Dimarts 6 de novembre de 2018, a les 19 hores, a la Sala Gò ca
Any Manuel de Pedrolo
Lector/a
Text
Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (poeta, dramaturg, con sta, novel·lista, ar culista, traductor) va néixer a l'Aranyó (Segarra) l’any 1918 i va morir a Barcelona el 1990. El Govern de la Generalitat ha aprovat el centenari del seu naixement com a commemoració oficial de l’any 2018. Manuel de Pedrolo és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va conrear tots els gèneres: teatre, poesia (inclosa la poesia visual), narra va breu, novel·la (amb més de 70 4tols), diaris, ar cles en premsa. Entre 1963 i 1970, va dirigir la col·lecció de novel·la policíaca “La Cua de Palla”. La seva intenció era normalitzar a tots els nivells la literatura en llengua catalana, la qual cosa volia dir acostar-la a tot pus de lectors. Per això va experimentar amb totes les possibilitats, des del “negre” a la ciència-ficció, la novel·la erò ca o el teatre de l’absurd. També per aquest mo u la seva tasca com a traductor (va traduir nombroses obres d’autors contemporanis anglosaxons i francesos) resulta d’una gran importància. Tot i mantenir-se força allunyat de la vida pública i dels centres de poder, va ser un autor molt popular. Va rebre una vintena de premis literaris, entre ells el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana. El 1979 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. De fermes conviccions ideològiques, Manuel de Pedrolo va posar l’escriptura als servei del país, alhora que confegia una obra innovadora, valenta i transgressora que mai no va ajustar-se als cànons establerts. Els seus problemes amb la censura van ser greus i constants, i un bon nombre de les seves novel·les van veure la llum amb molts anys de retard. Sense pretensió d’exhaus vitat, i a banda de les novel·les més conegudes ‒Mecanoscrit del segon origen i Joc brut‒ el corpus pedrolià conté projectes tan ambiciosos com els onze 4tols del cicle Temps obert, la tetralogia de La terra prohibida i d’altres obres tan importants com Cendra per Mar na, Totes les bès es de càrrega i els reculls de contes Crèdits humans i Trajecte final.
José Miguel Zafra
Quadern de la vida i de la mort (Mecanoscrit del segon origen)
Cèlia Sola
Un món distant i veí (Trajecte final)
Esperança Bertrán
Domicili provisional
David Lloberas
Acte de violència
Manel Cordero
El projecte (Joc brut)
Agus4 Lloberas
La presència del Serpent (Múl ples no!cies de l’Edèn)
Cecília Bondia
El premi literari (Històries i ficcions)
Noelia Bárez
La insòlita aventura (Històries i ficcions)
Mercè Charles
Joc de peus (Cops de bec a Pasadena)
Lluís Pasqual
S’han deixat les claus sota l’estora
Núria Rubió
Cròniques colonials
Javier Alfonso
Balanç fins a la ma&nada
Marta Espona
L’origen de les coses (Interna onal se)ng)
Extret de: hGp://cultura.gencat.cat/ca/anymanueldepedrolo
Quadern de la vida i de la mort I frenè cament, amb les mans, va començar a treure runa bo i sanglotant i cridant-lo. N’hi havia una gran quan tat i al cap d’una estona les mans ja li sagnaven. Però ella no es va permetre ni un sol moment de repòs fins que, al cap d’una hora o dues, o potser més, perquè havia perdut la noció del temps, van emergir el tronc i el cap. En aquell moment ja sabia que era mort, perquè el cos s’havia enfredorit i s’encarcarava, de manera que no va tenir cap sorpresa, però sí que augmentà el seu desconsol en veure que tenia tot el pit enfonsat i la closca badada sota els cabells blancs de guix. Va abaixar la cara fins a la seva, gens desfigurada, car només la solcava una ferida prima i llarga, des de l’orella a la base del nas, i descansà al seu damunt sense paraules, però amoixant-lo amb els dits encetats i que havien perdut el tacte. I ja era quasi migdia quan va adreçar-se i, amb un esforç que la feia ten nejar, va carregar-se’l a l’espatlla i va portar-lo al jeep, on el va asseure sobre els llibres, repenjat contra la portella tancada. Va engegar com un autòmat i, a poc a poc, perquè li costava d’enfocar la vista, va menar el vehicles més enllà dels enrunaments, cap al camí que duia al campament, però abans d’arribarhi li va caldre aturar-se un parell de vegades, perquè hi havia moments que no dis ngia res, com si fos cega. I, en ser a casa, el plor del nen, que devia tenir gana, l’ajudà a asserenar-se una mica. Però no va voler donar-li de mamar, car estava convençuda que, amb el disgust, la llet se li havia fet agra. Va alimentar-lo amb una culleradeta de sucre que posà dins d’un mocador humit i entortolligat, perquè ell xuclés, i sor4 altre cop a fora. Va estendre el cadàver d’en Dídac sobre un llençol, el despullà i va rentar-lo de dalt a baix amb una esponja, fins que quedà net del tot, sense ni rastre de sang ni de guix. Va cobrir-lo aleshores amb un altre llençol per tal de defensar-lo dels insectes i va escollir un indret entre els dos sàlzers.
Tot seguit, va posar-se a cavar. I cap a mitja tarda, va asseure’s a terra, al costat del noi, i va agafar-li una mà entre les seves. Durant dues hores va restar quieta, únicament amb els llavis que es movien silenciosament a mesura que anava recordant-se i recordant-li, una història comuna d’esforç i d’amor. No es va moure fins prop de la posta, quan s’agenollà i, abocada al seu damunt, va besar-li els llavis freds i li escalfà la pell amb les seves darreres llàgrimes. I amb els darrers raigs de sol, va carregar-se’l altra vegada en braços i, ara sense que les cames li vacil·lessin, va portar-lo cap als sàlzers i el baixà a la tomba. L’ànim li defallí un segon al moment d’agafar la pala, però es va refer i el va anar cobrint fins que va estar ben colgat. Amb les mans va anivellar la terra, que quedava una mica més alta i on demà plantaria flors. Ja era fosc quan va deixar-lo i tornà a la roulo+e. I jo l’Alba una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig desitjar que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era, encara podria tenir uns quants fills del meu fill...
PEDROLO, Manuel de. Mecanoscrit del segon origen. Barcelona: Edicions 62, 2002. p. 221-223
Un món distant i veí (...) Sobre o no sobre, a què treia cap que allí hi hagués aquella escala i que ell no li permetés de moure-la? Va semblar-li que si podia contestar-se aquesta pregunta ja ho hauria esbrinat tot. Però no se la podia contestar. Era una escala de sora totalment corrent, ja vella, en un pa ordinari... O potser no ho era, un pa ordinari? En baixar, havia pres un determini: forçar les coses. Per això, al vespre, esperà de nou a la banda de fora de la porta i quan els sorolls li indicaren que Pietro Rambla ja s’havia enfilat, l’obrí i es va quedar al llindar mirant com ell alçava el braç, amb un sobre a la mà, i com el sobre, misteriosament, es feia fonedís en l’aire. El xicot, que estava d’esquena, o va dis ngir-la fins que ja era a baix. Va mirar-la sense sorpresa aparent i, amb la seva veu correcta de sempre, preguntà: –Quants dies fa que ho sap? –No sé res –va dir ella. –Però ho vol saber, oi? L’Alida afirmà amb el cap i ell se n’anà a tancar la porta del despatx. Després va agafar-la pel braç i digué, tutejant-la: –Vine. Van fer el camí sense parlar-se i, a la casa, van pujar amb l’ascensor fins al tercer. L’apartament, que devia haver llogat amb mobles i tot, era convencional, i sobre una tauleta hi havia dues fotografies emmarcades; una d’elles era d’una dona i, en l’altra, es veien un nen i una nena d’uns dos i d’uns tres anys. Ella va mirar-los i el xicot explicà: –La meva muller i els meus fills. L’Alida alçà els ulls. –Però si vius sol... –Sí, visc sol. Em penso que no els veuré mai més. –No viuen aquí? –No, Alida –va fer una pausa–. No viuen en aquest món. –Vols dir que són morts?
Pietro va negar-ho amb el cap. –Seu –va dir–. Vols beure alguna cosa? –No; no nc ganes de beure. Tampoc no en devia tenir ell, perquè no va treure cap got, cap ampolla. – No, no són morts –repe4, ara amb paraules–. Has sen t parlar mai de mons paral·lels? –Sí, en novel·les de... –començà ella, i es va interrompre–. No vols pas dir... –Sí, vinc d’un món paral·lel. Perquè n’hi ha, Alida. Bé, potser no ben bé paral·lels, però diferents, altres, que coexisteixen amb aquest, el vostre. I, de vegades, en algun lloc, fins i tot hi coincideix. Per això l’Orna i jo som aquí. –L’Orna? –Un company. Vam entrar plegats i ja no vam poder tornar a sor r. Actualment, que sapiguem, no hi ha cap..., diguem cap escletxa, prou gran perquè hi passem.
PEDROLO, Manuel de. Trajecte final. Barcelona: Barcanova, 2002. p. 32-33.
Domicili provisional
Acte de violència
No es pot pas dir que m’acolliren a mans besades, els vells. Per un mo u o altre, no els vaig caure a l’ull. I l’expressió, aquest cop, sí que hi ve que ni pintada, perquè el vell, en Politxa, era borni. No sé d’on he tret que els bornis no hi veuen en relleu, que no tenen la visió..., com carall se’n diu?..., la visió estereoscòpica. Dels altres ho ignoro, però ell era tan estereoscòpic com el qui més, d’això me’n faig fiador. No passava dona prop seu que no provés de posar-li les mans al damunt. I cal creure que no cercava pas els indrets plans, precisament! O, al capdavall, potser sí que l’únic que volia era convèncer-se que podia apreciar el relleu com qualsevol altre. Es passava tot el sant dia fent voltes pel corredor, sotjant els rellogats, en aquest cas en femení, fins a l’extrem que allí ja li deien el Manasses. No és pas que les ngués grosses, grosses; era per l’ús que en feia. Grosses, fins i tot immenses, les hi tenia la seva dona, la senyora Remei, que es deia. I mai, ho juro, no he trobat una dona tan ben acoblada al seu nom de fonts. Sempre se la sen a gemegar per un indret o altre. I, quan gemegava, cridava. Tenia tots els mals imaginaris i alguns reals. Amb delectança, contava les múl ples i complicades intervencions quirúrgiques de què havia estat víc ma i gràcies a les quals, assegurava, la seva salut era arruïnada per sempre. Com tots els que piulen, però, tenia pasta per viure cent anys.
(...) Darrera, s’esguarda fugaçment al mirall del lavabo i, sense aturar-se, empeny la porta de la comuna on diu «Homes». Tot descordant-se la bragueta, llegeix la frase que algú ha escrit a la rajola blanca: «És molt senzill, quedeu-vos a casa», mou el cap i mentre orina, butxaqueja a la recerca d’un llapis que duu a l’infern de l’americana. Es corda novament, amb una sola mà. Després, inclinat sobre la tassa, afegeix un «tots» a la frase, procurant d’imitar la cal·ligrafia del desconegut. Sa sfet, es tomba, obre la porta i ara, fora, s’atura uns segons davant l’espill, on contempla el seu rostre angulós, amb un estrany residu d’adolescència que contradiu les primeres arrugues dels seus quaranta-vuit anys. Gairebé es fa l’ullet, però se separa a temps i torna a penetrar a la sala del cafè. (...) S’asseu darrera la taula, agafa la cigarreta i l’encén. Deixa escapar una mica de fum i, pensarós, reflexiona: –Sembla men da que, després de tants anys, s’hagi trobat la manera de fer cristal·litzar un estat d‘opinió per mitjà d’una frase... Mitja dotzena de par ts subterranis han intentat més d’una vegada galvanitzar la població amb tot d‘accions més o menys directes, si més no clarament dirigides, i mai no s’han sor t amb la seva. Ara, en canvi, algú troba un mot d’ordre que ha caigut en gràcia, s’ha repe t de boca en boca, i heus ací el resultat: tothom obeeix. Guriana, que ha deixat el diari al seu davant, carrega parsimoniosament la pipa. –Tothom, no. Encara circulen tramvies, funciona la ràdio, surten aquests papers... No can s victòria encara, tan aviat. –No la canto. Ni ignoro que l’aparell de repressió con nua en mans de Domina. Però constato aquest fet: que per primera vegada pràc cament tota la població s’ha posat d’acord per seguir una conducta determinada. Ara només cal una cosa: que hi perseveri.
PEDROLO, Manuel de. Domicili provisional. Barcelona: Barcanova, 1994. p. 31
PEDROLO, Manuel de. Acte de violència. Barcelona: GE, 1995. p. 40-41
El projecte Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari. S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver -li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics. Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos. Devia quedar-me embadalit, però ella no em va somriure fins al moment que l’autobús arribava. Vaig pujar-hi darrera seu, els ulls fits en una nuca aborrissolada sota els cabells curosament despen nats, com s’es lava. Vam quedar-nos l’un al costat de l’altre, drets, perquè el vehicle anava ple, i sense aquella frenada brusca que la projectà contra meu, potser encara me n’hauria sor t sense dany. Perquè la veritat és que no sabia com adreçar-li la paraula. M’impressionava. El cos s’aplanà contra el meu pit i, mig girant-se, digué: –Perdoni... Estava fet a encarar-me amb la gent, la meva darrera col·locació, a l’agència d’orientació publicitària, l’havia aconseguida precisament perquè en Sorribes, l’amo, opinava que sabia manifestar-me amb desimboltura, que inspirava confiança, però ara tot això semblava no servir de res. Vaig balbucejar: –No... no té importància.
(...) Em somrigué de nou amb els ulls profunds i amb aquella boca que fins aleshores no havia remarcat prou bé, tendra i de llavis carnosos, però no em contestà. (...) Es va asseure, però. La faldilla va enfilar-se-li genolls amunt i de nou vaig poder contemplar-li les cames i, aquest cop, l’inici de les cuixes. La brusa se li esbocava una mica, mostrant així un tall profund que desapareixia entre les sines. (...) La seva bellesa con nuava impressionant-me, no m’hi havia pas acostumat encara, potser no m’hi acostumaria mai, perquè de noies com ella se’n veuen poques. No solament eren les cames, era una mena de lluminositat que transcendia l’aparença ]sica, una qualitat misteriosa que, de sobte, emergia en un gest, en una expressió als ulls. ––M’agradaria d’acompanyar-la.
PEDROLO, Manuel de. Joc brut. Barcelona: Edicions 62, 2010. p. 43
La presència del Serpent Va ser un capvespre que amenaçava pluja. L’aiguat va abatre’s de cop i volta i amb una violència impressionant quan s’havia endinsat, segons la placa que va poder veure fugaçment, per la rue des Clergues Lourds, i va travessar-la de pressa, corrent, per tal de refugiar-se en el portal d’una capella. La porta era oberta, ajustada, i, com que la tempesta no cedia i més aviat augmentava, al cap de cinc minuts hi entrà a fer temps. Dins, la nau, no gaire gran, era pràc cament fosca. Quan hi acostumà els ulls, va veure que el sostre, no gaire alt, era de volta, d’aspecte vagament gò c, i que a la part de dalt, a l’esquerra, s’estenia una llarga cor na blava, gruixuda, darrera la qual li semblà sorprendre la lleu remor d’uns moviments. Va atansar-s’hi, la separà pel plec que la dividia, al mig, i dis ngí una mena de sala il·luminada per un llum de tres becs, d’oli, que penjava del sostre cap al fons, davant d’una tela que figurava dues dones, dreta l’una i l’altra culivada. Darrera, la mort presidia l’escena que, des d’un angle, contemplava un baró barbut la cara del qual expressava una gran benignitat. Al reducte, sense cap banc, sense cap cadira, únicament amb una ca fa llargaruda, disposada sota mateix de la tela, hi havia set dones agenollades, totalment nues, que li donaven l’esquena. N’hi havia de joves, n’hi havia de velles, i cap d’elles no va adonar-se de la seva presència entre les plecs de la cor na que el dissimulava i que, prudentment, no abandonà. Era, doncs, encara allí, indetectat, quan d’una porteta lateral eixí una altra dona, en avançat estat de gravidesa, la qual, tubejant i sostenint-se el ventre amb les mans, va instal·lar-se sobre la ca fa i s’hi ajupí, encarada amb les altres, que, aleshores abandonaren la posició que ocupaven i van anar convergint cap a la nouvinguda, que anava obrint més i més les cames. De la seva boca s’escapaven tot de gemecs que procurava ofegar sense aconseguir-ho; més aviat creixien a mesura que, visiblement, feia esforços per parir.
Es van encendre tot de llums que enlluernaven amb el seu excés de claror quan, a la fi, la testa del nadó emergia de la vulva dilatada, i el seu xiscle de deslliurança fou respost pel crit de totes les altres, dues de les quals, les més properes, ja acudien a recollir la criatura mentre les seves companyes, que l’havien deixada parir sola, sense assistència, s’ocupaven de la mare. Ell, fascinat i tot com estava, ja anava a re rar-se per por de ser descobert quan s’immobilitzà, sorprès. Una mà acabava de tocar-li el muscle i, en girar-se, es va trobar cara a cara amb una noia que aleshores el separà de les cor nes i xiuxiuejant, li va preguntar com s’ho havia fet per entrar. En contestar-li, també xiuxiuejant, que la porta de la capella era oberta, assen4 com sa sfeta d’una comprovació i, mormolant un estrany «Déu hi vetlla sempre que una de nosaltres infanta», va endur-se’l cap a l’inici d’una escaleta invisible en la foscor i, graons amunt, el féu pujar cap a una habitació reduïda i modesta, també en la penombra, on l’invità sense grolleria, però sense midesa, a jeure amb ella. (...) L’endemà passat, en buscar la rue des Clergues Lourds va veure que a la guia de la ciutat no hi figurava. (...) De la insòlita aventura li quedà un no menys increïble paper, tulat La Creació, segos el text de Babilònia del segle XI a.C., del qual ngué l’encert d’apoderar-se, mogut no sabia per quin estrany ins nt, mentre la noia, que al llit s’havia cap ngut sense inhibicions, es ves a púdicament a la cambreta de bany del costat del dormitori, quan li escorcollà de pressa i corrents els dos calaixos de la taula de nit; era al de sota.
PEDROLO, Manuel de. Múl ples no!cies de l’Edèn. Barcelona: Edicions 62, 1985. p. 113-116
El premi literari Amb el cafè i els licors, el jurat havia arribat a la darrera votació. El fum dels cigars posava aurèoles impalpables a la testa dels cinc senyors reunits al volt de la taula, inclosa la d’en Berget, que no fumava. Potser per això, era l’únic que no estava sa sfet. A més, l’afectava la derrota del seu protegit, un jove novel·lista adulador que, amb penes i treballs, havia pogut arrossegar fins a la tercera votació després de la qual l’havia perdut entre la indiferència dels altres quatre. Cap de les dues obres finalistes no era del seu gust. Responien a preocupacions molt diferents de les seves, a una mena de literatura que, sota l’exemple nord-americà d’una banda, i sota la influència poè ca de l’altra, amenaçava submergir el seu pairalisme bonàs i sense exigències. Amb un pèl de malvolença, doncs, es proposava de donar el seu darrer vot a la que, al seu veure, era la pitjor de les dues obres arribades a port, i en aquest intent de discriminació estava submergit mentre els seus companys fumaven. No li era pas fàcil de decidir. Totes dues obres, creia, eren prou dolentes. La tèrbola llum, que tanta admiració havia provocat en els seus col·legues Vilamés i Cardona, feia gala d’una violència de llenguatge que li era personalment repugnant. L’argument era bas t a base d’escenes crues i provoca ves, l’eficàcia de les quals era indiscu ble, si bé nociva. L’altra finalista, Port de sor da, no amagava les seves pretensions de poema líric novel·lat entorn d’uns amors malal ssos i excessivament morbosos. Sí, era di]cil decidir.
Els altres quatre, però, discu en animadament i amigable. En Cardona, sobretot, estava entusiasmat. Val dir que el seu entusiasme era comprensible. Sempre havia ngut un flac per la cruesa que l’emparentava, ben inconscientment, amb els novel·listes de l’úl ma escola. Vilamés, sense mostrar-se tan permeable als mèrits de La tèrbola llum, admirava la construcció novel·lís ca, la cenyida estructura d’aquella obra cada frase de la qual, deia, era un impacte adreçat al cor del lector. Els altres dos, en Monner, el director, i en Molins, el redactor en cap del diari «L’Aurora», fundador del premi que duia aquest nom, s’inclinaven, en canvi, per la gràcia alada de Port de sor da. En Molins, sobretot, gran devorador de poesia, hi havia descobert reminiscències holderlinianes, i per si això no fos prou, i prou insensat, en opinió dels seus companys, parlava encara de l’il·luminat sobrerealisme que, ara i adés, en escenes que excel·lien, donava a l’obra un valor d’actualitat. Les seves paraules havien aconseguit d’arrossegar l’adhesió del director. Les forces, per tant, quedaven anivellades, i solament el vot de Berget decidiria entre la delicada, per bé que morbosa, poesia i la dura prosa. Va vèncer la prosa. Una mena de probitat professional, a la qual en Berget no deixava d’ésser sensible, s’imposà a darrera hora. Calia premiar una novel·la. I entre aquelles dues, per molt que li requés de confessar-ho, per molt que li desagradessin el tema i el seu plantejament, de novel·la només n’hi havia una: La tèrbola llum. Amb dignitat, no exempta de recança i àdhuc de rancúnia per al desconegut que la firmava, amb el seu vot li donà la victòria. Immediatament, encara amb els cigars a mig fumar, nimbats de fum aromà c, els jurats abandonaren la saleta on havien ngut lloc les deliberacions i van sor r a comunicar a la premsa i al públic, que esperaven impacients, el feliç resultat de llurs cogitacions. PEDROLO, Manuel de. Històries i ficcions. Barcelona: Edicions 62, 1976. p. 95-96
La insòlita aventura La nit m’havia sorprès al mig del camp i ara m’afanyava capa la vila propera. La carretera que seguia era, sota la celís a, una cinta grisa i ben just discernible entre els arbres que, a banda i banda, obrien les branques mig nues. Al meu pas, un fresseig de fulles desvetllava transitòriament la calma dels camps que, més enllà de la carretera, reposaven, els solcs acabats d’obrir per l’arada. Era una d’aquestes nits del nostre autumne, dolça i estranyament calmosa, sense una alenada de vent que ferís l’escàs fullam restant als arbres. Transitava per una via solitària. Ja feia estona que havia sen t trontollar al meu davant, invisibles, els darrers carros que s’encaminaven cap a la vila. Avançava distret, entre ngut per tot de pensaments que s’encavallaven, quan en tombar un revolt vaig sen r una mena de gemec, un plany feble al qual d’antuvi no vaig donar cap importància, gairebé convençut que m’ho imaginava; en repe r-se, però, vaig aturar-me. Una altra remor s’afegí a la queixa, com el refrec d’un cos contra un objecte dur, i tot seguit descobria una ombra més densa, més fosca, al costat de l’ombra d’un dels arbres que vorejaven la carretera. Era un home. Un home lligat de peus i mans i emmordassat, fet un cabdell inquiet arran el tronc. Vaig cuitar a auxiliar-lo. Li desfeia la mordassa quan una veu, que sor a del meu darrera, em sobresaltà: –Les mans enlaire! –m’ordenava. Em vaig girar, encara sense obeir. Un individu, palplantat a la carretera, m’apuntava amb una pistola. –Les mans enlaire! –repe4. Ara vaig obeir, lentament i massa sorprès per obrir la boca. Em va costar una mica de recobrar la veu. –Què vol dir, això? –vaig preguntar-li aleshores. –És el que sabrem de seguida –replicà el desconegut.
Se m’havia atansat llestament i, amb un gest hàbil, m’escorcollà les butxaques per damunt. –Tombeu-vos –manà després. Vaig obeir, també. Encara no acabava de veure clar aquell maneig, car l’home no m’havia pres res, ni em demanà la cartera. Mentre em tenia d’esquena, alliberà l’individu lligat a l’arbre. –Us ha pres alguna cosa? –vaig sen r que li preguntava. De cop i volta, vaig comprendre que era víc ma d’una greu equivocació. L’home de la pistola era un agent de l’autoritat i no pas un bandoler de camí ral, com havia temut. Vaig girar-me, confiat, però en aquell moment l’altre contestava: –No li heu donat temps, per sort. –Com! –vaig exclamar, entre indignat i esbalaït–. Si us volia deslligar! –Segur! – féu l’home–. I per això heu començat per lligarme, oi? –¿Em negareu que ja estàveu amarrat a aquest arbre, i que gemegàveu, quan he arribat? –Naturalment! Quina barra, com hi ha món! Sense poder-me contenir, vaig fer una passa amb la intenció de cas gar com es mereixia aquell poca-solta, però el de la pistola em va fer retrocedir. –Molt de compte! –cridà–. Tinc el dit lleuger i impacient, jo... –Però és que no puc tolerar... –Bé, prou –em tallà–. Tot això ja ho aclarirem davant del jutge.
PEDROLO, Manuel de. Històries i ficcions. Barcelona: Edicions 62, 1976. p. 55-56
Joc de peus Míster Spill va encendre la cigarreta. La va apagar. La tornà a encendre. L’apagà de nou. L’encengué per tercera vegada. I, aquest cop, va con nuar fumant. –Què et sembla? La seva dona, que l’observava crí cament, es mostrà complaguda. –Bé –va dir. Míster Spill tornà a apagar i encendre la cigarreta, sa sfet. –No he perdut facultats, doncs? –Ni una. Què et sembla, KiGy? KiGy era darrera la taula, corregint el darrer guió sor t de la seva màquina. El despatx, en principi, era de míster Spill, però com que míster Spill no treballava a casa i en canvi la seva cunyada es passava el dia inventant històries, ara ja semblava més d’ella que d’ell. A poc a poc, hi havia anat traslladant tots els seus instruments de treball, començant per la màquina i acabant per una goma d’esborrar. També havia anat subs tuint els llibres de míster Spill amb les seves col·leccions de novel·les populars. –Què dius? –preguntà, distreta. –Què et sembla? –Què? –Bob s’entrenava... –digué Ruby, reprova va. Fins ara no alçà els ulls dels papers. Es va treure les ulleres, sense cap necessitat. De fet, però, tampoc no tenia cap necessitat de posar-se-les per a escriure, i ho sabia. Ho sabia tan bé, que els vidres eren sense graduar. Però estava convençuda que aquella cosa sobre el nas i davant dels ulls l’ajudava molt eficaçment en el seu treball. No hi feia res que encara no hagués pogut vendre mai cap guió, tot i haver-ne escrit ja més d’una dotzena. La culpa no era d’ella, sinó de les cases productores, que, com de costum, no sabien aprofitar els talents joves. –A veure –va dir ara.
Míster Spill, sempre complaent, va repe r les seves maniobres tres o quatre vegades més. Per a fer-ho, llençà la cigarreta mig cremada i n’agafà una de nova. Sempre solia dur-ne les butxaques plenes. Les dues dones l’observaren. Ruby amb una mica d’aprensió. Sempre temia que podia passar alguna cosa. KiGy, més aviat amb indiferència. No importava que aquell fos gairebé el seu únic mitjà de subsistència. En el fons, mai no havia pogut interessar-se per les habilitats de Bob. –Eh? –ve fer ell. –Està bé. –Sí, em sembla que es c en forma. Feia tres mesos que ningú no havia sol·licitat els seus serveis. I ara, de sobte, se l’havia convocat per l’endemà al ma4, a primera hora. Calia, una vegada més, un expert encenedor de cigarretes. En tot Hollywood només n’hi havia dos, ell i el vell Ellison, però Ellison ja havia passat de moda; havia sor t en massa pel·lícules i la gent ja estaven una mica ps de veure sempre la mateixa cara. Míster Spill, en canvi, només feia cinc anys que s’havia descobert aquella habilitat. Ara, sempre que en una escena més o menys de mul tuds algú havia d’encendre una cigarreta d’una manera aproximadament impecable, es recorria a la seva col·laboració. N’era un gran especialista i gaudia d’un sòlid pres gi.
PEDROLO, Manuel de. Cops de bec a Pasadena. Barcelona: Edicions 62, 1984. p. 7-8
S’han deixat les claus sota l’estora Llarga escala de cargol avall, doncs, cap a l’an ga plaça porxada i plena de parades de marxants foravilers de veu men dera i portentosa que el campanar romànic ombreja en aquesta hora, i carrer enllà entre les dones que, al mercat, palpen amb dits luxuriosament sodomí cs culs pudents de gallina i crestes arranades de galls capats en la clandes nitat de les masies, fins a l’androna sempre humida per on s’endinsa entre excrements humans i herbes anèmiques capolades per un excés d’àcid úric procedent de bufetes masculines. L’agutzil, indiscretament culivat arran del mur esquerre, sota la finestra alta i d’ampit ample a totes dues bandes dels barrots d’obra que la protegeixen dels malfactors, li allarga, sense interrompre la feina ja avançada, una mà esponjosa, balba, amb tot de taques de color cremat, com de rovell. –Ja ha tornat? –No tornarà més. –Ho diu sempre. –Aquest cop no ho ha dit. Separa el palmell del palmell i se’l frega vigorosament, sense amagar-se’n, amb un tros de gasa de color rosa que es ra del cabdell mal embolicat de la butxaca, bo i observant sense curiositat els esforços que envermelleixen les galtes insòlitament carnoses de l’agutzil i els faldons de la camisa caiguts, amb una pudibunderia que sembla estudiada, sobre els secalls de les cuixes curtes i piloses on incideix la indiscreció de l’únic raig de sol que s’aventura cada tarda, sempre amb desgana, entre els edificis aveïnats. –És un mal senyal, sí... –No havia passat mai. –I si es feia monja? –Està renyida amb la seva mare. –Ah!
El carter ceballut i vagament tuberculós deixa la bicicleta professional a la cantonada de sobre, a cura del xicot llarg i de cara avorrida que el segueix a peu, i avança equidistant de les dues parets de pedres velles i llebroses, rosegades fins a l’ànima pels filets d’aigua bruta que s’escapen de les canonades interiors. Amb els dos dits que li queden des de la nit de l’incendi que destruí els apartats de correus, subjecta destrament una carta i una llibreta de color verd. –Avui és cer ficada. –De la Gregòria, potser? –Cal suposar-ho. A sobre hi ha les inicials d’un hotel desconegut i probablement sense cap estrella, en una ciutat llunyana, i, dins, la fotografia en color sèpia de l’infant que, en treure-la, els mira des de les profunditats vellutades del taüt on reposa amb els ulls ben oberts, gairebé transparents, sota uns arcs ciliars desagradablement desproveïts de vegetació. –Massa pe t; té les cames arronsades... El defecaire assenteix solemnement, amb convicció, i, després d’haver buscat a les palpentes una pedra on reposar les natges, firma la llibreta amb el llapis de reglament, gairebé nou de trinca, que li allarga el carter. –Amb les criatures és di]cil de fer càlculs... Creixen tan de pressa! –No pas quan són mortes. Sota la llum que s’enre ra darrera el raig de sol, sempre massa fugisser, estudien el dors de la cartolina, on el fotògraf ha estampat un segell rectangular i feble, per escassesa de la nta, mentre el xicot llarg i d’expressió avorrida, que con nua prop de la bicicleta, crida tan discretament com pot: –Els gossos!
El carter es treu de seguida la jaqueta de l’uniforme, la plega amb l’interior folrat cap a fora per tal que no es vegin els botons vermells que revelarien la seva per nença al servei de correus i, en camisa groga, llistada de negre, es posa a orinar darrera l’agutzil, que se separa una mica perquè no l’esquitxi. Els gossos, magres i bruts de fang, però esmolats de canines, passen silenciosos i severs cap a la cantonada de sota, on es reuneixen amb els cinc policies que, a distància, saluden el grupet abans de desaparèixer pels carrerons farcits de tavernes i de cases de dispesa que desemboquen al mercadal. El carter, que ha aprofitat l’ocasió per subjectar-se més estretament la faixa amb què conté el ventre robust i edípic, disposa de les darreres gotes amb un destre moviment d’espremuda i es corda abans de girar-se. –Ja és la tercera vegada que pixo, avui. L’agutzil, que ha esquinçat el sobre, es redreça prou per eixugar-se l’anus amb un sospir i, un cop net, trasllada la pedra en la qual s’havia repenjat per tal de cobrir els excrements. Un glop de vent li despen na els cabells mal tallats de la nuca i de la templa dreta quan es treu l’òval de metall blau de les pregoneses del gec i se’l clava a la solapa. –Fresqueja... Es mouen tots cap a la cantonada de dalt, on ajuden el carter a enfilar-se a la bicicleta, massa alta de quadre, i aleshores, quiets, segueixen amb els ulls la seva cursa irregular i tan imprevisible com les ensopegades de l’ajudant, obligant a mantenir-se a l’altre seient. –Cap a casa, ara? –Cap a casa, sí.
Però el pis és buit, ara que la Gregòria s’hi ha despullat i vest, suposadament, per darrera vegada. És a dir, encara no s’ha ves t del tot, puix que acaba de llevar-se. Asseguda al caire del llit mentre el doctor enfonsa el clau que ha de sostenir una reproducció molt fidel de Les banyistes de Kirchner, ella es grata complagudament un indret situat, si fa no fa, a tres cen4metres del melic, a la dreta, i després, amb un badall que revela un queixal del seny desaparellat, es descorda l’única peça que duu del pijama, la jaqueta, i la deixa relliscar al seu darrera, sobre els llençols on ha dormit i somniat, sola. –Em sembla que queda ben centrat... No contesta. Ara, nua, farà els seus deu minuts de gimnàs ca diària prop de la finestra reixada, davant l’altra finestra de barrots d’obra, a la casa veïna, separada per l’androna, darrera la qual una altra noia també fa gimnàs ca bo i picant, de tant en tant, olives d’un plat que té a la lleixa. Se la mira amb una llambregada repe da que examina sense enveja, tot i que l’Encarna sigui una mica més jove, les sines massa menudes, la línia de les natges potser lleugerament planes, la corba de les anques estretes, l’entrada de l’estómac i del ventre sota el costellam sor t, el triangle irregular i desigualment tofut del sexe o la llargària incorrecta d’unes cuixes flaques que ara i adés, quan flexiona els genolls, desapareixen del seu camp visual. –Sí, és l’indret més escaient... La Gregòria, encara muda, gira el tors a l’esquerra, a la dreta, a l’esquerra, a la dreta, a l’esquerra, a la dreta, sempre més de pressa que els pits lents i separats per la postura erecta del cos, de les mans que descansen en els malucs, de les cames obertes i totalment immòbils. –Avui me’n vaig.
PEDROLO, Manuel de. S’han deixat les claus sota l’estora. Barcelona: Edicions 62, 1982. p. 7-11
Cròniques colonials
Balanç fins a la ma&nada
(...) Seria sorprenent, si no fos tan habitual, que sempre ens parlin de llibertat aquells que se la reserven després de definir-la d’acord amb les normes que els convenen i des del poder «unitari» que ens priva de gaudir-ne. Darrera del seu pensament, però a toc de la super]cie sempre hi ha aquell dentro de un orden joseantonià que proposava una «llibertat» entre reixes, potser per una incapacitat de concebre-la, a l’inrevés, com ordenadora de la convivència entre homes i pobles que volen desenvolupar totes les seves potencialitats: allò que és viu i genera les seves pròpies lleis, no pas allò que s’ha d’adaptar a un esquema previ i fabricat per un altre que hi troba, creu, el seu benefici. De la llibertat, que no és ampla ni estreta, i de la qual tan sols es pot dir que n’hi ha o no n’hi ha, no se’n pot parlar des de cap metròpolis, el centre d’on es nega per necessitat de conservació de l’imperi, i això amb indiferència de la ideologia d’aquell que pren la paraula i interpreta com a perversió o pecat nefand, contra natura, el desig d’una comunitat de trencar amarres i navegar amb les pròpies veles. No en pot parlar, de fet, ni per als seus; ens adonem molt bé, aquí, que Castella tampoc no ho és, de lliure. No ho és cap poble colonitzador, obligat com es veu a fundar diàriament la seva existència en un acte de força que, quan hom el racionalitza per tal de jus ficar-lo, destrueix unes estructures de la consciència gràcies a les quals captem la dimensió més profunda de la llibertat de cadascú: la que li dóna la llibertat dels altres. Qui mana, té un subordinat que el condiciona i l’empe teix. Els grans oceans són, ara com ara, pous negres on prou feina tenim a respirar. Ells i nosaltres. Nosaltres, contra el nostre grat. (Diario de Barcelona, 1 de novembre de 1981.)
Se sent acovardit. On han arribat les coses. Déu meu! Com és possible que s’hagi deixat dominar així? És cert que mai no ha estat un home massa enèrgic, que mai no li ha estat fàcil d’imposar-se; però, tanmateix, arribar en aquest extrem... Què ha passat, què li ha passat? Perquè les coses no es presenten així, tot d’una. Deu haver-hi un mo u. Bé, un mo u... No vol dir això. Vol dir que hi ha d’haver hagut un començament, quelcom que un dia li semblà sense importància i que en realitat és l’origen de tot. Un moment en el qual començà a mostrar-se dèbil, a cedir.
PEDROLO, Manuel de. Cròniques colonials. Barcelona: El Llamp, 1982. p. 18-19
Cal cercar-lo. Per què? Ho ignora. Però ara li cal cercar-lo, a través dels anys, del teixit de la seva pobra vida. Arribar en un punt que pugui dir-se: d'ací parteix tot. Sense això, res no hauria estat com és. La meva vida hauria estat una altra. No pot modificar-se res, ja. Mai no podrà modificar-se res. Ho sap. És massa tard, és massa vell. Ja ha viscut la seva vida. Malgrat tot, cerca. És l'únic que pot fer, ara: cercar. Temps enrere, temps abans. Quan era un home. (...) I ja està. Cercava l’origen de la seva misèria. Ací el té. Ja no pot anar més enllà. Més enllà no hi ha res. El que hi ha més enllà no compta, perquè pertany a un altre home. Ha arribat al final, al principi. Tant se val. Ara pot dormir tranquil. Demà serà un altre dia. Demà serà pitjor.
PEDROLO, Manuel de. Balanç fins a la ma nada. Barcelona: Proa, 1999. p.53, 394
L’origen de les coses Feia hores que rodaven per una carretera de tercer o quart ordre, plena de sots i de desnivells inexplicables, com en un camí de carro, quan van arribar a una cruïlla. (...) El xofer va provar de descobrir algun rètol que li indiqués cap a on havia de tombar. Semblava que no n’hi hagués cap. Aturà, doncs, l’autobús i, després d’haver mirat amunt i avall, saltà a la carretera. (...) –Què passa, xofer? –li va preguntar algú. –Una avaria? –insinuà un altre dels viatgers. Ell els tranquil·litzà: –No. Hi ha dues carreteres, però no sé quina he de seguir... (...) Els passatgers es van alarmar. Per si fos poc, la nit se’ls rava al damunt i les darreres verstes que havien fet per la selva eren un botó de mostra del que els esperava durant el viatge de tornada. (...) Més tard, quan ja era verament fosc, les coses encara van empitjorar. Ningú no capia com era possible, però després d’haver recorregut potser un centenar de verstes, encara eren dintre la tundra; era inversemblant. El xofer havia de confessar que, al seu entendre, s’havien extraviat. Van tornar a aturar el vehicle i, després d’una excitada consulta en la qual van prendre part tots els viatgers, es va acordar que no hi havia res com la claror del dia i que una nit es passava de qualsevol manera. Van decidir, doncs, que dormirien al cotxe. (...) L’arribada del nou dia no va millorar res. Famèlics, perquè tot just duien uns quants entrepans, van convenir que calia con nuar mentre els quedés una gota de combus ble. (...) No va durar gaire. Una seixantena de verstes més enllà, encara en plena tundra, la benzina es va acabar i el cotxe s’immobilitzà defini vament. (...) Com que una cosa o altra calia de fer i no hi havia manera de fer res sense un cap que els donés ordres, el doctor Julius, l’home de més pres gi, fou elevat a aquella dignitat després d’una breu discussió.
(...) L’endemà començà a donar mostres del seu esperit d’inicia va (...) va formar una patrulla de sis homes que retrocediria per la carretera, fins a l’encreuament. (...) Els sis expedicionaris, escollits entre els més joves i vigorosos, van abandonar al cotxe equipats amb qualques ganivets i tot de bastons tallats dels arbres. Els altres, van procedir a organitzar-se per aquells tres o quatre dies que haurien de passar prop el vehicle. Però van haver de passar-n’hi molts més. Quan al cap d’una setmana encara no havien rebut al visita que esperaven, tothom va començar a enquimerar-se; quinze dies després, ja ningú no confiava a tornar a veure cap dels exploradors; transcorreguda una mesada, tothom els havia oblidat. Però no tots havien desaparegut. Un dels homes va tornar al cap de sis setmanes. Va contar que tots havien mort de fam. (...) D’altra banda, duia una no4cia interessant: havia arribat a la cruïlla, més enllà de la qual el bosc con nuava. També digué que en tot aquell mes no havia trobat ànima vivent. Els altres el van escoltar fins al final, però tot allò que els deia ja els afectava ben poc. Durant aquelles setmanes d’espera forçada, no havien perdut el temps. El doctor Julius era un home d’inicia va, no se’n podia pas dubtar. Sota la seva direcció, havien començat la fundació d’una ciutat i, com a primer pas, totes les dones estaven prenyades.
PEDROLO, Manuel de. Interna onal se)ng. Barcelona: Edicions 62, 1986. p.110-119