SUMARI
1. Introducci贸 2. Hist貌ria a Catalunya 3. Causes
INTRODUCCIÓ El fenomen del bandolerisme va tenir una importància singular en les societats mediterrànies. La seva presència és constant a Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Però generalment el terme bandolerisme s'ha utilitzat a casa nostra per denominar un fenomen amb característiques particulars que es va donar sobretot entre finals del segle XV i finals del XVII. Aquest bandolerisme barroc o d'època moderna no era obra de simples lladres sinó que es configurava en diverses xarxes de relacions personals, que es justificaven en els costums feudals i el dret medieval (per exemple les pràctiques del deseiximent o de l'auxilium) però que també eren conseqüència dels canvis econòmics i socials de la nova era. Els bandolers no tenien perquè ser lladres de camins, molts eren persones mobilitzades pel noble a qui pertanyien per tal de fer la guerra al seu enemic (el nyerro Perot Rocaguinarda, el canamunt Llorenç Coll...) i a vegades eren els mateixos senyors empobrits de la baixa noblesa que optaven per aquest mode de vida (Jaume Ruiz de Castellblanch...). De totes maneres sovint la convergència de factors es difícil de destriar (Joan de Serrallonga). La gran quantitat de quadrilles, el gran nombre de persones que les formaven, la longevitat que tingueren algunes i les motivacions que mostraren reflecteixen una transcendència que va més enllà del simple robatori. Molt poc a veure tenia amb els tipus de bandolerisme que es van donar després, els segles XVIII i XIX. Després de la Guerra de Successió encara subsistien algunes quadrilles, que en més d'una ocasió eren formades per guerrillers resistents de la Guerra de Successió (Rotget a Mallorca, Carrasclet al Principat...). Però en la societat de la Nova Planta el bandidatge aviat va passar a ser un simple fenomen conseqüència de la misèria (Jaume el Barbut...). Al segle XIX aquest bandolerisme sovint es va configurar com una reacció guerrillera d'alguns personatges .
HISTÒRIA A CATALUNYA Les accions de les quadrilles catalanes van afectar tots els camins, fins i tot el principal itinerari del país que unia Lleida i Barcelona que era per on passaven les caravanes reials plenes de la plata i or americans. Alguns castells van arribar a convertir-se en rics magatzems de riqueses robades. Però una de les activitats més habituals de les quadrilles de bandolers era la d'actuar com a braç armat dels senyors feudals per enfrontar-se tant a altres nobles com als propis vassalls (per exemple, en una revolta antisenyorial). Altres activitats dels bandolers foren l'assassinat i les revenges a sou. A Catalunya caldria esmentar primer les gestes de Moreu Cisteller i d'Antoni Roca, de Joan de Serrallonga, Bartomeu Camps, Montserrat Poc, Perot Rocaguinarda, Trucafort, Tallaferro i els germans Margarit. Entre finals del s. XVI i mitjans s. XVII cal destacar el gran conflicte entre els Nyerros i els Cadells, que va escampar-se per tot el país, classes i institucions. La sovint indiscriminada repressió de la monarquia per eliminar els bandolers de la geografia catalana sempre va ser fermament protestada per les institucions catalanes pels problemes que provocaven. A més a més, la seva eficàcia sempre era temporal. La pressió de les companyies militars reials va tenir dos moments àlgids: ● el virregnat del duc de Maqueda entre 1592 i 1596 ● i el virregnat del duc d'Alburquerque entre 1616 i 1619 A partir de la derrota del país a la Guerra dels Segadors, després del 1652 la monarquia va començar a imposar exitosament la seva autoritat damunt de la noblesa jurisdiccional catalana. A partir de llavors el bandolerisme va mostrar unes característiques prou diferents.
CAUSES La historiografia actual ha plantejat el fenomen del bandolerisme en relació amb els canvis provocats per la reestructuració de la societat i de l'economia a l'edat moderna en societats a on l'estat incipient encara no és prou fort com per imposar-se. A casa nostra, el bandolerisme va ser la sortida tant per als pagesos perjudicats per la Sentència Arbitral de Guadalupe com per als senyors feudals (en aquest aspecte parlaríem de "senyors bandolers") o per a alguns menestrals que no van trobar sortida a la decadència gremial.Tot i que el bandidatge i simple robatori era normal, el fenomen del bandolerisme no es pot reduir al de la simple delinqüència comuna: Cal entendre'l com una guerra privada entre dos o més senyors feudals (els bàndols) per raons sovint personals. En aquests casos, el senyor jurisdiccional feia ús de les obligacions de servei d'host i cavalcada dels seus vassalls jurídics per reunir una mainada (de condició ben diversa i reunida especialment per a l'ocasió) amb l'objectiu lícit i socialment acceptat d'exercir la violència o la revenja contra un senyor feudal enemic.De totes maneres no era estrany que les accions d'una quadrilla de bandolers les acabessin patint també terceres persones alienes a l'enfrontament, o que actués robant pel seu compte i aprofitant la impunitat i empara que li oferia el senyor. Una de les causes profundes va ser l'empobriment generalitzat d'una part de la noblesa, que reaccionava promovent els seus bandolers per preservar, mantenir o maximitzar la seva renda senyorial. La permanència del fenomen al llarg dels segles cal relacionar-la amb la incapacitat de l'estat per a imposar-se: de fet, les mesures repressives més fortes no van ser suficients per a acabar el conflicte. No en va per parar l'activitat d'alguns bandolers l'estat va acabar perdonant-los els crims a canvi de servir a les guerres europees de la monarquia espanyola. Naturalment, el bandolerisme senyorial va conviure al mateix temps amb el bandidatge i lladronici elemental dels simples saltejadors, una conseqüència de l'adversitat econòmica. És molt difícil avui en dia diferenciar entre els dos fenòmens.