TEORIA PSICOANALÍTICA

TEORIA PSICOANALÍTICA

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

Pac 1 1- El complex d'Èdip posseïx un paper fonamental en l'estructura teòrica del psicoanàlisi, sent una referència constant dels conceptes que treballarem al llarg de l'assignatura.

Desenvolupar una explicació sobre aquest complex, emprant per a això com eix d'articulació conceptual la següent cita de P.Guyomard: “[ …] Estoy apegado a eso que me falta, que jamás tendré, porque en eso fundo mi deseo.” (pag. 14- Mòdul I) El complex d'Èdip fa referència a l'atracció pre-sexual inconscient que el nen sent vers la seva mare i al sentiment d'odi que li desperta al mateix temps la figura paterna. El període de manifestació del complex avarca, aproximadament, entre el quart i el sisè any de vida, dins el que Freud anomena etapa fàl·lica (pregenital).

Segons J. Laplanche i J.-B- Pontalis, Sigmund Freud va a descobrir el complex d'Èdip en el seu propi autoanàlisi, però aquesta estructura no va a ser formulada de forma completa fins a 1923. Freud va esmentar-la per primer cop en una carta que va escriure l’any 1897, sis mesos després de la mort del seu pare en relació a un somni en el que apareixen els seus pares i després el persegueix una destral. A “La interpretació dels somnis”, escrita aproximadament en la mateixa època, es va referir també al fet “d'estar enamorat d'un dels pares i odiar l'altre” com un dels constituents fonamentals del conjunt d'impulsos psíquics” formats en la infància. A l’inconscient, el “melic dels somnis”, rau la causa d’aquest conflicte edípic, que cal superar necessàriament per al correcte desenvolupament de la personalitat infantil.

En la psicoanàlisi freudiana, la fase fàl·lica és una de les fases pulsionals de la teoria del desenvolupament psicosexual. Sobrevé després de la fase anal, entre els 3 i els 5 anys. En aquesta etapa, la zona erògena predominant són els genitals (clítoris en la dona i penis en el baró) i les sensacions agradables s'obtenen sobretot mitjançant l'activitat d’orinar. El possible càstig pels desitjos sexuals provoca en el nen una intensa angoixa de castració. Aquesta por és una resposta rudimentària a l'enigma que li planteja a l’infant a diferència anatòmica entre els dos sexes (d’acord amb la possessió o privació del penis). Per tant, durant aquesta fase es desenvolupa el complex de castració en els nens i en les nenes l’enveja del penis. El complex de castració marcarà en el nen la sortida del complex d'Èdip (davant l'amenaça de ser castrat, renúncia als seus desitjos incestuosos cap a la mare), però en la nena l'organització fàl·lica determinarà precisament la seva entrada, ja que el descobriment que no posseeix un penis li suscita l'enveja d'aquest, al temps que s’originen sentiments de ràbia i animadversió contra la mare per no haver-li donat un, inclinant-se la nena cap al seu pare com objecte d'amor. El pare d'una banda, posseeix un penis i, per una altra, és capaç de lliurar un fill, que en la teoria freudiana funciona com un fal·lus, és a dir, com equivalent simbòlic del penis. Per tant, durant la fase fàl·lica el nen fixa l’atenció en els seus Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

genitals, sent que rep llavors l'amenaça de castració per part de la mare i quan veu la falta en una nena, adverteix la possibilitat de la castració. En la nena, l'absència de penis és sentida com un perjudici, que psicològicament intenta negar, compensar, o reparar.

El terme proposat per Carl Gustav Jung per designar l’atracció vers el progenitor de sexe contrari, és Complex d’Electra. La fixació afectiva o enamorament del pare genera també una situació de rivalitat amb la mare.

Se suposa que aquesta és una dinàmica normal en el desenvolupament de les noies, que pot observar-se a partir dels 3 anys i que un termini de dos anys s’hauria de resoldre de forma natural. Tot i que la major part dels psicoanalistes freudians no acceptin aquesta denominació jungiana, sí que coincideixen en la importància de diferenciar aquests processos en el nen i en la nena.

Per tant, el possible càstig pels seus desitjos sexuals, provoca en el nen una intensa angoixa de castració ( el somni de la destral que va tenir Freud després de la mort del seu pare). Apareixen aleshores dues vies de superació del complex d’Èdip, una activa: prendre a la mare i ocupar el lloc del pare. I una altra passiva: fer-se estimar pel pare. Aquest conflicte té lloc a nivell subconscient. El Jo, estructura del psiquisme que es regeix pel principi de realitat, s'estranya i mira de resoldre’l mitjançant la identificació, introjectant l'autoritat del pare i de la mare. Es forma aleshores el Superego, que prohibeix severament el desig de realització de l’acte incestuós. Les aspiracions libidinals són aleshores sublimades i/o inhibides, donat pas al període de latència. Cal doncs alliberar a la libido i deslligar-la de les imagos parentals sepultats en l'inconscient, per tal de retornar-la a la influència del jo conscient.

Durant el període que dura l’Èdip , l'actitud dels pares és fonamental per a la superació del conflicte, ja que quan aquest comença, el nen es sent com un perfecte narcís, un egoista, però si els pares manegen correctament aquesta situació, se’n pot sortir , acceptant, per exemple: als germans, dormir en altra cambra,que la parella de la mamà és el pare etc. El nen compren que ell també haurà de buscar-se quan sigui adult la seva pròpia parella i tenir els seus propis fills. En aquesta transformació edípica rau l'art de l'educació dels pares. El nen que travessa de manera adequada aquest conflicte triangulat esdevé una persona que aprèn en el futur a respectar, compartir i perdre, és a dir, a estimar de manera no possessiva.

En el complex d’Èdip El desig va prenent forma. Del triangle simbòlic enunciat per Freud: MARE-NEN-PARE es desprèn que el nen depèn del desig de la mare, la qual cosa causa una subjectivació de la mare com aquella figura d’apego primari que pot estar o no. La mare és en aquest triangle, l’objecte del desig que falta. No es tracta simplement la necessitat de les cures o de la seva presència, sinó del seu desig insatisfet.

Lacan veu aquest desig de la mare com una oportunitat d'accés al llenguatge simbòlic del subconscient (és necessari que la cosa es perdi per a que pugui ser representada simbòlicament). Per a Lacan aquest joc articula a partir de les primeres frustracions producte del parell presencia-absència Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

del primer agent de la frustració, que és la mare real (com absència), que suscita a la introducció en el nen de la primer paraula, com a representació de la frustració. Aquest tipus de jocs li permeten al nen fer el passatge de la frustració en l'absència de l'objecte real, que deixa marques en el subjecte, connectant aquesta realitat amb la relació simbòlica. Segons Lacan, és el desig circular de la mare de “eso que me falta, que jamás tendré, porque en eso fundo mi deseo.”, el que defineix el complex d’Èdip. Aquest cercle de carència es pot trencar solament a través d'un mediador, el qual ocupa en la psicoanàlisi lacaniana la posició que tenia el pare en l'ordre simbòlic freudià: el “fal·lus”. En front el triangle: MARE-NEN-FAL.LUS, el pare és per a Lacan un quart element en discòrdia, però que té una gran incidència també en la neurosi i és la porta de sortida del complex d'Èdip. Per compensar el desig de la mare, el nen vol ser el fal·lus per a satisfer-la.

Però l'important perquè el complex de castració tingui efecte, no és si el nen tingui o no penis, sinó que el subjecte emmiralli el seu propi desig en l'Altra (la mare) que percep com a castrada, és a dir frustrada i desitjant.

La primera persona a estar castrada en la dialèctica subjectiva és la mare.

Per tant, en el Complex d'Èdip les conseqüències per al nen i la nena seran diferents. La nena, al percebre la castració en la mare, també la percebrà en ella i a partir d'aquí farà un retret contra la mare, a la qual considera responsable d'això. De manera que es presenta per a ella, en primer lloc, el complex de castració. En el nen la sortida de l’Èdip és favorable si la identificació amb el pare es produeix en aquest període (el que l'autor anomena “ideal del jo”). El paper que ocupa la metàfora paterna és un conducte a la institució d'alguna cosa pertanyent a la categoria del significant, el qual es desenvoluparà més tard en l'adolescència. En el cas de la dona, aquesta sortida de l'Èdip és molt més simple: no ha d'enfrontarse a aquesta identificació, ni ha de conservar aquest títol de virilitat, sinó que ella es dirigeix cap a qui ho té (el pare). Lacan especifica que la forma de ser franquejat el Complex d'Èdip, és en el cas del nen, amb la identificació del pare com posseïdor del penis, i per a la nena, amb reconèixer a l'home com qui el posseeix. Per Lacan la sortida del complex d'Èdip és llavors la renúncia a la mare i el començament dels intents d'omplir aquest lloc estructural de la falta amb altres «objecte causa del desig» 2-“L’inconscient es manifesta llavors, per una pulsació temporal, com una espècie de batec. Aquest caràcter pulsatiu de l’inconscient implica que el seu moviment és d’obertura i de tancament. La discontinuïtat, és la forma essencial en la qual es manifesta l’inconscient com a fenomen.”

A partir del fragment citat (mòdul I pàg.27) i prenent com referencia l'anàlisi que es presenta del cas clínic de S. Freud: "L'home de les rates" (mòdul I, pàg. 28), desenvolupar una explicació, amb les vostres paraules, sobre el que significa para J. Lacan que l'Inconscient està estructurat com un llenguatge.

La ciencia moderna aún no ha producido un medicamento tranquilizador tan eficaz como lo son unas pocas palabras bondadosas. Sigmund Freud Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

La idea que l’inconscient està estructurat com un llenguatge sorgeix quan Lacan subverteix els conceptes de la lingüística de significant i significat procedents de Saussure i li dona la volta a l’equació que aquest proposa per a comprendre al llenguatge. Lacan trenca amb el concepte saussurià de signe, i considera la supremacía del significant sobre el significat. Per a ell el significant remet a altre significant, i aquest al seu torn, a altre més, de manera que mai no hi ha un significat final. Afirmava: “el llenguatge s'imposa, i a la persona no li queda altre remei que parlar-lo”, referint-se que l'inconscient té un llenguatge que empeny, i vol expressar-se, i nosaltres li donem forma verbal. Planteja que el llenguatge és equívoc i que, per exemple, un significant no remet tant sols a la representació d'un objecte determinat, sinó que se li sumen les significacions pròpies d'aquest subjecte. Si volem buscar la significació de la paraula “pa” hem de fer el catàleg de les seves ocupacions, «pa dur», «guanyar-se el pa», «pa beneit», etc.

La paraula té molta importància dins la teràpia psicoanalítica. Un exemple el constitueix el cas d’un pacient de Freud afectat de neurosi obsessiva: "l'home de les rates". Va ser publicat com El über de Bemerkungen einen la caída von Zwangsneurose [“Notas sobre un caso de la neurosis de Obsessional”] (1909). Ernest Lorenz, era un jove advocat de 30 anys que va decidir consultar-lo després de llegir “Psicopatologia de la vida quotidiana”, perquè en aquest text s’analitzen jocs de paraules relatives a actes fallits.

Des de feia molt temps patia E. Lorenz un deteniment en la seva vida laboral i afectiva. No podia deixar la casa materna ni concretar el seu casament amb el seu estimada. L’afligien “temors” en relació a les persones que deia estimar més: el seu pare i Gisel, la seva núvia.

El succés desencadenant del deliri de les rates comença quan es trobava en mig d’unes pràctiques militars descansant en una posada i la filla del amo de la posada se li va insinuar. La jove li atreu i acaba oblidant les seves lents, en alemany “Kneifer” (que també significa covardia). Com no volia perdre temps per al seu retorn a Viena i li demanà a l'empleada del correu que els hi enviï contra reemborsament. Però quan les hi van enviar, el Capità que ell anomena Cruel, Cap del seu lloc de pràctica, li a comunicar que li devia 3,80 corones a un Tinent A. que va fer-se càrrec del pagament.

L'atzar va fer que el cognom del Capità Cruel portés les lletres R-A-T-T-I-N En aquest moment a Ernest Lorenz li va assaltar una idea: “no havia de pagar aquests diners al Tinent A., perquè al seu pare i a la dona estimada podria succeir-los alguna cosa terrible”. Però al mateix temps pagar-li les 3,80 corones al Tinent A. Aquesta intimació, formulada des del Superjo, retornava des de la mirada de l’altre com un mandat “tu has de pagar al Tinent A. les 3,80 corones”. Començaren aleshores cavil·lacions aclaparadores per E. Lorenz, per la impossibilitat de saldar el deute, malgrat el mandat.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

El dia que va perdre les ulleres havia de trobar-se amb la posadera però aquesta nit amb l'ànim excitat per la trobada i amb l'angoixa per haver perdut les ulleres, escoltà de boca del Capital Cruel un relat de la tortura de les rates, que els xinesos aplicaven al seu presoners. Es condensen moltes xarxes associatives dintre del cas, però en tot cas la representació de les rates sembla una referència a un mètode de tortura militar on s'introduïa una rata en l'anus del presoner i es deixava que ho devorés viu. Això provocà una gran impressió en el "Home de les rates" i a partir d'això es desenvolupà una neurosi obsessiva. La Vorstellung Ratte, ens diu Freud, va iniciar a partir d'aquest moment, un recorregut desconegut, excitant una sèrie de pulsions i records (evidentment aquest cas és inintel·ligible si no comptem amb les explicacions sobre l’ idioma alemany).

Què va succeir, per què aquesta articulació del Capital Cruel amb Ratten i l'Inconscient del Subjecte? Segons relata Patrick Mahoni, Freud fa avançar a Ernest fent-li que recordés que estant el pare del pacient en l'exèrcit igual que ell, aquest era tresorer de la seva companyia. En un joc de cartes el pare apostà els diners de la mateixa i els va perdre. Aquest era “un jugador empedreït” ( Spielratte en alemany). Un company que li va deixar els diners salvant així el seu honor però mai el va trobar i no els hi a poder retornar. El deute impagat el va torturar tota la seva vida, deute que va transmetre a la descendència. Aquest relat Ernest el coneixia des de molt petit i estava emparentat amb un altre que per al sistema familiar resultava encara més greu; el pare, en la seva joventut, en comptes de casar-se amb la donaque estimava, va fer un casament per conveniència amb la mare de d’Ernest. Heiratten (casar-se), la paraula Kneifer, ulleres, que també significava conveniència, va ser una de les primeres a desencadenar el drama obsessiu. Ja en aquestes paraules es pot llegir la repetició de lletres portadores d'un tret. Aquesta demanda diu al seu torn de la falla estructural del pare Real.BEl treball, Freud va assenyalar la infinitat de llocs per on el significant del Símptoma generava circuits associatius. Ratten servia per a nomenar als diferents objectes pulsionals i obstaculitza en equivalència amb la femta, diners, penis, nen, etc. L'anàlisi es va anar centrant cada vegada més en “aquesta roca literal” que va acabar organitzant tot el camp de significacions del Subjecte.B. També el nom del pacient, Ernest, molt similar a Ratten, va funcionar com una marca oberta a la lectura, operant com vector en la selecció i captura del material significant.

En el cas de l’home de les rates, el deute del pare es va a repetir insconscientment a nivell del fill, quan el capità cruel li recorda li recorda deute amb l'empleada de correus, ja que circuit simbòlic de l’intercanvia, havia quedat com deute detingut. En el lloc de l'Altre sorgeix la veu del Superego: “has de pagar al tinent A”. El pare ha comès una falta amb l'exèrcit que ha pagat un amic a qui no pot restituir i a més s'ha casat per interès amb una dona rica quan estimava a altra més pobra. El seu pare, Heinrich Lanzer, havia estimat primer a una dona pobra, però va acabar casant-se amb la rica Rosa Saborsky, la mare d’Ernst. El deute havia de ser pagat a nivell significant, per això era un deute inesgotable. Així podem interpretar aquest pensament que té cada vegada que paga al propi analista: «Tants florins, tantes rates».

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

Segons Lacan la interpretació de Freud, es recolza en el llenguatge, dins la lògica de les “paraules veritables”, que són aquelles que formen part de la “cadena dels significants” de la qual disposa el subjecte. A elles ha d'apuntar la interpretació. En el cas de l'home de les rates, aquesta interpretació duu a desplegar en la cadena de paraules un sentit que va més enllà d'aquestes mateixes, ja que remeten al subjecte més enllà d'ell mateix, remet a la “constel·lació familiar” del deute del pare que li precipita al matrimoni i té implicacions sistèmiques per al conjunt familiar. Lacan considera que justament es pot amidar el valor de la interpretació, no per l'exactitud, sinó pels efectes que produeix en el desplegar-se o no d'aquesta “cadena de paraules” en el subjecte que va poder obrir la porta de l’inconscient.

L’exemple clínic anterior de “l’home de les rates” mostra com la paraula és la clau que obre i tanca l'inconscient, pulsació temporal lacaniana.... Com a curiositat, Ernest. Lorenz va morir durant la Primera Guerra Mundial i Freud l’any 1939 quan s’iniciava la Segona (en la dada tanatològica existeix una sincronicitat jungiana?)

3- “La dinàmica de la transferència ens diu que les influencies experimentades al llarg dels primers anys de vida determinen a cada persona la seva modalitat d’elecció. Resulta d’això un cliché reiterat, repetit al llarg de la vida, sempre que ho permetin les circumstancies exteriors”.

Partint de l’exemple de transferència (citat en el mòdul 1, pag 43), que provoca en Breuer l’enamorament al llarg del transcurs del tractament amb l’Anna O; explica el concepte de transferència amb les teves paraules, aportant d’altres exemples de relació transferencial que pensen es poden donar en la relació terapèutica.

Anna O era una altra pacient de Sigmund Freud que li havia estat derivada pel seu col.laborador, el Dr. Josef Breuer. Junts van publicar el 1895 els “Studien über Hysterie”.

El seu tractament es va desenvolupar entre 1880 i 1882. Tenia 21 anys. La seva identitat real s’atribueix a Berta Pappenheim, identitat confirmada per les famílies Breuer i Pappenheim, i fou una activa defensora dels drets de les dones i molt crítica finalment amb el mètode de la psicanàlisi.

El cas d’Anna O es troba envoltat d’un cert misteri, ja que el quadre simptomàtic que presentava no era gens comú a l’època i s’assemblava més als descrits pels magnetitzadors o hipnotitzadors del segle anterior.

Psicopatològicament un cas complicat ja que no hi hauria actualment cap categoria diagnòstica que englobés tots els símptomes del quadre clínic. Per tant, amb l’actual DSM, és possible de fer més d’un diagnòstic principal, en Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

concret: Trastorn de conversió. Trastorn d’identitat dissociatiu? Trastorn dissociatiu no especificat? Esquizofrènia de tipus indiferenciat? (Requena, 2006). La publicació del cas fou gràcies a la gran insistència de Freud a Breuer. Segons el biògraf de Freud, Ernest Jones, Breuer va haver de deixar el cas precipitadament a causa de la gelosia de la seva dona. Davant aquest “abandonament”, Anna va reaccionar amb un embaràs histèric. Quan es crida a Breuer perquè l’atengui i el metge la troba en el treball del part d’un imaginari fill seu, va marxar de vacances i no va tornar a veure a la Berta.

Anna estava de dol per la mort del seu pare. Patia el conflicte edípic (el que Jung l’anomenaria Complex d’Electra). Durant el seu tractament va transferir l’amor que sentia vers el seu pare a la figura del seu analista, el Dr. Breuer.

La transferència, conjuntament amb la pulsió, la repetició i l'inconscient, van ser definits per Lacan , com els quatre conceptes fonamentals del psicoanàlisi.

Breuer a derivar la pacient a Freud davant la impossibilitat de seguir el tractament després de l’embaràs imaginari de l’Anna. El mètode que Freud va adoptar finalment va se l’associació lliure, però Freud i Breuen van començar els seus “estudis sobre la histèria”d’una manera molt pròxima al magnetisme, la magia i la hipnosi. Seguint l’exemple de Charcot.

Mitjançant l’associació lliure, Freud va trobar un nou camí per explorar l’inconscient sense recórrer a la hipnosi, un mètode excessivament invasiu i que causa dependència. A través de la escolta activa de Freud (analista) es produeix la crida al malestar psicològic reprimit a l‘inconscient, que està amagat darrera la porta esperant que aquesta torni a obrir-se.

La transferència podem definir-la de diverses maneres. Imaginàriament és la transmissió dels poders del subjecte (de l’analista) a l'Altre (el pacient), però Freud també ens adverteix que és el moment de la resistència, el moment del tancament de l'inconscient. Lacan ens adverteix que la presència de l'analista, ja forma part del concepte d'inconscient.

La transferència, és la posada en acte de la realitat de l'inconscient, que és sexual. Lacan va inventar una escriptura per a parlar de la transferència: S. S. S, això es llegeix: Subjecte, suposat saber.

L'analista accepta encarnar al subjecte suposat saber mentre duri el tractament L’analista accepta un saber que no sap com és, que cap subjecte sap quin és però que produeix efectes. Es Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós 31

Una aposta a l'inconscient, al no sabut encara però que hom sap és la causa del malestar psicològic. Com Sòcrates, l’analista podria dir: Només es que no sé res. Però diposita en si la responsabilitat d’acceptar la transferència.

Quan decideix obrir la part més profunda del seu psiquisme a un analista, suposa que aquest “sap” sobre el desig inconscient. Per a això és d'esperar que l'analista hagi travessat l'experiència que implicael propi anàlisi. Si no, de quina altra manera podria transmetre tan fecunda experiència?

L’acceptació de la transferència mentre duri el tractament, és a dir, que l'amor és un efecte que la transferència s'ha instal·lat, s’explica molt bé al final de la pel,lícula: “Freud la Passió secreta”, dirigida per John Huston, l’any 1962. Sembla ser que el guio es basava en un escrit de Jean Paul Sarte que volia mostrar els esforços de Freud perquè s’acceptessin les seves teories en la Viena de principis del segle XX. En aquesta pel.lícula Anna O es anomenada Cecili.

En relació a la pel.lícula, i com transferencial, la informació que significats que té per a mi mateixa, meva vida professional i personal des

a possible exemple de la relació em ve present té relació amb els ja m’adono que ha format part de la de fa molt temps.

Intentaré explicar-ho. He vist aquesta pel.lícula molts cops. Sóc professora de filosofia a secundària i Freud és un tema que, en general, resulta atractiu tant per alguns professors de filosofia com per a l’alumnat de batxillerat en general. Fa set anys, una de les causes que em van decidir a estudiar psicologia va ser que em trobava en situació d’inestabilitat laboral.

El primer semestre a la UOC vaig cursar “història de la psicologia”.

Aleshores no tenia facilitat per descarregar pel.lícules per internet i dessitjava passar un cop mes als meus alumnes “Freud la passió secreta”, que era un material que hi havia en un altre institut o havia treballat però que no disposava actualment. Al fòrum de la meva aula vaig plantejar si algú podia aconseguir la pel.lícula, i de seguida hi va haver gent responent que l’interessava i oferint-se per descarregar-la. Recordo que vaig fer aquesta demanda uns dies després de l’11-M, quan els fòrums de totes les aules estaven encara plens de missatges de condol i solidaritat cap els familiars de les víctimes. La consultora, com a psicòloga experta, ens va fer una reflexió pel que fa a la veracitat de la pel.lícula frenant (castrant?), com no podia ser menys, el nostre entusiasme novell.

Amb el temps en vaig aconseguir una còpia que va resultar per mi el que en PNL en dirien un perfecte “enclavatge”. Un alumne me’n va regalar una còpia, després de veure-la a classe. Aquell mateix curs hi va haver concursoposició al qual vaig haver de participar-hi obligatòriament, vaig haver de defensar les programacions de les diferents assignatures davant la inspecció i el director del centre on treballava. Una d’aquestes assignatures era una Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

optativa d’introducció a la història de la psicologia. L’inspector era un psicopedagog amb molts anys d’experiència (que vaig deduir que no sentia precisament simpatia per Freud o la psicoanàlisi, atès que quan a saber que passava la pel·lícula als alumnes em va amonestar). Com si es tractés de l’Ebbinhaus que surt indignat a la pel·lícula de John Huston, tant ell com el director van qüestionar que fos una bona idea barrejar psicoanàlisi amb l’adolescència. No semblaven especialment satisfets pel meu treball a l’ institut i la qualificació que em van atorgar, per aquesta i altres raons, va ser discreta. En canvi l’examen d’oposició em va anar genial, ja que entre 75 temes de pura filosofia, el que em va sortir a mi va ser: Freud i la crisi de la cultura occidental! No cal dir que la pel·lícula em va facilitar molt el redactat de l’examen. Per tant, la primera interpretació que en va fer el meu subconscient és que vaig assegurar d’un sol tret el pa diari de per vida, , gràcies a Freud, gràcies a Huston i també a Montgomery Clift, un dels actors preferits pel meu pare (el meu super-jo va restar aclaparat per un cert temps i no cal dir que en a fer la resta...).

He tingut també molt present durant aquest set anys les paraules de la consultora i crec que tenia molta raó, ja que durant aquest temps, els estudis de psicologia han estat per mi en part una deconstrucció del que admirava al principi sense qüestionar-m’ho. No hi ha dubte. Però ara que estic finalitzant-los de psicologia i reapareix un cop més la mateixa consultora a la nostra aula, com a part responsable d’aquesta assignatura que tracta precisament sobre psicoanàlisi, suposo que és bon moment per tancar el cercle (completar la gestalt?). No pas per posar-hi punt i final, ni per repetir el cliché, sinó per prosseguir el camí amb una nova mirada. Així ho espero...

On es troba en tot això la transferència? Vaig a mirar d’explicar-ho: crec que ren el meu és més una projecció que transferència, però tinc clar que la pel·lícula ha estat per mi un mirall que ha reflectit els meus propis conflictes edípics... Pel que fa als personatges de Cecili-Anna-el seu pare-Breuer i Freud sí que penso que es dona el triangle subjecte-suposat-saber, la clau que proposa Lacan per explicar el fenomen de la transferència. A la pel.lícula sí que la pacient (subjecte), l’Èdip (suposat?) i els analistes (Breuer i Freud). Però serà Freud i no Breuer qui amorosament, en l’exercici de la seva professió, comprengui finalment el joc transferencial, el qual passarà des d’aleshores a formar una part irrenunciable del psicoanàlisi.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

FONTS CONSULTADES Anzieu, D (1998); El autoanalisis de Freud y el descubrimiento del psicoanàlisis 1. siglo veintiuno editores.

Bleichmar , H.(1984) “Introdução ao estudo das perversões” Artes Médicas.

Freud, Sigmund (2000). La interpretación de los sueños. Edición centenario [1900-2000]. Madrid: Biblioteca Nuea.

Freud, Sigmund (1999). Psicopatología de la vida cotidiana Ed. Alianza Madrid

Freud, Sigmund (2000). Obras completas de Sigmund Freud. Volumen X «Análisis de la fobia de un niño de cinco años» y «A propósito de un caso de neurosis obsesiva» (1909).

Lacan, J. (1987) Obra Completa; Libro 11:Cuatro conceptos fundamentales del Psicoanálisis El seminario. Buenos Aires: Editorial Paidós

http://www.saludpractica.com/3-complejo-edipo.html http://www.cambiodemichoacan.com.mx/vernota.php?id=59956 http://auladefilosofia.net/2009/02/21/el-caso-del-hombre-de-las-ratas/ http://culturitalia.uibk.ac.at/hispanoteca/Foro-preguntas/ARCHIVOForo/Acto%20fallido.htm http://www.worldlingo.com/ma/enwiki/es/Rat_Man http://www.scribd.com/doc/7005220/Freud-Ae10-03-Anexo http://www.youtube.com/watch?v=Nme4KINGIds http://www.youtube.com/user/psicocorreo#p/a/u/0/1TGZBDNGCN0

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

Pac 2

1- “El fet de presentar-se davant els altres amb una imatge que no coincideix amb el que identifica és una experiència angoixant, perquè enfronta directament amb la castració.” Mòdul III, pàg. 18 La present frase pot ser una definició del que representa el procés pel qual travessa l'adolescent. A partir dels diferents conceptes als quals es refereix (imatge, castració, angoixa, els altres, etc) que estan desenvolupats en els mòduls anteriors i en el mòdul sobre adolescència: Desenvolupar una explicació d'aquesta frase que, respectant cada concepte utilitzat, pugui ser entesa per algú aliè a la teoria psicoanalítica.

Freud planteja, en relació al desenvolupament de la energia vital de la persona (libido) un primer moment durant la petita infància (entre 0 – 1 anys) que denomina narcisisme primari, en que el nen/a no té encara una personalitat constituïda i predomina l’autoerotisme. En aquesta etapa sent que és el tot, només es preocupa de si mateix/a i es percep com l'eix de la família i del seu ambient, reclamant indulgentment qualsevol capritx i cercant en els pares la satisfacció de tots els seus desitjos. La capacitat d'amor no existeix encara i pot dir-se que el nen/a només s'estima a si mateix perquè no té encara empatia.

La libido és una energia sexual que conformarà la identitat del Jo. En arribar a l’adolescència aquesta identitat del jo encara és molt fràgil, però es referma a partir de la relació amb l'altre: pare, educador, professor,etc; de manera que si els altres en qui s’emmiralla no li retornen una imatge òptima de sí mateix o li posen límits, la imatge es fragilitza i l’adolescent es sent enormement frustrat (“castrat”), presa d’una enorme angoixa.

Lacan ( 1966 ) formulà la teoria de l'estadi del mirall, segons la qual el narcisisme sorgeix com un producte mixt entre la idea que l’adolescent de si mateix i la mirada de l'altre. En l'adolescència la imatge idealitzada infantil es reestructura. És una etapa de crisi en la que la persona sent el seu jo com a fragmentat i incomplet, degut als canvis corporals i al dol que experimenta per la pèrdua del seu cos infantil, depenent molt de l’aprovació externa. A través de la seva prensió, intuïtiva encara, dels objectes de la realitat, en la fase prelògica i emocionalment sobrecarregada de la infància, el nen es buscava a si mateix a través de la complaença en les figures d’apego primari (pare, mare o substituts), identificant-se amb elles, a causa de una espècie d'egocentrisme instintiu. Però a mesura que la persona creix, és adaptatiu que vagi manifestant entre els que l’envolten, “els altres”, una afectivitat menys possessiva que abans i que esculli a algú com objecte fonamental de la seva predilecció. Això forma part d’un procés normal de creixença, però no acostuma a ser fàcil; per això els primers amors, a l’adolescència, conserven encara un fort matís narcisista: l’adolescent vol ser estimat per algú que li retorni la imatge del seu jo idealitzat. Així, progressivament les seves pulsions sexuals comencen a Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

diferenciar-se de l’estadi primari de la infantesa que es caracteritzava per un egoisme possessiu i sorgeixen eleccions dels objectes de desig (amics íntims, parella...) que marcaran posteriorment un distanciament respecte a aquesta indiferenciació primària, de manera que l’adolescent anirà acceptant gradualment, també en els altres, la diferència.

Segons Lacan aquesta renuncia a la perfecció narcisista de la infància no és gens fàcil, i per això l’adolescent la manté identificant-se amb persones i situacions que li reforcen la forma de l'ideal del jo. Aquest “jo” correspon a un model de persona que el subjecte estima com a perfecta. Quan l’adolescent intenta seguir-lo es troba satisfet amb ell mateix, però en canvi, si fa alguna cosa incompatible amb ell, es sent culpable. Aquest “jo” que projecta enfront de si com el seu ideal és el substitut d’aquest narcisisme perdut de la infantesa, en la qual ell esdevenia l’ideal de si mateix reflectit en la mirada materna (el nen/a és “la nineta dels ulls de la mare”). Per tant, l’adolescent no renuncia al desig edípic sinó que el trasllada a la metàfora de l'ideal del jo i per això que les primeres relacions que manté acostumen a tenir encara una base narcisista, ja que s’identifica en els altres cercant en l’amic íntim, en la colla o en la parella l’adolescent la identificació amb el seu ideal del jo i rebutjant la frustració (“castració”) que li generaria la diferència. Per por a ser rebutjat, s’esmerça aleshores a tenir una imatge semblat a la de les persones que idealitza, com per exemple:el personatge de “Tim” a La Ola, de Deniss Gansel que cerca morbosament l’aprovació de l’altre (el professor Rainer Wenger) i la identificació amb els seus iguals.

Per tant, el narcisisme primari en que només existia la part del psiquisme que Freud anomenà “allò”( que opera inconscientment i es regeix pel principi de plaer), és abandonat a l’adolescència amb la constitució de l'ideal del jo, al qual s’hi accedeix a través d’un procés que genera frustració (“castració”) degut a la superació d’aquesta dependència que el nen sentia en la infantesa vers la figura paterna del sexe oposat al seu (complex d’Èdip). L’angoixa de castració es manifesta en la por a acceptar la els límits que imposen la individuació i el respecte a la diferència com una manera de retenir el gaudi prohibit i afirmar el desig narcisista de complaença. Aquest desig pot ser descarregat ara per altres vies desexualitzades en el seu objecte, idealitzades. Aquest procés que dins la Teoria psicoanalítica duu el nom de sublimació. D’aquesta manera emergeix la consciència moral, instància crítica que conformarà més tard la instancia psíquica anomenada “Superjo” , corresponent a la part del psiquisme que internalitza els costums, els càstigs, les restriccions morals, etc.

L'adolescència és un període ideal per a reorganitzar els valors, establir-ne de propis, en contrast amb els valors dels pares i educadors. En molts dels casos de conductes de risc durant aquest període (fugues de la llar, relacions sexual promiscues, drogoaddicció, pertinença a bandes urbanes, anorèxia...) és molt característica la falta d'integració de valors del Superjo (consciència moral) i la regressió a demandes narcisites pròpies de la petita infantesa (Kernberg, 2001).

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

2- “Les teories sexuals infantils, venen a omplir aquest buit, aquesta no resposta o carència no son mes que “petites novel·les” o ficcions que intenten donar compte del que succeeix amb l’existència, la vida i el desig. En conseqüència, el nen inventa el que no sap i el que no se li diu”. Pàg. 20 Mòdul II a) A partir d’aquesta reflexió sobre les teories sexuals infantils, relaciona-la amb la curiositat del pacient “D”, Cóm neixen els nens?

Amb motiu del naixement de la seva germana, explicat en el cas clínic de l ‘apartat 4 pag.46. Mòdul II. Freud va plantejar l’existència d’una “sexualitat infantil”. Li interessaven les "teoritzacions" que fan els nens sobre la sexualitat, però creia que en el fons no són interessos teòrics sinó interessos pràctics els que engeguen l'activitat d'investigació del nen en relació a la sexualitat. El nen emprèn, segons Freud, el camí de la teorització, plantejant hipòtesis i tractant de verificar-les amb l’observació amb la intenció d’omplir el buit que li genera la manca de respostes per part dels adults i/o l’angoixa que suposa la pèrdua d’atencions per part dels pares quan es produeix el naixement d’un germà/a. Així, mitjançant les preguntes a l’altre i l’observació, el petit investigador/a formula hipòtesis curioses com ara que els nens es desenvolupen en l'intestí matern o que són parits per l'anus (teoria de la claveguera). Segons Freud, una fantasia universal, la del fal.lus, caracteritza l'organització genital infantil i la distingeix de l'organització adulta. Segons la psicoanàlisi de Freud, durant la fase fàl.lica, el subjecte infantil només admet l'òrgan masculí com òrgan genital per a ambdós sexes. Però aquest té les característiques d'un valor no de l’òrgan genital masculí concret.

La paraula grega theôría / remet a visió, contemplació, sorpresa enfront d'un objecte o acció d'examinar. Amb les “petites novel·les” que es construeix el nen/a entra en una autèntica lògica del descobriment que té com a funció assegurar una certa coherència entre un llenguatge que transmet molts continguts de la realitat que se li escapen. Un exemple és el cas del pacient “D”, un nen que veu truncada la comunicació amb la mare i es tanca en si mateix quan aquesta no és veu capaç de respondre-li a una pregunta amb clar contingut sexual: “com es fan els nens?” “D” és el fill gran. La mare s’angoixa fàcilment i el pare no es comunica gaire amb la resta de la família. Durant les sessions preliminars de teràpia estableix una bona transferència amb l’analista, li confessa que la seva germaneta no li agrada “perquè el provoca” i que l’únic que li plau són els ganivets. La no resposta de la mare a convertir el tema del naixement de la seva germaneta en un secret ocult i misteriós que “D” s’entesta inconscientment a desvetllar a base trampes, especulacions i invents en els que sempre apareixen “ganivets”. Aquesta obsessió pels ganivets es interpretada per l’analista com a símptoma d’una estructura que és simbòlica-imaginària-real en la que hi ha una posició, la posició de la veritat segons la qual el símptoma del nen neuròtic és representatiu de l’estructura familiar. El símptoma es defineix en l'experiència analítica com representant de la veritat, de vegades -com en el cas de “D”- de la veritat del que Lacan Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

anomena “la parella parental”. És important escoltar el discurs dels pares, per conèixer a quins significants imperatius de l’Altre ha restat lligat el petit sense poder separar-se’n. Però cal que els pares cedeixin el seu fill a l’analista, que ha de posar en joc, mitjançant la transferència, allò de simptomàtic, tant de l’infant com de la parella parental . A través del treball analític es propicia que el subjecte perdi la condició d’objecte de gaudi a l’espera que es donin els temps lògics necessaris perquè un discurs subjectiu es faci possible i que promogui la separació de l’objecte (Abizanda,2003).

Parlar sobre la sexualitat infantil és un repte per als adults perquè els porta a centrar l’atenció sobre la pròpia sexualitat que sovint va aparellada a tabús, culpabilitats o conflictes en la relació de parella.

3- En el cas “Emilio” pàg. 14, mòdul III, la direcció que va seguir l’analista va ser d’enfrontar a l’Emilio a aquells temes que desconeixia (o necessitava desconèixer) en referència a elements concrets de la seva futura intervenció. a) Encara que es un tema molt discutit, tal como ens indica l’ apartat 4.2 pàg. 23 del mòdul III. Quin tipus de teràpia penses que va oferir l’analista a l’Emilio? anàlisis psicoanalític, psicoteràpia psicoanalítica breu o teràpia d’acompanyament?

No hi ha dubte que és desitjable l'escurçament de la durada del tractament psicoanalític, però només podem aconseguir el nostre propòsit terapèutic augmentant el poder de l'anàlisi perquè arribi a auxiliar el jo […]."S. Freud (1937). Análisis terminable e interminable. A Obras completas (vol. XXIII, p. 3349). Buenos Aires: Amorrortu Escurçar la durada d’un anàlisi és un altre repte, des dels orígens de la Teoria psicoanalítica. En "Nous camins de la teràpia Psicoanalítica” (1919), Freud s'ocupava de l'estat del psicoanàlisi aleshores i al seu torn s'interrogava per la seva evolució posterior. En aquest treball, reconexia que l'eficàcia terapèutica de la psicoanàlisi queda reduïda en relació amb l'enorme “misèria neuròtica” que existeix en el món i que el psicoanàlisi queda restringit només als sectors més acabdalats de la societat, però creia que en el futur els tractaments psicoanalítics serien gratuïts i que l'Estat s'encarregararia d'ells, i que quan això succeís caldria adaptar la tècnica analítica a noves condicions.

De moment les coses resten molt lluny de ser així, però la demanda de tractaments psicoanalítics breus augmenta i han sorgit noves condicions dins la psicoanàlisi. L’acompanyament terapèutic crec que representa un nou camí, ja que suposa una alternativa d'atenció en cas de pacients greus o en crisi que es realitza de forma personalitzada i fitada a una determinada estratègia, realitzada per persones formades especialment per a ocupar aquest rol. L’ideal en aquest i altres casos seria poder realitzar un anàlisi complet, però ateses les circumstàncies, per la seva formació i posició en el tractament el terapeuta que realitza l’acompanyament en el cas de l’Emili esdevé una alternativa a les intervencions posicionades des d'una Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

perspectiva psiquiàtrica que solen tendir a suprimir el símptoma, i a estandarditzant els tractaments.

D’entrada crec que el cas de l’Emilio no s’esgota amb la intervenció descrita, ja que la intervenció que se’ns descriu es troba molt focalitzada i és breu, però malgrat això penso que el terapeuta segueix un model psicoanalític. No es tracta d’un anàlisi complet i considero que tampoc és una psicoteràpia psicoanalítica breu, malgrat que ho dubto perquè aquesta, com la teràpia d’acompanyament, té també com a finalitat tractar el problema concret o ajudar a afrontar un trauma important en la vida del subjecte, en aquest cas la intervenció quirúrgica i les posteriors seqüeles.

Aquesta tècnica consisteix principalment en delimitar el problema nuclear i el tractament se centra en l'abordatge d'aquest nucli concret, i permet al pacient la conscienciació emocional, i reviure en "l'aquí i l'ara" els motius de la seva conflictivitat.

El que fa en aquest cas l’analista és facilitar-li a l’Emili informació sobre la seva malaltia i la naturalesa de la delicada intervenció a la que havia de ser sotmès. Pel context de la consulta crec que és tracta d’un acompanyament davant d’una crisi generada per una situació traumàtica (la poliposi i la necessària intervenció quirúrgica) i per la conveniència que el pacient s’impliqui conscientment en la seva realitat (intervenció com a forma de restablir la salut). b) Amb les dades que tenim del cas, quin seria el diagnòstic estructural de l’Emilio segons la teva opinió?

En general, els malalts amb una adaptació preoperatoria normal (aquells que tenen una visió realista de la seva experiència quirúrgica i el grau esperable d'ansietat enfront del perill objectiu de la cirurgia) presenten una millor evolució postoperatoria. Per contra, els pacients amb una adaptació psicològica anormal en el preoperatori -sovint també portadors d'una personalitat prèvia amb trets patològics-, presenten majors dificultats en la seva evolució clínic-quirúrgica. Per tant, és important atendre als símptomes d’Emili per tal d’evitar les complicacions en el postoperatori que se’n podrien derivar d’una estat mental poc idoni .

Atenent a la classificació diagnòstica de la psicoanàlisi lacaniana (neurosi, perversió i psicosi), per la relació que té l’Emili amb la Realitat crec que es tracta d’un seguit de reaccions neuròtiques, ja que no la desmenteix, sinó que es limita a no voler saber res d'ella, no obstant crec que és capaç d’orientar-se en un món compartit i que li permeten donar un sentit a la vida i a les relacions amb els altres. Per això crec que la seva agressivitat amb la mare, fantasies sobre Hulk i negativa a reconèixer la situació a la que inexorablement haurà d’enfrontar-se (intervenció quirúrgica) constitueixen símptomes neuròtics, no psicòtics (per raons obvies descarto a priori que es tracti d’una possible perversió).

Que pugui desenvolupar amb el temps una patologia amb les dades que se’ns faciliten no m’atreveixo a assegurar-ho, tot i que hi ha indicis de personalitat neuròtica per la fixació en la fase genital que es manifesta en els problemes de relació que té actualment amb la seva mare i que Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

compensa la seva angoixa per la desestructuració del cos amb les fantasies sobre el increïble Hulk, però no es pot tractar el que encara no s’ha produït...

Dins la Teoria Psicoanalítica, diagnosticar és una forma de construir un saber amb conseqüències sobre la pràctica, i no un mer acte d'etiquetar tipus clínics i tant per a la indagació de les causes com per a canalitzar el tractament es dóna prioritat als símptomes (negació de la realitat, agressivitat...), fenòmens més estructurats que l'estat d'ànim que pot acompanyar-los. Per tant, crec que en aquest cas és convenient reduir la simptomatologia ansiosa i posposar l’anàlisi per després de la intervenció.

Seria convenient passar-li una escala d’avaluació d’estrès per hospitalització, cirurgia i malaltia, per detectar el seu nivell, ja que aquesta pot tenir influència negativa en la recuperació físico-psíquica postquirúrgica, com ara llargues estades hospitalàries o allargar el tractament farmacològic que dificultaria encara més la presa de consciència en front els símptomes.

En aquest context sí que és oportuna una psicoteràpia de suport o acompanyament.

4- Des de la teoria psicoanalítica es reconeix la responsabilitat del subjecte en les seves respostes/accions. En referència a això, en la pàg. 27 del Mòdul II s'afirma “La hipòtesi de l'inconscient suposa que, fins i tot sense saber-ho, i encara que sofreixi per això, el subjecte està implicat en la resposta i en els efectes que s'han produït sobre ell.”

A partir d'aquest raonament: Com s'entén l'anàlisi del cas de Mónica (Pàg. 27) i el seu somni?

“Ser psicoanalista és, senzillament, obrir els ulls davant l'evidència que res és més absurd que la realitat humana. Si per una sort estranya travessem la vida trobant-nos solament amb gent desgraciada, no és accidental, no és perquè pogués ser d'una altra manera. Un pensa que la gent feliç ha d'estar en algun lloc. Doncs bé, si no es lleven això del cap, és que no han entès res de la psicoanàlisi.” Jacques Lacan.

Patir a causa d’un malestar psicològic seria la “desgràcia”. Durant un tractament psicoanalític, davant el sofriment del pacient no podem treure-li tota responsabilitat (victimització) ni tampoc sermonejar-lo o encara menys culpabilitzar-lo. Partim de la premissa que en psicoanàlisi el subjecte és responsable de la resposta que dona davant una situació traumàtica, tot i la causa d’aquesta resposta es trobi en el inconscient. Per tant, el subjecte es troba implicat en la resposta, però a aquesta implicació es troba encara nivell inconscient i cal afavorir que el seu inconscient parli encara que afrontar els desitjos de l’allò reprimit, faci mal a la personalitat conscient; "Wo es war soll ich werden", és a dir, es tracta de fer conscient allò que és inconscient.

Si entenem, seguint la línia proposada per Freud i continuada per Lacan, que la dimensió de l'anàlisi no acaba amb el mer valor simbòlic del treball analític amb la paraula, sinó que en la seva definició mateixa es troba en joc la dimensió de l'acte i el judici que li és inherent, cal concloure que la dimensió ètica del psicoanàlisi es basa en el correcte us de la paraula i per Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

tant de la consciència. Ara bé, no deixa de resultar paradoxal plantejar-se com pot ser algú responsable d’un desig reprimit que es troba al subconscient...

En el cas de la Mònica, una nena d’onze anys que quan tenia set anys va patir abusos sexuals per part del seu oncle, n’és un bon exemple. El més fàcil per l’analista seria encasellar-la en el lloc de víctima (de fet ho és de totes a efectes legals - tot i que no consta perquè en el seu moment no va ser denunciat per part de la família-), però no per això, subjectivament, la Mònica deixa de sentir-se responsable de les seves eleccions. Després dels anys, quan està entrant a la pubertat, es culpabilitza per haver accedit de petita a les proposicions del seu oncle. Si ens posicionem compassivament a favor seu i l’encasellem de per vida en el rol de víctima (per més que ha de resultar en aquest cas mantenir una posició neutral d’equilibri durant la teràpia), no supera els sentiments inconscients de culpa i no avancem en el tractament.

El malestar psicològic que pateix la Mònica (tristesa, aïllament social, necessitat d’estar sola...) , obté sentit al desentranyar els mòbils inconscients dels quals són manifestació com a producte de desitjos reprimits, aliens a la personalitat conscient i condemnats per aquesta. L’allò no té moral, es regeix pel principi de plaer i per a ell una experiència sexual a la infantesa pot ser un motiu de gratificació. Però la societat condemna aquest tipus de relacions i la consciència moral (superjo), quan la nena es fa gran i entén les pautes socials i el que és normatiu (el que fa la seva amiga) i el que no (el que va fer ella amb l’oncle), reprimint la seva repetició, de manera que la Mònica sent una enorme sensació de culpa. Es sent a més a més responsable (ella o la mare?) perquè si l’oncle el que ha fet amb ella amb total impunitat, ho pot repetir més endavant amb una altra nena. La personalitat conscient (jo) es troba en conflicte entre les pulsions instintives de l’allò i la consciència moral (“super jo”) que la socialització de l’entorn conforma.

L’inconscient a més a més no té edat i si l’objectiu de la teràpia psicoanalítica és arribar-hi, de res serveix en un tractament moralitzar i condemnar els abusos sexuals. Però, si no podem moralitzar, com podem dir que la “víctima” és “responsable”?

Evidentment la Mònica no té cap responsabilitat ni legal ni moral sobre la conducta perversa de l’oncle, a efectes legals i tenint en compte els drets dels menors, és una víctima d’abusos sexuals i a l’agressor l’hagués condemnat un jutge si la família per mantenir la seva cohesió i evitar un escàndol no hagués tingut por de denunciar).

El que es reformula dins l’anàlisi és només a nivell subjectiu: cal analitzar la responsabilitat que sent que té, en relació al desig (inconscient) i al seu acte, com a pas necessari a l'operació mateixa de la cura. L’objectiu és que, a mesura que vagi creixent i esdevingui una dona, la Mònica agafi les regnes de la seva vida. Duent les coses al límit, podríem dir que ha d’assumir la seva responsabilitat en el procés terapèutic des del començament mateix de la seva anàlisi, és a dir, des de la versió inicial de la demanda, així com en les successives reformulacions del que pensa que Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

va succeir, fins a la fi del tractament. Es tracta de l que “parli” l’inconscient (“Que se diga queda olvidado detrás de lo que se dice en lo que se escucha"). La cura comença i alhora conclou quan el subjecte es fa responsable de la seva dita i com a conseqüència esdevé responsable de les conseqüències dels seus actes.

Els somnis, segons Freud, són la manifestació dels desitjos reprimits. A través d’ells la Mònica satisfà la necessitat de comunicar el que li va passar i alliberar els seus del sentiments de culpa. Si en el primer apareixien ella i la seva mare i decidien callar, tot i la enorme responsabilitat que comporta el fet que l’oncle pugui repetir la seva conducta criminal, en el segon apareix l’oncle i es construeix una situació en la Mònica parla i comparteix el seu secret amb la seva millor amiga que pren el seu lloc quan ella es nega a accedir a les proposicions del seu oncle. Aleshores l’amiga es posa en la situació de risc que quan tenia set anys va viure ella. En aquest segon somni adverteix a l’amiga del perill que corre si accedeix a la demanda de l’oncle i avisa als altres de la situació. De manera vicària, l’amiga en qui ella s’emmiralla durant la vigília, juga en el seu somni el paper de víctima, mentre ella pren per primera vegada les regnes de la situació, advertint-la dels perills i li donant-li protecció. En coaching es diría que construint aquest somni “ha sanat la nena interior” i de fet l’analista al cap de poc temps li dona l’alta. Però es tracta d’un punt i seguit en el procés analític, no pas d’un punt i final, ja que en aquest cas - tal com ens adverteixen els materials- cal considerar que la Mònica només té onze anys, que encara és una nena i que quan es faci gran i s’enfronti a una possible relació sexual el malestar probablement reaparegui i sigui necessari reanudar el tractament psicoterapèutic per continuar donant llum a la part del desig i el malestar reprimit que encara és inconscient.

5- Desenvolupar un cas fictici d'un/una adolescent (en qualsevol de les tres fases: primerenca, mitjana o tardana) on puguin reconèixer-se alguns dels aspectes que es presenten en l'adolescència, exposats en el mòdul III. El cas de l’Elisenda (transcripció de la primera entrevista) L’Elisenda és una noia de nou anys que arriba a l’entrevista per indicació de la psicòloga escolar. Darrerament ha baixat molt el seu rendiment escolar i es mostra apàtica. Viu en un poble molt petit i estudia a la ciutat, en el centre concertat “Virgen de las angustias”.

No es relaciona amb els companys de la seva escola i en les darreres setmanes es nega a menjar a l’hora del dinar perquè diu que el menjar que li donen al col.legi no li agrada. Acut a la consulta acompanyada del seu pare que refereix que és “una nena molt bona i gens problemàtica” però que darrerament es desperta per la nit i plora perquè té terrors nocturns.

L’Elisenda és la petita d’un matrimoni amb dues filles. La gran, Soledat, en té dotze. Els pares, Fonxo i Verònica, es van casar quan en tenien vint. La Verònica va morir als 27 anys víctima d’un càncer de còlon quan l’Elisenda en tenia dos i la Soledat cinc. Al cap d’un any de ser vidu el pare es va tornar casar amb l’Olena, una enfermera ucraniana que havia conegut a la consulta del psiquiatra que el va tractar després de la mort de la seva Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

primera esposa. L’Olena no té fills i de primer acceptà encantada el rol de mare adoptiva, però la seva germana, la Soledat, diu que no vol compartir la casa amb la nova “mare” i es passen el dia discutint. L’Olena plora i li retreu sovint que quan era petita ella la va venir a cuidar, però que ella a canvi ara li paga dient-li: “bruixa”, “madrastra” i que escup el menjar quan no està el pare davant. També li diu que per això ara ja no la vol i que només s’estima a la seva germana petita, que sí que la tracta bé i que a les nits li fa companyia. Diu que quan la Soledat sent això, la pessiga d’amagat i a voltes també l’esgarrapa i que si li ho explica a l’Olena, aquesta se’n riu.

Quan arribava el pare al vespre, després de treballar al seu despatx d’advocat, l’Olena es queixa per tot el que ha fet la Sole i el pare es dedica aleshores a sermonejar-la fins l’hora del sopar i sempre li diu: “la mare ens està veient des del cel i està molt enfadada”. Després la Soledat se’n va a l’habitació plorant i de tant en tant li dona una patada i l’amenaça amb arrancar-li les dents que li han sortit noves si plora. Comparteixen el dormitori i l’Olena els ve a donar cada nit un petó. Abans d’adormir-se senten com el pare es queda al menjador, parlant pel mòbil, veient la televisió i fent zaping fins que l’Olena s’adorm. Quan eren més petites alguns dies sentien com reien fort i respiraven i la Soledat deia que això ho feien “perquè l’Olena és una marrana”. Abans d’adormir-se Olena llegeix llibres en ucranià, o bé xateja. Diu l’Elisenda que alguns dies quan el pare es queda a dormir tota la nit al sofà, l’Olena va a buscar-la a l’habitació i li pregunta si vol anar amb ella al seu quarto “a fer-li companyia”, i aleshores xerren fins tard com dues amigues. A l’Elisabet li agraden les històries que li explica l’Olena, però darrerament s’estima més dir-li que no hi pot anar, que té deures, perquè l’Olena tota l’estona està trista i no para de plorar perquè diu que es fa gran i que vol ser “mare de debó” però que ella i el pare ja no fan l’amor perquè ell sempre s’adorm tot sol al sofà. A més l’endemà, quan van camí de la escola, la Sole li estira els cabells i li diu que si torna a anar a dormir amb “la mala bruixa”, el seu nuvi, “el tirillas”, “la punxarà”.

Al poble tothom les coneix i moltes senyores quan estan a la parada del bus escolar s’atansen a preguntar-los com es troben o si el pare té molta feina i si “viu bé” amb la seva dona. La Soledad si li ho pregunten es posa molt agressiva i els fa un senyal amb els dits de la mà simulant unes tisores. Els altres no ho saben però aquest senyal és un secret que comparteixen des de petites i que vol dir: “Ei xafardera!, et tallarem la llengua” L’Elisenda ho explica molt fluixet i s’esglaia només de pensar-ho perquè diu que el xicot de la Soledad troba que sí que és ben capaç de fer-ho. Quan es posa trista, pensa també que a casa hi ha un altre secret molt gran que és que es va morir la mare quan eren petites i que per això tothom les mira malament i no tenen cap amiga.

A l’habitació tenen una foto de la mare. Ella no la vol mirar però la Soledad la té al costat del seu llit i quan era petita li deia que si se la mira molta estona, ella també es morirà. Cada 1 de novembre van amb el pare al cementeri del poble a portar-li flors a la seva mare. L’Olena li diu que allí “la teva altra mare, descansa en pau”. Dins del nínxol hi ha una fotografia idèntica a la que tenen al seu quarto i per això diu que encara ara ha de tancar ulls perquè creu que si la mirés fixament, ella també es moriria.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

Des de fa dos mesos l’Elisenda es desperta a les nit plorant. Somia que ve una bruixa amb unes tisores grosses, de tallar els pollastres, i que les hi clava al pit. Quan les té a dins està morta i aleshores pot anar al cementeri i parlar amb la seva mare, però la Soledad ve darrera seu i li tapa la boca de manera que les paraules ja no li surten i li venen aleshores moltes ganes de plorar. Aleshores la bruixa torna i “es riu molt fort a la seva cara”. I quan riu tant fort té la cara del “tirillas”, el xicot de la seva germana, i amb una boca tota desdentegada, li diu: “si plores, et menjaré tot d’una, marrana, sense mastegar-te...”

Comentaris L’Elisenda té nou anys i es troba en l’etapa de l’adolescència primerenca. Es tracta d’un cas amb clares implicacions sistèmiques per la qual cosa s’haurà de treballar també amb els altres membres de la família (Fonxo, Soledad i Olena). El despertar de la sexualitat (eros) i la necessitat d’elaborar el dol matern (tanathos) fan que el seu cas sigui interessant dins l’enfocament psicoanalític. Per això, després d’aquesta primera entrevista, es recomana que iniciï un treball psicològic individual per tal de treballar les emocions, ansietats i defenses.

Entenem els símptomes que experimenta l’Elisenda (baix rendiment escolar, apatia, manca d’apetit, malsons...) com l’expressió d’un conflicte, com una manera de comunicar el que no pot expressar d’una altra manera. Aquests símptomes protegeixen l’ansietat (encara que al seu torn també la incrementin). Per a l’Elisenda patir aquests símptomes és preferible a patir allò que els provoca (segons Freud el símptoma és un intent d’autocuració), per tant, les primeres sessions no aniran encaminades a eliminar-los sinó a atendre abans al seu significat.

La psicoterapia infantil passa indefectiblement pel joc i el dibuix, amb la seva anàlisis corresponent. Dibuixar els personatges de la seva vida: el pare, la germana, la mare, l’Olena....pot ajudar a que poc a poc aflori la causa del seu malestar. Treballant-se ella, indirectament treballarà també la resta del seu sistema familiar.

Aparentment és un cas on els implicats tenen moltes coses a parlar. Cal ajudar-los a vèncer el seu aïllament i a elaborar els diferents dols (de la mare en el cas de les nenes, de la primera esposa en el cas del pare, el dol migratori en el cas de l’Olena, el dol per la infantesa perduda, etc,etc.)

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

FONTS CONSULTADES Freud Sigmund (1997) “Introducciónbal Narcisismo” .Biblioteca Nueva, t.6 pp.2017-2033.Madrid Freud Sigmund (2001) “El yo y el ello” Biblioteca Nueva,t.7,pp.27012721.MadridHornstein Luis (2002) “Nacisismo.

Autoestima,identidad,alteridad”. Argentina Lacan Jacques(2002) ”El estadio del espejo como formador de la función del yo tal como se nos revela en la experiencia psicoanalítica” en Escritos 1. ,pp. 86-93Siglo XXI. Argentina Pulice, G y Rossi (2010) G.: “Acompañamiento Terapéutico". Editorial Polemos Tizón,J.L., (2007) “Psicoanàlisis, procesos de duelo y psicosis”. Herder http://www.aperturas.org/articulos.php?id=0000076&a=Sexualidad-yerotismo-Teorias-sexuales-infantiles-teoria-fantasma-y-fantasmainconsciente http://www.filosofia.net/materiales/num/num18/Geninfan.htm http://www.carlosbermejo.net/a-NUDAMIENTOS3/PRIMERAIN.htm

Pac 3 1. Explica el concepte de repressió, fen referència a com els símptomes neuròtics apareixen a la personalitat obsessiva i en Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

concret als 3 trets característics de la personalitat obsessiva que serien: L’amor a l’ordre. L’ inclinació a l ‘estalvi i la tossudesa.

Cada una de estas palabras sintetiza, en realidad, un pequeño grupo de rasgos característicos afines. La cualidad de «ordenado» comprende tanto la pulcritud individual como la escrupulosidad en el cumplimiento de deberes corrientes y la garantía personal; lo contrario de «ordenado» sería, en este sentido, descuidado o desordenado. La economía puede aparecer intensificada hasta la avaricia, y la tenacidad convertirse en obstinación, enlazándose a ella fácilmente una tendencia a la cólera e inclinaciones vengativas. Las dos últimas condiciones mencionadas, la economía y la tenacidad, aparecen más estrechamente enlazadas entre sí que con la primera. Son también la parte más constante del complejo total. De todos modos me parece indudable que las tres se enlazan de algún modo entre sí.

Si gmund Freud. El caracter y el erotismo anal (1908)

Segons la psicoanàlisi freudiana, la neurosi obsessiva (Zwangsneurose) apareix en subjectes que en el seu desenvolupament psicosexual, han experimentat fixació en la fase anal (O. Fenichel, 1984). L’any 1896, Freud va enunciar que en la seva etiologia existeix un desig sexual infantil reprimit que actua com a motor. L’aparició de la patologia pressuposa una errada en la etapa fàl.lica o edípica i una regressió a l’estadi sàdico-anal en el que predominaven les relacions d’activitat-passivitat i l’agressivitat. Les prohibicions que es van donar en l'Èdip esdevenen més rígides i en el procés on la persona comença a tenir control sobre el seu cos i a fer una diferenciació entre el “jo” i el “no jo”, les regles morals que s’internalitzen esdevenen punitives. Simplificant diríem que en un pacient afectat de neurosi obsessiva l’allò és insaciable en el seu desig i el superjo molt cruel a l’hora de reprimir-lo.

Durant la infantesa de manera normativa es produeix una primera repressió (original o primària): la castració. La repressió secundària- desenvolupada per Freud, vindria donada perquè aquelles experiències, relacionades amb les que van donar lloc a la primera repressió, s’atreuen com si l'original fos un iman, retornant al inconscient, juntament amb aquell contingut original.

La teràpia analítica és regressiva perquè el malestar psicològic que experimenta un pacient avui, es troba lligat a un nucli inicial que ell “nosap” però que està causant el que experimenta.

Per tant, la neurosi obsessiva es basa en conflictes sexuals infantils que han estat reactivats a partir de pertorbacions que trenquen un equilibri dinàmic Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

fins a aquest moment eficaçment mantingut, entre les forces repressores del superjo i els continguts reprimits de l’allò.

En tot aquest procés, existeix una erotització del pensament degut a la sobrecàrrega psíquica a la qual s'ha enfrontar el jo, en resposta a les exigències imposades pel superjo, la realitat i la consciència. El jo, des d'una posició obsessiva, desenvolupa aleshores tècniques que afavoreixen la creació de símptomes: com desfer el succeït i l'aïllament. Dins la psicoanàlisi, aquests símptomes es consideren “solucions” en tant permeten la tornada del saber que es troba reprimit.

En la seva forma més típica de la neurosi obsessiva, el conflicte psíquic s'expressa mitjançant els símptomes compulsius: Idees obsessives, compulsió a realitzar actes indesitjables, lluita contra aquests pensaments i tendències, cerimonials conjuratoris, etc., i per un tipus de pensament caracteritzat especialment per la rumiació mental, el dubte, els escrúpols, i que condueix a Inhibicions del pensament i de l'acció. La psicoanàlisi freudiana explica l'especificitat etiopatògena de la neurosi obsessiva des del punt de vista dels mecanismes (desplaçament de l'afecte cap a representacions més o menys allunyades del conflicte original, aïllament, anul·lació retroactiva), des del punt de vista de la vida pulsional (ambivalència, fixació a la fase anal i regressió) i, finalment, des del punt de vista tòpic (relació sadomasoquista).

Un exemple dels trets característics de la personalitat obsessiva, que va exposar Freud en el seu article del 1908: «Caràcter i erotisme anal », es troben també esbossats en el cas exemplar de “l’home de les Rates 1”.

L'amor a l'ordre, la preocupació per l'estalvi i la tossuderia, conformen un «complex» en el qual cada tret està emparentat amb els altres dos i en els quals és fàcil reconèixer propietats de la neurosi obsessiva.

Sentit de l'ordre, esperit estalviador i tossuderia, serien les petjades de la molt enèrgica accentuació erògena de la zona anal que marca la constitució sexual d’aquests subjectes. Aquests- diu Freud- “semblen haver estat 1

FREUD,S. Obras completas: Anàlisis de un caso de neurosis obsesiva (“el caso el hombre de las ratas”), en «Freud total» 1.0 (versión electrónica): http://www.scribd.com/doc/7227260/Freud-Sigmund-Analisis-de-Un-Caso-de-NeurosisObsesiva-Caso-El-Hombre-de-Las-Ratas

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

aquests nens que es neguen a buidar el seu intestí, perquè obtenen un guany suplementari del plaer de la defecació”.

Entre el final del cinquè any de vida i l'inici de la pubertat, aquestes persones extremadament ordenades, que solen ser a més a més estalviadores i tossudes, mitjançant formacions reactives, anticossos com la vergonya, la repugnància i la moral, aprenen a reprimir les excitacions que en el passat els arribaven de la zona anal.

Atès que l'erotisme anal és un dels components de la vida sexual que en vista dels principis educatius de la nostra civilització, el subjecte ha de reprimir els desitjos i adaptar-los a “metes sexuals normatives”, mostrant als altres de virtuts morals que son contràries als seus desitjos i les formacions reactives. En aquest esforç de sublimació, aquests subjectes que descriu Freud, despleguen els trets de caràcter i la simptomatologia que s’ha esmentat. Les persones amb caràcter anal són sensibles a les intrusions externes, la qual cosa els duu a ser resistents al tractament psicoanalític per vivenciar-lo com una interferència en la seva manera de vida. Una altra de les seves característiques és la tendència a catalogar i registrar totes les coses com una manera de no perdre el control. La tossuderia i obstinació són la prolongació de la rebel·lia infantil davant la demanda d'evacuació dels seus intestins, demanda enfront del com l'oposició era una manera de preservar el seu dret de decisió (Abraham, 2005)

2.Tenint en compte la següent afirmació del Mòdul IV, pag.31.

“L’histèria es refugia en la demanda d’ amor a un pare, tal i com hem vist en el cas que ens ha servit d’ il·lustració ( pàg. 26). La incomparecència del padrastre davant la demanda d’ amor que la pacient li formula fa que aquesta demanda es dirigeixi cap el pare biològic mort, i al que ella no va conèixer, per assegurar-se de que res vindrà a desmentir la seva creença de que la relació sexual es possible”. Explica el concepte de histèria recolzant-te en la teoria de Freud i Lacan.

La histèria, dins la psicoanàlisi és el paradigma de la neurosi. Freud va aprendre de Charcot el concepte de la causa psicogènica de la histèria.

Charcot ja defensava que la histèria l’originaven idees “paràsites” procedents de traumes, entre els quals es podien trobar alguns d'arrel sexual. En el 1893 Freud, juntament amb Breuer, va publicar “Dels mecanismes psíquics de la histèria”, on es formula com a hipòtesi que les causes de la histèria es troben en records que els pacients no podien (o no volien) recuperar. En el seu treball terapèutic ajudaven als seus pacients, Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

primer mitjançant la hipnosi, més tard Freud sol amb el mètode de l’associació lliure, a cercar el record exacte que generava el malestar.

Cal recordar que dins la psicoanàlisi no existeix cap posició de “salut mental” que pugui anomenar-se “normal”. L'estructura estadísticament majoritària seria la neurosi i segons Lacan aquesta esdevindria la “normalitat”. En la psicoanàlisi lacaniana el concepte “neurosi” fa referència a una estructura clínica, més que a un conjunt de símptomes. Lacan la considera una estructura immodificable, consubstancial del mecanisme metonímic propi de la cadena significant. És el preu que ha de pagar-se per a ser humà.

En la histèria el fal·lus simbòlic, significant del desig que està faltant en el llenguatge, és equiparat a la comanda vinculada al desemparament (semblant al plor del bebè). L’objectiu de l’anàlisi és que el neuròtic assumeixi el seu propi desig i deixi d'apropiar-se del desig de l'altre. La principal meta és la modificació de la posició subjectiva de l’ analitzant (la seva “destitució subjectiva”) i un canvi en la posició de l'analista, el seu perduda de ser, la seva caiguda des de la posició de subjecte suposat saber, per a ser reduït a una simple resta (objecte a). Això significarà inventar què fer amb el buit de la pròpia falta.

La pregunta de l'histèric és: “Sóc un home o una dona?” o més exactament “Què és ser una dona?”

Per a Freud, el histèric és el prototip de subjecte escindit, a causa del seu desig insatisfet. La mare és el primer objecte d'amor, tant pel nen com per la nena, i amb ella s’ha despertat la sexualitat infantil. En el primer moment de trobada amb ella per al infant no hi ha encara registre de la diferència sexual. Però quan descobreix aquesta diferència, s’instal·la en ell/a la polaritat. Es reconeix com a posseïdor del genital masculí o com un individu castrat. En la nena és la vagina i no el clítoris l’element sexual amb el qual culturalment se la identifica. Per tant, no hi ha un autoreconeixement de la vagina com l'òrgan sexual femení “equivalent” al penis de l'home i la lògica que s'inscriu, en l'inconscient, no és penis-vagina sinó fàl·lic o castrat.

Segons Freud, el sexe femení s’experimenta aleshores com una absència, un buit, una falta de penis, existint un nexe íntim entre aquesta repressió de la fase masculina o fàl·lica de la sexualitat de la dona i l’aparició de la histèria.

Per a Lacan, en canvi, la distinció no rau tant en els aspectes biològics com en els simbòlics (no parla en terme de”penis”sinó de “fal.lus”). Ates que Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós 31

“l’inconscient s’estructura com un llenguatge”, el subjecte només es reconeix sent masculí o femení a partir del significant que li atorgui al terme. D'aquesta manera ell considera que la dissimetria fonamental entre l'home i la dona no es troba a nivell del cós sinó del significant.

Segons Lacan l'estructura de la neurosi és una pregunta. Mentre que en l'obsessiu la pregunta és sobre la mort, la del histèric, home o dona, guarda relació amb la feminitat: Sóc home o dona? Sóc capaç d'engendrar? Què és ser una dona?

En el cas de L., (Mòdul IV ; pag.31) l’estructura que adopta el discurs histèric2 està constituïda per l’agent ($): el desig inconscient (escindit) de la pacient que exigeix a l’altre: el padrastre, atenció en exclusiva exigint-li que li retorni “el saber” (S2): per al qual és impotent perquè les atencions que el padrastre li presta, resulten insuficients i el saber que li retorna mai no es troba a l’alçada del vincle simbiòtic que la pacient anhela restablir. No aconsegueix assolir aquest “plus.de-gaudir: “la veritat”, que suposadament satisfaria la seva demanda histèrica sota la qual s’amaga la unitat perduda amb la mare.

En aquest cas la necessitat de recuperar el “vincle perfecte” amb la mare és “LaVeritat” silenciada a l’incosncient . Aquesta es dipositada en la figura (ideal) del pare biològic mort. En el record idealitzat del pare biològic (un dels significants que representa també a l’altre), la pacient desplaça el desig original d’amor matern incondicional que el padrastre (“Amodolent-castrat-que- s’ha-emportat-la-mare”) mai no podrà satisfer. El record d’una fotografia del pare biològic i la mare junts constitueix l’ideal de parella en que emmiralla el seu desig. L., s’aferra a aquest ideal perquè creu que el pare és la figura dipositària d’aquell “saber no sabut”que l’ha dut fins la teràpia.

Reclama atenció i diposita en l’analista el desig de “rescatar”el saber capaç de resarcir-la de la insatisfacció que li causa l'absència que sent que concerneix al femení.

3.Explica el concepte de rectificació de la posició subjectiva com una de les condicions necessàries per l’ inici del tractament psicoanalític. Relaciona’l amb el concepte de “mujeriego” degut a la 2

Claus: • • • •

Agent($) : El subjecte dividit Inconscient que reclama el saber i la unitat perduda.

Altre: el significant de l’amo a qui es dirigeix la histèria.

El saber:el saber S2 que és impotent.

La veritat : “el-plus.de-gaudir”, l’objecte que suposadament respondria la demanda histèrica.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

importància que te per la pacient del cas, pág.26, modul IV, com element de rectificació.

L’inconscient, segons Lacan, s’estructura com un llenguatge. El que retorna a la pacient és una interrogació sobre la seva implicació en el seu discurs.

En l’anàlisi caldrà trencar amb aquest “dir” que ha fabricat un “Altre” (el padrastre) de qui la pacient es sent “víctima”. La rectificació subjectiva permet un canvi en la percepció de la causa dels símptomes i assenyalarà l’inici del tractament psicoanalític.

Parteix del discurs del subjecte per a tornar sobre si mateix prenent consciència. L’efecte es produeix en el subjecte, però també constitueix una manera d'intervenció de l'analista.

El cas de L. és un bon exemple de com funciona el llenguatge de l’inconscient. La clau de la rectificació de la posició subjectiva serà la paraula “faldiller”. La pacient en totes les seves relacions amoroses havia partit d’una premissa: ”Tots els homes són faldillers” i es queixava dels homes, dels que se sentia víctima. Creia que en les seves relacions amoroses estava “inexorablement” obligada a adoptar un rol passiu, que mai no havia elegit a la seva parella, però en canvi decidia quan i com posar fi a totes les relacions, presa d’un sentiment d’insatisfacció i de nosa.

En la seva intervenció, l’analista l’interroga sobre la responsabilitat que ha tingut en la construcció del seu paper de “víctima”. La pacient recorda aleshores una experiència estranya que va tenir als catorze anys: un desconegut la va convidar a anar a casa seva a fer o a veure unes de fotografies. Ella hi va acudir “com en un somni” del que va despertar quan estava en el replà de la casa de l’”Altre”(l’home desconegut). Encara avui es pregunta què li va passar pel cap per tenir una conducta tant arriscada...

La rectificació subjectiva permet en el pacient un canvi de la seva posició.

En el cas de L. marcarà el pas de la queixa implicada en el discurs de l'”Altre”(tots els homes faldillers...) a la instauració del discurs de la histèria que busca desesperadament restablir la seva fusió amb la mare.

En una anàlisi la posició de l’analista no és permanent de manera que es veu confrontat en diferents moments d'un tractament a sostenir o abandonar aquest lloc. Quan en un primer moment el pacient diposita el seu sofriment en l'analista sense implicar-se en la queixa que enuncia, es desencadena una “tempesta transferencial” on el saber es situa totalment del costat de l'analista (ell accepta el lloc de l’Altre). Però el que s’espera d’una anàlisi és que una part del saber i el poder que se li adjudica a l’Altre sigui recuperat a compte propi,és a dir, que es desplaci, com en el cas de L., la queixa del pacient cap al qüestionament sobre el sentit de la seva queixa.

4.“Torna a aparèixer, diu, una sensació antiga: una veu que li demana –com si fos un diable- que faci mal, que no mengi, que maldigui al pare, que el mati i que s’autodestrueixi”.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

Presentar una explicació sobre el concepte de Forclusió de manera que pugui ser compresa per una persona aliena a l'àmbit de la psicologia, agafant com exemple el cas clínic “Els cops de la vida” exposat en la pàg.50 mòdul IV. Forclusió (Verwerfung) és el mecanisme per excel.lència de la psicosi. És tracta d’un concepte psicoanalític vinculat a la Teoria de Lacan que fa referència al rebuig o exclusió d'un significant fonamental, que s’ha estat expulsat de l'univers simbòlic del subjecte: el Nom del Pare”.

Lacan va introduir aquest concepte en la darrera classe del seu Seminari dedicat a les Psicosis, el 4 de juliol de 1956. Però la seva gènesi es remunta al concepte d'al·lucinació negativa, que havia estat emprat anteriorment per Hippolyte Bernheim per a designar la falta de percepció d'un objecte present en el camp del subjecte, després de la hipnosi. Lacan va prendre el terme del dret, en el sentit d’ una exclusió forçada o la impossibilitat d'entrar i de participar en algun assumpte. Quan es produeix aquest rebuig, el significant no està integrat en l'inconscient. Per tant, queda exclòs de la formació original, desapareixent la lògica de manera que per al pacient no hi ha forma d’atorgar cap significat racional al que s’està experimentant i si falla el llenguatge, falta la raó.

Mentre la repressió és un mecanisme neuròtic que s’expressa a través dels somnis o els lapsus linguae i genera símptomes que són ocasió per fer conscient el que es trobava relegat a l’inconscient, en la psicosi s’ha perdut totalment el sentit de la realitat i l’inconscient ja no pot verbalitzar-se. La raó és que en aquests subjectes no s’ha constituït la carcassa simbòlica que prové de la figura paterna (el pare “dona” el “logos”, que en grec vol dir alhora llenguatge i raó), de manera que la tornada al real és dona aleshores fora de tota lògica, en forma d’al.lucinacions i altres símptomes característics de la psicosi.

Un exemple el trobem en el cas de S., una pacient que sent una veu maligna que li demana –com si fos un diable- que faci mal, que no mengi, que maldigui al pare, que el mati i que s’autodestrueixi... Alhora sent una altra veu benigna, la del seu avi, que l’encortatja a viure. La figura paterna que encarna l’avi té una influència benigna sobre la pacient, però en aquest cas no resulta suficient poderosa per a metaforitzar el seu malestar.

En el cas de S., la forclusió pot haver estat causada perquè la mare, malalta i delirant, no va poder exercir la funció paterna i l’àvia – que sí que es fa fer responsable de la pacient durant un temps- va morir quan ella tenia quatre anys. El pare, per les seves actituds de violència (li va desfigurar el rostre a causa d’un cop que li va donar quan tenia deu anys), ja havia estat repudiat inconscientment des de la primerenca infància. En les psicosis abans dels quatre anys es produeix un rebuig inconscient a la funció paterna (que Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

correspon al significant fonamental), i manca per tant la llei del pare - la castració que dona lloc a la instauració de l’ordre simbòlic-, que possibilita el pensament lògic (en ordre amb el principi de realitat). El vessant simbòlic del pare (“el nom del pare”), retorna aleshores com cridat des del real desencadenant les crisis psicòtiques. És fonamental el lloc que la mare atorga a la paraula del pare, és a dir, el lloc que li reserva a la funció simbòlica. I de la relació del pare a la llei: si s'identifica a ella com llei moral, o si suporta la seva en termes de la llei del significant, com efectiva castració.

Si l’insconscient s’estructura com un llenguatge- tesi de Lacan- el psicòtic no pot controlar-lo. El llenguatge està present, però la cosa no funciona, perquè el psicòtic el rebutja (forclusió), llençant "a les tenebres exteriors" la clau dels significants fonamentals de l'inconscient.

5. En el Mòdul V, sobre l’Intervenció psicoanalítica en la vellesa, s’ofereix la següent definició :

“En la malenconia, l’ambivalència desemboca en el camí de l'odi, la identificació narcisista fa possible que el subjecte eclipsat per l'objecte pateixi els efectes del seu propi sadisme” (pàg. 20) Tots els conceptes en ella referits han estat desenvolupats en els mòduls previs. Realitzar així, una breu explicació del que la definició pretén transmetre, podent recórrer per a això als diferents casos clínics presentats (cas del Sr. Z, del Sr. N, de la Sra. E, etc.) i els vostres coneixements adquirits.

En la mirada del l’Altre el subjecte percep el pas del temps. El procés d’envellir comporta diferents dols, entre ells el dol per la pèrdua de la imatge fal.lica del cos juvenil. Per als subjectes que han quedat captivats per la excel.lencia narcicista de la seva joventut, el procés d’envellir resultarà especialment complicat, ja que la imatge de si mateixos que els retornarà els resultarà inacceptable, perquè no correspon ala de la seva joventut idealitzada.

El malestar psicològic sempre prové de l’inconscient; en temps present pot reaparèixer a causa d’alguna cosa que no ha estat resolta durant la petita infància. Exemple: en el cas del Sr. N., l’estructura obsessiva s’havia Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

instal·lat en la infantesa, però la crisi que motivà la consulta es va produir als seixanta-set anys, a partir d’una situació de dol inacabat per la mort de la seva esposa. O en el cas de la Sra. E., una professora d’institut jubilada, que cometia petits furts a les botigues (símptoma) perquè arran de las greu malaltia que patia la seva germana, es reactivà el conflicte d’ambivalència amor-odi que havia mantingut reprimit des de la infància.

Segons Ferenczi, la caiguda del desig libidinós durant la vellesa provoca el replegament narcicista que porta a desinteresar-se pel mon exterior, a no tenir motivacions -com en el cas del Sr. N.- i a perdre la vitalitat. La identificació narcisista és la conseqüència i no la causa d'aquesta volta cap a endins del subjecte. La causa és la malenconia. “Mirar cap a endins” i acceptar el pas del temps i la imminència de la mort, resulta especialment angoixant.

Per a la psicoanàlisi hi ha dues causes de depressió, una és per descens de l'autoestima (O. Fenichel, 1953) i l'altra (“el camí de l’odi”) és conseqüència dels impulsos agressius (M. Klein, 1967). La malenconia apareix quan s’aguditza la depressió i es caracteritza per un neguit profundament dolgut, una cancel·lació de l'interès pel món exterior, la pèrdua de la capacitat d'estimar, la inhibició de tota productivitat i una rebaixa en el sentiment de si que s'exterioritza en odi vers un mateix (Expressions com: “no serveixo per res”,”Em tracten com una vella inútil”.), i que s'extrema en el cas de la Sra.E., fins a una delirant expectativa de càstig.

La clínica en la vellesa s’encamina a rescatar la necessitat de mantenir l'autoestima alta –enfortiment del Jo- enfront del declivi natural de les capacitats físiques i intel·lectuals que comporta la vellesa. En aquesta etapa del cicle vital, cal ajudar als pacients a elaborar els diferents dols (per la joventut, per les figures d’apego primari, per la feina activa...) i a restablir la vinculació i el desig vers el món extern , ja que de no fer-ho, pot aparèixer la malenconia. Per això són importants en les persones grans atendre a aspectes com la fortalesa ioica i les intervencions que permetin simbolitzar, sostenir i elaborar els diferents dols propis de l’envelliment, així com millorar la capacitat per seguir vinculats a objectes externs (Vinculació), evitant la regressió narcisista que obliga “a mirar cap a endins”, amargament, i genera aïllament, depressió i melangia.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

6. La intervenció psicoanalítica amb pacients d'edat avançada, es diferencia de les intervencions sobre altres etapes vitals (nens, adolescents o adults)? Perquè?

“El secreto de la lucidez en la vejez reside en mantener activo el cerebro si no están presentes patologías particulares. El cerebro nunca debe jubilarse, sino trabajar noche y día, porque a cierta edad –como la mía- ya no es necesario dormir, es una pérdida de tiempo.” Rita Levi A Quin grau de bondat cal arribar per suportar l'horror de la vellesa? es preguntava Freud en una carta a Lou-Andrea-Salomé. Una possible resposta l'esgrimeix en L’any 1915 escrivia: "el nostre inconscient és inaccessible a la representació de la nostra pròpia mort, per suportar la vida cal estar disposat a suportar la mort”. Conviure sovint amb la malaltia, patir el deteriorament del cos, i haver d’afrontar les diferents pèrdues (de la feina activa, d’essers estimats...), condueix al subjecte en aquesta etapa a reviure èxits i fracassos de la seva vida. Ferit pel diferents dols als quals ha de fer front, la darrera etapa del cicle vital crec que, malgrat tot, pot ser una ocasió òptima per “mirar endins” i cercar sentit a la pròpia existència.

Però la recomanació de Freud de 1904 sobre no prendre en tractament a persones properes als cinquanta anys, (Freud tenia llavors quaranta-vuit) perquè la gent gran acumula massa capes de material a remoure, ha tingut una gran influència en els analistes Malgrat que el propi Freud no va tenir en compte que l’inconscient no té edat... ell mateix es va autoanalitzar i va interpretar els seus propis somnis fins a la seva mort, esdevinguda als vuitanta-i-tres anys...

Hildebrand en Psychoanalysis and ageing [Psicoanálisis y envejecimiento] (1987) va assenyalar la falta general de qüestionament de la posició inicial sobre l'aplicabilitat del psicoanàlisi a la vellesa establerta perla psicoanàlisi freudiana. En el sentit d’haver acceptat sense massa crítica la hipòtesi d'un desenvolupament psíquic i psicodinàmic biologista (pessimista, si considerem l’opinió de Rita Levy) que comença amb una corba ascendent de creixement des del naixement fins a la vida adulta. Creixement al que segueix un llarg període refractari i, posteriorment, una etapa terminal de retir social i psíquic preliminar al procés de morir i a la mort en si mateixa.

Per sort, actualment, la psicoteràpia psicoanalítica ha evolucionat i constitueix un recurs valuós en el tractament dels trastorns psicològics lligats a l'envelliment. La seva adequada implementació ha de tenir en compte necessàriament el biaix que confereixen les tasques i peculiaritats associades al cicle vital, a les característiques de personalitat i a la singularitat del món subjectiu i relacional de cada pacient (Martín, 2008).

Per a Klein (1960), la base de la salut mental consisteix en la integració dels diferents elements la personalitat: Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós 31

•

•

•

Força de caràcter. Està basada en processos molt precoços d'interiorització dels aspectes positius de la mare (objecte bo) o persona que la va cuidar. És necessària per a encarar les frustracions i fer front als dols que inexorablement acompanyen tot procés vital.

Equilibri entre la vida interior i l'adaptació al medi extern: mantenir un bon contacte amb la realitat sense anul·lar la imaginació i la fantasia.

Capacitat per a manejar emocions conflictives: tolerar emocions doloroses i poder-les manejar adequadament.

Tots aquests aspectes de la personalitat conflueixen en la Maduresa emocional que és un dels objectius de tot anàlisi. Per què no propiciar-la quan la persona ha acumulat més experiència?

Per tant, a la pregunta sobre la intervenció psicoanalítica amb pacients d'edat avançada, des de la informació que tinc actualment respondria que no hi hauria d’haver grans diferències fora de les individuals i les pròpies del cicle vital. Si bé els canvis corporals relacionats amb l'envelliment afecten a la conducta en forma evident o subtil, l’inconscient és atemporal i la psicoanàlisi des dels seus orígens és un plantejament ideogràfic que permet a la persona, en tant individu únic, conèixer-se millor a si mateixa per a saber el que pot aconseguir. L’oportunitat de mirar enrere per entendre el que ens està passat, acceptar el curs dels esdeveniments i les decisions preses en el passat per resoldre de manera més positiva i equilibrada de les crisis existencials, és abraçar la vida i afrontant la mort sense temor; una virtut que Erikson va denominar “saviesa”.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

FONTS CONSULTADES ABRAHAM, K (2004) Aplicabilidad del tratamiento psicoanalítico a los pacientes de edad avanzada En Karl Abraham: Obras Completas. Barcelona, RBA ABRAHAM, K (2005). Sigmund Freud & Karl Abraham: correspondencia completa, 1907-1926. Madrid: Síntesis ARANGUREN, J.L. (1992). La vejez como autorrealización personal y social.

Madrid: Ministeri0 de Asuntos Sociales.

BUENDÍA, J. (1996) Envejecimiento y psicología de la salud. Madrid: Siglo XXI. ETCHEGOYEN R. H. (1986) - Los fundamento de la técnica psicoanalítica Amorrortu Ed. FREUD Freud, (1917). Duelo y Melancolía. Obras Completas (vol. II).

Madrid: Biblioteca Nueva.

FREUD,S. Obras completas: Anàlisis de un caso de neurosis obsesiva (“el caso el hombre de las ratas”), en «Freud total» 1.0 (versión electrónica): http://www.scribd.com/doc/7227260/Freud-Sigmund-Analisis-de-Un-Casode-Neurosis-Obsesiva-Caso-El-Hombre-de-Las-Ratas HILDEBRAND, P. (1987) Psicoanálisis y envejecimiento. The Annals of Psicoanalisis, 15.

LACAN, J.(1984) : El Seminario. Libro 3, Las psicosis, Barcelona, Paidós, http://www.elalmanaque.com/psicologia/freud/6a.htm http://lacanusolaescoba.blogspot.com/ http://www.scb-icf.net/nodus/054LacanHombreRatas.htm http://www.scribd.com/doc/7227260/Freud-Sigmund-Analisis-de-Un-Casode-Neurosis-Obsesiva-Caso-El-Hombre-de-Las-Ratas

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

Pac 4 1. “L’ètica del psicoanalista, doncs, suposa tant evitar l’esgarriament de la llei de fer-se estimar (ser estimat pel pacient, identificar-se amb ell o promoure que sigui el pacient el que s’identifiqui amb el psicoanalista, posant-lo al lloc del seu ideal), com donar consistència a la figura cruel i justiciera del superjò.”

-Considerant com a referència aquest principi ètic (mòdul VI, pàg.39) relacionar-lo amb el cas "Breuer i el tractament d'Anna O", vist al (mòdul 1, pàg 43).

"Tengo fuertes motivos para conjeturar que, tras eliminar todos los síntomas, Breuer, debió descubrir la motivación sexual de la transferencia pero, habiéndosele escapado la naturaleza universal de este inesperado fenómeno, interrumpió en este punto su investigación, como sorprendido por un untoward event (suceso adverso)”.

Freud. Contribución a la historia del movimiento psicoanalítico (1914) Dins la psicoanàlisi la relació transferencial té molta importància perquè és el mecanisme pel qual el desig inconscient s'actualitza (Freud, 1920). Lacan (1964) resumeix aquest procés com:“Subjecte Suposat al Saber”; referint l’atribució per part del pacient d'un saber que creu que l’Altre posseeix però ell, conscientment, ignora. Aquest “saber veritable” de primer es situa totalment de banda de l’analista i li atorga un poder enorme. Per això l’ha d’emprar de forma ètica, ja que pot acabar esdevenint una forma de domini. Evitant cedir tanmateix a les exigències del “ideal del jo”3 o de l’allò, que demanden reconeixement i afecte per part de l’Altre. Dins el procés, el terapeuta no pot fer valoracions i la relació amb el pacient és assimètrica, sense lloc per l’autocomplaença, la rivalitat, o el paternalisme durant el temps que duri l’anàlisi.

La dimensió ètica de la psicoanàlisi es fonamenta en el correcte us de la paraula i per tant de la consciència. La “veritat” sovint es presenta en forma de símptoma i cal que el “jo” del pacient prengui finalment les regnes de la pròpia causalitat (Wo es war soll Ich werden).

3

El superjo consta de dos subsistemes: la "consciència moral" i l ‘“ideal del jo”. La primera es refereix a la capacitat per a l'autoavaluació, la crítica i el retret, mentre que l'”ideal del jo” correspon a l’autoimatge ideal que creix a partir de les conductes socialment aprovades i recompensades.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

El subjecte de l’ètica en psicoanàlisi és l’inconscient: els desitjos reprimits i l’angoixa que generen. A l’analista se li planteja el problema ètic d’haver accepta representar incondicionalment l’inconscient (de l’analitzant) i mostrar-li al mateix temps una sort de “desapego”, perquè no li es permès reaccionar ni, per descomptat, establir amb ell relacions personals. Les arrels metodològiques de la psicoanàlisi es remunten a l’època del famós cas de Berta Pappenheim (Anna O.) que van compartir Breuer i Freud.

Segons Ernest Jones, biògraf de Freud, Breuer va haver d’abandonar el cas precipitadament a causa de la gelosia de la seva dona. Davant aquest “abandonament”, Anna va reaccionar amb un embaràs histèric (símptoma).

Quan van avisar a Breuer perquè l’atengués, la va trobar fent el treball del part d’un imaginari fill seu. Aleshores, va marxar de vacances amb la seva esposa i no la va voler tornar-la a veure mai més. El mateix Jones va desvetllar altres dades compromeses sobre aquest vincle: sembla ser que Anna O. havia deslligat en el Dr. Breuer una forta contratransferència que Jones relaciona amb l’ infortuni que molts anys després van patir Breuer i la seva esposa: “Ella (Anna O.), més malalta que mai, va reaccionar davant l'abandó desenvolupant tots els símptomes d'un fals part histèric. Breuer, cridat pels familiars, va concórrer altra vegada a visitar-la, la va trobar en aquest estat i la va calmar amb hipnosi. Després ell, banyat en freda suor va abandonar el cas. A l'endemà va viatjar amb la seva esposa, en una segona lluna de mel, a Venècia. El fruit d'aquest viatge va ser el naixement d'una filla que, concebuda en circumstàncies tan especials, hauria de suïcidar-se seixanta anys més tard, a Nova York" 4.

Henry Ellenberger va escriure també sobre els fets que envolten aquest cas, però va desmentir categòricament que el problema de la filla de Breuer tingués cap nexe causal amb el de l’Anna O. Certament no sembla gaire raonable interpretar les desgràcies familiars del Dr. Breuer en base aquest vincle terapèutic, però es probable que el símptoma histèric de l’Anna O., fos el punt d’inflexió, per una banda per a la substitució de la hipnosi 5 per l’associació lliure. I per altra, pel descobriment de la transferència com a fenomen universal dins el tractament psicoanalític.

Actualment no cal que el psicoanalista desaparegui físicament com Breuer de la vida del pacient, però sí que accepti les regles del joc transferencial que l’anàlisi pressuposa. Cal que desaparegui la “persona” de l’analista per que es reflexi en ell el malestar inconscient, que és el veritable protagonista. Cal, a més, que l’analista mantingui la seva postura de forma incommovible, evitant la rivalitat que generaria la identificació, tant per part del pacient com per la seva.

El joc transferencial comporta acceptar representar a l’Altre (l’inconscient).

Dins la psicoanàlisi lacaniana, representa també travessar la dimensió imaginaria que amaga el que és simbòlic i afrontar de ple les pròpies relacions i reaccions en un joc contratransferencial que -com en el cas de 4

MONZÓN,I : Anna O.: Buscando la palabra perdida a: http://www.isabelmonzon.com.ar/annao.htm

Perquè generava molta dependència psicològica i no mantenia al pacient suficientment “despert” per prendre les regnes dels seu malestar dins el procés analític.

5

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

Breuer- el qüestiona com a persona i l’obliga a mantenir rigorosament el seu lloc com a terapeuta.

2. La qüestió moral es planteja sempre en termes de conflicte, i els símptomes són la traducció del conflicte en qüestió. “I, per si això fos poc, la instància moral que va anomenar superjò es comporta d’una manera estranya, paradoxal: així, en lloc de calmar-se quan el subjecte cedeix per complet als seus mandats, sembla tornar-se encara més exigent i tirànic.” (módul VI, pàg. 19)

-A partir del que s'ha desenvolupat fins ara en l'assignatura i les puntualitzacions que es presenten sobre els conceptes de “conflicte, culpa i moral”, explicar el comportament paradoxal que se li atribueix al superjò.

Breuer va fugir i va deixar a la pacient amb un col·lega, segons Freud, “va deixar caure la clau que hagués obert les portes a les Mares”.6 Aquesta clau, dins la psicoanàlisi, és el símptoma, en tant expressió d'un conflicte inconscient que el pacient experimenta com a irresoluble. És una manera de comunicar quelcom que el subjecte no pot verbalitzar. Per tant, eliminar-los sense atendre al seu significat és desaprofitar l’oportunitat d’apropar-se a l’arrel del problema i, a més, pot generar un problema pitjor (substitució del símptoma), augmentant el seu patiment.

Segons Freud, la font de la moral individual sorgeix del complex d'Èdip i es troba vinculada al superjo7 , instància moral que jutja, valora i condemna l'activitat ioica. La repressió del desig edípic permet a gaudir de privilegis, a canvi de la renúncia pulsional, però genera angoixa.

Si l'individu no vol pagar aquest cost, en aquest punt s’institueix en deutor i violador de tractats, apareixent aleshores la fúria del superjo i com a conseqüència, el sentiment de culpa. Es tracta d’un conflicte que es viu com a irresoluble i que el subjecte acabarà patint sigui quina sigui las seva actuació.

Socialitzar-se ja suposa transformant una part de les pulsions agressives en sentiment de culpa. Cal recordar que dins la psicoanàlisi l’'estructura estadísticament majoritària entre la població seria la neurosi 8 i segons Lacan 6

Anna O.: Buscando la palabra perdida. ibidem

7

El superjo no es troba present des del principi, sinó que sorgeix com a resultat de la resolució de l‘Èdip, conformant-se a partir de la introjecció de les normes i regles del pare, que severament prohibeixen l’incest i aturen les aspiracions libidinals de l’allò. Des d’aleshores aquestes seran “convenientment” sublimades i inhibides pel superjo. Com a conseqüència l’angoixa es manifesta aleshores com a símptoma d’aquest conflicte.

8

En la psicoanàlisi lacaniana el concepte “neurosi” fa referència a una estructura clínica, més que a un conjunt de símptomes. Lacan considera que es tracta d’una estructura immodificable, consubstancial del mecanisme metonímic propi de la cadena significant: és el preu que ha de pagar-se per a ser humà.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

aquesta esdevindria “el preu que ha de pagar-se per ser humà”. Però en els subjectes neuròtics l’angoixa que comporta el sentiment de culpa estaria “per sobre de la mitjana”.

El sentiment de culpa és el símptoma del conflicte entre l’allò i el superjo.

Freud anomena “masoquisme moral” a la tendència característica dels afectats de neurosi obsessiva en els quals el “sadisme” del superjo s’alia al masoquisme del “jo” establint-se una correlació entre la seva rígida consciència moral i el grau de renúncia del subjecte. En aquests cas, l'agressió que l’allò dirigiria contra l’Altre es torna contra el propi subjecte i el superjo esdevé implacable.

Aquest “masoquisme moral”, segons Nietzsche, es troba inscrit en la cultura occidental. A "La Genealogia de la Moral", vincula el concepte de culpa al concepte de deute com un dels elements ideològics que la religió cristiana incorpora a la civilització occidental. I situa la llavor de la culpa en la relació creditor-deutor (com Freud en relació al cas de l’home de les rates 9).

Nietzsche fa un recorregut pel desenvolupament del sentiment de justícia referint el tractament que la societat ha fet sobre aquell que infringeix la llei.

Tant a nivell col·lectiu com individualment, en transgredir la llei del superjo i satisfer el desig de l’allò, la conseqüència és la culpa 10. El superjo genera culpabilitat, l’allò sent insatisfacció i el jo experimenta angoixa, com a conseqüència d’aquesta lluita interna.

Mentre més es desenvolupa la conducta amoral , més creix la culpa. El jo “accepta” els retrets del superjo com una solució provisional, però el superjo és un moralista insaciable i per a ell el deute i la culpa (de l’allò) mai no s’acaben de saldarse. L’angoixa sovint s’intensifica en períodes de calma. Quan la instància conscient (el jo) es relaxa, el conflicte moral passa aleshores a un primer pla i la dialèctica de domini submissió entre el superjo i l’allò en compte d’apaivagar-se, s’intensifica.

3.

Realitzar

una

articulació

conceptual

(vincular,

explicar,

9

En el cas de l’home de les rates, el deute del pare es va a repetir insconscientment a nivell del fill, quan el capità cruel li recorda li recorda deute amb l'empleada de correus, ja que circuit simbòlic de l’intercanvia, havia quedat com deute detingut. En el lloc de l'Altre sorgeix la veu del Superego: “has de pagar al tinent A”. El pare ha comès una falta amb l'exèrcit que ha pagat un amic a qui no pot restituir i a més s'ha casat per interès amb una dona rica quan estimava a altra més pobra. El deute havia de ser pagat a nivell significant, per això era un deute inesgotable. Així podem interpretar aquest pensament que té cada vegada que paga al propi analista: «Tants florins, tantes rates».

10

Aquesta dinàmica existent entre les exigències pulsionals i les restriccions imposades per la cultura, és el tema de “El Malestar en la Cultura” (Das Unbehagen in der Kultur), obra en la que Freud mostra com s’instauren unitats socials cada vegada majors, a costa de restringir el desplegament i la satisfacció de les pulsions sexuals i agressives individuals.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

relacionar, diferenciar, etc.) entre els conceptes de Culpa i Desig exposats al Mòdul VI, utilitzant com nexe de referència el cas clínic proposat en el Mòdul VI "El Conflicte Moral del Neuròtic" En la neurosi obsessiva el subjecte està dominat per un sentiment inconscient de culpa, per alguna cosa que desconeix, i busca cometre transgressions i infringir prohibicions per a poder així fer-se mereixedor de càstigs que donin raó d'ésser a la seva culpa i al mateix temps l’apaivaguin.

Però no aconsegueix satisfer mai plenament la culpa, perquè el seu pensament està determinat per l’ambivalència afectiva i la regressió a l’etapa sàdico-anal.

A nivell social, el sentiment de culpa, segons Freud, és el problema mes important del desenvolupament cultural i el preu del progrés. A nivell individual, la conseqüència dels renúncia a la satisfacció pulsional, a canvi de l'amor de l'Altre. Des dels primers anys de vida culpa, amor i desig es troben en estreta relació. Durant la infantesa, els progenitors exigeixen al nen una transacció: rebre el seu amor a canvi de renunciar a la satisfacció pulsional. En conseqüència l’infant es debat entre dos béns: l'amor als progenitors o la satisfacció del seu desig. Com tenir-ne un implica renunciar a l'altre, la culpa, en aquest context, és el dolor psíquic que s'imposa davant la possibilitat de trair a l'altre i per posar en risc el seu amor.

Referent a això Freud afirma: "El sentiment de culpa normal, conscient, no ofereix dificultat a la interpretació; descansa en la tensió entre el jo i l'ideal del jo. És la condemna del jo per la seva instància crítica 11”.

En l’exemple clínic que apareix al Mòdul VI la culpabilitat que experimenta el subjecte té un component social i un individual. La moral a occident imposa la monogàmia i en el seu cas esdevé un “sacrifici” especialment difícil de suportar. A nivell inconscient, l’allò li reclama infidelitats, però el superjo, les sanciona. El resultat és el sentiment de culpa que experimenta la seva personalitat conscient (jo). Paradoxalment, atendre als mandats del superjo, ans de resoldre el conflicte, l’agreuja, atès que genera hostilitat vers la seva dona, a la que percep com un instrument del superjo que castra el seus anhels de llibertat i independència. En conseqüència el subjecte no troba més manera de satisfer el seu desig que cercar una nova aventura extraconjugal, la qual cosa li genera més culpabilitat i el conflicte neuròtic que pateix, lluny de resoldre’s, el submergeix en una espiral de culpabilitat sense treva.

11

Sigmund. El Yo y el Ello Obras completas. Tomo XIX. Buenos Aires: Amorrortu editores, 1979. P.p 36

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

4. A continuació transcrivim l'últim paràgraf del mòdul VI (pàg. 40): “En suma i per a acabar: el psicoanalista condueix el subjecte en anàlisi a una cita amb les marques de gaudi que el constitueixen i que li plantegen una sèrie de problemes concrets, problemes l’expressió dels quals són els seus símptomes. Aquests esperen una solució que passa necessàriament per una presa de posició d’abast ètic per part del subjecte. El deure ètic del psicoanalista, d’altra banda, és no defallir i no perdre l’orientació conduint el pacient per un camí. Aquest camí no és fàcil per al pacient, però tampoc no és precisament fàcil per a l’analista, per a qui sempre seria molt més senzill renunciar als rigors de la seva tasca.”

- A partir d’aquesta cita del material, fer la lectura i anàlisi del cas titulat "El dolor de l'analista" de G. Rolón que es troba a l'aula: Materials i fonts / Fonts d'informació / lectures. Explicitant en aquest cas, si l'analista compleix amb les pautes ètiques de la clínica psicoanalítica i perquè.

"Yo soy escritor porque escribí un libro. ¿No te parece ofensiva la pregunta? Está bien, soy un mal escritor, no soy Víctor Hugo ni Birmajer". (Foto: Claudio Herdener)12 No hi ha dubte que Rolón és un escriptor notable i un terapeuta que brilla amb llum pròpia. Probablement és també una ”bona persona” (al menys això és el que com a lectora em transmeten els seus escrits), l’únic que resulta dubtós en ell, després de llegir el seu llibre 13 , és que sigui analista, atès que no compleix rigorosament les pautes ètiques de la psicoanàlisi.

12

http://entrevistasdolina.blogspot.com/2008/08/entrevista-gabriel-roln-en-critica.html

13

ROLÓN, G. (2008). Historias de Diván. Ocho relatos de vida. Planeta: Barcelona.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

En el procés analític el paper de l’analitzant és molt “pacient”, en el sentit que ha de tenir molta “paciència”, ha de mantenir-se incommovible en el seu lloc i ignorar l’aprovació o reprovació de la seva conducta, procurant al mateix temps escapar a les trampes procedents del propi allò i del superjo que reclamen glòria, reconeixement i afecte.

Rolón en el seu afany de detectiu d’ànimes va en busca de l’èxit i s’impacienta: “resol els casos” i es desespera quan no aconsegueix “ordenar la vida” dels seus pacients. Si, com en aquest cas, tanathos pren el timó i la nau sotsobra, amorosament aconsella i acompanya a l’analitzada fins al final del seu patiment, dins i fora, si convé, de la consulta, però la calma no torna...

Rolón cerca i troba el reconeixement i l’afecte dels pacients als quals recapta a vegades, com en el cas de la Majo, gràcies a l’èxit mediàtic.

Després els immortalitza i ens commou. No hi ha dubte que el cas que transcriu el nom i altres dades no corresponen a un/a pacient real i que Rolón no pot ser acusat de males pràctiques. El retret és més aviat per un tema d’ortodòxia.

De totes maneres, en el cas descrit el lector no accedeix a l’inconscient de la pacient, ja que el material analític que apareix en primer pla crec que és la relació que Gabriel manté amb la mort. Afrontar la seva angoixa de manera personal a través de la pacient em sembla valent per part seva i estic segura que aquest capítol del llibre podrà ajudar a molta gent que han passat per situacions de pèrdues no normatives, ja que en el capítol apareix un grup de dol. Rolón atansa al públic estratègies terapèutiques i mostra que el psicòleg no té la vareta màgica i que en el seu treball també hi posa sentiments. Però per la narració del cas enquadro la seva intervenció terapèutica més dins un model humanista existencial que el pròpiament psicoanalític.

Crec que els temes que aborda en relació al dol són dos: el dolor de manera explícita i, implícitament, la culpa pròpia. En un procés de dol, el sentiment de culpa té una funció psicològica important: és una manera que té l'inconscient de manejar el dolor profund d'haver perdut a un ésser estimat, i és una manera d'afrontar la pèrdua que, en principi resulta «adaptativa» (Payàs, 2002). Aquest mecanisme d’afrontament que en principi és natural i adaptatiu, crec que és un dels temes contratransferencials que Rolón s’hauria de treballar en aquest cas com a terapeuta...

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

La situació analítica requereix un espai privat, íntim, on aparegui aquesta part del subjecte que -sent muda- el determina. És un espai privat on emergeixen les arrels irracionals de les construccions lògiques que fa servir el subjecte. Però el subjecte de l’ètica en psicoanàlisi és l’inconscient: els desitjos reprimits i l’angoixa que generen en la personalitat conscient, no el terapeuta.

Segurament, no podem anomenar anàlisi a tot el que passa al llarg d'un perllongat procés analític.

Però aquest instant que l'inconscient es revela, és fruit del treball perllongat de la transferència en tant expectativa confiada en el saber de l'Altre. I crec que no hauria de ser susceptible de convertir-se en un gènere literari. La clínica psicoanalítica es basa en la transferència i la transferència és simulacre, en base a la falsa connexió que s’estableix entre l'analista i l'analitzant. Expectativa confiada,de l’analitzant en l’analista i d’aquest en el seu mètode. És la il·lusió d'un Suposat Saber del que accepta ser-ne el dipositari, però sobre un model de relació que mai pot ser “personal”.

La psicoanàlisi -la més rigorosa estructura del coneixement sobre la construcció subjectiva- es recolza en la transferència.

L'eficàcia de l’analista consisteix a desaparèixer com a persona i servir de suport, dins el seu ofici d’”alteritzador” a la veritat profunda que l’analitzant no sap. Per tant, fora de l’espai analític, les relacions de l’analista amb el suposat saber-lluny de ser immortals- neixen i viuen amb el compromís moral d'extingir-se.

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

FONTS CONSULTADES

FINK, B. (2007) Introducción clínica al psicoanaisis lacaniano (cap. 2 y 3 ).

Ed. Gedisa.

FREUD, S. (1979) El Malestar en la Cultura. Obras completas. Tomo XXI. Buenos Aires: Amorrortu editores.

FREUD, S. (1979) El Yo y el Ello Obras completas. Tomo XIX. Buenos Aires: Amorrortu editores.

FREUD, S. (1984) Epistolario. Plaza y Janés Editores. Barcelona.

FROMM. E. (1947). Ética y Psicoanálisis. México: Fondo de Cultura Económica.

NIETZSCHE, F. (1996), La genealogía de la moral, Alianza Editorial.

PAYÀS, A. (2007) Intervención grupal en duelo. Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM),p.169-183.

ROLÓN, G. (2008). Historias de Diván. Ocho relatos de vida. Planeta: Barcelona.

MONZÓN, I Anna O.: Buscando la palabra perdida a: http://www.isabelmonzon.com.ar/annao.htm http://entrevistasdolina.blogspot.com/2008/08/entrevistagabriel-roln-en-critica.html http://homepage.mac.com/eeskenazi/monzon.html http://www.isabelmonzon.com.ar/annao.htm http://entrevistasdolina.blogspot.com/2008/08/entrevistagabriel-roln-en-critica.html www. licenciadorolon.com.ar http://www.robertexto.com/archivo15/freud_fenom_hister.htm http://scielo.isciii.es/scielo.php?pid=S113052742008000100005&script=sci_arttext

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31

Caterina Ferreres UOC 2010/11 I Consultor: Pablo Rivarola Padrós

31