner. El 1952 es matriculà a les facultats de Química i de Dret de la Universitat de Barcelona, on va conèixer Albert Manent, que el va introduir en els ambients catalanistes. Llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, va contraure matrimoni amb la historiadora Eulàlia Duran, filla d'Agustí Duran i Sanpere. Trajectòria cultural i cívica Participà el 1957 en el moviment estudiantil antifranquista com a membre de l'Assemblea Lliure del Paranimf i el 1964 fou expulsat d'Espanya per la seva activitat nacionalista. Tot i això, va ser professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona des del 1975 fins que es jubilà, el 28 de febrer de 2006. Amb Ramon Bastardas, impulsà la nova època de la revista Serra d'Or (1959) i el 1961 creà Edicions 62,[ que dirigí fins el 1969, per a fundar el 1972 Curial Edicions Catalanes. A través d'Edicions 62, publicà la traducció de l'obra de Pierre Vilar Catalunya dins l'Espanya moderna (1964 – 1968), Els altres catalans de Francesc Candel i l'assaig de Joan Fuster Nosaltres, els valencians, el 23 d'abril de 1962. Amb Curial publicà els 10 volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i els vuit de l'Onomasticon Cataloniae, a més d'editar les publicacions Randa, Recerques i Els Marges. Contribuí a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana i la campanya «Català al carrer». Així mateix, treballà per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià, i la consciència de Països Catalans. El 1954 conegué l'escriptor valencià Joan Fuster, amb qui va mantenir una estreta relació personal i professional. Vicepresident del Club Ramon Muntaner (1979), fou rector de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent des del 1985 fins al 1987 i des del 1992 al 1994 i director de la nova etapa de la Revista de Catalunya.
Entre 1987 i el 13 de desembre de 1991 fou president del Consell d'Administració, president executiu i editor del diari Avui. Fou comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya, fins que dimití el 1992, substituït per Josep Maria Flotats. Des del 1992 fins al 1997 i des del 2000 fins al 2005 formà part del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. També fou, amb Eliseu Climent i Joaquim Maluquer, marmesor del llegat de Joan Fuster i, juntament amb les seves germanes Carme i Júlia, de Pere Coromines, qui li encarregà impulsar la Fundació Pere Coromines. Activitat política Políticament, fou un dels fundadors de Nacionalistes d'Esquerra i del 1980 al 1984 fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya com a independent en el primer govern de Jordi Pujol. Com a conseller, va fomentar la creació i reconstrucció d'institucions culturals catalanes com l'Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca de Catalunya, els projectes del Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori, Centre d'Art Santa Mònica i les bases de la xarxa de biblioteques, museus i arxius, i va promoure la Llei de normalització lingüística i els mitjans de comunicació públics catalans TV3 i Catalunya Ràdio. El 1982 va engegar les subvencions a l'edició de llibres en llengua catalana i va instaurar el Centre de Restauració i Conservació de Béns Culturals Mobles en unes dependències del claustre del monestir de Sant Cugat. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 es presentà al dissetè lloc de la llista de Convergència i Unió (CiU) per Barcelona i fou elegit diputat, seient que ocupa fins el 1992. L'abril de 1898 fou elegit membre del Comitè Executiu Nacional de CiU. El 27 de març de 1994 es donà de baixa com a militant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i afirmà: «He estat utilitzat com a boc expiatori per la defensa del dret de Catalunya a l'autodeterminació». Cahner creà l'11 d'abril del mateix any el seu propi partit, Acció Catalana, que s'autodefiní com a «nacionalista, progressista i autodeterminista». A les eleccions al Parlament Europeu de 1994, Max Cahner fou candidat de la coalició Per l'Europa de les Nacions, formada essencialment per Eusko Alkartasuna i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que no aconseguí representació. El 1997 Acció Catalana acabà associant-se amb ERC. El 1999 es presentà a les eleccions municipals com a cap de llista d'Acció Catalana de Sant Vicenç de Montalt, on aconseguí 147 vots (10,4%) i fou elegit regidor, càrrec que ocupà fins el 2003. El 2003 signà una declaració, juntament amb altres 34 ex-diputats catalans més, en la qual denunciava la prohibició de les llistes d'Autodeterminaziorako Bilgunea (AuB) a les eleccions a les Juntes Generals del País Basc de 2003. Entre els signants hi figuraven Josep Maria Ainaud de Lasarte, Josep Benet, Heribert Barrera, Francesc Candel, Pere Esteve, Antoni Gutiérrez Díaz, Jaume Sobrequés i Francesc Vicens. Max Cahner i Garcia va morir, a Barcelona, la matinada del 14 d'octubre de 2013 a setanta-sis anys. Premis i reconeixements El 1996 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi «com a impulsor de nombroses iniciatives culturals en el terreny de la recupreació de la nostra identitat, llengua i història com a nació, i en la creació d'elements de difusió bàsics per a la cultura catalana, principalment en el món editorial, que han assolit una trajectòria consolidada i de prestigi. En reconeixement d'una continuada acció en favor de la cultura i de servei a Catalunya».
El 2007 la Fundació Ramon Trias Fargas va retre-li un homenatge i es va publicar una miscel·lania en homenatge seu, on nombroses personalitats glossaren aspectes de la seva vida i obra. El desembre de 2010 es va posar el seu nom a la sala d'exposicions del Palau Moja, seu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L'any següent l'Arxiu Nacional de Catalunya va acollir un homenatge, a iniciativa d'Òmnium Cultural de Sant Cugat del Vallès, amb la participació de l'editor Josep M. Castellet; l'historiador Josep Fontana; el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo; el director de l'Arxiu Nacional de Catalunya, Josep Maria Sans Travé; i el filòleg Joan Tres, col·laborador del quart volum de Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849). El 2013 la Generalitat de Catalunya li atorga la Medalla d'Or a títol pòstum. Obres Epistolari del Renaixement (1977 – 1978) Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, com a col·laborador Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1981 – 1985), com a director Obra catalana, de Joan Baptista Anyés, com a director (Curial, 1987) Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849) (1998 – 2005) Referències Tres, Joan. «Max Cahner». Revista de Catalunya [Consulta: 14 octubre 2013]. «Mor als 76 anys Max Cahner, primer conseller de Cultura del Govern Pujol». Ara, 14 octubre 2013 [Consulta: 14 octubre 2013]. «Fallece Max Cahner, historiador y consejero de Cultura con Pujol» (en castellà). El País, 14 octubre 2013. RIBAS, Antoni. «Mor un gegant cultural de la Transició». Ara, 15 octubre 2013. «Max Cahner i Garcia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. OBIOLS, Isabel. «Edicions 62 celebra su 40º aniversario y sus 4.000 títulos publicados en catalán con una exposición» (en castellà). El País, 7 novembre 2002. «Max Cahner rep un homenatge a l'Arxiu Nacional de Catalunya». VilaWeb, 8 novembre 2011. «Max Cahner cesa como comisario del Teatro Nacional de Cataluña» (en castellà). El País, 13 novembre 1992. ARROYO, Francesc. «La Generalitat subvencionará la edición de libros en catalán» (en castellà). El País, 15 setembre 1982. CANALS, Enric. «La Generalitat inaugura un centro de restauración de obras de arte» (en castellà). El País, 2 desembre 1982. COMPANY, Enric. «Un ex consejero de Pujol deja el partido y negocia entrar en la lista de EA y ERC» (en castellà). El País, 7 abril 1994.
PUNZANO, Israel. «Pujol defiende la gestión cultural de Max Cahner en un homenaje» (en castellà). El País, 27 abril 2007. «La Generalitat ret homenatge a l'exconseller de Cultura Max Cahner». Cultra 21, 22 desembre 2010.
PUJADAS, Joan. «Notes biogràfiques de Max Cahner». A: Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. L'Abadia de Montserrat, 2007. ISBN 978-84-8415-909-4.