Q·CB
espai fotogràfic
2012
Nostàlgia de Anna Chlebda CAP Marina de Arianna Giménez Artistes Convidats de Celeste Arroquy Vallcarca: aquest barri és una ruïna de Ione Atenea A contracorrent de Lara Mazagatos Clara de Miriam García Troncho Quinceañera de Sílvia Poch Sublife de Jon Cazenave De pas de Luiza Helena Lacava Barcelona Límits Irregulars de Rosario Kuri. Nostàlgia de Anna Chlebda CAP Marina de Arianna Giménez Artistes Convidats de Celeste Arroquy Vallcarca: aquest barri és una ruïna de Ione Atenea A contracorrent de Lara Mazagatos Clara de Miríam Garcia Troncho Quinceañera de Sílvia Poch Sublife de Jon Cazenave De pas de Luiza Helena Lacava Barcelona Límits Irregulars de Rosario Kuri. Nostàlgia de Anna Chlebda CAP Marina de Arianna Giménez Artistes Convidats de Celeste Arroquy Vallcarca: aquest barri és una ruïna de Ione
Vist a Barcelona és un projecte que recull els treballs dels fotògrafs a la ciutat. Una ciutat que s’ha forjat amb molt d’esforç una imatge estereotipada, que no sempre s’ajusta a les seves realitats. Les seves gents, els de tota la vida i els nouvinguts, conformen un mapa de cultures, anhels i decepcions. Des de l’Espai Fotogràfic Can Basté es presenta la convocatòria del 2012 dins el marc de la Fotografia Documental de Barcelona.
Nostàlgia d’Anna Chlebda
Lindy-Hop a Barcelona L’objectiu del meu projecte és captar el fenomen del lindy-hop a Barcelona. Així com en els Estats Units dels 30 el lindy-hop va servir a la població per suportar la recessió econòmica, actualment apreciem un efecte semblant a l’ambient nocturn de Barcelona, en què grups i associacions emergents reivindiquen el lindy-hop com un estil i una manera per oblidar-se una mica del dia a dia i de l’actual situació econòmica. A Barcelona hi ha milers de fanàtics d’aquest gènere i el grup segueix creixent. Existeixen diverses escoles i nombrosos bars als quals s’organitzen esdeveniments relacionats al swing i lindy-hop. Cada dia de la setmana es pot trobar un lloc on hi ha un esdeveniment de swing. En aquest projecte retrat l’específic codi no verbal amb què es comuniquen els lindy-hoppers. La meva intenció no és explicar què és el lindy-hop, sinó és fer l’espectador sentir. Des d’una perspectiva més íntima. El projecte encara s’està realitzant.
CAP Marina d’Arianna Giménez
Les retallades en Sanitat han fet que al CAP Marina del barri de Bellvitge ja no quedin metges ni infermeres, però segueix ple de pacients. Pacients que davant la notícia del tancament del centre sanitari han decidit ocupar fins que el tornin a obrir. Tots ells ronden els setanta anys, però ni l’edat ni els més de cent dies que porten reivindicant el seu dret a una sanitat pública els ha impedit continuar la seva lluita. Aquest reportatge recull cent dies de batalla per la reobertura de tots els serveis que s’oferien al CAP abans del seu tancament. Aquest és l’únic objectiu fixat per aquest grup de veïns que, sense esperar-ho, s’han vist obligats a reviure els seus dies de lluita durant els anys setanta a Espanya.
Artistes
Convidats de Celeste Arroquy
Pujar l’escala que porta al entresòl del bar gallec O’Barquiño, es converteix en una mena de viatge en el temps cap a una Espanya del passat, a un tros de vidilla andalusa que es va quedar atrapada en aquest racó del Raval. Allà, cada dissabte a la nit, Manolo Carrión reuneix les velles glòries de la cobla, la rumba, el bolero i vedettes retirades. Litúrgia obligada i esperada tota la setmana pels artistes, el públic i el personal, sense distinció. Tots junts, són els actors d’aquesta exquisida posada en escena, on no importa si els acudits, les cançons i el menjar són sempre els mateixos, el que compta és ser-hi i deixar-se portar. Embriagar-se amb el fluir del moment. Molts d’ells, fins i tot, ocupen exactament el mateix lloc cada dissabte, i aplaudeixen amb idèntic frenesí. Ningú escapa al guió, en una tendra -i de vegades sorprenent- complicitat. Per un instant, es converteixen en l’ésser que volen realment ser. Ells fan realitat el seu somni, en un petit local. En l’entresòl del Raval, la màgia vibra.
Vallcarca
aquest barri ĂŠs una ruĂŻna! de Ione Lameiro
Desallotjaments i enderrocs: un clar exemple de com es fan les coses a Vallcarca. Davant la necessitat de construir ràpidament ciutats senceres, ens disposem a construir cementiris de ciment armat, Vallcarca no serveix al capital així com és, o millor dit, com era. Encimbellat a la muntanya del Carmel, el barri de Vallcarca era un conglomerat de casetes, viles, torres. Doncs bé, aquest barri, antiga destinació d’estiuencs, insuperable gueto espiritual pel poeta Cirlot, ha començat a desaparèixer. La història és coneguda (i més a Barcelona): el barri s’abandona, les cases no es rehabiliten... És llavors quan el barri comença a recobrar vida quan la gent entra a les cases abandonades per tornar-les a utilitzar com a habitatges, però també per donar-li un ús social, cultural, lúdic o polític com a centre social... Part dels veïns, que es neguen a abandonar el seu barri, s’uneixen també a aquestes activitats. Però això no s’ajusta als interessos de la casta d’empresaris de la nostra estimada Barcelona. El mercat, aquest desconegut omnipresent, res entén d’això.
Sublife de Jon Cazenave
Clara
de Miriam GarcĂa Troncho
Fa deu anys la Clara va venir de Colombia buscant una oportunitat. De seguida va trobar feina a casa de la Josefa, una senyora gran que després d’haver patit una embòlia va necessitar assistència domèstica. Els primers anys l’anciana encara podia caminar i fer alguna cosa per ella mateixa, però el seu estat es va deteriorar ràpidament. Per això la Clara ha viscut i treballat amb la Josefa els set dies de la setmana les vint i quatre hores del dia. L’ha cuidada com si hagués sigut una mare. Juntes han viscut en la rutina i la reclusió dels quefers diaris. El passat octubre la Josefa va morir i la Clara ha hagut de retornar al seu país deixant enrere tots els anys d’absoluta dedicació i amor.
Quinceañera
de Sílvia Poch
Quinceañera és un projecte fotogràfic en procés, que apropa al públic la festa de celebració del 15è aniversari d’un grup de noies llatinoamericanes residents a la ciutat de Barcelona. El temps passa. Cronològicament igual per a tothom. Però les dates rellevants, les que divideixen la nostra existència en etapes vitals mesurables, prenen una importància majúscula en cada cultura. Són les tradicions. I en una ciutat com Barcelona es barregen i, tot sovint, passen desapercebudes. Especialment als ulls autòctons. La celebració dels 15 anys és, a priori, el dia més feliç de la vida de l’Aylin, la Melanie, la Lucero i de les altres noies a qui hem acompanyat. Totes elles coneixen el ritual de ben petites, i es preparen pel gran moment mesos abans de la festa. Tot i la distància amb els seus països d’origen intenten mantenir l’essència d’aquesta tradició, i algunes aconsegueixen reproduir‐ne fins a l’últim detall. Però cada família, cada pare, cada mare, dissenya una festa dins el seu cap. I entre expectatives, preparatius i plans de futur cada nena somia, a la seva manera, l’entrada al regne de les princeses.
A Contracorrent de Lara Mazagatos
A Barcelona hi ha unes 60.000 persones amb algun grau de diversitat funcional. La paràlisi cerebral és una d’elles. Adquirida en el moment de néixer, no és una malaltia, no és contagiosa i no és progressiva. Tampoc hi ha dues persones amb paràlisi cerebral amb les mateixes característiques o el mateix diagnòstic. En totes suposa un descontrol del moviment corporal però no ha de comportar danys en el cervell a nivell intel·lectual. Tó està entre aquestes 60.000 persones. És una dona d’empenta, que fa el seu camí en cadira elèctrica. “Sóc carn de canó per a residències”. No obstant això, és fàcil veure-la rodant pels carrers de Barcelona. “La majoria de persones amb paràlisi cerebral estan institucionalitzades, per això no veus molta gent com jo al carrer. Considero que això no és vida. Viure és el que jo faig o al menys, és el que això intento.“ L’actitud, vitalitat i humor de Tó fan d’ella una persona atípica. És un peix que neda a contracorrent.
De pas
de Luiza Helena Lacava
Porto un any i mig fent retrats a persones amb un denominador comú, la incertesa, una vida encara indefinida. Serà el reflex d’una generació desil·lusionada? O en procés d’alguna cosa que... tampoc sé que serà?. “De Pas” no veu aquests aspectes com a obstacles, potser es pot prendre com una condició en la que es troben moltes persones en general avui en dia: inestable. En un camí ple de qüestions, moltes de les quals sense resposta. Potser aquesta és la raó per la qual necessito un registre de les cares que tinc a prop. També em serveix d’empremta. No ho considero com un projecte finalitzat. Al llarg del temps, vaig fer les fotos amb l’objectiu de documentar la vida de tants joves que han escollit Barcelona com a ciutat on passar una porció de la seva vida. Actualment, moltes d’aquestes persones han marxat a altres ciutats, cercant vents més favorables, algunes han tornat, tornen o tornaran als seus països d’origen, mentres que per aquí, la vida continua rebent i desprenent tantes persones que, no s’obliden de deixar la seva dolça fragància de la vida.
Barcelona
lĂmits irregulars de Rosario Kuri
Planteja un recorregut aleatori pel perímetre entre la Barcelona d’Ildefons Cerdà i la Barcelona perifèrica. La ciutat es desborda, donant lloc a diferents combinacions de teixit urbà, degut al seu variat i ràpid creixement sobretot al llarg dels darrers cent anys. Entrellaçant espais de transit o “no llocs” amb racons superdotats d’identitat, Barcelona es projecte al món com a ciutat global. L’ordre tan buscat per la teoria urbana de la acadèmia es manté com el testimoni teatralitzat en la ciutat de les postals. Aquest ordre es fragmenta en la perifèria, desapareixent en la confusió quotidiana i reflexant-se no només a la seva morfologia sinó també a la rica diversitat cultural, ètnica i religiosa que desemboca a diferents costums, usos i apropiació de l’espai. Es combinen barris de poca alçada, polígons d’habitatge social, planificacions posteriors de reordenació urbanística com per exemple el “22@”, processos de re-ubicació i desnonament per obres públiques o en gran part per l’especulació immobiliaria, okupació, creixement espontani per falta de normativa i situacions d’abandonament i desídia. La perifèria, llavors, es constitueix com escenari on la ciutat es manifesta com a suma de diversitats, expressió de la pluralitat social i cultural dels seus habitants.
CONVOCATÒRIA 2013 BEQUES D’AJUT A LA PRODUCCIÓ DE PROJECTES FOTOGRÀFICS Objectiu: Descobrir, reconèixer i promoure a fotògrafs que desenvolupin treballs documentals sobre les diferents realitats que viuen els habitants de Barcelona i els seus voltants. Projectes becats: Es farà una selecció d’un màxim de deu treballs que seran exposats de forma conjunta a la sala Cava de l’Espai Fotogràfic Can Basté durant l’any 2013. Termini: La recepció dels treballs començarà el dia 10/11/2012 i es tancarà el dia 1/03/2013. Consulteu les bases a:
vistabarcelona.wordpress.com
Edició i direcció: Núria López, Eva Parey, Cristina Sanchez i Pablo Pérez Losada Maquetació: Ferran Jordà Barber Correcció: Celia Verdugo Impressió: Digital Video Print 1a Edició, Barcelona, octubre 2012 Agraïments:
Q·CB QUADERNS de l’Espai Fotogràfic Can Basté és una publicació d’INERCIA Associació fotogràfica C/ Sant Joan de Malta, nº 3 (Botiga dreta) · 08018 · Barcelona inerciafotografica@gmail.com
Edita:
Amb el suport: espai fotogràfic