Monocultius, dites i multimarques

Ens ho han dit els ecòlegs, però també les pròpies conseqüències dels nostres actes en forma de canvi climàtic i epidèmies en una Terra malalta: cal protegir la biodiversitat. Unes espècies beneficien a altres i l’avarícia humana, a l’influir de tal manera canviant paisatges i eliminant animals, convertint grans extensions de sòl en monocultius, ruixant-los amb químics tòxics, ha aconseguit que es perdi aquesta tan necessària biodiversitat.

Aquesta realitat, la necessitat de preservar la biodiversitat, la podem extrapolar a tots els altres aspectes i sectors de l’acció humana. Que les llavors estiguin controlades per un grapat de companyies en contra de la sobirania alimentària i del tresor que representen les múltiples varietats autòctones, per exemple.

Diu la dita popular _que aviat no tindrà raó de contingut per la depredació dels mars i oceans_ que el peix gran es menja al petit, i així ho veiem en el dia a dia amb la desaparició de petites empreses absorbides per un peix més gran.

Un altra dita de la meva col·lecció és la que diu que més val ser cap de ratolí que cua de lleó. Tot i que, hi ha sensibilitats per a tots els gustos, sinó fos així, la societat no hauria anat pel camí de la monopolització, les grans marques i la uniformitat de criteris, tal com ha estat generalment. Per això, celebro cada notícia d’individualitats que resisteixen i tiren endavant els seus propis projectes.

Autora: Montse Mulé, Editora