Ruta literària de
Miquel Martí i Pol per a alumnes de primària
Quadern de Ruta Llorenç Soldevila Il·lustracions de Subi
2-8
La família. La casa paterna 9 - 15
La fàbrica 16 - 19
L’escola 20 - 25
La diversió 26 - 27
El llegat. La Biblioteca Bac de Roda 28 - 30
Plaça del Poeta 31 - 32
El cementiri
Primera edició gener de 2010 © dels textos Llorenç Soldevila © de les il·Lustracions Joan Subirana - Subi Disseny: Eumogràfic Impressió: ----------D.L.: ----------ISBN: -----------
Ruta literària de
Miquel Martí i Pol per a alumnes de primària
Quadern de ruta
Llorenç Soldevila Il·ustracions de Subi
Ajuntament de Roda de Ter | Fundació Miquel Martí i Pol | Diputació de Barcelona
La família. La casa paterna Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 al carrer Verge del Sòl del Pont, 18, de Roda de Ter.
2
Activitat 1 Llegeix en veu alta amb els teus companys i companyes, tots a l’hora, aquest poema i després comprova si hi ha algun vers que coincideixi amb el fragment de poema que hi ha reproduït en una placa de la façana de la casa.
HE HERETAT L’ESPERANÇA He heretat l’esperança dels avis i la paciència dels pares. I de tots dos, els mots dels quals ara em serveixo per parlar-vos. M’han dit que la naixença em dóna drets inviolables. Però jo sóc poruc i sempre em sento una mica eixalat i solitari. Visc en un poble petit, en un país petit i, tanmateix, vull que quedi ben clar que això que escric ho escric per a tothom, i que per mi és com si el món sencer girés entorn de l’eix dels meus poemes. Vagarejo tot sol pels carrers en silenci i cada vespre escolto el cant de les sirenes des del terrat de casa.
3
Activitat 2 Llegiu i després canteu tots junts, amb la melodia que potser algú sap, aquest poema que conté alguns versos trets d’una cançó popular molt coneguda.
PLOU I FA SOL Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, al cel triomfa l’arc de Sant Martí, el món fa la rialla entre boirines i el verd és més lluent i el groc més fi. Plou i fa sol!, una alegria nova xiscla i s’ensenyoreix del pensament, i el poble vell, estès tal com la roba, comença a retrobar-se lentament. Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines, plou i fa sol, i riu clar l’horitzó, plou i fa sol, les bruixes es pentinen... i el vent manyac s’emporta la cançó.
CANÇÓ POPULAR
Plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Plou i fa sol, les bruixes porten dol. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Plou i fa sol, les bruixes fan un ou.
4
Activitat 3 Repartiu-vos entre uns quants els versos d’aquest poema que descriu el mes de març, just en l’època de l’any que va néixer Miquel Martí i Pol, i després reciteu-lo entre tots. Fes un dibuix de dos dels versos que t’hagin agradat més. Aprèn-te el poema de memòria i, després, recita’l davant de les companyes i companys.
MARÇ Pel març estrenarem la primavera, la primavera que la sang altera. Serà el moment de veure com arreu s’imposa el verd a qualsevol conreu, com l’aire, que és més clar i més lluminós, porta el perfum de les primeres flors, com tornen els ocells que van fugir per passar el seu hivern molt lluny d’aquí, com tota cosa a poc a poc reviu i ja anuncia l’esclat de l’estiu i com, sense saber ben bé el perquè, amb qualsevol fotesa fem el ple. És el prodigi del temps renovat que se’ns emporta amb el seu dolç embat. Pel març la primavera estrenarem i amb calma i bon humor la gaudirem.
5
Activitat 4 Llegeix aquestes dues estrofes d’”Avui també” i després mira d’escriure tu uns versos en què expliquis quines sensacions et produeixen els dos moments més especials del dia. Explica a la resta de la classe quins són els familiars i amics que fa temps que no veus i per quin motiu els has deixat de veure.
Com cada dia, avui també hi haurà galls matiners que esbandiran la boira quan les dones escombrin el carrer i jo, del llit estant, sentiré com la mare posa carbó a la cuina i em crida amb una mica de recança. Com cada dia, avui també pregaré pels absents i pels morts i m’esforçaré a repetir llurs noms, que ja començo a oblidar, perquè el record em purifiqui.
6
7
Activitat 5 Aquí tens dues breus descripcions que el poeta fa del seu pare i la seva mare i de com es va aficionar a llegir i a escriure. Llegeixlos i després explica on, com i quan llegeixes i escrius tu i fes dos breus textos descrivint com són els teus pares.
El meu pare era manyà i treballava de torner a can Bracons i Riera, que s’anunciaven com la “primera fàbrica nacional de telares automáticos en serie”. La meva mare feia de dobladora a La Blava (Tecla Sala, primer, i T. Sala e Hijos, després), la mateixa fàbrica on jo vaig treballar durant trenta anys. Quan vaig començar a llegir (i a escriure) més o menys seriosament, als catorze, quinze, setze anys, a casa, al carrer del Pont, divuit, no tenia ni despatx ni res. Quan plegava de treballar, a les sis de la tarda, per esperar el sopar, que solia ser a les set, i havent sopat, me n’anava a la cambra de la meva padrina, que era al mig de la casa i era la menys freda, i llegia o escrivia en una mena de tauleta falsament modernista, petitíssima, força incòmoda. La mare era una bona dona, una mica recargolada i tossuda (diu que m’hi assemblo, en això), intel·ligent, però diria que una mica frustrada, catòlica practicant, i fins i tot m’atreviria a dir missaire, però plena de sentit comú i també de sentit de l’humor. El pare era una altra cosa. Un bon home, també, però, per a mi, força menys intel·ligent. Aparentment més pràctic, més diguem-ne materialista, però amb més curtedat de mires. Tot que era “l’home”, i manava, és clar, no tenia de bon tros l’agilitat intel·lectual de la mare.
8
La fàbrica Miquel Martí i Pol va entrar a treballar com a oficinista a la fàbrica tèxtil de La Blava el 1943 i en va haver de plegar el 1972 a causa de la malaltia de l’esclerosi múltiple.
9
Activitat 1 Llegeix aquest fragment de “La fàbrica” , un dels poemes més autobiogràfics del poeta, i després contesta les qüestions que et plantegem a continuació del text.
LA FÀBRICA [fragment] L’any mil nou-cents vint-i-cinc jo encara no havia nascut. Això vol dir que, segons com es miri, molts dels fets que van passar aleshores no m’afecten o m’afecten a penes. Renuncio, doncs, a narrar pel menut les foteses que m’han contat després. Ara m’importa deixar dit que aquell any s’inaugurà la fàbrica. Això i, també, rememorar persones que mai no es solen esmentar en les cròniques. L’any vint-i-cinc la fàbrica no era tan gran com ara. Això no obstant, anava en camí de tornar-se aquest gran ventre que ha esdevingut, un ventre que es regula mitjançant subtilíssimes marees, perfectament indiferent, amorf, trepidant i sorrut: agressiu, diuen -i aquest mot, segons sembla, és un elogi-. Potser aleshores, per alguna escletxa, s’hi filtraven microbis de tendresa i la gent de pell aspra se sentia estranyament amorosida i feble, capaç i tot d’estúpids sacrificis. Aquella gent vull evocar, els qui viuen encara, afeixuguits pels anys, estòlids, i els altres, els qui han mort a plena ruta d’aquests quaranta anys llargs. Ells i no els altres -els qui ostentosament estampen llur nom damunt la feinasón els únics herois d’aquesta història.
a) A quin any es va fundar la fàbrica on treballava? b) Havia nascut el poeta? c) Qui et sembla que són els considerats herois, els treballadors o els amos? d) En quins versos ho diu el poeta?
10
Activitat 2 Llegeix aquest poema que ens descriu com s’havien de comportar els treballadors a la fàbrica i després redacta un breu avís de les coses essencials que heu de complir en la vostra tasca a l’escola.
AVÍS Tots els treballadors, tant els de les sales de la planta baixa com els de les sales del primer pis, entraran i sortiran de la fàbrica per la porta principal. La porta principal és la porta d’entrada i de sortida dels treballadors. Les portes secundàries serveixen finalitats discrecionals durant la jornada de treball, però no han d’ésser utilitzades per entrar o sortir de la fàbrica al començament o a l’acabament dels torns. De dilluns endavant tots els treballadors, en entrar, recolliran la fitxa que porti el seu nom del dipòsit corresponent a la seva secció, la perforaran amb el rellotge-control, tal com ha estat abundosament ensenyat, i la tornaran al seu lloc. Tant les fitxes com el rellotge són al peu de l’escala que hi ha darrere la porta principal.
11
12
Activitat 3 Llegeix aquest poema dedicat a l’Elionor, una noia que als 14 anys ja treballava i, després, escriu un breu text en prosa explicant com et sembla que devia ser i com es relacionava amb la gent de la fàbrica. L’ELIONOR L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: «Sí, senyor» i «bones tardes». La gent se l’estimava, l’Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l’escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l’opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l’Elionor no hauria pas sabut dir d’on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures. L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys que va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia: «Sí, senyor» i «bones tardes».
13
Activitat 4 Després de llegir aquest poema contesta les qüestions que et donem i dedueix si devia ser fàcil treballar en una fàbrica i valora amb la resta de la classe si les condicions de feina que va haver de sofrir Soledat González han evolucionat gaire fins avui en dia.
IN MEMORIAM Com que no sempre el poema s’organitza entorn d’una subtil regolfada de conceptes, ara puc dir que avui hem enterrat la Soledat González, que feia disset anys que netejava les comunes de la fàbrica i un any escàs que s’havia jubilat perquè les cames ja no la servaven. De res no servirà que li dediqui aquest poema; i si dic que cantava mentre feia la feina no faig sinó narrar fets sense cap importància. La Soledat González mai no havia oblidat el seu poble, a Extremadura, i deia que les glans que durant anys havia compartit amb els porcs que guardava eren de bon menjar i alimentoses. Avui seria fàcil estibar meravelles. La Soledat, l’havien foragitada del seu poble en acabar la guerra. Tot el que es perd es perd per sempre: vosaltres, jo, la Soledat González...
14
Quina feina no t’agradaria fer de cap de les maneres?
Quina feina vols tenir quan tinguis edat de treballar?
Quina et sembla l’edat ideal per començar a treballar?
15
L’escola El 1933, quan tenia quatre anys, va ingressar a l’escola parroquial o dels capellans de mossèn Espinalt, als baixos de la rectoria. Entre 1936-1939, durant la guerra, va anar a les recent construïdes Escoles Nacionals. Acabada la guerra tornà a l’escola parroquial, on continuà els estudis fins l’any 1943, quan va entrar a treballar a la Blava.
16
Activitat 1 Llegeix aquest text de quan Miquel Martí i Pol va començar anar a col·legi i després explica en veu alta a la resta de companys com va ser el teu primer dia d’escola. Abans, pots escriure’t un esquema del que diràs.
Jo devia començar a anar a estudi quan tenia quatre o cinc anys. No ho puc precisar, però ho suposo perquè aquesta era l’edat en què normalment es començava, aleshores, tenint en compte que de guarderies, almenys als pobles, no n’hi havia. Vaig anar al col·legi de capellans, és a dir, a l’Escola Parroquial, que dirigia mossèn Francesc d’A. (d’Assís) Espinalt, pvre. (així era com firmava sempre), cosí d’una cantant d’òpera força famosa que es deia Maria Espinalt. En aquella època al meu poble hi havia tres escoles: la del senyor Sebastianet (Sebastià Àlvarez), les Escoles Nacionals i l’Escola Parroquial. Parlo d’escoles de nens, és clar, tot i que sembla que les Nacionals eren mixtes, cosa absolutament malvista. Per a les nenes hi havia monges (Dominiques de l’Anunciata). D’una manera esquemàtica, potser un pèl exagerada però força indicativa, jo diria que els «rojos» rics anaven amb el senyor Sebastianet, els «rojos» pobres a les Nacionals, i els «altres» amb els capellans.
17
Activitat 2 Llegiu aquest text i després entre tots elaboreu una llista de les coses que feien a la classe del poeta i que vosaltres no feu.
A cop d’ull, jo diria que devíem ser uns seixanta o setanta, a la classe. No m’havia parat mai a comptar-los, tot i que matí i tarda es passava llista i calia respondre «¡Presente!» quan deien el teu nom. Calculo el possible nombre d’alumnes pel record, molt viu, que tinc de la classe. Al tros de paret que hi havia damunt de les finestres que queien darrere la taula de mossèn Francesc, hi havia un formidable santcrist i, a banda i banda, un retrat del general Franco i un altre de José Antonio (els dos lladres, que deia un «roig» amic meu). Suposo que la presència dels retrats era obligada. Ho dic perquè anys més tard, quan vaig anar a treballar, al despatx de la fàbrica també hi havia el retrat dels dos personatges, almenys el del primer. A més a més, a la classe hi va haver durant molt de temps una bandera espanyola de dimensions ben considerables, posada dreta al costat de la tarima del mestre. La bandera no hi era pas només per fer maco, és clar. Cada matí i cada tarda, abans de començar la classe, un alumne l’aguantava desplegada, amb el pal a la cintura, mentre els altres, «brazo en alto», cantàvem el «Cara al sol». Abans -o després, no ho recordo- havíem dit un parenostre.
18
Activitat 3 Llegiu aquest text i, després, feu un col·loqui sobre com us relacioneu les nenes i els nens de la classe tant amicalment com fent parelletes.
La proximitat del nostre estudi amb el col·legi de les monges devia afavorir sense cap mena de dubte l’eclosió d’amors adolescents. Quan acabaven les classes, tant al matí com a la tarda, les nenes, passaven per davant de la rectoria, de manera que semblava -només ho semblavaque sortíem del mateix lloc. A més, com que tot el baluard religiós que he dit: església, rectoria, «Colegio Espinalt», col·legi de monges i Centre Catòlic, quedava apartat del carrer d’en Pere Almeda, que era el més pròxim, resultava que hi havia un espai diguem-ne urbà que compartíem cada dia nois i nenes. Això, sumat al veïnatge dels patis, estimulava la fantasia i el desig. Les mares que venien a buscar nens i nenes, i els capellans i les monges, vetllaven perquè no ens esgarriéssim, és clar, però nosaltres -els i les grans, vull dir- ens esgarriàvem. De totes maneres, aquest esgarriament era d’una ingenuïtat aclapadora. Anàvem molt endarrerits, els adolescents d’aquella època. El que més fèiem era fanfarronejar estúpidament, nosaltres, i fer blederies, elles. Quan cadascú era a casa seva, i jugàvem pel carrer o pels afores del poble, en grups, els instints es podien desfermar més fàcilment, però a les hores de plegar d’estudi, ens limitàvem a alimentar fantasies absurdes i cinematogràfiques. El que era corrent, això sí, era atribuir-se «xicots» i «xicotes», el que ara en diuen nòvios. Amb la meva primera dona, jo hi vaig començar a festejar (?) així, quan tots dos encara anàvem a escola. No sabria pas dir si de debò ens havíem fixat lliurement l’un en l’altre, o si ens vam descobrir gràcies a la manifasseria dels companys i les companyes. N’hi havia que semblaven fets a mida per a aquesta feina. Alcavots potencials, en certa manera, però que solien operar més per gelosia o per enveja que no pas per veritable professionalitat.
19
La diversió En els temps d’infància i joventut de Martí i Pol, sense televisió i connexió a la xarxa, els nens i nenes no tenien altra diversió que jugar pels carrers del poble i fer activitats en alguns dels centres culturals de la vila (ateneu, parròquia, teatre...).
20
ACTIVITAT 1 Després de llegir aquest fragment de les memòries del poeta, en què narra una situació crítica de la representació dels pastorets, discutiu en grups la importància de ser vergonyós a l’hora de relacionar-se amb els altres. Les representacions dels Pastorets són farcides d’anècdotes. A mi, quan feia de Benjamí, me’n va passar una de bona. Com que els vestits dels pastors eren una mena de túniques curtes que arribaven si fa no fa als genolls, els grans, per no anar amb les cames nues, per una qüestió de moral, suposo, o potser d’estètica, portaven una cosa que en deien «culans», que eren, de fet, uns calçotets llargs de quaranta o cinquanta anys enrere. De la meva mida, però, no n’hi havia, de culans, i la mare, carregada de bones ànsies, ho va solucionar posant-me unes mitges seves. Resulta, però, que els culans arribaven fins a la cintura i s’aguantaven com uns pantalons, és a dir, podien subjectar-se amb un cinturó o amb uns elàstics que, naturalment, quedaven tapats per la túnica; en canvi les mitges -no «pantis», que no n’hi havia aleshores, sinó mitges- arribaven fins a mitja cuixa o poc més amunt. Des d’un punt de vista estètic, la solució era perfecta, però des d’un punt de vista pràctic era un desastre. Les mitges em queien, o almenys jo, gens avesat a portar-ne, tenia aquesta sensació. En vaig passar de tots colors. La mare, pobra dona, vinga dir-me que no tingués por, que amb les lligacames i els cordills amb què les havia subjectat no em podien caure de cap manera, però a mi ningú no em treia aquella sensació del cos, i patia com un condemnat. El dia de la representació la mare ja me les va posar a casa, les mitges, i me les va estacar tan bé com va saber. Fent camí cap al teatre suava d’angúnia i caminava tot encarcarat per evitar que em rossolessin. Em feia patir, sobretot, l’escena en què havia d’interpretar el meu ballet, després de cantar allò de «A la vall de Natzaret». I a l’hora de la veritat, va sobrevenir la catàstrofe. A escena érem els dos pastors que feien riure, un ase, que era una de les atraccions de l’obra, i jo. Vaig cantar i vaig ballar tan bé com vaig saber, i la interpretació va ser un èxit. Jo, tanmateix, «sentia» que les mitges em queien. Després em van dir que no, i segurament tenien raó, però jo ho «sentia», i la sensació era tan viva que, incapaç de contenir-me, vaig aprofitar un moment en què tenia un dels dos pastors davant i me les vaig posar bé. Ni mai que ho hagués fet! El meu paravent improvisat va tocar el dos, i jo vaig quedar exposat a la vergonya del miler de persones que omplia a vessar el teatre, amb el vestit arromangat i intentant de tibar-me les mitges. Com una dona; ni més ni menys que una dona i, cosa que a la meva edat i en aquella època era vergonyós a tot ser-ho. Hi va haver una riallada general que encara em ressona a les orelles. No crec que mai arribi a oblidar-me’n.
21
Activitat 2 Escolta les diferents cançons que diversos cantautors han confeccionat amb poemes de Miquel Martí i Pol i en la fitxa que tens al final de l’activitat puntua de l’1 al 10 les tres que t’han agradat més amb una breu anotació del per què. Després, poseu en comú els resultats per grups, i valoreu les coincidències. RODA Gira la roda del temps per la força del vent de les ànimes soles. Gira, mentre seguirem demanant a un estel la mateixa resposta. Com si no coneguéssim els senyals que ens diuen la justa mesura superba i absurda d’aquesta existència. Gira, però a Roda de Ter hi tinc un amor secret que porta el nom del meu àngel. Gira la roda del temps, i en el fràgil vaivé que la vida comporta dubtes de si encara vas o si ja només véns en el ball de les ones. Com si no fossin clars tots aquests fars que escriuen la mida tan curta que no és ni una excusa per al nostre viatge. Gira, però a Roda de Ter hi tinc un amor secret que porta el nom del meu àngel. Gira la roda del temps i s’acosta silent el moment de les ombres, sabent la dansa dels morts farem l’últim esforç per al darrer aprenentatge. I si no fos absurd el més enllà seuríem rere la finestra, mirant el capvespre amb les mans llaçades per dir-nos aquell adéu que sempre ens va negar el temps mentre deixàvem l’escola. Gira, però a Roda de Ter tenim un amor secret que porta el nom d’un bon àngel...
22
23
Activitat 3
ROSES BLANQUES Com un gran ram de roses blanques el teu record que m’acompanya, de tanta llum et sóc deutor que em sobra espai i em sobra tarda, tot se m’emplena amb el teu nom que repeteixo, Laura. Ombra de mar la veu que et crida i vent de somnis la mirada, penso el silenci empresonat en els acords d’una guitarra i tot s’emplena del teu nom que repeteixo, Laura. Tanta esperança compartida fa més possible l’esperança, rossola el temps pel tornaveu harmoniós de les paraules tal com rossola pel teu nom que repeteixo, Laura. Tots els camins per acollir-te, tots els ressons per enyorar-te i el teu somriure fet cançó molt més enllà de la recança per gronxolar-me amb el teu nom que repeteixo, Laura. Et sé molt lluny però em convides amb el ulls clars a recordar-te i ara amb un gest desmesurat faig del teu gest el meu miratge per perdre’m sempre en el teu nom que repeteixo, Laura.
24
Puntua les cançons i explica per què t’han agradat o no:
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
25
El llegat. La biblioteca Bac de Roda La biblioteca Bac de Roda acull el llegat Miquel Martí i Pol, format per 7644 registres de llibres i revistes, 110 obres d’art i l’arxiu personal del poeta, que conté la seva documentació: manuscrits, mecanoscrits, fotografies, documentals, pintures dedicades... i, entre d’altres materials sonors, un cedé amb cançons que el poeta cantava quan es va iniciar el moviment de la Nova Cançó.
26
ACTIVITAT 1 Escolteu aquesta cançó escrita per Miquel Martí i Pol i després, amb el so de fons de l’enregistrament, mireu de seguir el ritme i la melodia a cor.
RIU AMUNT Riu amunt, cap aigua no revé riu amunt; el temps se’ns mor als dits cada nit. Com un camí sense retorn, com una nit sense matí, com una veu sense ressò, la nostra veu. Com una veu sense ressò, com un camí sense retorn, com una nit sense matí, la nostra nit. Riu amunt, cap aigua no revé riu amunt; el temps se’ns mor als dits cada nit.
27
Plaça del Poeta Miquel Martí i Pol i els seus companys s’hi reuniren per celebrar que havia obtingut el “Premi Óssa Menor” de poesia per Paraules al vent el 1953.
28
ACTIVITAT 1 Llegeix aquest poema dedicat a un plat que segur que t’agrada i afegeix altres maneres de fer truita que no enumera el poeta.
TRUITA La truita és una bona menja des del dilluns fins al diumenge. Sola, resulta molt plaent, i encara més amb farciment. Truita amb patates, amb mongetes, amb espinacs, també amb gambetes, amb botifarra, amb ceba, amb alls, ben pocs hi fan escarafalls. Truita amb verdures, amb pernil, té cadascuna el seu estil i el seu gustet determinat, perquè la truita és un gran plat que fet així o fet aixà sempre ens encanta el paladar.
29
ACTIVITAT 2 Llegeix aquest altre poema dedicat a afers culinaris i dedueix quins són els ingredients bàsics perquè el pa amb tomàquet sigui un plat excel·lent per menjar.
PA AMB TOMÀQUET Déu ens dó ser catalans per menjar bon pa amb tomàquet amb un raig d’oli discret i un pols de sal si fa falta; pa de pagès si pot ser, que és més saborós que els altres, i tomàquet ben madur, però que no ho sigui massa. Déu ens dó un tall de pernil o llonganissa ben ampla perquè acompanyin el pa ben sucadet amb tomàquet; pernil de bon mastegar, llonganissa de la Plana, que els osonencs en això tenim molta anomenada. Déu ens dó tot el que he dit i bons amics a la taula per compartir el que mengem i fer petar la xerrada, que conversar amb els amics sempre sol despertar gana i el menjar, si és compartit, resulta més saludable.
30
El cementiri El cementiri domina tot el nucli antic del poble de Roda. Quan no hi havia tots els barris nous devia quedar isolat del poble. Aquí acabarem la ruta destacant que Miquel Martí i Pol va passar la seva vida entre aquest espai tan limitat del poble de Roda que has descobert: des del carrer del Sòl del Pont on va néixer i fins aquí, en aquest cementiri, on dorm el son etern.
31
ACTIVITAT 1 Llegeix aquest poema en què el poeta preveu la seva mort i destria tots els elements dinàmics, és a dir, que es mouen i que són presents en la previsió que fa sobre què passarà quan serà mort.
UN DIA SERÉ MORT Un dia seré mort i encara serà tarda en la pau dels camins en els sembrats verdíssims, en els ocells i en l’aire quietament amic, i en el pas d’aquells homes que desconec i estimo. Un dia seré mort i encara serà tarda en els ulls de la dona que s’apropa i em besa, en la música antiga de qualsevol tonada, o encara, en un objecte, el més íntim i clar, o potser en els meus versos. Digueu-me quin prodigi fa la tarda tan dolça i tan intensa alhora, i a quin prat o quin núvol ha d’adscriure el meu goig, perquè em sé perdurable en les coses que em volten, i sé que algú, en el temps, servarà el meu record.
32
2-8
La família. La casa paterna 9 - 15
La fàbrica 16 - 19
L’escola 20 - 25
La diversió 26 - 27
El llegat. La Biblioteca Bac de Roda 28 - 30
Plaça del Poeta 31 - 32
El cementiri
Primera edició gener de 2010 © dels textos Llorenç Soldevila © de les il·Lustracions Joan Subirana - Subi Disseny: Eumogràfic Impressió: ----------D.L.: ----------ISBN: -----------
Ruta literària de
Miquel Martí i Pol per a alumnes de primària
Quadern de Ruta Llorenç Soldevila Il·lustracions de Subi