TESOMO-01-03
19/6/03
14:01
Página 55
Contribució al coneixement de l’estructura del Triàsic de Sant Llorenç del Munt i l’Obac
Introducció Des d’un punt de vista estructural, el massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac es troba a cavall de la conca de l’Ebre al nord i la Serralada Prelitoral al sud. Els característics relleus conglomeràtics paleògens de la conca de l’Ebre constitueixen el cos principal del massís. Les estructures corresponents a la Serralada Prelitoral conformen una franja de materials paleozoics, triàsics i en menor mesura paleògens en direcció NE-SW, del coll Cardús a Castellar del Vallès, d’uns 12 km de longitud i una amplada que oscil·la entre els 4,4 i els 1,6 km (fig. 1).
Juan Antonio Suárez Gálvez Isaac Camps Gamundi
Figura 1.
Aquest treball té com a finalitat presentar la cartografia geològica dels terrenys triàsics de Sant Llorenç del Munt compresos entre el marge E de la riera de les Arenes i els Rossos (Matadepera) i així contribuir a un millor coneixement de l’estructura de la Serralada Prelitoral en aquest sector. S’ha pogut constatar l’existència de quatre sistemes de fractures. El primer de tipus direccional N-S i el segon de tipus compressiu NEE-SWW correspondrien a una primera fase de tectònica compressiva. El tercer sistema, en direcció NEE-SWW, a una segona fase compressiva que se superposaria a l’anterior i per últim, un quart sistema E-W de tipus distensiu.
L’orogènia alpina ha actuat en dues etapes sobre la Serralada Prelitoral i la vora de la conca de l’Ebre en contacte amb aquesta. La primera, de caràcter compressiu tingué lloc durant el Paleogen, i una segona, distensiva, s’inicià durant el Neogen i encara perdura. Mercès als efectes de la primera etapa, els materials paleozoics del sòcol hercinià constitueixen els extensos mantells d’encavalcament de Castellar-les Pedritxes-la Pineda (Ubach, 1984). Aquests materials aixopluguen materials coetanis i posteriors, tant triàsics com paleògens, intensament plegats i arrossegats (Guimerà i Santanach, 1978). L’etapa distensiva comportà la formació de la fossa del Vallès-Penedès o Depressió Prelitoral i la individualització de la Serralada Prelitoral. L’erosió ha obert una finestra en els esmentats mantells d’encavalcament exhumant una estreta franja de materials paleozoics, triàsics i paleògens que aniria del collet de Sant Joan a la pedrera Vallsallent (uns 4,2 km) i que està clarament afectada per les anteriors etapes de deformació esmentades. En el present treball s’exposa l’estudi cartogràfic i estructural del sector central d’aquesta finestra, entre el marge E de la riera de les Arenes i els Rossos (fig. 2) i es deixa per a futures investigacions els sectors adjacents. 55
TESOMO-01-03
19/6/03
14:01
Página 56
Figura 2.
Els materials que afloren en aquesta finestra són d’edat paleozoica, triàsica i paleògena (fig. 3). Paleozoic Considerats d’edat cambroordoviciana, sense base coneguda. Està constituït per un mínim de 10 m de metapelites i metapsamites vermelloses amb filonets de quars. Afloren força rubefaents al vessant E de la Muntanyeta, a la base a la urbanització Can Solà del Racó i molt puntualment al llit de la riera de les Arenes a l’altura de la urbanització Verge de Montserrat. En les escates d’encavalcament paleozoiques de Castellar-les Pedritxes-la Pineda, trobem un repertori litològic més extens, com metaignimbrites, esquistos amfibòlics, ortogneisos, pegmatites i granítics assolint en conjunt una potència superior als 1.600 m. Triàsic El Triàsic reposa discordant sobre el Paleozoic fossilitzant un paleorelleu. Està constituït per les típiques fàcies germàniques detrítiques rogenques del Buntsandstein i el Muschelkalk mitjà i les carbonàtiques del Muschelkalk inferior i superior. El Buntsandstein (B) s’inicia amb 0-5 m de conglomerats quarsífers. Segueixen uns 50 m d’arenites vermelloses de caràcter al·luvial dipositades en un clima àrid (canals, laminació creuada, ripples, taques de reducció, còdols tous, etc.). Cap al sostre s’observa un augment de les intercalacions llimoses. La sèrie finalitza amb uns 10-15 m de pelites virolades amb intercalacions centimètriques d’evaporites, carbonats, arenites i altres nivells pedològics. El Muschelkalk Inferior (M1) està constituït per uns 25 m de micrites laminades fosques, calcàries noduloses, calcàries fortament bioturbades amb cherts i construccions algals dipositades en un ambient de plataforma carbonàtica soma. El Muschelkalk Mitjà (M2) està format per uns 50 m de materials molt similars als del Buntsandstein, sovint indistingibles, potser amb una cimentació de caràcter més carbonàtic. El Muschelkalk Superior (M3), incomplet o absent pel 56
seu contacte erosiu amb el Paleogen, està constituït per un màxim aproximat de 27 m de dolomies clares massives, nivells decimètrics peliticoevaporítics, calcàries molt bioturbades, nivells centimètrics de bretxes d’esfondrament i calcàries tabulars. En conjunt, les seves característiques són molt similars a les del M1.
Conglomerats poligènics Bretxes i conglomerats de còdols paleozoics Argiles i bretxes calcàries
Calcàries i dolomies
MUSCHELKALK MITJÀ
Estratigrafia
Arenites i pelites roges
Calcàries i dolomies
Pelites roges i paleosòls
Arenites roges
Conglomerats quarsífers
Metapelites i metapsamites
Figura 3.
TESOMO-01-03
19/6/03
14:01
Página 57
Paleogen Reposa discordant sobre la sèrie triàsica, generalment sobre el M3, encara que en el sector de l’oest del turó de Calderols ho fa damunt el M2, àdhuc sobre el M1 en el collet de la Bassa. S’inicia amb uns 25-30 m de bretxes grolleres pobrament estratificades bàsicament formades per cairells de M3 i en molt menor mesura per la resta de materials triàsics i paleozoics, amb intercalacions d’argil·lites rogenques. Segueixen uns 15-20 m de bretxes i conglomerats de còdols paleozoics sovint imbricats i ben classificats, amb intercalacions arenoses que progressivament van adquirint el caràcter poligènic dels conglomerats de Sant Llorenç del Munt, ja fora de l’àrea cartografiada. L’edat d’aquests dipòsits ha estat atribuïda sense una certesa absoluta a un període que abraçaria el Tanetià-Ilerdià-Cuisià (Anadón et al., 1979).
Sistema de tipus direccional N-S Es tracta de dues fractures situades al llarg del curs dels torrents del Salt i de Can Solà, respectivament, i que no sols tenen un significat tectònic sinó també geomorfòlogic, ja que han facilitat la incisió dels esmentats torrents i la individualització del sector estudiat en tres blocs amb característiques tectòniques diferenciades: el bloc de Calderols, el del Pujol i el de la Feixa Llarga. Atesa aquesta característica i la seva direcció perpendicular a la resta d’estructures cartografiades, que són paral·leles a la gran falla de la riera de les Arenes que separa les escates paleozoiques de Castellar-les Pedritxes-la Pineda en dos blocs desplaçats l’un respecte l’altre, i el fet que tenen un caire direccional, molt clar en el cas de la falla de Can Solà, ens fa creure que molt probablement es tracti de fractures hercíniques del sòcol paleozoic que han patit diverses reactivacions al llarg de la seva existència. El caràcter levogir o dextrogir d’aquestes haurà variat en funció de la direcció dels esforços dominants.
Descripció de l’estructura L’absència d’una cartografia publicada detallada de la finestra oberta en les escates paleozoiques de Castellar-les Pedritxes-la Pineda ens mogué a emprendre la seva realització sobre una escala 1:5000, que aquí presentem condensada per raons d’espai, obviant algunes petites estructures a 1:8300, aproximadament (fig. 4, 5, 6). La cartografia posa de manifest quatre sistemes de fractures de significat diferent.
Sistema de tipus compressiu plegat NEE-SWW Es tracta d’un conjunt d’encavalcaments i falles inverses amb plegament sobreposat. Presenten característiques diferents en cadascun dels blocs en què hem dividit la zona. El bloc del turó de Calderols està fracturat per la meitat per dues falles inverses separades per una distància de 50 m i amb progressió del bloc superior cap al SSE. En el bloc del Pujol trobem un encavalcament amb avanç del front cap al SSE que pren com a nivell de desenganxament els trams argilosos basals del M2. El seu pla es
Quaternari Paleogen Muschelkalk superior Muschelkalk mitjà Muschelkalk inferior Buntsandstein (conglomerats a la base) Paleozoic indiferenciat
Figura 4.
57
TESOMO-01-03
19/6/03
14:01
Página 58
Quaternari Paleogen Muschlelkalk superior Muschlelkalk mitjà Muschlelkalk inferior Buntsandstein Paleozoic
Figura 5.
Quaternari Paleogen Muschlelkalk superior Muschlelkalk mitjà Muschlelkalk inferior Buntsandstein Paleozoic
Figura 6.
58
TESOMO-01-03
19/6/03
14:01
Página 59
troba flexionat cap al N per esforços posteriors a la seva gènesi. En el bloc de la Feixa Llarga les estructures són més complexes. El seu sector central està dominat topogràficament per un sinforme amb materials del M1 al nucli limitat per dues fractures. El traçat del perfil geològic ens fa pensar que es tracta d’un anticlinal de front d’encavalcament invertit, encavalcament que originàriament tindria un desplaçament cap al NNW i que hauria pres com a nivell de desenganxament els nivells pelítics dels trams superiors del Buntsandstein. Encavalcament NNE-SSW Es tracta d’una escata d’encavalcament prima, d’entre 2540 m de potència situada al S del bloc de la Feixa Llarga. Té un avanç cap al NW, amb traçat pràcticament paral·lel a l’escata paleozoica de Castellar que la limita al sostre. Els nivells més antics implicats en l’afloració són uns escassos 10 m de materials paleozoics a la urbanització de Can Solà que ens fa difícil saber on estaria situat el nivell de desenganxament, encara que, si més no, en el mateix paleozoic. Trobem aflorant la fàcies B sencera i el front d’encavalcament culminaria en un anticlinal de materials del M1 a la zona de la Guixera. Sistema de tipus distensiu E-W Es tracta de fractures normals d’ordre hectomètric de traçat aproximat E-W, presents a la Muntanyeta, Calderols i la urbanització de Can Solà i que se sobreposen a les anteriors estructures. Existeixen altres fractures normals de poc salt no cartografiades presents per tota la zona i que requeririen un estudi més detallat.
toral en dues fases successives. Una de caràcter compressiu durant el Paleogen i una de distensiva essencialment neògena i que perdura. Les estructures cartografiades reflecteixen aquestes dues etapes i també que l’etapa compressiva es desenvolupa com a mínim en dues fases principals. Durant la primera fase compressiva s’activen falles direccionals orientades aproximadament N-S, d’ordre hectomètric i probablement ja presents en el sòcol hercínic. Aquestes ens permeten dividir la zona en tres blocs de característiques estructurals diferents: Calderols, el Pujol i la Feixa Llarga. Paral·lelament s’originen falles i inverses i encavalcaments de direcció NEE-SWW que prenen con a nivell de desenganxament els trams pelítics del B i el M2. Observem com al bloc del Pujol el front de l’encavalcament avança cap al SSE i en el de la Feixa llarga aquest té un sentit oposat, donant a la falla direccional del torrent de Can Solà un joc levogir. La superfície d’encavalcament d’aquests es troba flexionada aproximadament cap al N (bloc del Pujol) i fins i tot invertida (bloc de la Feixa Llarga). Aquesta deformació estaria ocasionada per una segona fase compressiva que emplaçà els encavalcaments superiors del sòcol paleozoic (Castellar-les Pedritxes-la Pineda) sobre la conca de l’Ebre. Així mateix podríem considerar la prima escata triàsica de la urbanització de Can Solà com un tascó tectònic provocat pel desplaçament d’aquests encavalcaments majors. Per últim, la fase distensiva es manifesta en l’aparició d’algunes fractures E-W d’ordre hectomètric i algunes més de salt decimètric no cartografiades, presents més o menys per tota la zona.
Bibliografia Discussió i conclusions En el massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac les estructures corresponents a la Serralada Prelitoral conformen una franja en direcció NE-SW, del coll Cardús a Castellar del Vallès. La major part de la seva extensió està dominada pels mantells d’encavalcament de materials paleozoics de Castellar-les Pedritxes-la Pineda. L’erosió hi ha obert una finestra tectònica a l’entorn de la riera de les Arenes, entre el collet de Sant Joan i la pedrera Vallsallent. El sector central d’aquesta finestra, entre el turó de Calderols i els Rossos, està constituït majoritàriament per materials triàsics (B, M1, M2 i M3) i en menor mesura, paleozoics i paleògens. L’orogènesi alpina ha actuat sobre la Serralada Preli-
Anadón, P. et. al (1979): «Evolución tectonoestratigráfica de los Catalánides». Acta Geológica Hispánica. Homenatge a Lluís Solé i Sabarís, t. XIV: pàg. 242-270. Guimerà, J.J.; Santanach, P.F. (1978): «Sobre la compresión alpina en el sector central de las Cadenas Costeras Catalanas». Acta Geológica Hispánica, t. XIII, núm. 2: pàg. 33-42. López, M.; Piña, J. (1997): «Itinerari geològic per Sant Llorenç del Munt, l’Obac i la rodalia: Matadepera-el Pont de Vilomara». III Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, «Monografies núm. 25»: pàg. 63-68. Ubach, J. (1984): «Els terrenys pre-carbonífers de les Pedritxes-la Pineda-Castellar del Vallès». Tesina de llicenciatura. Cerdanyola: UAB.
59