Cas d'estudi Can Felipa 30 gener—30 març de 2013 Comissariat per Rosa Lleó i Zaida Trallero
Amb Eldital’ull, Eva Fàbregas, Domènec, Aymara Arreaza, Karlos Martínez Bordoy, Oriol Vilanova, Jordi Mitjà, Daniela Ortiz bcn.cat/ santmarti
facebook.com/bcnsantmarti twitter.com/bcnsantmarti
Caso de estudio: Créditos Edición
Montaje
Rosa Lleó y Zaida Trallero
Marc Quintana
Coordinación
Agradecimientos
Joana Hurtado Diseño y producción
Sobre lenguajes gráficos formales y sus lagunas, tales como estándars o guías de estilo académico. Por Hijos de Martín en l'Automàtica y fotocopiadora Brother MFC-7840W de Can Felipa
Corrección al catalán
Gina Planas
Eduard Arbós, Aymara Arreaza, Martí Anson, Dario Aguilar, Mavi Carberol, Ramon Enrich, Carles Guri i Carolina Casajuana, La Casa de Panchita, Lucía Chuquillanqui, Sabel Gavaldon, Gisela Grau, Nuria Güell, Noelia Hernández, Direlia Lazo, Michelle Llona, Rafa Marcos, Gabriel Nogueira, Mario Ortiz, Mariana Ortiz, Kathryn Paucar, Gina Planas, Luisa Puma Taipe, Xose Quiroga, Ingrid Sala, Josep Trallero, Júlia Turell, Gonzalo Turell, Josué Turnez, Parra & Romero.
Atención al público
M. Carmen González y Marina Serra Dirección
Can Felipa Arts Visuals Pallars, 227 08005 BCN (+34) 932 563 840 www.cccanfelipa.cat
Patrocina
Horario
De martes a sábado, de 17 a 21h
Organiza
Caso de estudio: Agenda Cada miércoles, durante ocho semanas, se presentará un proyecto de investigación a través de una conferencia o performance. Todos los proyectos tienen como elemento común un interés por cómo formalizar algún aspecto de la modernidad arquitectónica. La exposición será un proceso acumulativo donde se irán añadiendo cada semana algunos de los componentes del material derivado de cada presentación. 30.01.13
La casa de la playa, Eldital'ull (Alain Chardon, Rafel G. Bianchi, Regina Giménez) 06.02.13
Sostenere il palazzo dell’utopia, Domènec 13.02.13
Ciudad (Poblenou) sin cine, Aymara Arreaza 20.02.13
Sunila, Eva Fàbregas
06.03.13
Esquelets, pells mudades i deposicions del capital, Jordi Mitjà 13.03.13
The Border Desert, Karlos Martínez Bordoy 20.03.13
Habitaciones de servicio, Daniela Ortiz 27.03.13
Mesa redonda con los artistas y otro invitados
27.02.13
Ex Aequo, Oriol Vilanova *Las charlas se realizarán cada miércoles en Can Felipa, a las 19.30h Se anunciarán otras actividades durante las sesiones
Caso de estudio: Show and Tell1 Por Zaida Trallero
El 1 de mayo de 1937, en la Rue des Grans Augustins 7, Picasso empieza a pintar uno de los cuadros más decisivos para el arte moderno, el Guernica. Al mismo tiempo, Dora Maar documenta fotográficamente el proceso de su creación. Reportaje sobre la evolución del Guernica (1937) se convierte en el primer reportaje gráfico sobre la realización de una obra plástica. El interés que suscita este material, más allá de saber cómo se ejecutó la obra, los tanteos y los descartes del artista, radica en la importancia que adquiere el devenir de dicha obra para poder comprenderla. Asimismo, dibujos preparatorios, apuntes, fotografías, se consideran documentación constitutiva de la obra en sí. Prueba de ello es la importancia que el museo otorga a parte de esta documentación al presentarla junto al Guernica, legitimando así su valor. En las prácticas artísticas actuales el interés por los procesos, la documentación que se deriva de ellos, las ideas y reflexiones que contienen las obras, ha desplazado la concepción tradicional de la obra de arte como un producto cerrado, aceptado y listo para ser mercantilizado. Ya en las décadas de los 60 y 70 se produce un cambio de paradigma artístico donde el interés reside en la información y discusión que generan las obras y no en la mera contemplación de una obra única. Las prácticas artísticas se acercan a la realidad entendida como proceso o cambio, que a veces se puede oponer al hecho de ser. El carácter procesual de las obras nos permite evidenciar que éstas «no son ser, sino devenir»2. Método pedagógico que consiste en mostrar y contar. 2 Adorno citado en José Jiménez, Imágenes del hombre, Ed. Tecnos, Madrid, 1986.
1
Caso de estudio: Show and Tell En este devenir la investigación se convierte, en la mayoría de los casos, en uno de los aspectos esenciales. Muchos artistas trabajan de un modo sistemático con el propósito de aumentar los conocimientos sobre una determinada materia. La metodología que utilizan es similar a la de un científico o un académico. Ambos parten del principio de incertidumbre, de la intuición y la espontaneidad, y se les exige que sean rigurosos en el proceso de especulación e investigación. Como señala Luis Camitzer, tienen una «responsabilidad social» en el sentido de que los dos expanden conocimiento. Sin embargo, existen diferencias. Según Camitzer, éstas consisten en la relación con la credulidad con la que operan frente a la realidad circundante. Para hablar de ello introduce a un tercer personaje: el mago. El mago trata de simular lo increíble; el científico trata de explicar lo increíble; el artista trata de presentar lo increíble para expandir el mundo de lo creíble3. La validación de resultados difiere entre el artista y el científico —el mago se excluye ya que su propia condición le exime de cualquier explicación— y son las respectivas comunidades quienes los validan. Mientras la comunidad científica utiliza unos mecanismo de control como el consenso o el peer review, en la comunidad artística no existen mecanismos de evaluación reglados. El interés que puede generar una comunidad dispar, que no sigue ninguna lógica, es precisamente la libertad con la que se establecen diálogos, consensos o disensos entorno a los procesos, metodologías o concluLuis Camitzer, El artista, el científico y el mago en http://www.goethe.de/wis/bib/prj/hmb/the/156/es8622845.htm
3
Caso de estudio: Show and Tell siones. La exposición Caso de estudio pretende ahondar en estas cuestiones. Caso de estudio reúne los trabajos de ocho artistas que exploran las formas de representar la modernidad analizando casos específicos de una arquitectura o espacio relevante históricamente. Lo que motiva a estos artistas al recuperar edificios olvidados, no se corresponde con la idea romántica de la ruina como algo sublime, ni a la nostalgia de un estilo concreto, más bien, es la posibilidad de acercarse a la historia y propiciar nuevas lecturas desde el presente. La manera que tienen estos artistas de abordar la investigación es coincidente. Existe una inclinación en los métodos de trabajo y se vuelve fundamental el paso del tiempo, la intuición y el azar. La mayoría trabaja a partir de una acumulación de intereses, donde los proyectos se retroalimentan: el inicio de una investigación puede derivar en otra. Es el caso del artista Karlos Martínez Bordoy en The Border Desert, o de Eva Fàbregas cuyo proyecto Sunila se inicia al encontrar una pequeña reseña sobre la colonia fabril del arquitecto Alvar Aalto en Sunila (Finlandia). La escasa documentación sobre este proyecto le motiva a buscar información desplazándose al lugar. A partir de entrevistas y un archivo prestado por un lugareño, empieza la investigación. Esta manera de trabajar más propia de un etnógrafo es común también al trabajo de Domènec. Al artista le interesa una relación experiencial con el lugar donde se encuentra el objeto de su investigación y obtener la información desde ese contexto. En el caso de Jordi Mitjà, su trabajo procede de las incursiones que realiza en los contextos donde habita; ya sea el habitual o aquellos que ocupa de manera temporal. En el caso de Oriol Vilanova el tiempo y el azar son
Caso de estudio: Show and Tell esenciales. Su objeto de estudio es la arquitectura y su método de trabajo se configura a partir del mismo ritual: visitar mercados de segunda mano. En el caso de Eldital’ull o Daniela Ortiz se «construye a partir de una imagen»4. La casa de la playa, proyecto de Eldital’ull no surge de planteamientos iniciales sino de una imagen encontrada. Daniela Ortiz analiza el libro del cronista peruano Felipe Guamán Poma de Ayala (Waman Puma) Primer nueva corónica y buen Gobierno; una imagen que encuentra en su interior es el desencadenante de dos de sus investigaciones. Por su parte, Aymara Arreaza empieza su proceso buscando una buena pregunta que guíe toda su investigación, sin necesidad de hallar respuestas: «una buena pregunta debe evitar a toda costa una respuesta»5. La exposición también se interroga y se analiza como caso de estudio. Se concibe como una exposición en proceso. Semana tras semana los artistas explican a modo de conferencia/performance sus procesos y objetos de estudio, y los materiales utilizados en dichas presentaciones se van acumulando. Caso de estudio quiere invitar también al espectador a cambiar la posición pasiva por la de investigador o experimentador científico que observa los fenómenos e indaga las causas6, como reclama Rancière. Pero ante todo, Caso de estudio se piensa como una plataforma donde mostrar proyectos y contar los procesos y, a partir de aquí, generar debates e interrogantes. Rafel G. Bianchi utiliza esta expresión tomada de Julio Medem cuando en una entrevista le preguntan cómo empieza un proyecto. 5 Dora García, «Más mística que racionalista, alcanza verdades que la lógica no puede alcanzar», AAVV, Entorno a la investigación artística, ContraTextos, MACBA. Bellaterra, 2011. 6 Jacques Rancière, El espectador emancipado, Ellago ediciones. Castelló, 2010.
4
Caso de estudio: ¿Para qué sirve mirar hacia atrás? Por Rosa Lleó
Por historiador se entiende aquel que narra y expone los acontecimientos pasados. Por artista aquel que crea algo nuevo y cuya producción mira hacia el futuro. Esta clasificación tan dialéctica y teleológica es propia de la mentalidad moderna. En la actualidad, muchos de los artistas, en palabras del crítico musical Simon Reynolds, se pueden clasificar de «arrière-gardistas», de intérpretes y traductores, ocupando el lugar de los historiadores y críticos. Este hecho no es nuevo, a finales de los años setenta se revisan los presupuestos de la modernidad a través de la posmodernidad crítica y la entrada de la mirada del otro. Aquel fue un momento muy importante para dar cabida a una serie de discursos periféricos que rompían con la hegemonía occidental. ¿Pero para qué sirve o de qué manera puede ser útil hoy la mirada hacia el pasado, más allá de la mera nostalgia? En el primer número de la revista de la dOCUMENTA 12 (2007), Mark Lewis preguntaba si la modernidad no se había convertido en nuestra Antigüedad1. Una época que sabemos innovadora pero de la que sólo queda el discurso y la ruina. El libro de artista La casa de la playa crea interiores modernos según la imaginación de Rafael G. Bianchi y Regina Giménez, arquitecturas a partir de imágenes de revistas de decoración. Surgen preguntas sobre el papel de la fotografía y la publicidad como mediadores en el imaginario del diseño moderno, y qué valores sociales y políticos se queCitado en «Modernologías o por qué los artistas contemporáneos investigan la modernidad y el modernismo», Sabine Breitwieser, Modernologías, cat. exp, MACBA, 2009, p. 14. 1
Caso de estudio: ¿Para qué sirve mirar hacia atrás? rían representar. Cómo se pasó de una primera arquitectura emancipadora, en la que el vacío, la simplicidad y el plano abierto eran entendidos como valores contra la acumulación y la ostentación burguesas, a representar precisamente el ideal de la élite social, como demuestra el estudio sobre las habitaciones de servicio de Daniela Ortiz. Más allá de esa fascinación similar a la que tenían los románticos hacia la cultura clásica, obsesionados por la forma y el estilo; más allá del fetichismo actual en el mercado del diseño de lujo, y sobretodo más allá de su sabido fracaso, el programa de todo el período moderno se podría resumir en la intención de crear una nueva sociedad. Se quería realmente cambiar el mundo para mejor, construir vivienda para largos sectores de la población y crear ambientes que fueran la expresión visible de esas creencias. Obviemos el ataque que se le puede hacer hacia su falta de humanidad y demasiado control social, una crítica que se viene haciendo desde la caída del conjunto de viviendas Pruitt-Igore en 1972. El problema actual de seguir culpando a la modernidad es no saber proponer otra vía, y sobretodo no saber distinguir entre los primeros presupuestos de los años veinte y lo que se hizo después con la bandera de modernidad sin serlo. El edificio Corviale, a las afueras de Roma, construido ya en los años ochenta, queda inacabado por motivos políticos. Son sus propios habitantes quienes construyen una arquitectura a su medida, son ellos a quienes Domènec hace sostener la maqueta del edificio, ellos son los verdaderos ingenieros. Si pensamos en la Modernidad como categoría, ésta tenía implícita la lucha política, el progreso histórico y la creencia
Caso de estudio: ¿Para qué sirve mirar hacia atrás? ideológica. La Posmodernidad hablaba de revisión y periferia, siempre con cierto cinismo. Ambas categorías llevaban implícita la idea de advocar por algo diferente, mientras que la «contemporaneidad» en la que vivimos simplemente señala un presentismo, una novedad sin el componente de lo nuevo o lo diferente2. Pero el actual «contemporáneo» tiene como positivo el hecho de poner atención en el momento sin tener la creencia de que es mejor que el anterior, sin la tiranía de la progresión lógica. Eva Fàbregas investiga cómo representar la antigua colonia fabril de Alvar Aalto ahora, desde su experiencia como artista contemporánea. A través del hip hop, los jóvenes de Sunila gritan lo que Brecht y Le Corbusier un siglo antes: romper con todo, destruir, borrar todo lo que constituía la ideología dominante, ahora hostiles a los valores modernos. Se puede responder al presente de múltiples maneras, sin generalizar, sino buscando las diferencias. Actualmente parece que la historia de otros lugares y otros momentos también tiene cabida, se acumula de manera cíclica y discontinua. Estamos en el presente, pero también en el presente de los pasados a la vez. Svetlana Boym propone el termino «off-modern», cuyo significado se aleja de ser antimoderno o antipostmoderno, para ser «paramoderno». Es más importante revisitar el proyecto inconcluso de la modernidad, basándose en una comprensión alternativa de la temporalidad, no como una teleología de progreso sino como una superposición y coexistencia de tiempos heterogéneos, explorando los híbridos de pasado y 2 3
The Year in Review, Katy Siegel, Frieze 151, Londres, 2012. The Future of Nostalgia, Svetlana Boym, Basic Books, Nueva York, 2001, p. 31
Caso de estudio: ¿Para qué sirve mirar hacia atrás? presente3. Si al inicio del siglo xx los vanguardistas rechazaban la nostalgia hacia el pasado, al inicio del xxi, reflexionar sobre tiempos pasados nos puede llevar a redefinir una modernidad crítica, su ambivalencia temporal y contradicciones. Una de las características de la modernidad era la intención de cambiar la sociedad desde el arte. Desde la crisis financiera de 2008, lo político ha recuperado un sentido de urgencia en el arte, con la mirada puesta en la vanguardia de principios del siglo xx y en los movimientos sociales de los años sesenta. Fallidos o no, intentos como el de la pasada Bienal de Berlín de contratar como comisarios asociados al grupo activista Voina, fueron experimentos para usar el poder institucional del arte para proteger al colectivo de su persecución por el gobierno ruso. Hemos pasado de que sean los artistas quienes intenten fundir el arte con la vida a que también desde el poder de la institución, algunos comisarios intenten traspasar de manera real la barrera de los usos del arte. Pero lo importante es no caer de nuevo en los errores de la modernidad. No todo arte político quiere decir que sea políticamente progresista, tampoco la idea de que «todo es político» puede llegar a convencer siempre. A veces las acciones más sutiles son las que tienen más fuerza. Los mensajes actuales contra la guerra tienen tan poca resonancia como los del pabellón español de la Exposición Internacional de París de 1937. En cambio, los premios, aludiendo al proyecto Ex Aequo de Oriol Vilanova, se los llevan los valores exaltados y nacionalistas. Las imágenes del pasado siguen sorprendentemente presentes.
Caso de estudio: Anotaciones
Cas d'estudi: Anotacions
Cas d'estudi: Per a què serveix mirar cap a enrere? a redefinir una modernitat crítica, la seva ambivalència temporal i les seves contradiccions. Una de les característiques de la modernitat era la intenció de canviar la societat des de l’art. Des de la crisi financera de 2008, allò polític ha recuperat un sentit d'urgència a l’art, amb la mirada posada a l’avantguarda de principis del segle xx i als moviments socials dels anys seixanta. Fallits o no, intents com el de la passada Biennal de Berlín de contractar com a comissaris associats al grup activista Voina, van ser experiments per utilitzar el poder institucional de l’art per protegir aquest col·lectiu de la seva persecució per les autoritats russes. Hem passat que siguin els artistes els qui intenten unir l’art amb la vida a que també des del poder de la institució, alguns comissaris intentin traspassar de manera real la barrera dels usos de l’art. Però allò important és no caure de nou en els errors de la modernitat. No tot l’art polític vol dir que sigui políticament progressista. Tampoc la idea de que «tot és polític» pot arribar sempre a convèncer. De vegades les accions més subtils són les que tenen més força. Els missatges actuals contra la guerra tenen tan poca ressonància com els del pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París de 1937. En canvi, al·ludint al projecte Ex Aequo d’Oriol Vilanova, els premis se’ls enduen els valors exaltats i nacionalistes. Les imatges del passat segueixen sorprenentment presents.
Cas d'estudi: Per a què serveix mirar cap a enrere? Ambdues categories portaven implícita la idea d’advocar per quelcom de diferent, mentre que la «contemporaneïtat» en la qual vivim simplement senyala un presentisme, una novetat sense el component d’allò nou2 Però l’actual «contemporani» té com a positiu el fet de posar atenció al moment sense tenir la creença que és millor que l’anterior, sense la tirania de la progressió lògica. Eva Fàbregas investiga com representar l’antiga colònia fabril d’Alvar Aalto ara, des de la seva experiència com a artista contemporània. A través del hip hop, els joves de Sunila criden el mateix que Brecht i Le Corbusier un segle abans: trencar amb tot, destruir, esborrar tot el que constituïa la ideologia dominant, ara hostils precisament als valors moderns. Es pot respondre al present de múltiples maneres, sense generalitzar, sinó buscant les diferències. Actualment sembla que la història d’altres llocs i d’altres moments també té cabuda, s’acumula de manera cíclica i discontínua. Estem al present, però també a la vegada, al present dels passats. Svetlana Boym proposa el terme «off-modern», el significat del qual s’allunya de ser anti-modern o anti-postmodern, per ésser «para-modern». És més important revisitar el projecte inconclús de la modernitat, basant-se en una comprensió alternativa de la temporalitat, no com una teleologia de progrés sinó com una superposició i coexistència de temps heterogenis, explorant els híbrids del passat i del present3 els avantguardistes rebutjaven la nostàlgia cap al passat, a l’inici del xxi, reflexionar sobre temps passats ens pot portar «The Year in Review», Katy Siegel, Frieze 151, Londres, 2012. 3 The Future of Nostalgia, Svetlana Boym, Basic Books, Nova York, 2001, p. 31.
2
Cas d'estudi: Per a què serveix mirar cap a enrere? on el buit, la simplicitat i el plànol obert eren entesos com a valors contra l’acumulació i l’ostentació burgeses, a representar precisament l’ideal de l’elit social, com demostra l’estudi sobre les habitacions de servei de Daniela Ortiz. Més enllà de la fascinació similar a la que tenien els romàntics cap a la cultura clàssica, obsessionats per la forma i l’estil; més enllà del fetitxisme actual al mercat del disseny de luxe, i sobretot més enllà del seu sabut fracàs, el programa de tot el període modern es podria resumir en la intenció de crear una nova societat. Volien realment canviar el món per a millorar-lo, construir habitatge per a llargs sectors de la població i crear ambients que fossin l’expressió visible d’aquelles creences. Obviem l’atac que se li pot fer a la seva falta d’humanitat i excés de control social, una crítica que es fa des de la caiguda del conjunt Pruitt-Igore el 1972. El problema actual de seguir culpant la modernitat és no saber proposar una altra via, i sobretot no saber distingir entre els primers pressupòsits dels anys vint i el que es va fer després amb la bandera de la modernitat sense ser-ho. L’edifici Corviale, als afores de Roma, construït ja als anys vuitanta, queda inacabat per motius polítics. Són els seus propis habitants qui construeixen una arquitectura a la seva mesura, són ells a qui Domènec fa sostenir la maqueta de l’edifici, ells són els verdaders enginyers. Si pensem en la Modernitat com a categoria, aquesta tenia implícita la lluita política, el progrés històric i la creença ideològica. La Postmodernitat parlava de revisió i perifèria, sempre amb un cert cinisme.
Cas d'estudi: Per a què serveix mirar cap a enrere? Per Rosa Lleó
Per historiador s’entén aquell que narra i exposa els esdeveniments passats. Per artista, aquell que crea quelcom de nou i la seva producció mira cap al futur. Aquesta classificació tan dialèctica i teleològica és pròpia de la mentalitat moderna. Actualment, molts dels artistes, en paraules del crític musical Simon Reynolds, es poden classificar d’«arrière-gardistes», d’intèrprets i traductors, ocupant el lloc dels historiadors i crítics. Aquest fet no és nou, a finals dels anys setanta es revisen els pressupòsits de la modernitat a través de la postmodernitat crítica i l’entrada de la mirada de l’altre. Aquell fou un moment molt important per a donar cabuda a una sèrie de discursos perifèrics que trencaven amb l’hegemonia occidental. ¿Però per a què serveix o de quina manera pot ser útil avui la mirada cap al passat, més enllà de la mera nostàlgia? Al primer número de la revista de la dOCUMENTA 12 (2007), Mark Lewis preguntava si la modernitat no s’havia convertit en la nostra Antiguitat. Una època que sabem innovadora però de la qual només queda el discurs i la ruïna. El llibre d’artista La casa de la playa crea interiors moderns segons la imaginació de Rafel G. Bianchi i Regina Giménez, arquitectures a partir d’imatges de revistes de decoració. Sorgeixen preguntes sobre el paper de la fotografia i la publicitat com a mediadors en l’imaginari del disseny modern, i quins valors socials i polítics era necessari representar. Com es va passar d’una primera arquitectura emancipadora, 1 Citat a «Modernologías o por qué los artistas contemporáneos investigan la modernidad i el modernismo», Sabine Breitwieser, Modernologías, cat. exp, MACBA, 2009, p. 14.
Cas d'estudi: Show and Tell Vilanova el temps i l’atzar són essencials. El seu objecte d’estudi és l’arquitectura i el seu mètode de treball es configura a partir del mateix ritual: visitar mercats de segona mà. En el cas d’Eldital’ull o Daniela Ortiz es «construeix a partir d’una imatge»4. La casa de la playa, projecte d’Eldital’ull, no sorgeix de plantejaments inicials sinó d’una imatge trobada. El llibre del cronista peruà Felipe Guamán Poma de Ayala (Waman Puma) Primer nueva corónica y buen Gobierno és analitzat per Daniela Ortiz; una imatge que troba en l'interior és el desencadenant de dues de les seves investigacions. Per la seva part, Aymara Arreaza comença el seu procés tot buscant una bona pregunta que guiï tota la seva investigació, sense necessitat de trobar respostes: «una bona pregunta ha d’evitar a tota costa una resposta»5. L’exposició també s’interroga i s’analitza com un cas d’estudi. Es concep com una exposició en procés. Setmana rere setmana els artistes expliquen en forma de conferència/ performance els seus processos i objectes d’estudi, i els material emprats en aquestes presentacions es van acumulant. Cas d’estudi vol invitar també l’espectador a canviar la posició passiva per la de l’investigador o experimentador que observa els fenòmens i indaga les causes6, com reclama Rancière. Però, sobretot, Cas d’estudi es pensa com una plataforma on es mostren projectes i s’expliquen els processos, a partir d’aquí, generar debats i interrogants. Rafel G. Bianchi utilitza aquesta expressió presa de Julio Medem quan en una 4 entrevista li pregunten com comença un projecte. 5 Dora García, Más mística que racionalista, alcanza verdades que la lógica no puede alcanzar, AAVV, Entorno a la investigación artística, ContraTextos, MACBA, Bellaterra, 2011. Jacques Rancière, El espectador emancipado, Ellago ediciones, Castelló. 6
Cas d'estudi: Show and Tell conclusions. L’exposició Cas d'estudi pretén aprofundir en aquestes qüestions. Cas d'estudi reuneix els treballs de vuit artistes que exploren les formes de representar la modernitat tot analitzant casos específics d’una arquitectura o espai històricament rellevant. Allò que motiva aquests artistes a recuperar edificis oblidats no respon a la idea romàntica de la ruïna com una cosa sublim, ni a la nostàlgia d’un estil concret, més aviat és la possibilitat d’apropar-se a la història i propiciar noves lectures des del present. La manera que tenen aquests artistes d’abordar la investigació és coincident. Existeix una inclinació en els mètodes de treball i es torna fonamental el pas del temps, la intuïció i l’atzar. La majoria treballa a partir d’una acumulació d’interessos, on els projectes es retroalimenten: l’inici d’una investigació pot derivar en una altra. És el cas de l’artista Karlos Martínez Bordoy a The Border Desert, o d'Eva Fàbregas, en què el seu projecte Sunila s’inicia a partir de revisar un llibre sobre arquitectura i trobar una petita ressenya sobre la colònia fabril de l’arquitecte Alvar Aalto a Sunila (Finlàndia). L’escassa documentació sobre aquest projecte la motiva a buscar informació tot desplaçantse al lloc. A partir d’entrevistes amb la gent de Sunila i un arxiu prestat per un vilatà, comença la investigació. Aquesta forma de treballar més pròpia d’un etnòleg és comú també al treball de Domènec. A l’artista li interessa una relació experencial amb el lloc on es troba l’objecte de la seva investigació i obtenir la informació des d’aquest context. En el cas de Jordi Mitjà, el seu treball procedeix de les incursions que realitza en els contextos on habita; ja sigui l’habitual o aquells que ocupa de manera temporal. En el cas d’Oriol
Cas d'estudi: Show and Tell aquest esdevenir la investigació es converteix, en la majoria de casos, en un dels aspectes essencials. Molts artistes treballen d’una forma sistemàtica amb el propòsit d’augmentar els coneixements sobre una determinada matèria. La metodologia que utilitzen és similar a la d’un científic o un acadèmic. Tots dos parteixen del principi d’incertesa, de la intuïció i l’espontaneïtat, i se’ls exigeix que siguin rigorosos en el procés d’especulació i investigació. Com assenyala Luis Camitzer, tenen «responsabilitat social» en el sentit que tots dos expandeixen coneixement. Malgrat tot, existeixen diferències. Segons Camitzer, aquestes consisteixen en la relació amb la credulitat amb què operen enfront de la realitat circumdant. Per parlar d’això introdueix un tercer personatge: el mag. El mag tracta de simular allò increïble; el científic tracta d’explicar allò increïble; l’artista tracta de presentar allò increïble per expandir el món del creïble3. La validació de resultats difereix entre l’artista i el científic —el mag s’exclou ja que la seva pròpia condició l’eximeix de qualsevol explicació— i són les respectives comunitats les que el validen. Mentre la comunitat científica utilitza uns mecanismes de control com el consens o el peer review, a la comunitat artística no existeixen mecanismes d’avaluació reglats. L’interès que pot generar una comunitat dispar, que no segueix cap lògica, és precisament la llibertat amb què s’estableixen diàlegs, consensos o dissentiments entorn els processos, metodologies o Adorno citat per José Jiménez, Imatges de l’home, Ed. Tecnos, 2 Madrid. 3 Luis Camitzer, El artista, el científico y el mago a http://www. goethe.de/wis/bib/prj/hmb/the/156/es8622845.htm.
Cas d'estudi: Show and Tell1 Per Zaida Trallero
L’1 de maig de 1937, a la Rue des Grans Augustins 7, Picasso comença a pintar un dels quadres més decisius per a l’art modern, el Guernica. Alhora, Dora Maar en documenta fotogràficament el procés de creació. Reportatge sobre l’evolució del Guernica (1937) es converteix en el primer reportatge gràfic sobre la realització d’una obra plàstica. L’interès que genera aquest material, més enllà de saber com es va executar l’obra, els temptejos i els descarts de l’artista, radica en la importància que adquireix l’esdevenir d’aquesta obra per tal de comprendre-la. Així mateix, els dibuixos preparatoris realitzats abans i durant l’execució, els apunts, les fotografies, es consideren documentació constitutiva de l’obra en si mateixa. Prova d’això és la importància que el museu atorga a part d’aquesta documentació en presentar-la al costat del Guernica, tot legitimant-ne així el valor. En les pràctiques actuals l’interès pels processos, la documentació que se'n deriva, les idees i reflexions que contenen les obres d’art, ha desplaçat la concepció tradicional de l’obra d’art com un producte tancat, acceptat i llest per ser mercantilitzat. Ja en les dècades dels anys 60 i 70 es produeix un canvi de paradigma artístic en què l’interès resideix en la informació i discussió que generen les obres en si mateixes i no pas en la mera contemplació d’una obra única. Les pràctiques artístiques s’apropen a la realitat entesa com un procés o canvi que a vegades es pot oposar al fet de ser. El caràcter processual de les obres ens permet evidenciar que aquestes «no són ser, sinó esdevenir»2. En 1
Mètode pedagògic que consisteix a mostrar i explicar.
Cas d'estudi: Agenda Cada dimecres, durant vuit setmanes, es presentarà un projecte d’investigació a través d’una conferència o performance. Tots els projectes tenen com a element comú un interès per com formalitzar algun aspecte de la modernitat arquitectònica. L’exposició serà un procés acumulatiu on s’aniran afegint cada setmana alguns dels components del material derivat de cada presentació. 30.01.13
La casa de la playa, Eldital'ull (Alain Chardon, Rafel G. Bianchi, Regina Giménez) 06.02.13
Sostenere il palazzo dell’utopia, Domènec 13.02.13
Ciudad (Poblenou) sin cine, Aymara Arreaza 20.02.13
Sunila, Eva Fàbregas
06.03.13
Esquelets, pells mudades i deposicions del capital, Jordi Mitjà 13.03.13
The Border Desert, Karlos Martínez Bordoy 20.03.13
Habitaciones de servicio, Daniela Ortiz 27.03.13
Taula rodona amb els artistes i altres convidats
27.02.13
Ex Aequo, Oriol Vilanova *Les xerrades es realitzaran cada dimecres a Can Felipa, a les 19.30h S'anunciaran altres activitats durant les sessions
Edició
Cas d'estudi: Crèdits Rosa Lleó i Zaida Trallero Coordinació
Muntatge
Marc Quintana Agraïments
Joana Hurtado Eduard Arbós, Aymara Arreaza, Martí Anson, Dario Disseny i producció Aguilar, Mavi Carberol, Sobre llenguatges gràfics Ramon Enrich, Carles Guri i i els seus buits, així com esCarolina Casajuana, La Casa tàndards o guies d'estil acadè- de Panchita, Lucía Chuquimic. A càrrec de Hijos de llanqui, Sabel Gavaldon, Martín, imprès a l'Automàtca Gisela Grau, Nuria Güell, i fotocopiadora Brother MFC- Noelia Hernández, Direlia 7840W de Can Felipa Lazo, Michelle Llona, Rafa Marcos, Gabriel Nogueira, Correcció al català Mario Ortiz, Mariana Ortiz, Gina Planas Kathryn Paucar, Gina Planas, Luisa Puma Taipe, Xose Atenció al públic Quiroga, Ingrid Sala, Josep Trallero, Júlia Turell, Gonzalo Turell, Josué Turnez, Parra & Romero
M. Carmen González i Marina Serra
Direcció
Can Felipa Arts Visuals Pallars, 227 08005 BCN (+34) 932 563 840 www.cccanfelipa.cat
Patrocina
Horari
Organiza
De dimarts a dissabte, de 17 a 21h
Caso de estudio Can Felipa 30 enero—30 marzo de 2013 Comisariado por Rosa Lleó y Zaida Trallero
Con Eldital’ull, Eva Fàbregas, Domènec, Aymara Arreaza, Karlos Martínez Bordoy, Oriol Vilanova, Jordi Mitjà, Daniela Ortiz bcn.cat/ santmarti
facebook.com/bcnsantmarti twitter.com/bcnsantmarti