FINS I TOT UN PAISATGE TRANQUIL… Tamara Kuselman, Detanico Lain, Fermín Jiménez Landa, Emilio Araúxo, Mauro Cerqueira, Lucía C. Pino, Fernando García i Diego Santomé
Recordem el començament de Roma, dirigida per Federico Fellini el 1972. Una màquina tuneladora escava una nova línia de metro i avança, davant l’atenta mirada del director i del seu equip de rodatge, obrint-se pas sota la ciutat. De sobte, l’avançament s’atura després de travessar el mur d’una vil·la romana sepultada. Al seu interior, els operaris de l’obra i l’equip de Fellini observen meravellats els frescos que cobreixen els murs, però que al contacte amb l’aire i la llum exterior comencen a esborrar-se davant l’estupor col·lectiu.
Potser aquest fet determinant generi llavors un instant d’eternitat, de tan profund delit per als presents que aquell moment de tan curta durada perviurà per sempre imprès a les seves retines i marcarà un abans i un després en l’exercici d’observar. Potser és extrapolable a moltes altres situacions, a llocs d’infantesa que hem sublimat, afegint-les al mostrari de l’ideal, del que mai no s’esborrarà després d’haver-ho vist sucumbir sota les rodes del futur. Tamara Kuselman presenta una impressió negra monocroma en la qual podem llegir una reserva que resa Imagina esta frase escrita en negro. No és necessari explicar gaire més. Un exercici que limita amb l’absurd i el definitiu, que podria no resultar transcendental però que aporta una petita idea sobre la volatilitat de moltes de les situacions que experimentem quotidianament.
Tamara Kuselman S/T (Imagina esta frase escrita en negro), 2010 Impressió digital 29,7 x 21 cm.
En aquesta mateixa línia se situa el treball que Angela Detanico i Rafael Lain han desenvolupat al llarg dels últims quinze anys. Detanico Lain generen imatges a partir de la codificació dels caràcters de l’alfabet, que a través d’aquesta transposició proporcionen nous significants per a vells significats. En el cas de les ones, s’ha creat un alfabet basat en l’espectre de freqüències que emet el so i s’ha atorgat segons la seva amplitud un significat que es correspon amb les lletres de l’abecedari llatí, per mitjà d’una convenció ordinal. Cada ona, en conjunt, aporta un significat que es tradueix en un concepte, la representació plàstica del qual suposa un subtil espectrograma realitzat in situ amb desenes de quilos de sal. Pel soluble i el deformable, l’ona es converteix en una idea que diferents esdeveniments podrien esborrar en qüestió de segons, fins a desaparèixer per complet el missatge que es pretén donar.
Detanico Lain Ola, 2011 Text traduït en espectrograma Sal 192 x 300 cm.
Amb Fermín Jiménez Landa tot sembla arrencar un somriure inicial que es converteix en un interrogant. Per què col·locar un imant de nevera i el menú d’un restaurant xinès sobre l’obra Equal-Parallel: Guernica-Bengasi de Richard Serra que el MNCARS atresora? Potser entre el gest aparentment aleatori i les saberudes explicacions que Jiménez Landa sol donar a cada una de les seves accions, es trobi una intenció que enfronta allò quotidià, la naturalesa dels materials que componen les obres intocables dels nostres museus o fins on arriba l’efectivitat en la vigilància d’aquests. La manera en què aquesta acció es documenta, per mitjà de dues fotografies en blanc i negre, d’una sobrietat que recorda l’obra del mateix Serra, ensopega potser amb el que socialment es reconeix com a poc durador.
Fermín Jiménez Landa El Polo Norte, 2010 Impressió digital 32,5 x 42,5 cm. c/u
El 1941, segons un decret d’Heinrich Himmler, els qui resistissin al Reich serien deportats i dissolts, desapareguts en la nit i la boira. Nuit et Brouillard -Nit i Boira- és un documental realitzat per Alain Resnais el 1955 per commemorar els deu anys de l’alliberament de França de l’ocupació nazi. Resnais recupera imatges d’arxiu que barreja amb filmacions en color preses a les ruïnes del que deu anys abans havien estat camps d’extermini. Més enllà de la tasca de Resnais com a director, una de les claus del film rau en els escrits que la veu del poeta Jean Cayrol va narrant durant els trenta-dos minuts de metratge. La seva veu comença amb una frase que busca assossec, però que alerta d’allò terrible que s’ha esdevingut: Fins i tot un paisatge tranquil... Entre les parts més explícites, Cayrol, que havia sobreviscut al camp de Mauthausen, busca la manera d’explicar el que considera que queda fora de l’expressable, allò contingut en les plàcides imatges que recorren aquells espais en altre temps habitats per l’indicible. Potser és el filòsof Emilio Araúxo el que d’una manera més explícita ens parla aquí del que suposa una desaparició ineludible. Araúxo visita des de fa anys Isolina Pumar a la parròquia de Boazo, província d’Ourense, i participa de les tasques que la vida rural exigeix. Tarde volverás és la publicació resultant d’una visita que Araúxo va
realitzar a Isolina, acompanyat de la poeta sueca Helena Eriksson. La visita a Isolina és la visita a les últimes cuades d’un estil de vida que s’esvaeix. John Berger atorga dos significats a la paraula supervivent: “Denota algú que va sobreviure a una prova molt dura, però també una persona que continua vivint quan d’altres van desaparèixer o van morir”1. Potser aquest sigui el destí d’aquesta experiència que Emilio Araúxo arrossega fins a les seves últimes conseqüències. Potser és la certesa que tot això s’esfondra, la qual cosa l’ha portat a tirar endavant múltiples publicacions entorn aquesta idea.
1. John Berger: Puerca Tierra, Alfaguara, Madrid, 2006.
Emilio Araúxo Tarde volverás, 2015 Selecció fotogràfica extreta del llibre Tarde volverás Impressió digital 22,50 x 30 cm. c/u
El treball de Mauro Cerqueira analitza un procés de pèrdua al qual assisteix des de fa diversos anys. Resident a la ciutat de Porto, la Rúa dos Caldeireiros representa una illa dins d’un accelerat pla d’aburgesament que ha transformat el profund caràcter popular d’aquesta ciutat en el centre reproduït d’una altra qualsevol. Cares cadenes hoteleres, botigues i restaurants supleixen els característics comerços i fondes que albergaven els veïns d’un espai que ha estat robat. Cerqueira passeja carrer amunt i carrer avall registrant els moviments d’aquests supervivents de qui Berger parla, i adquirint objectes que acullin l’empremta d’aquest procés imparable. Els vídeos i instal·lacions de Cerqueira parlen, doncs, per mitjà d’un llenguatge tan particular, d’una cosa universal i fàcilment extrapolable a les nostres ciutats i barris.
Mauro Cerqueira Leonel, 2015 Vídeo, color i so HDV PAL, 16:9 3+PA Mauro Cerqueira Fogo nos olhos, 2014-2015 12 dibuixos/collages 31 x 41 cm. c/u
Lucía C. Pino atorga una importància determinant als materials amb què configura el seu discurs. No passa inadvertida la memòria que aquests acumulen durant el trajecte que els porta fins a les seves mans, fet que atorga un gran pes simbòlic i que resulta condicionant a l’hora de treballar-hi, sense oblidar la pròpia naturalesa d’aquests elements i les seves característiques inherents. Per aquesta raó, la intervenció és en ocasions mínima i la seva durada indeterminada, fet que evidencia les particularitats que els mateixos materials i les formes contenen, i es potencien aquestes característiques per mitjà de l’experimentació enfocada a un acte gairebé performatiu. El protagonisme que aquests adquireixen, ara dominats, ara deixats lliurement, aconsegueix una dimensió crucial a l’hora d’entendre el que succeeix en cada un dels projectes de C. Pino.
Lucía C. Pino Twice Removed, 2015 Goma, fusta, asfalt, plàstic, cable d’acer i altres Instal·lació escultòrica Mides variables
Tampoc per a Fernando García han passat desapercebudes algunes experiències equiparables al progressiu abandonament de tot allò conegut fins ara. Casi Córdoba és una instal·lació que pren l’intangible com a punt de partida, disposant una sèrie de cons de paper manufacturats, que resisteixen davant la irrupció de nous envasos i continuen en algun lloc embolicant la fruita que Fernando García porta a casa. Aquest treball forma part d’un procés pacient, de pensar allò que perdem i de donar-li forma partint del concepte de patrimoni immaterial. En aquest cas podria ser el simple gest d’elaborar amb un paper aquesta forma cònica el que corre el risc de perdre’s, i amb això molts altres gestos que a poc a poc limiten els nostres moviments.
Fernando García Casi Córdoba, 2013 Instal·lació amb cons de paper Mides variables
Galápago europeo és una pel·lícula produïda expressament per a l’exposició individual que Diego Santomé va realitzar l’any passat al Centre Galego de Arte Contemporánea. La introducció d’espècies invasores, unida a la industrialització salvatge i la destrucció de l’ecosistema d’As Gándaras de Budiño (Pontevedra), ha
Diego Santomé Galápago europeo (Emys orbicularis), 2013-2015 HD, pel·lícula, color, so 13 min 8 ss
donat com a resultat la gairebé extinció de la colònia de Sapoconchos –tortugues europees– que habitaven aquests aiguamolls. Santomé elabora ara una segona versió d’aquesta peça que, lluny de pretendre convertir-se en un al·legat ecologista, possibilita una lectura d’una amplitud suficient que permeti a l’espectador treure les seves pròpies conclusions. Així, per mitjà d’aquesta figura icònica, considerada per la seva longevitat un animal savi i pacient, es genera una metàfora que ens torna un reflex en el qual, més enllà de la tortuga com a element conductor, el mirall introdueix el públic en un escenari fabulat, enmig d’un procés de desfiguració imparable en el qual s’ha estat desenvolupant la nostra adaptació a un entorn hostil. Fins i tot un paisatge tranquil... parla d’això, d’un instant de delectança que podria, per la seva lleugeresa, esvair-se per sempre. No importa que el moment es presenti en aquesta vil·la romana de Fellini o en els plans que Resnais va rodar a Auschwitz. Més enllà d’aquest tema recurrent, el concepte de la dissolució, de la desaparició sense deixar rastre i el caràcter de perplexitat que s’allotja després d’aquests fets, aporta la consciència necessària a l’hora d’enfrontar-nos a allò que per naturalesa no perdura. Ángel Calvo Ulloa
We don’t know when we’ll meet again, or if. Actually we can never know that for sure, with anybody. Anything can happen, any time - anything can disappear. Sometimes we can be sure though: this will disappear, an maybe soon, maybe now. Sometimes hardly no traces are left. Sometimes there was nobody there to see. With this insight some things, people, moments become more precious, others less.
I learnt to know Emilio Araúxo through a common friend, the French poet Claude Royet-Journoud and with a Galician masque (the felo) as a starting point. Already in 2010, the first time I went to Galicia, Emilio introduced me to Isolina Pumar. I’m grown up on the countryside, on a farm at the east of Sweden. Since I was 20 I’ve lived in Gothenburg, Sweden’s second big city. My parents are from Finland. They were sent to Sweden during the second world war, my father was a so called “war child”, my mother was accompaning her sister who was ill. My mother went back after one or two years, my father stayed, but kept the contact with his parents and siblings in Finland. When I was a child and a teenager I was many times in Finland to visit our relatives. Among them were also some old aunts and uncles, living on the countryside. For example there was my mother’s uncle Mikko, who made baskets of birch and was living in the forest. There was also the “religious aunt” and the “beautiful aunt”. As I remember it they were all thin and dressed in black. On the Swedish countryside I sometimes went with my father when he visited or helped old people living in the forests around, one man playing the violin, two religious sisters breeding sheep, another man always invited my father
to drink coffee laced with schnapps; in his house the ragged wallpapers were made of leather. All these poeple are gone now.
When I met Isolina it was - I’ve realized afterwards - a little bit like meeting an unknown relative. There is something with her that is very familiar to me. At the same time it’s not like she was my grandmother, rather a much older (or maybe much younger?) sister, or a “double”. It’s something peculiar with our ages sometimes and in a way Isolina has conquered or destroyed age. As if when she had passed a certain age age stopped to exist.
Even if I can feel both sorrow and powerlessness in front of the vanishing of this world - which Emilio is trying to capture in the most beautiful and delicate way - it’s not the question of disappearance that is most crucial for me. It’s the communication, this ongoing conversation between two specific persons/women, of different ages and nationalities, with different languages and background, which continue also during the long periods when Isolina and I don’t meet, in greetings and quotations, with the help of Emilio’s photos, and also in letter like texts (me) and spoken answers (Isolina), all the time with Emilio as intermediary, translating between French and Galician. The first time I met Isolina I didn’t speak a word of Galician. The last time I had learnt a little bit and and it was a marvellous feeling to be able to talk to her directly, without needing interpretation all the time. Still it’s amazing to realize how much can be said just through bodies, eyes and hands.
Helena Eriksson
“Nas despedidas, mans abrindo as distancias do ermo. Dincho á cara e ós beizos. Todo o que se move na iniciativa do aire coado. O puño do gato, se tes frío non o fas. Inverno no exercicio da voz, o inverno quen o pasará? Pan era, horizonte dun cárcere progresivo, o pequeno resplandor da cara de Deus. Ollos gardan a cor dos primeiros bulleiros. Lenas coa tinta da suor continuante, as páxinas da Biblia, un dos nomes que lles dan ás leiras. Tempo ás veces, no burato do chío da aigue, no berro razoado da curuxa. A bracearen, herbas, dentro e fóra dos marcos de arame. A herba do Señor tamén entraba nos xuramentos. As uvas dábanche moita fame. Nas idades, ela é a respiración destas nubes, da visión LABREGA das cousas. Na imposible día a día, mesturada de dor e de admiración, experiencia do INMEMORIAL. O problema é o de embarcar o corpo na incansable práctica da admiración. No mes de san Xoán xa estaban secas as patacas, non dá o eido para o caldo. Ósos, coñecidos polo apelido, escravitude. Cegan, cegan con calquera promesa. Os animais tamén querían comer, os animais na idea dos dous infernos. A terra. Os zapatos eran moi abertos de riba e collían a terra. A fariña milla, tócaslle cos dedos, e di amante. No clamor sempre, sempre clamando por algo. Alí sabían o que se perdera no diluvio. FOTOGRAFIAR. E a Verónica limpouno cun pano e quedou a cara de Xesucristo alí coma se fose unha fotografía. A pobreza dunha data, dun xesto? A intimidade dunha memoria pechada no país das citacións? Máscara modesta do val das dores? O retrato de Deus de Hölderlin? Retratar, traizoar, dáse o caso e retrátante. A noite vagabunda nas miradas dos santos. Viñan os fotógrafos facerlles fotos ós santos, ó mellor para amañar
estampiñas e despois venderllas á xente. Que ben saíu a vaca, as vacas saen como son, non se andan preparando. Sen esquecer o obxectivo, pódese dicir que a vida está didiante, que a colle ao mesmo tempo que a dá? Ampliación, dilatación das posibilidades de perda? De soidade imprevista? O retratista desfíxolle a cara a toda a aldea. A fotografía como escultura? Unha escultura cribada? Unha trenza do pasado e do por vir? No porvir sen dicir nada, soamente pregunta? Gran e sono de infancia? Un artesanado de profecía? Tantas superficies de paz pensante. As cifras espalladas dunha contabilidade de defuncións? Mesmo a calma se converteu en imaxe da calma. Acción fotográfica, cando un medra a facer fotos. Achegar algo de implicación de infinito. O infinito que por exemplo se propaga desde a portela dos dentes. Fotografiar, estar alí, estar alí desarmado. Unha fotografía do mundo de hoxe, obra dunha xitana, chega envolta na escuridade da miseria e dinlle: que vai facer vostede aí? Vostede está tola? Marchou, e cando ía na cima dun outeiro recachou a saia coma quen di: agora miraime para o cu. EDITAR. En excepción relativa á circulación mercantil. Nun punto de papel queimado facer resoar algo do irreductible filosófico e poético do que esta secuencia histórica se amosa capaz. Revistas e libros que fan ponte entre as mans. Unha por unha, coas persoas, na continuación verbal de revista, na lingua desempalleirada de libro. Páxinas públicas a distancia das institucións. Xestos dispersos de acción pensante, á marxe das instancias de lexitimación.” Emilio Araúxo
FINS I TOT UN PAISATGE TRANQUIL… Del 20 d’octubre fins el 20 de desembre del 2015
Exposició Comissariat: Ángel Calvo Ulloa Coordinació: Joana Hurtado Muntatge: Marc Quintana Publicació Textos: Emilio Araúxo, Helena Eriksson i Ángel Calvo Ulloa Disseny gràfic: dosgrapas Fotografies: dels artistes i Miguel Calvo Correcció: Consorci per a la Normalització Lingüística i Iria de Dios Flores Agraïments: Àngels Barcelona, Heinrich Ehrhardt, Galería Bacelos, Galería Murias Centeno, Parra & Romero, Vera Cortês, Helena Eriksson, Carolina Grau, Iria de Dios Flores, Iria Fernández, Elena Busto, Sonia Fernández Pan, Juan Canela, Celso Fernández Sanmartín, David Armengol, Marina Iturralde, Marina Vives i Miguel Calvo.
Centre Cívic Can Felipa Pallars, 277 08055 Barcelona www.cccanfelipa.cat Horaris de la sala d’exposicions: de dimarts a dissabte, de 17 a 21 h.