2009.4
GUIA DE LECTURA
BIBLIOTECA DE CAPDEPERA
Divendres 12 de juny a les 21h
CLUB DE LECTURA Vida L'any 1948, Truman Capote era un jove escriptor que estava començant a fer-se un lloc dins l'inaccessible ambient literari de la ciutat de Nova York. Tenia 24 anys; havia començat a publicar els seus primers relats als 19, i ara la seva era ja una signatura habitual dins les pàgines de la prestigiosa revista New Yorker. Així, quan va arribar el moment de publicar el seu primer llibre, la novel·la Altres veus, altres àmbits, semblava que Truman Capote aniria directe a consolidar-se com un dels joves escriptors més talentosos dels Estats Units. Però més enllà del merescut reconeixement pels seus valors literaris, el que aquesta novel·la va deparar-li a Capote fou una veritable metamorfosi: d'escriptor, va convertir-lo en personatge. I tot degut a la fotografia que il·lustrava la contraportada del llibre: una imatge(aquí la podeu veure) que presentava a un jove d'aspecte gairebé adolescent estirat en un sofà i mirant a càmara amb una expressió que, a l'època, va ser considerada per molts com indecent. Com explica Gerald Clark a la seva imprescindible biografia de l'autor, aquesta fotografia va atorgar-li al jove Truman un renom no només literari, sinó també (i sobretot) social. Capote s'havia convertit en allò que sempre havia somniat: lluny de la seva Nova Orleans natal, lluny dels poblets d'Alabama on va passar la seva infantesa, lluny de la seva família desestructurada i d'un entorn hostil amb el nen solitari, somniador i efeminat que sempre va ser, ara Capote era per fi objecte de totes les mirades al centre del "gran món". El personatge Capote s'havia establert ja per sempre. La seva oberta homosexualitat, la seva frivolitat desenfadada, el seu interés per la vida social, pels secrets i les tafaneries, els seus viatges continus i les seves estades a l'estranger, els seus amors tempestuosos i els seus primers problemes amb les drogues i l'alcohol... tot servia per donar color a la imatge d'un escriptor que, durant aquests anys, va publicar el volum de relats Un árbol de noche, la novel·la L'arpa d'herba, el volum miscel·lani Los perros ladran i la novel·la curta Esmorzar al Tiffany's. Després, el 16 de novembre de 1959, Capote va llegir al New York Times un article que canviaria per complet la seva vida. Es tractava del relat de la mort inexplicada i inexplicable de la família Clutter, assassinats sense motiu aparent a la seva casa de Holcomb, Kansas.
A sang freda – juny 2009 La recent ( 2005) i molt premiada pel·lícula Capote (dir. P.S. HOFFMAN) s'ocupa d'aquesta etapa de la vida de l'escriptor, potser la més interessant o, si més no, la més cinematogràfica: els sis anys que Capote va estar investigant l'assassinat dels Clutter per tal d'escriure la seva "novel·la documental" A sang freda, i com per dur a terme aquesta investigació es va implicar emocionalment en l'assumpte (especialment delicada fou la seva relació amb els dos assassins, l'execució dels quals va presenciar en directe) fins a un punt del qual mai no va poder recuperar-se. La novel·la es va publicar l'any 1966, i va convertir novament a Capote en l'home de moda de les lletres nordamericanes. A sang freda li va donar diners, festes multitudinàries i atenció permanent de l'alta societat; també va ser el final de la seva carrera com a escriptor. Entre 1966 i 1980, any en que es va editar el seu recull Música per camaleons, Capote només va publicar algun que altre conte aïllat. Segons deia en cada entrevista que concedia, tota la seva atenció estava posada en una novel·la en marxa que seria l'equivalent, per als Estats Units de la segona meitat del segle XX, del que l'obra magna de Proust havia significat per a la França de principis de segle: un estudi descarnat de la vida de les classes altes. La publicació d'un parell de fragments d'aquesta novel·la (Pregàries ateses era el seu títol) van aconseguir el que abans no havia fet el seu ràpid deteriorament físic i mental, efecte de l'abús continu d'alcohol i drogues: Capote va ser expulsat d'aquell "gran món" al qual havia ingressat quan era tan sols un jovenet ple de talent i d'exotisme. Al pròleg de Música per camaleons, Capote fa referència a aquesta expulsió, producte de la fúria d'un grup de gent, rics i famosos, que van sentir-se traïcionats per l'escriptor en veure els seus draps bruts convertits en literatura. Tot i així, Capote mostra la seva voluntat de seguir treballant en Pregàries ateses, l'obra dels seus darrers quinze anys de vida. Consumit pels seus propis excesos, Truman Capote va morir l'any 1984; no havia complit encara els seixanta. I, entre els seus papers, tot el que es va trobar de la monumental Pregàries ateses van ser uns quants capítols fragmentaris que, publicats en forma de volum al cap d'uns anys, no arribaven a sumar dues-centes pàgines. Un final perfectament literari per a un escriptorpersonatge com ell: la gran obra dels seus darrers anys, el llibre del qual havia estat parlant gairebé dues dècades (i pel qual havia cobrat quantioses sumes de diners dels seus editors en concepte de bestreta dels seus drets d'autor) era poc més que una pantalla rere la qual ocultar el seu veritable drama: la seva mort com a escriptor. El títol d'aquesta "novel·la fantasma" provenia d'una suposada cita de Teresa de Jesús, en realitat apòcrifa i molt probablement inventada per Capote: "Se derraman más lágrimas por plegarias atendidas que por las no atendidas". La frase, no cal dirho, podria funcionar perfectament com a epitafi del propi escriptor, a l'igual que una altra famosa afirmació seva inclosa dins uns dels textos de Música per camaleons, el seu darrer llibre publicat en vida: "Sóc alcohòlic. Sóc drogoaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geni". Paraula de Capote. A l’any 2004 es troba una capça amb pertinences seves i allà s’hi troba un manuscrit Crucero de verano, una novel·la que havia començat a 1943, va dedicar-s’hi un temps i després va deixar. Es va publicar el 2006 per Random House.
A sang freda... “A sang freda
és un minuciós estudi, a mig camí entre la novel·la i el periodisme d’investigació que consagrà definitivament Truman Capote entre els grans escriptors del segle XX. La relació que tingué amb l’alta societat novaiorquesa (font de la seva inspiració i potser també de la seva destrucció com a persona) li permeté de fer els retrats més aguts i controvertits de la seva època. Però tot això queda aparcat quan decideix escriure sobre l’aparent “sensesentit” múltiple homicidi que ocorregué al poble de Holcomb (Kansas, EUA): un dissabte a la nit del mes de novembre de 1959, quatre dels membres de la família Clutter són brutalment assassinats a casa seva. Per quin motiu? Aquest serà el tema central al llarg de tota la novel·la: a vegades disfressat de precises descripcions dels membres de la família i dels seus assassins, a vegades narrant l’esperit que es respira al poble (abans i després dels fets) o a base de seguir les vides de Herb, Bonnie, Nancy i Kenyon, uns dies abans del fatal desenllaç. Això últim, ens apropa tant a les experiències dels Clutter que tot plegat acaba transmetent-nos una inevitable tristesa pel que s’esdevindrà posteriorment.
I els assassins? Aquí, crec que és on rau l’autèntica motivació de Capote per escriure la novel·la: intentar explicar per què van ser capaços d’anar tant lluny dos joves que ja havien passat per la presó però per delictes molt menors. Aquí Capote s’endinsa tant a les vides de Dick i Perry (sobretot en la d’aquest segon) que sense justificar les morts dels Clutter, acaba sentint una tristesa cada vegada més profunda vers el destí que espera als nois, cosa que l’obliga a decantar-se a favor de la compassió i en contra de la pena de mort. L’adjunció a la novel·la de les opinions de prestigiosos psiquiatres que van estudiar els homicides, les cartes de la germana de Perry, les xafarderies als bars de Holcomb o les curtes però intenses autobiografies escrites de la mà de Dick i Perry, no fan més que engrandir el mite d’aquesta obra mestra de la “no-ficció”. És més, A sang freda estableix les bases del que serà el Nou Periodisme, amb Tom Wolfe o Norman Mailer al capdavant. Cal dir res més?” Jordi Fàbregas