Un passeig per la filmografia de
Ingmar Bergman
Ingmar Bergman (Suècia 1918- 2007) fou un director de cinema suec, considerat un dels cineastes més importants per la magnitud de la seva obra, propera a l’existencialisme en imatges. Es va iniciar al teatre i això influenciarà la seva obra cinematogràfica. Debutà al cinema com a director amb Prisión al 1949, una obra filosòfica que explora el dolor, el patiment psicològic i la mort. Les seves primeres pel·lícules estan influenciades pel realisme poètic francès i caracteritzades pel seu contingut psicològic (1945-1955). Bergman qüestiona els valors de la família i de la parella, la moral convencional i el puritanisme repressiu de la religió (Música en la oscuridad (1948), Prisión (1949), Un verano con Monika (1953) ) Entre el 1956 i el 1963 la seva filmografia comença a profunditzar en les grans qüestions existencials amb un to més metafísic i carregat de simbolisme : El Séptimo Sello (1957) , al·legoria sobre la mort i l’existència de Déu, que li va proporcionar prestigi internacional. A Los comulgantes (1962) tracta la pèrdua de la fe religiosa en el món modern. I a Fresas salvajes (1957) Bergman realitza una introspecció sobre el balanç de tota una vida; el simbolisme es fa patent on les maduixes simbolitzen la nostàlgia de la joventut, així com l’amor perdut. En aquesta etapa Bergman passa d’una fe cristiana a un agnosticisme amarg. La mirada femenina hi és present i determinant en les seves composicions en temes tal com la vida, la mort, l’avortament, el suïcidi i la passió. Cada cop més reforça la dimensió psicològica als seus relats, centrant-se en la incomunicació i l’egoisme humà (1964-1980) . Realitza tot un seguit de filmes “de càmera” on les parelles s’enfronten, on els somnis es confronten amb la realitat (Persona, 1966,La hora del Lobo, 1968, La vergüenza 1968). La posada en escena esdevé més lliure, alterant la continuïtat lògica, associant seqüències realistes amb oníriques com a De la vida de las marionetas (1980) o realitzant un tractament especial del color a Gritos y susurros (1972). Cal destacar també l’ús del primer pla que el cineasta porta a terme per escrutar l’ànima dels personatges a través del seu rostre i de la seva mirada: Los Comulgantes (1962), Persona (1966). Al 1982 dirigeix Fanny y Alexander, una obra en part autobiogràfica, que representa la “suma de la seva vida com a realitzador”, segons les pròpies paraules del cineasta. Va ser guardonat amb nombrosos premis, entre ells destaquem el Gran Premi del Jurat a Canes per El Séptimo sello(1957), l’Ós d’Or per Frutas Silvestres (1958) a Berlin, el premi César a la millor pel·lícula estrangera per Fanny & Alexander (1984) i l’Irving G. Thalberg per la seva trajectòria als Premis Oscar de 1971. A la biblioteca podeu trobar part de la seva filmografia: -Saraband (2003) -Persona (1966) -Fanny & Alexander (1982) -Fresas salvajes (1957) -Secretos de un matrimonio (1974) -El Séptimo sello (1957) -Gritos y susurros (1972) -Hacia la felicidad (1950) -La Hora del Lobo (1968) -Juegos de verano (1950) ----------------------------------------------------------------------------------------------