Mites, contes i altres plantes. Carles Mir Pegueroles by Carles Mir Pegueroles

Mites, contes i altres plantes Curiositats, histĂ˛ria, mitologia, usos i creences d'algunes de les plantes del nostre PaĂs.

Carles Mir Pegueroles

Mites, contes i altres plantes Curiositats, histĂ˛ria, mitologia, usos i creences d'algunes de les plantes del nostre PaĂs.

Carles Mir Pegueroles ValĂ¨ncia, Hivern de 2014.

- Estic completament sorprès de sentir parlar d’aquesta forma a un home de ciència com vostè. -me va dir. - Per què? - li vaig preguntar somrient. - Me produeix un gran efecte sentir autèntiques heretgies científiques. Barrejar la Botànica amb les supersticions com vostè fa, és realment impactant. - L’he contat el que els camperols fan amb les plantes per combatre les seues malalties. L’he parlat de casos que de no haver vist amb els meus propis ulls m’hagueren paregut absurds. Però en realitat perseguia un propòsit. - Quin? - Moltes medicacions que avui tenim per grans conquistes de la medicina moderna han estat descobertes i portades a la pràctica per haver observat i escoltat l’ús que d’elles feia la gent. Potser que alguna d’aquestes aplicacions de les plantes, que ara pareixen supersticioses apleguen qualsevol dia a esdevenir l’ultima troballa de la ciència mèdica. Charla botánica en el expreso. Abel Esquiroz.

Carles Mir Pegueroles

Prefasi

Els dotze articles que ací es presenten en forma de capítols del llibre, són resultat de la compila-

ció de les publicacions fetes per l’autor Carles Mir Pegueroles en la secció de col•laboracions del periòdic Tossal Gros, periòdic local de les Coves de Vinromà amb ISSN nº 1576-7388, que des de novembre del 2012 i de forma bimensual han estat publicats amb el títol “Coneixem la flora del terme”. A més, s’ha incorporat un petit text a mode de introducció a l’etnobotànica. La relació d’articles amb el número de publicació i data són: · Bruc d’hivern. Erica multiflora L. (Tossal Gros nº 146 Novembre-Decembre 2012) · Falzia de pou. Adiantum capilus-veneris L. (Tossal Gros nº 147 Gener-Febrer 2013) · Herba blenera. Verbascum thapsus L. (Tossal Gros nº 148 Març-Abril 2013) · Margalló. Chamaerops humillis L. (Tossal Gros nº 149 Maig-Juny 2013) · Canya o canyavera. Arundo donax L. (Tossal Gros nº 150 Juliol-Agost 2013) · Visc o Vesc. Viscum album L. (Tossal Gros nº 151 Septembre-Octubre 2013) · Ametler. Prunus dulcis ((Mill.) D.A.Webb). (Tossal Gros nº 152 Novembre-Decembre 2013) · Argelaga. Ulex parvifolius Pourr. (Tossal Gros nº 153 Gener-Febrer 2014) · Abellera. Ophris sp. (Tossal Gros nº 154 Març-Abril 2014) · Atzavara. Agave americana L. (Tossal Gros nº 155 Maig-Juny 2014) · Heura. Hedera helix L. (Tossal Gros nº 156 Juliol-Agost 2014) · Grèvol. Ilex aquifolium L. (Tossal Gros nº 157 Setembre-Octubre 2014)

Prefasi

El contingut dels articles és purament etnobotànic en el sentit més ampli, ambigu i miscel•lànic del terme, però fortament contrastat i fidelment lligat a dades i fets. El llenguatge és senzill i accessible. Si bé s’ha evitat l’ús excessiu de tecnicismes i vocabulari botànic, en alguns casos aquestos han sigut inevitables per mantindre el rigor científic de l’obra i enriquir la lectura. Aquestos però, estan sempre explicats amb la intenció de facilitar la comprensió. A més, en la majoria dels casos i com a innovació en els treballs etnobotànics, s’ha incorporat l’element mediambiental em forma de reflexions i directrius, sobre l’ús o maneig que en un futur immediat deuríem fer per millorar la salut ambiental dels nostres ecosistemes. Com a conclusió, en els articles on ha sigut adient, és ressalta la importància d’emprar o de conservar la planta amb la intenció de protegir i conservar el nostre patrimoni natural. Els articles estan en ordre cronològic de publicació i segueixen tots la mateixa línea i estructura: un títol on trobem el nom popular més comú i el nom científic de la planta, una referència literària o folklòrica de la planta o del seu ús, una introducció, un desenrotllament on es desenvolupen diferents aspectes de la seua etnobotànica o biologia en general i una conclusió. El llibre ha estat il•lustrat, dissenyat i maquetat per Cristina Pérez Medina. El text està acompanyat de fotografies en la majoria dels casos de l’autor, i il•lustracions al•lusives a la planta, extretes de les fonts indicades en la pàgina 110. Les imatges amb autoria diferent a la pròpia del autor han sigut cedides per: · Imatge 13. Mans expertes trenen les fulles per fer cabassos. Paula Algueró. · Imatge 15. Broquets de dolçaina fets amb canya. Fernando Mir. · Imatge 16. Cortina de carrer feta amb les tijes de la canya. Sebastià Saura. · Imatge 20. Fruits d’on surt la pega emprada al parany. Vanesa Bonet. · Imatge 22. La planta la trobem a les copes dels arbres. Vanesa Bonet. · Imatge 27. Arbre farcit de flors. MªJosep Albella.

Carles Mir Pegueroles

Introducció

L’etnobotànica és l’estudi de la relació entre l’home (etnos) i les plantes (botànica), és a dir, que

està a cavall entre la ciència i la sociologia. És per això, que les fonts de coneixement de l’etnobotànica siguen tan diverses. Tractats antics d’agricultura o medicina, geografia, farmàcia, gastronomia, descripcions costumbristes, notes viatgeres, documentació religiosa, obres literàries, científiques, referències gràfiques, mitològiques, rituals, música, art, refranys, costums, o simplement anècdotes, són el principal recurs per interpretar i conèixer la relació de l’home amb les plantes. Com podem imaginar, la bibliografia és extensa i diversa, inabastable en alguns dels casos. Encara així cal destacar algunes obres bàsiques i fonamentals dels científics etnobotànics més importants al País Valencià. Obres que han estat consultades i emprades per ser referents en l’àrea i per provenir d’extraordinaris treballs, tant bibliogràfics com de camp, fets pels autors:

· Antoni Josep Cavanilles (València 1745- Madrid 1804) sacerdot, botànic i naturalista valencià,

que va fer grans contribucions al estudi geogràfic, toponímic, faunístic i botànic al País Valencià. La seua obra magna va ser: “Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia” (1795-1797).

· Daniel Climent Giner. Professor de Ciències de la Natura, investigador i divulgador etnobotà-

nic. Multitud d’articles etnobotànics demostren la seua activitat en l’àrea. La seua obra “Les nostres plantes” (1985), va ser pionera de l’etnobotànica moderna.

· Joan Pellicer i Bataller (1947-2007) metge i botànic valencià que va fer una gran tasca de compilació del saber popular valencià. Va deixar una gran obra, part d’ella encara sense publicar, de la que destaquen: “Costumari Botànic 1” (2000), “Costumari Botànic 2” (2000) i “Costumari Botànic 3” (2004).

· Luis Mulet Pascual. Farmacèutic i investigador que compta amb l’autoria de diversos estudis

etnobotànics i fitofarmacèutics a la província de Castelló. “Flora tóxica de la Comunidad Valenciana” (1997), “Estudio etnobotánico de la provincia de Castellón” (1991) i “Etnobotánica farmaceutica de l’Alt Maestrat” (1987) són obres clau.

Carles Mir Pegueroles

Índex Prefaci

Introducció

Les plantes:

· Bruc d’hivern. Erica multiflora L.

· Falzia de pou. Adiantum capilus-veneris L.

· Herba blenera. Verbascum thapsus L.

· Margalló. Chamaerops humillis L.

· Canya o canyavera. Arundo donax L.

· Visc o Vesc. Viscum album L.

· Ametler. Prunus dulcis ((Mill.) D.A.Webb).

· Argelaga. Ulex parvifolius Pourr.

· Abellera. Ophris sp.

· Atzavara. Agave americana L.

· Heura. Hedera helix L.

· Grèvol. Ilex aquifolium L.

Bibliografia

107

Webgrafia

109

Font de les il•lustracions

110

Índex alfabètic de termes

111

Carles Mir Pegueroles

Les Plantes

Carles Mir Pegueroles

Bruc d’Hivern o Cepell (Erica multiflora L.)

Pels camins de la muntanya Hi ha estepes i bruc florit Melangia, dolça companya: Ni una flor he collit. Marià Manent Camis

Erica multiflora L. Tossal Gros nยบ 146 Novembre-Decembre 2012

Carles Mir Pegueroles

BRUC D’HIVERN (Erica multiflora L.)

Imatge 1. Bruc d’hivern florit al mes de gener.

nom genèric d’Erica probablement ve de la muntanya siciliana Erice, centre de culte de la deessa romana Venus Ericina i lloc on degué ser abundant quan l’insigne botànic Carl Von Linné va descriure el gènere. Al País Valencià, trobem tants noms per anomenar aquesta planta com flors presenten les seues branques: bruc d’hivern, xipell, petorrera, cepell, petorrell, sapell, tirapets, burga, bruguera, ciprelló...

Flor d’hivern. Sense cap dubte es tracta de la flor de l’hivern a les nostres brolles. La seua curiosa floració als mesos d’hivern la fa destacar entre totes les plantes que l’envolten. És l’anunciadora i predecessora de la grogor de les argelagues i la blancor del romaní, que floreixen tot just després que s’envellesquen les caputxetes del Bruc. El bruc d’hivern es tracta d’un arbust autòcton perennifoli de la regió mediterrània que presenta nombroses flors, característica que li dona nom a l’epítet: multiflora. Aquestes flors es caracteritzen per ser petites caputxetes rosenques d’on sobreïxen els estams amb les anteres de color marró fosc, que omplin la flor d’una immensa bellesa si la mirem de ben a prop. Si bé les florescències són molt característiques, el que més podríem destacar del bruc és la fusta que es forma en el cepelló sota terra, també anomenat rabassa. El bruc, que no fa branques

Bruc d’hivern o cepell (Erica multiflora L.)

ni grosses ni grans, desenvolupa en canvi una rabassa de fusta extremament dura i sense vetes. La fusta de la rabassa és la que li ha donat la fama de ser una de les millors fustes de les plantes medi· terrànies, ja que fa un brasa excellent, difícil de cremar però duradora una vegada es troba encesa. És per aquesta propietat resistent al foc, per la qual ha sigut emprada des de temps immemorables per fer pipes de fumar i la que li ha possibilitat reviscolar amb rapidesa després dels incendis. Resistent en la fracció soterrada i submisa al foc en la part aèria, el bruces tracta d’un arbust de caràcter piròfit, pren amb facilitat i de forma sonora. Qui no ha tirat una branca de bruc al fumeral per sentir-la petorrar?

Propietats. Si bé el bruc no és una planta que destaque per les seues propietats medicinals, sí se li atribueixen efectes beneficiosos en el tractament de les afeccions urinàries. Les tisanes de fulles i flors de bruc han sigut emprades per combatre les infeccions d’orina, com a diürètica per evitar les retencions de líquids, per netejar els ronyons, i per tallar les diarrees, ja que té efectes astringents. Imatge 2. Les flors donen lloc a unes càpsules plenes de llavors.

...i la mel El bruc, a més, és una planta mellífera, és a dir, de les emprades per les abelles per fer mel. Al nostre territori, a diferencia d’altres zones de més al nord, no s’hi produeixen mels monoflorals de bruc. Malgrat això, les visites de les abelles a les flors del bruc aporten característiques a les mels que ací es produeixen. Les mels de bruc són mels de color del ambre, fosques, amb poc olor i amb sabor una mica amarg. Presenten gran contingut de minerals que li donen propietats com les atribuïdes a les infusions: combatre les afeccions de les vies urinàries.

Carles Mir Pegueroles

Es pot confondre? A més de l’Erica multiflora L., a la nostra comarca trobem altres espècies de la mateixa família, inclús del mateix gènere. Una d’elles és l’Erica arborea L., anomenada comunment bruc boal o bruc mascle. L’Erica arborea és una planta esvelta i amb les flors de color blanc, trets que la diferencien del bruc d’hivern, planta xaparra i amb flors rosenques. A les Coves di- Imatge 3. Els estigmes color púrpura sobresorten de la flor. fícilment trobarem el bruc mascle, ja que es tracta d’una planta que creix en terrenys silícics com les arenisques, les quals no abunden al terme, que és de dominància calcícola. En resum, una de les nostres plantes que afortunadament abunden i que no es troba sota cap amenaça. Un dels tresors que podem buscar, gaudir, recol·lectar, fotografiar i utilitzar en aquestos mesos d’hivern on la resta de flors encara no han despertat.

Carles Mir Pegueroles

Falzia de Pou (Adiantum capillus-veneris L.)

“Augmentava l’amenitat del lloc algun petit alturó que feia el terreny, algun penyal modest rodejat d’heura i humitat, on treien l’ull l’herba falguera, la falzia i el lletsó” Esclafamuntanyes Enric Valor

Adiantum capillus-veneris L. Tossal Gros nยบ 147 Gener-Febrer 2013

Carles Mir Pegueroles

FALZIA DE POU (Adiantum capillus-veneris L.)

La falzia és una falguera amb

frondes (fulles) d’uns 20-40 centímetres formades per pínules (fulletes) dèbilment lobulades paregudes a les del julivert. A l’hivern les seues fulletes es debiliten o cauen i a vegades sols queden les tiges negres i brillants, però la planta continua viva a la seua arrel. La falzia és una de les falgueres més comú i abundant al País Valencià, no hi ha coveta, pou o paret rajant d’aigua per insignificant que siga, on no estiga present. Com no, la podem trobar a qualsevol de les coves o abrics de la Moreria i a les sènies o fonts que es reparteixen pel terme.

Imatge 4. Les pínules de la falzia pareixen les del julivert.

“Ja estaven quan els dinosaures”. Les falgueres pertanyen al grup dels pteridòfits o plantes amb forma d’ala. Els pteridòfits són vegetals amb trets molt arcaics, no tenen ni flors, ni fruits, ni llavors, ni creixement en grossor, i viuen fortament lligats a l’aigua, la qual necessiten per a la seua reproducció, que fan per espores. Aquest lligam amb l’aigua que tenen les falgueres, ho mantenen de quan els vegetals van eixir del medi aquàtic per colonitzar la terra a l’era paleozoica, fa uns 400 milions d’anys. És per això que de les falgueres es diu: “ja estaven quan els dinosaures”. Si be açò és cert, podem assegurar que inclús molt abans dels dinosaures ja hi havien falgueres, el que no vol dir que siguen les mateixes que veiem ara a les nostres muntanyes.

Falzia de pou (Adiantum capillus-veneris L.)

La planta que no es banya. El gènere al que pertany la Falzia: Adiantum, deriva de la paraula grega adiantos, que vol dir que no es banya. Encara que sempre la trobem en escletxes o amagatalls ombrívols i amb abundant aigua al substrat, les seues fulles tenen un caràcter impermeable, igual que els cabell de la deessa Venus, que segons la llegenda, romanen secs a l’eixir de la mar. D’aquesta deessa, a més de la misticitat li ve l’epítet específic capillus veneris o cabells de Venus, pel color i forma de les seus tiges, les quals són negres, primes i llargues com els cabells. A diferència de la darrera planta el bruc, a la qual se li coneixia diferents noms en funció del poble o comarca, el nom de falzia s’usa per anomenar un bon grapat de falgueres de menut port. Açò deu ser degut a l’origen de la paraula falzia, que ve del la paraula llatina filicīcŭla que vol dir falguera petita. En el cas del castellà, a la falzia se li diu cilantrillo o culantrillo, per la seua semblança amb el coriandre, amb el que no té cap relació, ni comparteix propietats ni usos.

Falzia per curar i millorar els aspectes relacionats amb els cabells.

Imatge 5. Il·lustració antiga de la falzia.

A aquesta planta se li atribueixen nombroses propietats o virtuts. A l’edat mitjana existia una creença popular anomenada “Teoria de les signatures”, la qual postulava que Déu havia posat una planta com a remei per a cada malaltia, i a més a més, les havia senyalitzades per a que l’home interpretés quina planta li podia ajudar a sanar les seues dolències. Per açò, savis i alquimistes de l’època com ara Plini el Vell, van popularitzar l’ús de la falzia per curar i millorar els aspectes relacionats amb els cabells: evitar la caiguda d’aquest, estimular el cuir cabellut, protegir la pell del cabell, etc. També, degut amb la relació de la planta amb la deessa de la fertilitat Venus, se li han atribuït poders relacionats amb la fecundació, aplegant- se a dir que: “és capaç de fecundar la dona que s’asseu damunt, la trepitja o àdhuc si l’olora”.

Carles Mir Pegueroles

Protegeix les vies respiratòries i calma la tos. Creences i mites a banda, l’Adiantum és una planta amb grans propietats medicinals comprovades farmacològicament. Posseeix mucílags, substàncies derivades dels sucres amb aspecte mucós que hidraten i protegeixen les vies respiratòries i calmen la tos. Les infusions de frondes de falzia eixutes són molt recomanables en bronquitis i faringitis. Però amb compte, infusions molt concentrades s’han utilitzat popularment com emmenagogs, es a dir, per provocar les menstruacions. Com veiem, la falzia és un element amagat del nostre paisatge, element carregat d’història i misticitat, element que passa desapercebut vergonyós i ocupant un segon pla, però donant color als indrets més ombrívols, on trobem la petita falzia de pou.

Imatge 6. Falzia de pou a la Cova de la Font, de La Moreria.

Carles Mir Pegueroles

Herba Blenera (Verbascum thapsus L.)

“Quan la candelera flora, l’hivern és fora. I si no flora, ni dins ni fora“ Refrany popular

Verbascum thapsus L. Tossal Gros nยบ 148 Marรง-Abril 2013

Carles Mir Pegueroles

Herba Blenera, Tripó, Trepó o Candelera (Verbascum thapsus L.)

L’herba blenera és

una de les escrofulariàcies més abundants als nostres territoris, la podem trobar habitualment a conreus abandonats, vores de camins i fins i tot en abocadors. Es tracta d’una planta bianual, que presenta un aspecte molt diferent en cadascun dels anys que viu. Una vegada germi-nen les seues llavors la planta forma amb una roseta basal de fulles amples, blanquinoses i amb una gran quantitat Imatge 7. Detall de la flor i els estams peluts. de pèls que li donen un aspecte de vellut. Així passa el primer any de la seua vida, creixent i emmagatzemant nutrients per poder florir el segon any. En la següent primavera més o menys a principi de maig, sobresurt del centre de la roseta basal una gran tija robusta que anirà substituint les fulles per unes flors de cinc pètals d’un intens color groc. Aquesta florescència que pot aplegar a ser igual de gran que una persona és la part més coneguda i cridanera de la planta, i pot presentar més de 20 flors d’on posteriorment eixiran milers de llavors per planta.

Herba blenera (Verbascum thapsus L.)

L’herba barbuda. Com la majoria de les plantes, als Verbascum se li coneixen diversos noms populars tant en valencià com en castellà. A més, com tots els essers vius té un nom científic compost per dos paraules en llatí que serveix per estandarditzar i per evitar confusions. El nom genèric de la planta Verbascum deriva del vocable llatí Barbascum, que vol dir barbut, fent referència a l’abun-dància de pels blancs que la planta llueix. L’epítet específic thapsus probablement prové de thapsos, antiga ciutat siciliana de l’edat del bronze on presumiblement la planta va ser trobada i descrita per primera vegada.

Il·luminava les nits dels pastors i de les llars. El nom comú tant en valencià com en castellà fa referència a l’ús que a l’antigor es feia de la seua tija. Aquesta, una vegada eixuta s’untava de saïm o es submergia en oli i podia ser encesa per fer llum. S’emprava, gràcies a la seua pilositat com a ble i era la candela que il·luminava les fosques nits del pastors. Es per això que és anomenada blenera o candelera, derivació de ble i candela. En castellà el nom comú més estès és el de gordolobo (guarda del lobo), que ve de l’ús que feien els pastors per guarir-se dels llops, els quals fugien al veure el seu foc. També en algunes comarques és anomenada tripó o trepó per la semblança que presenta el revers de la fulla amb les parets interiors dels estomacs dels animals. Imatge 8. Planta en el segon any, quan trau la flor.

Carles Mir Pegueroles

Imatge 9. Fulles de la planta en el primer any.

Molt emprada per pescar. Si bé tots els noms més comuns fan referència al seu ús com a ble, no es coneix cap nom relacionat amb l’ús que s’ha fet de la planta en les arts de pesca, el qual va ser un ús molt estès des de l’edat mitjana quan era emprada per a “enponçoñar” les aigües. La planta en la seua totalitat era matxucada i convertida en una pasta que abocada a l’aigua produïa la mort o atordiments dels peixos, les panxes blanques començaven a aparèixer en la superfície en pocs minuts, podent-se, com deia l’insigne botànic Pius Font i Quer, “agafar-se a bragues eixutes”. Aquest efecte és degut al contingut en saponines que té la planta, principalment les llavors. Aquestes saponines produeixen un col·lapse respiratori a les brànquies dels animals de sang freda i no tenen cap efecte en els humans que després consumeixen els peixos. Afortunadament amb la llei de pesca fluvial del 1942 aquesta tècnica molt poc selectiva i amb un impacte molt agressiu als ecosistemes

Herba blenera (Verbascum thapsus L.)

aquàtics va ser prohibida junt a l’ús de dinamita i calç, que també eren emprats amb la mateixa finalitat.

Les infusions de les flors són excel·lents per evitar les nafres. A banda d’aquests usos, les infusions de flor de blenera han sigut emprades des de molt antic per combatre les inflamacions de les mucoses digestives i respiratòries, com ara la picor de gola, tos de pit, etc. Açò és gràcies al gran contingut en mucílags, flavonoides i esterols que actuen com a demulcents i suavitzants. És especialment efectiva en la prevenció de les nafres a la mucosa bucal, la part emprada per açò són les flors desproveïdes dels velluts estams. Hem d’evitar també les parts peludes que poden irritar la gola si els pèls passen a la infusió. La gent ha venerat les propietats de les flors d’aquesta planta fins al punt que en trobar-se una florida existeix la tradició de tirar-li dos grapats de terra a la base i agenollats davant d’ella dir: “trepó, trepó, tira les flors i les fulles no”, segons diuen, Imatge 10. Gravat antic on es representa la relació de la planta amb les vies prespiratòries. instantàniament el trepó ens obsequia amb algunes de les seues flors...

Carles Mir Pegueroles

Trobem altres especies molt paregudes i amb les mateixes propietats. A més d’aquesta espècie Verbascum thapsus L., al nostre terme trobem algunes espècies més del mateix gènere com ara V. sinuatum L., V. boerhavii L., i V. rotundifolium Ten., totes elles són prou paregudes i hibriden molt entre elles, el que fa que tinguen trets molt pareguts. Afortunadament la confusió no pot tenir efectes negatius en el seu ús ja que totes aquestes espècies tenen les mateixes propietats.

Carles Mir Pegueroles

Margalló (Chamaerops humilis L.)

“Aquells que van a fer palmes sempre van caminant, amb el cabàs a l’esquena i les mans brutes de sang“ Refrany popular

Chamaerops humilis L. Tossal Gros nยบ 149 Maig-Juny 2013

Carles Mir Pegueroles

LA PALMA O MARGALLÓ (Chamaerops humilis L.)

El margalló és un petit arbust que trau nombrosos rebrots rabassuts. Si creix en sòls bons o en jardins, pot arribar a convertir-se en una palmereta de 3-4m d’alçària, però generalment i a la natura no creix més d’un metre ja que té preferència pels indrets despullats i assolellats. Els troncs, freImatge 11. Fulles de margalló. qüentment més grossos en la seua part alta que a la inferior, estan coberts per la base de les fulles velles, donant-li un aspecte tomentós i barbut. Les seues fulles naixen de la base en forma de plomall i posteriorment es van obrin aplegant a tenir un aspecte de ventall plegat subjectades per un pecíol amb grans punxes. La nostra palmera és una planta que forma part de la garriga mediterrània costera junt amb el llentiscle, el coscoll i l’argelaga, formació fortament adaptada als incendis. Però d’entre totes aquestes plantes és el margalló el que més capacitat té per rebrostar. Els brots del margalló després dels incendis pinten de verd les vessants negres i grises que deixen les altres plantes carbonitzades, el que dóna una semblant d’esperança. A més, és molt útil per fixar terrenys, protegeixen les muntanyes de l’erosió al poder formar matollars densos i impenetrables.

Les palmeres són plantes d’excepció ací. Encara que ens puga parèixer comú i usual veure palmeres arran del País Valencià es tracta d’un fet excepcional. Les palmeres formen part d’una família de plantes tropicals (fam: Arecaceae). A les nostres latituds aquestes les trobem en el límit de la seua àrea de distribució, per això a

Margalló (Chamaerops humilis L.)

les muntanyes sols trobem una espècie de palmera autòctona i silvestre: el margalló. És a més una de les dos úniques palmeres autòctones d’Europa; les altres palmeres que veiem han sigut introduïdes i no s’han naturalitzat, per això sempre les trobarem a indrets enjardinats o als carrer, i mai enmig de la muntanya.

Cavanilles l’anomenava Phoenix humilis Cav. Com la majoria de plantes mediterrànies va ser Carl Voon Linneu qui les va donar nom. Aquesta, sense ser una excepció va ser batejada per el botànic com a Chamaerops humilis L. El nom científic del margalló deriva del grec: “Chamae”, que Imatge 12. Dàtils de la palmera. vol dir petit que toca terra, i de “rhops”, que significa matoll. En canvi, “humilis” prové del llatí i significa humil. En conjunt, Chamaerops humilis vol dir: petit matoll humil. Aquest nom no li degué parèixer bé al botànic valencià Antoni Josep Cavanilles qui la va anomenar Phoenix humilis Cav. Tanmateix, per antiguitat té prioritat el nom de Linneu i és per això que avui en dia estiga establert com a nom científic oficial el primer.

Margalló amb mel, un tros de cel. Quant als usos que d’aquesta planta se n’han fet són molts i coneguts tant en l’àmbit alimentari com en tèxtil. El margalló produeix en els peus femella, ja que es tracta d’una planta dioica que té exemplars mascles i femelles, uns aquests són poc carnosos i molt aspres, són gran part de la dieta de teixons, conills, cabres i sobretot de les raboses, de les quals prové el seu nom: dàtils de rabosa. Per a nosaltres esdevenen un remei infal·lible per tallar les diarrees, degut al gran contingut en tanins i àcid butíric que tenen. Han sigut molt consumits ajuntant-los amb mel per alleugerar la seua aspresa.

Carles Mir Pegueroles

Però la part més aprofitable per a menjar i la més amable al paladar és la medul·la que està dins la soca. Però ha de ser arrencada, amb l’inconvenient d’acabar amb la planta. Aquestes medul·les van ser molt consumides pels infants famolencs a la postguerra. I existeix la veu popular que ens recorda que febrer és el millor moment per collir-les: Per Sant Blai més dolços que mai.

La llata va ser un perfeccionament dels àrabs. Si bé és una planta comestible, l’ús més estès ha sigut el d’emprar-la per fer la llata. L’ús de les fibres vegetals ve de molt antic i ha sigut molt ampli en la conca mediterrània: boga, espart, canyís, etc. La llata en concret va ser un perfeccionament de quan els àrabs estaven a la península, un dels llegats que ens van deixar junt amb moltes altres coses. L’activitat de fer llata i espart ha estat un complement de l’activitat diària de camperols i ramaders, que es dedicaven a aquests quefers en dies de mal temps, dies de descans o moments de tedi. Les fulles de la palma naixents, tendres i encara plegades (ullols) es cullen, no sense patir talls i punxades a les mans, al juny o juliol. Així tenen tot l’estiu per eixugar-se al terrat, donant-los de tant en tant una volta. Gràcies al sol o a vegades a la combustió de sofre, les fibres es blanquegen, després es separen i es guarden disposades per fer les característiques trenes que formen la gran varietat d’articles de llata: cabassos, cistelles, estores, ventalls, graneres, catifes, etc. Aquesta activitat va aplegar a tenir una gran importància al País Valencià, i va posar en perill durant molt de temps la planta que va passar a ser protegida i sols es podia fer ús d’ella quan es cultivava. Actualment i segons legislació vigent es considerada una espècie d’aprofitament regulat. El tall o el desarrelament queda sotmès a autorització encara que collir parts o llavors està totalment permès Imatge 13. Mans expertes trenen les fulles per fer cabassos. si és per a ús artesanal.

Carles Mir Pegueroles

La Canya o Canyavera (Arundo donax L.)

“A les nits refilaven els rossinyols dintre els canyars. Aiii… com refilaven, canta la veu popular” Vicent Andrés Estellès Vaixell de Vidre

Arundo donax L. Tossal Gros nยบ 150 Juliol-Agost 2013

Carles Mir Pegueroles

CANYA O CANYAVERA (Arundo donax L.)

Per tombar les ametles, per guiar les tomateres, per fer sonar la dolçaina, per fer la carrossa,

una milotxa, un pal de granera o el sostre d’una casa…. Es faria inacabable la llista d’usos que li donem a les canyes als nostres pobles, la canya és, sense dubte, la planta introduïda amb més usos i més diversificats. Actualment no podríem imaginar els nostres paisatges sense un canyar a la vora del riu. Encara així, les canyes són un element introduït que res tenen a veure amb el paisatge original del nostres rius.

Imatge 14. Fulles de la canya.

L’herba gegant. La canya o canyavera és una de les herbes més grans de la família de les gramínies, pot aplegar fins als 8 metres d’alçada. Té unes grans tiges robustes i buides que fan d’ella un material lleuger, flexible i resistent. Les fulles, perennes, poden aplegar fins a 6 cm d’amplària i fins 1 metre de llargària. La canya, com la resta de les gramínies, floreix entre juliol i desembre, però als nostres terri-

La canya o canyavera (Arundo donax L.)

toris les flors no li serveixen per reproduir-se, ja que les llavors no són viables, no viuen. La canya tendeix a reproduir-se de forma vegetativa per trencament o propagació de les arrels o les tiges joves. El seu nom científic ens fa al·lusió al lligam que aquesta planta té amb l’aigua, “Arundo” ve de la paraula celta “Aru” (aigua). Aquesta planta és força abundant als cursos mitjans i baixos dels rius de tot el País Valencià, on els sòls són profunds i amb gran humitat. No sol trobar-se en grans altituds ni en llocs on les temperatures poden ser baixes a l’hivern, ja que no resisteix les gelades.

La canya i la música. Un dels usos més curiosos i més arrelats de les canyes és el de fer instruments musicals: flautes, peces de percussió i sobretot les canyes de la dolçaina. Conta la llegenda grega que el Déu Pan estava fortament enamorat de la Deessa Siringe. Un dia que la va vore passar va córrer darrere d’ella. Siringe sense poder fugir, va demanar ajuda a les seues germanes les nimfes, que la van convertir en un alt canImatge 15. Broquets de dolçaina fets amb canya. yaveral. Pan, quan va arribar, sols va poder abraçar-se a les canyes. El Déu, a l’escoltar el soroll que les canyes feien al ser sacsades per l’aire, va tallar-les i va crear els instruments musicals. Conta la llegenda que cada vegada que aquests sonen, és el trist lament de la deessa Siringe convertida en canya per fugir d’un amor no desitjat.

També té propietats medicinals. Si bé no és molt conegut l’ús medicinal de la planta, també s’ha emprat la infusió de l’arrel aprofitant la seua propietat laticífuga o antigalactogoga. L’alt contingut d’alcaloides a les parts soterrades, produeix la interrupció de la llet en les dones. A més també s’ha emprat junt amb la cua de cavall (Equisetum sp.) com a un fort diürètic i per aprimar-se, ja que ambdues plantes tenen un gran contingut en sílice, que evita la retenció de líquids. Però amb compte, que produeix hipertensió.

Carles Mir Pegueroles

Problema greu als ecosistemes. Si bé no podríem concebre el paisatge i les nostres activitats tradicionals sense els canyars, aquesta planta no és una espècie autòctona, és a dir, no és pròpia del nostre territori. Va ser portada al segle XVI des d’Àsia (Xina i Japó), i encara que ens semble estrany, la canya va ser introduïda com a cultiu. Llavors, s’emprava per mantenir les vores dels rius, fer tanques, bardisses i paravents o com a farratge per als animals. Amb el temps, l’ésser humà ha anat descobrint tots els altres usos. Però, continuem emprant-la com abans? La reducció de l’activitat agropecuària, i per tant del seu ús, ha fet que aquest cultiu s’haja naturalitzat i estès fins que ha esdevingut una de les espècies invasores més perilloses i nocives a escala mundial segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura). Als indrets on les canyes entren, formen en poc de temps uns canyars densos, compactes i monoespecífics, on sols algunes enfiladisses poden compartir terreny. En 7 o 10 anys, el canyar esdevé una massa tan densa de canyes vives i restes mortes, que fins i tot dificulta el seu propi creixement. És llavors quan comença a eixugar-se i a morir en la part aèria, fins que una riuada o un incendi destrueix la massa, deixant espai on penetra la llum i on reviscolen amb força un fum de nous brots de canyes, fins 100 per metre quadrat, els quals amplien l’àrea i el volum en molt poc de temps.

Imatge 16. Cortina de carrer feta amb les tijes de la canya.

La canya o canyavera (Arundo donax L.)

Conseqüències. La principal conseqüència que té la presència dels canyars és la de la pèrdua de les espècies autòctones que formen el bosc de ribera mediterrani. La canya no pot penetrar en un àrea amb un bosc de ribera adult i desenvolupat com ara les salzeres (Salix sp.), alberedes (Populus sp.), omedes (Ulmus sp.) o fleixeres (Fraxinus sp.), en canvi sí poden penetrar en indrets degradats per abocaments, incendis, tales, etc. Ací les canyes substitueixen de forma irreversible la diversitat d’un bosc per formacions d’un únic element.

Imatge 17. Canyar a la vora d’un bancal.

Altra conseqüència és la disminució de la capacitat de desaigüe dels rius, sobretot a les rambles i barrancs temporals. Durant els mesos de sequera les canyes ocupen els llits dels barrancs, creixen i consumeixen els pocs recursos hídrics que hi haja. Quan arriben els períodes de pluges, que a la nostra conca solen ser abundants, les canyes i les seues restes impossibiliten el pas d’aigua i de sediments. Totes aquestes restes queden retingudes fins que la pressió i el pes és tan gran que es trenca tot i desaigua de forma violenta i perillosa. La neteja de canyars i les restes generen grans despeses en els nombrosos municipis que tenen aquest problema.

Carles Mir Pegueroles

La millor forma de controlar-la és emprant-la. Actualment el govern valencià i associacions ecologistes intenten controlar aquestes formacions en els rius on té major impacte, com el Millars o el Xúquer, encara així, la dominància d’aquesta planta i l’establiment que té a l’ecosistema fa molt difícil la seua reducció. A nivell internacional s’està investigant la possibilitat d’utilitzar les canyes com a font de combustible ja que és un vegetal molt energètic i amb una gran taxa de creixement. A més a més, se planteja utilitzar les canyes per a produir cel·lulosa, és a dir, per produir paper i cartró, açò seria una forma de tornar a fer ús d’aquest vegetal i així, mantenir les mates controlades. Qui sap si en uns anys llegirem el Tossal Gros fet amb paper de canya. Li hauríem trobat un altra aplicació a aquesta planta que mai deixa de sorprendre’ns.

Carles Mir Pegueroles

Visc o Vesc (Viscum album L.)

“Visc al bosc i busco vesc, visc del vesc que busco al bosc” Travallengües popular

Viscum album L. Tossal Gros nยบ 151 Septembre-Octubre 2013

Carles Mir Pegueroles

VISC O VESC (Viscum album L.)

Si bé al escoltar visc ens ve al

cap la cacera del tord, el vesc és sense cap dubte i junt al grèvol, la planta del Nadal autòctona per excel·lència. Ha sigut emprada pels romans, els druides celtes i en l’antiguitat més propera pels caçadors de les nostres terres. És una planta carregada d’història i misticitat que s’ha usat molt i de molt diverses maneres.

Imatge 18. Fruits del vesc.

Podríem dir que el vesc és com una caparra per als arbres. El vesc es tracta d’una planta hemiparàsita o mig paràsita, és a dir una planta que viu a costa d’un altra xuclant-li la saba, i per tant no té arrels, ja que no les necessita per obtindre ni aigua ni sals minerals. A diferencia d’altres plantes holoparasites o totalment parasites, com els frares del romaní (Orobanche sp.), el vesc realitza la fotosíntesis, i és per això que té color verd. Podríem dir que el vesc és com una caparra per als arbres i sempre la trobem en la part alta d’aquestos naixent de les branques més sanes i fortes. Parasita roures, carrasques i arbres fruitals, encara que a les nostres latituds és més fàcil vore-la als pins, on la reconeixem per tindre les fulles planes i més claretes que les punxants acícules del pins. La denominació vesc o visc en la nostra llengua, i viscum en llatí, ve de la propietat viscosa i enganxosa de la polpa dels fruits i del que se n’han

Visc o vesc (Viscum album L.)

fet molts usos. Els fruits són d’un color blanc perlós, el que li dóna nom al epítet específic album (blanc). En castellà la planta es diu muérdago i la etimologia no esta tan clara ja que pot venir de l’arrel llatina mors folicum o fulla de la mort, o del basc muir-tako, que significaria: suc enganxós dels grans del vesc.

L’inici de veneració de la planta es remunta als pobles celtes. Al presentar-se d’una forma tan cridanera a les copes dels arbres, sense tocar mai terra però amb contacte directe amb els arbres, els celtes pensaven que era una planta caiguda del cel i que representava la unió entre la divinitat i la humanitat. Per això se li tenia una gran devoció, se li atribuïen unes grans propietats amb efectes sobrehumans i una forta acció protectora de tot mal físic i màgic. El ritual de col·lectar el vesc era força complex ja que devia fer-se amb una corbella d’or, guardar-lo dins d’un pany de lli blanc immaculat i sense que tocara terra, ja que d’aquesta manera perdria les seues propietats. Era tallat pel druida la sisena nit de la lluna plena desprès del solstici d’hivern, el que per a nosaltres serien els dies entre Nadal i reis. A més a més, en forma de agraïment als déus, s’havien de sacrificar dos bous blancs castrats. Aquesta devoció ha estat representada segles després i de forma més divertida pel druida celta més conegut del món: Panoramix, el qual realitzava la poció màgica amb vesc, que permetia augmentar els poders dels guerrers gals per resistir la invasió romana. Els romans per altra part, no li donaven un us tan farmacològic però si li atribuïen propietats protectores. Penjar branquetes de vesc a les cases atreia la fortuna, l’amor i la pau. Tenien la superstició de penjar-lo als bressols dels xiquets de bolquers per evitar que els esperits dolents els furtaren o els substituïren per altres.

Imatge 19. Vinyetes d’Astèrix i Obèlix, on Panoràmix, el duida, fà la poció emprant vesc.

Carles Mir Pegueroles

La pega amb la que s’untaven les vares del parany, s’extreia dels seus fruits. L’ús del vesc a la cacera es remunta als grecs i romans, els quals, com els nostres avantpassats collien els fruits del vesc, li extreien tot el suc i el posaven a bullir amb la intenció de fer-lo més dens i enganxós. Després s’untaven les varetes i es col·locaven al parany per a enganxar els pardals que passaven. Contava la veu popular Imatge 20. Fruits d’on surt la pega emprada al parany. que el vesc era una planta venjativa, ja que es tornava contra els pardals que se menjaven els seus fruits. La pega viscosa, usada al parany, era la venjança de la planta, la trampa i la mort de les aus. Amb posterioritat van aparèixer les gomes sintètiques, més còmodes i efectives però més tòxiques i més difícils d’eliminar de les plomes. El vesc va deixar de collir-se, d’utilitzar-se i inclús es va oblidar el seu ús. A més a més aquesta pega també ha estat utilitzada en l’agricultura, era freqüent que el llaurador untara els troncs dels arbres fruitals per evitar la pujada de insectes i altres animalets als arbres.

Els seus efectes tòxics sobrepassen a les seues propietats en estat natural. Encara que avui la considerem i cataloguem com una espècie tòxica, també ha estat usada com a planta medicinal, encara que els seus efectes tòxics sobrepassen a les seues propietats si la consumiren en estat natural. Principis actius extrets del vesc, com la colina, són utilitzats per la medicina natural com hipotensor, vasodilatant i cardiotònic. A més s’utilitza per combatre i previndre l’arteriosclerosi, la hipertensió i la hipercolesterolèmia. Però les baies i les fulles de vesc, en la seua forma natural, presenten viscotoxines i alcaloids (viscalbina) molt tòxics, que poden produir la mort de les cèl·lules. És per això que no es recomana l’ús de cap part de la planta en el seu estat pur, ja que podria causar inclús la mort.

Visc o vesc (Viscum album L.)

El vesc es regala el dia de Santa Llúcia per desitjar prosperitat. Actualment encara mantenim certes supersticions que envolten la planta. El vesc és regalat el dia de Santa Llúcia (13 de desembre), per desitjar pau, amor i prosperitat, no sols als dies de Nadal sinó durant tot l’any. En aquesta data s’ha de cremar el vesc antic i penjar el nou damunt de la porta de casa. Els enamorats que passen per sota del vesc s’han de donar un bes, però sols si volen mantenir l’amor etern... La tradició de donar-se un bes baix del vesc té l’origen en el mite de Balder de la mitologia escandinava. Balder déu bo, just, bell i el més amat, va ser mort pel seu bessó Hoder, roí, avariciós i envejós, amb una fletxa de vesc. La mort de Balder va entristir als déus que commoguts pels plors i laments de la amada de Balder van decidir restablir- li la vida per a que el seu amor fóra per sempre. Una vegada ressuscitat Balder va fer-se un bes amb la seua amada sota una branca de vesc, representant l’amor etern. Regalar vesc és una Imatge 21. Il·lustració antiga de la planta. forma molt nostra, natura i ecològica de desitjar un Bon Nadal.

Carles Mir Pegueroles

El vesc amenatza els pins a Penyagolosa. En la província de castelló trobem grans extensions de pins afectats pel vesc que constitueix gairebé una plaga, sobretot a l’alta muntanya com pot ser al massís del Penyagolosa. El vesc danya als pins aplegant en alguns casos a debilitar-los fins la mort. És per això que la col·lecta de vesc, amb fins ornamentals, no sols està permesa sinó que a més a més està promoguda, i pot controlar el impacte que té en els nostres boscos. En els Imatge 22. La planta la trobem a les copes dels arbres. darrers anys la planta rogenca anomenada Ponsètia o flor de Nadal, vinguda de Nord Amèrica, ha llevat protagonisme al vesc, igual que ha passat amb altres tradicions, també de color roig... Aquesta planta força modificada per tindre diversíssimes formes i colors amb la intenció d’atraure al consum ha desplaçat el nostre petit i humil vesc i amb ell tota aquesta tradició mediterrània. Així que ja sabem, regalar vesc collit o comprat, en lloc de la flor roja, és una forma molt nostra, natural i ecològica de desitjar un Bon Nadal.

Carles Mir Pegueroles

Ametler (Prunus dulcis ((Mill.) D.A.Webb)

Ametllers tan blancs vora de la mar. A la nit la lluna pensa que ha nevat. Estenen branques i fulles sota el cel, flors blanques o roses. amb olor de mel Pepita CastellvĂ

Prunus dulcis ((Mill.) D.A.Webb). Tossal Gros nยบ 152 Novembre-Decembre 2013

Carles Mir Pegueroles

L’AMETLER (Prunus dulcis ((Mill.) D.A.Webb))

L’ametler és un arbre de la

família de les rosàcies que pot aplegar fins a 5 metres d’alçada, és de fulla caduca i té la capacitat de florir d’una forma espectacular abans de traure la fulla. Les seues flors blanc rosenques donen color als bancals i les vessant de les muntanyes. Junt al bruc i l’argelaga són les flors hivernals per excellència. Si ens fixem en el seu fruit, anomenat drupa, podrem observar que l’ametlla és una pru- Imatge 23. Flor d’ametler al mes de gener. na igual que ho és la bresquilla, la cirera, l’albercoc o l’aranyó. La seua estructura és en tots els casos la mateixa: una pell gruixuda i més o menys velluda (epicarp); una polpa en la majoria dels casos carnosa (mesocarp) i un pinyol gran i dur (endocarp). El que diferencia l’ametler de la resta de prunes és que mentre que la carn de les drupes dels altres prunus cultivats és comestible, l’ametler té la carn eixuta, corretjosa i no comestible, i que les llavors tancades dins dels pinyols són agradables dolces i molt nutritives.

El fruit més paregut: la bresquilla. Actualment el nom científic de la planta és Prunus dulcis ((Mill.) D.A. Webb) i botànicament està inclosa en la família de les roses, en la subfamília de les pruneres, d’on li ve el nom del gènere. Però, fins als anys 60 aquesta va ser anomenada Amygdalus dulcis (Mill.) i junt a la bresquillera (Amygdalus persica L.) formaven el gènere Amygdalus, nom que li venia per la semblança de la llavor amb les amígdales, en ambdós fruits. Aquesta classificació pot parèixer més lògica i tal volta en un temps torne a canviar, ja que de les 500 espècies que té el gènere prunus sols 90 estan acceptades científicament.

Ametler (Prunus dulcis ((Mill.) D.A.Webb))

Cavanilles va recomanar la seua introducció a Les Coves al 1797. L’origen i evolució de l’ametller és la dels pobles mediterranis. La planta silvestre original degué ser un arbust més paregut a un roser que a l’arbre que nosaltres coneixem i que podríem trobar a la seua area de distribució original a l’antiga regió pèrsica (Turquia, Síria, Iran, Irak, Palestina) on es cultiva des de fa 4000 anys. A la península, el cultiu de la varietat dolça va ser introduït pels grecs al segle IV o V, i com a conseqüència d’aquesta introducció es va naturalitzar la varietat silvestre amarga i es va diversificar l’ametlla dolça fins les prop de 50 varietats que arreu del país trobem. A les Coves una de les primeres referències al cultiu dels ametller és la recomanació que va fer al 1797 el botànic i naturalista Antoni Josep Cavanilles, el qual recomanà la introducció dels ametller per “augmentar el partit” de les terres covarxines. Aquesta recomanació es va posar en pràctica augmentant el nombre d’ametllers i la quantitat en la collita, fins la gran quantitat que avui en dia hi ha.

Imatge 24. Apunts d’ Antonio Josef Cavanilles sobre l’Història Natural, Geografia, Agricultura, Població i Fruits del Regne de València (Madrid 1979).

La llegenda grega de Fil·lis dóna explicació a la seua floració prematura. La floració prematura de l’ametller és símbol, anunci i crit de superació de l’hivern. Conta la llegenda grega que Fil·lis (Phyllis) regina de Tràcia va casar amb el guerrer troià Demofont (Demophoonte), un dels participants en el famós Cavall de Troia. Demofont va haver de marxar a lluitar i va prometre a la seua amada tornar en un mes, però malauradament Demofont no va tornar i Fil·lis es va suïcidar perquè no podia suportar la seua absència. La Deessa Atena quan es va assabentar va decidir tornar-li la vida a Fil·lis en forma d’ametler. Temps després quan va arribar Demofont va anar i es va fondre en un abraç amb l’ametler, el qual de forma prematura i molt abans de la primavera va començar a florir omplint de flors els cossos dels amants.

Carles Mir Pegueroles

Molt simbolisme per als Jueus. Les vares d’ametler representaven per al judaisme l’origen diví d’autoritat, ja que tant la vara de Yavhé, la de Moises i la d’Aaron estaven fetes d’ametler. Aquestes vares han estat considerades ceptres de reis israelians i posteriorment de patriarques cristians. La tradició es manté fins avui en dia, on els Papes porten un ceptre que representa el lideratge i pasturatge del ramat (els cristians), encara que des del S.XI els gustos papals han canviat de la fusta d’ametler a l’ivori, el bronze, l’argent, l’or i les pedres precioses. Segons l’antic testament, Yavhé va dictar al seu poble que cadascú dels patriarques de les tribu d’Israel presentara la seua vara davant d’Ell durant una nit. Al dia següent eixiria el triat per ajudar a Moisès a dirigir i acompanyar la fugida d’Egipte. Al trenc d’alba del dia següent, sols una de les dotze vares va presentar brots, gemes, flors i ametles, la d’Aaron, qui va estar el primer summe sacerdot d’Israel. (Nombres 17.8)

L’ametla és símbol de fertilitat. A la nostra cultura l’ametla també té una certa simbologia relacionada amb la fertilitat, ja que el fruit s’ha relacionat amb els testicles i els pits, i el seu suc amb el líquid seminal i la llet materna. Segurament per això, encara avui en dia és típic regalar o llançar peladilles en els batejos i a les bodes, cosa que curiosament sols ho fem ací i a Grècia on s’anomenen koufetas. Als Estats Units, on no va aplegar fins el segle XVIII, és tradició regalar-li’ls als recent casats per desitjar-li’ls fertilitat. En bruixeria i màgia negra, les ametles han estat un element essencial per rituals de fecunditat i per malediccions d’infertilitat i de castedat. Imatge 25. Fil·lis i Demofont. John William Waterhouse (1907).

Ametler (Prunus dulcis ((Mill.) D.A.Webb))

Fonamental a la cuina mediterrània. Els plats que tenen l’ametla com a element fonamental són innumerables: carquinyols, rovellets, ametlats, torrons, cristinetes, coques, pastissos, rotllos, garrapinyades,.... i no sols en els dolços, ja que l’ametla ha estat emprada també com a condiment essencial en nombrosos plats salats. La llet d’ametlla, anomenada amb la paraula latina d’amygdalate, va ser durant l’edat mitjana un in- Imatge 26. Llavors de l’ametler: ametles. gredient fonamental en les receptes de quaresma com substitutiu de la llet de vaca o cabra, ja que a quaresma no es podia prendre cap derivat d’animals de sang calenta. No és d’estranyar que l’ametla siga tant fonamental a la nostra cuina, ja que no sols és un dels millors ingredients de la cuina mediterrània, sinó que té moltes propietats de les que no ens hem de privar. Les ametles dolces són una gran font de potassi, calci, magnesi, vitamines (sobretot la E) i antioxidants. El seu consum és molt recomanable, junt amb les anous, per baixar el colesterol, ja que tenen alts nivells d’àcids grassos in saturats com l’omega 6. A més a més la infusió de la corfa d’ametla (epicarp i mesocarp) és emprada a les nostres comarques per pastors i gent del camp per combatre la hipertensió, els catarros bronquials i en via externa per baixar inflamacions de la pell. L’oli d’ametla ha tingut un gran prestigi durant molts segles en cosmètica, i s’ha empleat per suavitzar i tonificar pells seques, per a les cremades i per combatre la psoriasis.

La cara amarga de les ametlles. Encara que siga difícil confondre les de la varietat amarga (var. amara) amb les de la varietat dolça (var.dulcis), és molt important evitar el consum de les primeres, ja que tenen amigdalòsid (una espècie de sucre), que al digerir-lo desprèn aldehid benzoic i àcid cianhídric. L’àcid cianhídric

Carles Mir Pegueroles

és un verí mortal que actua paralitzant el centre respiratori del cervell. Un nombre no molt elevat d’ametlles amargues pot causar intoxicacions perilloses amb convulsions i asfixia que poden aplegar a la mort. Afortunadament el arbre ens adverteix amb el seu sabor de quines són les bones i quines les roines.

La producció s’ha reduït en els últims anys. Avui en dia a la Plana Alta, amb unes 350 tones anuals, és la comarca amb major producció d’ametla de la província de Castelló i la tercera del País Valencià, després de l’Alt Vinalopó i la Plana d’Utiel-Requena. A nivell global, la producció del mediterrani occidental d’ametla esdevé la segona producció mundial desprès de la dels Estats Units, i per davant de la d’Iran d’on és originari el seu cultiu. Fet del qual hem d’estar ben orgullosos ja que a diferencia d’altres cultius introduïts, el cultiu de l’ametla és un cultiu totalment adaptat a les condicions edàfiques i climatològiques dels nostres territoris. El seu cultiu no requereix grans modificacions ni dels sòls ni de la humitat i per tant es totalment respectuós amb el medi ambient. Però, la producció d’ametla ha caigut en els últims anys, s’ha reduït de forma considerable degut al canvi climàtic: gelades tardanes, sequeres a la tardor, i pedregades quan esta florit. Tota una llàstima ja que la producció, ús i consum de l’ametla és molt beneficiosa, tant per al medi ambient com per a nosaltres mateixos. Imatge 27. Arbre farcit de flors.

Carles Mir Pegueroles

Argelaga (Ulex parviflorus Pourr)

“...Terres i aigües nostres, el poble ho sap bé no entraran pirates amb mans enguantades a fer el saqueig. Trau més argelagues i tots anirem, a ventar les plagues que porta el mal vent...” Cançó d’Al Tall

Ulex parviflorus Pourr. Tossal Gros nยบ 153 Gener-Febrer 2014

Carles Mir Pegueroles

L’ARGELAGA (Ulex parviflorus Pourr.)

No té un bon olor com l’herba sana, ni l’espectacularitat d’un roure; no dóna bons fruits com

la figuera, ni té una flor tan bella com l’orquídia; no és una planta medicinal com la camamilla; no dóna bona ombra com la parra, ni és bona per menjar com els palosantos; encara així, l’argelaga és una planta que tots coneixem i que no passa desapercebuda ni a les nostres muntanyes ni a la nostra etnobotànica.

Imatge 28. Argelaga en flor al terme de les Coves.

Les espines són una estratègia de resistència a la sequera. Arbust llenyós que pot assolir fins 2 metres d’alçària. Pertany a la segona família més abundant de plantes del món: les lleguminoses (Fabaceae), i per tant, emparentat amb els cigrons, llentilles, tramussos, bajoques, pèsols, fesols, faves, cacauets, alfals... És també una planta de floració hivernal que presenta unes flors grogues i petites del tipus de les papilionàcies, es a dir, en forma de papallona. L’argelaga, com a estratègia front a la sequera de les solejades vessants pedre-

Argelaga (Ulex parviflorus Pourr.)

goses on viu, ha reduït durant la seua evolució la superfície foliar, i d’aquesta forma l’aigua que de la fulla s’evaporava, fins al punt de quedar tan sols el nervi central en forma de punxa. Com va descriure Miguel de Unamuno l’argelaga és: “...toda ella espina y flores, sin hoja alguna, escueta, enjuta, ósea...”

Planta que sols es troba al llevant ibèric. L’argelaga és una planta de distribució Ibero-llevantina que ocupa un àrea que va des de l’estret de Gibraltar fins als últims contraforts dels Pirineus, sempre pròxima a la costa i per sota dels 1500 m d’altitud. Més al nord o al oest i a major altitud, ja fora del país valencià, podem trobar altra espècie, l’Ulex europaeus L. (toxo en gallec) amb diferències casi imperceptibles i amb la mateixa simbologia, tradicions i usos. En castellà ambdues espècies inclús alguna altra del gènere Genista o Calicotome són anomenades aliagas, nom que igual que el nostre d’argelaga, prové de l’àrab arjilāqa, i aquest derivat d’un mot preromà: aielaga o agelaga segons els raonaments del lingüista J.Coromines. La nomenclatura científica llatina ens fa referència a la “semblança” de la planta amb els brucs, ja que en llatí Ulex significa: similar a les ererikes (brucs). L’epítet específic (parviflorus) ens indica, sense dubte, que es tracta d’una planta amb petites (parvus) flors (florus). Imatge 29. Flors en forma de papallona.

També es coneguda com a Ginesta del dimoni. Conta la llegenda, que l’argelaga és fruit de la creació del mateix dimoni, que al veure la ginesta creada per Déu: planta amable, fullada, daurada i febla, va decidir fer una planta millor i superar la creació del suprem. Però la ràbia, l’odi, l’ira i l’enveja del dimoni van determinar el seu resultat: l’argelaga. Planta punxona, aspra, desfullada, simple i molt vulnerable al foc, fortament associat al

Carles Mir Pegueroles

infern. Es per això que també es coneguda amb el nom de ginesta del dimoni. Caldria afegir que aquesta planta té un simbolisme de lluita, de rebel·lia, de resistència i de reivindicació, açò pot ser per la ràpida germinació que té després dels incendis, per la gran capacitat de reviscolar, per la perillositat de les seues punxes, o perquè en temps antics s’utilitzava per fer torxes de batalla.

És una planta pionera en sòls degradats. En general totes les lleguminoses tenen una gran importància en la formació dels sòls i en especial en llocs més degradats, ja que les lleguminoses són les plantes que alberguen a les seues arrels bacteris diazòtrofs, únics organismes capaços de transformar el nitrogen de l’aire en nitrogen absorbible per les plantes. Aquest, transformat, es absorbit per les lleguminoses, i quan moren o desprenen parts, passa a formar part del sòl, enriquint-lo amb aquest nutrient. Concretament les argelagues tenen una funció clau en la formació de sòls degradats, esquelètics o assolats pels incendis, on són les primeres en aparèixer. No sols incorporen nitrogen en forma de nitrats o amoni, sinó que a més, les seues arrels fixen el sòl de forma molt ràpida desprès d’una degradació. També alguns estudis han demostrat que les argelagues creen per sota d’elles, condicions d’ombra i d’humitat que ajuden a germinar les llavors d’altres plantes, es a dir, sinó fora per les argelagues, aquestes no tindrien les condicions per desenvolupar-se. Imatge 30. Gravat antic de l’ Ulex.

Argelaga (Ulex parviflorus Pourr.)

L’ús de l’argelaga en la majoria dels casos ha estat lligat al foc. Encara que siga punxona, difícil d’agafar, inaccessible i dura d’emprar, ha sigut una planta amb molts usos, la majoria d’ells relacionats amb el foc, ja que és una planta que pren d’una manera ràpida i crepitosa amb poc d’esforç. I és per això que ha sigut i és un element fonamental per encendre fogueres, moltes d’elles de caràcter festiu com la de San Antoni: foc d’argelaga foc de rialla. Si no fóra per l’argelaga, cóm de difícil seria encendre tots els troncs i les matisses que al mes de gener tenen un fort grau de verdor i d’humitat? També era, a l’antigor, la planta triada per soflimar els pels dels porcs a la matança, prenia i rascava cada uns dels racons de la pell de l’animal d’una forma molt eficaç. Altre us relacionat amb el foc encara que no siga derivat de la propietat de prendre amb facilitat, era el costum de netejar els fumerals amb mates d’argelaga. Es nugava una corda per cada costat del fumeral a l’argelaga i s’estirava de tots dos costats per fer-la córrer i rascar les parets del fumeral i fer saltar així l’estalzim.

Adob natural i ecològic. A més a més ha sigut emprada com a corrector o enriquidor de sòls. Els bancals, quan estaven poc fèrtils o esgotats s’omplien d’argelagues, es tapaven amb terra, i després s’encenien intentant que les plantes es cremaren sense fer flama. Probablement el llaurador desconeixia la part tècnica del procés pel qual les lleguminoses són bones per augmentar els nitrats dels sòls. Però sí sabia que d’aquesta forma el sòl es tornava més fèrtil, i al cap i la fi, eixe era el seu objectiu. Es deia que era la millor forma de preparar els sòls per a plantar tomateres.

Imatge 31. La planta té gran contingut en nitrògen.

Carles Mir Pegueroles

Companya i a vegades protagonista de les rutes d’estiu. Usos, tradicions, simbolisme, propietats.... si bé tot açò és cert, pel que realment és coneguda l’argelaga és per les seues maleïdes punxes que passen factura a les nostres cames durant les excursions d’estiu, o vist d’una forma més romàntica i optimista per el gran botànic i metge valencià Joan Pellicer: “el seu ràpid refrec, ran de senda, és més aviat un esperonador de l’ànim del caminant i un bon estimulant de la circulació sanguínia de les cames”.

Carles Mir Pegueroles

Les Abelleres (Ophrys sp.)

“Entre a vespa e a orquídea algo se passa que as liga” Dita popular portuguesa

Ophrys sp. Tossal Gros nยบ 154 Marรง-Abril 2014

Carles Mir Pegueroles

ORQUÍDIES O ABELLERES (Ophrys sp.)

Les

orquídies probablement siguen les plantes amb les flors més sofisticades, belles i espectaculars del món, per això s’han convertit en un regal d’excel·lència equivalent als grans rams de flors. Regalar orquídies és demostrar reconeixement i gratitud. És un regal car, però la persona regalada ho justifica i ho mereix, per alguna cosa que ha aconseguit o ha superat. Més enllà de les orquídies “marcianes”, alterades i modificades genèticament o vingudes de l’altra part del món amb la intenció d’impressionar i de ser novetat, nosaltres tenim un gran patrimoni d’orquídies autòctones amb molt poc o res que envejar a les tropicals.

Imatge 32. O.tenthredinifera Willd. a la moreria.

La vessant de La Moreria és un indret on apareixen totes les primaveres. Per increïble que semble, les orquídies formen la família de plantes més diversa que hi ha. Unes 30.000 espècies existeixen sobre la terra i si bé la majoria són de climes tropicals, a la mediterrània també tenim les nostres. Al País Valencià en concret, comptem amb una representació d’unes 65 espècies, de les quals la majoria són del gènere Ophrys sp., més conegudes popularment com

Les abelleres (Ophrys sp.)

abelleres per la seua semblança i la seua relació amb les abelles, els seus principals pol·linitzadors. Orquídies d’aquest gènere floreixen cada primavera als sòls calcaris i solejats junts al romaní i el timonet, però de forma més tímida i desapercebuda. La vessant de La Moreria és un excel·lent indret on cada primavera podem trobar representants d’aquestes orquídies com les de les fotos.

Coneguda des de ben antic per ser la planta amb forma de testicle. Les abelleres són plantes que passen l’època desfavorable de l’any, per a nosaltres l’estiu, reposant en forma de tubercle sota terra (geòfits). Passat el sec estiu i amb les pluges de tardor comencen la seua tímida activitat desenvolupant unes poques fulles que romanen a ran del sòl. Aquestes fulles allargades generen reserves que acumulen en un nou tubercle format durant tot l’hivern. Una vegada aplegada la primavera, l’època del despertar, trauen un escap floral de tan sols 2 o 3 flors. L’energia per portar endavant aquesta humil floració la trauen no del tubercle generat durant l’hivern, sinó del tubercle generat l’any anterior. Es a dir que en la majoria dels casos les orquídies comptem amb dos tubercles en forma de testicles que li donen el nom a la planta, i per extensió a la flor. La paraula orquídia prové del grec όρχις (órkhis) que significa testicle i ειδος (eidos), que vol dir “amb forma de”. Per tant, traduït literalment podríem dir que orquídia vol dir “amb forma de testicle”; o amb la traducció més vulgar “l’herba dels ous”. El més sorprenent és que amb unes flors tan cridaneres, mimètiques i amb tantíssimes possibles interpretacions, haja sigut coneguda des de tan antic per la seua “semblança” amb els atributs masculins. No sols els grecs fan aquesta referència, sinó que els romans la coneixien com a testicles de gos i els àrabs com de rabosa; tal volta siga per l’anhel o per la necessitat de atribuir-li poders o propietats relacionades amb la virilitat masculina. Imatge 33. Orquidia amb els tubercles que semblen testicles.

Carles Mir Pegueroles

Les flors imiten als insectes amb la intenció de atraure’ls per a la pol·linització. Les flors de les abelleres estan compostes per tres sèpals i tres pètals desiguals que s’alternen de forma molt ingènua imitant el cos d’un insecte. Els dos pètals superiors estan molt reduïts en comparació amb el superdesenvolupat pètal inferior anomenat label, que normalment té la forma del cos d’una abella, incloent en alguns casos la pilositat, colors i patrons de bandes que això comporta. En el cas dels sèpals es disposen de forma alterna als pètals, els dos laterals emulen les ales dels insectes, i el de dalt, en la majoria dels casos, al cap. La composició confereix al conjunt Imatge 34. La flor imita al cos d’un insecte per atraure’l. un aspecte d’estructura complexa, amb profunditat i completament simètrica amb tot l’equilibri estètic i bellesa que açò li dóna. Però les abelles no veuen tot açò, sinó una oportunitat de copular. Com dia el botànic Pellicer: “l’estimul visual de les orquídies hi té un paper molt important, tant com en el cas de tants homes que només veuen en les dones colors, formes i volums”. En canvi, a les flors no sols actua el factor visual, els aromes juguen un paper fonamental a l’hora d’atraure als insectes, i fins i tot la temperatura, ja que amb la intenció de fer més agradable la breu estança de l’insecte en la flor, la planta és capaç de mantenir una temperatura més elevada respecte de l’exterior. Tot un esclafit d’estímuls que encisen i hipnotitzen als insectes com o faria una cortesana de la renaixença, una geisha japonesa o una hetaira grega amb els seus acompanyants.

Les abelleres (Ophrys sp.)

Per què unes flors tan sofisticades?

Imatge 35. Ophrys sp.

A diferencia de moltes altres plantes que pol·linitzen gràcies a les abelles, les abelleres han pres l’estratègia de generar poques flors però molt eficients. Així com l’ametller, per exemple, genera moltíssimes flors de les quals més de la meitat acaben en terra sense haver sigut visitades per insectes, l’orquídia genera molt poquetes flors però amb tots els mecanismes que li asseguren la visita de l’insecte. I això és resultat d’una evolució molt recent, ja que les orquídies són a gust i semblança dels organismes dels que depenen, en aquest cas les abelles o les vespes. L’adaptació aplega fins al punt d’existir una gran especialització entre l’espècie d’orquídia i l’espècie d’insecte que la visitarà, el que vol dir que no totes les abelles són atretes per les mateixes espècies d’orquídia. Si de les falgueres es diu que ja existien quan els dinosaures, de les orquídies podríem dir que són les plantes més modernes, les d’aparició més recent, i el resultat d’una curta evolució paral·lela a l’evolució dels seus pol·linitzadors.

Carles Mir Pegueroles

Capaç d’augmentar la virilitat. Segons la llegenda grega que dóna explicació a l’origen de les orquídies, va ser Orchis, fill d’una nimfa i un sàtir, qui fortament embriagat durant una de les festes organitzades pel déu del vi Baco, va violar una sacerdotessa. Els déus fortament emprenyats amb Orchis el van castigar amb la mort i va ser llançat a les feres. Els pares, amb gran dolor, van suplicar als déus que tornaren a la vida al seu fill i aquestos, com sempre benèvols amb aquestes súpliques, van concedir tornar-li la vida amb la condició que sols poguera donar satisfacció als homes. Orchis, mantenint el caràcter libidinós que sempre li havia acompanyat, i complint la condició que li havien imposat, es va convertir en la planta amb els testicles capaços d’augmentar la virilitat dels homes: l’orchydea. Continuant amb aquest pensament, el filòsof Teofrast (372 a. de C.) va ser el primer que va escriure sobre els poders dels tubercles d’orquídia. En la seua obra assegurava que: “L’herba posseeix dos tubercles: un de gran i altre de menut. El gran, administrat amb llet de cabra pasturada en la muntanyana, augmenta, el vigor per a realitzar el coit: en canvi el menut l’afebleix i l’apoqueix.” Sorprenentment, encara avui en dia aquestos tubercles han estat associats a cultes i ritus de fertilitat. Portar tubercles d’orquídia a la butxaca o en una bosseta penjada, encara és una pràctica que s’utilitza per augmentar el vigor masculí, en la ruralitat del centre d’Europa. Farmacològicament no s’ha trobat cap principi actiu ni cap indici per pensar que aquestos tubercles puguen tenir efecte en aquest sentit, encara que són mengívols però sense cap interès per al paladar i probablement més roïns que la pataca crua. Imatge 36. Orquidia sobreixint d’entre deixalles.

Les abelleres (Ophrys sp.)

Trobar-ne és trobar un tresor. Petites en molts dels casos, i desconegudes en la majoria; les orquídies, ni abunden ni són fàcils de trobar, ja que són unes plantes que no s’alcen més de 20-25 cm del terra i amb unes flors d’uns dos centímetres que sols duren un parell de dies. Encara així, a vegades podem trobar bancals completament plens d’aquestes capritxoses plantes, o veure-les als indrets més inesperats: una cuneta o rodejades de deixalles. I és que les orquídies no sols depenen de les abelles, sinó també d’uns fongs que fan possible que les seues llavors germinen. La gran producció d’unes 12.000 llavors per planta no és suficient per assegurar-li la supervivència, ja que aquestes són extremadament petites i mancades de reserves (endosperma), i per tant, necessiten la relació simbiòtica amb el fong per poder germinar. En sòls amb condicions molt estables, on les llavors troben el fong, les orquídies poden germinar i abundar. Si no és així, difícil ho tenen, ja que les nostres orquídies, a diferència de les tropicals, no es poden reproduir per seccionament dels tubercles. Imatge 37. Orquidia trobada a una cuneta.

Són plantes amenaçades que mai hem d’agafar. Si bé les orquídies constitueixen la família més biodiversa, també és la més amenaçada. La “caça” d’espècies en les selves tropicals per part de col·leccionistes que prenen les orquídies com objectes de culte, han fet perillar la supervivència de moltes d’aquestes. A les nostres muntanyes, agafar orquídies ja siga amb arrel o sols la flor, no te cap sentit, ja que als pocs minuts desprès de tallar-la els seus pètals i sèpals cauen, els tubercles no són capaços de sobreviure fora d’on creixen, i les llavors encara avui en dia és un misteri per a la ciència fer-les germinar. Si a tot açò

Carles Mir Pegueroles

sumem que són espècies protegides per diversos convenis i normatives, les orquídies esdevenen un tresor quasi intocable, però totalment disponible i accessible a l’objectiu de la nostra càmera i al plaer de la nostra vista. Si sorprenent és saber que a les nostres muntanyes podem trobar orquídies, més sorprenent és el fet de trobar la primera. Així que..., hi ha millor al·licient per a un passeig primaveral que veure una orquídia? Ànim, carrega la càmera i a la cerca d’aquestes plantes tan singulars, que no són gaire fàcils de veure però, trobar-les recompensa la cerca.

Carles Mir Pegueroles

L’Atzavara (Agave americana L.)

“Una fulla d’atzavara, un recull d’aigua” Dita popular

Agave americana L. Tossal Gros nยบ 155 Maig-Juny 2014

Carles Mir Pegueroles

ATZAVARA O PITA (Agave americana L.)

Si bé estem més que familiaritzats amb

aquesta planta, els usos que actualment hi fem són molt reduïts en comparació amb els que fèiem en temps passat o els que encara se’n fan a la seua regió d’origen: Mèxic. Encara que a primera vista ens pot parèixer una planta de la que no es pot traure cap aprofitament, es tracta d’una matèria prima d’excepció per a nombrosos i diversos usos...

La planta pot aplegar a viure 25 anys però després de florir mor. L’atzavara és una planta de la família Asparagaceae, i per increïble que semble, més relacionada amb els espàrrecs que no amb els cactus amb què la solem associar. Està formada per un conjunt de fulles que Imatge 38. Planta en flor. ixen del centre i van desplaçant-se cap a fora mostrant un aspecte de rosa basal amb les fulles més velles a la perifèria. Les fulles de color verd blanquinós, a vegades blavoses, tenen un gran contingut d’aigua però sobre tot moltes fibres. A la punta d’aquestes i en tot el marge hi presenta unes punxes esmolades de gran consistència i perill. És una planta anomenada plurianual, el que vol dir que viu molts anys, però que sols es reprodueix una vegada en la seua vida, és a dir, que la planta pot aplegar a tenir fins 25 anys però tot just després de florir, l’individu mor. Al morir deixa una gran quantitat de brots nous al seu voltant que formaran noves plantes, i és per això que la majoria de vegades aquesta planta apareix en mates de molts individus que es barallen per l’espai.

L’atzavara (Agave americana L.)

Les flors apareixen de juliol a setembre formant una piràmide sobre un escap floral o vara de 8 a 10 metres d’alçada que assoleix per augmentar la probabilitat de pol·linització. Aquesta planta, de forma pareguda a com ho feia l’orquídia amb les abelles, utilitza les rates penades com a vehicle de dispersió dels seus grans de pol·len. Una vegada pol·linitzada genera els fruits i les llavors que cauran i es dispersaran generant nombroses plantes més, encara que ací, fora del seu medi natural, no es té molta certesa que les seues llavors germinen.

És pareguda a l’Aloe vera, però no té res a veure. Si bé el nom a la nostra llengua és el d’atzavara, nosaltres l’anomenem i la coneixem pel castellanisme de Pita o Pitera, paraula que ve d’una de les llengües precolombines, i molt probablement va ser Cristòfor Colom qui va introduir aquest nom a la península, ja que ell la va descriure en un dels seus viatges a les terres del carib amb aquest nom. Per altra banda el nom d’atzavara en valencià ve de l’arab aṣ-ṣabāra, que vol dir alguna cosa pareguda a “com la saba” fent referència a la saba de l’Aloe vera, encara que amb l’Aloe sols hi tinga en comú l’aspecte. El nom científic que el botànic Carl von Linne va triar per a l’espècie és “Agave americana L.” nom pres del grec, on “Agave” és la forma femenina de l’adjectiu grec “Agauós” que significa meravellós, admirable. A l’epítet específic “americana” no cal donar-li moltes voltes per saber d’on ve... Imatge 39. Fulles de la planta.

És la planta invasora amb registre més antic. És tracta d’una planta que prové de les zones desèrtiques o semidesèrtiques de Mèxic i Arizona, i fa molt de temps que la tenim per ací, de fet és de les plantes invasores de la qual tenim un registre més antic. El maguey, com es coneguda a Mèxic, degué de ser dels primer tripulats vegetals que van venir del nou món, ja que la primera cita de la planta al País Valencià és del naturalista del segle XVI Carolus Clusius, que la va observar a l’any 1520 en alguna de les seues expedicions.

Carles Mir Pegueroles

Posteriorment va ser el metge i botànic Francisco Hernández, anomenat per Felip II com a director d’una campanya naturalista a centreamèrica al 1574 qui va estudiar les propietat i usos de la planta, aplegant a dir d’aquesta que: “si els homes visqueren amb la moderació i temprança que els hi és just, sols aquesta planta seria suficient per proveir de totes les coses necessàries per a la vida humana”. Açò evidencia la gran quantitat d’usos que de la planta es feia en aquell temps i en aquell país: les fulles com a teules; els troncs com a bigues i parets; de les fibres es traïen fils per fer roba, sabates, llençols i cordes; de les puntes feien claus, agulles i puntes d’armes; del suc treien tot una gran diversitat de licors i beuratges fortament nutritius i amb propie- Imatge 40. Representació de l’us de la pita al País Valencià. Antoni Joseph Cavanilles. tats, a més d’aigua.

Per als asteques es tractava d’una planta sagrada. Conta la llegenda asteca que Mayáhuel vivia separada del món terrenal amb la seua avia i les seues germanes, totes elles Tzitzimitls, dimonis roïns de l’obscuritat que lluitaven totes les nits per a que el sol no poguera eixir. A més de bellesa, Mayáhuel tenia la possibilitat de traure profit de les plantes, traure allò que necessitava d’aquestes: aliment, teixits, fustes, aigua... Desitjosos d’aquest gran poder, els déus van enviar a Quetzalcóatl per a seduir i portar a la jove, i així poder fer-se amb el seu poder. Aquest, transformat en vent, no sols va aconseguir enamorar a Mayáhuel sinó que també es va enamorar ell. Les germanes i l’àvia, que a més de lluitar contra el sol vetllaven per la puresa de la jove, es van emprenyar molt quan van saber que Mayáhuel havia fugit i van baixar a buscar-la a la terra, on la va portar l’enamorat fugint dels déus i de les Tzitzimitls. Durant la fugida Quetzalcoatl i Mayáhuel es van transformar en un arbre de dues branques per a no ser descoberts, però quan les

L’atzavara (Agave americana L.)

germanes van descobrir quina de les dos branques era Mayáhuel, la van destrossar en pedaços. Quetzalcoatl amb gran tristesa i lentitud reflexiva va recollir cadascun del trossos que hi quedava de Mayáhuel, els va soterrar i els va regar amb les seues llàgrimes. D’aquí va eixir la planta sagrada amb els poders de la dehessa Mayáhuel de donar tot el que hom pot necessitar, el Maguey. Imatge 41. Representació asteca de Mayahuel, Deessa de l’Atzavara i el Pulque.

De l’atzavara s’extrau la beguda més tradicional de Mèxic, el pulque. Els usos a Mèxic com podem imaginar, encara avui en dia són molt diversos, no sols en el tèxtil i la construcció. Del suc de la planta fermentat es treu el Pulque, una espècie de cervesa que és, si bé no la beguda més famosa de Mèxic, sí la més tradicional. El pulque era una beguda sols destinada a les persones que contactaven amb els deus: reis i sacerdots. Van ser els colonitzadors, molt més acostumats al consum d’alcohol i la disbauxa, els que van estendre aquesta beguda a totes les classes de la societat, fins arribar a ser una beguda més popular del que avui és el tequila. Diu la dita mexicana: “Agua de las verdes matas, tú me tiras, tú me matas, tú me haces andar a gatas”.

El suc de la planta era emprat per rentar la roba negra de dol. A casa nostra també hi fèiem molts usos de la planta. Les puntes i les seues fibres extretes amb perícia s’utilitzaven com agulles per cosir els sacs de garrofes o ametlles. En costura més refinada, i ja dins de casa, les dones utilitzaven aquestes mateixes puntes per fer els traus de les camises, és per això que en alguns pobles encara es coneix a la planta amb el nom de fil-i-agulla. A més a més, el suc de les fulles era emprat pel seu gran contingut en saponines per a rentar la roba negra de dol. Els sabons normals, a diferencia d’aquest, deixaven cercles blanquinosos a la roba, i segons deien, emprar el suc de la planta era la millor forma per rentar la roba d’aquest color.

Carles Mir Pegueroles

Avui en dia, junt amb l’ús de la planta en jardineria, ens queda l’aprofitament per fer corda: “la corda de pita”, possiblement la corda més barata i coneguda de totes. Aquest ús ja va estar documentat pel botànic valencià Antoni Joseph Cavanilles al 1797, on fa referència a la producció de corda a terres valencianes. El naturalista ens deixa un magnífic gravat de com les dones i homes feien per extreure les fibres de la planta matxucant les fulles per llevar la part verda i aconseguir així les fibres que desprès, molt probablement trenarien els dies de pluja al costat de la llar.

Esta prohibida la introducció al medi, el transport i el comerç.

Imatge 42. Corda de pita.

Des de la seua introducció, la planta ha invadit i ocupat tots els indrets més secs i càlids de la conca mediterrània. Va ser un element fonamental a les pel·lícules de l’oest gravades als anys 60 i 70 als deserts d’Almeria, on donava un aspecte de Far West Americà a les muntanyes andaluses. És una planta que podem trobar fàcilment no sols a qualsevol muntanya de la província de Castelló, sinó que a més, abunda a les zones costeres, ja siga de platja o penya-segats, on representa un gran perill per a la nostra vegetació autòctona. Aquesta planta invasora competeix i desplaça tot un seguit de plantes vulnerables que en molts casos estan en perill d’extinció o tenen un area molt reduïda. L’amenaça d’aquesta espècie als nostres ecosistemes és tal, que va ser inclosa en el Real Decret 1628/2011, dedicat a les espècies invasores on es prohibeix la introducció de la planta, la possessió, el transport, tràfec i comerç. És per això que és una planta que mai devem promocionar, intercanviar, plantar o ajudar a dispersar, no sols per que l’incompliment d’aquest decret pot estar penat, sinó també per consciència ambiental.

Imatge 43. Fil i agulla fet d’una fulla d’atzavara.

Carles Mir Pegueroles

L’Heura (Hedera helix L.)

“Sóc un mal hereu de casa, me’n enfilo cap amunt, no tinc flor per adornar-la, ni massa tronc per ser arbust” Endevinalla

Hedera helix L. Tossal Gros nยบ 156 Juliol-Agost 2014

Carles Mir Pegueroles

HEURA (Hedera helix L.)

L’heura és, sense cap dubte, una de les

plantes terrestres més grans que podem trobar a la regió mediterrania, encara que pel seu caràcter enfiladís no atrague l’atenció que atrauen els grans arbres. Amb un bon suport pot arribar a ser molt gran, immensa podríem dir. A La Moreria trobem una que esdevé tot un exemple de magnitud en plantes. Enfilada per la paret, amb un suport excepcional i amb l’orientació que li garanteix l’ombra que ella tant li agrada, creix una magnifica heura que pinta, adorna i vigila aquest paratge tan mític del poble. Imatge 44. L’heura de La Moreria.

El seu nom ve de la capacitat per adherir-se que té. Dintre de les lianes amb les que comptem al clima mediterrani, no gaire abundants, l’heura és la més coneguda. És difícil trobar-la a indrets eixuts, ja que aquesta planta és amant de la humitat, la penombra del bosc i les parets que donen l’esquena al migjorn. Ací és on s’estableix i s’enforteix assolint quasi la immortalitat, ja que és una planta molt longeva i resistent. L’heura s’enfila pels arbres desafiant la gravetat, grimpa per pedres, murs i parets gràcies a la seua gran capacitat per cobrir i rodejar tot el que se posa pel seu davant. El nom científic: Hedera prové del llatí, haerere que significa adossat, pegat, enganxat, adherit; l’epítet helix ve de l’espiral, torsió o volta que forma a l’enfilar-se, i és compartit amb el del caragol moro (Helix aspersa), també amb forma d’espiral. Però no sols és escaladora, també la podem trobar a la part més baixa dels boscos ombrívols on forma una catifa gegant al sòl.

L’heura (Hedera helix L.)

L’heura presenta dos tipus de branques amb diferents fulles. Les seues arrels, anomenades adventícies, creixen en qualsevol punt de la tija i s’agafen a qualsevol suport que troben. A diferencia de les del vesc, aquestes no penetren en els arbres, per això no és considerada una planta paràsita, tan sols epífita, és a dir, que viu damut d’altres plantes. Encara que no siga un paràsit, moltes vegades heures molt desenvolupades acaben costant-li la vida als arbres que moren dèbils i asfixiats, inclús algunes cases han sucumbit a l’abraçada passional de la planta. L’heura és de fulla perenne i presenta gran diversitat foliar, fins al punt que a vegades podem aplegar a pensar que en una mata hi ha dos plantes diferents. Això és perquè les heures desenvolupen dos tipus de branques que exhibeixen diferents tipus de fulles. Per una banda les branques vegetatives o estèrils, anomenades així perquè mai desenvolupen flors, presenten creixement més horitzontal i les seues fulles Imatge 45. Les dos tipus de fulles que trobem en la mateixa planta. són lobulades amb 3 o 5 lòbuls. Per altra, les branques florals o fèrtils que creixen de forma ascendent, desenvolupen fulles més grans i amb forma romboidal. Aquestes últimes, a diferencia de les altres, desenvolupen unes petites flors entre l’agost i l’octubre gaire destacables: petites, groguetes i gens cridaneres. Després, aquestes fulles donaran uns fruits negres de la grandària d’un grà de pebre, i com bé ho saben els pardals, gaire recomanables per al consum. Sols una desena d’aquestes baies ens podrien causar la mort, així que fem com els pardalets i mai les confonguem amb les mores, ni els aranyons....

Carles Mir Pegueroles

La planta ha estat a l’antiguitat relacionada amb el consum de vi. Els poetes contemporanis han relacionat i utilitzat l’heura com a símbol d’amor incondicional, durador i passional per la seua capacitat d’abraçar i prendre amb força. En canvi, a l’antiguitat, aquesta planta ha estat relacionada amb el déu Baco. En totes les representacions del déu trobem l’heura, tant al seu cap, com al seu voltant, incloent a la seua vara característica: el tirso. Les interpretacions de perquè el déu del vi i de l’embriaguesa sempre ha estat representat i relacionat amb aquesta planta són moltes: uns deien que la corona feta d’heura era per refrescar-se i evitar la ressaca; altres interpretacions deien que el consum d’heura prevenia de la embriaguesa i que era costum a les bacanals mastegar fulles de la planta; hi ha qui assegura que de l’heura es treia una cervesa amb efectes psicotròpics. En qualsevol dels casos l’heura ha estat sempre relacionada amb el consum d’alcohol, fins al punt de ser el símbol i senyal de les tabernes, on un ram penjat a la porta indicava que era un lloc on poder fer un colpet de vi. La més probable explicació de perquè aquesta planta ha estat sempre relacionada amb el consum de vi pareix ser molt més pràctica. Sense cap dubte la planta amb la que millor podríem Imatge 46. Velázquez. El Triomf de Baco o els Borratxos (Museo del Prado, 1628-29). relacionar el vi es el raïm, d’on ve aquest. Però, tallar fulles d’un cep per decorar o representar les bacanals no tenia molt de sentit per diversos motius. Per una banda, la parra és caducifòlia i no sempre trobem fulles de raïm per a les representacions, per altra, tallar de la planta que donava el vi era reduir la seua producció, i això no interessava als seus amants. A més a més, les fulles de la parra no duren ni aguanten fresques durant molt de temps desprès d’estar tallades. Hi havia que buscar una alternativa, i aquesta va ser l’heura. La relativa semblança de l’heura amb el raïm va convertir-la en el seu doble per a les representacions, feia el paper estètic. A l’edat mitjana, continuant amb el simbolisme, la planta era símbol dels Goliards, monjos que van rebutjar a l’església i als seus vots per dedicar-se completament al plaer del beure, del menjar i com podem imaginar sense prestar molta atenció a la castedat.

L’heura (Hedera helix L.)

Consumir la planta pot generar-nos una greu intoxicació. Es curiós la diversitat de propietats que la medicina tradicional a la nostra comarca, i a la província de castelló en general, ha dotat a la planta: per baixar la pressió arterial, per pujar-la, per a evitar la tos, per baixar la febre, per a respirar millor, com a laxant i astringent, per reduir inflamacions a la pell, vomitiva, purgant .... en canvi en algunes localitats s’ha condemnat a la planta com a fortament roïna: - Imatge 47. Fruits de l’heura. “roiníssima, estar baix la seua ombra o tallar les seues rames és nociu i indueix al mareig, les nàusees inclús el desmai”- És evident que no hi havia unanimitat i que a cadascú li resultava més o menys nociu el seu consum... El que és ben cert, és que a la planta s’han trobat substancies com ara l’hederagenina, que en la quantitat exacta té un gran valor en la composició de medicaments per pujar la pressió arterial i per evitar els espasmes musculars. Un mal ús de la planta, excés d’hederagenina, pot provocar una hemòlisis, és a dir el trencament dels glòbuls rojos que formen la sang i per tant uns efectes molt negatius en el nostre cos. És llavors desaconsellable prendre directament qualsevol part de la planta per via interna, especialment els fruits, que és la part que més hederagenina té. Però, aquestes propietats de la planta també tenen l’efecte per via externa i han sigut utilitzades per combatre l’excés de grasa acumulat baix la pell (cel•lulitis) i sobretot per a les varius, ja que l’hederagenina reactiva la circulació sanguínia. L’ús extern en forma de pomades, sabons o empastes fets amb les fulles matxucades és una excel•lent forma d’aprofitar-nos de les seues propietats, ja que per via externa, l’absorció és molt menor i no arriba a ser nociva.

Imatge 48. La petita flor grogueta.

També és molt bona aliada del vinagre quan el que intentem és llevar polls i llémenes dels cabells. Les fulles matxucades en vinagre o bullides en aigua fan una excel•lent loció antipolls, i en el segon cas, sense la desagradable fortor del vinagre.

Carles Mir Pegueroles

L’heura de La Moreria és de la subs.rhizomatifera. Al País Valencià trobem dos subespècies d’heures autóctones, ambdues molt paregudes i amb molt poques diferències. L’Hedera helix sbps. helix, té preferencia per viure en barrancs tancats i rius ombrivols, i no és la més abundant al país. Per contra, l’Hedera helix sbsp. rhizomatifera és més abundant, la trobem als boscos i grimpant per pareds i singles. Tot apunta que la que hi ha a La Moreria siga d’aquesta segona. A més, la nerviació prominent i blanquinosa de les seues fulles també correspon a la subespècie rhizomatifera.

És una molt bona planta per tindre al jardí. Per la toxicitat dels seus fruits, aquesta planta està citada a la llei d’utilització i comercialització de plantes medicinals (llei 25/1990 de 20 de desembre), on s’inclueix en el llistat de plantes de venda restringida o prohibida per raons de seguretat, junt entre altres: el canabis, el grevol, l’estramoni, la cicuta, el te de Mèxic... Encara així, tindre la planta viva, emprar-la com a decorativa o prendre trosos per fer esqueixos no està prohibit i és una forma molt mediterrània, autóctona i fàcil d’engalanar el jardí o el pati, especialment si ens agrada el vi o estem fets uns goliards...

Imatge 49. Tijes i arrels de l’heura de La Moreria.

Carles Mir Pegueroles

El Grèvol (Ilex aquifolium L.)

“Que no t’esbranque per fer Nadal cap mà inconscient grèvol salvatge, i amb fruits rogíssims esquitxa el fred, grèvol valent,dintre el boscatge!” Celdoni Fonoll. Arbres dels nostres paisatges.

Ilex aquifolium L. Tossal Gros nยบ 157 Septembre-Octubre 2014

Carles Mir Pegueroles

GRÈVOL (Ilex aquifolium L.)

Trobar-se un grèvol en mig d’un

bosc un dia de tardor o d’hivern quan la majoria de plantes estan sense fulles, és un fet tan desafortunadament estrany com extraordinari. Planta elegant, antiga, de creixement lentíssim, tan diferent a la resta de les altres plantes i arbres. Les seues fulles amb punxes fan guardar la distancia com ho fem amb un desconegut, el seu color brillant ens avisa de la seua presència, no passen desapercebuts els seus fruits rojos que ens alerten i trenquen la uniformitat trista de l’hivern. Aquest arbre és tot un supervivent dels antics boscos d’èpoques molt més fredes, avui en dia ni abunda ni és fàcil de veure. Penyagolosa és un reducte on podem veure bastants i bons exemplars de grèvol. Més a prop nostre s’han observat recentment exemplars aïllats al Tossal de l’Ereta a la propera Serra d’En Galceran.

Imatge 50. Fulles característiques de la planta.

És tracta d’una planta amb individus mascles i femelles. El grèvol és un arbust de creixement lent que amb molt de temps pot aplegar a fer-se arbre sense perdre l’aspecte arbustiu. És perennifoli i té unes fulles coriàcies de color verd fosc i amb una brillantor que bé ens podrien fer pensar que han estat polides i envernissades amb cura. No po-

101

102

El grèvol (Ilex aquifolium L.)

dem dir que té dos tipus de fulles com ho fèiem amb l’heura, però sí que observem que per protegir-se dels animals, les fulles més baixes tenen més espines que les de dalt. Floreix discretament al final de la primavera amb unes floretes blanques que sols als arbres femenins acabaran donant els tan característics fruits rojos. En canvi els mascles no lluiran aquestos famosos fruits, i es que el grèvol és una planta dioica, és a dir, que hi han individus mascle y altres que són femella. Però no hi haurà fruits sense un mascle a prop, ja que és necessari el procés de pol•linització per a que la femella desenvolupe els fruits.

Imatge 51. Flor femenina.

Antigament les peces dels escacs estaven fetes de la seua fusta.

El seu nom científic Ilex, fa referència a altre arbre, relativament paregut però molt poc emparentat, que habita als nostres indrets: la carrasca o alzina (Quercus ilex L.). Per altra banda l’epítet aquifolium, nom clàssic amb el què era coneguda la planta, prové del llatí “acus” que vol dir agulla, i “folius”, relatiu a les fulles. En conjunt tota una al•lusió encertada a la forma punxeguda que presenten les seues fulles. El nom grèvol a la nostra llengua deriva de l’atribució d’una propietat errada. Grèvol molt probablement ve de la paraula brèvol, que vol dir que es destrueix, que es trenca amb facilitat. Mes enllà de l’adjectiu que li va donar nom, podem dir que la fusta de grèvol és una de les més dures que trobem al clima mediterràni. Fusta clara, noble, uniforme, dura, resistent, inflexible, duradora, pesada... totes aquestes característiques no sols l’han feta una fusta molt apreciada i cara, sinó que a més l’han destinada a les tasques més pesades com ara radis de les rodes de carros, bigues, fletxes dels arcs, mànecs de ferramentes o armes, etc. A més, per ser una fusta que es tenyeix amb facilitat, ha estat molt emprada per fer objectes decoratius i de petita ebenisteria. Concretament, era la millor fusta per fer les peces dels escacs de qualitat. Per a les peces blanques la fusta al natural era suficient, les negres, tenyides, imitaven al banús.

Carles Mir Pegueroles

Planta emprada en els ritus celtes i romans. Per trobar la relació entre el Nadal i aquesta planta hem de viatjar a l’antiguitat dels celtes, segles abans de Crist. Aquestos tenien dos arbres sagrats, per una banda el Rei Roure (rei de l’estiu), representant de la part celestial, que començava el seu regnat amb l’eixida de les fulles quan els dies són més llargs. Per altra, el Rei Grèvol (rei de l’hivern), representant de la natura i els aspectes terrenals, verd i llustrós en els moments més durs de fred, era protector dels sis mesos de llargues nits quan predomina l’obscuritat. Tenia la seua gran celebració la nit més llarga de l’any, el solstici d’hivern, on era emprada com a element de protecció i li eren atribuïdes propietats màgiques relacionades amb la fertilitat. Per als romans, hereus de moltes tradicions celtes, el grèvol era símbol de prosperitat i sort, a més de protecció. Va estar molt utilitzat a les festes paganes de Saturnalia, per volta del 25 de desembre, on es celebrava el naixement del sol —Natalis Solis Invictis (naixement del sol invencible)— o l’inici del període de llum i fertilitat per a la natura, celebracions que es desenvolupaven amb tots els seus respectius ritus on era element fonamental el grèvol. Amb posterioritat, l’any 354, el papa Liberi amb la intenció de facilitar la cristianització dels romans, va assenyalar el 25 de desembre,solstici d’hivern o Saturnalia, com a naixement de Jesús. La planta, fortament integrada en els ritus celebratius, va “miraculosament” canviar el seu simbolisme. Des de llavors la planta va representar per als cristians la corona de crist, amb les punxes de la passió i les gotes de sang representades en els fruits rojos. Acceptant el grèvol i integrant-lo en els símbols cristians,es donava una alternativa cristiana i acceptada al pagà Vesc (Viscum album L.), que va ser Imatge 52. Aspecte general del arbre amb aspecte arbustiu. considerada una planta pagana i prohibida.

103

104

El grèvol (Ilex aquifolium L.)

No és recomanable emprar com a medicinal qualsevol part de la planta. El grèvol és una planta molt lligada al vesc en diversos àmbits, tan lligada que s’han aplegat a confondre, i no és estrany veure a les tendetes bosses de vesc etiquetades com a grèvol i viceversa. Les dos són plantes decoratives del Nadal, les dos han estat emprades en rituals del solstici, i les dos han estat utilitzades per fabricar visc, que s’emprava en la caça al parany. En el cas del grèvol en lloc dels fruits s’emprava la resina extreta de l’escorça, que era collida la nit de Sant Joan. Medicinalment les fulles han estat utilitzades com a laxants, diürètics i estimulants, a les comarques de l’interior de Castelló, però el seu gran contingut en tanins, saponines i ilicina, no fa recomable el seu ús en cap de les seues formes, especialment els fruits que podrien aplegar a matar una persona. Imatge 53. Ilustració del grèvol. Gemeine Stechpalme.

El vesc al Nadal és una opció més ecològica que el grèvol. Llevat d’aquestos usos, on més veiem el grèvol és com a element decoratiu al Nadal. Des de l’edat mitjana l’església va promocionar l’ús de la planta, i la collita a l’època nadalenca ha estat des de llavors la seua principal amenaça. Actualment està inclosa en la categoria de planta vulnerable i amenaçada de la UICN (Unió Internacional de Conservació de la Natura) a més de inclosa en el Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçades, per la regressió que estan sofrint les seues poblacions al País Valencià.

Carles Mir Pegueroles

Actualment podem aconseguir plantes o rames de grèvol a moltes floristeries o tendes, aquestes han estat produïdes en cultiu i és una bona alternativa a agafar-la del camp. Però igual que el grèvol va ser l’alternativa al vesc en una època de molta superstició i poca informació, avui en dia po- Imatge 54. Fruits rojos. dem triar entre una opció més ecològica i respectuosa amb el medi ambient com és el vesc. Com vam veure, el vesc és també una planta molt arrelada al Nadal, que no sols podem agafar sinó que hem de combatre, ja que esdevé un paràsit dels pins, tota una alternativa a considerar quan comprem o busquem una planta per decorar el Nadal. I recordeu, si trobem un grèvol mai hem d’agafar-lo, conservem petits elements dels nostres ecosistemes i conservarem amb ells tot el nostre patrimoni natural.

105

Carles Mir Pegueroles

Bibliografia general

Aguilella, A. et al. (2004). Diccionari de Botànica. València. Publicacions de la Universitat de Valencia. Aguilella, A. et al.(2010). Catálogo Valenciano de Especies de Flora Amenazadas. València. Colección Biodiversidad. Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat Valenciana. Alcover A. 1969. Diccionari català-valenciá-balear. Palma de mallorca. Editorial Moll. Badia, A.M. (1980). El Diccionari etimològic i complementari de Joan Coromines. Barcelona. Editorial Abadia de Montserrat. Bonnier, G. (1990). Plantas medicinales, plantas melíferas, plantas útiles y perjudiciales. Barcelona. Editorial Omega. Cavanilles, A. J. (1795). Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid. Climent, D. (1985). Les nostres plantes. Alacant.Instituto de Estudios Juan Gil-Albert. Costa, T. (1987). La vegetació al País Valencià. València. Publicacions de la Universitat de València. De Bolòs, O. (1990). Flora manual dels Països Catalans. Barcelona. Editorial Pòrtic. Font Quer, P. (1963). Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Barcelona. Editorial Labor S. A. Fresquet, J.L. et al. (2001). Inventario de las plantas medicinales de uso popular en la ciudad de Valencia. Valencia. Medicina y Ciencias Sociales, nº13. Guiot, D. (2009). Flora ornamental española: aspectos históricos y principales especies. Monografías de la revista Bouteloua. Hageneder, F. (2006). La sabiduría de los árboles: historia, folclore, simbolismo, propiedades curativas. Barcelona. Ed. Blume (Naturart).

107

108

Ibars, A. et al. (1993). Helechos de la Comunidad Valenciana: atlas de los Pteridófitos de la Comunidad Valenciana. València. Colección Biodiversidad. Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat Valenciana. Lopez, G. (2007). Guia de los árboles y arbustos de la Península Ibérica y las Islas Baleares. Madrid. Ediciones Mundi-Prensa. Lumbreras, E. (2001). Orquídeas silvestres de la Comunidad Valenciana. València. Generalitat Valenciana. Colección Biodiversidad. Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat Valenciana. Mateo, G. et al. (2001). Flora valentina:flora vascular de la Comunitat Valenciana. Pteridophyta, Gymnospermae, Angiospermae (I). Volumen 1. València. Fundació de la Comunitat Valenciana per al Medi Ambient. Mateo, G. & Crespo, M.B. (1998). Manual para la determinación de la flora valenciana. València. Editorial Monografías de la Flora Montiberica. 3. Mulet, L. (1987). Etnobotanica farmacéutica de l’Alt Maestrat. Castelló. Servicio de Publicaciones de la Diputación de Castellón. Mulet, L. (1991). Estudio etnobotánico de la provincia de Castellón. Castelló. Servicio de Publicaciones de la Diputación de Castellón. Mulet, L. (1997). Flora tóxica de la Comunidad Valenciana. Castelló. Servicio de Publicaciones de la Diputación de Castellón. Paracelso, T. (2006). Botánica oculta: las plantas mágicas de Paracelso. León. Editorial Maxtor. Pellicer, J. (2000). Costumari botànic. València. Edicions del Bullent. Pellicer, J. (2000). Costumari botànic 2. València. Edicions del Bullent. Pellicer, J. (2004). Costumari botànic 3. València. Edicions del Bullent. Sanz, M. et al. (2004). Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Madrid. Ministerio de Medio Ambiente. Madrid. Dirección General de la Biodiversidad.

Carles Mir Pegueroles

Stübing, G. et al. (1998). Plantas medicinales de la Comunidad Valenciana. València. Generalitat Valenciana. Colección Biodiversidad. Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat Valenciana. Tirado, J. (1998). Flora vascular de la comarca de la Plana Alta. Castelló. Servicio de Publicaciones de la Diputación de Castellón. Villaescusa, C. (2000). Flora vascular de la comarca del Baix Maestrat. Castelló. Servicio de Publicaciones de la Diputación de Castellón.

Webgrafia BDB.GVA Banc de dades de biodiversitat de la Generalitat Valenciana. Sistema d’Informació Geogràfica de les espècies al País València. (http://bdb.cma.gva.es/) Herbari Virtual del Mediterrani Occidental. Col•lecció d’imatges i fitxes explicatives de les plantes dels Països Catalans. (http://herbarivirtual.uib.es) Anthos. Sistema d’informació sobre las plantes de España. Real Jardin Botanico de Madrid. CSIC, Centro Superior de Investigaciones Cientificas. (http://www.anthos.es/) Flora-on. Web de cerca, identificació i informació sobre les plantes de la península. (http://www. flora-on.pt/)

109

110

Font de les imatges

Com ja s’ha comentat en el prefaci, totes les fotos son autoria i propietat de l’autor a excepció de les cedides i les il•lustracions, les quals han sigut extretes de: Imatge 5. B. Cabezudo y A. E. Salvo. Adiantum capillus-veneris L. (Ed. Ketres) Valdés B., Talavera. S., & Fernández-Galiano E. Flora Vascular de Andalucía Occidental Vol. 1, Pag(s). 55. (http://www. floravascular.com/index.php?familia=Adiantaceae) Imatge 10. Il•lustració antiga de la Falzia. (http://plantas-medicinales.tv/wp-content/ uploads/2008/10/gordolobo-medicina-matural.jpg) Imatge 19. Vinyeta d’Axterix i Obelix. (http://cincodays.files.wordpress.com/2012/11/muerdago_ lagota.jpg) Imatge 21. Ilustració antiga del Vesc. (http://runeberg.org/nordflor/pics/363.jpg) Imatge 24. Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia (Madrid 1979). Imatge 25. Fil•lis i Demofont. John William Waterhouse (1907). (http://amicsarbres.blogspot. pt/2011/02/lametller-larbre-que-primer-floreix.html) Imatge 30. Gravat antic de l’Ulex. (httpupload.wikimedia.orgwikipediacommons669Illustration_ Ulex_europaeus0.jpg) Imatge 33. Il·lustració de Ophrys. E. Nilson. (https://bulbosasenhuelva.files.wordpres-com/2012/03/ 2000256m.jpg) Imatge 40. Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia(Madrid 1979). Imatge 41. Representació azteca de Mayahuel. (http://hdelamujerasoc.org.mx/pub/xochi17.jpg) Imatge 46. Velázquez. El Triunfo de Baco o Los Borrachos (Museo del Prado, 1628-29). (https:// www.museodelprado.es/typo3temp/pics/a46a906589.jpg) Imatge 53. Ilustració del grèvol. Gemeine Stechpalme. (http://javiercoria.blogspot.pt/2010/12/ historia-de-navidad-ii.html)

Carles Mir Pegueroles

Índex alfabètic de termes

Aaron 61 Abans de Crist 103 Abellera 75 Abelles 18, 76, 78, 86 Abocament 46 Àcid butíric 38 Àcid cianhídric 62 Àcid gras insaturat 62 Adiantum 24 Adob 70 Afecció urinaria 18 Agave 85 Agelaga 68 Agricultura 53 Aielaga 68 Al Tall 65 Albercoc 59 Albereda 46 album 51 Alcaloids 44, 53 Alcohol 95 Aldehid benzoic 62 Alfals 67 Aliagas 68 Almeria 89 Aloe vera 86 Alt Vinalopó 63 Alzina 102 americana 85 Ametla amarga 62

Ametlats 62 Ametler 59, 78 Ametles 43 Amigdalate 62 Amígdales 59 Amigdalòsid 62 Amygdalus 59 Amygdalus persica L. 59 Anous 62 Antigalactogoga 44 Antioxidants 62 Antoni Josep Cavanilles 38, 60, 87, 89 aquifolium 101, 102 Arab 86 Àrabs 39 Aranyó 59 Arbes fruitals 51, 53 Arbres fruitals 53 Àrea de distribució 37 Arecaceae 37 Arenisques 19 Argelaga 17 Argelaga 37, 59, 67 Arizona 86 Arrels 51 Arrels adventicies 94 Arteriosclerosi 53 Arundo 43 Asfixia 63

Asparagaceae 85 Associacions Ecologistes 47 Asteques 87 Astringent 18, 96 Atena 60 Atzavara 85 Autòctona 38, 51, 75, 97 Bacanal 95 Baco 79, 95 Bacteris diazòtrofs 69 Bajoques 67 Balder 54 Barrancs 46 Bianual 29 Ble 30 Boga 39 Bosc 46 Bous 52 Branques florals 94 Branques vegetatives 94 Brànquies 31 Bresquilla 59 Brolla 17 Bronquitis 25 Bru d’hivern 17 Bruc 17, 59, 68 Bruc boal 19 Bruc mascle 19 Bruixeria 61 Burga 17

111

112

Burguera 17 Cabassos 39 Cabells 24 Cabres 38 Caçadors 51 Cacauets 67 Cactus 85 Caducifòlia 95 Calç 32 Calcícola 19 Calicotome 68 Camamilla 67 Canabis 97 Candela 30 Candelera 29 Canvi climàtic 63 Canya 43 Canyar 43 Canyavera 43 Canyís 39 Caparra 51 Capillus-veneris 24 Caragol moro 94 Cardiotònic 53 Carl Von Linné 17, 38, 86 Carolus Clusius 86 Carquinyols 62 Carrasca 51, 102 Cartró 47 Castedat 61 Cataleg Valencià d’Especies Amenaçades 104 Catarros bronquials 62 Catifes 39

Cavall de Troia 60 Cel•lulitis 96 Cel•lulosa 47 Celdoni Fonoll 99 Celtes 51, 52, 103 Cepell 17 Cepelló 17 Ceptre 61 Chamaerops 37 Cicuta 97 Cigró 67 Cilantrillo 24 Cipelló 17 Circulació sanguínia 96 Cirera 59 Cistelles 39 Clima mediterrani 94, 102 Climes tropicals 75 Colesterol 62 Colina 53 Colonitzadors 88 Conills 38 Consciencia ambiental 89 Convulsions 63 Coques 62 Corbella d’or 52 Corda de pita 89 Corfa d’ametla 62 Coriandre 24 Corona de crist 103 Cortesana de la renaixença 77 Coscoll 37 Cristianització 103

Cristòfor Colom 86 Cua de cavall 44 Cuina mediterrànea 62 Cuir cabellut 24 Culantrillo 24 Dàtils de rabosa 38 Deessa 24, 44, 60 Demulcent 32 Déu Pan 44 Dinamita 32 Dinosaures 23 Dioica 38 Diürètic 18, 44, 104 Dol 88 Dolçaina 43 donax 43 Druida 51, 52 Drupa 59 dulcis 59 Ebenisteria 102 Ecosistema 46 Edat de bronze 30 Edat mitjana 24, 31, 62, 95, 104 Efectes tòxics 53 Egipte 61 Embriaguesa 95 Emmenagog 25 Empastes 96 Endevinalla 91 Endocarp 59 Endosperma 80 Enfiladissa 94 Enpoçoñar 31

Carles Mir Pegueroles

Enric Valor 21 Epicarp 59, 62 Epifita 94 Equisetum 44 Erica 17 Erica arborea 19 Escacs 102 Esclafamuntanyes 21 Escrofulariàcia 29 Església 104 Espàrrecs 85 Espart 39 Espasmes musculars 96 Especie invasora 89 Espores 23 Estalzim 70 Estats Units 61, 63 Esterol 32 Estimulant 104 Estiu 76 Estores 39 Estramoni 97 Etimologia 52 Evolució 78 Falguera 23 Falgueres 78 Falzia 21, 23 Far West Americà 89 Faringitis 25 Faves 67 Febre 96 Felip II 87 Fertilitat 61 Fibres vegetals 39, 85

Figuera 67 Fil•lis 60 Fil-i-agulla 88 Flavonoides 32 Fleixera 46 Flor de Nadal 55 Florescència 29 Foc 70 Fongs 80 Fortuna 52 Fotosintesi 51 Francisco Hernández 87 Frares del romaní 51 Fraxinus 46 Frondes 23 Fulla caduca 59 Fulla perenne 94 Fulles coriàcies 101 Fusta 17 Garrapinyades 62 Garriga 37 Geisha japonesa 77 Genista 68 Genista del dimoni 68 Geófits 76 Germinar 80 Globuls rojos 96 Gola 32 Goliards 95 Gomes sintétiques 53 Gordolobo 30 Gramínia 43 Granera 39, 43 Grans de pol•len 86

Grec 76, 86 Grècia 61 Grecs 53, 60, 76 Grèvol 51, 97, 101 Guerrers 52 Hedera 94 Hederagenina 96 helix 94 Helix aspera 94 Hemiparàsita 51 Hemòlisis 96 Herba barbuda 30 Herba blenera 29 Herba sana 67 Hetaira grega 77 Heura 91 Hipercolesterolèmia 53 Hipertensió 44, 53, 62 Hipotensor 53 Hoder 54 Holoparàsita 51 humillis 37 Ibero-llevatí 68 Ilex 101 Ilicina 104 Incendi 37, 46, 69 Infertilitat 61 Inflamacions de la pell 62 Infusió 25, 32, 44, 62 Introduïda 43 Invasora 86 Iran 63 J.Coromines 68 Jardineria 89

113

114

Joan Pellicer 71, 77 Judaisme 61 Jueus 61 Julivert 23 Koufetas 61 La Moreria 23, 25, 75, 97 Label 77 Laticífuga 44 Laxant 96, 104 Laxant 104 Les Coves 60 Liana 94 Liberi 103 Liquid seminal 61 Llata 39 Llatí 51, 102 Llegenda grega 60 Lleguminoses 67, 69 Llémenes 96 Llentilles 67 Llentiscle 37 Lletsó 21 Lli blanc 52 Lluna plena 52 Màgia negra 61 Maguey 86 Margalló 37 Marià Manet 35 Matança 70 Mayáhuel 87 Medi ambient 63, 105 Mediterrani 46 Medul•la 39 Mel 18,38

Mengivol 79 Mesocarp 59, 62 Mèxic 85, 86 Miguel de Unamuno 68 Millars 47 Milotxa 43 Mitologia Escaldinava 54 Moises 61 Mucílag 25, 32 Mucosa bucal 32 Mucoses digestives 32 Mucoses respiratòries 32 Muérdago 52 multiflora 17 Nadal 51, 52, 54, 103, 104, 105 Nafres 32 Natalis Solis Invictis 103 Nimfa 79 Nimfes 44 Nord Amèrica 55 Oli 30 Oli d’ametla 62 Olmeda 46 Omega 6 62 Ophrys sp. 75 Orchis 79 Orchydea 79 Orobanche 51 Orquídia 67, 75, 86 Paleozoic 23 Palma 37 Palmera 37 Palosanto 67

Panoramix 52 Papilionàcies 67 Parany 53 Parasit 51, 94 Parra 67 parviflorus 67, 68 Patriarca 61 Patrimoni natural 105 Pedregades 63 Peixos 31 Península 60 Penyagolosa 55, 101 Pepita Castellví 57 Perennifoli 101 Perill d’extinció 89 Pesca 31 Pèsols 67 Pètal 77 Petorrell 17 Petorrera 17 Phoenix 38 Picor de gola 32 Pilositat 77 Pins 51, 55 Pínules 23 Pinyol 59 Pipes de fumar 18 Piròfit 18 Pita 85, 86 Pitera 86 Pius Font i Quer 31 Plana alta 63 Plana d’Utiel-Requena 63 Planta dioica 102

Carles Mir Pegueroles

Planta Invasora 89 Planta vulnerable 89, 104 Plini el Vell 24 Plurianual 85 Pobles mediterranis 60 Poetes contemporanis 95 Pol•linització 76, 102 Polls 96 Pomades 96 Ponsètia 55 Populus 46 Pressió arterial 96 Primavera 75 Pruna 59 Prunus 59 Psoriasis 62 Pteridòfit 23 Pulque 88 Purgant 96 Quaresma 62 Quercus ilex L. 102 Quetzacóatl 87 Rabassa 17 Raboses 38 Raïm 95 Rambles 46 Rates penades 86 Rebrostar 37 Refrany 27, 35 Regió mediterrania 94 Regió persica 60 Rei Grèvol 103 Rei Roure 103 Reis 52

Relació simbiòtica 80 Resina 104 Ressaca 95 rhizomatifera 97 Ritual 52 Romani 17, 76 Romans 51, 52, 53, 103 Rosàcies 59 Roser 60 Rossinyols 41 Rotllos 62 Roures 51, 67 Rovellets 62 Saba 51 Sabons 96 Saïm 30 Salix 46 Salzera 46 Sang 96 Sant Antoni 70 Sant Blai 39 Sant Joan 104 Santa Llúcia 54 Sapell 17 Saponines 31, 104 Sàtir 79 Saturnalia 103 Sèpal 77 Serra d’En Galceran 101 Siringe 44 Sòls degradats 69 Solstici d’hivern 52, 103 Suavitzant 32 Subespècies 97

Summe sacerdot 61 Superficie foliar 68 Superstició 52 Tales 46 Tanins 38, 104 Te de Mèxic 97 Teofrast 79 Teoria de les signatures 24 Testicle 76 thapsus 29 Timonet 76 Tirapets 17 Tirso 95 Tisana 18 Tomateres 7, 43 Tord 51 Torrons 62 Tos 25 Tos de pit 32 Tossal de l’Ereta 101 Tossal Gros 47 Tràcia 60 Tramussos 67 Travallengües 49 Trepó 29, 31 Tribu d’Israel 61 Tripó 29, 31 Tubercle 76, 79 Tzitzimitls 87 UICN (Unió Internacional de Conservació de la Natura) 104 Ulex 67 Ullols 39

115

116

Ulmus 46 Varius 96 Vasodilatant 53 Vegetació autòctona 89 Ventalls 39 Venus 24 Verbascum 29 Verbascum boerhavii 33

Verbascum sinuatum 33 Verí 63 Vesc 51, 94, 103, 104, 105 Vespa 73, 78 Vi 95 Vicent Andrés Estellés 41 Vies respiratories 25 Virilitat masculina 76, 79

Visc 51 Viscalbina 53 Viscotoxines 53 Viscum 51 Vomitiva 96 Xipell 17 Xúquer 47 Yavhé 61

Carles Mir Pegueroles

117