Widephoto
Geo logia d e l'in ef able Aleix Plademunt, Alberto Feijóo, Bego Antón, Guillermo Ros, Johan Rosenmunthe i Jordi Mitjà
CAT / 3
Geologia de l’Inefable La meravellosa complexitat del món en què vivim ha envoltat de misteri, fascinació, temor i curiositat la forma en què ens hem relacionat amb el nostre entorn. Fenòmens tan visibles i quotidians però intricats com la gravetat, van trigar segles a ser explicats empíricament, la qual cosa va deixar la porta oberta per a tot tipus de creences i supersticions. L'inefable, allò que no es pot explicar amb paraules, s’ha tractat de traduir i expressar per mitjà de molts i molt diferents mitjans perseguint tota mena de propòsits. La mort, per exemple, és encara avui temuda per ser el final incert a la nostra existència. Alhora que és utilitzada per amenaçar i espantar el proïsme, la vam estudiar, amb l'objectiu d'endarrerir-la, burlar-la o fins i tot tractar d’eradicar-la. La incapacitat de donar una explicació fundada sobre el nostre esdevenir després de creuar-ne el llindar, ens ha portat a crear tot un seguit de textos, ritus, imatges i objectes amb els quals gestionar el més enllà. Uns dels primers usos simbòlics de la roca va ser precisament el de construcció funerària en forma de menhir, dolmen o cromlec. Necròpolis on les restes mortals dels difunts eren dipositats a partir de finals
CAT / 4
del Neolític, en l'anomenada edat de la pedra polida. Aquesta relació entre la mort i les pedres que arrenca fa aproximadament 7.000 anys, segueix encara avui vigent en moltes cultures, en què marbres i granits s'utilitzen en la construcció de làpides; i fins i tot han sorgit recentment innovadores iniciatives que converteixen les cendres del difunt ésser estimat en diamants sintètics. Però les pedres precioses no són els únics materials naturals que la humanitat ha aconseguit imitar, alterar o fins i tot crear gràcies a la seva evolució tecnològica. A diferència amb la resta de la fauna i la flora que ens envolta, la nostra rapidíssima evolució recent com a espècie no ha estat quasi física, sinó eminentment intel·lectual, institucional i cultural. És així, per mitjà de l'agricultura i la ramaderia i descobrint els usos pràctics dels seus materials a través de la tecnologia, com hem escalat ràpidament en la cadena alimentària per finalment aconseguir dominar el planeta. L'Antropocè1 defineix la nova era geològica en la qual ens trobem, en què l'impacte de l'ésser humà en el planeta és per primera vegada el que marca l'esdevenir dels ecosistemes terrestres. Aquest nou equilibri en el qual -per bé o per mal- els humans som els que marquem
CAT / 5
els passos a seguir del planeta, ens obliga a replantejar la nostra relació no només física, sinó també emocional amb el nostre entorn. La pedra, l'element més bàsic i perdurable del nostre entorn, deixa de ser compresa com a mera matèria física i, a més d'admirar-ne la seva bellesa intrínseca, li atorguem poders simbòlics que ens ajuden a explicar allò que la ciència encara no ha estat capaç de desentranyar ni descartar. L'específic ens parla llavors de la metafísica, i crea ponts entre dues condicions aparentment oposades. L'inefable, tal com apunta Lex Thompson2, no es limita al que és sentit però indicible ni al visible però inexplicable, sinó que inclou ambdues derivades. Malgrat la complexitat del seu significat, no pocs artistes i científics han treballat al voltant d'aquesta idea. Romàntics com Fiedrich Schlegel deien que hi ha realitats a les quals no es pot accedir si no és pel camí de l'art, que es converteix així en una eina essencial per a l'expressió de l'inefable. Alhora, científics que treballen en la màquina més gran mai construïda per la humanitat, el CERN, realitzen imatges tridimensionals com a mitjà per visualitzar el funcionament de la física de partícules i així poder establir-ne els fonaments que expliquen l'origen del món.
CAT / 6
La imatge, la fotogràfica en particular, en la seva condició de realitat tècnica encara que parcial, estèticament explotada i subjectiva d’allò visible en la realitat, resulta especialment indicada per recórrer aquest camí que arrenca en l'especificitat de la pedra i arriba a oferir algunes de les seves diverses facetes simbòliques. Més encara tenint en compte la pèrdua de suport físic que està vivint el medi avui, en el camí a la seva democratització digital, que ha empès molts artistes a qüestionar-se i experimentar al voltant de la materialitat de la imatge. Les riques i abundants lectures i usos al·legòrics que les pedres ofereixen més enllà dels seus contextos naturals formen el nucli d'aquesta Geologia de l'Inefable.
1
El terme va ser encunyat pel Premi Nobel Paul Crutzen l’any 2000 i està en procés de ser proposat a la Comissió Internacional d’Estratigrafia perquè pugui ser aprovada durant l’any 2016 per un grup de treball de científics que formen part de la Subcomissió d’Estratigrafia del Quaternari. http://quaternary.stratigraphy.org/workinggroups/anthropocene/
2
http://www.lavalette.com/f-that-photography-andthe-ineffable/ (consultada el 2 de gener de 2016)
ENG / 9
Geology of the Ineffable We live in a wonderful and complex world in which mystery, fantasy, fear and curiosity have shrouded our way of relating to our environment. Throughout history, humanity has struggled to explain elusively intricate, yet visible phenomena, such as gravity, leaving the door open for superstition. The Ineffable, that is, the unutterable, or that which is incapable of being expressed or illustrated in language, leaves us to translate these phenomena in different ways, and express it to serve all kinds of purposes. Death, for example, is still feared as the uncertain end to our existence. As an inescapable yet unimaginable circumstance of our existence, the idea of it can be used to threaten and scare our enemies. Yet, we study the reality of it, in order to delay it, circumvent it or even try to eradicate it. The desire to explore an idea of death as a threshold we must cross, has led us to create a range of texts, rituals, images and objects that depict the afterlife. Evidence of a prehistoric fascination with death exists in the symbolic use of rocks in megalithic chamber tombs, known as cromlech, and individual dolmen or menhir. Elaborate stone monuments, Necropolis,
ENG / 10
evolved into cities of the dead in the late Neolithic period, nicknamed the “Age of Polished Stone�. This relationship between death and stones is as powerful today as it was 7,000 years ago: many cultures reserve the status-symbols of marble and granite for their tombstones. Now, the option exists to compact the ashes of your loved-ones into synthetic diamonds. But gems are not the only natural materials that humanity has managed to imitate, alter or create. Unlike the rest of the animal kingdom, our rapid evolution as a species has been not just physical, but eminently intellectual, institutional and cultural. Thus, humanity climbed rapidly in the food chain, achieving world domination, by developing settlements, agriculture, and technology: the practical use of the materials at hand. The Anthropocene1 defines a new geological era in which the evolution of terrestrial ecosystems is irreversibly influenced by human impact. This new equilibrium forces us to rethink our physical and emotional relationship with our environment. The stone is the most basic and enduring element of our environment, yet we can admire the intrinsic beauty in its physicality, and imbue it with symbolic powers that help us to explain what science has not
ENG / 11
been able to unravel or conclude. It speaks then of the metaphysical, creating bridges between two seemingly opposite conditions: that of its heavy materiality and the immaterial projections we place upon it. Lex Thompson2 states that the ineffable includes two derivatives; one that holds the ineffable's relationship to the transcendent, and one to the inexpressible. Despite the complexity of its meaning, countless artists and scientists have worked around the idea. As Friedrich Schlegel argued, there are realities that can not be accessed except by the way of the artistic, which thus becomes an essential tool for expressing the inexpressible. Present-day scientists working on the biggest machine ever built by mankind, CERN, make three-dimensional images as a means for displaying the operation of particle physics, in an attempt to explicate the foundations and the origin of the world. The photographic image, in its capacity as a technical, though partial, reality, exploits an aesthetic opinion of what is visible in the real. It is particularly suitable for starting down a road to reach for the specificity of the various symbolic facets of stone. Moreover, taking into account dematerialisation and digital democratization, many ar-
ENG / 12
tists are pushed to question an experience around the materiality of the image. Stones offer rich and abundant allegorical reading, beyond their natural settings, and this makes up the core of the Geology of the Ineffable.
1
The term was coined by Nobel laureate Paul Crutzen in 2000 and is in the process of being proposed to the International Commission on Stratigraphy for approval during 2016 by a working group of scientists who are part of the Sub-Commission on Stratigraphy Quaternary. http://quaternary.stratigraphy.org/workinggroups/anthropocene/
2
http://www.lavalette.com/f-that-photographyand-the-ineffable/ (accessed January 2, 2016)
Aleix Plademunt cat www.aleixplademunt.com Malgrat que Aleix Plademunt va escriure aquesta inspirada frase: “Nuestra mirada es física y científicamente limitada, pero emocionalmente infinita” a propòsit del treball Light Break de Nicolai Howalt, aquesta funciona com un perfecte i poètic resum del seu propi projecte Almost There. En aquest treball, imatges, díptics, composicions i contraposicions descriuen distàncies emocionals, físiques i temporals amb gran exactitud per paradoxalment posar l'accent en allò relatiu de la nostra existència i deixar pas així a una lectura molt més íntima i emotiva. Aquesta idea s'exemplifica en una sèrie d'imatges en les quals fotografies microscòpiques de les seves pròpies cèl·lules es posen en relació amb una foto de carnet del seu pare: els llaços familiars, els vincles més propers i personals que podem tenir amb una altra persona, són representats sota l'aparentment freda pàtina del científic i empíric, que al mateix temps s'enfronta a l'intangible i inquantificable de les relacions humanes. Coves de forma antropomorfa, destrals prehistòriques de pedra polida amb aspecte futurista o megàlits fortuïts i deliberats apareixen disseminats pel projecte. Plademunt els utilitza per articular una reflexió sobre la relativitat de les distàncies i del temps, una aproximació de mètode descriptiu i analític que desemboca en una observació empírica de tota emoció implícita en l'atzar.
Aleix Plademunt ENG www.aleixplademunt.com Although Aleix Plademunt wrote this sentence: “Our look is physical and scientifically limited,but emotionally infinite” inspired by the work Light Break by Nicolai Howalt, it works as a perfect and poetic summary of his own project Almost There. In it, images, diptychs, compositions and contrasts describe physical and temporal emotional distances with great accuracy, to emphasise an intimate and emotional reading of the relativity of our existence. This idea is exemplified in a series of images in which microscopic photographs of his own cells are placed with a passport photograph of his father. Family ties, the closest and most personal ties that we have with another person, are represented under the seemingly cold patina of the scientific and empirical, and we're left faced with the intangibility of human relations. Plademunt scatters images of anthropomorphic caves, prehistoric stone axes and incidental megaliths throughout the project. He uses them to articulate reflection on the relativity of distance and time. An approximation of an analytical method on their universal function, with weight in their use of primal matter, leads to an attempt towards an empirical observation of any implied emotion.
Alberto Feijóo cat www.albertofeijoo.net L'exposició Geologia de l'Inefable tracta de generar diàlegs, connexions i punts de trobada entre diferents èpoques, materials, estètiques i llenguatges, un objectiu pel qual el projecte Rosetta d'Alberto Feijóo resulta fonamental. La pedra de Rosetta és una estela (monument commemoratiu tallat en pedra) inscrita amb un decret en tres diferents escriptures: jeroglífics egipcis, escriptura demòtica i grec antic, que va permetre desxifrar els jeroglífics per poder comprendre'ls. Va ser tallada el 196 a. de C., trobada el 1799 i ha estat exposada des del 1802 fins avui al Museu Britànic de Londres. Les inscripcions en els tres diferents idiomes tallades en granodiorita, material del qual es compon, van permetre als investigadors comprendre un llenguatge fins llavors encriptat. La pedra així es converteix no solament en el suport per a la comunicació, sinó en element que uneix distàncies geogràfiques i temporals amb la seva capacitat de conservació al llarg dels segles. Al mateix temps, el fet d'haver estat parcialment danyada i reutilitzada com a material de construcció abans de ser descoberta, li atorga un tercer ús merament pràctic i més mundà, una faceta que es connecta directament amb el treball d'aquest autor. Alberto Feijóo conjuga fotografia i materials rebutjats en les seves instal·lacions, en les quals persegueix oferir una segona oportunitat i una mirada descontextualitzada als elements constructius que recull en el seu lloc de treball habitual, els voltants de la seva ciutat natal.
Alberto Feijóo www.albertofeijoo.net
eng
Geology of the Ineffable generates dialogue, connections and meeting po-ints between different periods, materials, aesthetics and languages. The Rosetta project by Alberto Feijóo is essential in this. The Rosetta Stone is a ‘stele’ (memorial stone carving) inscribed with a decree in three different scripts; Egyptian hieroglyphics, Demotic, and Ancient Greek. It was carved in 196 BC, found in 1799 and has been on display since 1802 in the British Museum, London. Comparisons between the three languages inscribed in granite allowed the researchers to decipher the glyphs, which until then had remained encrypted in time. The Rosetta Stone becomes an element that unites geographical and temporal distances. The fact that it was partially damaged and reused as construction material before being discovered, gives us a facet that connects directly to the work of this artist: the capacity of conservation in the permanency of stone. Alberto Feijóo combines photography and discarded materials, to provide a second chance for decontextualised construction materials, captured in their quotidian workplace in his hometown.
bego antón CAT www.begoanton.com Entre totes les imatges que componen el projecte The earth is only dust under our feet,n'hi ha una que descriu la relació que els habitants d'Islàndia senten amb la naturalesa i els seus misteris a la perfecció. En la fotografia, una carretera amb habitatges a tots dos costats sembla tenir un traçat estrany.Sense raó aparent,la línia discontínua que divideix els carrils dibuixa una corba que desemboca en un monticle de terra i roques. La construcció d'aquesta infraestructura pública resulta incoherent per a tot aquell que no vegi normal que una carretera es desplaci per preservar un dels hàbitats dels huldufolk. És gràcies a aquest tipus de circumstàncies en les quals l'espai públic islandès es veu supeditat amb total naturalitat, que podem assumir que, com diu la pròpia Bego Antón, “si hi ha un lloc on creure en la màgia, aquest és Islàndia”. Els huldufolk (de huldu “pertanyent al secret” i folk “popular”) són els elfs del folklore islandès, en l'imaginari popular del qual, per exemple, s'alerta que mai s'han de tirar pedres, ja que hi ha la lamentable possibilitat de fer mal a un d'ells sense voler. La roques són precisament els llocs on aquests éssers, en principi invisibles, habiten i poden ser vistos, per la qual cosa s'entenen i aprecien com a elements dotats d'una especial energia. En un viatge d'anada i tornada entre la naturalesa i la cultura popular, de la mateixa manera que les pedres representen la presència dels elfs, ells vénen a representar les forces de la naturalesa i el respecte i l'amor que els islandesos senten per la seva terra. Amb el seu treball, Bego Antón tracta de plasmar el que tant als nostres ulls com a les nostres càmeres és invisible; tracta de penetrar en una altra dimensió, imprescindible per a la majoria dels habitants d'Islàndia: la de la màgia.
bego antón www.begoanton.com
eng
Among all the images that make up the project The earth is only dust under our feet, there is one photograph that perfectly describes the feelings of Iceland's people towards nature and its mysteries: a road with houses on both sides seems to have a strange layout. For no apparent reason, the dashed line dividing the lanes draws a curve that ends in a mound of earth and rocks. The construction of this public infrastructure seems illogical for anyone not familiar with the huldufolk: the curve of the road has been done to preserve their habitat. Thanks to this kind of circumstance, in which Icelandic public space has to naturally give in, we can assume that, as Bego Antón says, “if there is a place to believe in magic, it is Iceland”. The huldufolk (from huldu “belonging to a secret” and folk “popular”) are the elves of the Icelandic folklore. The popular imagination warns, for example, to never throw stones because there is the unfortunate possibility that an elf could be hurt unintentionally. These beings, initially invisible, live and can be seen amongst the rocks. Stones are understood and appreciated as elements gifted with a special power. With her work, Bego Antón aims to capture what is invisible in both our eyes and our cameras; she goes into another dimension, one that is essential for most people in Iceland: magic.
Guillermo Ros cat www.guillermoros.com La superació de les fronteres entre el real i el representat, el físic i el virtual, els materials nobles i els industrials i, en definitiva, d'allò que separa el concret de l'abstracte formen tant el nucli de Geologia de l'Inefable com del treball d'aquest jove escultor. En les seves peces Haze i zape_1988, elements tradicionals com el marbre interactuen amb pintures sintètiques al mateix temps que la rotunditat de la pedra expandeix la seva presència per mitjà d'imatges intangibles però visibles en miralls i projeccions. La interacció del tecnològic amb el natural fa referència a una societat de la informació, on les pantalles formen part de la nostra quotidianitat. On interfícies d'atractiu disseny i complex funcionament tècnic contenen compostos minerals com el coltan, present en la majoria dels dispositius electrònics. La dicotomia entre dos mons aparentment separats, però intrínsecament vinculats a causa del desenvolupament de les noves tecnologies i la fascinació per les noves estètiques derivades d'aquest xoc, defineixen la seva proposta.
Guillermo Ros www.guillermoros.com
eng
Overcoming the boundaries between the real and the represented; the physical and the virtual; the natural and the manufactured; and ultimately, what separates the concrete from the abstract; are at the core of Geology of the Ineffable, and in the work of this young sculptor. In the pieces Haze and Zape_1988, the classical elements of marble interact with synthetic paints, and the density of the stones are amplified by their reflection in the mirrors they rest upon, and the intangibility of the projected images. The interaction of the technological with the natural refers to the information age, in which electronic screens are part of our daily life. In these devices, beautifully designed interfaces front a complex technical operation, which utilises valuable metallic ores, such as coltan. The dichotomy between these two separate but linked worlds comes together through a new aesthetic fascination derived from the development of new technologies, and it is this impact that defines his work.
Johan Rosenmunthe cat www.rosenmunthe.com Les ciències ocultes han estat practicades per l'ésser humà des de l'antiguitat en el seu anhel infatigable per comprendre l'entorn, dominar els secrets de la profunditat i alterar els principis de les lleis del món natural. Tectònic, de Johan Rosemunthe, explora les connexions entre tradicions místiques com la màgia, l'alquímia i l'esoterisme a través de la simbologia de les pedres i el mateix medi fotogràfic. El seu tractat versa sobre el límit de la matèria i el seu potencial energètic i transformador i atorga a la pedres, minerals i roques el poder on resideix la màgia de l'ocult i el seu caràcter sobrenatural. La instal·lació que presenta a Geologia de l'Inefable no es redueix a la mera representació d'un objecte, sinó que afegeix una capa més de significat després d'haver experimentat amb la materialitat del suport fotogràfic. Amb aquesta, produeix una nova estructura mal·leable que amaga al mateix temps que ens convida a creuar-ne el llindar per assolir els misteriosos processos amb què treballaven els alquimistes.
Johan Rosenmunthe www.rosenmunthe.com
eng
The ancient practices of mysticism and the occult are born from a tireless desire to understand the natural environment, dominate the secrets of the profound and change the principles of natural laws. Tectonic by Johan Rosenmunthe explores connections between these occult traditions; tying together magic and alchemy through the symbolic esotericism of stones, minerals and rocks, and the photographic medium in itself. Through the photographs, we question the energies and limits of matter and their transformative potential. Rosenmunthe's installation for Geology of the Ineffable experiments with the materiality of the photographic medium in itself. He has created a new, malleable structure, which conceals and invites us at the same time to cross the threshold – to reach for the mysterious processes with which the alchemists worked.
Jordi Mitjà cat www.jordimitja.com L'apropiació i reinterpretació de diferents formes de representació, des de la fotografia fins a l'escultura, passant per la publicació, són alguns dels senyals d'identitat de Jordi Mitjà, que en aquest projecte inèdit proposa una nova faceta al mitificat ideari de l'explorador i les seves troballes, i en replanteja la figura, actualment vinculada a la ciència especialitzada i altament tecnològica, per apropar-la al món de l'amateurisme i del col·leccionista aficionat. La superació de barreres entre postures i estètiques aparentment oposades és l'eix principal sobre el qual gira la base argumental de Geologia de l'Inefable, on Mitjà s'apropia de fotografies dels aclamats i mundialment reconeguts exploradors de la missió Apol·lo de la NASA, per hibridar-los i contraposar-los a uns altres del seu arxiu familiar. Per mitjà d'un procés de treball obert i intens en el qual l'emocional dialoga amb la fascinació pel desconegut, posa en contacte la idea de la roca i el mineral com a element d'interès científic embolicat en el misteri que envolta tot allò extraterrestre, amb el seu vessant de valuós material per al passatemps d'entusiastes geòlegs amateurs.
Jordi Mitjà www.jordimitja.com
eng
The appropriation and interpretation of different forms of representation, from photography to sculpture or publications, are some of the hallmarks of Jordi Mitjà's work. In this unpublished project he adds a new facet to the mythologised idea of the explorer and their findings; redefining a figure linked to highly specialised science and technology, to bring it to the world of amateurism and the amateur collector. Overcoming barriers between seemingly opposing positions and aesthetics is the main axis on which we view Geology of The Ineffable. In his project, Mitjà appropriates photographs of acclaimed and world-renowned explorers of the Apollo mission, to hybridise and compare them to others from his family archive. He brings the images into the scope of the amateur geologist through an intense, dialogical process between emotional cues and a fascination for the unknown. He connects the idea of the rock and the mineral as an element of scientific interest surrounded by the mystery of everything extra-terrestrial.
Geologia de l’Inefable 17. 02. 2016 — 16. 04. 2016
Exposició Artistes: Aleix Plademunt, Alberto Feijóo, Bego Antón, Guillermo Ros, Johan Rosenmunthe i Jordi Mitjà Comissariat: Widephoto (Maria Canudas, Gema Darbo, Mónica Sánchez i Jon Uriarte) www.widephotobcn.com Coordinació: Joana Hurtado Muntatge: Marc Quintana Publicació Textos: Widephoto Disseny gràfic: Fernando Galende Imatges: Dels propis autors Correcció: Consorci per a la normalització lingüística, Iria de Dios Flores i Thea Smith Agraïments: Jordi Puy, Gustavo Bernabé, Patricio Abreu, Enrique Hernández i Lex Thompson Impressió: Derra i Bramona. 300 còpies Can Felipa C/ Pallars, 277. 08055 Barcelona www.cccanfelipa.cat Horaris sala d’exposicions Dimarts a dissabte, de 17 a 21h Organitza:
Col·labora: