Un passeig per la filmografia de
Joel i Ethan Coen
Joel i Ethan Coen (Minnesota 1954 (Joel) i 1957 (Ethan)), coneguts professionalment com els germans Coen, són dos cineastes nord-americans considerats com a grans representants del cinema independent nord-americà. Són autors, tant de brillants comèdies, com de pel·lícules de cinema negre. La filmografia dels Coen conté elements que conformen el seu segell propi: la violència inherent a la seva narrativa, la carretera com a lloc de desenvolupament de l’acció, el seu característic humor negre, els sarcàstics diàlegs i els girs argumentals. Als seus guions els Coen utilitzen la confusió com a mecanisme. Una successió de coincidències, malentesos i situacions absurdes giren al voltant d’un relat criminal. Sovint els diners estan involucrats, ja sigui una persecució (No es país para viejos, 2007), un tresor (Oh Brother, Where Art Thou?, 2000) o un segrest (Fargo, 1996). Es tracta d’històries aparentment senzilles que es van complicant davant d’uns personatges atípics i decadents, que trastoquen la tranquil·litat del lloc amb situacions cruels i desenllaços surrealistes. Debuten amb Sangre fácil l’any1984. Arriben a un públic més massiu amb Arizona baby (1987), però seria amb Barton Fink (1991) amb la que assolirien un èxit de crítica. Amb Fargo, thriller on la lluminositat pròpia de la neu contrasta amb la cruesa i la violència de la història, els germans segueixen sorprenent. Finalment El Gran Lebowski (1998) confirma als Coen com a cineastes de culte. Alternen comèdies amb thrillers com El hombre que nunca estuvo allí , O Brother!, Crueldad intolerable, Ladykillers o Quemar después de leer, sàtira de les pel·lícules d’espionatge. Al 2007 tornen amb No es país para viejos , film que navega entre la road movie de la fugida fins al no res i el sabor a western. A propósito de Llewyn Davis (2013) ens presenten la lluita per un somni des d’una vessant molt realista, com l’èxit es troba tant proper i tant lluny a l’hora; tot plegat amb una càlida música folk que embolcalla el retrat del fracàs. Pel que fa als premis han sigut guardonats amb la millor direcció a Canes per Barton Fink (1991), Fargo (1996) i El hombre que nunca estuvo allí (2001).També han rebut un Oscar pel millor guió original per Fargo(1996), millor pel·lícula i millor guió adaptat per No es país para viejos (2007) i el Gran Premi del Jurat a Canes per A propósito de Llewyn Davis (2013). A la biblioteca podeu trobar part de la seva filmografia: -Sangre fácil (1985) -O brother!(2000) -Arizona baby (1987) -No es país para viejos (2007) -Muerte entre las flores (1990) -Valor de ley (2010) -Fargo (1996) -A propósito de Llewyn Davis (2013) -El gran Lebowski (1998) ----------------------------------------------------------------------------------------------